Parra d'hivern, roser d'hivern::
silenci.
Tronc despullat, mur despullat,
promesa
d'un altre temps, d'un nou abril
on venci
el verd absent, l'or verd on bat
la fresa.
:
:
:
:
:Nadal, ara que ho dic,
tot de veus que s'acosten.
Jordi Sarsanedas:
Nadal, si mai ho dic,
té un so de fusta antiga;
Nadal, ara que ho dic,
és molsa, llum i abric.
Nadal, si mai en parlo,
són l'angel i els tres reis;
Nadal, ara que en parlo,
fa por de no trencar-lo.
Nadal, si ve la nit,
és una teia encesa;
Nadal, quan ve la nit,
abrusa el goig petit.
Nadal, mentre no arriba,
ressona en el record;
Nadal, si mai arriba,
dura veus a l'estiba.
Nadal, Nadal, ho dic.
Ho dic perquè ho escric.
:
Ja sabeu com faig les 'vacances' del bloc. Us proposo alguna cosa diària, generalment un poema. I aquesta pràctica, que ja vaig fer alguna vegada des de Nadal a cap d'any, la repeteixo enguany. O sigui que tindreu un poema de Nadal (bé, uns poemes i alguna frase que bé podria ser un poema) cada dia, amb la seva corresponent il·lustració.
:
La tercera recomanació és la del convent de las Descalzas Reales. Les visites són comptades i haureu de fer cua, pe`ro val la pena. Tapissos de Rembrandt, obres magnífiques que atresoren les seves parets, una arquitectura preciosa, un itinerari fascinant pel món de la història d'Espanya, tan trista segons com, i del seu art tan fecund en el període que governaven uns reis tan contradictoris, dels de la grandesa i el fracàs, com els Hasburg.Il·lustracions: Rembrandt, Samsó cegat pels filisteus (1636); entrada a l'exposició ¡1914! La vanguardia y la Gran Guerra, al Museu Thyssen de Madrid; porta del convent de las Descalzas (detall), Madrid.
Avui, una mica de miscel·lània (que és una macedònia però en culte). Començo per recomanar-vos el bloc de Jordi López Camps, un de nou. En Jordi, ara "President de la Comissió Executiva del Patronat de la Muntanya de Montserrat adscrit a la Presidència de la Generalitat", com ell mateix diu, té una llarga trajectòria de diàleg entre el món creient i el no creient, especialment a l'esquerra. L'he citat alguna vegada, té un bon discurs sobre el paper públic de la religió en una societat com la nostra i ja era hora que sentíssim què pensa de moltes coses... abans que no les publiqui massa tard en un altre llibre. O sigui que benvingut a la xarxa.El segon suggeriment és el que pugueu escoltar un tast de l'entrevista a Jordi Roglà, director de Caritas Diocesana de Barcelona, al voltant de la generositat, el tema central de la revista Valors del mes de gener. Aquí va:
:
I acabo amb una proposta. El proper dimecres dia 24 de desembre, vigília de Nadal, un grup de cristians i no cristians celebrarem la festa fent silenci. Serà a les 7 de la tarda a la Plaça de Santa Anna. Us hi espero.
-
A finals de novembre es va presentar un Manifest Cívic elaborat per un conjunt d'entitats mataronines dins el Pla de Civisme que impulsa l'Ajuntament de Mataró. 
:
Tenim tan poques possibilitats de veure obra d'aquest autor (una d'elles, magnífica, és a la Biblioteca Pompeu Fabra), que dóna idea de la importància d'aquesta mostra. Veureu, a més, que les peces són molt bones, mostren un pintor amb un llenguatge divers, amb una composició impecable i un ús acurat del color i una poètica molt particular. Crec que podria haver tingut una llarguíssima carrera de no veure's interrompuda abrupament per ell mateix.
