La línia orbital, més aviat

Els mapes són del departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat.

Acabem l'any amb una altra molt bona notícia, ja anunciada i comentada aquí, sobre la ferma decissió del Govern de la Generalitat a favor de la lína orbital ferroviària que uniria els municipis de la segona corona metropolitana, de Mataró a Vilanova. La notícia, però, és que la nova línia podria entrar en funcionament el 2016.

Això, entre d'altres coses, obligarà l'Ajuntament a continuar amb la política urbanística i de mobilitat que permeti acollir el gran repte de, per un cantçó, situar el ferrocarril al centre de la ciutat, amb diverses parades, i, per l'altra, d'aprofitar el potencial que significa aquesta gran aposta per la interconnexió de la perifèria més activa (en creixement econòmic, etc.) de l'àrea més potent del sud d'Europa. I el més important, que sigui alternatiu al vehicle privat que, com a consumidor d'espai i d'energia, i generador de gasos, ha de veure limitat el seu ús en el futur. Almenys en el creixement que pota fins avui.

La notícia diu que el Departament que lidera el conseller Nadal (després de la Llei de Barris i d'això, la ciutat li haurà de fer un monument) calcula que el tren orbital servirà directament una població de més de 870.000 persones i preveu que la utilitzaran uns 16 milions de viatgers a l’any.

Feliç any 2006

Articles | Blocs i recursos

Articles d'interès

:

Els dos que publica íntegrament avui en Miquel Iceta al seu bloc, un de Carrillo sobre la campanya contra Zapatero i l'altre de Ramón Jaúregui sobre les prioritats de l'esquerra avui, tots dos d'El País. Com diu miquel, imprescindibles. El tercer, del mateix diari, és de Joan B. Culla (a la foto, de Tribuna Catalana), a voltes sobre el tema del civisme a Barcelona i en resposta a un altre d'anterior. N'extrec un fragment que jo mateix signaria:

Así las cosas, tal parece que esa misma filosofía se ha contagiado al debate político local en torno a la nueva ordenanza municipal de civismo de Barcelona. Una filosofía que contempla las conductas asociales o antisociales en el espacio público desde la mezcla entre el buenismo de Rousseau y el optimismo del doctor Pangloss. "El carrer és de tothom", repetían el otro día los manifestantes contra la ordenanza. ¡Claro! Justamente por eso, porque es de todos, se requiere delimitar y regular su uso; de otro modo, se transformaría en una selva en la que los ciudadanos más débiles, más educados o más tímidos se verían inexorablemente atropellados. "Patinar no és cap crim", gritaban algunos jóvenes enarbolando sus artefactos rodantes. No, no lo es. Pero cuando los patinadores rompen durante horas la calma y el mobiliario urbano en el centro de la plaza de la Universitat, cuando practican sus piruetas en el paseo central de la Rambla de Catalunya amenazando la integridad física de los viandantes, su afición pone en peligro un bien mayor, y es necesario acotarla.

Alguns recursos i nous blocaires

:

A sota de tot de la columna dels enllaços, he posat una nova secció de recursos pels que tingueu un bloc i vulgueu perfeccionar-lo. He post les dues planes on habitualment faig "ping" (és a dir, poso que he actualitzat el bloc), com són Catapings i Bitacoras.net, que incorporen altres recursos d'interès. També he posat el web de Technorati, que permet de veure quins altres blocs ens han enllaçat. Alhora, incorporo altres utilitats i recursos per blocs que hi ha a Bitacoras.com. Acabo amb una útil guia legal, en anglès, i uns interessants 10 consells de l'experta Rebecca Blood, en castellà. Espero que us vagin bé.

:

Més amunt hi ha dos companys mataronins més que tot just estan en període de proves. Un és el regidor Francesc Melero, a la foto, que dedicarà el seu espai pràcticament només a la fotografia, la seva primera professió (ara és impressor) i la seva passió més coneguda. Per això, usa l'eina Flikr, més adequada per fotoblocs, i no Blogger (encara que hi ha posibilitats entre un i l'altre), com la majoria dels altres, o Blocat, o qualsevol altra. Melero és el tercer regidor mataroní que s'incorpora a la nòmina, després de l'Oriol Batista i de mi mateix, tots del PSC.

:

L'altra incorporació embrionària és la d'Encarna Siles, a la foto, "la abuela del tecno" que diu ella, la persona que conec que més s'ha esforçat per entrar al món d'internet i que trenca tots els tòpics sobre la fractura digital. Vaig dir un dia que faria un taller de blocs i allà era ella, la primera en arribar, amb la seva llibreta i els seus concretíssims e-mails posteriors. Em trec el barret.

Habitatge | Hernàndez Pijuan

71.000 famílies
:
Encara no s'acaba l'any i aquest encara produeix notícies de l'any. Per exemple, l'acord entre el el Govern Zapatero i la Generalitat per destinar 857,4 milions d'euros del Pla de l'Habitatge a Catalunya, que pot beneficiar a més de 71.000 famílies. Moltes d'elles de Mataró, com ja dèiem a la Jornada sobre habitatge del PSC de Mataró de la que ja us vaig parlar. Es tracta d'un veritable canvi de tendència tant en la política espanyola, que ha viscut vuit anys de reducció dràstica dels ajuts als habitatges durant els governs del PP (el nou Pla és dotat amb un 119% més que l'anterior!), com en la política catalana, que tampoc no ha fet gaire en els 23 anys de CiU. També avui s'anunciava la propera presentació d'una llei antifrau que té, en l'especulació immobiliària i el frau fiscal al voltant de l'habitatge, el seu principal objectiu. Això també hi ajudarà.

:

La premsa destaca, per exemple, que per cada euro públic destinat a la rehabilitació (que no tot han de ser pisos nous) en genera sis més al sector privat. Veureu com el Pla del Govern significarà un tomb i veurem molta més dedicació a les polítiques de millora a l'accés a l'habitatge, tant del sector públic com privat.

:

Per cert, i com que ahir en feia referència, avui la premsa també publica les dades d'un estudi de la generalitt segons el qual la nova Llei de Serveis Socials pot generar uns 40.000 llocs de treball a Catalunya. Una altra raó per rebre-la amb ganes.

:

Foto: Pasqual Maragall i la ministra María Antonia Trujillo, ahir, al Palau de la Generalitat. Foto: Ricard Cugat (El Peródico).

:

Adéu a Hernàndez Pijuan

:

L'altra notícia, però luctuosa, és la mort del pintor Joan Hernàndez Pijuan. Es tractava d'un gran pintor, la trajectòria del qual, inicada fa just 50 anys a Mataró, vam poder gaudir en una exposició antològica, fa un parell d'anys, al MACBA, comissariada per Maria Corral. Allà hi vam poder veure la seva evolució, les seves influències, l'adopció d'un discurs propi, l'intercanvi de signes entre el que ens proposava i el que ens proposàvem de veure-hi, uns signes ben bàsics i compartits, uns "llocs coneguts" (la xarxa, el punt, els conjunts, el traç, el marc, el centre, la perifèria, el negre, el color terròs o sang) per poder-nos dir, al cap i a la fi, les coses ben bàsiques, ben fonamentals, cara a cara. Això és el llenguatge. No sé com descriuria ell el que li acaba de passar, ara que ha traspassat els límits del llenç i dels traços que emmarcaven, cada vegada més vacil·lants, aquesta vida que representava.

