:
Amb aquesta intervenció es pretén vàries coses: fer continuïtat urbana entre Cerdanyola Nord i la resta de la ciutat, preservar la zona verda i boscosa i dotar el barri de més equipaments i espais lliures (que no es poden ubicar a la seva trama tan densa), que els necessita.
I, finalment, també vam informar de l'adjudicació dels primers treballs d'enderroc de l'Illa de can Fàbregas i de Caralt, que permetrà avançar en l'arribada d'El Corte Inglés a Mataró. recordeu: mil llocs de treball que generen 23 milions d'euros de salaris i un increment del PIB (això que ara toca prop del 0) d'un 3,5%, i un creixement de la demanda comercial d'un 12,5%... Val la pena, no?
:
La primera dona de qui parlaré és d'Ingrid Betancourt, perquè veieu quina bellesa que demostra aquest gest involuntari, bellíssim. Si mai em pregunteu si crec en la resurrecció, recordeu-me aquesta foto, feta mesos després que visqués en un infern (no em pregunteu si hi crec, en l'infern, això és evident), condemnada, quasi rendida a la mort. Si no, vegeu aquest fragment del seu discurs en rebre el premi Príncep d'Astúries, divendres passat. (Foto: Reuters)
Més casolana, ara. Us recomano el post que va fer la Mercè Solé fa uns dies en el que narra quin va ser el seu procés personal per passar de no creient a creient i fer-ho a través d'un moviment com la Jobac. Val la pena de llegir-ho. I de pensar que, de fet, creients i no creients segons tradició, el pas definitiu el fem nosaltres. I no és definitiu, de fet.
:
Pensava diumenge que els canvis socials més complexos tenen el seu camp de batalla en els barris de les ciutats desenvolupades. I hi ha barris de dues maneres: barris amb problemes i barris amb projectes. Sens dubte, mirant els problemes fit a fit, els nostres són d'aquests darrers.
Fotos: tres capgrossos del barri de Rocafonda, Oriol Batista al Parc del Palau (foto: Rubén Carroza), les presidentes de les AA VV dels tres barris (Tina, Núria i Paqui) amb Alícia Romero (esquerra), inauguració de la gespa del Camp de Rocafonda i detall de l'oficina quan hi passava Consol Prados.
:
Aquí podeu enllaçar amb la Plataforma de Catòlics USA per Obama/Biden, on es diu que "després d'un discerniment cristià i en oració, nosotraltres hem arribat a la conclusió que el Senador Obama és el candidat els punts de vista del qual són més compatibles amb la perspectiva catòlica i votarem per ell, a més d'altres raons, malgrat dels desacords en temes específics com l'avortament". Aquí a Catalunya això seria encara inaudit i -ves a saber- si contraproduent.
He trobat molt ajustat i correcte l'editorial que capgros.com dedica a l'anunci de la instal·lació de càmeres fotogràfiques contra excés de velocitat en determinats carrers de Mataró. Lluny de caure en la crítica fàcil (que massa aviat s'alinia amb l'infractor... només perquè el fan pagar), l'escrit, que porta per títol Mesures per evitar accidents, és molt més sensat. Diu:El departament de Via Pública de l’Ajuntament ha detectat que prop d’una quarantena de vehicles se salten diàriament en vermell un semàfor ubicat a la ronda del Cros. Les dades, extretes a través d’una càmera fotogràfica, són preocupants, tal i com ha destacat el regidor de Via Pública, Oriol Batista, sobretot perquè el citat semàfor es troba just al costat d’una escola de primària. Per aquest motiu, l’Ajuntament ha decidit que instal·larà, a partir de l’any vinent, quatre o cinc càmeres fotogràfiques més, similars a la de ronda del Cros, de cara a controlar i sancionar els conductors que se saltin els semàfors en vermell. Es tracta d’una mesura força impopular, que segur aixecarà crítiques i recels, tal i com passa sempre que s’anuncien accions sancionadores en l’àmbit de la mobilitat privada. Segur que sorgiran comentaris típics en aquestes situacions, com ara acusacions a l’administració de comportament coercitiu i afany recaptatori. Però les dades són les que són. És força greu que en un sol semàfor s’arribin a detectar una mitjana de quaranta vehicles diaris que se’l salten en vermell, un fet que de ben segur es repeteix en altres semàfors de la ciutat. No cal ni citar els perills que comporten aquestes accions per part dels conductors. Aplicar sancions, per molt impopular que sigui, té per desgràcia un efecte dissuasiu molt més gran que qualsevol altre tipus de mesura de caràcter més cívic i dialogant. Això no implica, però, que s’hagin de deixar de banda les campanyes de sensibilització i altres iniciatives en aquest sentit, ja que totes elles sumen de cara a aconseguir l’objectiu principal, conscienciar els conductors i reduir els accidents als carrers de la ciutat.
