L'esquerra reformista

Dos fuertes y consecutivas derrotas electorales ha experimentado el PSOE durante 2011. En sendas contiendas se vio privado de la confianza de los ciudadanos porque las cosas las había hecho mal. Por eso el balance obtenido le ha empujado a una situación novedosa: nunca en democracia había tenido tan poco poder institucional. (...)

Por segunda vez, desde 2008, hemos vuelto a entrar en recesión, lo que llevará a que continúe el doloroso ajuste que se está produciendo en el mercado laboral. Sin ambages puede decirse que, aquí y ahora, no hay trabajo. Que quienes lo demandan han de soportar, en muchas ocasiones, múltiples abusos con tal de poder trabajar y ganar una pequeña cantidad de dinero.

Esto ocurre a la vez que se oye la voz de algunos empresarios diciendo que si son reacios a invertir y crear puestos de trabajo es porque para ellos el acceso al crédito es poco holgado y algo caro. (...)

Sabemos que en España, el sistema productivo ha mostrado incapacidad e insuficiencia para generar ocupación estable. Ahora, vuelve a reproducirse ese yermo panorama. Resulta necesario afrontar cambios para elevar el crecimiento, absorber el desempleo, mantener la protección social y ayudar a los más necesitados, a la vez que se le proporciona confianza a los acreedores.

Para conseguir estos objetivos los conservadores sostienen que la crisis ha reducido el territorio económico, por lo que se disponen –entre otras vías– a cerrar esa falla a través de una contracción de la política fiscal. Si lo logran, retrasarán algunas décadas el reloj de los ciudadanos, obligándoles a vivir, durante un periodo de su vida, en un verdadero barrizal.

Lo contrario lo hemos defendido los socialistas. Puede recuperarse el tiempo perdido, desplegando una batería de reformas que corrijan las deficiencias que la crisis puso al descubierto. Para nosotros, el origen de cuanto sucede está lejos de la carencia de disciplina fiscal y cerca de las pérdidas de productividad y competitividad. Orientar el sistema productivo en esa dirección implica asumir un fuerte compromiso político con amplias mayorías sociales.

Francisco Fernández Marugán, "El PSOE necesita plantear una oferta viable", a El País, 28.2.2012

Amaneraments

Ara parlaré d'un tema menor, però que m'amoïna una mica. Sóc bastant sensible a la crítica, crec que encertada, que fa el president Pujol als temps que vivim (de "valors tous", diuen alguns, de "relacions líquides", altres) en què demana "idees, valors i actituds" i una aplel·lació al compromís i el fonament. L'única crítica que li faig, sobretot quan apunta lúcidament alguna de les seves causes, és que alguna responsabilitat en deu tenir, també, després de governar 23 anys. D'això no en parla mai.

Ja dic que el tema menor, però no deixa d'inquietar-me la buidor de l'eslògan que Convergència ha triat pel seu proper Congrés: "Una manera de ser, una manera de fer". Compte: jo també crec que un dels elements a valorar de la política del segle XXI, cansada del contrari, correspon a les actituds, a les formes, a la seriositat dels plantejaments, a l'exemple personal. En això coincideixo i fan bé els partits en orientar cap aquí part de la seva acció política... Però la pregunta és: ¿ fer o ser què? És a dir, ¿cap a on? ¿L'objectiu de les formes són elles mateixes? ¿No ens hem adonat que els verbs 'ser' o 'fer' són verbs, sobretot, auxiliars? Crec, precisament, que la manca de valors ferms, i d'exemples, es correspon amb aquesta manca de projecte, de saber cap on anem ...i no tan sols com hi anem, bo i ser -com deia- un tema rellevant.

El que ens fa d'Alcalde a Mataró va empescar-se una fórmula semblant abans de les eleccions ("ser, fer i ajudar a fer")... sense que ens aclarís exactament a què es referia. Després d'uns quants mesos exercint tampoc ho hem aclarit massa i és en les formes, precisament, on més s'ha entrabancat. D'altra banda, potser la característica més genuïna de CDC, per bé i per mal, sigui precisament la seva barreja ideològica, la seva poca atenció a aquests temes i la seva "especialització" en el relat de les tensions entre Catalunya i Espanya, entre la queixa contínua i el pacte també continu amb qui sigui. Maneres. Ja dic, per bé i per mal.

De manera que m'agradaria saber més o menys cap on ens vol dur el "ser" i el "fer" d'un partit no poc rellevant de Catalunya. Del contrari, em temo que la crítica del president Pujol als temps que vivim no l'entengui ni tan sols el seu partit... perdut en 'amaneraments'.

Amb el president Mas

Y no hablo de independencia porque es antiguo. Pensar hoy en día que se puede ser independiente es un error. Es interdependencia. Por ejemplo, si algún día Cataluña tiene Estado propio, no me imagino con ejército. No se trata de cortar amarras con España, pero sí de emanciparnos. Es decir, hacernos mayores sin repudiar a los padres. Se trata de tener la máxima autonomía en Europa sin romper amarras con el Estado.

Artur Mas, entrevistat per Pilar Rahola a Magazine (La Vanguardia), 26.2.2012. Foto: Pedro Madueño.

Mesquí

Lo que ocurre con la maldad es que abre una puerta tras otra en el Infierno y siempre se entra en estancias más y más pequeñas. Ése es el principal argumento que puede esgrimirse contra el crimen: no es que vuelva a la gente más y más osada, sinó más y más mezquina.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 244.

Il·lustració: Porta de l'infen a l'Abadia de Conques.

Sota el mapa són relleu

Amb les mans a les butxaques
a la llinda de la porta,
insistim a encendre el llum, 
a mirar-nos el llit fet
aplanant-ne el cobrellit
com per amansir un fantasma.
Colgats, els llençols se'n riuen:
sota el mapa són relleu.


Jaume Subirana, fragment d'"Unmade beds", de W.B. Yeats, a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 41.
Il·lustració, del bloc Faint tracings

Les ulleres de Google

L'anunci per part de Google que prepara unes ulleres de realitat augmentada, de manera que puguem veure més a prop el que és lluny (més enllà de la perspectiva) i puguem processar-ho no és tan sols un avenç en la cultura ciborg (vegeu El nostre ciborg), més enllà que en el futur aquests dispositius es puguin integrar o no al nostre organisme com ara es cura la miopia sense haver de dur ulleres... És, també, un canvi en la manera de 'veure el món'. I si ja sabem que l'excés d'informació pot desinformar, pot crear símptomes depressius per la dificultat de moure's-hi (si, a més, hi nha crisi de 'prescriptors'... fora del propi Google), també sabem que l'altre risc és fer desaparèixer de la nostra 'pantalla' tot allò que no és mesurable, tot allò que s'ha d'intepretar amb codis simbòlics si volem saber què diuen. O potser sí. La realitat augmentada és un excés de realitat? La realitat augmentada amagamés encara les veritats ocultes?