:

Hernàndez Pijuan és la recerca del llenguatge, de l'abstracció. Però també és conscient que l'abstracció no basta. Per això traspassa els seus cercles i quadrats, l'ordre del paisatge (Paisatge ardent, 1995), per això enganya la memòria o la matèria (Paisatge de la memòria 2, de 1999). És també el pintor de la xarxa (per exemple a Memòria del Sud, de 2002, la xarxa són escates que respiren, o semblen una armadura que es defensa o són l'equilibri contra la por?), dels grups, però de la reivindicació de la solitud i els projectes personals. És el pintor que va dels límits al centre, del desplegament i del replegament, de les possibilitats de viure i la recerca de l'essencial (vegeu Empremtes en els límits, Cirerer o Empremta sobre blanc, tots del 2000). I no ho podem dir si no és amb símbols.

Il·lustració: Joan Hernàndez Pijuan, Camines dins la terra fosca (2001)

Bibliografia: "Joan Hernández Pijuan. Tornant a un lloc conegut", Macba, barclona, 2003.

La notícia de l'any | Pastorets i xerrameques

La millor notícia del 2005
:

De mica en mica vaig recuperant encàrrecs que fins ara no havia tingut temps de fer. Un d'ells, que amigablement em traspassa Miguel, em pregunta que quin és el millor fet de l'any que s'acaba. Confesso que no sabia com posar-m'hi. Si parlem a nivell general (a nivell personal és tota una altra cosa, i en tinc!, i a nivell local, bé, ja hi haurà temps per als balanços) podríem dividir-los entre bons i dolents, amb el risc que em diguin maniqueu. Bé, com que estem al temps que estem, quedem-nos amb els bons. Havia pensat entre la victòria del sí al referèndum espanyol de la Unió Europea, l'aprovació de la proposta de nou Estatut, l'elecció del nou Papa Benet XVI (ja sabeu que incloc aquest fet a la llista dels bons fets, potser per posar a prova el meu optimisme), les noves lleis del Govern Zapatero, especialment la que recoenix el dret de casar-se a persones del mateix sexe, en fi...

:

Finalment m'he quedat amb un esdeveniment recent que, de fet, no serà fins el 2006 que es desenvoluparà del tot. Em refereixo a la presentació de l'avantprojecte de Llei d'Atenció a les Persones Dependents que el Govern ha presentat ja a les Corts per a la seva tramitació. Representa, de fet, construir el quart pilar de l'Estat del Benestar, en un procés interromput pels vuit anys del Govern del PP. Per primer cop en la història d'Espanya, es crearà un Sistema d'Atenció a la Dependència per atendre el milió i mig de persones que pateixen algun tipus de dependència, de les quals un 80% tenen més de 65 anys. Estic segur que molts de vosaltres en coneixeu casos, alguns de força complicats especialment per a l'impacte que resulta per a la família, en tots els sentits: econòmic, emocional, de temps i dedicació, etc.

:

Com ja havia avançat, a més, aquesta Llei amplia els serveis que de forma pionera veníem oferint integralment des de l'Ajuntament de Mataró i que fa que el grau de cobertura de la ciutat en l'atenció a la gent gran i persones dependents sigui de les més altes d'Espanya, acostant-nos al nivell europeu. I també coincideix amb la tramitació, a Catalunya, d'una nova Llei de Serveis Socials, que ampliarà la cobertura al conjunt de la població del país. També n'ha parlat la Núria.

:

Bé, ara faig aquesta invitació a cinc persones més, com sembla que s'ha de fer. Són

• Carme Gurrieri
• Care Santos
• Eli Solsona
• Sr. Ruso
• Ramon Vinyes

Els xerramequets

:

Diria que el millor d'Els Pastorets deu ser les ganes de xerrameca que ens dóna a uns quants. A mi, sense anar més lluny, perquè tinc mania amb el llenguatge simbòlic ("cuéntale a tu corazón que existe siempre una razón escondida en cada gesto"), amb la cultura popular i, una mica, amb el fet de la representació (des de les ombres de la caverna platònica fins al fet que sóc representant públic en una ciutat que ha conegut molts representants de calçotets). Jo mateix n'he xerrat fa poc, recuperant un article de fa un temps.

:

En fi. En parla la Care Santos a capgros.com, que corrobora la idea romàntica de la fascinació pel mal, per la tenebra i pels racons més amagats de l'ésser i del món, una idea que jo trobo avui molt estesa i de la que en posava algun exemple en el meu article citat. En podríem posar més, sense sortir del cinema: des de Frankenstein fins a Pulp Fiction. Ens fascina la bellesa de l'horror, la transcendència de l'odi, la banalitat i igualació del conjunt de valors davant el plaer o el desig. Ens excita la idea de traspassar la frontera del permès (o del convenient, seguint sant Pau 1Co 6, 12), ens motiva donar la imatge d'una certa incorrecció política i, què caram, ens al·lucina conèixer històries de por, de dimonis i bruixes, d'encanteris fantasmagòrics i putades terrenals. De fet, tots aquests elements també juguen, per contrast, a favor del discurs d'Els Pastorets: la decissió personal davant les pressions, la valentia de cadascú front les modes, la bellesa front la disfressa, la vida contradictòria enlloc de la vida hipòcrita, l'albada aclarint la tenebra, el bon humor contra el sarcasme. De tota manera, és amb aquest filtreig, amb aquestes dualitats permanents, d'altra banda inevitables (d'això els teòlegs en diuen pecat original), l'única manera com podem viure. Més val que ens hi acostumem.

:

També en parla en Miguel Guillén (iniciat una mica granadet, esperem que no faci igual en tot...), en parlen els seus darrers directors, una mica la Nadia Quevedo (també verge fins l'altre dia) i en Cesc Amat, en Joan Salicrú, que parla dels diversos nivells de lectura que s'hi poden fer (i hi coincideixo). Ens agrada xerrar, què hi farem.

Assertivitat | Blocs

José Manuel Broto, ST (G-201016), 2001

Per una militància assertiva
:

Trobo que als blocs, a les converses, a les reunions internes, al debat públic en general, per més xarxa que hi hagi, som incapaços d'establir relacions poroses, d'admetre idees d'altri o de posar en qüestió algunes de pròpies. Sovint, això és vist com a feblesa, com a manca de convenciment. D'altra banda, demostrar les pròpies idees en públic, i defensar-les, argumentar les posicions pròpies o de grup, és titllat sovint de pura propaganda.

:

Els psicòlegs parlen molt de l'assertivitat, que és aquella condició que permet, d'una banda, expressar les pròpies conviccions amb fermesa i seguretat i, a banda, respectar les dels altres o, més aviat, respectar que els altres tiguin dret a tenir les seves. Es tracta d'una condició que admet ls dues coses, no pas una damunt l'altra, i precisa de certa educació i esforç mutu.

:

Ho dic jo que sóc molt militant de les meves coses i, per tant, candidat a necessitar de teràpies assertives. De tota m,anera, he pogut comprovar com en trec sempre més profit, profit personal, si, d'una banda, no renuncio a plantejar les meves posicions i, de l'altra, intento treure conclusions no tòpiques sobre els que plantegen posicions diferents a les meves. I és bo que la balança no s'inclini, és a dir, que pensem que per no ofendre ens hem de callar o que romanguem impassibles davant les posicions inicialmet adversàries.

:

De cara a una negociació, de cara a simplement conviure o de cara a obtenir el màxim benefici mutu en una situació que d'antuvi ens enfronta (i que no sabem massa per què), em sembla una posició intel·ligent i sana. De cara a les identitats que sovint ens persegueixen més que no pas definim, deu ser letal o, almenys, de cert descans. Perquè, és clar, a banda de bons o mals negociadors, a part de la cara de diplomàtic (o de mercenari) que a un li queda, allò que som, transpira, es modifica, serva l'essencial i manté els principis (pocs, però potents) i desplega alhora un munt de possibilitats inimaginables per realitzar una vida plena.

:
Bloc i blocs
:
La jove mataronina Carme Gurrieri, brillant estudiant de Biotecnologia (que va fer Pasqua abans de Rams, o sigui, que va venir al dinar de blocaires sense ser-ho encara) ha obert ja el seu propi bloc. Ho ha fet, com fa sovint la Núria Radó, explicant de què caram va la seva carrera, ja que els científics d'avui deuen tenir la sensació que ningú no els entén. Que estrany... si tots som a les seves mans. En tot cas, avui ens obre les seves, de mans, la Carme. "Sóc jove i amb idees", diu com a tota presentació. No se sap si ens atrau o ens amenaça. Per molts anys i benvinguda.

:

Parlant de blocs, Juan Varela em fa arribar el seu article sobre l'increment de blocs polítics, aquest any que s'acaba. Entra d'altres coses interessants, l'autor del web Periodistas 21 fa les següents recomanacions:

>> Los políticos deben conversar con los ciudadanos, no admonizar ni conformarse con la propaganda.

>> Los ciudadanos deben utilizar los blog de políticos para interpelarlos y hacerles llegar sus inquietudes, no para consumirlos como un medio más de propaganda.

>> La blogosfera política debe tener una extensión real. El debate y conocimiento en el ciberespacio es un paso, pero no sustituye, sino que anima, el debate real. Como se ha comprobado en Estados Unidos y en otros lugares, la blogosfera no sustituye al contacto y la discusión personal, sino que los debe facilitar.

>> Los blogs políticos deben servir para aportar elementos de conocimiento y discusión de las ideas y posturas políticas a los ciudadanos frente a los mensajes unidireccionales y la discusión mediatizada de los medios tradicionales.

>> Los políticos con blog deben ser capaces de incluir en su actividad el resultado de su discusión con sus lectores en la blogosfera.Son objetivos ambiciosos pero irrenunciables si no se quiere convertir la blogosfera y la esperanza de participación política más abierta y desjerarquizada que supone en un nuevo medio de adoctrinamiento o propaganda unidireccional. La redundancia mataría a la Política 3.0

Personalment, crec que té raó. Un cop passi el boom, una de les coses per les quals segurament poden servir els blocs de polítics és per ser útils a la gent que navega per la xarxa. Útils tant per coses molt concretes (a mi m'ha passat) com per xerrar i contrastar idees (això també). Si som només aparador, o fem coses que cridin molt l'atenció (no, no em despullaré) o passarem desapercebuts.

Marina, de nou

El filòsof José Antonio Marina ens obsequia cada any amb un nou llibre. S'ha passat bona part de la seva vida ensenyant i fins fa només deu anys escriu. I ho fa molt bé, té coses molt interessants a dir. Ha reflexionat sobre l'ètica, l'educació, sobre els sentiments, sobre la política, sobre la sexualitat, sobre Déu, sobre la crisi de la il·lustració... I enguany ha publicat Por qué soy cristiano (Ed. Anagrama). Encara no l'he llegit, però La Vanguardia ens obsequia amb un fragment, del que a continuació us transcric alguns trossos dels que, òbviament, m'hi sento identificat. També El Periódico li dedica un parell de planes en una entrevista que recomano per qui en vulgui més.

• Nuestra cultura laica es inequívocamente de origen cristiano, lo cual es muy llamativo.
• Hace años, Bertrand Russell escribió un libro con un título exactamente contrario al móo: Por qué no soy cristiano. Es una obra lúcida e irónica con la que estoy fundamentalmente de acuerdo. Lo que sucede es que al hablar de cristianismo, él y yo hablamos de cosas distintas. (...) El cristianismo, como todas las creaciones culturales, no tiene esencia, sino historia, y no es posible comprenderlo sin conocer su genealogía.
• El cristianismo es una caudalosa corriente de experiencia que tiene su origen en un enigmático judío que vivió hace 20 siglos y en la que han colaborado miles de personajes. Es una creación coral -como la pintura o la poesía o la ciencia- permanentemente en crisis.
• Thomas de Eckhart (...) dice que Dios es el modo humano de percibir o sentir o pensar algo más grande que Dios, más absoluto: el ser.
• ¿Por qué escribo ahora sobre este asunto? En primer lugar, para ir contra la petulancia de los listillos que han dictaminado que para ser religioso hay que ser previamente imbécil (...) Y la religión se nos ha vuelto un problema explosivo. Vivimos un momento confuso, en que las religiones experimentan simultáneamente auge y descrédito. (...) Los libros de religión se colocan en los mismos estantes que los libros de autoayuda.
• La religión sueña con convertirse en una psicoterapia confortable (...) el éxito de Paulo Coelho, Dan Brown y sus imitadores es síntoma de una época anhelante de emociones espiritistas.
• Pero lo peor es que las religiones -que aparecen en la historia como un fondo serio sobre el que destacar nuestra vida trivial- entran en el circo de la mercadotecnia. Al final, una gran parte del mundo ilustrado las ve como un grave peligro o como una superstición innecesaria.
• Todo predicador proclama inevitablemente más certezas de las que tiene.
• Los dos primeros siglos de nuestra era fueron un intenso y decisivo período en la historia de la humanidad. Se produjo el choque entre una religión que venía de oriente y la cultura griega y romana. Levy Strauss dijo en una ocasión que ese viraje fue desdichado para el cristianismo. Estaba destinado a ser una religión oriental, pero se vino a occidente y se tropezó primero con el racionalismo griego, y después con el tentador poder romano. Es posible que tenga razón, pero lo cierto es que de esa mezcla vivimos todos, y tenemos que saber si aceptamos la herencia sin más, si la rechazamos o si la recibimos a beneficio de inventario.

Fins la propera *

El dinar de Nadal / el Comiat
:

"Bé, potser que fem un pensament, oi"? (curiosa, aquesta manera que tenim de relacionar l'acció de pensar amb la d'anar-se'n...). Farts com mai, i això que dèiem que avui no ens passaríem -com sempre, vaja-, candidats a ser detinguts en qualsevol control d'alcoholèmia i amb una morrinya considerable, finalment aixequem el cul de la cadira. Ens ho hem passat bé, francament.

:

De cop, pensem que ho hauríem de fer més sovint, sixò de retrobar-nos amb la família. I de cop també donem gràcies a la tradició catalana de Sant Esteve que, entre d'altres coses, permet de reconciliar banda i banda de la família i contribuir als equilibris necessaris per no ofendre cap sogra. Més encara en un moment com aquest, que sovintegen famílies amb fills d'altri i altres combinacions molt suggerents, però que són un maldecap a l'hora de planificar els àpats nadalencs, sense cap dubte.

:

Ens hem passat en tot, en el menjar, en els acudits, en el to de veu, en beure, en fumar i també en les propines del vers de Nadal. Però demà hi tornarem. I l'any que ve. I sempre. L'etern retorn del ritual i de l'excés i de la donació sense el qual no seríem civilitzats.

* Publicat a la revista Valors (gener 2006) dins un article col·lectiu sobre les diferents moments de l'àpat de Nadal.

Foto: www.tvcatalunya.com

Neix, Nen, un altre cop

Neix, Nen, un altre cop,
aquest any que les baies
dels gallerans i del grèvol
són els grumolls de sang
que duem a les mans,
senyal de sofriment
i del dolor aferrat
i l'angoixa congènita.
:
Neix, Nen, un altre cop,
entre la mula, estèril,
i el bou, capat. Escalfa't
amb els peuets innocents
amb el seu baf humit,
mou-te al llitet d'agulles
del fenc gebrat, cruixent,
dels nostres cors rebecs.
:
Neix, Nen, un altre cop,
oblida la misèria
de la nostra abundància
i aquest pessebre brut
que guarnim amb deixalles,
molsa de plàstics, rius
d'àcids letals, turons
devastats ja per sempre.
:
Neix, Nen, un altre cop,
i venç aquest soroll
enferritjat del món;
el grinyol i l'ahuc,
el plany, el crit, el clam,
el xiscle i el rogall,
venç-los amb el silenci
de la teva paraula.
:
Neix, Nen, un altre cop.
Fes-ho a cegues. No dubtis,
aquest any desolat.
I mira'ns i sorprèn-nos
ni que sigui amb l'esbós
d'un somnriure precari.

Narcís Comadira, "Prec eixut de Nadal" a L'art de la fuga, Ed. 62 / Empúries. Barcelona, 2001, p. 62.

Foto: de www.pessebres.com

Cors catòdics *

El darrer nòvio cubà d’una veterana actriu manxega estava indignat per la tele (Sabor a verano, Antena 3, 29/8) perquè en un altre mitjà l’acusaven d’homosexual. No sé si la vida sexual d’aquest senyor interessa a algú més que a ell i la seva fumadora conquesta. Però, segurament sí que ens interessa, i molt. "Saber com estan i què els passa als altres és molt valuós, perquè d’això poden desprendre’s conseqüències importants per a un mateix i les persones més properes" he llegit aquest estiu (Xaro Sánchez, prof. de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la UAB, La Vanguardia, 26/8/2002). També indica en quin entrellat de relacions socials ens inscrivim. En el cas del cubà i la manxega, per exemple, la desconfiança en l’amor entre persones de diferent edat o posició social, fa aparèixer amb força la xenofòbia o la discriminació sexual com a amenaces. I l’amor, la fama o les referències sexuals són elements primaris que ens fascinen.

:
Sí, el cervell ens posa ràpidament al lloc imaginari dels famosos i ens fa gaudir de moments que segurament mai viurem. Com a les novel·les, però amb l’avantatge de la quasi omnipresència (revistes, les televisions en prime time, ...). L’article citat remet a un altre (Science, juny 2002) que relaciona l’amígdala del cervell (que recull i "es contagia" de les emocions) amb el grau d’extroversió de l’espectador. I per això no tothom respon igual a la "premsa del cor". Però avui em fa gràcia quedar-me amb els qui amb els programes "del cor", posen en marxa mecanismes de relació amb l’entorn, d’aproximació als sentiments (falsos o no) dels altres. Fixem-nos en l’oportunitat d’acostar-se al proïsme, contra la idea que la tendència "individualista" domina. Fixem-nos en la recerca d’emocions, contra la idea que el racionalisme impera. Fixem-nos-hi i veurem com l’amor s’hi escola, el tremendo.

* Publicat a El Full de Mataró, el 22 de setembre de 2002

Foto: El Mundo.

Blocaires | Loteria | Ple

Blocaires en acció
:

Res, que ahir a la tarda vaig impartir el meu primer taller pràctic per blocaires (nivell inicial) enn un entorn magnífic i uns alumnes pacients. I avui hem tingut el segon Dinar de Nadal de blocaires de Mataró (i comarca), les fotos del qual suposo que penjarà aviat en Joan Safont, però que aquí al costat en teniu una mostra publicada a capgros.com. Som més o menys el doble o el triple que l'any passat, ens hem conegut cara a cara persones que no esn coneixíem (alguns dels quals han sortit de l'armari), i hem fet força conya, que és dle que es tractava. L'any que ve, si això va a aquest ritme, haurem de fer una party amb nom a la solapa. Això sí, faltaven dones i també joves socialistes (que em consta que tots els que faltaven treballen a aquella hora).

:

La Loteria a Mataró

:

Encara no he mirat si em tornen els diners en algun dels números (en total, jo he jugat 60 euros justos), però no, no sóc dels agraciats mataronins que s'han vist de cap amb força euros a la butxaca per haver-nos caigut el tercer premi de la grossa. S'ha activat tot el ritual de nervis, alegries, concentracions humanes, cridòria, cava a dojo, televisions en directe i enveges. (Foto: www.capgros.com).

:

El Ple d'aquesta tarda

:

Avui, a l'Ajuntament, hi ha ple extraordinari per aprovar definitivament els pressupostos i les ordenances del proper 2006. Arribem amb els deures fets, tots plegats. Bé, tots menys el PP, que, per no presenta, ni tan sols ha presentat cap al·legació a les ordenances fiscals (massa feina a dins, a veure qui mana...). Però la resta, hem pencat força. negociant, tant mab el procés de participació ciutadana previ, de varis mesos, com ara darrerament amb els grups municipals. Aquesta feina culminarà, si tot va bé, amb un vot de CiU que, per primera vegada en molt de temps a Mataró, no serà contrari. Crec que som tots plegats ben conscients de la necessitat d'unitat davat determnats reptes (ocupació, urbanisme, etc.). A més, com deia, s'ha pencat.

TecnoCampus i projectes

L'hora del TecnoCampus
:

Avui s'ha presentat el que serà la seu del projecte TecnoCampus Mataró, a una banda d'un nou polígon mixte que s'està fent al Rengle, prop del mar. La seu, un complexe que acollirà nombroses empreses i serveis, i un centre universitari fruit de les dues actuals escoles universitàries (sí, senyors, a falta d'una en tenim dues, un altre dia haurem de recordar gràcies a qui), ha estat dissenyada pel despatx de l'arquitecte Oriol Bohigas i és una de les aportes estratègiques de la ciutat, aquest Mataró que ha estat sempre pioner en les revolucions industrials dels darrers segles i que ara, immers en l'àrea econòmica més potent del Sud d'Europa, ho vol tornar a ser. Aportant talent, esforç, innovació ...i diners, és clar.

:

Un 2006 ple de projectes

:

Avui també hi ha hagut el tradicional dinar de Nadal de l'Alcalde amb la premsa local (a la foto, de Sergo Ruiz). L'alcalde ha fet gala d'un conjunt d'actuacions destacables, de nous equipaments, de l'actuació al Port, les reformes urbanes, etcètera. I ha anunciat importants i actuacions "dignes de memòria" pel 2006, de la que el que explicava més amunt n'és una mostra ben palpable.

Blocs i Sartre

Repasso encara els diaris retardats i tinc la temptació de recomanar-vos dues coses. la primera, un nou article sobre els blocs polítics a La Vanguardia de diumenge en el que hi surten alguns dels aquí recomanats com Miquel Iceta o Manuel Mas, entre d'altres.

:

I la columna de Narcís-Jordi Aragó d'ahir a El Punt, una cita nadalenca de Sartre (a la foto), amb la seva primera obra de dramaturg, escrita el 1940 en un camp de concentració pels seus presoners catòlics. És un regal de Nadal d'un ateu, diu Aragó, "per retornar l'esperança a uns homes que l'havien perdut".

:

Amb aquest desig comencem a dir-nos Bon Nadal.

Premsa | Més seguretat

Dinar amb la premsa

:

Hem estat aquest migdia, en Santi (a la foto) i jo, acompanyats de l'Ivan, al dinar de Nadal del PSC del Maresme amb els mitjans de comunicació, una trobada informal que permet dialogar distesament sobre la siuació política local. En Santi ha fet un bon repàs a les conseqüències positives per a la comarca que ha tingut el canvi de color polític a Catalunya i Espanya, especialment motivades per la dedicació dels nostres diputats. Ell també ha parlat de la preparació de l'operatiu per a les Eleccions Municipals de 2007 a la comarca. Jo he fet un breu repàs a l'etapa que hem viscut aquest 2005 i, inevitablement (com que jo l'he citat com a molt positiva), m'han preguntat sobre la relació amb els nostres socis. Com he dit, és una mot bona relaáció, segurament immillorable, reforçada i no pas tocada pels fets ocorreguts a la direcció de l'Impem a la passada primavera. El cert és que anem com una moto, dijous aprovarem definitvament el Pressupost i la ciutat viu un nivell d'inversió i de concreció de projectes com mai. Crec que val la pena d'estar-ne content. He repetit el que penso: que ens no expliquem prou bé i aquest és l'origen de força malentesos que, de fet, acaben tots amb entesa i diàleg. Finalment, he enumerat de nou les prioritats del PSC pe 2006: millora de l'accés a l'habitatge, millora del civisme, millora de l'ocupació i la integració dels immigrants en els drets i els deures. A veure.