El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va aprovar a finals de novembre un decret llei amb l’objectiu de frenar la destrucció de llocs de treball i la reactivació de l’economia. 8.000 milions d’euros es destinaran a inversió en obra pública i equipaments als municipis. D’aquests, uns 21 correspondran a Mataró i les obres s’hauran de licitar a primers de 2009. Les inversions es destinaran a projectes de nova planificació i d’execució immediata, i els treballadors que calgui contractar per les empreses adjudicatàries hauran d’estar en situació legal de desocupat. El Govern de Baron ja treballa en la priorització dels projectes que se’n beneficiaran.· * article pubicat com a portaveu del Grup Municipal Socialista a l'Ajuntament de Mataró al butlletí municipal MesMataró (desembre 2008)· A la foto; els regidors Montse López (Serveis Centrals) i Francesc Melero (Obres, Serveis i Manteniment), que han elaborat la proposta finalment presentada avui.
De diumenge passat, us recomano l'article de Gustavo Martín Garzo a El País. Després de reflexionar sobre les dues paraules que volen dir 'amor' en grec ("eros, o amor-pasión; y philia, o amor-alegría"), representats en els déus Eros i Psique, l'escriptor s'endinsa sobre aquestes dues maneres de viure l'amor (en vaig parlar, també a rel d'un article seu, aquí). En l'una, diu, prima el desig, el jo, en l'altra, en canvi, el tu, l'acceptació i la donació. "El amor que pide la fusión completa con lo amado; y el amor que se conforma con su vecindad. (...) El primero se pregunta por lo que quiere, el segundo por lo que encuentra. Uno quiere perder por completo la razón; la otra encontrar ese tipo de razón que sabe pedir a la vida lo que ésta te puede dar".
Em sembla molt interessant el paral·lelisme que feia Félix de Azúa a El País de dissabte entre l'experiència d'un pacient que és sotmès a una ressonància i l'experiència de diàleg interior, d'on sorgeix, a la vista de l'absència d'interlocutor (és a dir en absència de transcendència), l'experiència artística del segle XX.
Dijous passat ja vam publicar la versió definitiva i corregida dels textos que vam aprovar els socialistes de Mataró al III Congrés que vam celebrar el passat dia 29.No us perdeu aquest testimoni de Sergi d'Assís, monjo de Montserrat, soble la seva experiència al món dels blocs, emès al 33. A alguns us semblarà surrealista això de ser monjo, és el que té dedicar-se avui a una cosa improductiva. Diu en un moment que, si una cosa veu del diàleg que estableix amb els lectors, és que tots ells volen ser feliços. El veureu cantar, ja dic, no us ho perdeu.
Una de les exposicions més interessants que podrem veure aquesta temporada a Barcelona, sota el nom d'El pa dels àngels, correspon a un muntatge de la Galeria dels Uffizi -un dels millors museus del món, a Florència- que recull una sèrie de peces del seu fons relatives al misteri de la comunió o, millor dit, el de la transubstanciació, és a dir, el mite cristià de la conversió de dos elements quotidians dels àpats -el pa i el vi- en el cos i la sang de Crist. D'entrada ja hi ha dos incentius: un, el de poder contemplar peces de la galeria més genuïna del Reneixement, nodrida a partir de les col·leccions de la família Medici; dos, el fet estranyíssim avui a casa nostra que algú trobi que això de la transubstanciació tingui interès. Veurem com, en el fons, no és tan estrany. 
No ho és, crec jo, per dues raons essencials. La primera, més barroca que reneixentista, rau en la seducció que uns objectes senzills, gairebé banals, esdevinguin icones redemptores, símbols. I que, al voltant d'ells, es produeixi un reguitzell de sensacions humanes, algunes de quasi extraordinàries, com es representen: el doll de sang que omple calzes, les passions que apunten rere els clarobscurs dels caravaggistes, la unitat del plaer i del dolor (copa amb claus de la creu, pells seductores amb carn moribunda, goig i pecat), de manera que ens posa en primer pla el límit humà. Límit que només pot traspassar l'experiència de glorificació posterior a la unitat amb Crist. La unitat entre allò de més absolut i gran amb el més petit i limitat és la clau de l'experiència cristiana, que recull tan bé el Barroc, és a dir, la resposta catòlica a l'envit de la Reforma protestant a l'home modern.
