Homenatge a Gaspar Mora

Déu volgué que residís en ell

tota la plenitud.

Sant Pau als Colossencs 1, 19

Quan tenia tretze o catorze anys, més o menys com ara els que en tenen, tenia una idea molt vaga de Déu i em costava molt "creure-hi". Tenia una idea més precisa de Jesús, a qui veia un valent combatent que m'impel·lia seguir-lo, però necessitava, com a bon fill de la societat tècnico-racionalista, una "explicació". Ara, amb els anys, veig que no n'hi ha prou amb què t'ho expliquin. Com tot, en la vida, millor experimentar-ho si vols saber de què va. I, efectivament, la relació amb Déu s'assembla més a un enamorament que a una classe, de manera que no anava desencaminat del tot.

Però, ja dic, necessitava una "explicació" i, també ho dic de veres, potser sense ella la meva relació amb Déu, o potser més aviat amb el cristianisme, hauria estat d'una altra manera, molt més distant. El fet és que un dia, a la meva parròquia van organitzar un petit cicle de tres conferències de Gaspar Mora (a la foto) sobre moral cristiana. Un amic meu i jo, que ja sospitàvem molta hipocresia darrere d'aquest tema i que ja ens començava a preocupar el tema sexual, vam anar a veure de què anava això, una mica desafiants. Us he de dir que han estat les conferències més profitoses de la meva vida, on vaig aprendre i entendre moltes coses i, sobretot, on vaig veure que això de la moral anava més enllà d'assenyalar els altres o, sense anar més lluny, del penis.

Una de les idees que més em va commoure, i que encara tinc de capçalera, consisteix en definir Déu com la plenitud d'aquells valors que importen. "Trobareu qui diu que creu en l'amor, o en la justícia, i no en Déu; bé, doncs sapigueu que anomenem Déu a la plenitud d'això en què creuen". Efectivament, vaig pensar, hi ha un pas enorme entre la plenitud i jo, i per fer aquest pas necessitem una relació, que passa ineluctiblement per l'Altre. Per això, amb Déu ens hi relacionem personalment, de tu a tu, perquè si no, aquesta plenitud seria abstracta. El lloc de la moral era, segons Mora, el de la pràctica d'aquesta relació, que esdevé íntima en la pregària.

Jo, encara que us pugui semblar el contrari pel que escric (sempre donem una imatge falsa) no sóc gens pietós, em pesa molt el pensament cartesià i, sobretot, no em sento exemple de res, més aviat el contrari. Però aquestes -i altres- pistes per anar pel món em són molt útils. Ep, no tan sols per "entendre" els components de la religió, sinó, sobretot, per orientar-me una mica més en aquest laberíntic món en el qual encara penso passar-m'hi alguns anys més, si Déu vol. En fi, volia dir això el diumenge de Pasqua i ja està dit.

Gaspar Mora, avui mig retirat a Sant Joan Despí, sense saber-ho, va ser un dels meus grans mestres. I només em sap greu que, com un covard, m'hagi fet sempre vergonya d'agrair-li i ho hagi de fer ara d'amagat des d'aquest solitari bloc. Espero un dia dir-li a la cara, perquè el que em va fer és molt gros.

Anna Lizaran i la veritat

Li diu Pilat:

--I què és la veritat?

Joan 18, 38

--Per què busqueu entre els morts aquell qui viu?

Lluc 24, 5

Ara fa un parell de mesos, quan va morir Anna Lizaran, vaig pensar, a la vista del que tothom deia (i ho corroboro) sobre la immensa capacitat del teatre, sobretot si és a partir de segons quines actrius, per parlar-nos de la veritat. "Tot el que és profund estima la màscara", deia Nietzsche. Resulta que no podem parlar del més profund si no és a través de màscares, de representacions (litúrgiques, plàstiques, teatrals, literàries, metafòriques), perquè el llenguatge és, fonamentalment, representatiu. Aproximatiu. Teatral. Els personatges de Lizaran, si eren recordats, ho eren pel grau d'autenticitat que transmetien, per la capacitat expressiva del sentiment més amagat, per la commoció amb què responíem, els espectadors, a la seva proposta. I aquesta autenticitat de la màscara, aquesta veritat a través de les mentides, era el que més s'apreciava i -sens dubte- es troba a faltar d'aquesta magnífica actriu.

En contrast s'esdevenia la mort, això que passa sense màscares, és a dir, sense llenguatge ni representació. Sense comprensió. Sabem, això sí, que no podrem veure-la mai més en cap teatre, sabem que s'ha acabat. Però res més. Fora del que sabem hi ha, o no, el que creiem. Se m'acudia, doncs, que si la veritat més profunda necessita màscares, potser el que no en necessita no és veritat. Que, fora del teatre, no som. I, per tant, que la dada més definitiva no pot tenir paraula. "¿I si resulta", pensava, "que la veritat era el teatre i la mort la mentida?". Tot depèn, és clar, de la idea que tinguem de "veritat". I què és la veritat?

Bona Pasqua.

Com l'aigua

Abocaré sobre vosaltres aigua pura perquè sigueu purs de tota mena i de tots els vostres ídols. (...) Trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn.

Ezequiel 36, 25, 28.

A mi, aquest em sembla un molt bon programa per demà Dissabte, el dia del gran silenci, de la gran absència. de fet, em sembla un bon programa per cada dia. El text d'Ezequiel complet, és ja un molt bon programa, però jo em fixo sempre en aquests dos versets, que es llegeixen demà a la Vetlla Pasqual. Com que aquests dies he anat escrivint què em recorda cada tros, artísticament, el primer verset em sembla molt proper a l'art minimal, o aquelles peces de l'art conceptual que utilitzen la imatge d'una doll que no cessa. L'aigua que neteja i que esborra la imatge per tal que no la idolatrem. 

Fora tot. Fora la imatge dels sants amb els que hem fet processons, fora les devocions (aquí hi incloc totes les devocions, no tan sols les específicament religioses), fora els 'agafadors' que utilitzem en aquest món per no caure. I un cop fora, Ezequiel s'imagina l'acció de Déu com la que extreu "el cor de pedra" i n'hi posa un "de carn". Al verset que he obviat, hi deia "posaré un esperit nou dins vostre" i et surt ara amb la carn. És que la divisió entre carn (en la tradició jueva, la "realitat") i esperit (etimològicament "el que no veiem") no és tan evident en aquest programa, més aviat insisteix en el contrari. El que no veiem és en el que veiem, però nou, carnal, actiu, lliure. No és "al cel", sinó aquí. I el silenci d'avui hauria de servir per veure-ho més clar. Com l'aigua. 

La processó dels lletjos

No tenia figura

ni bellesa que es fes admirar,

ni una presència que el fes atractiu.

