dimarts, de febrer 27, 2007

Espais comuns

Al darrer número de Foc Nou hi ha un interessant recull de respostes a la pregunta Estem davant una onada laïcista?. La millor resposta de totes, a parer meu, la dóna Teresa Forcades, benedictina, metgessa i teòloga, en un breu article que, amb tot el morro, copio íntegrament a continuació. Aquí va:

La distinció que Jesús va fer entre el que s’ha de donar a Déu i el que s’ha de donar al Cèsar és per a molts l’inici històric de la (tensa i difícil) separació Església-Estat que es troba a la base de les societats modernes. Acceptar i valorar aquesta separació no només com a inevitable sinó com a bona i volguda per Déu –tal com va fer el Concili Vaticà II–, no significa tanmateix reduir la religió a l’àmbit privat, sinó privar-la de poder coercitiu. Tampoc no significa fer-la abdicar dels seus principis, entre els quals és del tot lícit que s’inclogui –com és el cas del cristianisme– la pretensió de veritat i d’universalitat. La democràcia deliberativa (cf. Gutmann A., Thompson D. Why deliberative democracy? Princeton University Press, 2004), a diferència de la democràcia formal, és la que assumeix la responsabilitat de crear els espais i els canals escaients perquè, en cas de conflicte, els anomenats “valors substantius” dels ciutadans (i no només els valors substantius dels polítics o les directives de partit) es puguin confrontar sense violència els uns amb els altres. La falta d’aquests espais comuns buida de sentit la noció mateixa de democràcia i fa augmentar la frustració i la tensió dels ciutadans, fins que aquesta explota amb violència oberta al carrer o s’organitza en moviments fonamentalistes religiosos, nacionalistes o laïcistes. Jo no crec que estiguem davant d’una onada laïcista, però sí que crec que estem davant d’un dèficit molt seriós de democràcia substantiva que fa que tant els qui enyoren l’aliança Església-Estat com els qui voldrien que les religions desapareguessin del mapa, no puguin entrar en diàleg en l’àmbit públic i parlin en canvi, cada vegada més alt, des de tribunes que es desqualifiquen l’una a l’altra però mai no es troben.

:

6 comentaris:

garmir ha dit...

Hola:
Doncs l´onada laicista la porta a terme el Psoe, especialment el govern ZP, sembla que vulgui acabar amb l´esglesia catòlica, peró això si qualsevol dia , el govern finançara la construcció de mesquites o pagarà profes de L´islam , aixi anem de bé, perdent el patrimoni cultural espanyol i català, amb l´onada laicista.

Ramon Bassas ha dit...

Garmir
No ho veig tan clar. Els acords entre la Conferència Episcopal i la Vicepresidenta de la Vega ho desmenteixen. Diria que es tracta d'un corrent d'opinió, més o menys transversal, més que no pas un programa polític. De fet, ha estat la direcció actual del PSOE la que ha donat peu a l'organització de cristians dins el Partit.

garmir ha dit...

Hola:
Senyor Bassas , això que em comenta de corrent cristiana al PSOE no ho sabia.
Jo crec que las relacions son millors entre la Esglesia i governs social-cristians com la CSU Bávara, el meu model preferit o la CDU o la UDC italiana.
Gràcies per contestar-me.

Ramon Bassas ha dit...

Garmir
Pots visitar el web aquí. Bé, jo cec que les millors relacions amb l'església són les que es basen en "doneu al Cèsar elque és del Cèsar i a Déu el que és de Déu". D'altra banda, acostumo a sospitar d'aquell que té l'adjectiu cristià a la seva proposta política. Sovint són molt poc cristians. Ja saps que l'adjectiu (i el substantiu) no fa la cosa, i que hi ha molts cristians de cor que no se n'anomenen...

garmir ha dit...

Hola:
és cert el que dius, hi conegut gent que es confesa atea i que en canvi té un comportament perfectament cristià, ajuda als altres etc...

Ramon Bassas ha dit...

Garmir,

Sí, jo també. I al revés, gent que es diu cristiana i que és impresentable. Sort que ni a tu ni a mi ens pertoca de jutjar-ho...

En tot cas, i d'acord amb els documents del Concili Vaticà II, no hi ha cap partit polític que pugui atribuir-se en exclusiva el qualificatiu de cristià. Aquest adjectiu, que correspon als qui tenen una mena d'experiència personal amb el Crist, pot aplicar-se a un bon ventall de persones que militen en vàries opcions polítiques.