Avui us proposo que llegiu alguns articles que em semblen d'interès sobre tres temes polítics. El primer, el que publica Santi Fontbona a capgros.com en el que resumeix quina és la proposta socialista per la comarca. Crec que és una bona pinzellada de l'abast de les idees que han anat sortint aquests darrers dies i que vam votar dissabte passat.
L'altre és un article que va sortir dimecres a El País del president del PSC, Isidre Molas, en què fa una interessant anàlisi de la contribució de Catalunya a la governabilitat d'Espanya i els èxits i fracassos assolits, amb la consciència que no és fàcil resoldre elements com el del finançament, però que això no treu que ens en puguem sortir. Llegiu-lo, és una lliçó magistral. "La tradición catalanista de todos los colores ha sido, y es, participar, proponer, asumir responsabilidades y llegar a acuerdos", diu. I diu més. "Discrepando de la opinión de quienes consideren un error la unificación de los socialistas catalanes hace treinta años en el Partit dels Socialistes de Catalunya, con Joan Reventós al frente, y su vertebración con personalidad propia con el socialismo español, en mi opinión, y visto con perspectiva histórica, constituye un hecho de una gran trascendencia. No fue sólo una exigencia de los electores, sino una opción de fondo, porque afirma Cataluña como un único pueblo, que no acepta divisiones internas por razones de lengua, origen o clase, y hace posible la participación de la izquierda catalana como tal en el esfuerzo de modernización y reforma social de España, y por tanto de Cataluña".
I per acabar, també d'El País, us recomano l'article de Joan Subirats, que reflexiona a rel de la VIII Jornada sobre Mitjans de Comunicació Audiovisual que es va celebrar dilluns passat al Parlament de Catalunya. ubirats confia molt en le spossibilitats de la política 2.0, que usa la xarxa per incrementar la relació entre els ciutadans i els seus representants i per activar reflexió, projectes i mobilització política. I adverteix dels riscos d'exclusió d'àmplies capes de la població. Crec que -com feien els ateneus obrers a principis del segle XX- hauríem de fer un esforç tots pelgats per a l'alfabetització digital del conjunt de la població.
:
[No hi ha compromís] "sense certa resolució per defensar una causa imperfecta, ja que no podem elegir entre principis i ideologies abstractes sinó entre forces i moviments reals que, des del passat i des del present, condueixen a l'àmbit de les possibilitats de futur".
Fa dies que volia recomanar-vos un article que vaig llegir de Félix de Azúa a El País (12.10.2008) que il·lustra molt clarament quin és el procés per al qual l'art (i el món) es modernitza. Fa quatre anys recordo que en un altre article ja posava una contradicció similar entre la il·lustració i el romanticisme. A través de l'entrada de la llum als temples (quina bona metàfora), les coses comencen a semblar més fosques. "Los templos góticos", diu, "crecieron en menos de cien años como leves jaulas de vidrio por cuyas vidrieras entraba en haces la luz solar teñida de azul, rojo y amarillo. El interior del templo sufrió una enorme sacudida y los rayos tintados fueron expulsando geniecillos, demonios y otras potencias mágicas que aún tenían sus nidos en las covachas y hornacinas."
