La política discreta *

Fa pocs anys em va agradar molt una idea de Francesc Torralba sobre l'actitud davant la mort. Ens hi posem, deia, com ho fem davant la vida, de fet: amb por, amb humilitat, amb desesperació, amb esperança, amb buidor, amb estrés, amb calma, ajornant les coses, enfrontant-nos-hi... I recomanava viure com si fos avui el darrer dia de la nostra vida. Pensava això quan em van comunicar, un dia del mes de setembre que jo era fora del país, que s’havia mort en Santi Ortego. La consciència de la mort, del Límit (final, finalitat, frontera, espai, temps...), i no pas la seva absència, l'havia convertit en un veritable exemple de com hauríem de viure, crec. Fa anys que sabia les altíssimes possibilitats de no superar la seva malaltia, ho sabia i ho deia sense embuts. I es disposava a viure com si fos el darrer dia de la seva vida. Cada dia.Ho feia en el terreny de la docència, a l'alberg del projecte que havia bastit amb altres bons professionals, l’Escola Universitària Politècnica de Mataró. A la família, a la seva magnífica família. A les responsabilitats que havia anat adquirint en les seves hores lliures, bé opinant en una tertúlia mensual a la televisió local, bé participant activament en el disseny dels serveis educatius municipals, on representava el PSC als òrgans on es decideix això.En aquest llibret em permeto de fer una breu avaluació des del punt de vista del seu vessant polític, que és el que conec més. En Santi havia estat sempre proper als socialistes i als projectes de la recuperació democràtica a l’Ajuntament, especialment al de l’Escola. Va ser cap el 1995, potser una mica abans, que el compromís d’en Santi va ser molt més explícit. Un bon grup de persones pertanyents al que se’n diu la ’societat civil’, i una bona colla de professionals, va decidir mostrar el seu suport a la candidatura de Manuel Mas a l’Alcaldia. Molts d’ells van incorporar-se de ple al projecte socialista, més tard. Però el que vull destacar és –especialment- el moment en què va produir-se aquest moviment. D’una banda, el PSC, quinze anys després d’haver guanyat les primeres eleccions municipals, era conscient que havia d’obrir-se a nous sectors, que havia d’incorporar el dinamisme reformador que hi havia en molts llocs de la ciutat, que no ens ho podem fer tots sols i que els lligams d’un partit amb la societat que vol representar han de ser molts més i més diversos. De l’altra, la situació general dels socialistes no era la més adequada: una conflictivitat política contínua a nivell espanyol (eren els darrers anys del Govern González) i un difícil Congrés del PSC a Sitges, amb una certa desorientació –doncs- sobre cap on calia anar, no ajudaven gaire. El pas, doncs, que ferne aquells homes i dones era un pas simbòlic de suport que anava molt més enllà d’estampar una firma. Van ser molt actius i crec que van assolir molt bé els objectius que volíem. He de dir que el veritable estrateg de tot això fou l’aleshores Primer Secretari, Remigi Herrero, que va saber fer molt bé aquesta feina que els altres hem volgut aprendre com hem pogut.

A partir d’aquí, deia, en santi es va vincular més al PSC. Us puc dir, sincerament, que la seva fou una aportació valuosíssima. No tan sols pel que defensava amb encert a l'Institut Municipal d'Educació, sinó, especialment, perquè en Santi ens ha ajudat a definir i concretar millor les ambicions de canvi que un partit com el nostre té com a prioritats. Col·laborant activament en el Programa Electoral, part del qual té la seva autoria almenys en les dues darreres conteses. Coordinant el grup dins el PSC de Mataró que tracta les polítiques educatives. I assessorant-nos, als responsables polítics i institucionals, sobre una multitud d'aspectes, no tan sols educatius o tecnològics. Molts des encerts que hem tingut, segur, són gràcies a una idea o proposta seva. I alguns desencerts els hem d'atribuir a les que no hem tingut en compte, segur. Era un savi. No apareixerà en massa fotos (la política no són les fotos, desenganyeu-vos), però és l'autor de molts avenços que s'han fet i alguns que són per venir.

Els projectes col·lectius, i el dels socialistes n'és un, són això: el que pensem, el que creiem, només és possible si ens ajuntem i si ho convertim en un procés. I propostes factibles, és clar. I especialment si som capaços de saber cap on va el món, quins problemes estan apareixent però, sobretot, quines oportunitats s'hi amaguen. En Santi feia exactament això, trobar-les: Al costat de cada aspecte que no li agradava, o alguna inquietud que li comentaves, et venia amb una proposta, sempre raonablíssima i d'una lògica tremenda (també sabia que es camina passet a passet). La proposta l'havia comptat i recomptat, contrastat, analitzat, estudiat... i te la regalava amb un somriure.

:
Posaré alguns exemples que em vénen al cap. La destresa en què l’Ajuntament ha actuat en la planificació dels equipaments escolars, que no fou aprofitada fns el canvi de Govern a la Generalitat, es deu en bona part a la seva desinteresada aportació en forma d’estudis, prospectiva i idees. I insistència. Els passos més decidits i ferms en el projecte TecnoCampus, les concrecions més adequades, han estat també en bona part fruit de les reflexions i els exemples que en santi posava damunt la taula. I l’adopció de mètodes més moderns en la tecnologia comunicativa del PSC de Mataró (el web, el correu electrònic, etc…), que hem estat pioners arreu del país, té també en Santi Ortego moltes hores de parlar-ne, de donar-nos ganes i idees, de fer-nos veure el que no vèiem a priori. Són alguns exemples i n’hi ha molts més.

A nivell personal vull aprotar dues reflexions més, i callo. Una, que sempre estava pendent del que creia que t’interessava. A vegades m’enviava un estudi sobre tal o qual cosa que havia notat sobre el meu interès al respecte. I sempre encertava. Dues, que malgrat la seva posició anys llum de la nostra –meva- respecte a la seva capacitat i saviesa, fins i tot malgrat la distància que sempre imposen els catedràtics del que sigui, m’al·lucinava com era capaç de parlar de tu a tu, de restar obert al que li puguessin dir persones amb molta menys capacitat que la seva i admirar-se’n. Això també és política, sí senyor.I aquest és el record que ens deixa, i la buidor que ens resta. Omplir-la fent exactament el que ell feia és el repte dels qui quedem, dels qui voldríem ser com ell davant les adversitats, dels qui ens disposem a viure avui com si fos el darrer dia de la nostra vida.
:
* Escrit que he fet com a Primer Secretari del PSC de Mataró en un llibre-homenatge que hem presentat avui en record de Santi Ortego. (Una versió reduïda va publicar-se a capgros.com el 25 de setembre de 2007)

: