El Ple del Pressupost

Ahir, a l'Ajuntament, vam tenir el debat del Pressupost de 2008 celebrat en un Ple Extraordinari. La primera conclusió que en trec és que l'oposició de Mataró no creu en la ciutat, no demostra cap ambició i no aporta cap proposta de futur en les seves intervencions al Ple, plenes de tòpics. Mireu Joan Mora, el portaveu de CiU, que mostra una duresa en les formes inversament proporcional a les seves propostes, que van ser zero. Mora, que abans de ser regidor ja havia provocat una crisi a CiU expulsant de la llista els regidors més oberts i pactistes del mandat passat, continua amb un estil agressiu però buit de contingut, s'allunya dels grans consensos sobre el Tecnocampus, l'habitatge o la seguretat i no sabem massa cap on va. El PP i la CUP, per la seva banda, no van fer més que repetir tòpics pintant una situació dantesca que, de fet, mai no arriba i amb una visió molt negativa de la societat mataronina, en la que no creuen, dient que està 'desactivada, comprada i subvencionada' segons paraules de Paulí Mojedano, portaveu del PP.

En canvi, cal destacar la diligència i cohesió del Govern que ha presentat sense dil·lació els seus comptes, que ha escoltat els ciutadans abans de fer-ho i que ha assolit un grau d'ambició a l'alçada de la ciutat dinàmica i treballadora que som. Fixeu-vos en la forta inversió prevista i que Mataró sigui destí d'inversions, de molta gent que ens truquen a la porta, i no és per casualitat

:
El Programa i el Pressupost aprovat ahir inclouen els objectius que el PSC s'ha marcat per aquest mandat, amb els companys d'ICV i ERC. El primer d'ells és el d'integrar la immigració, en un projecte de comunitat política en drets i deures; el segon són les polítiques de cohesió, amb més atenció a la seguretat i el civisme en l'espai públic, més escoles i més ben dotades... i el tercer és el de la universalització de l'accés a l'habitatge. Tots tres tenen importants actuacions el 2008.

Finalment, crec que el Govern i l'oposició han de fer els esforços necessaris per arribar als consensos que la ciutat reclama, en un Consistori plural que segur que és capaç d'arribar a grans projectes comuns. En aquest sentit, el període que s'obre ara per a la presentació d'al·legacions al Pressupost ens obre unes possibilitats d'acord que no podem desaprofitar.
:

Foto: Romuald Gallofré (capgros.com)

:

Intervenció de Joan Antoni Baron, Alcalde

Intervenció de Montse López, regidora de Serveis Centrals

Intervenció de Quitèria Guirao, Portaveu d'ICV-EA

Post d'Esteve Terradas, regidor de Presidència

Nota de premsa sobre el Pressupost aprovat

:

:

Diàleg de sords

Josep Pla deia que a partir dels quaranta anys parlar molt és un exercici de vanitat. Hi ha gent que parla molt però no té empatia per adonar-se que l'altre no l'escolta. En aquest moment s'esdevé un diàleg de sords.

:

Gaspar Hernàndez en una entrevista a la revista Valors (novembre 2007)

:

Diners i sexe

Al darrer número de la revista Foreign Policy s'hi publiquen els resultats d'una enquesta elaborada per la firma de preservatius Durex, segons la qual el nivell de renda d'un país determina els comportaments sexuals dels seus membres (vull dir habitants). Segons aquest estudi, que compta amb 317.000 entrevistats de 41 països diferents, el nombre de persones amb comportaments sexuals de risc s'incrementa a mesura que creix la riquesa del país on viuen i es comporten de manera semblant: perden aviat la virginitat i tenen més parelles. De fet, les diferències socials són més determinants que les de gènere, opció sexual o estat civil. La revista recorda que cada any hi ha més de 340 milions de nous contagis de malalties de transmissió sexual, a banda de la sida.

:

Em temo que els prejudicis que tenim respecte als països en vies de desenvolupament ens ho feien veure al revés, potser. Pel que sembla, l'activitat sexual (així com fer viatges a l'estiu o tenir un bon cotxe) són avui també símptomes socials semblants als de les rendes. En qualsevol cas, es tracta de rendir. La seva absència o migradesa, no diguem la renúncia conscient, s'associa a certa marginació, a no formar part d'una normalitat, com si es tractés d'una nova pobresa de la qual cal fugir de seguida. De manera que no m'estranya que les dades vagin paral·leles...

:

:

Ara, l'amor | 159 anys

Ara, l'amor
:
:

El suplement Babelia d'El País publicava ahir dos poemes inèdits d'Antonio Gamoneda, el primer dels quals, Aún, us el transcric per al vostre gaudi. O angoixa.

:

Amé. Es incomprensible como el temblor de los árboles.
Ahora estoy extraviado en la luz pero yo sé que amé.
Yo vivía en un ser y su sangre se deslizaba por mis venas y
la música me envolvía y yo mismo era música.
Ahora,
¿quién es ciego en mis ojos?
Unas manos pasaban sobre mi rostro y envejecían dulcemente. ¿Qué
fue existir entre cuerdas y espíritus?
¿Quién fui en los brazos de mi madre, quién fui en mi propio corazón?
Es extraño:
solamente
he aprendido a desconocer y olvidar. Es extraño:
ahora, el amor
habita en el olvido.

:
Ferrocarril: 159 anys
:

Divendres em va tocar presidir una interessant conferència del professor Francesc Cabana sobre el Mataró del segle XIX, amb una amena xerrada sobre la realitat econòmica d'aleshores que féu de la ciutat el destí del primer ferrocarril, avui fa just 159 anys. A banda de celebrarr-la. L'efemèride ens permet de pensar sobre els problemes que està tenint hores d'ara el servei de ferrocarril, especialment les Rodalies, a rel de les obres de l'AVE i després de vuit anys crucials, els del PP, sense inversions. Sobre el respecte, us demano que llegiu el post d'ahir de l'alcalde Joan Antoni Baron i l'article que avui mateix publica capgros.com del diputat, exalcalde i usuari de Renfe, Manuel Mas.

:

25 anys

:
Demà se celebra el 25 aniversari de la victòria socialista a Espanya, una de les fites més importants de la democràcia. Amb problemes molt més importants que avui (en matèria colpista, terrorista, de desenvolupament constitucional, de crisi econòmica...), més gruixuts, i sense molts dels avenços que avui ens semblen normals (universalització de la salut, l'educació i les pensions), un grup de joves opositors al franquisme que havien sabut mirar més enllà, ni que fos per la seva edat, agafava les regnes del país.
:
Obrint finestres, com en aquest spot, mirant endavant, com diu l'única al·locució en la veu de Felipe, amb una confiança brutal en el país que volien canviar de soca-rel. I ho van fer. I segurament d'aquells passos, també de la fatiga del camí que van fer, vénen les escridassades de l'etern enyor d'una Espanya que no confia en ella mateixa i que s'expressa amb tanta duresa.
:
Però també d'aleshores, i d'haver après a viure normalment en una democràcia (que vol dir viure en la pròpia carn les seves contradiccions, els seus límits, la quotidianitat després de l'efervescència, els excessos de l'entusiasme, el mal de dins...), en ve un projecte de canvi d'una altra Espanya que lluita encara per l'emanciació de la gent, de la gent més senzilla, de la gent que encara no pot decidir sola el seu projecte vital. I que es concreta en la universalització de l'atenció a la dependència, el reconeixement de les identitats i les opcions personals, una política econòmica seriosa i competitiva, l'horitzó d'una Europa unida i forta, l'atenció preferencial pels més pobres (increment de les pesnions mínimes, els plans d'ocupació, les lleis d'habitatge...) i un estil de govern que confia amb la gent, de nou.
:

:

Els màrtirs de diumenge

Diumenge beatifiquen prop de 500 'màrtirs' catòlics morts durant la Guerra Civil. L'intent de politització dels sectors més dretans d'Espanya, en una poc dissimulada confrontació amb la Llei de Memòria Històrica, volia situar el debat en les sempiternes dues espanyes, aquí en versió clericalista, polaritat que, com sabeu, és justament el que una societat democràtica i madura com la nostra hauria d'evitar. I que fets com els de la recuperació de la memòria i el restabliment de la dignitat haurien de segellar.

:

Per sort, em consta a banda i banda, si es que hi són, esforços de comprensió mútua. Finalment, ni la Llei de Memòria fou rebutjada completament pel PP, ni sembla que l'Església tingui cap ganes de culpar el bàndol republicà (també hi ha oposició interna, de fet, mireu aquí i aquí). L'únic lloc on cal situar les víctimes és justament aquest, el de víctimes. La posició ferma en la defensa de la legitimitat de la II República i el rebuig al règim autoritari franquista ha d'incloure el reconeixement dels excessos inadmissibles també del bàndol dels perdedors. Els que som demòcrates i d'esquerres no ens podem identificar amb la crema de temples (i de peces de gran valor), amb el cotxe fantasma i altres barroeries que no poden formar part de la nostra tradició polítca en cap cas, al marge de la denúncia de les actituds de col·laboracionisme o de revenja del bàndol franquista, que també hi han de ser.

:

Finalment, hi ha dues coses més que crec que són errors garrafals. En primer lloc, el de demanar disculpes a l'Església per la seva connivència amb el franquisme. Ep. Ni fou tota l'Església ni crec que en visqui cap dels que van portar les coses per aquí. I les disculpes les demanen les persones, no els seus successors, o fills. Prou d'estigmes. El segon error és el de rebutjar, des de fora de l'Església, cap procés de beatificació. Per una raó, diem-ne, objectiva: Si el reconeixement és intern i amb mecanismes i institucions no necessàriament compartides per la societat laica, els altres no hi han de dir res, crec... I per una altra de subjectiva, quasi de broma: Si entre els prop de 500 màrtirs se'n cola un de raro, diria que s'assemblarà més als imperfectes espectadors que som que no pas la beatitud de la resta de normals. I per empatia; què caram, si són víctimes són dels nostres, dels desvalguts, dels que de cap manera s'assemblen a Rouco o Rajoy.

:

Dels nostres: no de les esquerres però tampoc de les dretes, d'aquells per als quals val la pena optar quan un diu que és d'esquerres.

:

:

Obiols parlant clar

Dilluns passat El Punt publicava una interessant entrevista a Raimon Obiols (foto: Rita Lamsdorff), a rel de la Convenció pel Futur que està impulsant. Obiols comença fent un breu repàs als fenòmens actuals de l'atzcucac que viu la política. Un, la primacia del model liberal-thatcherià durant aquests darrers vint anys en dertiment de 'la societat', aquella que no exisitia, segons la Dama de Ferro. "Una altra causa és que l'economia també s'ha desenvolupat globalment amb poders immensos que sobrepassen els poders dels estats i, per tant, hi ha hagut un desequilibri creixent entre la potència de l'economia i del poder democràtic. Això, els ciutadans ho perceben", segueix. La mediatització de la política, que homogeïnitza els discursos i els devalua, en seria un altre i, finalment, el de la globalització. Ho diu així:

:

D'una banda tendeix a homogeneïtzar cultures, comportaments, etc... i, en la mesura que la gent veu que queda absorbida dintre d'aquest marc més general de la comunicació global, té la reacció d'afirmar-se en les seves identitats. Aleshores creix la potència de l'identitarisme, nacional, ètnic, religiós, fonamentalista... Una identitat única com a defensa enfront de les amenaces o incerteses que vénen de l'exterior.

:

L'europarlamentari i ex-Primer Secretari socialista es distancia del model de les plataformes sobiranistes que estan sorgint aquests darrers mesos (com una festa de drag queens, en expressió de Gordillo), especialment d'algunes, i provoca algunes consideracions interessantíssimes al respecte:

:

Hi ha una diferència substancial entre algunes plataformes de la dreta independentista i de l'esquerra que representem. Per nosaltres és fonamental la qüestió del model social i econòmic i considerem que la confusió que es fa entre independentisme i ultraliberalisme és molt negativa (...) És una de les coses absurdes i delirants que es produeixen en el món polític català i només té un objectiu, que és col·locar a una ERC trencada a remolc de la processó encapçalada pel senyor Artur Mas en un intent de restauració del govern de la dreta nacionalista a Catalunya.

(...) Per contra, hi ha molta gent que té posicions sobiranistes o independentistes però que té la intel·ligència, la clarividència suficient per veure que no hi ha únicament el discriminant de xoc d'identitats Catalunya contra Espanya, sinó que hi ha també un discriminant que és entre els que tenen i els que no tenen, la gent de dretes i la d'esquerres.

(...) El que s'ha de fer, quan et fa l'efecte que hi ha una impostura en marxa, és parlar clar. Una impostura és una afirmació que es fa per tractar de confondre la gent. La impostura identitarista –no l'afirmació identitària, que és una altra cosa, important– és una cosa que fa molt mal a Catalunya i s'ha de denunciar amb la màxima energia.

(...) Per tant, aquests intents de patrimonialització de Catalunya o d'explotació al límit de la indecència dels sentiments d'identitat dels seus ciutadans és una impostura que cal denunciar. Una cosa és la identitat, una altra és l'identitarisme nacionalista i demagògic, i l'altra és la consciència col·lectiva d'un catalanisme plural. Avui, li asseguro, el problema de Catalunya no és el problema de la identitat catalana, és el problema de la cohesió i la consciència col·lectiva i qualsevol intent de fractura parlant de guetos, de lluita entre catalans i espanyols, de confrontació per motius d'origen, d'idioma o de concepció política del que ha de ser l'avenir de la nació catalana és una cosa que hem de denunciar amb la màxima rotunditat. El perill no és el perill d'una pèrdua d'identitat de Catalunya, sinó que és el de la pèrdua de consciència col·lectiva del conjunt dels ciutadans. Si a Catalunya anéssim pel pendent de l'euskaldonització, dividint el país, meitat i meitat, realment es produiria un desastre que hem d'evitar. Estic segur que ho farem.

:

Obiols, que manté un actiu bloc, també s'endinsa en els objectius de la Convenció, més enllà de la dinàmica dels partits, inclòs el PSC (que tammbé hi pensa). I reclama noves propostes en les idees d'una esquerra en ple segle XXI, encara a la recerca de la igualtat, reformulant a fons els vells instruments del segle XIX (els partits), això sí, sense els quals és impossible d'organitzar cap projecte de canvi.

:

Això significa no únicament major igualtat de condicions econòmiques i socials sinó també, i aquest és un tema fonamental, major igualtat de poder. Amb una onada de privatització de trenta anys en tots els camps, s'ha parlat molt del sector públic però el més alarmant com a fenomen, també a casa nostra, és la privatització del poder. No és modern ni democràtic que el destí de tots estigui en mans d'aquests pocs, uns centenars de persones que dominen els mitjans, els quadres d'opinió..., que estigui privatitzat.

(...) Els partits s'han d'adaptar a la xarxa, a la gran oportunitat de l'obertura, de la democratització, la participació comporta fonamentalment una presència horitzontal, àmplia, interactiva a internet. S'han d'adaptar també al canvi d'escala, anar esdevenint partits europeus i han de ser partits que sàpiguen combinar lideratge i participació. Els programes? Han de ser anticipadors, per allò que ve, no només programes reactius. I el que ve són societats molt fluïdes amb la presència d'immigració, en el nostre cas molt important, i amb el repte fonamental de consciència col·lectiva compartida. El que interessa no és que els fills d'un ciutadà vingut del Marroc o de Romania se sentin identitàriament catalans, sinó que tinguin la consciència que formen part del seu poble d'adopció, que són ciutadans amb els mateixos drets i deures que els altres set milions de ciutadans de Catalunya. Per això, contraposo la prioritat de la consciència col·lectiva i, per tant, el catalanisme plural, obert, inclusiu al que em sembla la impostura i el perill de l'identitarisme radicalitzat que juga les seves cartes en el joc furiós d'identitats.

:

El que m'espera

El que m'espera
:
.......Què val el que m'espera?
No sóc avar sinó del que he viscut.
:
Màrius Torres, a Bertomeu Rosselló-Pòrcel / Màrius Torres, Poesia (Ed. 62 / Orbis), Barcelona, 1985, p. 78.
:

Salvar-se | Steiner

Salvar-se

:

Su capacidad de revivir y de salvarse del dolor dependía mucho de sensaciones físicas y de experiencias materiales, no tanto de ideas o propósitos abstractos siempre para inspirarles confianza.

:

Antonio Muñoz Molina, Plenilunio, Ed. Alfaguara, Madrid, 1997, p. 195.

Il·lustració: Giorgio Morandi, Natura Morta, 1960. Museu Morandi, Bolonya.

:

Steiner
:
George Steiner passa per Barcelona però amb aquestes jornades stajanovistes és impossible d'anar-hi. Però els diaris en parlen. Vegeu El País:
:

"Si no somos capaces de encontrar un nuevo ideal, el dinero sofocará la vida espiritual".
:
El problema, en su opinión, es que en Europa "el pasado es tan pesado, tan xcesivo, que no estoy seguro de que podamos dar una nueva esperanza a los jóvenes". Sólo una minoría se desvela por la libertad de pensamiento y de palabra, porque el miedo a la pobreza, al desempleo y el deterioro del Estado del bienestar son las grandes preocupaciones contemporáneas.
:
El arrinconamiento de la religión, -"España es un buen ejemplo de ello"- le lleva a preguntarse, de modo retórico, "¿cuál será ahora la garantía trascendente que necesitamos para ir hacia delante?". Según él, en la época de la globalización ha dibujado una Europa "troceada" en la que "lo que cuenta es la región, la lengua local y la tradición local".

:
Però no tan sols els diaris. En parlen també Judith Vives i Jaume Subirana.
:

La impefecció democràtica

Us recomano l'article que ahi r va publicar Javier Cercas a El País Semanal, que signaria ara mateix, i del que us en transcric algun trosset.

:

Mis amigos más radicales afirman que no votan porque esta democracia les parece radicalmente imperfecta; es decir: una estafa. (...) A mí todo me parece una estafa, pero esta democracia no me parece más imperfecta que muchas, y su imperfección no me parece razón suficiente que otros voten por mí, ni siquiera si aciertan: prefiero equivocarme por mi cuenta que acertar por cuenta ajena. (...). Por otra parte, mis amigos más conservadores afirman que no votan porque no hay ningún partido que les entusiasme. (...) ¿Por qué van a entusiasmar los partidos? ¿Por qué va a entusiasmar la democracia? Sí, ya sé que si nos empeñamos, existe el entusiasmo razonado, pero la expresión es más bien un oxímoron: los entusiasmos pertenecen al corazón, y a mí no me gusta votar con el corazón, sino con la cabeza. (...) La utopía, Dios santo. Es falso que sin esa palabra aún estaríamos en la edad de piedra: el paraíso es otro nombre del infierno, y el mundo no progresa a grandes saltos, sino a pequeños pasitos, apoyando con cuidado, retrocediendo a veces para tomar impulso; a saltos, el mundo sólo se ha dado unos batacazos tremendos. (...)

:

Sea como sea, dicho esto ya habrán comprendido ustedes que no entienda en absoluto la tirria que le ha cogido la gente al llamado voto útil; más que un oxímoron, el voto útil me parece un pleonasmo: si mi voto no va a ser útil, ¿para qué demonios voy a votar? (...) Pero el problema es que la política no es el arte de tener excelentes ideas -en ese caso, Savater sería un buen presidente del Gobierno-, sino el arte de conseguir que ideas más o menos buenas produzcan excelentes resultados. Son cosas distintas: una, la teoría; otra, la práctica: la historia está llena de buenas ideas que, una vez llevadas a la práctica, han producido resultados catastróficos. Y de ahí nuestra desazón ante los intelectuales metidos en política, quienes, por decirlo como Isaiah Berlin, debido a su deseo de ver la vida de una forma clara y simétrica, "ponen demasiada esperanza en los resultados beneficiosos derivados de aplicar directamente a la vida conclusiones obtenidas mediante operaciones teóricas".

:

'Valors' a Solsona

Ahir, dissabte, un grupet de col·laboradors acompanyàvem els directors de Valors, la genuïna revista de Mataró cap el món, a la seva visita a Solsona, per conèixer de carn i ossos (sí, existeix, no és cap ésser virtual!) a Josep-Àngel Colomés, un crac que rau a la capital del Solsonès encapçalant no poques iniciatives. Ell mateix en parla al post d'avui.

:

Ens ho vam passar bé, què caram. A més, havent dinat (i havent begut) vam reflexionar una mica sobre com podríem expandir la revista arreu, amb algunes concluions que espero reculli algú per poder punxar-nos a tots i fer la feina que podem fer. Jo vaig arribar més tard, però la resta van poder fer una visita a fons de Solsona (ciutat que ja conec una mica, però que mai no decep), vam fer un vídeo sobre la revista a la plaça de sant Joan i vam dinar com uns senyors acompanyats per en Josep Àngel i en Lluís. El primer va obsequiar-nos amb un llibre publicat fa més o menys una dècada (amb 17 anys!!) i em va fer venir una gran enveja de l'energia i la claredat abmb què aquest jove solsoní està revitalitzant comunicativament l'Església de Solsona i altres iniciatives no elcesials.

:
També vam parlar una mica (només una mica) de política (i, en fi, m'ho guardo), així com de moltes altres coses que, ves, els membres d'aquest projecte, bo i que ens coneixem i coincidim en mil coses, poques vegades tenim per explicar-nos-ho. Massa coses, massa pressa, massa tot. Hem de sortir per entrar en allò que ens importa.
:

Finalment, vaig poder comprovar com, en la lliobreria que sembla més important de Solsona la revista roman en un lloc visible. Parlar de valors, més enllà de com els ritualitzem els uns i els altres, immersos en una secularització que no ens espanta, ans el contrari, és una bona manera de teixir complicitats, de dir que tot no val el mateix i d'entrellucar posicions comunes (o no) d'allò que fa moltíssims anys se'n deia diàleg entre cristians i no cristians o, també aleshores, adaptar-se als signes del temps.

:

Ànims, Pasqual!

Foto: El Periódico.

