dimecres, de desembre 28, 2005

La notícia de l'any | Pastorets i xerrameques

La millor notícia del 2005
:
De mica en mica vaig recuperant encàrrecs que fins ara no havia tingut temps de fer. Un d'ells, que amigablement em traspassa Miguel, em pregunta que quin és el millor fet de l'any que s'acaba. Confesso que no sabia com posar-m'hi. Si parlem a nivell general (a nivell personal és tota una altra cosa, i en tinc!, i a nivell local, bé, ja hi haurà temps per als balanços) podríem dividir-los entre bons i dolents, amb el risc que em diguin maniqueu. Bé, com que estem al temps que estem, quedem-nos amb els bons. Havia pensat entre la victòria del al referèndum espanyol de la Unió Europea, l'aprovació de la proposta de nou Estatut, l'elecció del nou Papa Benet XVI (ja sabeu que incloc aquest fet a la llista dels bons fets, potser per posar a prova el meu optimisme), les noves lleis del Govern Zapatero, especialment la que recoenix el dret de casar-se a persones del mateix sexe, en fi...
:
Finalment m'he quedat amb un esdeveniment recent que, de fet, no serà fins el 2006 que es desenvoluparà del tot. Em refereixo a la presentació de l'avantprojecte de Llei d'Atenció a les Persones Dependents que el Govern ha presentat ja a les Corts per a la seva tramitació. Representa, de fet, construir el quart pilar de l'Estat del Benestar, en un procés interromput pels vuit anys del Govern del PP. Per primer cop en la història d'Espanya, es crearà un Sistema d'Atenció a la Dependència per atendre el milió i mig de persones que pateixen algun tipus de dependència, de les quals un 80% tenen més de 65 anys. Estic segur que molts de vosaltres en coneixeu casos, alguns de força complicats especialment per a l'impacte que resulta per a la família, en tots els sentits: econòmic, emocional, de temps i dedicació, etc.
:
Com ja havia avançat, a més, aquesta Llei amplia els serveis que de forma pionera veníem oferint integralment des de l'Ajuntament de Mataró i que fa que el grau de cobertura de la ciutat en l'atenció a la gent gran i persones dependents sigui de les més altes d'Espanya, acostant-nos al nivell europeu. I també coincideix amb la tramitació, a Catalunya, d'una nova Llei de Serveis Socials, que ampliarà la cobertura al conjunt de la població del país. També n'ha parlat la Núria.
:
Bé, ara faig aquesta invitació a cinc persones més, com sembla que s'ha de fer. Són
Els xerramequets
:
Diria que el millor d'Els Pastorets deu ser les ganes de xerrameca que ens dóna a uns quants. A mi, sense anar més lluny, perquè tinc mania amb el llenguatge simbòlic ("cuéntale a tu corazón que existe siempre una razón escondida en cada gesto"), amb la cultura popular i, una mica, amb el fet de la representació (des de les ombres de la caverna platònica fins al fet que sóc representant públic en una ciutat que ha conegut molts representants de calçotets). Jo mateix n'he xerrat fa poc, recuperant un article de fa un temps.
:
En fi. En parla la Care Santos a capgros.com, que corrobora la idea romàntica de la fascinació pel mal, per la tenebra i pels racons més amagats de l'ésser i del món, una idea que jo trobo avui molt estesa i de la que en posava algun exemple en el meu article citat. En podríem posar més, sense sortir del cinema: des de Frankenstein fins a Pulp Fiction. Ens fascina la bellesa de l'horror, la transcendència de l'odi, la banalitat i igualació del conjunt de valors davant el plaer o el desig. Ens excita la idea de traspassar la frontera del permès (o del convenient, seguint sant Pau 1Co 6, 12), ens motiva donar la imatge d'una certa incorrecció política i, què caram, ens al·lucina conèixer històries de por, de dimonis i bruixes, d'encanteris fantasmagòrics i putades terrenals. De fet, tots aquests elements també juguen, per contrast, a favor del discurs d'Els Pastorets: la decissió personal davant les pressions, la valentia de cadascú front les modes, la bellesa front la disfressa, la vida contradictòria enlloc de la vida hipòcrita, l'albada aclarint la tenebra, el bon humor contra el sarcasme. De tota manera, és amb aquest filtreig, amb aquestes dualitats permanents, d'altra banda inevitables (d'això els teòlegs en diuen pecat original), l'única manera com podem viure. Més val que ens hi acostumem.
:
També en parla en Miguel Guillén (iniciat una mica granadet, esperem que no faci igual en tot...), en parlen els seus darrers directors, una mica la Nadia Quevedo (també verge fins l'altre dia) i en Cesc Amat, en Joan Salicrú, que parla dels diversos nivells de lectura que s'hi poden fer (i hi coincideixo). Ens agrada xerrar, què hi farem.
Publica un comentari a l'entrada