divendres, de novembre 20, 2009

El drac de Comadira

La setmana passada vam tenir l'honor, alguns, de sentir de la mà del propi Narcís Comadira una colla de poemes escrits i llegits per ell relacionats d'una maneroa o altra amb la pintura. La poesia recitada, tret d'una de Carner i una 'continuïtat' d'una peça de Zagajewski, era tota d'ell, i la pintura citada -malgrat que Comadira no és un mal pintor- era aliena i ben suggerent.
:
La trobada va ser molt interessant, plena de referències a llocs dels quadres (amb el guiny dels seus menjars), a la capacitat de la literatura -de la poesia- de refer el quadre, de donar-li sentit, o continuïtat, o embolcall, o paisatge. I viceversa.
:
Comadira va llegir dos poemes inèdits, magnífics. En un d'ells, conta la llegenda de sant Jordi des de la perspectiva del drac. Un drec que es vol menjar el món (literalment, la donzella i el cavaller) i que acaba travessat per la llança d'aquell formós cavaller a qui uns instants abans havia guaitat, captivat per la seva bellesa. Aquesta exhalació de vida, de desig i d'amor, l'havia distret i mort. Però, com recorda Comadira al poema, "els dracs sempre tornen, mai no moren del tot". Encara que siguin drac-queens.
:
Vegeu breu a Capgròs.
:
Publica un comentari a l'entrada