Isaïes, 53, 2

A mi, aquest fragment d'Isaïes que es llegeix per Divendres Sant em fa pensar sobre la lletjor. Sobre la bellesa de la lletjor. No pas la que, amb hipocresia, experimenta una mena de pena o en fa una mirada condescendent i la que, també, l'etziba contra un món massa polit i ordenat, intentant imposar un nou canon fent veure que els trenca tots. No. Em fa pensar, sobretot, en Caravaggio i l'art espanyol, almenys des del Barroc, o en les magnífiques fotografies del nostre contemporani Pierre Gonnord, que beu d'aquesta estètica. Caravaggio pinta deeses i santes a partir de les models prostitutes. Velázquez representa els savis grecs retratant captaires. Hi ha qui diu que la Contrareforma, sobretot a Espanya (que en liderava els seus postulats), provoca aquest "art al revés", més corporal, menys idealista, menys optimista, més "perifèric", més fosc, més "lleig". Sobretot, ho fa per contrarestar els valors predominants de la Reforma, que eren els contraris. I, gairebé sense voler, capgirant les lleis del canon i enfocant cap a un lloc que no sigui el centre del món, s'inventen l'art modern.

Em fa gràcia aquesta tesi si intento aplicar-la a les figures que les processons de Setmana Santa treuen al carrer, inspirades en l'escola tardo-barroca murciana (Salzillo), destinades a prestigiar el costum popularitzat també en plena Contrareforma d'omplir de processons els dies sants. El costum, amb algun entrebanc "reformista" (d'altra banda, perfectament comprensible), arriba fins avui amb una vitalitat increïble. En un país com el nostre on, els uns, viuen completament secularitzats i, els altres, viuen el cristianisme quasi clandestinament (els catalans semblem protestants, a vegades), irromp amb un èxit incontestable el fenomen de les processons, amb el passeig d'imatges sofrents protagonitzades per la Mare de Déu i Jesús. Les escenes, de sofriment i violència, contrasten també amb un món que fuig del dolor amb qualsevol anestèsia. Els cossos, ara que en veiem tants en qualsevol anunci, ens són mostrats amb tota la cruesa (si són nus), o tapats amb mantells riquíssims i lluents (quan són tapats, com en el cas de Maria), recordant el joc barroc de tapar i destapar, o de tapar per mostrar, o de combinar la lletjor "autèntica" amb la bellesa "de disfressa".

Aquest divendres, a Mataró, ho tornarem a veure. Veurem això que ara deia, afegint-hi la dimensió pública (el carrer), també plena de simbolisme, i el conjunt estètic que completen la gentada, els elements típics de la processó (armats, portants, costalers, "manolas", músics, etc.) i la música combinada amb el silenci. Un nou joc entre l'atracció (el color, la llum, l'espectacle) i la invitació a superar-la (la foscor, la pregària en forma de saeta...), entre el desig ràpidament satisfet i el desig més profund que no acabem de satisfer mai. En aquest camí de desigs és on apareix la realitat "perifèrica" a què em referia al principi, que ens descentra, que potser no enlluerna, però conté tresors més grans encara. Una realitat que, d'entrada no té ni figura ni bellesa que es faci admirar, ni una presència que la faci atractiva.

Foto: Pierre Gonnord, Juan (2004)
Article escrit per Capgròs i aparegut també a CatalunyaReligió.cat.
Aquí en castellano.

Els peus, la dona que estima i Espriu

Si no et rento, no tindràs part amb mi.

Joan 13, 8

Els peus, que s'embruten, que trepitgen, que representen "allò més baix", els peus juganers al llit i els peus violents quan colpegen, són un bon símbol de la dignitat humana respecte el poder. Demà dijous, si algú en té curiositat, que vagi a una església a l'hora de l'ofici i veurà un ritual que només passa un cop l'any: un sacerdot renta els peus a unes quantes persones, rememorant el passatge de l'Evangeli que s'hi llegirà. Un passatge, encara més si és descrit per Joan, que té nombrosos vessants simbòlics, i també força lectures (en el fons, sobre la netedat), però que a mi, ara, m'interessa relacionar amb el poder. El que vulgui ser el primer, havia dit ja Jesús, s'ha de fer el darrer, o el primer en servir.

Abans, però, hi ha un altre passatge que sempre recordo, en aquesta escena dels peus, que té, en aquell cas, els peus de Jesús de protagonista. És a Lluc 7, 36-50 i descriu com una dona, en presència del fariseu Simó, a casa seva, "li mullava els peus amb les llàgrimes, els hi eixugava amb els cabells, els hi besava i els hi ungia amb perfum". Quan l'amfitrió en recela, especialment per la mena de vida que portava la dona, Jesús li diu:

Veus aquesta dona? Quan he entrat a casa teva, tu no m'has donat aigua per a rentar-me els peus; ella, en canvi, me'ls ha rentat amb les llàgrimes i me'ls ha eixugat amb els cabells. Tu no m'has rebut amb un bes; ella, en canvi, d'ençà que he entrat, no ha parat de besar-me els peus.  Tu no m'has ungit el cap amb oli; ella, en canvi, m'ha ungit els peus amb perfum. Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc.

Així, els peus són també símbol de l'amor, de la generositat, de la donació, del gaudi compartit, de la corporalitat. I acaba amb una frase magnífica, que ara, amb la fal·lera justicialista que ens ha agafat condemnant tothom, ens sona com un cop de puny.

Tornem al poder. En el poema XXIV de La pell de brau, Salvador Espriu, s'adverteix de quina ha de ser l'actitud de tot servidor públic. Ara que tothom vol "fer història" potser caldria proclamar ben alt que "No esperis mai / deixar record" i quins són els únics senyors ("el desvalgut / i el qui sofreix") i el lloc exacte que t'han reservat ("dessota els peus / de tots"). Els peus.

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.
També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.
Imposaràs
la veritat
fins a la mort,

Sense l’ajut
de cap consol.
No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots.

Santiago i Enric

Ahir acomiadàvem en Santiago de San Pedro gairebé a l'hora que moria l'Enric Graupera, tots dos gairebé de la mateixa edat, tots dos de profundes conviccions cristianes i tots dos tan discrets com coneguts i apreciats pels seus veïns. Els dies de Setmana Santa, on la mort és tan present i, alhora, on més possibilitats simbòliques d'enfrontar-nos-hi tenim, les morts reals vénen a dir que, de simbòliques, res. O tot. Que anem vivint pensant en la llargada de la corda que anem arrossegant quan el que comptava era el gruix. Crec que en tots dos casos ho tenien claríssim; és dels pocs avantatges que donen les malalties a qui les pateix, sembla. Així, algú concret que coneixes i valores posa cara i ulls, carn i ossos, cos i esperit, gust de neules i so de rialla, vida i obres, a aquest misteri que acaba amb Pasqua. Espero que allà ens hi retrobem.

El tall

El sol s'havia amagat. Llavors la cortina del santuari s'esquinçà pel mig.