L'entrada de llum a les catedrals, doncs, és vista com la voluntat de fer present a Veritat. "La Verdad, pensaba Suger, ha de ser visible, sin opacidades, clara, pura luminosidad, la Verdad quiere ante todo ver y verlo todo. Con esta ofuscación solar comenzó el inevitable camino hacia las luces. Hasta entonces, en el interior de las ermitas heladas entre glaciares, en las abadías de la sierra alpina o en los monasterios festoneados por la viña, apenas había nada para ver. O mejor dicho, estaba todo por ver".A partir de ese momento (momento inicuo que da comienzo a lo que llamamos "la era moderna") los humanos iban a tratar de vivir en el hueco de una gramática calculada, segura, constatable e independiente del lugar, como arrancada de la tierra y suspendida en el aire. La construcción ahora podía ser de piedra y madera, pero también de vidrio, de titanio, de plástico, de papel, de acero o de tela. Siendo lo esencial la forma teórica, el material con que se construya carece de importancia y los gramáticos serán quienes decidan cuándo una puerta, un arco, una ventana o una cubierta es aceptable o no lo es.
:
En unos años atroces, los de la Italia del siglo XV, se arrancará de la tierra una abstracción llamada "espacio". Brunelleschi levantará una cúpula que niega la gravedad y es pura teoría visible. De Alberti a Piero aparece completa la integridad de un espacio perfecto y perspectivo, sin relación con la densidad terrestre, liberado de la materia y la decadencia, extirpado de la vida mortal, lanzado a la eternidad que habían inaugurado las cabezas de caballo en la cueva paleolítica de Chauvet. Ahora ya podíamos fabricar casas en serie y adosados.:
Hem estat, divendres i dissabte passat, celebrant el V Congrés del PSC del Maresme. Les resolucions aprovades signifiquen una aposta molt decidida per avançar en les qúestions estratègiques de la comarca: la seva mobilitat (per retenir inversió i talent), la seva competitivitat, el seu model de cohesió social... i per fer més fort el paper del Partit com a eina de canvis socials. Ben aviat penjarem les resolucions al web del PSC del Maresme. 
Us recomano que llegiu la intervenció de Miquel Iceta en un debat amb Josu Jon Imaz durant el curs "Sociedad Red. Cambios sociales, organizaciones y ciudadanos", organitzat conjuntament per la Universitat Internacional Menéndez Pelayo i el centre Ernest Lluch fa uns dies.
:El Gobierno británico ha ido a la raíz del problema con gran velocidad. (...) El Gobierno de Brown se ha mostrado dispuesto a pensar con lucidez respecto a la crisis financiera, y a actuar con rapidez una vez que ha llegado a una conclusión. (...):¿Cuál es la naturaleza de la crisis? Los detalles pueden ser enloquecedoramente complejos, pero los elementos fundamentales son bastante simples. El pinchazo de la burbuja inmobiliaria ha causado grandes pérdidas a cualquiera que comprase activos hipotecarios; estas pérdidas han dejado a muchas instituciones financieras demasiado endeudadas y con demasiado poco capital para proporcionar el crédito que la economía necesita; las instituciones financieras en apuros han intentado pagar sus deudas y aumentar su capital vendiendo activos, pero esto ha hundido el precio de dichos activos, con lo cual su capital se ha visto todavía más reducido.:
(...) Lo natural es afrontar el problema de la falta de capital financiero haciendo que el Estado proporcione a las instituciones financieras más capital a cambio de una parte de su propiedad, una solución adoptada en muchas crisis financieras anteriores.:
(...) El Gobierno británico ha ido directamente a la raíz del problema, y ha actuado con asombrosa velocidad para solucionarlo. El miércoles, miembros del Gobierno de Brown anunciaban un plan para efectuar grandes inyecciones de capital social en los bancos británicos, respaldadas por garantías de deuda bancaria que deberían poner de nuevo en marcha el préstamo interbancario, una parte crucial del mecanismo financiero. (...) En una cumbre europea especial celebrada el domingo, las principales economías de la Europa continental se declaraban de hecho dispuestas a seguir el ejemplo británico, inyectando cientos de miles de millones de euros en los bancos y garantizando al mismo tiempo sus deudas.(...):Como ya he dicho, todavía no sabemos si esas medidas funcionarán. Pero en última instancia, la política se mueve por fin guiada por una visión clara de qué debe hacerse. (...)