• Article de Pasqual Maragall a El País
• Notícia a El Periódico
• Notícia a El País
• Notícia a La Vanguardia
• Notícia a l'Avui
• Declaracions de José Montilla
• Declaracions de Carme Chacón a El País
• Declaracions de la Federació Catalana d'Alzheimer a La Vanguardia
• Post de Saül Gordillo
• Post d'Esteve Terradas
• Post de Miquel Iceta
• Post d'Albert Aixalà
• Post de Manuel Mas

Singular i plural

Socialisme singular i plural *

La veritat és que, quan vam començar a homenatjar els veterans militants socialistes de Mataró, ara ja fa uns anys, coincidint amb l'inici de curs, ens pensàvem que aviat acabaríem, que les vides exemplars i les trajectòries memorables dels que tenim a prop eren unes quantes de comptades. Mai no valorem prou el que tenim davant els nassos. Però el cert és que més aviat hem de ser selectius, la llista és llarga de veres. A mesura que ens anem coneixent, no tan sols en les assemblees o actes més o menys formals, sinó amb la vida compartida de celebracions i disgustos que també és el Partit, anem descobrint vides d'una intensitat i d'una generositat que ja ens agradaria emular.

Això és el que volem dir quan homenatgem algú. Sí, el socialisme és un projecte, un camí col·lectiu de petits o grans avenços per a l'emancipació de les homes i les dones, que mereixen una vida plena tots ells sense cap exclusió. Però també és un trajecte compartit, també és un conjunt de valors (que no ben bé de la mateixa manera tothom, potser) ens identifiquen. Vaja, que volem la llibertat, la solidaritat, la justícia social... però que ens hi posem nosaltres al capdavant. Amb el nostre esforç, tantes vegades silenciós, i també en el nostre exemple mateix. En fi, que els socialistes, com la resta de persones, quan no sabem massa com definir el que voldríem ser, diem: jo vull ser com aquesta persona.

I com que cadascú és com és, també cadascú aporta una singular manera de viure aquests valors. No hi ha dos socialistes iguals i potser no n'hi ha cap de 'perfecte' si és que això existeix. El planter d'enguany, però, Déu-n'hi-do. L'Antonio Rodríguez, un socialista de soca-rel, un home del que te n'has de fiar sempre, el que quan et truca t'hi has de posar immediatament, s'acaba de jubilar. Ara diu que militarà amb més intensitat (més?). En Rafael Soriano, representa com l'Antonio la lluita per la dignitat del barri de Cerdanyola i per la sinceritat i dedicació al servei dels altres amb què sempre ens hem caracteritzat. L'Ana Medina, la nostra més veterana i estimada militant de La Llàntia, pot explicar com ningú una vida dedicada al combat quotidià per la família combinat amb el de la millora del seu entorn, inclosa la seva 'marxa' al Casal d'Avis que va ajudar a bastir. I en Josep Fradera, independent però sempre al costat en les delicades tasques que li hem encomanat, el lluitador en tots els àmbits que podia (i els que no el deixaven, també) que ha estat reconegut amb la Creu de Sant Jordi recentment.

Amics i amigues, això és el socialisme: ells, la seva vida i tot el que han fet per nosaltres que mai no podrem agrair prou.

:

* Escrit de presentació al llibret d'homenatge a diverses persones editat pel PSC de Mataró i presentat avui. En parla Joan Antoni Baron.

:

L'abisme | Entrevista a 'Capgròs'

L'abisme
:

:
Quien conoce su masculinidad y conserva su feminidad, es el abismo del mundo.
:
Lao Zi, citat a Diccionario de símbolos, de J. Eduardo Cirlot, Círculo de Lectores/Siruela, Barcelona, 1998, p. 110.
Vídeo: Vero, de Roger Bernat (2004)
:
Entrevista a Capgròs
:
La Judith Vives em fa una entrevista pel Capgròs de demà, la versió més llarga de la qual publica avui al mitjà capgros.com. Enm queda un pèl col·loquial, potser, però resumeix força bé una horeta de xerrada sincera i oberta sobre un afer que m'ocupa força temps aquestes setmanes i del que recullo opinions, en sentits diferents, molt interessants arreu on vaig. Aquí la teniu (fotos: Romuald Gallofré)
:

Ramon Bassas: 'El trasllat és molt millor que l’enderroc'

El regidor d’Urbanisme parla sobre l’estudi que recomana reconstruir la fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt
per J. Vives - fotos R. Gallofré - 18/10/2007

Bassas durant l'entrevista

Plantegen una rèplica?
Primer cal estudiar com es fa el trasllat, que el resultat es pugui dir rèplica és pura caricaturització. Quan es fa un trasllat cal mirar com es poden conservar i reconstruir els elements. Els estudis que hi ha sobre la taula proposen que es recuperi tota la "pell". Els elements que no aguantarien un nou ús, els reproduiríem.

Què hi té a dir el Consell del Patrimoni?
Ens vam reunir perquè aportin idees, crítiques i suggeriments. No perquè votin, perquè no hi ha res a votar. Això és el que hem de fer en aquests moments, seguint amb la caricatura d’alguns, saber si això és una mona de Pasqua o és normal.

Hi ha alternatives a aquest trasllat?
Si, traslladar-la a Ca l’Ymbern, però ens semblava una mala solució. O mantenir la fàbrica on està, però és una solució que econòmicament s’encareix i és molt pitjor des d’un punt de vista funcional i de contemplació del patrimoni. Quedaria ridícula al costat d’una peça com el Corte Inglès. El trasllat podria ser la solució més raonable. Però estem oberts a qualsevol opció.

I enderrocar-la?
Aquesta és l’opció que havíem previst. Però a ningú li agrada enderrocar una peça catalogada. El govern anterior va pensar que es podia recuperar i hem vist que l’alternativa que surt és molt millor que l’enderroc, perquè col·loques un actiu en mans d’algú amb molt de valor. L’enderroc no costava diners però tampoc quedava cap actiu. Amb aquesta proposta perdem, però guanyem, i això s’ha de considerar.

Vostès tenien majoria per decidir. I no ho van fer.
No sempre el que pensa el grup majoritari del govern és el que s’ha de portar a terme. Nosaltres creiem que seria un valor assolir el màxim consens, però per assolir-lo has de saber què cedeixes i cap a on vas, i per nosaltres l’essencial és que vingui el Corte Inglès.

Fins a quin punt van pressionar ICV i ERC perquè no es tirés a terra?
Era una posició que ja havia pres l’anterior govern i va ser prou senzill arribar a l’acord. Tant ICV i ERC com el PSC van votar a favor de demanar els estudis i vam dir que si podíem, mantindríem la nau.

La gent es pregunta quin és el valor real la fàbrica.
La gent es pregunta si mana el Corte Inglès, i cal parlar clarament. Qui va decidir que el Corte Inglès anés allà va ser el govern municipal, i si algú s’ha ficat en aquest embolic som nosaltres.

Així doncs, el Corte Inglés no es mou.
El Corte Inglès va mostrar les seves ganes de venir a Mataró. I Mataró va fer una aposta per un Corté Inglès urbà, que el seu impacte repercutís positivament al seu entorn, i va decidir que fos d’unes dimensions competitives pel mercat metropolità en el qual entrem. I un cop presa aquesta decisió, hem hagut de decidir què passa amb el patrimoni. El govern anterior va pensar que era possible donar al valor que té aquesta fàbrica una catalogació més baixa, perquè hi ha una fàbrica similar en un altre lloc que també es pot conservar. Això va portar conflicte ciutadà.. S’ha rectificat i crec que ho hem fet bé.

El Corte Inglés ha pressionat?
No, nosaltres vam obrir un concurs i ells tenen l’opció presa en els termes establerts. El Corte Inglés té una política d’expansió que ja compta amb Mataró i saben que les coses funcionaran bé.

