El nostre ciborg

Penso que no dec ser l'únic que, amb indissimulat orgull, vam sorprendre'ns aquest diumenge tot veient el reportatge que -seguint amb un model ja consolidat en aquest mitjà- publicava El País Semanal de la mà de l'escriptor Juan José Millás amb Neil Harbisson [Wikipèdia, web, Facebook, Twitter] de protagonista. Dic indissimulat orgull perquè hi surti un mataroní (som així de provincians, ja ens perdonareu), perquè es parli de la nostra ciutat ja des del principi i perquè hi surti el TecnoCampus, descrit com un rusc d'abelles (li haurem de dir a l'Oriol Bohigas).  I perquè ensenyin com treballa una obrera.

Aquests articles de Millás són fantàstics. Acostuma a passar tot un dia, o una setmana, o unes hores, amb qui sigui, i ens la manera de descriure'n l'experiència és brutal. Que Harbisson, un artista ara abanderat de la causa ciborg (per l'artilugi amb que viu que li permet 'colorejar' una realitat que només veu en blanc i negre), hagi estat triat com a interlocutor és una combinació interessantíssima. Tant que fa que Millás, precisament ell, li pregunti "Tú eres un poco raro, ¿no?".

En fi. El que volia dir és que, mentre llegia divertit aquesta original 'visió' del món m'ha vingut al cap una conferència que vaig sentir-li a la Dra. Mª Jesús Buxó, eminent antropòloga, i que em va portar a escriure ràpidament aquest post. Certament, potser l'anglès mataroní Harbisson és el primer ciborg del món... però s'inscriu en una cultura molt predisposada a l'experiència ciborg, hiperconnectada i hiperpantallada, i molt acostumada a servir-se de les màquines per desenvolupar les seves capacitats 'naturals'. Posava l'exemple dels cotxes "que els joves valoren més que la casa, ja que allà ho fan tot: escolten música, tenen relacions sexuals, mengen... el cotxe és el seu vehicle d'expressió en un escenari 'emmarcat' anomenat carretera", segons aquesta catedràtica de la UB.

D'aquell apunt (la conferència anava sobre l'accidentalitat), i si em perdoneu l'autoreferència, us deixo amb el següent paràgraf.

Els joves (encara que "ja no hi ha joves, sinó cultura de la joventut, que no té a veure amb l'edat"), diu, que tenen necessitat d'un període d'alt risc, estan acostumats a viure veient la realitat 'emmarcada': la pantalles de l'ordinador, el cinema, la finestra del cotxe, la televisió, la play-station... El repte és el de traspassar el marc com Alícia traspassa el mirall, decidint el destí, sense resignar-nos al revés, a la "humanització de la màquina" ("és que els ordinadors han fallat" es diu quan volem posar excuses...). Ha acabat amb dos advertiments més: El primer, l'associació fortísima entre llibertat i velocitat, per la qual cosa no serà senzill interioritzar pautes limitatòries. I la segona, compte amb els senyals (que, d'altra banda, han de ser correctíssimament posats i complets): la focalització mental del conductor no recau sempre en factors externs.

Fotos. Albert Jodar.