Ja hi som. després d'una etapa marcada de bons i forts consensos, no sé massa si l'estratègia (?) de CiU a Mataró o la necessitat de fer mèrits d'algun novell els porta a confondre fer d'oposició al govern a fer-la de la ciutat. I on tot s'hi val, de nou. Ara l'han agafat amb els pobres Armats de Mataró, una institució declarada patrimoni de la ciutat que va obtenir un ajut per poder fer el viatge de visita a Roma on van ser rebuts pel Papa Benet XVI. Vinga, tot s'hi val en les sospites. Tant és si el regidor és d'Unió (ai que el renyaran) o que potser un advocat laïcista que passeja sants amb el líder de CiU els assessori entre pas i pas (o xiclet i xiclet) en aquesta romàntica aventura anticlerical, com quan era un jove estalinista. Res. 
Transcric íntegra la columna del periodista mataroní Pep Andreu publicada aquest dimarts passat a El Punt, i que elogia el consens mataroní en matèria de polítiques d'immigració.Els polítics estan tan devaluats –només cotitzen a l'alça els seus clons humorístics de Polònia–, que em satisfà explicar que els de casa meva treuen nota alta. És segur que en molts municipis d'aquest país hi ha alcaldes i regidors que treballen honestament pel bé de les seves comunitats. Estic convençut que són majoria arreu. Però, avui, els parlaré dels que conec millor, dels que tinc més a prop. En l'últim ple municipal celebrat a Mataró, les senyores i els senyors regidors van demostrar que tothom es pot posar d'acord si és per una bona causa, independentment del seu color polític. Sobre la taula hi havia un tema tan delicat com el de la immigració, sovint arma d'atac entre ideologies diferents. De sempre, a Mataró existeix un ampli consens sobre aquest punt. I en el ple es va tornar a demostrar. Tots els partits –PSC, CiU, PP, ERC, ICV i CUP– van votar a favor d'un pacte sobre polítiques d'immigració, que preveu desenvolupar tot un seguit d'actuacions per garantir els drets democràtics, la igualtat d'oportunitats, la cohesió social i la convivència entre vells mataronins i nouvinguts. Els polítics s'han hagut d'esforçar per arribar al consens, aparcant reticències pel camí i acceptant criteris provinents de sensibilitats diverses. Aquí no hi ha hagut espai per a la perplexitat. El 15% de la població mataronina prové de la nova immigració. I els polítics locals han volgut deixar clar que amb aquest tema no s'hi fa broma.
:
Vaig començar fent una breu explicació de quina era la raó per haver intervingut en aquell sector. És a dir, després de les primeres prioritats dels ajuntaments democràtics, ara havíem de tenir-ne de noves. És a dir, després de fer possible la unitat dels barris (Via Europa, Camí de la Serra, etc...) i promoure que en tots i cadascun d'ells s'hi viqui en termes homogenis de benestar (objectiu encara vigent), i després de fer possible el mateniment de l'activitat productiva (creació de més d'un milió de metres quadrats de zona industrial), ara els temps ens porten a nous reptes.
I més ara que vénen mal dades. D'una banda, ens vénen problemes nous: l'accés dels joves a l'habitatge digne (i a Mataró!), el manteniment de la cohesió dels barris després del sacceig immigratori i, finalment, el posicionament de la ciutat en l'economia actual. Aquest darrer aspecte requereix innovació quan als continguts, barreja d'usos quant a la qualificació urbanística i una voluntat instuitucional de ferro per porar-ho endavant.
Per això el buc insígnia és el projecte TecnoCampus (TCM), amb uns 60 milions d'euros d'iversió i que pot suposar la creació de 2.000 llocs de treball gràcies a la combinació entre la universitat, l'empresa i tots els grisos d'enmig (innovació, investigació, serveis complementaris, creativitat...). Vam continuar veient l'edifici d'empreses que promou l'empresa municipal PUMSA, amb uns 20 milions d'euros d'inversió. Després, l'hotel i altres serveis. I una bona part de terreny on s'hi ubicaran habitatges (boan part d'ells protegits), equipaments, més empreses... etc.