Més enllà del risc (que no és baladí: com que la tecnologia enlluerna s'han de saber des del principi), és l'hora de començar a pensar en la infinitud de possibilitats que se'ns obren. Jo n'hi veig moltes.

Laplana i Orfeu

Facebook té algunes possibilitats fantàstiques. per exemple, les que aprofita el P. Josep Laplana, monjo de Montserrat, director del Museu de l'abadia benedictina i un expert apassionat de l'art. Ell hi va posant algunes fotos, comentades, que -de forma breu i senzilla- van directament el punt d'unió entre la peça i el seu sentit, entre la mirada i el seu context, entre la fugacitat de les xarxes socials i la profunditat que ens ofereix. Vegi's com a exemple aquesta foto i el següent comentari:

“Crist-Orfeu”, placa de marbre, segle IV, Museu Bizantí d’Atenes.

Para representar la figura de Cristo los cristianos del siglo III y IV se sirvieron del modelo helenístico pagano de Orfeo, un semidiós de origen tracio que con su lira atraía a las fieras y las amansaba a su alrededor. Orfeo pertenecía a la órbita del dios Apolo, es decir de la belleza y la racionalidad, en contraposición de Dionisios, que personalizaba la orgía y los instintos destructivos. Los cristianos encontraron en Orfeo un parecido con Jesucristo que con su vida y su evangelio atrae a aquellos que sienten el afán de conocer y amar por encima de sus instintos animales. La imagen de Cristo que cautiva y embelesa hasta a aquellas personas que fueron verdaderas fieras respondía perfectamente a la experiencia vivida de muchos de aquellos primeros cristianos.

La cultura

Walter Benjamin dice que uno de los problemas del mundo actual es la pobreza de la experiencia. “Así como fue privado de su biografía, escribe Giorgio Agamben glosando al autor alemán, al hombre contemporáneo se le ha privado de su experiencia: más bien la incapacidad de tener y transmitir experiencias quizás sea uno de los pocos datos ciertos de que dispone sobre sí mismo”. La banalidad de nuestra vida se confunde con la banalidad de gran parte de la cultura y el mundo que nos rodea. Viajamos sin descanso, acudimos a museos y exposiciones, leemos libros que compramos precipitadamente en las librerías de aeropuertos, estaciones y grandes almacenes, para abandonar al momento en cualquier rincón, asistimos a grandes eventos deportivos, pero nada de esto tiene el poder de cambiarnos. Regresamos de nuestros viajes cargados de fotografías que nada significan; las lecturas pasan por nuestra vida como las hojas vanas de los calendarios; abandonamos las salas de los museos tan ciegos y somnolientos como habíamos entrado; y pasamos de unas historias a otras sin que ninguna deje en nuestros labios unas pocas palabras que merezca la pena conservar. Para enfrentarnos a ese vacío, nos hemos rodeado de expertos, comentaristas y guías de todo tipo que nos dicen cómo debemos comportarnos. Hay guías turísticas, de lectura, guías sobre cómo enfrentarnos a nuestros fracasos sentimentales. Si vamos a una ciudad, nos explican los itinerarios que tenemos que seguir; si entramos en un museo, los cuadros ante los que debemos detenernos; en nuestra vida afectiva, cómo evitar el sufrimiento; si se trata de nuestros hijos, cómo comportarnos para que nos dejen dormir. Todo debe ser fácilmente sustituible, nuestras lecturas, nuestros amantes, las ciudades que visitamos, las salas de los museos. Los hombres y las mujeres actuales viven sin apenas poner límites a sus deseos, y sin embargo pocas veces han tenido menos cosas que contarse. La ausencia de relatos define su convivencia, y la política actual es el ejemplo más visible de esta dolorosa carencia. La crisis de la cultura del relato oculta, una crisis más honda: esa pobreza de la experiencia de que habló Benjamin. Y la experiencia tiene que ver con la palabra y el relato, pues vivir es encontrar cosas que contar y compartir: el cuento de nunca acabar. La literatura es el trabajo de la ostra: toma un instante en apariencia banal y lo transforma en algo que tiene el poder de revelar lo que somos. Por eso dice Proust que “la verdadera vida, la única vida realmente vivida es la literatura. Gracias a ella se nos revela el mundo. Sin la literatura, nuestra propia vida nos sería desconocida”.

[...] El hombre no puede alimentarse sólo de realidad. Necesita relatos que le permitan transformar las pequeñas circunstancias de su vida en algo significativo y precioso que pueda compartir con sus vecinos. Por eso es tan decisiva la cultura. Si la comparamos con una hoguera lo que importa, como decía Benjamín, no es hablar de la madera que la alimenta sino del misterio de la llama que la hace arder. Sólo ella “custodia un enigma: el de la vida”. Avivar esas llamas es lo que necesitamos. Lejos de los magnos eventos, de los congresos anunciados a bombo y platillo, de las inauguraciones llenas de autoridades somnolientas y de los tristes manuales de autoayuda, la verdadera cultura es algo tan simple como preguntarse qué oculta el corazón de una niña de 13 años.

Gustavo Martín Garzo, "Las vírgenes suicidas" (fragment) a El País, 19.2.2012.
Foto: Fotograma del film Las vírgenes suicidas (1999)

L'ateïsme segons Luri

El ateísmo antiguo, el de los atomistas, que es su referente más serio, criticaba a la religión por el temor que era capaz de provocar entre los creyentes. El ateísmo moderno la critica por dos razones opuestas: o bien porque no admite competidores en la oferta de consuelo (Marx y la religión como el opio del pueblo) o porque no admite competidores en la oferta de angustia (Heidegger y el existencialismo).


Gregorio Luri. Extret del seu bloc, aquí.

Salomó

Hi ha una interpretació errònica, crec, en el significat de 'judici salomònic', avui referit a una decisió equitativa tipus win-win. Res d'això. Segons el relat bíblic el rei pretén, amb l'aparentment absurda decisió de partir un nadó per la meitat, posar de manifest la grandesa de la renúncia davant la possessió, una possessió que mata. Valora qui opta per una mena de 'mal menor' que passa per sobre de tenir raó, o de la raó, o de tenir el que sigui i posar en relleu que l'amor, de fet, és renúncia, ja des del primer dia. Malgrat tots els errors. Malgrat el dolor. Que s'ha d'estar disposat a perdre el que més estimes precisament perquè ho estimes.