La segona raó que rescata l'actualitat del misteri de la transubstanciació és en la reivindicació del cos. No probablement com s'entenia a la cosmovisió jueva del segle I, on per 'cos' o 'carn' s'entenia 'realitat', de manera que encarnar voldria dir fer realitat. Em refereixo al cos clàssic que, després del seu blasme medieval, retorna al Reneixement com a mesura de totes les coses. El cos humà, vull dir, aquell en qui -de fet- es transforma un tros de pa (amb Crist) o un tros de fang (amb Adam) o un tros de mico (amb Darwin). Convindreu amb mi que l'exaltació del cos és un dels signes d'identitat de la cultura actual, de manera que entendrem molt bé quin és l'interès dels pintors que volen identificar-lo amb el misteri. En ell s'hi produeixen totes les coses, en ell convergeix la vida i des d'ell expliquem què passa. Limitat, sí, però l'únic camp de batalla de l'experiència. La representació del Crucificat -l'Apol·lo cristià- permet un conjunt de lectures impressionant sobre l'experiència humana representada en aquests quadres.
En fi, una exposició com la bona gimnàstica, al servei del cos i dels seus límits.
* article publicat a la revista Valors (desembre 2008)
· L'exposició El pa dels àngels. Col·leccions de la Galeria dels Uffizi. De Botticelli a Luca Giordano restarà oberta fins els proper 2 de febrer al Caixaforum (Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona)
· Fotos:
- Sandro Botticelli, Mare de Déu amb el Nen (c. 1466-1510).
- Luca Giordano. Pujada al Calvari, 1685-1686
:
Si voleu un bon resum de la conferència de Miquel Roca i Junyent, l'altre dia, a Mataró, llegiu aquí el post que hi ha dedicat el meu admirat Cinto Amat. Va ser un magnífic al·legat a favor del text constitucional i de la transició, ara que molts la denosten "perquè ens va la marxa", com ironitzava Roca (a la foto, de Romuald Gallofré, amb l'Alcalde Baron). 
En una crítica de José Luis Pardo a El País llegeixo un fragment del llibre de Chesterton Lo que está mal en el mundo (Ed. Acantilado, Barcelona 2008) en el que l'autor anglès es mostra en contra de les posicions higienistes que obligaven a pelar-se al zero per prevenir les malalties. Mireu com ho diu, encerteu quan desconfieu de certes ideologies rasuradores que malden contra els individus, i veureu com fareu com jo, demanar-vos el llibre per Reis. La pequeña golfilla de pelo rojo dorado, a la que acabo de ver pasar junto a mi casa, no debe ser afeitada, ni lisiada, ni alterada; su pelo no debe ser cortado como el de un convicto; todos los reinos de la tierra deben destruirse y mutilarse para servirla a ella; a su alrededor, la trama social debe oscilar, romperse y caer; los pilares de la sociedad vacilarán y los tejados más antiguos se desplomarán, pero no habrá de dañarse ni un pelo de su cabeza.
