Un dels articles que recomanava en un anterior post, del darrer número de
FRC, correspon a una interessantísima entrevista a l'ex-primer ministre francès Lionel Jospin (sencera
aquí). En ella, el vereà socialista apunta quins són -a parer seu- els riscos i les oportunitats en el canvi global que estem vivint per a les idees de l'esquerra. També parla de lapolítica francesa. us en deixo tres fragments:
Els socialistes i l’esquerra tenen possibilitats de guanyar i cal que es treguin les lliçons del que ha permès la victòria a les regionals: un líder, un programa i una estratègia clara. Cal tenir un líder clarament identificat, i si aquest no sorgeix naturalment de la voluntat dels militants, de la gent d’esquerra, i s’ha de recórrer a un sistema de primàries, aquest sistema s’ha de controlar al màxim, perquè després no hi hagi cracks. Pel que fa al programa, aparentment els socialistes francesos hi estan treballant; i, per últim, una estratègia clara d’aliances per guanyar. Si s’aconsegueix reunir aquests tres elements i, partint del fet que la dreta no ho farà millor del que ho estan fent ara i que comencen a manifestar-se signes de divisió i que s’està qüestionant el lideratge de Nicolas Sarkozy, les possibilitats per al 2012 realment hi són.
Sobre l'esquerra al món actual
Diguem que, en els nostres dies, em sembla que l’esquerra ha de continuar sent responsable, però al mateix temps ha de ser realista, autènticament realista, i crec que, d’alguna manera, el realisme implica avui audàcia. Perquè, si analitzem les realitats, ens adonem que un sistema on l’especulació amb la moneda representa deu vegades el PIB mundial, un sistema en què els productes derivats representen trenta vegades el PIB mundial, és un sistema totalment desequilibrat i no controlat. (...) D’altra banda, i això és a l’origen de la crisi als Estats Units, s’ha produït un repartiment dels fluxos, de les rendes entre el capital que va al capital i el que va al treball que ha esdevingut massa desigual en detriment del treball, de les rendes, del salari. I, de cop, als Estats Units ha crescut una massa de gent amb uns salaris insuficients per a adquirir els béns que apareixien com a necessaris i, per descomptat, els habitatges. (...) Aquestes qüestions constitueixen reptes per a l’esquerra, en termes de definició del seu programa, perquè la crisi econòmica no resoldrà automàticament la crisi de l’esquerra: si l’esquerra respon a aquestes qüestions pot, segons el meu parer, reconstruir-se, perquè el període li serà més favorable, però, si no hi respon, llavors la seva crisi corre el perill d’accentuar-se. Aquesta és, grosso modo, la meva incertesa, avui.
Sobre les classes populars
Quan mirem les polítiques que porten a terme els alcaldes socialistes, o els departaments o les regions d’esquerra —i són molt nombrosos—, podem veure clarament que la política s’esforça per estar a prop dels sectors populars: acció als barris, polítiques dirigides a l’escola, als serveis socials… Hi ha una autèntica preocupació. (...) A escala nacional, hi ha un doble moviment: en primer lloc, la classe obrera ha canviat molt a França —i aquest fenomen s’està produint ara a Espanya i a Catalunya— i s’ha reduït molt, no pas en xifres absolutes, però sí relatives, en relació a les altres capes assalariades que també tendeixen cap als partits progressistes. N’ha canviat fins i tot la composició; és a dir, si s’observa el proletariat obrer de fàbrica, ara està format molt més per treballadors immigrants. Així doncs, d’una banda, la classe obrera ha canviat una mica de forma i de contingut i, d’una altra, una part del proletariat tradicional percep aquest canvi en la seva composició com un problema en si mateix. A França, i també en d’altres països, hi ha un cert nombre de vots extremistes que van a parar a forces d’extrema dreta populistes a causa d’aquest problema, diguem-ne identitari, i es plantegen molt més qüestions de seguretat als barris populars que als barris burgesos. Per tant, també es dóna una evolució del proletariat, que ja no té en absolut la mateixa composició, els mateixos reflexos i, de vegades, els mateixos valors que durant el període anterior. I a l’altra banda, ens trobem amb què quan els socialistes són al poder tenen una certa dificultat per dur a terme polítiques prou positives per al món popular en una economia globalitzada, on la competència pels costos de producció i, per tant, pel factor treball, és molt forta, per la qual cosa també és molt gran la necessitat de mantenir els equilibris econòmics. Així doncs, és difícil portar a terme polítiques que siguin realistes, que serveixen l’interès general i que atorguin prou importància al món obrer i als sectors populars en general, als empleats, als petits agricultors, als petits comerciants. Per tant, un dels desafiaments per a l’esquerra en aquest període que ve és precisament mantenir aquest cabal realista integrant més aquestes preocupacions del món obrer en les polítiques salarials, les polítiques d’habitatge, les polítiques sobre l’entorn i també en les qüestions de seguretat. Existeix una tradició una mica llibertària a l’esquerra europea que, de vegades, la fa ser una mica innocent en les qüestions de seguretat, de policia, d’ordre. Sens dubte, aquestes qüestions han de ser integrades per l’esquerra perquè hi pugui aportar les seves pròpies respostes.
L'antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch , l'intel·lectual més savi de Catalunya en paraules d'Antoni Puigverd, i el professor Albert Chillón -foto- (que estan fent coses molt interessants conjuntament, aviat un llibre on el segon entrevista el primer) escriuen aquesta setmana un magnífic article a La Vanguardia sobre l'afer de la identitat [reproduït aquí al bloc de Daniel Fernàndez] en el que defensen que la tensió col·laborativa entre el centre i la perifèria pot esdevenir quelcom de més fecund. I és quelcom que e spot aplicar en molts més casos que en el que habitualment ens ocupa, el fet nacional. DiuenLa apoteosis del identitarismo es uno de los más acuciantes síntomas de la crisis general que vivimos, cuyo alcance rebasa con creces la esfera económica y empapa todos los ámbitos del Occidente posmoderno, globalizado a matacaballo. El declinante ascendiente normativo de cierto cristianismo dogmático, unido al ocaso de las grandes ideologías modernas – con el redentorismo marxista al frente-,ha propiciado un escenario social paradójico e incierto, aquejado por muy distintas y aun contrarias derivas. El espíritu de nuestro tiempo ha sido descrito como desacralizador e irónico, desencantado y desmitificador, relativista y secularizado. Y sin embargo, al mismo tiempo, se perciben en él inercias de signo opuesto (...).