El govern pot haver donat la impressió que en qualsevol moment pot canviar el que està escrit?
Si, això és part del problema, aquesta desconfiança sobre la capacitat de les persones de decidir. Però la diferència és que el que va decidir descatalogar és el mateix que va decidir catalogar, i jo no veig que hi hagués ni una sola firma ni petició demanant que es catalogués la fàbrica. Va ser un govern de majoria absoluta del PSC qui va portar aquest tema al ple. Sí que és veritat que es dóna la sensació que es canvia de criteri amb certa rapidesa... Jo crec que hi havia raons que potser no eren prou compartides. El fet que hi haguessin eleccions municipals tampoc va ajudar.

La pressió era més forta.
Probablement en les forces polítiques més petites un conflicte d’aquest tipus probablement ressona més que en forces més grans. Això vol dir que hem d’anar amb cura, que hem de ser el màxim de transparents.

El procés participatiu servirà per alguna cosa?
Val la pena escoltar la gent. Volíem explicitar a l’oposició que nosaltres estem disposats a moure fitxa. Hi ha hagut una primera reunió del pla integral del centre que ha sigut molt positiva, amb aportacions molt interessants. I al consell del patrimoni es van expressar opinions bastant diverses, però en general satisfetes amb l’avenç que s’ha fet. Crec que ara val la pena treure’ns els fantasmes de sobre, la idea de la "mona de Pasqua" i de la rèplica, i aclarir les pors que provoca l’arribada del Corte Inglès, si enfonsarà o no el comerç, si provocarà problemes de mobilitat. Són pors legítimes però que ens les hem de treure del damunt.

Què passa si cap operadora es mostra disposada a fer-se càrrec del cost de moure la fàbrica?
El que es proposa ara és una reforma urbanística i un procés de reparcel·lació. Algú es quedarà amb el solar i la nau. Serà un element més de la reurbanització, de manera que a ningú se li acudeixi esperar temps a reconstruir-la. Els costos els paga el sector, però el sector tindrà un actiu que es pot posar al mercat i treure’n un rendiment. Dos milions d’euros, per un local d’aquestes característiques i en aquesta ubicació, és un preu molt raonable.

Han contactat amb algun operador per a la futura nau?
No perquè no crec que hagi de ser l’Ajuntament que busqués aquest operador, però si hagués un conveni amb aquest operador i volgués que l’ajuntament l’ajudés a fer un concurs, ho estudiaríem. Hem plantejat una hipòtesi, que després funcioni dependrà del mercat.

Han parlat amb els propietaris del sector?
Ara és industrial, on anirà Can Fàbregas hi ha una impremta. Farem com una mena "d’incubació", l’agafarem i la traslladarem si l’activitat ho vol.

El trasllat fa aparèixer una torre d’onze pisos...
Estem parlant d’una zona amb una línia recta de 35 metres al seu voltant, amb una separació bastant important. Compensem l’impacte del Corté Inglès, que és horitzontal però molt més gran que aquesta torre. La torre ajudarà a harmonitzar el sector, i permetrà guanyar zones verdes.

La fàbrica s’haurà de descatalogar?
Ens agradaria no fer-ho, però la Generalitat ho decidirà. Estem oberts a que ens diguin que l’hem de descatalogar i després la tornem a catalogar.

I si es mou i es trenca?
Tens una responsabilitat per aquesta qüestió. Ha passat, que altres edificis s’han trencat i s’han reproduït. Esperem que això no passi.

Hem perdut molt de temps?
Estem en terminis, només hem retardat un o dos mesos el procés però no per la fàbrica, sinó perquè hi ha pendent un procés de reparcel·lació a punt d’aprovar-se. D’aquí a un any podríem veure les obres del centre comercial i després les de la fàbrica. Entremig volem fer un aparcament. Ens agradaria que l’obertura del Corte Inglès coincidís amb la de la nau.

:

Ens agrada més | Forcades a 'La Contra'

Ens agrada més
:

La vida es pegajosa, nos apremia y nos gusta más cuanto más nos duele.

:

José Mª Valverde, Poesías reunidas, Ed. Lumen, Barcelona 1990, p. 168.

Foto: Moda Primavera Verano 2005, de Marta a Bdebarna.net.

:

Forcades a La Contra
:
Avui, a La Vanguardia, a al secció de La Contra, entrevisten a la benedictina catalana Teresa Forcades, de la que ja us he parlat en alguna ocasió en aquest bloc, i que comença dient, en definir-se, que "No se trata de lograr la etiqueta correcta, sino de respetar la identidad única de cada persona". Fa uns dies que en parlàvem, a rel d'algun altre article, sobre la importància de la identitat per definir el subjecte. I aquí introdueix un altre complement: "única per cada persona". Anem bé

:

Forcades explica a grans trets el paper de la dona en la fe cristiana i la teologia feminista, tema del qual n'acaba de treure un llibre, i va explicant la diferència de rols psicològics que s'han atorgat als dos sexes quan resumeix "Por eso la mujer, cuanto más infantil, más actúa por miedo a la soledad, y el hombre, cuanto más infantil, más actúa por miedo a la dependencia" i ho exemplifica així

Por ejemplo. La mujer femenina quiere lo que quieren los que ella quiere: si todos quieren ir al mar, no irá a la montaña, aunque a ella le apetecía, porque los quiere a ellos antes que a ella. La mujer aprecia más el vínculo afectivo que su propia autonomía. Y si se ve obligada a elegir, sacrificará su autonomía por este vínculo. (...)

Los hombres se quejan de que las mujeres en una relación de pareja se lo guardan todo en una lista mental y un día se lo sueltan a ellos en una retahíla de agravios y sacrificios: ¿eso es amor? No: es miedo a la soledad. El amor se justifica a sí mismo en cada momento sin esperar ninguna compensación. ¿Hace falta que le hable ahora sobre el miedo del hombre al compromiso y la dependencia? (...)

Ni la feminidad de la mujer es amor ni la masculinidad del hombre es libertad. Yo me inscribo en la tradición de teólogas feministas, que no femeninas, que ha desenmascarado ese discurso patriarcal desde sus inicios.

Ens diu, respecte a la idea de submissió de la dona o dels gais que pretesament sembla que proclami l'Església (per boca d'alguns bisbes desbocats i d'alguns menjacapellans bocamolls), que li sorprèn l'obertura de les monges benetes en aquests temes i que, de fet, "hay decisiones morales que son absolutamente personales" i dels que cadascú sabrà què n'ha de fer. Una obvietat que gairebé és revolucionària. I ressalta de nou el paper clau de la identitat en aquest procés de la seva reinvenció o del seu esclat, quan diu

Para convivir hombres y mujeres, extranjeros y locales, jóvenes y mayores, no se trata de que diluyamos nuestras diferencias en una mediocre sopa común, sino que aprendamos a convivir sin dejar de ser diferentes cada uno con su cultura, lengua, sexo o edad. (...) No debemos ni clonarnos ni hay que tener la etiqueta correcta en cada momento y país, sino que debemos aprender juntos a saber gozarlas todas.

Barroquisme i destrucció | Jo sóc tonto

Barroquisme i destrucció
:

Y es [una curiosa condición del ser humano] su espontánea tendencia a la destrucción. El ser conservador es algo no espontáneo (...). Sólo se vivirá moralmente cuando se haya vencido esta tendencia espontánea a la destrucción (...). Y al estar prohibida la destrucción, adviene un proceso acumulativo; el anhelo sigue inventando nuevos tipos, nuevas fórmulas; estiliza las habidas, las separa, las complica, las enmuralla. Es el barroquismo.
:

María Zambrano, Persona y democracia, Ed. Siruela, Madrid , 1996, pp. 82-86.

Bernardo Bellotto, Capritx amb el Colosseu (1746), Galleria Nazionale, Parma.