:

Al vespre, hem reunit el Consell Municipal Socialista, el grup de companys i companyes que ens representen als organismes municipals. Allà hem pogut fer un repàs a les inversions prioritàries en marxa.

:

Policia: bona feina

:

Aquests dies els mitjans de comunicació publiquen algunes informacions interessants, com el manteniment dels nivells de seguretat d'enguany, acompanyats de l'increment de les detencions, que vam poder veure a l'anterior Junta de Seguretat. També avui s'ha conegut la detenció de dues persones implicades en un local on pressumptament s'exerceix la prostitució, activitat que, com sabeu, no té marc legal de regulació però que, per algunes deficiències observades, en aquest cas ha pogut ser clausurada. Cada dia tinc casos semblants damunt la taula, fruit de moltes hores de feina, al darrere, d'algun toc de sort, a vegades, però de molta dedicació de professionals de la Policia Local i dels altres cossos de seguretat amb què treballen. Crec que els resultats parlen per sí sols.

De depressions i discursos

Avui, malgrat que he tingut un dia mogut, he tingut temps fins i tot d'empassar-me tot King Kong i de llegir un parell de diaris. S'emporta la palma La Vanguardia de la que, si em permeteu, faré algun esment. Ho dic perquè, en dues seccions diferents, es parla sobre l'odi al Nadal o, en la seva versió més corrent, en la depressió que sorgeix en molta gent quan arriba aquest dia. En un interesant article de Manuel Díaz Prieto parla sobre aquesta mena de felicitat imposada, sobre la sobreexplotació d'estímuls en forma d'articles per consumir, etcètera. I també de la identificació del Nadal com a etapa de consum i de regals més que no pas com una festa d'origen religiós. Justament una parròquia de Barcelona, la de Sant Raimon de Penyafort, ha volgut reflexionar al respecte i oferir una mena de pregària-representació orientada als que viuen aquesta angoixa. Surt en una notícia i hi diu que el promotor és Xavier Morlans, a qui conec de fa temps (no tinc el linc). També aquest diari publica una interessant entrevista a Pasqual Maragall.

:

D'El País, però, recomanaria l'entrevista al filòsof francès Alain Finkielkraut (a la foto, de Daniel Mordzinski), immers en la crisi del model laic francès i de la qüestió de la identitat. No comparteixo tot el que diu , però crec que és un bon punt de partida. Destaco aquests fragments:

Creo en la necesidad de frenar, de ralentizar ciertos procesos, de conservar cosas que son las que garantizan que pueda surgir lo que es nuevo, que permiten salvar el mundo y la belleza. Para mí esa es una perspectiva revolucionaria.

(...) la gente que niega la existencia del componente étnico de los disturbios son los mismos que proponen soluciones étnicas a lo que ellos llaman un disturbio social.

(...) Las ciencias sociales francesas siguen siendo ussonianas, sólo admiten las causas sociales como origen del mal. (...) Otros prefieren hablar del formidable potencial de la sociedad multirracial y no piensan que puede degenerar en una sociedad multirracista. Es como el elogio sistemático de lo multicultural que, a menudo, es sinónimo de carencia de cultura.

(...) Internet es el manicomio planetario, todo el mundo habla, todo el mundo expone su discurso pero no se cruza con el de los demás. La libertad de opinión son discursos distintos sobre un mismo relato, no una infinidad de relatos sobre un mismo hecho.

Això darrer va per nosaltres, blocaires.

A través del mòbil *

La facturació per missatges SMS de les companyies de telèfon mòbil està pujant com l’escuma. Es tracta** de missatges curts, molt més barats que una trucada normal, i àmpliament utilitzats pels joves i adolescents. Es fan servir molt per enviar missatges al xicot o xicota en la seva absència, en una comunicació intermitent però quasi permanent, complementària a altres activitats i que, com en tot, hom pot desenvolupar-hi una destresa molt fecunda (en rapidesa, en capacitat de síntesi, en capacitat d’atenció, en la invenció de nous llenguatges, etc…). Els missatges poden ser, doncs, també un mitjà de seducció on més d’un Cyrano podria actualitzar la seva famosa gesta. Són la darrera moda d’un mitjà, el telèfon mòbil, que evoluciona a un ritme trepidant i que comença a ser avui d’ús gairebé universal. El telèfon mòbil ha permès personalitzar molt més les comunicacions, incrementar la sensació de proximitat entre les persones i, si s’usa bé, és clar, també la sensació de llibertat individual (ningú aixecarà el supletori quan parlis amb la nòvia des de l’habitació). Em va fer gràcia també, un cartell d’un bisbat en el que apareixia un mòbil amb el nom de "Jesús" per anunciar la crida vocacional.

:
Però no n’hi ha prou amb les sensacions. Ni amb les paraules. Nosaltres som fills d’un Déu que era Paraula i es va fer Carn, diu Sant Joan. Que era sensació i, per por a semblar virtual, potser, es va fer tacte. Que era un "petó" anunciat en una pantalla de mòbil i va esdevenir petó de llavis reals. Aquesta encarnació, com sempre, és l’esperança, la vida, que hi ha sempre més enllà de la comunicació i de les seves enormes possibilitats d’avui en dia.

* article publicat a El Full de Mataró (setmanari de les parròquies de Mataró) , el 17.2.2002
** en el moment de publicar-se l'article, l'enviament de missatges SMS era un mètode no tan universalitzat. Sembla mentida com canvia tot en tan poc temps...

Pessebre a la Casa Gran

El pessebrista Josep Mola, l'Alcalde Baron i el president de l'Associació de Pessebristes, Marçal Casanovas, durant la inauguració del pessebre. Foto: Sergio Ruiz (capgros.com)

:

Per segon any consecutiu, a la planta baixa de l'Ajuntament de Mataró s'hi ha instal·lat un pessebre, una tradició que havia estat interrompuda fa uns anys i que el nou Alcalde va reprendre, no cal dir-ho, amb un entusiasme molt compartit. No del tot, és clar. Hi ha qui confon la tradició amb el missatge original ("la tradició mata l'origen de les coses" deia Husserl, no?) com qui encara es pensa que la Capella Sixtina és un poster porno, o que determinades coses només es poden veure d'amagat. Són els nous puritans. En fi, comparteixo el fons de l'editorial de capgros.com d'avui, bo i que, òbviament, només amb un pessebre no podem abastar tants objectius com proposa...

100 anys dels Salessians de Mataró

El director de l'escola, Joan Camps, rep la Medalla de mans de l'Alcalde, Joan A. Baron (Foto: Sergio Ruiz).

Cuyàs i Sampere

:

Ahir vaig ser a l'acte de lliurament de la Medalla d'Or als Salessians de Mataró, amb motiu del centenari de la fundació de l'escola de Sant Antoni de Pàdua, allà on ara hi ha el barri de Cerdanyola. Fou un acte entranyable i comptà, entre d'atres, amb una evocadora i divertida glossa de l'alcalde d'Arenys de Mar, exalumne d'aquesta escola inspirada en Sant Joan Bosco i erigida gràcies a una deixa d'Antoni Cuyàs i Sampere. D'aquest mataroní viatger, avantpassat dels manuels cuyàs que més o menys tots coneixem, em va fer molta gràcia llegir-ne fa uns anys el llibre de Ramon Puig i Roig editat pel Col·legi d'Advocats de Mataró el 1994 (Antoni Cuyàs Sampere, un corsari mataroní al servei de la República Argentina), ja que va ser tota una descoberta per qui, com jo, més aviat té una relació curiosa i alhora distant amb la història local i que, a més, bec de prejudicis més o menys generalitzats que desmereixen els nostres predecessors. Em va agradar molt, el llibre (potser n'esperava una avorrida història), i, especialment, la descripció del procés diguem-ne de decepció política, paral·lela a la seva participació activa en la política de l'Argentina. Més que decepció, potser la paraula sria, ara, pragmatisme, la distància suficient respecte a la condició humana per estimar-la tal com és i no tal i com voldríem que fos.