Salomó, aquest realista, diuen, va ser qui va escriure un bell poema sobre el temps, aquell fenomen que els jueus comencen a descobrir no tan circular com la natura i les tradicions que genera li feien creure a la humanitat (l'"etern retorn"), ja que Déu "ha donat a l'home el sentit del passat i del futur" (Cohèlet 3,9). Salomó no tan sols ens adverteix, sinó que ens convida a viure el temps en la seva plenitud, a esperar-ne els seus fruits, a no desesperar-se per la immediatesa, a confiar, a no tenir por. Creia que hi ha "un temps d'esquinçar / i un temps de cosir, / un temps de callar / i un temps de parlar" (Cohèlet 3, 7).

Bé, doncs així estem, passant el temps, els anys.

Posts relacionats: L'espasa, El rei Salomó a la Marató.

Il·lustració: Lucas Cranach el Vell, El judici de Salomó (1523)

Nogués fent les Espanyes

A la carta

> Radio

> Radio Exterior

> Puntos de vista

> Puntos de vista - 'Dioses, creencias y neuronas', de Ramón María Nogués

No parlo gaire de feina, però avui em fa gràcia posar-vos un parell d'entrevistes, una a Ràdio Exterior d'Espanya, que encapçala aquest escrit (si l'embed va bé, si no, aquí) i l'altra a La 2 de Rtve, aquí. Formen part de les entrevistes de promoció del darrer llibre de Ramon Maria Nogués Dioses, creencias y neuronas (Fragmenta, 2011), uns anys després de la seva edició catalana (Fragmenta, 2007). Nogués és escolapi i un eminent biòleg i defensa, en aquest llibrem, una fe saludable, uns mecanismes 'sans' en relació al fet transcenent (no tan sols els religiosos). Us recomano que les sentiu.

Aquí teniu més articles de referència sobre aquest llibre

• 16/02/2012 · NulleDiesEnLinea (blog)
  
  Reseña de "Dioses, creencias y neuronas"
• 02/02/2012 · Escuela con cerebro (blog)
  
  "Espiritualidad y cerebro", por Ester Astudillo
• 31/01/2012 · Onda Vasca
  
  Ramon Maria Nogués, entrevistado en el programa "La tarde en Euskadi", de Onda Vasca
• 31/01/2012 · La Vanguardia
  
  Ramon M. Nogués: “El cervell també vibra amb l'experiència religiosa”
• 30/01/2012 · La Vanguardia
  
  El despertar de la neurorreligió. Més científics exploren la relació entre cervell i espir...
• 30/01/2012 · La Vanguardia
  
  El despertar de la neurorreligió. Més científics exploren la relació entre cervell i espir...
• 03/01/2012 · NulleDiesEnLinea (blog)
  
  Neurociencia
• 28/12/2011 · Religión Digital
  
  Ramon Maria Nogués: “La Iglesia Católica tendrá que pedir perdón por su falta de equidad e...
• 17/12/2011 · La Razón
  
  «La ciencia no tiene que dedicarse a comprobar si Dios existe»
• 12/12/2007 · Dialogal
  
  Neurones i transcendència
• 01/12/2007 · El Ciervo
  
  Cómo acercarse al misterio
• 06/09/2007 · Avui
  
  Entrevista a Ramon M. Nogués: "S'ha d'equilibrar l'esperit crític amb l'encantament"
• 31/07/2007 · La Vanguardia
  
  Entrevista a Ramon M. Nogués: "Los creyentes viven más"

El meu país

El meu país es diu Kiltartan Cross;
la meva gent, aquells que hi passen fam:
cap desenllaç els és cap pèrdua gran
ni cap un goig que sigui massa gros.

Jaume Subirana, fragment d'"Un aviador anglès preveu la seva mort, de W.B. Yeats, a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 36. 
Vegeu aquesta (completa) altres traduccions del poema, i l'original, aquí.
Vídeo de Josep Porcar.

Segueix-te a tu mateix

Aquest de la foto és el darrer paràgraf de la brillant aportació d'Antoni Puigverd, fa dos anys, al Simposi Religions i Espitirualitat que va celebrar-se a la llibreria Claret de Barcelona. Ara ve la Quaresma, un temps que -socialment- ja no diu res i del que ens queden vestigis sense sentit que -això sí- són força populars: el Carnaval i les vacances de Setmana Santa que encerclen aquest buit, per exemple. Tant és, ara, si sou creients o no; tant és si, endemés, sou dels que procureu aprofitar una mica les propostes de Quaresma (que no són exactament no menjar carn els divendres sinó "refermar amb la màxima intensitat tot allò que condueixi, personalment i col·lectivament, a viure una vida més alliberada" com diu el recent editorial de L'Agulla. 

Bé, doncs per tots aquells que vulguin viure més lliures aprofitant el despunt primaveral amb què coincideixen aquestes set setmanes (ara deixem estar Déu i la religió), els proposo de llegir el text de Puigverd. I pels mandrosos, només aquest breu paràgraf del final. I repetir-lo com un tantra, com un rosari, com una cançó que 'no ens podem teure del cap'. I mirar al voltant a veure què. Segueix-te a tu mateix i que l'entorn no sigui un jou, que sigui allò amb què t'agafes per créixer, allò que rebutges -si cal- o allò que estimes sense submissió. Oi que hi ha feina? Doncs tens set setmanes per fer-la. Quan acabis, ja serà primavera.

Mora ven ruïna

El pitjor de la crisi és el seu impacte depressiu, sens dubte. Tothom diu que crisi té el doble sentit etimològic -en alguns idiomes- que permet veure'n oportunitats, però conec molt poca gent que s'ho cregui. En canvi, es fonamental creure's-ho, treballar-hi a fons i evitar caure en l'espiral de lamentacions. O, el que és pitjor, e l'espiral de culpables. Les dues coses desresponsabilitzen i són molt atractives.

Mora, la ruïna

Un exemple d'aquesta darrera actitud oportunista i fatalista és la que manté el cabrerenc que fa d'Alcalde de la meva ciutat, que es permet el luxe de governar només amb un terç dels vots del Consistori. Avui, rebent els sindicats molestos per la reforma laboral del Govern Rajoy (que sembla tenir el suport de la formació del primer regidor), els ha etzibat que "la ruïna econòmica exigeix responsabilitat per part de tots". Vaja, de tots menys els que enlloc d'indicar-nos què cal fer (això és lideratge) ens parla de ruïna. Però no s'h quedat aquí. Es veu que s'ha llegit el primer sobre i els diu als pobres sindicalistes (ep, recordo que no té majoria) que "l’Ajuntament de Mataró ha viscut per sobre de les seves possibilitats, potser pensant que la bonança econòmica duraria sempre, i això s’ha acabat”.