:
:Lo curioso del caso es que los balances electorales que se desprenden de las experiencias de polarización identitaria con vascos y catalanes son bastante disuasorios. La bandera de la unitormidad como receta (en forma de soberanía monocorde y de más España de matriz castellana) ha ofrecido un saldo electoral esquivo: un récord de voto nacionalista en Euskadi en 2001 -por encima del 41% del censo- y casi 700.000 sufragios para los independentistas de Esquerra Republicana, en 2004 (es decir, cerca de medio millón de papeletas más que en los comicios ameriores). Seguramente, nadie ha cotribuido tanto como Aznar a que la reforma del Estatut formara parte de la agenda política catalana. (...):
La fórmula es más sencilla de lo que sugieren las resistencias que suscita. Integrar honestamente la diversidad sólo puede significar hacerla propia; es decir, españolizarla en el sentido más amplio de la palabra. No basta con afirmar que Cataluña es España como si se tratara de una propiedad inmobiliaria. Lo que hace falta es proclamar a través de los hechos institucionales y culturales que España es también Cataluña, Euskadi o Galicia. Yeso supone, por ejemplo, considerar de forma inequívoca que los idiomas propios de esos territorios son también idiomas españoles que proteger, ya que cuando se pronuncian palabras en esas lenguas se están expresando también en una lengua española. Y lo mismo cabría decir de los símbolos, incluso hasta hacerlos intercambiables como representación de la españolidad.:
En definitiva, se trataría de aceptar que no hay una única fórmula de ser o sentirse español. (...) Se trata de enriquecer la identidad española y de darle un contenido incluyente, para hacerla más sólida y tangible en todos los territorios de España.:(...) Y la respuesta resulta en ocasiones de una sencillez conmovedora: "Cataluña es una nación, si bien una nación española" [cita de Salvador de Madariaga citat aquí].
:(...) Suiza tiene cuatro idiomas nacionales y ni una sola formación separatista relevante.:(...) Pero se trataría, además, de que la retóríca grandilocuente sobre la unidad indivisible e indisoluble de España no ocultara la falta de seguridad y de confianza que afecta en realidad y de forma crónica a algunos sectores amantes de la soflama patriótica.:(...) Nadie se lanza alegremente al vértigo de la separación cuando se encuentra cómodo en un marco territorial flexible, respetuoso y acogedor.:
(...) Por supuesto, es legítimo establecer las garantías necesarias para que ninguna identidad se sienta des protegida o acosada. Y también para asegurar el conocimiento de la lengua común. Pero nunca a costa de dividir o separar a los españoles (y mucho menos a y los niños, sean catalanes, gallegos o andaluces) en clanes y tribus. El principio del fin a de un país comienza cuando sus ciudadanos se ven obligados a vivir de espaldas en un mismo territorio. Y eso es lo que ocurre cuando se entra en una pugna de experimentos de ingeniería identitaria. Evitado debe ser el único norte de los verdaderos patriotas. Ellos saben que unir no significa imponer un modelo único sino conciliar racionalmente la diversidad territorial. (...):
Saül Gordillo va ser un dels guardonats dels Premis Blocs Catalunya, una interessant iniciativa de l'Associació STIC.CAT. El premi, merescudíssim, donat que en Saül és potser el més gran activista de bloc del país, i ho fa molt bé. Avui, a més, atorgaven els premis als blocs del Maresme, a càrrec de DiariMaresme.com. Per molts anys, Saül. I no defalleixis, al darrere teu n'hi anem molts.
Presentem el llibre de Santi Ortego, en l'aniversari del seu traspàs, i ho fem a la Biblioteca que porta el seu nom a l'Escola Universitària Politècnica de Mataró, que té aquest magnífic rètol a l'entrada. Només això ja emociona. La presentació i després el sopar ens van donar moltes més emocions. I moltes ganes de ser com era. (Vegeu recull gràfic de més avall).
Llegint el suplement de viatges d'El País em trobo amb un reportatge sobre el Mont Nemrut, a Turquia, que vaig visitar fa divuit anys i que em va impressionar. És molt a prop de Síria i, la veritat, no hi vaig trobar gairebé cap turista. No sé si la cosa ha canviat gaire, però no podeu anar a Turquia i deixar d'anar-hi. És bellíssim. De moment, llegiu-lo.
Més fotos aquí:
Vídeo: Jaume Álvarez / Fotos: Quico Melero.