Lluc 23, 45

Sempre que sento aquest passatge de la Passió, narrada per Lluc i llegida ahir a la celebració del Diumenge de Rams, penso en Lucio Fontana, autor de l'obra que veieu reproduïda en aquest post. La tela, sí, i potser totes les teles, --les obres d'art, posem-- em recorden la cortina rera la qual s'amagava l'Arca de l'Aliança del temple de Jerusalem que, com diu la tradició, s'esquinçà coincidint amb la mort de Jesús. Així, l'art vela i, alhora, desvela (tapa i destapa, com en un streptease) allò que hi ha més enllà (el sagrat, per exemple). Quan el vela, mira de parlar entre ambdós costats de la tela (a vegades 'representant', a vegades 'embolcallant') i, en canvi, quan el desvela s'esquinça, es trenca, com ara en aquesta obra. En trencar-se, com veiem, es fa un forat, una ranura.

L'obra de Fontana ens mostra, netíssima, aquesta fisura. En contemplar-la, me n'evoca d'altres. Sobretot, dues. Una, evident, la porta de la matriu on apareixem al món que és, alhora, la porta per on entra el sarment que ho fa possible i, per tant, un evident símbol sexual. Per aquesta porta va i ve vida a dojo. I l'altra, les màndorles medievals que, en forma d'ametlles i amb unes precises proporcions, és també la porta que connecta el món diví amb el món mortal, des de la qual van apareixent "formalment" els àngels, els sants, la Mare de Déu i les tres persones divines. Sense aquesta porta no en tindríem accés. També va i ve vida a dojo, en aquestes obertures, dramàticament esquinçades coincidint amb l'últim sospir de Jesús o, com diu el text de Lluc, quan el sol s'havia amagat. El sol, la llum. Les figures de Crist, a la creu, tapades des de Divendres Sant fins la Pasqua o, de nou, es destapen, també diuen força cosa de l'streaptease continu amb què es diverteix la veritat tenint-nos d'espectadors, en aquest local sovint massa fosc on ens proposarem, malgrat tot, ser feliços.

La universitat

¿No dijo alguien que paseaba con un amigo a la orilla del río "no diferimos en mucho, salvo en nuestras opiniones"? ¿No debería ser ése el lema de una universidad? Tener cientos de opiniones y dejarse de dogmatismos. Aqui admitimos a la gente por lo que es, y no por lo que piensa. Tal vez yo sea una reliquia del siglo XVIII, pero simpatizo con la vieja herejía sentimental: "Deja que los fanáticos se peleen por las formas de la fe, quien está en lo cierto no puede equivocarse".

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1031.

Rams

Alegra't, ciutat de Sió,

crida de goig, Jerusalem!

Mira el teu rei que ve cap a tu,

just i victoriós;

arriba humilment, muntat en un ase,

en un pollí, un fill de somera.

Destruirà els carros de guerra

d'Efraïm

i la cavalleria de Jerusalem,

trencarà els arcs dels guerrers

i anunciarà la pau als pobles;

dominarà d'un mar a l'altre,

des del Gran Riu

fins a l'extrem del país.

Zacaries 9, 9-10
Fotograma: del film Il Vangelo secondo Matteo (Pier Paolo Pasolini, 1964)

¿Pau al Kurdistan?

La sensació que tenim en llegir el diari és, a vegades, tan angoixant (a no ser que esmorzem una mica de cinisme tot llegint-lo) que sovint no ens aturem prou en avaluar les bones notícies i les oportunitats. L'alto el foc que ahir va proclamar la guerrilla kurda, fruit de les negociacions amb el govern turc fan  molt bona pinta i, com a mínim, ajuden a no incrementar els conflictes de la zona (els kurds viuen entre Turquia, Iran i Iraq). No sé pas com continuarà, això, però seria molt bo per tothom que s'acordés un procés satisfactori per tothom. 

Turquia acull altres minories nacionals (georgians, armenis, àrabs...) i té molt bona part del país amb uns índexs molt baixos de desenvolupament, davant una economia que creix i unes rendes més equilibrades que no pas fa un temps. És a dir que la pau, a banda de les seves innegables conseqüències pròpies, podria contribuir a un creixement econòmic que oferís, als països de l'entorn (i Turquia és un país influent) la següent recepta: una política de pacificació dels conflictes, una experiència democràtica de l'islamisme moderat i una política de redistribució són alternatives possibles a la regió.

No tot són flors i violes i el camí tampoc serà tan senzill. Però ens trobem davant una fórmula interessant just al costat de l'epicentre dels principals conflictes dels darrers temps. El sud d'Europa ho ha de veure com una altra oportunitat (inversions, aliances, etc...) tot i que els sectors en els quals pot créixer l'economia turca (penso en el turisme, per exemple) poden ser directament competència dels nostres.

Vaig visitar el Kurdistan turc fa una colla d'anys, un lloc bonic, calorós i bastant deixat de la mà de Déu. Amb gent poruga i recelosa dels turcs. I molt amable. No sabeu com m'agradaria veure-hi canviar les coses.

Gràfic: El País

Més enllà de tota experiència

«Somewhere I have never travelled», d'E. E. Cummings from blocsdelletres on Vimeo.

somewhere I have never travelled, gladly beyond
any experience,your eyes have their silence:
in your most frail gesture are things which enclose me,
or which i cannot touch because they are too near

your slightest look will easily unclose me
though i have closed myself as fingers,
you open always petal by petal myself as Spring opens
(touching skilfully,mysteriously) her first rose

or if your wish be to close me, i and
my life will shut very beautifully ,suddenly,
as when the heart of this flower imagines
the snow carefully everywhere descending;
nothing which we are to perceive in this world equals
the power of your intense fragility:whose texture
compels me with the color of its countries,
rendering death and forever with each breathing

(i do not know what it is about you that closes
and opens;only something in me understands
the voice of your eyes is deeper than all roses)
nobody,not even the rain,has such small hands


«Somewhere I have never travelled», d'E. E. Cummings. Vídeo: Josep Porcar.

-----------------------

EN ALGUN LLOC QUE MAI HE VISITAT

(Versió d'Isabel Robles i Jaume Pérez Montaner)

en algun lloc que mai he visitat, alegrement més enllà
de tota experiència, els teus ulls tenen el teu silenci;
en el teu gest més fràgil hi ha coses que m'encerclen
o que no puc tocar perquè estan massa pròximes

el teu més lleu esguard fàcilment m'obrirà
encara que com dits m'haja tancat,
m'obris sempre pètal a pètal com obri la Primavera
(hàbilment tocant i misteriosa) la seua primera rosa

o si el teu desig és tancar-me, jo i
la meua vida ens tancarem molt bellament, de sobte,
com quan el cor d'aquesta flor imagina
la neu que amb cura cau pertot arreu;
res que pugam copsar en aquest món iguala
el poder de la teua immensa fragilitat: el teixit de la qual
em sotmet amb el color dels seus païssos,
rendint la mort i per sempre amb cada batec

(no sé qui hi ha en tu que tanca
i obri; només alguna cosa en mi comprén
que la veu dels teus ulls és més profunda que totes les roses)
ningú, ni tan sols la pluja, té unes mans tan petites. 