Vaja, fantàstic. No sé si les milionàries i agosarades inversions dels mandats anteriors van ser fetes sota aquest efecte, el que sí sé és que precisament es van fer veient la necessitat de canviar de model productiu, fent atractiva la ciutat pel talent, posicionant-la al capdavant de la innovació i aprofitant-se de la situació estratègica de la regió de Barcelona, la més dinàmica del Sud d'Europa, també en termes de producció industrial. I el millor és això: la major part d'aquestes inversions -contra el criteri del que ara és alcalde, que les volia aturar- estan fetes o encarrilades. Sóc actius molt més valuosos que els passius. Un cop ens hem fet la pregunta de com pagarem el deute, immediatament ens hem de fer la pregunta de com posarem en valor aquests actius. El deute només es paga si es posen en valor, si se saben aprofitar. De moment, els únics aprofitaments d'aqusts actius són fets en l'època de l'anterior Govern... No sé què ha fet aquest.

Les oportunitats

Un exemple de l'actitud contrària, positiva, líder, és el que ha portat a terme el consultor Antoni Gutiérrez-Rubí a través d'una secció del seu web, semblant a la que un grup d'empreses van fer amb Actitud On. La va crear fa uns mesos, es diu Good news Catalunya! i manté l'actitud emprenedora i positiva que cal a aquest país i a la nostra ciutat. Els arbres de la crisi, que hi són, els tancaments, els problemes financers al sector públic i al privat, els compungiments que provoca la prima de risc, etc... no esn deixen veure el bosc del que va bé, de les iniiatives que clamen no tan sols per sortir a la llum sinó per trobar aliances, les possibnilitats que ofereixen camps no explorats, les aventures de la internacionalització, etc... Per exportar això a l'esperit del nostre ajuntament, calen -crec- tres coses: una, creure's-ho seriosament i deixar les excuses; dues, tenir un projecte per la ciutat a mig i llarg termini i, tres, forjar aliances, complicitats, consensos... dins i fora de la política. I no hi ha massa temps. Aviat ve l'hora d'obrir el segon sobre.

Després de vint anys *

  

Ara farà un any, més o menys, vaig dir que ja n’hi havia prou. Feia temps que ho estava parlant amb els meus amics i companys de més confiança, amb l’Alcalde, amb la meva parella i amb la meva família: vint anys són massa, els deia, m’estic fent gran, he de fer-me un lloc al mercat laboral abans no sigui massa tard i, això també, els darrers quatre anys -convulsos i massa exposats per mi- hi van ajudar. Hi havia pensat altres vegades, però aquesta vegada anava en sèrio.

Vaig començar molt jove, amb 22 anys, a fer de regidor, uns quants abans ja a ‘fer política’. Pensava, encara que no ho formulava així, que ser d’esquerres està molt bé... però treballar per un món com m’agrada precisa de tres coses: un acord ampli amb els que mes o menys coincideixen amb tu, una organització que els aplegui i ho projecti i una voluntat de ser majoria. I posar-s’hi.

Per la raó que fos, vaig acabar a la llista de l’ajuntament. He passat per moltes responsabilitats. He comès moltíssims errors i he patit força... però també he après moltíssim, he tingut oportunitats de contribuir una mica a fer aquella societat que volia, i m’ho he passat molt bé fent-ho. També m’he sentit estimat, encara que Maquiavel deia que és millor ser temut que estimat... i sospito que alguns m’han temut i m’han odiat força. Contra el que es diu, crec que aquests sentiments contradictoris són inherents, almenys, en la meva manera de veure el món i la política. No crec en la política mel·líflua i reconec que em va la marxa. Crec que polemitzar (fer ‘ombres’) serveix per veure millor el “volum“ de les coses... i per reconèixer l’altre almenys com algú que pot polemitzar amb tu en la “representació del conflicte” que és la política democràtica. També en això hi ha la descoberta de l’”altre”... com passa amb la boxa.

M’ha agradat aquesta part: m’he passat bona part del temps pactant i l’altra batallant. Entremig, miro les coses que hem fet i n’estic molt orgullós. Fins i tot ara que costa pagar-les. Sense determinades apostes estratègiques no hi pot haver cap tàctica substitutòria i, sobretot, cap camí de recuperació. M’agrada haver contribuït a retenir talent (i llocs de treball), a haver fet barris més habitables i segurs, a llançar-nos en projectes col·lectius, a fer canvis i reformes.

Quan vam perdre les eleccions vaig decidir deixar també la meva responsabilitat a la direcció local del meu Partit, a la que estava vinculat també feia bastants lustres. No tenia prou temps per la ingent feina que calia fer i volia forçar alguns canvis...  encara que no sé si arribaran. Dic això perquè quan era primer secretari em vaig preocupar d’un aspecte en què no vaig tenir èxit. Em preocupava (i em preocupa) llençar per la borda allò que en diuen el ‘capital polític’ dels companys que, havent ocupat determinades responsabilitats polítiques, les deixen per diferents motius. Com que vaig començar tan inexpert, valoro molt l’experiència. No me’n vaig sortir perquè no vam saber trobar-ne la manera. Mira, a mi, l’experiència que acumulo, inclosa la negativa, em va molt bé personalment. Per la feina que faig ara, per exemple, fent tasques de comunicació per una editorial que ja admirava... Però m’agradaria moltíssim, un dia o un altre, retornar el que la ciutat m’ha donat, dins i fora del meu partit. A mi i a molts altres, ens consta. A veure si ho aconseguim.

Finalment -i acabo- em pregunto com visc tot això com a cristià. Crec que ja ho he dit, una mica i, de fet, m’ho pregunto des del primer dia. Destaco només dos aspectes. En primer lloc, en un lloc on veus tanta gent, m’ha interpel·lat força el descobriment de l’altre, com deia, d’algú concret amb noms i cognoms, a tot arreu, a l’autobús, al teu despatx de l’ajuntament, a una reunió amb veïns... fins i tot entre les tropes enemigues (i el més difícil és ‘estimar els enemics’, com ja sabia Jesús). I, en segon lloc, quan m’angoixava una mica el canvi de vida, no sabent ni on aniria a treballar ni de què viuria, vaig pensar en una altra de les coses complicades que Jesús ens proposa “Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?” (Mt 6,26). Doncs això, en aquestes coses difícils i complicades (és a dir, senzilles), penso quan algú em pregunta sobre com ho visc com a cristià.