A través del bloc de l'Eloi Aran llegeixo una cita del cantant Bono que expressa millor que ningú què vol dir, avui que està tan poc de moda, la fidelitat. Una mena de descobriment de l'altre com aquell a qui mai no acabes de conèixer del tot. I aquest punt de partida, i tot el trajecte, senyors, és el que dóna sentit a la vida (llegiu aquest post on comentava una entrevista a Josep Mª Esquirol que ve a dir el mateix). Mireu com ho diu Bono::“Entrevistador: Hay una cosa en tu vida que me parece muy infrecuente y extraordinaria en una estrella de rock. Has sido monógamo durante veinticinco años.:Bono: Yo no estaba hecho para el matrimonio. Yo no era de esas personas de las que mis amigos habrían dicho: “Éste es uno de los que se casan”. Pero conocí a la más extraordinaria de las mujeres, y no podía dejarla escapar. Tengo a alguien en mi vida, después de mucho tiempo, a quien todavía tengo la sensación que no conozco. Y tenemos casi una especie de distancia creativa de verdad entre nosotros, que Ali gestiona. Las relaciones necesitan una gestión. Ella respeta muchísimo mi vida, y tiene un carácter muy independiente. No sé cómo habrían superado otros un matrimonio durante tanto tiempo, pero así lo he hecho yo. No sé cómo lo has hecho tú, o cómo lo hacen los demás, pero yo creo que se trata de eso. Y, claro, respeto y amor. Yo sigo enamorado. (...) En el corazón de mi realción hay una gran amistad. De hecho, en muchos sentidos, ésa es la clave de todas las puertas importantes en mi vida, ya sea en el grupo, en mi matrimonio, o en la comunidad en la que sigo viviendo. Es casi como si los dos tipos de sacramentos fueran música y amistad”:Michka Assayas, Conversaciones con Bono, Edit. Alba, pp. 146-147.
:
Crec que és problemàtic quan es parla de Maria en relació a la seva maternitat biològica com si d'una manera passiva fos el que la fa especial. En una antífona venerable del temps de Nadal cantem encara avui que Déu es va encarnar 'sense intervenció humana'. Per que ho diem això? No hi va haver intervenció de cap baró, pero d'intervenció 'humana' sí que n'hi va haver: Maria va haver de dir Sí. Aquest Sí té tota la importancia. En aquest "sí" lliure i amorós es condensa tota la fecunditat de la maternitat de Maria. Cree que aixo és el que Jesús ens vol dir quan en més d'una ocasió sembla que posi en entredit la importància de la maternitat biològica de la seva mare (Lc 11,27-28 o Mc 3, 31-35). Penso que cal fixar-se en Maria com a persona, com a plenitud de tot allò que és humà. Nosaltres en essència som imatge de Déu, som amor. Hem estat fets per estimar sempre i per això quant més ho fem més bé ens sentim en un sentit 
molt profund. Ara bé, Déu estima d'una manera absoluta, sense espai ni temps i nosaltres en canvi som històries. A cada moment hem de decidir que ens cal fer per estimar màximament en el concret de les nostres circumstàncies, que són sempre noves. Quan Jesús s' encarna passa a tenir aquest dilema. Jesús passa per l'espai i el temps i decideix sempre a favor de l'amor. Jesús no peca, no deixa d'estimar mai. Maria tampoc. Aquest és per a mi el sentit del dogma de la Immaculada Concepció. És l'afirmació rotunda que el que és essencial en la nostra humanitat no és el fet que pequem sinó el fet que hàgim de decidir en cada moment de la nostra historia, en l'aquí i en l'ara, què és estimar per a nosaltres, què significa ser un mateix en cada moment. Això és el que fa que nosaltres tinguem la nostra dignitat, és a dir, el fet que no poguem programar-nos, sinó que hagim de viure l
a vida amb tot el risc que suposa aquest viure-la. Si el fet de pecar fos essencial per 'ser humà', no només Maria ens quedaria curta en la seva humanitat, sinó que també ens quedaria curt Jesús, que tampoc no va pecar mai. L'Encarnació seria una burla. Jesús és Déu, pero és Déu encarnat. Maria és humana, pero és humanitat divinitzada. Segons els pares de l'Església, la divinització (entesa com la participació plena en la vida de Déu) és l' objectiu de tota vida humana.Teresa Forcades, entrevistada per Marta Nin a Foc Nou (març 2008).