Oriol Pujol no ha de dimitir

Em sento políticament molt lluny de les idees d'Oriol Pujol, el secretari general de CDC i cap de CiU al Parlament que ahir fou imputat pel TSJC per la seva pressumpta implicació al "cas ITV", concretament per dirigir una operació per afavorir una adjudicació determinada. És més, crec que el reguitzell de fronts oberts a CiU per casos de corrupció és inadmissible i en qualsevol país hauria provocat un terrabastall que, ai las, aquí no es dóna. Que CDC tingui la seu embargada arran d'un procés de corrupció, tres diputats imputats també per casos de corrupció i que UDC sigui el primer partit espanyol que en seu judicial ha reconegut haver-se finançat il·legalment és greu, molt greu. Ventar l'excusa persecutòria "contra Catalunya" és, senzillament, tractar els catalans d'imbècils.

Però opino que, malgrat tot, l'il·lustre diputat Oriol Pujol ens ha de seguir representant a la cambra autonòmica amb l'acta que ha guanyat gràcies als vots. Tret d'algunes excepcions, és també inadmissible que una imputació comporti la dimissió de l'imputat. La imputació, fins on jo sé, és una figura jurídica que, en la fase d'instrucció, permet al jutge indagar sobre la responsabilitat i les proves que permetin, més endavant i si són fefaents, seguir el procés fins a un judici. La imputació, doncs, respon a indicis i no a proves i, en molts casos, indicis que han resultat finalment incerts. A més, els imputats tenen més protecció jurídica que, per exemple, els testimonis.

Així, ens podem trobar que un jutge (a qui ningú ha elegit), sense cap conseqüència posterior en cas que la imputació no prosperi (per sort), i a instàncies o no d'un fiscal (que tampoc ningú no ha elegit), intervingui de facto eliminant la voluntat popular expressada en les urnes. Hi ajuden, com és obvi, molts altres factors. La pròpia paraula imputat és més lletja que un pecat, per més que rimi amb diputat. La carnassa mediàtica, amb una hipocresia del tamany d'un elefant, hi contribueix amb entusiasme (recordo molt bé un cas que va merèixer portades d'"imputats" i, temps més tard, un trist breu mig amagat on s'informava de la desimputació). I alguns partits àvids del poder (i dels vots) dels altres s'hi enceguen. Per exemple, la Cup, que gira el cap quan es denuncien actes criminals i que ara fa el trist paper de fariseu amb texans i macuto a la cambra catalana.

Si la voluntat popular és tan important, que es respecti fins que la llei imposi una altra cosa (jo, per això, desconfio dels que diuen que la voluntat popular està per sobre de la llei). Fins que es demostri que s'ha comès un delicte. Aleshores sí que estaríem parlant d'una ruptura de la confiança dipositada en els nostres representants i d'una conducta indigna d'un diputat. I encara diria més. Un cop pagada la condemna, aquest senyor i qui sigui té tant dret com vostè i jo de ser subjecte actiu del nostre sistema polític. Ja n'hi ha prou de condemnes eternes. Aquesta no és la tasca dels mortals.

Les còmodes habitacions

Los arcos (...) se habían construído hacía cuatrocientos años, en ese momento en que el gótico se desplomó desde el cielo y se inclinó, más bien se acurrucó, ante las cómodas habitaciones del humanismo y el Renacimiento.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1026.

El Dia del Pare

Tinc un llunyaníssim i escàs record de les activitats que ens feien fer pel Dia del Pare. Una d'elles, si no m'erro, va consistir en fer una peça de fang (no recordo si d'elecció lliure o no, tampoc), i j vaig fer un cendrer. Em sembla que ho vaig fer perquè no tenia idea de fer res més i bé vaig copiar-ho d'algú del costat, o la mestra (la "senyoreta", en dèiem) ens ho va proposar. Ja veieu, tot molt vague, excepte la peça que vaig fer, que era un cendrer. El cas és que el meu pare no ha fumat mai. La cara que se'm devia posar a mi, i a ell, presagiava una encertada opinió sobre el capitalisme i la societat de consum.

No em consta que a l'escola, ara, celebrin el Dia del Pare o el de la Mare i dubto que, donada la correcció política, facin fer cap cendrer a les pobres criatures. Ara els nens vénen a casa amb discursos antitabac. Jo havia sentit dir més aviat pestes d'aquests dies [vegeu Wikipedia sobre el Dia del Pare] , com el de la Mare o el dels Enamorats ("¡aquí celebrem Sant Jordi!"), dient que eren un invent d'El Corte Inglés pensat per vendre. Com Sant Jordi, pensava jo, que fou creat per vendre llibres fa relativament pocs anys.

Sigui com sigui, potser sí que estaria bé recuperar alguna cosa del Dia del Pare. Sobretot, perquè és una institució definitivament en crisi i potser hauríem de veure com refem el seu rol, com reconduïm la dimissió majoritària de la responsabilitat d'autoritat i límit que, si hem de fer cas a la interpretació freudiana d'Èdip, ha estat sempre lligada al progenitor. I, en cas que sigui així, com ho resolem en els casos en què aquesta figura no hi pot ser de cap manera (perquè ha mort, perquè viu lluny, perquè hi ha dues mares...). Fins que arriba el dia que s'agraeix el que durant molts anys et feina nosa, el Dia del Pare, i aleshores tant se val si és un cendrer i no fuma o si és d'un centre comercial, perquè haurem après l'essencial del seu paper, l'amor del límit, el que es dóna sense rebre res. I ens disposarem a repetir-lo. Si ens deixen.

Creixen les exportacions

Aquest mes de març, els artistes mataronins Marc Prat i Perecoll, han obert una exposició conjunta en una galeria de Wiesbaden, prop de Frankfurt. A banda de compartir ciutat, de tenir tots dos cert prestigi i bagatge internacional i, plàsticament, s’assemblin en un cromatisme auster, no ha estat cap d’aquestes tres coincidències el que els ha portat a exposar a Alemanya sinó el projecte d’un jove inquiet, també mataroní d’adopció, que hi ha anat a viure fa poc amb la seva dona.

Iñaki Brosel ha aprofitat el dèficit de promoció del nostre art i la seva una estada en un país com Alemanya (ell ho circumscriu a la zona del Rin-Main) per donar-lo a conèixer. A la seva web hi compto, a hores d’ara, onze autors, amb catàleg, amb fotografies i una breu referència en anglès o alemany, de manera que amb un parell de clics i poca estona (el que mana a internet), ja te’n fas una idea. La web compta amb el complement de les xarxes socials i fa la pinta de tenir molt de futur. El títol del projecte, “KuntsKat” (ve a ser Art-Cat), a més, és prou clar sobre la seva ambició.

La crisi, en comptes de lamentar-se’n, ha estat vist per alguns com el moment de fer créixer idees que, amb aparent senzillesa, s’obren pas, com el cas dels també mataronins Verkami quant al microfinançament. En el cas de la creació artística, un aspecte tan bàsic com aliè als creadors com és la promoció i el finançament, aquestes idees han trobat uns molt bons aliats.