* Publicat a la revista L'Agulla (febrer 2012) després d'haver estat vint anys regidor a l'Ajuntament de Mataró.

La música d'Els Pastorets

Ara que ja han passat les representacions d'Els Pastorets de Mataró, és a dir, ara que ja comencem a enyorar de veure els del proper Nadal, recupero un treball de recerca de Batxillerat que, gràcies a en Toni Blanch, he trobat a la xarxa. La seva autora és la Laura Gelada i Aymat, quan feia 2n de Batxillerat, a l'I.E.S. Damià Campeny de Mataró, de fa un any. El seu títol és La música que sona cada Nadal i té, a banda del tema central (la 'banda sonora' de l'obra, una de les seves joies), fa una molt bona introducció el fenomen dels Pastorets i de la història de la nostra versió local que es fa a Sala Cabanyes. Per cert, en aquesta altra pàgina podeu fer un tastet de la música. Recomanable.

Tàpies a El Periódico

Crec que la pàgina que El Periódico ha muntat a la seva edició digital amb motiu del recent decés d'Antoni Tàpies és la mostra de les enormes possibilitats del periodisme si, amb les eines que la xarxa ofereix, pretén fer una contribució educativa a la societat. La pàgina inclou un magnífic gràfic per repassar els períodes, les influències i les principals obres de Tàpies; un mapa de Google amb les principals ubicacions públiques catalanes d'obra de l'artista i un parell d'articles més, un sobre la notícia de la seva mort i l'altre sobre el futur de la seva Fundació. És representatiu... però encara podríem anar més lluny, especialment amb la interacció de les xarxes socials. Per exemple, amb el mapa, fent possible destacar el conjunt d'ubicacions -a tot el món- d'un dels artistes més internacionals que hem tingut.

També és cert que. encraa que estem parlant de costos relativament baixos, hi són, si vols fer-hi més coses. I el sector està en una crisi important. S'imposa així -doncs- que projectes com aquest puguin relacionar-se amb d'altres de divuklgació artística que museus o altres institucions tinguin a l'abast. O companyies de viatges que vulguin fer una ruta Tàpies, per exemple. En pintura, a més, el mercat tendeix a ser més global. Bé, són idees.

Reflexió a mig menjar capellans

Té la raó la Maria Escalas quan escriu això. Darrere l'odi als capellans o a les religions s'acabarà matant tot el que és gras. Però jo hi afegiria dues coses més, que ja vaig mig apuntar fa poc. Una, no és només per raons econòmiques o socials les que justificarien la protecció estatal, en forma de subvencions, per exemple (és a dir, el que falta del que es recapta per la creueta al que s'ha acordat amb el Govern... socialista). També ho és perquè les religions, malgrat tots els que les perverteixen, són un bé públic. Certament, tenen formes estranyes (els rituals, per exemple, o els símbols) en una societat cada vegada més refractària al llenguatge no racionalista (que confon fins i tot la sexualitat -tan valorada- amb un problema mèdic o atlètic, per exemple). I que la dimensió transcendent no passa exclusivament per les religions, com exlica molt bé al seu darrer llibre en Ramon M. Nogués. Però la capacitat que tenim les persones per mirar de relacionar-nos amb el que dóna sentit a les coses i a la nostra vida, a través del camí que proposa cada tradició religiosa, per exemple però no en exclusiva, atorga a les persones una qualitat que va bé de protegir. Sí, amb l'Església hi ha una amplíssima xarxa de suport als més desvalguts que és absolutament necessària per això que en diem 'cohesió social'. Però m'atreviria a dir que el més rellevant és la relació que uns i altres hi estableixen. D'això en parla molt bé Benet XVI a la seva primera encíclica (vegeu post).

Dues.Aquesta reflexió que he fet no és només per cristians, ho és pel conjunt de la societat. Vargas Llosa, agnòstic declarat, ha dit en més d'una ocasióque les societats amb més creients són millors que les que en tenen menys... però no ho sé, no és una qüestió d'estadística. Dic que no és per a creients catòlics. Els catòlics crec que faríem bé, una vegada hem advertit de què pot passar si de cop es deixen de finançar certes activitats religioses, de proclamar que el que ens mou va molt més enllà d'aquí. Que podem igualment ser creients, i ser solidaris, i ser el que vulgueu sense cap suport de l'Estat (el catolicisme és avui la religió més perseguida al món, i pels estats). Qui hi pedrà, sobretot, és la societat, no pas la religió, diguem-ho així.

Tot és aquí

Som els vius i dels morts
som la carn i la fera
l'espera i l'esclat
de la llum
a la llum
d'un fanal

tot és
aquí

Jaume Subirana, fragment de "Tot és aquí", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 31.

Il·lustració. Pieter Bruegel el Vell, La lluita entre Carnaval i Quaresma, 1559. Museu d'Història de l'Art de Viena.

Segona sorpresa

A banda de la d'ahir, l'exposició que us comentava inclou quatre dibuixos de Mercè Gallifa (de qui vaig parlar fa temps aquí mateix). Com que som bons amics (i com que sóc maldestre en aquesta foto) em costa molt que em cregueu si us dic que val molt la pena, la seva obra, que és un error que no es prodigui més i que la proposta que fa sobre el dedins personal no ens pot deixar pas indiferents. Un dia, recordo, vam parlar d'Elena del Rivero, arran de la notícia que glossava en aquest post. No cal dir que, com ella, i com d'altres, el símbol de cosir aplicat a les seves propostes artístiques ens evoca força coses, d'entrada, ara que cada vegada cus menys gent. I també em fa pensar que la nostra integritat sovint és feta de pedaços, o d'absències, que la feina que ens donen en cosir-los. Feina, però també potser la vida no és més que anar cosint, el que anem afegint o el que ens van espapçant, el que anem gastant o el que anem estrenant i hem d'adaptar a les nostres mides. I potser amb un fil d'Ariadna que, almenys, mentre vaguem per aquest Laberint mirant d'abatre el monstre, serveix per això, per anar cosint.

Una sorpresa

Aquesta obra de Mònica Vilert està actualment exposada a l'Ateneu de Caixa Laietana, a la Riera de Mataró. és una de les sorpreses (n'hi ha més, ja en parlarem) que amaga aquesta curiosa exposició, una part de la qual està dedicada a les obres d'art d'alguna de les seves alumnes, en un centre on hi havia una bona pintora, la mare Carme Pinart que, d'estil molt diferent, segur que va transemtre el gust per l'art. M'agrada molt, la Mònica Vilert. El traç net, la disposició dels objectes, les textures, les formes circulars, els contrastos i les dualitats... contribueixen a definir un llenguatge molt propi i, en aquest context, a destacar-se, a demanar una aturada, a fer un salt a tot allò que aquestes formes ens estan invitant.