:

El deuria llegir poc després d'haver-se editat, perquè, ara que l'he anat a buscar, el llibre veig que està escrit com si el propi Cuyàs narrés la seva vida en primera persona, i no ho recordava. Tampoc recordava aquestes frases que vaig subratllar:

(...) per enganyar-me dels joves incauts. Seduït per les seves belles teories, il·lusionat per les promeses novel·lesques de ventura i benaurat esdevenidor, creia que nom´s en els governs democràtics podia trobar-se la felicitat humana (...) Ah! Com la meva inexperiència podia comprendre lavors que tan belles teories eren una farsa, essent suficients uns anys de vida pràctica, en algun país regit per aquelles institucins per a comprendre la veritat, un brollador de grans crims, i arribar a repudiar-la? (p-37).

(...) Sigui quina sigui la constitució orgànica d'un Estat, l'home sempre és el mateix, dominat per les bones i les males passions, mescla de virtuts i de vicis. (p.82)

El perdó

:

Una de les coses que més em va agradar, de l'acte, fou justament la menció que més o menys tothom féu dels vicis i les virtuts que necessàriament són mesclades. El més eloqüent va ser-ne el seu director actual, Joan Camps, que demanava perdó per tot allò "que no s'hagi fet prou bé". Primer, em va semblar una mica exagerat, d'una modèstia excessiva, quasi franciscana. Per`després vaig pensar que era el millor valor que s'havia expressat, en aquella sala. Reconèixer que, junt amb les virtuts del que som o estimem, hi ha amagats els vicis, és sempre molt clarificador. Reconèixer que això és inherent a la condició humana però que, malgrat això, hem de ser-ne conscients, és sempre el primer pas per restituir la dignitat humana. Gràcies, pare Camps.

Avui va de blocaires i JSC

Més blocs socialistes
:

Clicant aquí podreu anar al recull de blocs de militants del PSC. Allà, veureu com ja tenen actiu el seu bloc diputats com Higini Clotas, Pilar Díaz, Àlex Masllorens, Joan Galceran, Bernardo Fernández, David Pérez (amb un format molt original), Joan Sabaté (també alcalde de Tortosa), Joaquim Paladella (també alcalde de Batea) Esteve Pujol, Teresa Carrera, Ramon Espasa, Marta Camps, Núria Segú, Mohammed Chaib, Teresa Estruch, Quim Llena, Tere Serra, Jordi Terrades, Joan Roma, Maite Josa, Flora Vilalta, la regidora barcelonina Montserrat Ballarín, el regidor de Sant Sadurní Joan López, i molts altres companys i companyes que podeu trobar-hi, alguns dels quals encara amb el bloc en estat embrionari. A més dels que ja us he ana indicant, alguns dels quals teniu a la columna d'enllaços (ara no crec que posi tots els que he dit, seria llarguíssim). És una veritable aposta personal de cadascú d'ells per comunicar-se, per explicar-se i per dialogar. Molt bé!

:
Dinar de blocaires
:

Com l'any passat, se celebra un dinar de blocaires mataronins, que som una bona trepa. També acceptem estrangers. Serà el proper dijous dia 22 de desembre al migdia. Més informació i inscripcions, aquí. No cal que ens coneguem prèviament (i si, coneixent-me, et caic fatal, seu lluny, si vols, però vine), la idea és comprovar que som de carn i ossos. Au, anima't.

:

No a tot arreu

:

No podem ser a tot arreu on voldríem i de tant en tant hem de triar. Per sort, entre coses bones i desitjables, en aquest cas. En fi, que no vaig poder anar a un elogiat sopar d'aniversari d'en Cesc Amat i tampoc anar (a veure, no a jugar) al partit solidari que van muntar els de la JSC i que va comptar amb la participació dels joves d'ICV (en fi, mireu com en Miguel entra i marca). (Foto: Albert Clavell)

:

Neumanies X
:
Lo últmo que se pierde no es la esperanza: es la ironía
:
Llegar a viejo es la desgracia más afortunada
:
La juventud no es nsutante sólo por la actitud de quienes la poseen, sino por la melancolía de quienes la contemplan

:

Quien vive solo es siempre el pequeño de la casa

:

Nos hacemos mayores cuando nos damos cuenta de lo fácil que resulta que las cosas salgan mal.

:

No confundir la moral con quienes la defienden

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 25-29.

Caminant pel Tinell, pel taxi i per la Xina

2 anys del Tinell
:

Aquesta tarda he estat al Palau del Tinell, a l'acte commemoratiu del segon aniversari de l'acord catalanista i d'esquerres que fa possible el Govern de la Generalitat presidit per Maragall. Han estat tres bons discursos, els del propi president, de Saura i de Carod. Tots ells coincideixen en la importància que té aquest govern, el primer relleu democràtic d'un Govern de la Generalitat, i que ha significat fer de l'eix social el veritable nord de la política catalana, més que l'dentitari, com deia Maragall. Carod ha dit, fins i tot, que "nacional" i "social" són dos adjectius que haurien de ser el mateix. Hi havia força persones conegudes, a les que he pogut saludar, molts ells del Maresme, pertanyents a les tres formacions convocants de l'acte. També he conegut, personalment, un parell de blocaires que diuen que em llegeixen (jo també, i els admiro) i hem acabat uns quants maresmencs en un bar proper celebrant (amb cava català, sí senyor) tant l'acte com el sant de la Conxita Rodríguez, regidora de Tordera, que va ser l'altre dia. (Foto: EFE / Andreu Dalmau)

:

Taxi

:

Aquest migdia m'he acostat, amb el meu company el regidor Fermí Manchado, a la concentració de taxistes que hi ha hagut a Mataró, en solidaritat amb el company assassinat a Bilbao. Hem estat parlant una estoneta de la seguretat, del sector, d'un munt de coses que sempre aprenc amb aquest col·lectiu testimoni de tants trànsits. En sóc usuari (és a dir, hi confio moltes vegades) i crec que val la pena escoltar-se'ls.

:

Xina
:

L'Antón Costas, catedràtic d'Economia, escriu avui un interessant article a El País, semblant al de fa uns dies, sobre la necessitat d'establir acords estratègics amb Xina, la gran potència emergent que encara té pendent dos reptes que hauria de superar sense els atzucacs de Rússia o d'altres països. Em refereixo, d'una banda, al procés de democratització que un dia o altre haurà de caure. I, en segon lloc, a l'aparició d'una classe mitjana àvida de consum. Costas apunta que Xina deixarà de ser la productora de mà d'obra i productes barats i començarà a produir béns d'alt valor tecnològic. Ja vaig parlar de Costas i de l'empenta d'alguns empresaris locals al respecte en un post de fa temps. Curiosament, també aleshores coincidia Costas amb el conseller Rañé, aquesta vegada al propi diari, en el que el titular de Treball coinccideix en què Xina deixarà de ser el lloc de les deslocalitzacions (no trobo el link). Curiosament també, ja havia dit que Andrea Riccardi veia en la Xina el país on el cristianisme s'expandirà en el futur. En fi, tinguem els ulls ben oberts i comencem a confiar en aquest país, els dirigents de la qual impressionen fins i tot a l'Albert.