L’exposició citada inclou diverses obres de Perecoll, entre pintura i escultura, i la sèrie “Claustres” de Marc Prat, una de les més celebrades. El títol, “Innensichten” (“vistes a l’interior”) apunta directament al procés que els dos autors proposen en les seves obres. Una mirada des de fora cap endins, des de l’objecte fins els subjecte, des del plantejament que l’atzar, la natura o les notícies ens plantegen diàriament i la capacitat de revestir-los de totes les possibilitats que el nostre interior barrina, experimenta o transforma. És que ho facin junt al Rin, a la riba del qual ha sorgit el millor del corrent místic de la filosofia alemanya, amb Ekhart al capdavant. Ja em direu, doncs, si això no val la pena d’exportar-ho precisament allà. 

Article per a la revista Valors (març 2013)

Trencar per construir

Perforar i trencar per construir:
aquesta música contemporània
de la destrucció justificada.

(...)

La vida acaba com comencen les obres:
perforar i trencar per construir.
Una destrucció justificada.


Joan Margarit, fragment de "Visites d'obres", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, pp. 89-90.
Foto: fotograma d'"Amic/amat", de Ventura Pons (1998), basat en Testament, de Josep M. benet i Jornet.

El mètode de l'autobús

Realment, si és una operació de màrketing ja li podeu donar un deu al qui l'hagi pensat, i, si no, per maldecap del responsable de la seguretat personal del pontífex, pot ser, efectivament, un canvi en el pla estètic que podria anunciar un nou rol del papat o, almenys, quant a l'exigència de la cúria i el col·legi cardenalici, i el conjunt de clergues. El papa va amb autocar. Ja veurem, doncs, si una flor no fa estiu o què farà, un cop hagin marxat els cardenals, amb els que es queden. ¿Baixaran a prendre cafè, cap a mig matí? 

A mi, la imatge m'ha fet pensar en què l'ús del transport públic encara és considerat secundari davant el vehicle privat, com de segona classe. I que això fa que molta gent, inclosos els mandataris (religiosos o civils, ara), en prescindeixin. ¿Quants responsables dels transports públics locals viatgen en bus o en tren? O, més enllà ¿quants decideixen fer cua com qualsevol altre usuari a l'administració on governen? Sí, sé que es pot caure fàcilment en la demagògia i que no podem obviar la seguretat dels electes, que no és cap burrada. Però s'aprenen moltes coses variant la mirada, comprovant personalment els serveis que es governen (més enllà de les visites que toquen). A veure si el papa visita un dia, mig d'incògnit, com un rei shakespearià, alguna de les nostres parròquies.

Podria passar com vaig viure fa un temps quan un bisbe que venia de reunió a una parròquia va presentar-se una estona abans, i a mitja reunió va etzibar, amb molt bones formes: "És molt bonic aquest indret, amb totes les botigues obertes i la gent al carrer ...excepte l'Església, que estava tancada; després no ens queixem". El rector no sabia on mirar. Doncs ja m'enteneu: el mètode de l'autobús no falla.

¿Per què ens fascina la fumata?

No sé què va primer, si l'ou o la gallina, si els mitjans de comunicació amplifiquen tant tot el procés d'elecció del nou papa perquè es tracta d'un fet molt rellevant o és que el fa rellevant l'enorme expectació creada pel tractament dramàtic (em refereixo a teatral) de la informació. El fet és que tant la inaudita renúncia de Benet XVI com la recent elecció del papa Francesc ha estat focus d'atenció informativa per tots els mitjans, incloses les "noves tecnologies de la comunicació" a què s'amplià la benedicció urbi et orbi d'aquesta ocasió.

El fenomen mediàtic s'hauria d'analitzar amb una mica de calma, a veure quins corrents de fons revela del nostre món. En sospito algunes raons. La primera, perquè segurament no ens hem desempallegat del tot dels ritmes premoderns, marcats per eleccions i decisions papals -entre d'altres coses- tal com em feien pensar els campaners de Santa Maria de Mataró, quan van córrer a repicar per donar la benvinguda al pontífex. Gairebé són els mateixos que serren una Vella Quaresma cada diumenge, o que porten gegants o que intenten restituir elements festius del barroc com a fil conductor de la història. No ens en desempalleguem tant ràpid.

La segona raó de la qual sospito té a veure amb l'auge -també barroc- de la societat de l'espectacle, que converteix un fet excepcional com aquest en un producte de consum informatiu de masses mundial. Joan Pau II va entendre de seguida aquesta nova lògica. Fascina tant el revestiment (la litúrgia, les formes, els espais, etc...) tant com se n'exigeix el despullament (Vatileaks, per exemple). La qüestió és ser-ne el vouyeur d'aquest intens revestir-se i despullar-se. 

Sobre això encara vull afegir una petita reflexió. Es critica sovint la "teatratlització" de l'Església i se li demanen gestos visibles de pobresa. Anem en compte: també això seria una teatralització. No en defugim, del teatre; "representar" és, de fet, el que hem vingut a fer al món, en el qual ens relacionem amb gestos "teatrals" (parcials, codificats...). El retorn a la puresa em sembla sempre una arma molt mentidera.

La tercera que se m'acut té a veure amb el fet que la catòlica sigui l'única religió amb un cap visible universal tan clar, i que domini -o no- un aparell de les característiques atractives per qualsevol novel·lista de misteri com el Vaticà. Una de les característiques de la societat postmoderna recau en què prima la personalització (Obama, Lady Di, el Papa) davant (i sovint en detriment) l'estructura de socialització a la qual en teoria pertany (el partit demòcrata, la Casa Reial anglesa o l'Església, per exemple).

I la quarta, deixeu-me ser optimista, crec que té a veure amb el desig de sentit, mal o poc vehiculat, que batega als cors dels nostres contemporanis. Si d'alguna cosa serveix avui l'Església és, precisament, per fer present una bona nova arreu del món. I això, fins i tot aquells que critiquen amb més fermesa l'Església (i potser per això ho fan) ho saben. Segur que aquest factor juga també a l'hora de generar tanta expectació.

Esperem que les altes expectatives posades en aquest jesuïta argentí no decebin. Alguns aspectes discutibles del seu passat posen aigua al vi, i potser fan bé. Però, a mi, que un tingui foscors a la seva biografia, i d'aquesta mena, més aviat em reconforta. M'estimo més l'experiència del que ha baixat als inferns que del que viu al llimb del seu comandament a distància opinant de tot.

Foto: Ara.cat.

Traducció al castellà: aquí.

Som una novel·la policíaca

La mejor novela policíaca (...) contextualiza de  una manera muy inteligente, fina y aguda la situación logomítica del sujto conemporáneo. (...). Nuestra vida es un  relato muy parecido a una novela policíaca porque no sabemos el final ni qquienes son "el bueno" y el "malo". Aunque, precisamente porque lo ignoramos, tenemos necesidad de anticiparlo de un modo u otro, tanta como de actualizar el pasado.