L'ànima de Tàpies

Aquest és un post de circumstàncies i, ja em perdonareu, amb massa autoreferències. Fent una ullada ràpia a aquest bloc, a banda de parlar-ne sovint d'esquitllada o il·lustrar moltíssimes coses amb els seus quadres, trobo tres entrades dedicades a Antoni Tàpies, que va morir dilluns. "Tàpies a Campins", és un post d'estiu sobre un llibre de Manel Borja-Villel en què entrevista el pintor [aquí] (9.8.2006);"L'essencial en un mitjó",és  un alrtre article sobre una exposició d'Antoni Tàpies a Mataró a la revista Valors (juny 2004) [aquí], revista on també vaig publicar.-hi "La vitalitat de Tàpies", un altre article sobre una exposició de l'artista a la galeria del seu fill (març 2010) [aquí]. Serveixi aquest exercici de narcisisme (i potser d'adotzenament, veig elogis pèrtot) com un sincer homenatge a un gran artista.

Aquests dies s'han publicat nombrosíssims articles, tots ells molt recomanables, que el glossen. Com que és un post de circumstàncies, no tinc massa temps de fer una recerca, de manera que us recomano els primers que em vénen al cap. Un és un post de l'amic Pere Pascual, aquí, al qui vaig estar a punt de trucar-lo perquè escrivís sobre les primeres exposicions de Tàpies a la nostra ciutat, Mataró. No va fer falta. De tota manera, seria bo que entre ell i qui cregui miressin de fer una història completa de les mostres de l'artista que ha acollit la nostra ciutat. L'altre és un breu article del periodista Oriol Domingo [aquí] recordant la importància simbòlica de la creu en la poètica de Tàpies (deia "no sé si és una creu, o la te del meu nom o la te de la Teresa, la meva dona, o una x..."). I, per últim, una entrevista de Sol Alameda a El País, de fa uns anys [aquí], en què Tàpies reconeixia que s'adreçava a l'ànima de la gent. Una ànima, la seva, que avui ja seu a la cadira buida -el gran buit- sobre el núvol de la seva Fundació, al carrer Aragó.

(Foto: Pedro Madueño)

Museus, per què?

Fruit del mite enciclopèdic i il·lustrat, arreu del món s’ha imposat el model museístic. D’una banda, el museu permet que les peces pensades per a nobles, esglésies o reis, és a dir contextualitzades, passin a ser admirades per l’home modern, és a dir, un altre mite. De l’altra, generalment a iniciativa de l’Estat, permet també establir un canon i una organització determinada de l’art: el museu designa el que és bo, ens imposa un itinerari i el segmenta a través d’un discurs en què plana la idea de ‘progrés’. Tant és així que, per exemple, dividim l’art històric i el contemporani en els dos grans museus de Barcelona: al MNAC hi ha allò consagrat ( ja no ‘actual’) i al MACBA experimentem una mena de preconsagració. A Madrid hi ha el mateix discurs i a París s’hi inclou un tercer procés al trajecte Louvre-Orsay-Pompidou.

És obvi que en temps postmoderns es posi en dubte la institució del museu. Primer, sobre la pròpia naturalesa de l’art que, d’acord amb l’orinal de Duchamp, pot ser qualsevol cosa precisament descontextualitzada. O sigui que ja no caldira un museu per eliminar el context: ja sorgeix així. Segon, paradoxalment, i encara fora de tot context, una mica a la intempèrie, l’home postmodern ha vist que no pot desampallegar-se de la funció ritual i transcendent de l’art. Tercer, directament blasma tota autoritat canònica. L’home modern passa d’admirar a opinar, i el postmodern a consumir i aplanar tot criteri crític. De manera que les interpretacions esdevenen més lliures ...i més incertes. I en quart lloc, això afecta als itineraris, als discursos i al propi lloc, sovint més valorat que el seu contingut (com els Guggenheim o el propi MACBA).

De tot això tracta part de l’art contemporani. La mostra produïda pel Museu de l’Empordà i que finalitzarà a L’Hospitalet després de recórrer unes quantes ciutats catalanes exposa unes quantes peces que hi reflexionen a través d’una mena de contra-itineraris. La reivindicació de relacions inèdites entre els ‘curadors’ i l’obra que ens presenta Eulàlia Valldosera. Les obres que ‘fugen’ del museu que fotografia Perejaume. La destrucció de la imatge icònica que proposa Jaume Pitarch. El barroquisme dels museus buits que ensenya Candida Höfer. La banalització de l’escultura clàssica que anuncia/denuncia Hans-Peter Feldmann La ironia de sobre la nostra mirada a l’art clàssic que suggereix Jordi Mitjà. El qüestinament dels contextos culturals pretesament universals amb què ens diverteixen els vídeos d’Araya Rasdjarmrearnsook. I la inquietant convivència d’elements constructius i d’altres artístics en un museu a put d’obrir que narra Edi Hirose. Després, segur, mirarem els museus d’una altra manera...

* Article aparegut a la revista Valors (febrer 2012)

L’exposició “El museu com a pretext” es pot visitar a les sales d’exposicions de Can Palauet (Palau 32, Mataró) fins el 25 de març. “A continuació es podrà veure al Centre Cultural Tecla Sala (Av. Josep Tarradellas, 44, L’Hospitalet de Llobregat) fins el juny de 2012.

En parla Pere Pascual [bloc] 

¿Ara hem de revisar els acords amb la Santa Seu?

Algunes persones em pregunten sobre el Congrés que els socialistes espanyols han celebrat aquest cap de setmana, m'imagino per la inèrcia del temps que he estat ficat de ple a la política. Òbviament, n'estic informat (no més que altres ciutadans, per cert), tinc les meves opinions, tinc, sobretot, molts dubtes i tinc la certesa que un esdeveniment així i tot el que se'n deriva no es pot mastegar amb poc temps i només amb les opinions pròpies. Cosa rara perquè tothom ho fa al revés. Espero, per això en sóc militant (de base, ara), de tractar-ho amb els companys del meu partit, d'escoltar també què diu la gent que no milita i posar-se, de nou, en el camí que un dia vaig agafar per mirar de contribuir a deixar aquest món, o aquest país, en unes condicions un pèl millors en què me l'he trobat. Mireu si sóc moderat.