:
Fa pocs anys em va agradar molt una idea de Francesc Torralba sobre l'actitud davant la mort. Ens hi posem, deia, com ho fem davant la vida, de fet: amb por, amb humilitat, amb desesperació, amb esperança, amb buidor, amb estrés, amb calma, ajornant les coses, enfrontant-nos-hi... I recomanava viure com si fos avui el darrer dia de la nostra vida. Pensava això quan em van comunicar, un dia del mes de setembre que jo era fora del país, que s’havia mort en Santi Ortego. La consciència de la mort, del Límit (final, finalitat, frontera, espai, temps...), i no pas la seva absència, l'havia convertit en un veritable exemple de com hauríem de viure, crec. Fa anys que sabia les altíssimes possibilitats de no superar la seva malaltia, ho sabia i ho deia sense embuts. I es disposava a viure com si fos el darrer dia de la seva vida. Cada dia.Ho feia en el terreny de la docència, a l'alberg del projecte que havia bastit amb altres bons professionals, l’Escola Universitària Politècnica de Mataró. A la família, a la seva magnífica família. A les responsabilitats que havia anat adquirint en les seves hores lliures, bé opinant en una tertúlia mensual a la televisió local, bé participant activament en el disseny dels serveis educatius municipals, on representava el PSC als òrgans on es decideix això.En aquest llibret em permeto de fer una breu avaluació des del punt de vista del seu vessant polític, que és el que conec més. En Santi havia estat sempre proper als socialistes i als projectes de la recuperació democràtica a l’Ajuntament, especialment al de l’Escola. Va ser cap el 1995, potser una mica abans, que el compromís d’en Santi va ser molt més explícit. Un bon grup de persones pertanyents al que se’n diu la ’societat civil’, i una bona colla de professionals, va decidir mostrar el seu suport a la candidatura de Manuel Mas a l’Alcaldia. Molts d’ells van incorporar-se de ple al projecte socialista, més tard. Però el que vull destacar és –especialment- el moment en què va produir-se aquest moviment. D’una banda, el PSC, quinze anys després d’haver guanyat les primeres eleccions municipals, era conscient que havia d’obrir-se a nous sectors, que havia d’incorporar el dinamisme reformador que hi havia en molts llocs de la ciutat, que no ens ho podem fer tots sols i que els lligams d’un partit amb la societat que vol representar han de ser molts més i més diversos. De l’altra, la situació general dels socialistes no era la més adequada: una conflictivitat política contínua a nivell espanyol (eren els darrers anys del Govern González) i un difícil Congrés del PSC a Sitges, amb una certa desorientació –doncs- sobre cap on calia anar, no ajudaven gaire. El pas, doncs, que ferne aquells homes i dones era un pas simbòlic de suport que anava molt més enllà d’estampar una firma. Van ser molt actius i crec que van assolir molt bé els objectius que volíem. He de dir que el veritable estrateg de tot això fou l’aleshores Primer Secretari, Remigi Herrero, que va saber fer molt bé aquesta feina que els altres hem volgut aprendre com hem pogut.
:
- Si tu escrius la veritat,
Avui s'ha presentat a Barcelona, amb la presència del Cardenal Lluís Martínez Sistach i dels autors, Mar Galceran, Francesc Grané i Anna Marc, el llibre “Curts amb Fons: Treballar en valors a partir del cinema i la televisió” -editat en català i castellà- un conjunt de guies didàctiques amb orientacions per a famílies, ESO i Batxillerat per treballar valors a partir dels curtmetratges guanyadors de la primera edició del concurs “Curts amb Fons”. El llibre, que inclou un DVD amb els curts guanyadors d'aquest certamen que promouen diverses entitats cristianes i laiques.
:
La primera idea que ens ve al cap és aquesta: donat que la maternitat és una experiència universal, hi ha constants icòniques que es repeteixen arreu del món o hi ha diferències substancials? Malgrat que no es tracta de cap estudi ni hi ha prou material per determinar-ho, certament, prevalen les constants icòniques en la representació de la maternitat, que Bru Rovira sap captar magistralment, més enllà de la seva teòrica feina de prendre testimoni dels fets. Al món catòlic, especialment el meridional, té molt presents aquests elements a través de la figura de Maria. Com en les represnetacions més habituals, Rovira juga amb la mirada (entre ells o fora d'ells), amb el gest de relació i transmissió (tacte, petó, abraçada), amb la figura que juga entre la dualitat i la unicitat i, com no, en explorar les possibilitats d'individualització que representa la figura de l'infant.:L'exposició "Maternitats" amb fotografies de Bru Rovira es pot veure fins el proper 12 d'octubre a CaixaForum (Av. Marquès de Comillas, 6-8. Barcelona).Fotos: Bru Rovira i Joan Sànchez.