Lluís Duch a La condición ambigua, d'Albert Chillón, Herder Ed., Barcelona, 2011, p. 61.
Il·lustració: Robert Mitchum fent de Philip Marlowe

Difamar té preu

El 2012, coincidint amb una forta expansió de les xarxes socials a Espanya, hi ha hagut unes 750 detencions per calúmnies i injúries a internet, segons publicava ahir El País. El mateix diari informava avui de la condemna d'un periodista anglès per difamació també a la xarxa (George Monbiot, a la foto d'Alicia anter, de The Guardian). La immediatesa, que és enemiga de la prudència, fa que ens apressem a dir el primer que ens passa ple cap, o a buidar el pap, a través d'un simple comentari. De manera que, tot i ser senzill, el mitjà s'hi presta, l'anonimat hi ajuda moltes vegades i les víctimes tenen la sensació d'impunitat absoluta.

Per això m'ha agradat que la policia (i espero que també el poder judicial) s'hagi pres aquest tema amb la seriositat que mereix. I entrar, també, en algunes insinuacions odioses escrites amb tota cura per evitar condemnes. Caldria complementar-ho, segur, amb una millor regulació dels comentaris als articles de premsa, que són molt sovint vomitius. I preservar, de nou, el respecte que tots mereixem. Per això celebro la notícia.

Idiota

- Es un inútil y un idiota, y encima lo reconoce.
- Sí -dijo en padre Brown-. Me cae bien la gente que es inútil e idiota por propia confesión.
- No entiendo a qué se refiere- le espetó el otro.
- Tal vez se deba -prosiguió melancólico el padre Brown- a que hay tantos inútiles e idiotas que no lo reconocen.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, pp. 1017.

Imatge: El pallasso Krusty (Simpson)

Cinc fragments

La setmana que ve i l'altra s'hi concentren unes quantes activitats que, bé organitzades o no per Fragmenta Editorial, ens hi hem involucrat força. Coses de les agendes, coincideixen gairebé seguides. A banda d'una petita mostra però molt representativa de l'univers al què em dedico -ens dediquem- ara, també faig notar la capacitat d'esquitxar al conjunt del país i no caure en el barcelocentrisme tant corrent. I, evidentment, les poso aquest diumenge a l'abast de tothom perquè són molt recomanables, mal m'està dir-ho:

12/03/2013 20:00Presentació del "Llibre de la Creació" a Girona

El proper dimarts 12 de març, a les 20:00 h, tindrà lloc la presentació del Llibre de la Creació a Casa de Cultura (Pl. Hospital 6, Girona), que comptarà amb les intervencions Josep Maria Terricabras, catedràtic de Filosofia de la Universitat de Girona, i Manuel Forcano, poeta i hebraista; autor de la introducció i de la traducció del Llibre de la Creació.

14/03/2013 19:30"Art i espiritualitat", amb Victoria Cirlot i Narcís Comadira

Dijous 14 de març de 2013, a les 19.30 h, se celebrarà un diàleg sobre "Art i espiritualitat", dins el cicle Diàlegs de Pedralbes. Les intervencions correran a càrrec de la catedràtica de filologia romànica a la UPF, Victoria Cirlot, i del poeta i pintor Narcís Comadira. Comptarà amb la presentació i moderació de Francesc Torralba, doctor en filosofia i teologia, catedràtic de filosofia de la URL. L'activitat es desenvoluparà al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. En aquesta sessió hi haurà, a més, la possibilitat de visitar lliurement el monestir una hora abans de l'inici de la sessió. És necessari confirmar l'assistència al correu electrònic pedralbes@fragmenta.cat

16/03/2013 18:00"La dimensió mística del pensament de Raimon Panikkar", conferència de Xavier Melloni a Sant Pau del Camp

El proper dissabte 16 de març a les 6 de la tarda, el grup Vivarium Barcino ha convidat Xavier Melloni, antropòleg i jesuïta, per pronunciar la conferència "La dimensió mística del pensament de Raimon Panikkar" de, al Monestir de sant Pau del Camp (Sant Pau, 101, Barcelona). Melloni ha publicat diversos llibres a Fragmenta Editorial, segell que està publicant l'Opera Omnia Raimon Panikkar, que comptarà amb una vintena de volums, set dels quals ja han estat publicats.

18/03/2013 20:15"Amb Déu o sense", conversa de Francesc Torralba i Vicenç Villatoro a Mataró

El dilluns 18 de març, a les 20:15 h, Francesc Torralba i Vicenç Villatoro protagonitzaran la conversa-debat "Amb Déu o sense", amb motiu de la publicació del llibre amb el mateix nom (Fragmenta, 2011) que recull quaranta cartes creuades d'ambdós autors. L'acte, organitzat per l'Associació Estudis Cristianisme Segle XXI, serà a l'església de Santa Anna de Mataró.

21/03/2013 20:30Xavier Melloni parla d'"Una cura indispensable: la nostra dimensió espiritual" a Granollers

El jesuïta Xavier Melloni oferirà la conferència "Una cura indispensable: la nostra dimensió espiritual" en el marc d'aquest cicle que aquest any duu com a lema "10 conferències 10" amb motiu del seu 10è aniversari. La xerrada tindrà lloc al Teatre Auditori Acull (Carrer Torras i Bages, 50) el dijous 21 de març a les 20.30 h.

No m'enlluerna Ítaca

No m'enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge
pugui ser res que el viatger no sigui
abans de començar-lo.

Joan Margarit, fragment de "Cançó agraïda", a Es perd el senyal, Ed. Proa, Barcelona, 2012, p. 87.
Foto: obra de Louis-Vicent-Léon Pallière "Ulisses i Telèmac massacrant els pretendents de Penèlope" (1812)

L'acord pel Corte Inglés

El primer que he de dir és que estic molt content que el ple municipal d'ahir hagi acordat una sèrie de mesures que, a banda de resoldre el darrer dels atzucacs judicials (que vaig comentar aquí i aquí i dels que, per tant, no m'hi referiré ara), s'incorpora finalment l'únic dels discrepants que quedaven al consens sobre l'arribada d'El Corte Inglés a la ciutat, fet que permet que els recursos que encara queden per resoldre puguin retirar-se. Donada la trajectòria judicial del tema, probablement aquests recursos els hauria guanyat l'ajuntament, però també és cert que així ens estalviem tots plegats molt de temps i molts diners. 

Crec que han fet bé els regidors socialistes en aprovar-ho, malgrat les discrepàncies. És exactament la mateixa predisposició que vam demanar durant anys i panys a l'oposició, de manera que trobo bé que ara se'n faci gala. Em permeto, però, fer una sèrie de consideracions per si a algú se li escapen, que espero que no.

1. L'acord reafirma el projecte del govern Baron.

La ubicació, la dimensió i les característiques arquitectòniques i urbanístiques del projecte, que van ser els elements contra els quals va manifestar-se l'actual alcalde de Mataró, Joan Mora, han estat finalment acceptats com als més raonables i els més convenients per la ciutat (especialment per la trama comercial existent), com va defensar des del principi el govern presidit per Joan Antoni Baron (PSC, ICV i ERC). I els indispensables perquè una inversió com la que farà l'operador, cada dia més necessària, es faci possible. CiU ho va discutir fins després de les eleccions que li van donar l'alcaldia (tot i que amb un dels seus pitjors resultats). La Cup, fins abans-d'ahir. D'una banda, ja s'han gastat molts diners amb la defensa de desenes i desenes de recursos inútils. De l'altra, correran a atribuir-se una despesa que, en temps de crisi, deuen considerar absolutament necessària. I, per últim, de fet, deuen haver pensat que el seu objectiu ja s'havia complert. En parlaré més endavant.