Aguantem massa?

De manera que esperaré a veure la lletra i la música d'una cançó que no m'ha agradat gens, repetida amb algun matís pels dos candidats a la secretaria general, Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Esperaré perquè és molt probable que -contra els discursos en què es presentaren ambdós candidats- el que hagi aprovat el segon partit més important d'Espanya sigui molt més digerible i -segurament- compartit. Però, d'una banda, la candidata catalana advocava per un estat laic "amb totes les conseqüències" que abolís "tuteles" i "privilegis" perquè "portem trenta anys aguantant massa". El candidat guanyador introduïa un element de més fons, però en el mateix sentit. "En 30 dies han fet un retrocés de 30 anys", digué del nou Govern del PP. "Si cada vegada que la dreta arriba al poder torna a imposar dogmes que només són d'alguns, nosaltres haurem de revisar també les normes de la Transició", afegia. Glups. La monarquia? L'estat de les autonomies? La pena de mort? L'economia de mercat? No. "El PSOE se replanteará seriamente la revisión del acuerdo con la Santa Sede". Ah, quin descans.

És a dir, si el PP fa mala política, rebrà el Vaticà. Com us podeu imaginar, el Vaticà no rebrà; sobre els acords amb la Santa Seu se sustenten parròquies, organitzacions assistencials o els professors de religió, per exemple, i resolen (com sigui, però ho resolen) un difícil encaix històric que cap altre statu quo jurídic ha resolt tan bé els darrers dos-cents anys. Ni el nacionalcatolicisme, òbviament, ni les desamortitzacions, ni cap altre. Si els socialistes tenim alternativa sobre aquestes coses, benvinguda sigui. 

Els catòlics, almenys molts dels que jo conec, són els més crítics amb la pròpia Església i els que més he sentit reclamar un canvi o -simplement- la derogació dels acords, ja que no tenen res a veure amb l'Evangeli i, més aviat, conté algunes coses que hi topen. Però no estem parlant d'un congrés de catòlics sinó de gent d'esquerres que vol ser alternativa de Govern d'un país on la religió ha tingut un pes brutal, per bé i per mal. I que -com deia abans- molts dels intents d'encaixar el fet religiós a la modernitat (liberal, republicana...) han fracassat. No convindria pas que ara també fracassessin.

Voleu dir?

En primer lloc, perquè, i això que m'hi esforço, em costa molt identificar aquests privilegis o, quan els percebo, de veure'ls com a greuge cap els ciutadans, fora d'alguna excepció, és clar. ¿Les exempcions fiscals de milers de temples o monestirs des del preromànic fins ara, ho són? ¿Els concerts educatius amb organitzacions religioses (o el seu 99%) que consagrarà la LODE de Felipe Gonzàlez (i que afavoreixen una única xarxa educativa) són un error? ¿Podem prescindir de l'amplia xarxa assistencial que gira al voltant de l'Església? ¿Fotrem els milers de professors de religió al carrer? ¿No van fer bé Felipe (1986) i Zapatero (2008), contra la inacció de tots els governs del PP i malgrat les tensions, quan van negociar amb la Santa Seu l'ampliació dels acords de finals dels setanta?

Però, tot i ser importants, aquestes preguntes no són les més importants, almenys per un partit d'esquerres. Entenc, perquè a mi també em passa, que no ens agradi moltes de les coses que hi conté: la separació de rols entre homes i dones, per exemple, o una sovint ridícula casuística sexual. Però, a veure ¿proscriurem les opinions que no compartim? Almenys, durant la dictadura, s'acceptava que els corrents democràtics de la cultura, la política i l'Església dialoguessin, en condicions molt més adverses. ¿No és una bona oportunitat, quan dos no estan d'acord, justament per al diàleg? ¿És que no ens creiem prou els arguments com per confrontar-los? Diria més: ¿no és cert que socialistes i Església tenim també objectius comuns? Els pobres, per exemple. I, més que els pobres, una vida amb sentit. Aquest és el principal objectiu, encara que moltes vegades no ho sembli, del conjunt de codis, textos i rituals que embolcallen en molts casos la dimensió religiosa inherent a les persones. I la dignitat de la persona passa per reconèixer totes les seves dimensions perquè les pugui viure en plenitud. O no? Ara s'obre un temps de més complexitat religiosa ¿la millor manera d'afrontar-lo és blasmant la confessió majoritària? ¿Algú em pot dir quins problemes reals resol aquesta obsessió?

Com que confio força en Rubalcaba, sé que podrem respondre bé aquestes preguntes, malgrat que "no puguem aguantar més" i altres mals de ventre que a vegades (i no dic pas que sense justificació) ataquen el nadó que som, amb malalties infantils que han sortit molt cares.

De moros i de cabrons

Fa uns dies, a l'Spotify vaig trobar un àlbum molt antic, crec que editat el 1972, amb una magnífica portada de Llucià, en el que la Guillermina Motta i La Trinca repassaven en cançons els trets més significatius de la història de Catalunya, amb lletra de Jaume Picas i música d'Antoni Ros Marbà (Edigsa). Jo tinc enregistrat al cervell, des de ben petit, la cançó dels avantpassats ("Tot això passava abans / que hi haguessin catalans..."), i de cop em va fer gràcia de recuperar-la. Vaig sentir el disc sencer, vaig pensar que no estaria gens malament que es tornés a fer servir i, sobretot, em va sonar estrany que hi fessin servir la paraula 'moros', paraula que el pensament correcte ha eliminat del seu vocabulari i que ara només es fa servir -pel que sembla- per desqualificar.

En una de les cançons, la narradora la introdueix, entre d'altres coses, dient: "Després dels romans, que van estar-se sis segles a la península Ibèrica, van venir els visigots que eren gent del nord d’Europa. No els vam tenir gaire temps entre nosaltres perquè els sarraïns, els moros, els van treure. Ah!, però... uns altres homes del nord, els francs, van començar a empènyer els sarraïns per fer-los fora". I a la següent cançó, hi diu: "Poc a poc, els comtes catalans van anar traient els moros de la nostra terra".

Una de les característiques que haurà tingut el llenguatge si faig repàs de la meva vida és -sens dubte- el canvi substancial de les 'males paraules', si seguim el terme que utilitzava el psicoanalista Ariel C. Arango en un llibre que vaig llegir de molt jove (vegeu aquí l'edició electrònica del 2000) i que atorgava als mots tabú, als mots obscens, una capacitat alliberadora ...si eren utilitzats en comptades ocasions.