:

Neumanies IX

:

Mucho más que nuestras opiniones, nos delatan nuestras conjeturas

:

Hay dos clases de enemigos: los que nos indignan y los que nos dejan pensando

:

El purismo se cura caminando

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 23-25.

Acceptant dimonis

Dues vides segades

:

Aquestes xifres impresentables de les morts en carretera que hem viscut en aquest llarg pont a Catalunya i en el conjunt d'Espanya tenen una crua versió, una propera plasmació, en dues persones de la mateixa ciutat, gairebé de la mateixa edat (joveníssims) i fins i tot del mateix club. Els accidents de trànsit són segurament el principal llast, l'epidèmia més mortífera, en què ens hem d'enfrontar. I fa fredat la normalitat amb què ens prenem les xifres, acda cap de setmana o cada període més o menys perllongat de festes. Fins que toca de prop.

:

Addictes al risc però temerosos de la mort, com escrivia fa poc Jaume Curbet, costarà tant, d'una banda, enfrontar-nos conscientment als límits d'aquest risc que tant apreciem (potser lligat a la llibertat), com, d'altra banda, a la mort sobtada de dues vides tendres en una societat que està eliminant les referències rituals al procés de la mort i a la seva interiorització (també potser lligat al valor de la llibertat). En algunes altres malalties que afecten bona part de la societat (encara amb menor quantia de morts), com en la sida, s'ha aconseguit moltes coses, en aquest sentit, malgrat que el perill de baixar la guàrdia apareix de tant en tant. Crec que cal invertir força en estendre-ho als accidents de circulació. Serà després del dol.

:
Bon dia, feiners *

:
Gil de Biedma deia en un poema que potser tenen raó els dies feiners. Les vacances són un bàlsam per fer de la quotidianitat en aquell pesat destí de tots els setembres, de tots els dilluns, i el cap de setmana, un breu record, potser feliç. Pascal Bruckner (La euforia perpetua, 2001) reflexiona sobre aquesta imperiosa felicitat sense la qual qualsevol cosa esdevé rebutjable, sobre el fet pervers de passar del dret a la felicitat al deure. Vivim, sembla, necessitant dosis permanents d’excitació i felicitat, sentir a cada moment "energia positiva" i les "bones vibracions"… Es pot ser feliç un divendres a la nit sense marxa? Podem "desconnectar" per vacances? Podríem riure sempre, viure sempre històries excitants i treure profit de tot? Podem fugir d’aquesta quotidianitat grisa, d’aquesta democràcia avorrida, d’aquest menú monòton, d’aquesta família trista? I, si no ho trobo en aquest món, que tal el món virtual? O els excitants químics? O els naturals? Per desgràcia dels qui fem vacances, l’escriptor Juan José Millás explicava recentment** que el problema de la felicitat és que no es pot aïllar, que som fets indistintament de felicitat i d’infelicitat i que ambdues han de conviure, com el bronze, que és coure i estany. Buscar la felicitat, aquesta "il·luminació sobtada" (T. S. Eliot), en la vida quotidiana plena de núvols. Buscar-la en els dies feiners, en una vida social i política potser poc èpica, enmig d’una família que potser no és exemplar, en una vida potser no tan excitant com moltes, però la nostra al cap i a la fi… La felicitat que no és en l’excepcional ni en el llunyà, sinó en el més quotidià i proper a tu, sí, en això del qual sovint no sempre estàs prou satisfet. Fora d’ells, no hi ha res.

* article publicat a El Full de Mataró, 7.10.2001
** en referència a la columna publicada a El País, el 7-9-2001 (?). Foto: Pascal Bruckner.

:
Neumanies VIII
:
Si no aceptamos nuestros demonios, sólo podremos aspirar a ser pésimas buenas personas.
:
El bien merece más que la beneficiencia. El mal merece más que el desahogo.
:
Nadie toma en serio a quien lo admira demasiado.
:
La felicidad es un estado de gratitud.

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 19-21.

Les idees actuen

Articles recomanats

:

D'El País d'avui us recomano l'entrevista a Hans Magnus Enzensberger (foto de Patricia Sevilla), que relativitza els tòpics sobre els alemanys, la crisi econòmica del país i el paper dels intel·lectuals, entre d'altres. També m'ha agradat molt l'article de Rafael Argullol. Després d'explicar com s'ha instal·lat a la nostra societat el concepte de terror, a tot les nivells; després de relatar el desconcert de l'home modern que ha matat Déu, que ha avançat tecnològicament i que ha abatut el mur de Berlín, troba que la font del mal no cessa, es pregunta sobre el paradigma del bé. La dignitat, diu ell.. Una mica lo d'ahir. Mireu com acaba:

Cuando el humanista Giovanni Pico della Mirandola quiso especificar en qué consistía la dignidad (Oración sobre la dignidad humana) insistió repetidamente en que el hombre, dada su libertad, debía elegir entre la elevación y la degradación, entre el ángel y la bestia: "Te coloco en el centro del mundo para que desde allí puedas vislumbrar todo lo que hay. No te hice ni un ser celeste, ni un ser terrenal, ni mortal, ni inmortal, para que tú como libre y soberano artífice de ti mismo puedas moldearte y esculpirte en la forma que prefieras. Podrás degenerar al nivel de las cosas inferiores; podrás, según tu voluntad, regenerarte en las cosas superiores, que son divinas".
Sin embargo, en este punto a los perplejos arqueólogos no se les podrá escapar la desorientación que imperaba a principios del siglo XXI con un hombre que tenía una imagen nítida e incluso exagerada de la bestia pero que aparentaba no tener ni idea de las andanzas del ángel en su época.

Del digital capgros.com us recomano dos articles. Un, de Manuel Mas, que intenta explicar l'exageració iracunda de la reacció del PP a les reformes que emprèn el Govern Zapatero. I també parla cap endins, amb cites que valen molt la pena. L'altre és el de l'exdirigent sindical Josep Lluís López Bulla. Fa alguns apunts sobre el fet migratori i la necessitat de trobar espais de socialització, fent comparacions amb el procés migratori dels anys 60 a Mataró. Però diu una cosa que, en aquesta mena de comparacions, molts obliden: la dels anys 6o va ser una migració interna d'un mateix Estat-nació (au, els que trempen amb aquests conceptes decimonònicsja tenen tema) mentre que els d'ara no. Crec que aquest punt és fonamental, i seria bo que servís, almenys, per deixar de fer comparacions inútils (bo i que ben intencionades) entre els immigrants d'aleshores i els d'ara.

:

Nous blocs
:
Darrerament, he incorporat tres nous enllaços de blocs, aquí al costat. Un, el de la diputada socialista Assumpta Baig, vilanovina, experta en temes educatius i que fa poc va ser a Mataró en un acte del PSC sobre la Llei Integral contra la Violència a les Dones (mireu foto, de Q.M., on parla al costat de Sara). L'altre és el de l'amic Toni Guirao, president d'ICV a Mataró i militant de la causa saharahuí. I el darrer és el de l'escriptora mataronina Care Santos. Espero que els visiteu.

:

Neumanies VII

El más allá somos aquí.

:

Cada vez que nace un héroe muere un ciudadano.

:

La maldad no se elige: la llevamos dentro. Por eso oponerse a ella constituye un refinado acto de libertad.

:

Entender que no entendemos.

:

Qué increíble progreso supodría reemplazar lo políticamente correcto por lo moralmente profundo.

:

Las ideas actúan. Por eso no todas las ideas son respetables.

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 15-19.