2. El trasllat ara sí que costarà diners al mataronins

Deia que ara tothom correrà, com si els perseguís la Momerota, a atribuir-se el mèrit de convertir la nau de can Fàbregas, un cop reconstruïda a pocs metres s del futur centre comercial, amb la Casa de la Cultura Popular. És a dir, canviant el seu ús urbanístic (de terciari a equipament) i, per tant, el finançament del trasllat i reconstrucció de la nau. El govern Baron preveia que aquests costos (els que més discutien, amb raó, tots els ciutadans amb qui he pogut parlar, que són molts, quan era regidor) fossin assumits per un operador que, després d'un concurs, explotés posteriorment l'ús de la nau. La seva proximitat amb aquesta locomotora la feien, segurament, prou atractiva.

El Govern pot dir que podrà utilitzar el fons que El Corte Inglés oferia per a la rehabilitació de patrimoni... diners que, òbviament, podrien haver-se dedicat a altres projectes pendents de finançament, com Can Marfà, compensant a l'Est la polaritat que s'obre ara cap a l'Oest.

Recordo molt bé un acord amb CiU que es va frustrar per la retirada a darrer moment de Joan Mora (deia que "els seus" no li deixaven... malgrat que havia estat acceptat pel conjunt del Govern i emparaulat amb una encaixada) que incloïa com a condició sine qua non per acceptar el trasllat de la nau que aquest "no costés ni un duro als contribuents". També en això han canviat. Deu ser el canvi famós.

Encara hi ha un precedent en què el govern va fer un bon regal a la Cup, quan va renunciar a emprendre accions legals contra ells per rescabalar els costos de la seva defensa ("no prendrem mal, oi?", va dir el dentista).

3. L'objectiu no era can Fàbregas

Deia que l'objectiu no era la nau, però. Ni ho era de Mora quan es manifestava defensant-la (vegeu foto) per davant fins i tot de l'objectiu de l'arribada del centre comercial, ni ho era quan la Cup i els seus satèl·lits (una plataforma vampiritzada) emprenia una guerra de guerrilles judicial contra el govern i els seus acords. L'objectiu era fer caure el govern d'esquerres i substituir-lo pel que hi ha ara. No en tinc cap dubte. Des del desmuntatge, ningú no s'ha preocupat mai més de la nau. I, ara que manen, la preocupació és estrictament qui tallarà la cinta. Per això la Cup i CiU han pogut arribar a un acord. Gairebé a la taula de casa.

4. Els papers de la Plataforma

Sorprèn que, en aquests moments en què es reclama -amb raó- transparència a tots els àmbits, puguem conviure amb entitats que són completament opaques, especialment quant al finançament. Pagar un despatx d'advocats per defensar una vuitantena de recursos judicials, que a més va perdent sempre, és molt car. I la Plataforma per la qual teòricament treballen no és precisament un moviment de masses... ¿Algú tindrà la valentia de preguntar-ho? ¿O d'investigar-ho? Em temo molt que el pacte també passa per aquí, però.

Perquè per acabar fent aquest trist paperot, són molts diners. I l'origen dels diners sempre diu moltes coses.

¿La voluntat del poble està per damunt de les lleis?

Aquests dies sento, per part d'alguns independentistes, un argument que m'inquieta. Sí, jo també penso que l'única manera de resoldre l'atzucac del reclam independentista i del bloqueig del govern espanyol és votant i sóc partidari de respectar la voluntat majoritària que hi surti, tot i que no m'agradi i malgrat que pensi que els problemes que tindrem l'endemà seran molt pitjors dels que tenim avui. Però m'ho estimo més que no cap altra solució. Entre d'altres coses, esclar, perquè em resulta la més democràtica. 

Però no és cert que es pugui elevar a categoria absoluta la frase que encapçala aquest comentari. Les lleis, i especialment les lleis fonamentals, estan precisament per, des d'un gran consens inicial (el que jo trobo a faltar ara), no confiar a la voluntat popular determinades coses, determinats aspectes que s'acorden i es voten com un tot, i que fins que una majoria qualificadíssima no ho permet, són inviolables. Així, el respecte a la propietat privada es combina amb el respecte als drets socials bàsics, la tradició amb els drets fonamentals (i els no tan fonamentals), aquests drets amb els deures, els elements d'un determinat de corrent de pensament històric amb el seu contrari, etc. No s'hi valdrà, aleshores, per exemple, posar-nos a discutir el dret de les dones a votar si està consagrat allà, per exemple, per més que una majoria ho reclamés. En aquest sentit, la voluntat popular està per sota de la llei que, prèviament, una voluntat popular més qualificada haurà refrendat. Els adversaris de l'independentisme podrien dir que, efectivament, la voluntat popular expressada a la Constitució val més que no-se-sap-quina llei de consultes pugui aprovar el Parlament. Em sembla una bona manera d'iniciar un diàleg bizantí i no resoldre res.

Pregunteu-li als veneçolans

De tota manera, m'inquieta que anem repetint com un mantra aquesta falsa dicotomia entre la voluntat popular i la llei. Perquè aleshores sorgeixen malentesos com el que molta gent de bona fe gasta, per exemple, en el cas del mandat d'Hugo Chávez a Veneçuela, arran de la seva mort recent. Els partidaris del mandatari, també entre nosaltres els europeus, inventors del mite del bon salvatge (que és l'altra cara de la moneda racista), sostenen que Chávez no pot ser anomenat cabdill perquè ha guanyat eleccions democràtiques. Obliden que el mandatari veneçolà, exmilitar colpista, aplica el que els politòlegs anomenen "règims autoritaris competitius", tal i com avui definia Moisès Naím en un molt recomanable article a El País: "En ellos, los dirigentes obtienen el poder mediante elecciones democráticas pero luego cambian la Constitución y otras leyes para debilitar el sistema de control al Gobierno, con lo que se aseguran la continuidad del régimen y su autonomía casi absoluta y, al tiempo, conservan una pátina de legitimidad democrática", hi deia.

Diuen també que, efectivament, Chávez ha reduït la pobresa, fet que provoca l'admiració de no pocs amics meus que, amb tota la raó, deploren la impotència de les societats capitalistes davant les enormes diferències entre pobres i rics. Però obliden, com bé diu Naím, que ha desaprofitat el moment d'alça de preus del cru, que ha incrementat el dèficit fiscal, ha pujat al capdavant dels països més corruptes, que ha dividit profundament la societat veneçolana, que ha creat una nova classe burgesa amb l'acumulació de riqueses dels propers al seu règim, que ha estat permissiu amb el tràfic de drogues, que ha perseguit la llibertat de premsa, que ha desprotegit les inversions estrangeres, que ha pactat amb els pitjors sàtrapes del món i que s'ha posat a les ordres de la dictadura cubana. Tot això, sí, guanyant eleccions, però desdibuixant del tot el que és una democràcia. I no és un cas únic a la història. I es tracta de lluitar contra la pobresa, sí, però també contra la pobresa de llibertat. 