:
Jo sóc tonto
:
Dec ser rematadament tonto, no com el paio de MediaMarkt (de fet, té més butlla el mercat que cap altra institució...). Ho diuen les dretes, també les més fines i educades. fa poc, Duran deia que els votants del PSC som menys formats que els seus, com recordava fa poc Joan Ferran. Bé, no es deuria referir a malformacions físiques, suposo, encara que, si fos així, també preferiria ser del meu bàndol. Es deu referir a les nostres capacitats. No és la primera vegada que la dreta diem-ne platònica al·ludeix a la pressumpta garruleria dels socialistes i especialment dels votants del PSC per menystenir-lo. Quina pena. resulta que la democràcia té imperfeccions com aquestes i els rematadament tontos com jo tenim el mateix dret a vot que les lumbreres com Duran.
:
Però no tan sols la dreta m'ataca. Resulta que per alguns que confonen memòria amb revenja la culpa de tot la tenim els ignorants atemorits pel més enllà que, per culpa de la nostra senzillesa d'esperit i de cascos, tenim la desgràcia de professar una fe i ens agrupem en una mena de secta, segons ells. Sort que el nostre fundador va dir que havia amagat a savis i poderosos el seu tresor: si són d'aquest tipus, ja em va bé ser dels ignorants, dels que no sabem (etimologia d'agnòstic, per cert) i malgrat tot anem a les palpentes fent el que podem... Ja va dir Savater fa uns quants anys que "Voltaire lucha contra las hogueras de la intolerancia y, por tanto, ni con la mejor voluntad del mundo cabe alzar nuevas piras expiatorías en su irreverente nombre".

:

Teresa | Ens miren

Teresa de Cepeda y Ahumada
:

Cuanto mayor es la fuerza de su contemplación, cuanto mayor es el perfeccionamiento de su oración y sus métodos para acercarse a Dios y dialogar con Él, cuanto mayor es esa familiaridad antes mencionada, más siente la autora el peligro de que todo sea engaño o impostura del demonio.

:

Javier Marías, parlant de Santa Teresa de Jesús a Vida del fantasma, Ed. El País - Aguilar, Madrid, 1995, p. 123.

Foto: detall de l'escultura de Gian Lorenzo Bernini, Èxtasi de Santa Teresa, (1645-1652), a l'Església de Santa Maria de la Victòria, Roma.
:

Ens miren
:
No, no parlaré del film de terror homònim del títol el cartell del qual il·lustra aquest post. No. Només quatre ratlles per deixar constància que, almenys de l'àrea que (provisionalment) presideixo a l'Ajuntament, uns quants ajuntaments n'han volgut conèixer alguns aspectes. Em fa cert rubor de parlar-ne (però és que no em queden àvies...) i també repetir el que diuen de nosaltres, però el cert és que les polítiques de seguretat, protecció civil i mobilitat de Mataró, ja des de fa temps, són un punt de referència dins l'àmbit de les polítiques municipals el nostre país. En pocs dies ens han visitat regidors de Badalona, Rubí i Manresa (demà passat) i l'alcalde de Cambrils. El que ells no saben, i és part del truc, és que nosaltres també n'aprenem molt d'aquests intercanvis. I que això, conèixer món i comparar-lo amb casa teva, és una de les coses que més hem de fer i que fem massa poc.

.

Desencís

Desencís
:
Ni la disfressa ardida
ni el paradís.
Tindràs tota una vida
pel desencís
:
Narcís Comadira, a Somnis i runa, Ed. Proa, Barcelona 1992, p. 85.
Foto: Rineke Dijkstra, Julie, Den Haag, Netherlands, (Feb 29. 1994)
:

El demòcrata és modest

:

El demòcrata és modest, confessa una part de la seva ignorància, reconeix en part el caràcer aventurat del seu esforç i que tot no li és donat. I a partir d'aquesta confessió, reconeix que té necessitat de consultar els altres, de completar el que sap amb el que saben ells.

:

Albert Camus, tret d'aquest bloc.

:

Identitat, jo, nosaltres

Un parell d'articles d'El País d'ahir em remeten al que crec que és un dels debats més interessants de l'etapa política que estem vivint, encara que a vegades s'expressi abruptament. D'una banda, el debat sobre la identitat, relacionada amb el jo que vol ser protagonista del destí: un jo que s'expressa amb capes d'identitat no sempre lògiques, i que ho fa perquè és l'única manera d'afirmar-se. De l'altra, la dificultat per establir aliances entre els diversos jo, les crisis dels vincles i dels projectes i la irrupció d'aquest jo identitari a través de pautes de consum angoixants (i les seves conseqüències psicològiques). No en dubteu pas: aquest és el debat central de la política, dels projectes polítics, al qual caldrà donar-hi resposta (jo m'emporto deures pel PSC).

:

El primer dels articles el signa el meu admirat Daniel Innerarity, amb "El 'quién' también importa", on ens recorda el paper central del subjecte (qui) en tot projecte polític, i no tan sols de l'objecte (què), una cosa que a vegades, en l'ambient de competició electoral i mediàtica (o 'avantguardista', que ve a ser el mateix) de les formacions polítiques, o per un excés de confiança en un 'nas' que de cop no recoeix les 'olors'... s'oblida sense pensar en les nefastes conseqüències que té. O sovint es redueix els actors polítics als 'polítics'. La política surt i es resol amb allò contingent, no pas des d'un escenari desitjable. Diu, per exemple:

:

Diversos pensadores han sugerido que esta transformación del panorama político puede ser entendida recurriendo a la idea de reconocimiento. Los conflictos se han desplazado desde los escenarios de clase, igualdad y economía hacia el espacio de la identidad, la diferencia y la cultura. Se ha creado una nueva constelación en la que el problema de la redistribución -que fue el gran caballo de batalla a lo largo de los siglos XIX y XX- ha sido eclipsado por los problemas ligados al reconocimiento. (...) Las reivindicaciones que buscan el reconocimiento de una diferencia (de nacionalidad, cultura, género, tendencia sexual. . .) están hoy en el origen de muchos conflictos en el mundo, probablemente de los más dificiles de gestionar, para los que no valen las recetas del conocido compromiso social. (...)

:

La cuestión del sujeto se ha situado el centro de nuestras controversias. Los críticos de la paridad, los jacobinos y los unilateralistas coinciden en considerar que la cuestión del "quién" es secundaria, incluso innegociable. (...)

:

El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie (...). No hay peor particularista que el que es incapaz de reconocer su propia ciente particularidad: los varones sin género, los Estados que disfrutan el monopolio de las buenas intenciones, las religiones que administran la ley natural, los vigilantes del mundo sin necesidades petrolíferas.

:

El segon el signa Joan Subirats, i reflexiona sobre l'addicció consumista, l'afició per allò que 'no dura gaire' com diu la cançó de Gerard Quintana: el contracte matrimonial segons una diputada de la CDU alemanya, els aparells, els amics, la Second Life, els productes que anem 'elegint'... fins a promoure més aïllament, més vulnerabilitat, més dificultat d'establir vincles forts i saludables capaços de suportar els preus inevitables de llur existència. "Y no por el hecho de querer ser más nosotros mismos, lo conseguimos. A lo mejor, deberíamos empezar a pensar que solos, por muy nuestros que seamos, sin un cierto sentido colectivo de la existencia, no conseguiremos liberarnos de viejas y nuevas angustias", escriu.

:

I transcriu un tros del programa del Partit Socialdemòcrata suec del 2004, que deia "Todos somos frágiles en algún momento. Necesitamos a los demás. Vivimos aquí y ahora, con otras gentes, atrapados en un mundo que cambia. Queremos ser más ricos, pero quisiéramos que todos pudiéramos serlo y que nadie quedase fuera. Quisiéramos ser más fuertes si todos tuviéramos seguridad, y no sólo unos cuantos". (Per cert, vegeu l'excel·lent articlet sobre la solitud com a un dels trets característics del cinema català, que signa Judith Vives).