Vaig llegir fa poc (no recordo de qui ni quan) un articulista que es queixava precisament que l'excés de l'ús d'aquestes paraules li fan perdre tot l'efecte i que, fins i tot, han esdevingut mots que indiquen tot el contrari. Així, potser, que un sigui un cabró, o un puta, podria referir-se a qualitats elogioses o positives. És a dir, si perden la seva condició d'excepcionals, de lleument proscrites, si són normals a les converses d'adults o a les sèries i films, perdrien també la capacitat alliberadora de què parlava Arango. És a dir, la 'normalització' dels 'tacos' podria contribuir al tancament de determinades repressions que aquest tabú, i la seva ruptura, canalitzava. A vegades, tapar les coses és el que permet 'descobrir-les'. I sí, també es refereix a la sexualitat.

Tornem als moros. L'altre procés lingüístic, contemporani a l'anterior, és el de l'aparició de nous tabús lligats a la idea del políticament correcte. Per exemple, a Mataró fa anys hi havia el Patronat Pro-Subnormals, després va ser la Fundació pro persones amb disminució psíquica i ha acabat dient-se Fundació Maresme. Hem passat de (mal) citar els protagonistes de l'entitat a fer-los desaparèixer del nom, amb tota la bona intenció. Passa també amb els cecs (invidents), amb els malalts (utilitzant termes raríssims), etc. És obvi que amb les persones que provenen del Magrib passa quelcom semblant. Curiosament, però, la paraula 'moro' adopta el paper transgressor de les 'males paraules' i s'usa -i tant que s'usa- únicament -com deia- per blasmar-los. Té el mateix efecte psicològic i antropològic: obre també les portes d'una certa repressió interna, situa el qui ho diu "fora" del món de la correcció i apressa la resta a buscar eufemismes que mai no seran prou eficaços, i que porten a la confusió. Magribins, per exemple. però també diem 'musulmans' (quan això designa una religió) o 'immigrants' (quan es tracta d'una situació legal atribuïble a gent de moltíssimes ètnies, òbviament, inclosa la meva).

Em fa pensar, això, que quan una paraula té la desgràcia d'associar-se al llenguatge agressiu (per racisme o altres motius) l'estem regalant només a una sola intenció, la del llenguatge agressiu. Per la resta d'usos, aquesta paraula queda proscrita. I aleshores no sabem com designar algunes persones o algunes coses, persones o coses que poden .amb tanta el·lipsi- acabar desapareixent del llenguatge i, per tant, de la vida, convertint en proscrita també la seva existència com a tals. O pot complicar notablement els discursos i incrementar notablement la incertesa. "No vull que em deixis de dir 'negre', 'gitano' o 'marica' si així m'oblides" -potser haurien de dir els interessats- "només vull que no ho facis servir tan sols per insultar-me o per obviar la resta de facetes i matisos de la meva persona". I encara podríem respondre "digues-m'ho també a mi, blanc, heterosexual, del primer món, ja que no tinc cap insult que em designi i no puc posar-me al teu nivell". I sí, això també es refereix a la política.

Amb recepta

van de gresca en tornen
cent ombres fugaces
es toquen s'empenyen
s'abracen i criden
es besen es mouen
en la nit fugint-ne
estranyes et miren
somriuen i t'eviten
perceben s'adonen
que véns amb recepta
portat pel dolor 
i no pas per l'ànsia


Jaume Subirana, "Saturday night fever", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 27.

La Bíblia

¿Cuándo comprenderá la gente que de nada sirve que alguien lea su Biblia si no lee también la de los demás? Un impresor lee la Biblia en busca de erratas. Un mormón lee la suya y encuentra excusa para practicar la poligamia; un científico cristiano lee la suya y resulta que no tenemos ni brazos ni piernas.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 243.

Gallardón davant l'avortament

Haurem de veure quina es la proposta concreta que fa el nou Govern del PP davant l'anunci que ha fet el ministre Gallardón de la reforma de la Llei de l'Avortament aprovada per l'anterior Govern i que alguns vam acollir críticament (vegeu aquí, aquí, aquí amb enllaços d'interès, aquí amb nous enllaços d'interès, aquí, aquí i aquí). No pinta massa bé. L'opció del ministre, sembla, seria retornar a la llei socialista dels anys vuitanta (que contempla tres supòsits) enlloc de l'actual, que fixa uns terminis. No és pas aquest l'aspecte més crític, crec, de la llei vigent, no satisfaria -en principi- sectors antiavortistes ja que aquest es continuaria produint i, el que és pitjor, reprendríem una experiència que ja coneixem de facto: la burla de la pròpia llei per la via dels riscos de transtorn mental, cosa que ja em direu si és gaire maca. Almenys en això la nova Llei era menys hipòcrita. Però veurem en què queda i si hi ha voluntat d'arribar a acords que permetin corregir alguns dels problemes que hi duia.

En tot cas, el que em sembla més rellevant en el tema de l'avortament, més que no pas la seva legislació, és que n'hi hagi menys.  Sens dubte,  faríem que moltes dones s'evitessin una experiència molt dolorosa. Possibilitaríem que l'adveniment d'un fill no fos vist com una catàstrofe, etc. I no seré maquiavèl·lic, però el cert és que -des de l'aplicació de la nova Llei- el nombre d'avortaments a Espanya ha anat baixant, com ja indicava fa més d'un any jo mateix aquí. I aquest, no pas la banalització de la vida embrionària o de les relacions sexuals, és o hauria de ser l'objectiu de qualsevol llei i de qualsevol govern. No per la via penal (també el ministre hi ha insistit, a veure com s'ho farà), sinó per la via preventiva -d'una banda- i per la via d'una major consciència dels límits de la llibertat humana i les seves responsabilitats.No sé si això darrer s'arregla amb lleis.

Post scriptum

Us recomano llegir l'entrevista que ahir publicava El País al catòlic irlandès Jon O'Brien, President de Catholics for Choice, una organització que advoca perquè sigui la dona qui tingui la darrera paraula sobre l'avortament, també en el magisteri de l'Església.

Salut

- Pues eso es lo único que puedo contarle sobre la nueva religión- continuó despreocupadamente Flambeau-. Afirma, por supuesto, que puede curar cualquier enfermedad física.

- ¿Puede curar la única enfermedad espiritual? -preguntó el padre Brown con sincera curiosidad.

- ¿Y cuál es la única enfermedad espiritual?- inquirió a su vez con una sonrisa Flamebau.

- Pues creerse que uno está totalmente sano- respondió su amigo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 209.

Il·lustració:  Francisco de Goya, fragment de Casa de Locos (1812-1819), Museo Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, Madrid.