La actual crisis económica -que tiene también mucho de política- no parece que haya encontrado preparadas a las instituciones mejor informadas y asesoradas, sean públicas o privadas. (...)
Edgard N. Luttwak, experto del Centro de Estudios Estratégicos e Internacionales de Washington, ha publicado en Vanguardia Dossier un artículo titulado El futuro de Estados Unidos, que echa por tierra esta visiónpesimista sobre Occidente, y excesivamente optimista de Oriente. Y como el personal anda un tanto deslumbrado por los nuevos ricos del mundo y demasiado escéptico con respecto a los filósofos clásicos, vale la pena leer a Luttwak. Este influyente especialista considera que una China que derrocha, una India que sufre un populismo cada vez más corrupto y una Rusia con una demografía en retroceso y una economía dependiente de las exportaciones de materias primas, difícilmente podrán disputar el liderazgo a Estados Unidos y a Europa, que, a su juicio, seguirán siendo la referencia.
:
:
Un article d'Andreu Ibarz, professor a la URL, al diari El Punt de dilluns passat ens recorda que del proper dia 5 al 26 d'aquest mes es celebrarà a Roma el dotzè sínode dels bisbes, sota el títol La paraula de Déu en la vida i en la missió de l'Església. L'autor enumera alguna de les propostes que podrien tractar-se (tres desafiaments, diu, partint del que es proposa com a tema central) i encara té temps i humor de demanar una 'sorpresa' als representants de les diòcesis, especialment per aprofitar l'oportunitat de la laïcitat positiva, aquesta idea que arrela amb força per al diàleg amb la societat i el pensament modern. Diu (els lincs són meus):En primer lloc, un desafiament de caire cultural. (...) Uns dels aspectes en els quals el catolicisme ha evolucionat més són les perspectives teològiques i culturals sobre la Bíblia. (...). Resulta d'una enorme perplexitat que després d'un aggiornamento, del nombre d'estudis, investigacions, publicacions o centres dedicats a la Sagrada Escriptura... dels recursos esmerçats (traduccions, edicions, suports...), el text continuï sent un gran desconegut per als creients i per als no creients. (...)
En segon lloc, un desafiament de la visibilitat testimonial. Fer referència a la paraula de Déu suposa –en el llenguatge teològic– una íntima vinculació amb Jesucrist (...). És, doncs, provocadora, acompanyant i eficaç. Genera una determinada vocació, crea comunió i demana una missió. (...)
Finalment, un tercer desafiament de perspectiva intercultural. Tota societat, institució o religió té un seguit de codis. (...). Pocs posen en dubte la legitimitat o grandesa del (...) codi [de l'Església]. Però, a hores d'ara, s'espera un codi obert, més entenedor, amb capacitat d'encaix, amb voluntat d'establir ponts i diàleg amb els altres textos sagrats, les altres religions, les cultures, el món, els problemes de tothom...
(...) Efectivament, vivim en un entrellat social on semblaria que té més interès la dieta d'un fantàstic nedador olímpic que els temes de connotació religiosa. (...) Cal agrair, a més, un important grau de transparència. De fet, qualsevol interessat i usuari d'internet pot tenir accés als dos principals textos preparatoris: els Lineamenta (2007), que suposa un primer esborrany del tema i incorpora un ampli qüestionari general relacionat amb els arguments, i l'Instrumentum Laboris, que consisteix en un document bàsic per a la reflexió sinodal i que transcriu les respostes més significatives al qüestionari anterior (...).
Finalment, també és plausible un (...) [altre] escenari: la sorpresa. La sorpresa coherent. En plena efervescència del discurs sobre la laïcitat positiva que reivindica l'aportació cultural, espiritual i religiosa de les confessions en l'àmbit públic, resultaria paradigmàtic que el pròxim sínode fes una passa significativa.
La laïcitat (...) ha de tenir implicacions internes que de manera transversal facin revisar des de les actituds fins al llenguatge eclesial. (...). En conseqüència, amb motiu del sínode, un tractament del tema de la paraula de Déu que no renunciés a les interpel·lacions més enllà de la teologia i que aportés un discurs significatiu per a totes les persones independentment del seu credo o convicció.