Humor i amor

Humor y amor son para mi lo mismo, sólo que mirado desde dos untos de vista. El humor es, ante todo, una afirmación que hace el propio yo; y el amor, en cambio, la disponibilidad de ese yo para otro.

Lluís Duch a La condición ambigua, d'Albert Chillón, Herder Ed., Barcelona, 2011, p. 264.

Il·lustració: Marcel Duchamp, Monalisa (fragment), 1919.

Els relats són "veritat"

Li he sentit citar alguna vegada al biòleg i escolapi Ramon M. Nogués una esplèndida frase de Picasso quan volia definir l'art. Deia que l'art "és una mentida que ens fa veure la veritat", Picasso, i Nogués no té cap problema en dir el mateix de les religions, millor dit dels relats religiosos, especialment, quan algú es posa una mica pesat intentant besllumar què hi ha de "veritat" a la Bíblia o a qualsevol dels altres textos sagrats. Ja sé que l'afirmació no passaria un simple test d'ortodòxia en cap confessió, però en afirmar això està dient, almenys, dues coses (que és la mateixa però dita de dues maneres).

La primera, que, efectivament, el paper de les religions és el de "revestir" la veritat, la d'oferir-nos unes pautes que, amb una mica de sort (o amb una mica de Déu), ens la facin 'tastar'. ¿Quina és la vida veritable, l'amor veritable, la justícia veritable...? ¿On s'amaga? ¿I com és que s'amaga? En fi, és tan complex, això, que les tradicions religioses (o pseudo-religioses) ens ofereixen un relat que, per analogia, puguem identificar-nos-hi a través de la nostra pròpia vida. D'aquesta manera, la contemplació del relat no es té a ell mateix com a finalitat, sinó allò que no podem anomenar de cap manera. Efectivament, no estic dient, però que tot relat sigui igualment vàlid, o que tots tinguin el mateix valor. El nostre context cultural, al pròpia tradició i hermenèutica de cada relat, i, especialment, alguns trets diferencials, ens haurien d'ajudar a discernir. En aquest sentit, és molt significatiu que el dissabte de Setmana Santa, la tradició catòlica -tan abundant en imatgeria- tapi la imatge del Crist, com el qui convoca el buit. La transcendència, així, s'explica en aquell moment tan culminant per l'abandonament de "tota imatge", abocant-nos, unes hores més tard, a la redescoberta del Ressuscitat "entre nosaltres".

La segona lliçó l'exemplificava molt bé Javier Cercas ahir diumenge a El País Semanal (aquí) en un magnífic article sobre què és exactament el que persegueix la ficció, arran de la lectura de les cartes entre J. M. Coetzee i Paul Auster. Cercas exemplifica el procés de la ficció com, amb paraules de Vargas Llosa, un strep-tease a l'inrevés, on la veritat nua va revestint-se per poder ser narrada, compartida, "para intentar dotarla de una significación que ya no sea solo personal."

"Pero, naturalmente, en el espec­tácu­lo de la literatura lo que cuenta no es el punto de partida, sino el de llegada; no la simple desnudez inicial, sino el elaborado ropaje final; no el fondo, sino la forma", diu Cercas. I, parlant així del paper de la literatura, però que ràpidament hi podríem incorporar-hi els propis relats religiosos, a veure si així el món contemporani els assimila millor, culmina així la seva reflexió dominical:

"Quien escribe una novela no pretende esconder o camuflar ninguna verdad íntima o secreta, sino usarla de tal forma que deje de ser íntima y se convierta en universal; no es que esa verdad que hay detrás, personal, biográfica o factual, no exista: es que carece de interés o solo posee un interés muy secundario, meramente chismográfico o erudito, y además es tan difícil de establecer que ni siquiera el propio escritor es siempre consciente de ella, o, si lo es, a menudo la olvida después de haberla enterrado a fondo entre los ropajes de la ficción. Esto es lo que cuenta: no la desnudez, sino el ropaje; no la cara, sino la máscara; no el fondo, sino la forma, porque en literatura la forma es el fondo. En esa paradoja se basan las novelas. Esa es la verdad de las ficciones."

Foto: Ignacio Gil (ABC)

L'espècie de Fernández Díaz

A mi, perdoneu-me, el que més m'ha inquietat de les paraules del ministre de l'Interior, el català Jorge Fernàndez Díaz, argumentant contra el matrimoni entre dues persones del mateix sexe no han estat les seves opinions. Sí, ja sé que són retrògrades i que no respecten la igualtat davant la llei que persegueix la norma que, des de fa pocs anys, ho fa possible a Espanya. Però, francament, les trobo coherents venint d'un partit que va presentar un recurs d'inconstitucionalitat quan va aprovar-se i, per més que no m'agrada gens aquesta visió, m'imagino que deu ser el que pensen molts dels que volien negar el dret a dues persones a casar-se només perquè eren del mateix sexe. La meva opinió és que, volent-ho silenciar, moltes vegades s'evita un debat raonable i es recorre amb massa facilitat a la indignació.

Jo, per exemple, com m'imagino que molta altra gent, al marge de quines siguin les seves inclinacions, també trobo que hi ha d'haver límits al matrimoni i que no n'hi ha prou en què dues persones diguin que s'estimen. De manera que no trobo malament parlar raonablement sobre aquests límits amb els que pensen diferent a mi. En això discrepo força de les reaccions airades que he vist després de les declaracions del ministre a Roma. Trobo que era pitjor el recurs que aquestes paraules.

En tot cas, el que més m'ha inquietat és que aquesta posició s'atribueixi a la seva filiació religiosa, i fins i tot a la seva pràctica litúrgica. Tant me fa si Fernàndez Díaz és de missa diària com si berena cada tarda, com si és de l'Opus o sintoista. A veure si prejutgem menys i ens centrem en el que fan, els polítics. Dic que m'ha inquietat perquè, per un cantó, sembla que tenir una religió sigui pels uns tan nociu com pels altres una inclinació sexual, ignorant que les persones som una barreja d'aquestes dues coses, i de moltes més, les possibilitats de les quals són el que ens fan persones. I, per l'altre cantó, sembla que concretament el problema rau en el seu cristianisme. 

Doncs mirin, el principal argument mostrat contra el matrimoni entre persones del mateix sexe, que es centra en què seria un perill per a la continuïtat de l'espècie, no figura en cap de les escriptures sagrades per un cristià. Fins i tot, en el magisteri de l'Església, la visió de l'homosexualitat (que no comparteixo per massa restrictiva, ja aviso), tampoc hi apareix. L'objectiu dels cristians no és perpetuar l'espècie sinó millorar-la, i fer-ho un a un. Millorar-la a través del lliurament amorós a l'altre com a un mateix. Fins i tot quan un és homosexual. O, molt pitjor, quan s'és Fernàndez Díaz.

Foto: Agustín Catalàn, El Periódico.