Estic molt orgullós d'haver votat, al Ple Municipal de dijous passat, atorgar el nom de Clara Campoamor a un indret de Mataró. La vida de Campoamor, una lluitadora insaciable, destaca sobretot per haver assolit la igualtat de l'home i la dona al sufragi universal a Espanya. No li fou gens fàcil fins i tot patí l'abandonament del seu propi Partit, el Radical, abans de viure una etapa a l'exili (a Espanya l'esperava una dura sentència de presó) amb molta solitud, on morí. És bo que a Mataró, en reconeixement a aquesta llarga trajectòria, de la qual se'n van beneficiar totes les mataronines de la República, faci aquest petit homenatge com a mostra que les coses no vénen ni fàcilment ni regalades. Molt menys per les dones.
A través del bloc de Manuel Mas arribo a la conferència que Ferran Mascarell pronuncià amb motiu d el'obertura del curs actual de l'Ateneu Barcelonès, un text interessantíssim que repassa les característiques del catalanisme, apunta molt bé de quins mals pateix i proposa una refundació en tota regla. 
La setmana passada va publicar-se una columna de Manuel Cuyàs a El Punt sobre Montilla. després de dir que li recordava un professor seu i d'algun altre comentari certament graciós, en deixava anar una que no puc resistir-me de reproduir.CiU reincideix a criticar el president de la Generalitat amb les mateixes armes videogràfiques que va fer servir per desprestigiar Maragall i la seva obra de govern. Si aquelles imatges de film de terror no van fer favor a la federació, aquestes li poden ser catastròfiques. Dos anys després, em sembla que el votant de CiU i el país en general són més propers a la seriositat i laboriositat de l'exalcalde de Cornellà que als capricis d'un fill de casa bien de Sant Gervasi. CiU, ERC i ICV, si volen ser partits de profit, han d'estudiar millor la incògnita Montilla.
Enmig d'aquest histerisme inútil sobre la presència pública dels símbols religiosos (crucifixes i altres maravillas) rescato un parell d'articles. El primer, de Rosa Montero, a El País de dimarts, que critica el silenci que sovint hi ha hagut, al bàndol republicà, dels abusos que també s'hi van cometre i mostra el se enuig per aquesta exhibició absurda de mala llet al voltant del tema religiós a Espanya.(Semblant al que va dir fa pocs dies Antonio Muñoz Molina responent una broma de mal gust d'Almudena Grandes). I acaba dient:Miro alrededor, escucho las voces llenas de odio y de intransigencia y no logro entender lo que está pasando. Que una pobre monja muerta en la ancianidad hace 30 años y que no parece haber hecho mal a nadie haya suscitado tan enconado conflicto y recibido ataques tan violentos, me parece una prueba palmaria de lo locos que estamos. Verán, yo creo que la jerarquía católica es obsoleta y reaccionaria, y estoy totalmente a favor de la retirada de los crucifijos. Pero, precisamente por eso, quiero pedirle a Gallardón que, por favor, le ponga una placa a la madre Maravillas en el exterior del edificio del Congreso.
Quatre anys i mig més tard de l'arribada de Joan Antoni Baron a l'Alcaldia, un any i mig després de la seva elecció a les Municipals, els socialistes hem volgut donar una embranzida a aquest projecte. Un projecte que podem resumir en aquests trets bàsics: fer una política de proximitat combinada amb grans acords cívics sobre temes estratègics, posar en valor la societat mataronina com a veritable agent de la ciutat, exercir de capital del Maresme en el marc de la Regió de Barcelona i promoure el relleu generacional en el Govern de la ciutat.
Dissabte a la ni, entre el Congrés i la quarantena, vaig anar a disfrutar de l'acte del 30 aniversari de la JSC, amb els companys de Mataró, que ens vam fer una foto amb el President. El dia 13 de desembre, la JSC de Mataró munta una taula rodona sobre aquest aniversari i hi participaré (virtualment).