Eclecticisme

D'El Full

Com que s'acosta Nadal, us transcric un article, a continuació, que vaig fer fa quatre anys per una revista que es deia El Full de Mataró (que editaven les parròquies) i que de tant en tant tenien l'amabilitat de deixar-m'hi escriure. L'esperit i la carn d'El Full són els de Valors. Em feia gràcia relacionar una pel·li estrenada aleshores amb Els Pastorets. El tema era el de la fascinació del mal, bo i que tant l'espectacle nadalenc com la pel·lícula furera tenen tots dos un munt d'aspectes dignes de comentari. A més, hi poso una cita de Neuman sobre l'eclecticisme, que era més o menys el fons del missatge que volia transmetre. El film, per exemple, que revisa el mite fàustic, permet de pensar sobre la possibilitat de la desaparició de la mort com a Límit de límits, i llurs letals conseqüències, però també sobre el desig, sobre l'estètica urbana, etcètera. I està molt ben interpretada, especialment els dos personatges principals interpretats per Miguel Ángel Solá i Eduard Fernàndez (fotos de sota). De l'obra popular nadalenca només us he de dir que, a mesura que passen els anys, m'agrada cada bvegada més. En temps de revisió de la mitologia que fa la cultura popular de masses (des de Las crónicas de Narnia fins a novel·les de l'estil El codi Da Vinci) o la seva reinvenció, em sembla molt actual i molt necessària la reivindicació d'una aportació nostrada com aquesta, amb elements de la mitologia popular cristiana barrejats amb la retòrica de Lleó XIII, preocupada per la renovació del missatge cristià a les societats modernes. I barrejada també amb la música i la rondallística catalanes. Al cap i a la fi, el cristianisme no és si no una narració. I sobre ella s'ha contruït bona part de la cultura occidental moderna. I perquè només podem dir-nos les coses essencials a través de l'experiència, real o relatada.

:

Amb aquesta transcripció, i si en JS m'ajuda, incio també la publicació de la resta d'articles escrits a El Full (o el seu antecessor, El Full de Sant Josep), que aniré fent de tant en tant.

:

Faust esperant 'Els Pastorets'
:
El diable té bona salut. En la cultura, vull dir. Ens costa explicar i representar Déu (el propi Joan Pau II n’ha reconegut la dificultat) però el diable gaudeix d’una molt variada gamma d’exemples. El darrer, entre simpàtic i inquietant, entre pesat i enrotllat, un curiós Mefistòfil de la recent i excel·lent pel·lícula Fausto 5.0. A les antípodes del film, d’aquí a unes setmanes tornaran Els Pastorets a Mataró, el personatge més excitant dels quals tornarà a ser Satanàs, que s’usa sovint d’icona i imatge de l’espectacle, en fan màs-cares, trobades… Un dimoni atractiu i terrible alhora, que lluita contra un arcàngel en un camp de batalla ben singular: Naïm, l’home real, l’adult, a qui els infants miren com un mirall del seu futur incomprensible. L’escena de Naïm em sembla una molt bona representació del fet moral. En primer lloc, perquè mostra que el Bé i el Mal, així, en abstracte, no són res. Ambdós, condemnats a residir a la consciència humana per sempre, només adquireixen poder des de la voluntat dels homes. Només hi ha Vida Eterna si es viu aquesta vida normal. I, en segon lloc, perquè, bo i formar part d’un espectacle diem-ne infantil, i essent aquesta escena segurament incomprensible als nens, els avança de què va això del món adult, més enllà de Jonàs i Mataties: la incertesa davant la vida, l’absoluta responsabilitat dels nostres actes, els conflictes entre el desig i el sofriment, i la necessitat d’optar a cada pas. El Dr. Faust de la Fura dels Baus, un Faust sense Déu (la gran absència del film, una veritable asfíxia la vida sense Déu, sense sentit…), així com el Naïm de Sala Cabañes, es busquen ells mateixos en aquest incert món, enmig del desig i el mal, amb les entranyes i els sentiments, en el qual un bri d’esperança, només un bri, els pot salvar.

article publicat el 4 de novembre de 2001 a El Full de Mataró.

Neumanies VI
:
(...) Eclecticismo no significa en absoluto que todo valga (eso sería anemia); sino que, aunque todas las estéticas puedan tener una realización buena, regular o pésima, ninguna deja a priori de ser válida. No me interesa un mezcla indiscriminada de tradiciones sino un mestizaje que asuma la obligación de producir una síntesis personal (...).

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, pp. 137-138.

Dependència | Iran

L'atenció a la dependència: el quart pilar

:

Ves per on, fins i tot podria ser més important que l'Estatut (però dubto que porti cap manifestant al carrer ni tants rius de tinta (aquesta metàfora tan tonta...), ni tant d'apassionament com aquest. Si en la primera etapa de governs socialistes Espanya va veure complerta la universalització de l'educació, la salut i les pensions, en aquesta segona etapa es complirà el cercle bàsic de l'Estat del Benestar amb l'anomenat "quart pilar": l'atenció a les persones dependents, és a dir, a aquells que temporalment o d forma crònica necessiten dels altres per complir les seves funcions bàsiques. En un país amb un alt índex d'envelliment i d'esperança de vida, les persones més grans de 65 anys, però especialment els més grans de 80, són el públic diana. També ho són molt clarament el conjunt de persones amb discapacitat, les famílies dels quals, més que ningú, coneixen el pa que s'hi dóna. A més, acostuma a ser més preocuopant quan coincideix amb nivells de renda més baixos, motiu pel qual la Llei començarà per aquí. (Il·lustració: detall del quadre Judith tallant el cap d'Holofernes, de Caravaggio (1599), al Palau Barberini de Roma, ara al Museu d'Arnt Nacional de Catalunya temporalment).

:

Tot això ho podeu consultar al Llibre Blanc que ha publicat el Ministeri de Treball i Afers Socials previ a la Llei que és a punt d'aprovar el Govern Zapatero que després iniciarà el seu tràmit parlamentari. Catalunya s'hi adaptarà paral·lelament amb una Llei de Serveis Socials que pretén anar més enllà i universalitzar els serveis d'atenció a persones dependents. El meu company Oriol Batista ho explica molt bé en un post recent, que completa amb l'experiència pionera de Mataró en aquest camp. També us recomano una conferència recent de Carme Figueras, diputada al Parlament, al respecte, i la darrera Conferència Nacional del PSC, que hi va dedicar el nucli central de les aportacions.

:

De l'Iran
:

Sembla que estigui delirant, però no. De l'Iran més o menys cada dia (o cada dia que ho miro) veig que em visita algun blocaire. El fenomen no és nou i a la vista de com estan les coses allà, el fenomen pot esdevenir heroic. Ja sabeu que el nou president de l'antiga Pèrsia, per una sèrie de raons que aquí segurament ens queden molt lluny però que podem intuir, és un personatge radical, que els darrers dies (fent amics) ja ha dit dues vegades que Israel hauria de desaparèixer. A tots ens agradaria que fos (només) retòrica. Tant perquè pot ser capaç de fer-ho (directament o indirectament armant faccions armades a Palestina) com perquè la reacció d'Occident, veient Iraq, podria contenir alguns errors relatius al consens internacional necssari per respondre-hi sense fer més destrosses de les necessàries... Però fa por. En fi, que els blocaires iranians podrien ser vulnerables en un clima de tancament i de violència. A la banda del conflicte israelo-palestí, malgrat tot, especialment malgrat els atzucacs i l'ai-al-cor continu, encara amb víctimes innocents, sembla que està fent passos pel camí de l'entesa. En fi, des d'aquí, i encara que potser no m'entengui, una abraçada ben forta.

:

Neumanies V

:

(...) En los más sencillos actos no verbales, laten fuentes estéticas: una luz inesperada, el vuelo de algún pájaro, cierto escalofrío, una sonrisa al despertar...

Andrés Neuman, El equilibrista, Ed. El Acantilado, Barcelona, 2005, p. 114.