:

I conclou "Esperando que cambie el mundo, podemos empezar cambiando nuestro entorno, y buscar mecanismos de reducción de daños y de construcción alternativa de sociabilidad". Allò contingent, nois. I noies.

:

Foto: Per Barclay, Ashild (2005)

:

Debat

:

He convidat a fer un debat a diverses persones sobre aquest post. Us podeu animar a fer comentaris seguint-lo aquí mateix o a escriure la vostra reacció al bloc propi que tingueu, si és el cas. Aquí en teniu el resultat fins ara (extractes):

:

Joaquim Trenchs, psicòleg:

En relació al que assenyales del primer article , em sembla encertadissim la reflexió sobre la importància del qui i no nomès del què -i sobretot d' un "qui "que no sigui convertit en un "què" -objecte- què crec que és el "mal" d'avui.

Davant d'això, unes minories crìtiques que alcen la veu i una gran majoria que s'aboca a la societat de consum de manera acrítica, buscant en la marca, el producte, ... la seva identitat.

La frase "El mejor modo de defender lo universal es rechazando que sea que monopolizado por nadie" em sembla fantàstica .

Llegint el que apuntes en el segon article, he pensat amb el concepte de "liquid" que desenvolupa Zygmunt Bauman en els seus llibres i que crec recordar que alguna referència ja has fet al teu bloc.

Per altre costat, sobre el "nosaltres", no ho tinc hores d'ara, gens clar.

Si tinc clar que els "jos" dels homes avui s' estan reivindicant -per un costat- i sobretot i més significatiu , transformant de fons, sense que hi hagi o pugui haver qüestionaments -malament rai- i per aquí que a nivell col.lectiu no crec que vagin desencaminades aquelles veus que parlen de que si en el S.XIX estavem davant una societat neuròtica, ens endinsem cap el segle XXI configurant una societat psicòtica.

Un cert escepticisme, o estar previnguts sobre un "ésser humà" que pot ser més imprevisible en el seu comportament individual i col.lectiu, fruit d' un "lloc" (temporal, espaial, simbòlic...) cada cop subjectivament més efímer i que el porta a funcionar menys reflexivament i més per impulsos, modes, ... i de les que ni ell mateix se'n fa càrrec.

:

Núria Aguilar, administració pública:

Dius '...un jo que s'expressa amb capes d'identitat no sempre lògiques, i que ho fa perquè és l'única manera d'afirmar-se'. La meva opinió és que la identitat és un sentiment, entès com un combinació d'emocions en un entorn i un contexte. Així la identitat no és mai 'lògica', el el canal no és el de la raó, estem al terreny dels sentiments.

Perquè una persona trobi l'equilibri (o un grup de persones, o un partit...) cal que trobi l'equilibri entre el que pensa, el que sent i el que fa, que el cap, el cor i l'acció estiguin perfectament alineats. Només amb l'equilibri es poden desenvolupar actituds potenciadores, capaces de marcar objectius i portar-los endavant. Si no tenim equilibri l'actitud serà limitadora i els resultats nefastos.

:

Dos elcèctics *

:

De tant en tant Caixa Laietana ens porta a Mataró mostres sobre el que s'està fent en l'art català actual, combinant l'experiència amb el sorgiment de nous talents. Ara ens mostra l'obra de José Luis Lázaro Ferré junt amb la de Nieves Guillem Nau. Són molt diferents, amb la qual cosa potser el diàleg és més rotund, si bé hi ha un punt en comú amb qual no deixo de pensar-hi: tots dos utilitzen llenguatges àmpliament coneguts i usats al segle XX i, en especial, en l'art que es produiex des dels Estats Units on, amb Nova York com a epicentre, ha estat el centre de referència de l'art des de la II Guerra Mundial, substituint el París del segle XIX i les avantguardes d'entreguerres.
:
Penso que, potser, una de les actituds de l'art d'avui en dia, eclèctic i poc donat a cap dogma ni projecte "salvador", és la de tornar obsessivament a referències massa conegudes, fins i tot desvirtuant el rol "trencador" d'algunes d'elles, de manera que la innovació potser vindria dels materials (de la tecnologia) més que no pas de la proposta estètica. Això té una conseqüència positiva, però, i no menor: reivindica el caràcter eminentment artístic (i potser clàssic) de poètiques que potser enlluernaven massa.
:
En la resta d'aspectes d'aquests dos pintors (que pinten amb pinzell), el seu llenguatge i les seves propostes són radicalment diferents. Lázaro Ferré és el més eclèctic. Beu de tres referents ben diferenciats a es seves obres. Un és el cubisme, amb collages i persistents records dels mites clàssics, especialment la tauromàquia (...que és una mena d'eròtica com queda evidenciat). L'altre és l'expressionisme, a cavall entre l'abstracció i una certa caricatura (en el millor sentit de la paraula). I el tercer és el pop art, amb l'ús de rostres antics (Marlene Dietrich) i moderns (Angelina Jolie) que, en clar contrast amb l'anterior, posa en el pla culte la imatge i els ídols el pla popular, com bé sabeu del Warhol a qui gairebé copia.
:
En canvi, Nieves G. Nau, és clarament una pintora hiperrealista. En el seu cas, principalment, prenent de model el món de les plantes, o la platja o edificis antics, de manera que són els objectes 'sense ànima' els que ens parlen dels subjectes amb ànima que som nosaltres. Ens hi fa pensar les constants referències a l'envelliment i el pas del temps, perceptible en les penques amb fulles en diferent estat vital, o en els òxids... Però també ens hi fa pensar una lleu incursió al surrealisme expressat en branques que no saps com s'aguanten, amb arrels que emergeixen amb un desgavell (serà el caos que la pintora nega als altres quadres?) o una tardor definitivament esfilagarsada. Potser també hi ha aquest eclecticisme postmodern amb el qual les persones d'avui, amb identitats tan dispars convivint en cadascú, ens defineix tan bé.
:

* Article a la revista Valors (octubre 2007)
L'exposició de Lázaro Ferré i Nieves G. Nau és a la Sala d'Exposicions de la Caixa Laietana (Plaça Santa Anna, 1-4, Mataró) fins el proper 4 de novembre.
Foto: El Punt
Il·lustracions: Elena, de Lázaro Ferré (2006) i Nesprer, de Nieves G. Nau
Article de Lluís Arcal a El Punt
Post de Pere Pascual
Posts ( I, II i III) de Marta Teixidó

:

Nacionalistes espanyols | 'Valors' a la venda | Pedagogia pressupostària

Nacionalistes espanyols
:

Què us deia...? Ser nacionalista consisteix en prendre un símbol de tots com a propi dels que pensen d'una determinada manera, unint patriotisme amb nacionalisme, veient com a principal factor de conflicte polític tot allò que té a veure amb els atacs a la pàtria. Vaja, ara també s'hi apunta Rajoy i el seu Partit. La bandera, el 12 d'octubre, l'himne... són reivindicats com a propis del partit i no com a compartits d'aquesta terra comú i diversa d'Espanya. El que fa el mateix a l'altra banda, procura excloure'n Catalunya. En aquest joc de miralls es perd el sentit de la realitat, ben segur.

:
Valors a la venda
:

No, no es venen els valors (excepte els de les accions) sinó la darrera edició de la revista que es publica des de Mataró per tot el món. En aquest número, monogràfic sobre la solitud. Ja en vaig fer algun tastet.

:

Pedagogia pressupostària

:

És encomiable l'esforç de síntesi i pedagògic que fa el diputat Manuel Mas al seu bloc amb les vuit (de moment) entregues que ha anat publicant sobre els Pressupostos Generals de l'Estat per 2008. Són Xifres-1. La magnitud, Xifres-2. Les polítiques, Xifres-3. Les prioritats, Xifres-4. Els executors, Xifres-5. Els ingressos, Excuses i Compareixences-1. La perversió del...
:

Pressupost i bloc | És possible

Pressupost i bloc

:

A Mataró tenim pressupost municipal i Programa d'Actuació pel 2008. La regidora Montse López el va presentar amb l'Alcalde i els socis. Ja tindrem temps de parlar-ne, però és un gran pressupost. Segueix el ritme d'increment de la inversió pública; prioritza la seguretat de l'espai públic, l'educació i les polítiques socials, etc... I l'obre als ciutadans perquè hi diguin la seva. Bé pels canals formals, entre ells l'Audiència Pública del dia 17 (ignoro si hi ha cap ajuntament que millori la de Mataró, malgrat que sempre ens queixem), o bé per nous canals com el bloc que el regidor Carlos Fernàndez ha obert als efectes... cosa que tampoc crec que passi enlloc més. En parla en Saül Gordillo: enlloc com a Mataró això de fer la participació amb bloc.

:

És possible

:

Després de temps de donar-hi voltes i abans de donar-ne algunes més, amb l'anàlisi de les alternatives i oberts a totes les propostes, amb la idea que tot problema és una oportunitat de millora, movent fitxa amb el convenciment que si tu no comences els altres tampoc ho faran, amb la feina i l'enginy d'uns quants professionals, amb la hipòtesi abans de la tesi de síntesi, amb els pàmpols oberts i una mica d'ingenuïtat, amb algunes reaccions molt atinades, amb l'honestedat de presentar estudis raonables i la voluntat que no se'ns caiguin els anells pas... avui hem presentat els estudis que el Ple va encarregar a l'empresa municipal Pumsa sobre el possible trasllat de la nau Fàbregas i de Caralt, a Mataró.

:

I diuen que sí, que és possible una nova ubicació, diu com caldria fer-ho tècnicament i patrimonial en una operació qe no costaria ni un duro als ciutadans de Mataró. Ara és l'hora de parlar-ne i de trobar la millor opció per la ciutat. Estic convençut que ho farem.

:

Premis Puig i Cadafalch | Habacuc i l'argila

Premis Puig i Cadafalch

:

:

Divendres passat vam atorgar els premis Puig i Cadafalch i els de la Triennal d'Arquitectura del Maresme, al jurat del qual m'hi vaig incorporar en la seva fase final i on he tingut un paper merament testimonial. De manera que el mèrit s'ha d'atribuir a persones molt més sensates i, especialment, als seleccionats i guardonats, així com al públic que va participar en l'apartat de votació popular.
:

En la meva intervenció, prèvia a la magistral i irònica conferència del catedràtic Alfons Soldevila, vaig destacar els fruits que treu la cooperació entre la iniciativa privada, l'administració i els porfessionals en l'atorgament de valor arquitectònic a la nostra vida quotidiana, més enllà dels grans noms. Prement aquí veureu què va dir l'Alcalde Baron.

:
Habacuc i l'argila

:

Pinoccio Mort (1995), de Miquel Barceló.

:
Em semblava que ja n'havia parlat algun altre dia, en aquest bloc, però no ho trobo. I ahir, a les lectures dominicals de les misses van llegir un text de la profecia d’Habacuc (2,2-4) que, per mi, explica com ningú què és exactament un símbol. I fa dir a Jahveh: «Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila, que es puguin llegir corrents. És una visió per a un moment determinat, que aspira al seu terme, i no fallarà. Espera-la, si es retardava; segur que vindrà, no serà ajornada. L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur, però el just viurà perquè ha cregut.».

:

És a dir, la combinació entre la visió humana (perspectiva, subjecte, individu, cultura...), d'una experiència que convé descriure (que té vocació de "terme", d'allò que -encara- no percebem, d'utopia, d'ideal, de plenitud...) i gravar per la posteritat, amb el fet de la seva síntesi i ús de paràmetres culturals compartits de manera que traspassi la primera lectura diem-ne intel·lectual o merament descriptiva ("que es puguin llegir corrents"). Encara incorpora un altre element essencial: el de la confiança (la fe): "no fallarà", "segur que vindrà", etc...

:

Als que ens agrada l'art, a més, tenim certa predilecció per l'argila i el gravat, en sentit metafòric. Els quadres, les escultures, la música, el teatre... ¿què són sinó construccions simbòliques bé de la visió que els homes tenim del nostre terme (en el doble sentit de fi i límit) o bé del seu impacte, de la seva tragèdia (o comèdia) damunt la insegura vida de la nostra humanitat?

:

Blocs i Quoist | 'DiariMaresme.com' | Can Cruzate

Blocs i Quoist

:

Avui, Manuel Cuyàs parla a El Punt de Nació.cat, el llibre de Saül Gordillo. I diu en un parèntesi: "Mare, un bloc és com Estimar; el diari de Dani, de Michel Quoist, només que en pantalla i amb uns altres dubtes vitals". Ostres, ja no sabia de ningú que es recordés de Quoist (fora de quatre catequistes de parròquies postconciliars) i m'ha fet gràcia que (com a blocaire) m'hi comparin, encara que sigui una mica per riure. Dóna per molt un país d'ex-cumbaiàs...

:

DiariMaresme.com

:

Amb una visita-llampec de molt mala educació vaig assistir ahir una mitja horeta o tres quarts a l'acte de celebració del primer aniversari de DiariMaresme.com, digital fet des de Pineda per l'Albert Lladó i en el qual Gordillo hi va participar. Aquí teniu la seva crònica, d'on extrec la foto. L'Albert em va convidar a col·laborar-hi de tant en tant i faig el que puc... Felicitats perquè, com en altres coses, arribar al primer és potser el més complicat, com ahir es deia.

:

Can Cruzate

:

:
Una altra de les coses amb què he estat enfeinat aquests darrers dies té a veure amb la presentació en públic de l'inici dels treballs d'enderroc i arqueològics de l'illa de Can Cruzate, a tocar de la Plaça de l'Ajuntament i la Plaça Gran, a Mataró, de la que ja us vaig parlar quan el meu antecessor, Arcadi Vilert, va impulsar-ne la seva reforma. Tant la nota, com capgros.com (d'on he tret la il·lustració), com ElTotMataro.cat i El Punt han recollit molt bé la informació al respecte, de manera que m'estalvio d'explicar-vos-la. Jo vaig apuntar la importància d'aquesta reforma, en el bell mig del bimil·lenari centre mataroní; de la seva delicadesa, donat que hi ha activitat a l'entorn i hi ha possiblement peces romanes a sota i, finalment, de la importància estatègica pel model de centre que volem portar a terme: viu, mixte, en diverses capes qrquitectòniques, combinat tradició modernitat, competitiu, atractiu... Ni 'borrón y cuenta nueva' que ens deslligui de la nostra història i identitat, ni l'embalsament de la mòmia patrimonial que sembla el paradigma del neo-carlisme que a vegades treu el cap. En vaig parlar fa poc.
:
També m'agradaria oferir-vos uns documents interessantíssims: el dossier que recull tant els plànols del que s'hi pensa fer (a l'espera de veure en què ens trobarem en la recerca arqueològica per ulterior reforma del projecte), com unes fotografies sobre l'estat actua de l'illa. veureu de seguida que cal intervenir-hi. I que al la pena conservar el que s'hi conservarà. Més enllà fins i tot del que diu el Catàleg del Patrimoni.
: