dimarts, de novembre 29, 2005

Diàleg | França | Blocs | Pedregada

Cristianisme i socialisme, el diàleg.
:
Ahir al vespre vaig ser a Barcelona en un interessantíssim acte sobre el diàleg i la cooperació entre el cristianisme i el socialisme, que va organitzar en Josep Maria Sala, Secretari de Formació del PSC, i que va presentar en Josep Maria Carbonell, president del Consell de l'Audiovisual de Catalunya i, potser, el que més ha fet per fer fructificar aquest diàleg. Avui s'hi han referit el digital elplural.com i altres mitjans, especialment per la presència del bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera, sempre disposat a donar la cara en fòrums no sempre amables amb els bisbes (i sovint ha d'aguantar els que altres es deuen merèixer). Foto: Carbonell i Carrera, ahir.
:
L'acte, al que vam acudir almenys cinc mataronins (un d'ells ara barceloní) i molts amics i coneguts, va començar amb una breu presentació de Carbonell, Pipo, que va fer referència a la preocupació,d es dels inicis del PSC, per obrir ponts entre el món del socialisme català i el món eclesial que, a més, alguns el vivim com en una intersecció, tot s'ha de dir, sense massa problemes. A continuació, el periodista Enric Juliana (autor d'uns magnífics articles en el període de transció fins l'elecció de l'actual Papa Benet XVI) va fer una breu anàlisi del conflicte actual entre el Vaticà i el Govern espanyol, més enllà de problemes domèstics. La cúria, preocupada per la vitalitat del cristianisme i especialment pessimista, que veia amb certa esperança l'aposta (tardana) d'Aznar per la creació d'un model polític basat e la recuperació de la identitat cistiana d'Europa, contempla el canvi radical de política amb estupefacció i preocupació. Diu que, encara que faci riure, algú està pensant en una mena de conspiració maçònica liderada pel Govern Zapatero. En fi, hi ha molta feina a fer. Per tothom: al final de l'acte, Juliana deia que seria bo que l'esquerra, pe exemple, interioritzés un discurs més crític i evident amb la repressió contra l'Església durant la Guerra Civil ja que fins ara "no hi ha hagut pacificació de la memòria sinó aparcament" (avui diu una cosa similar Javier Cercas a El País).
:
García de Andoaín, coordinador del grup de cristians al PSOE (curiosament, segons els temors citats, inspirada per la direcció que encapçala Zapatero) va fer una interessant anàlisi del moment actual, a nivell internacional, en què els valors poden fer decidir més que no pas l'economia (de nou, les eleccions americanes de fa un any), i en el que el factor identitat guanya un pes importantíssim. Compte, però. Un pot tenir dues nacionalitats, parlar dues llengües ...però no dues religions. L'alerta pel xoc de civilitzacions s'imposa. També va parlar de la dificultat de l'Església espanyola per articular discursos més enllà dels habituals. Per exemple, sobre la violència de gènere (fet que podria haver-los acostat al Govern del PSOE). Va dir també que hi podria haver hagut acord en el tema dels matrimonis homosexuals si la dependència del PP que tenia especialment l'anterior presidència de la Conferència Episcopal no hagués estat tan forta. Per últim, va criticar les dues tendències creixents a la societat espanyola: "el neotradicionalisme catòlic i el laïcisme excloent".
:
Monsenyor Carrera, que portava escrita la seva intervenció inicial (i que seria bo de publicar), va acabar l'acte, al final, apel·lant a "l'esperança cristiana i l'esperança socialista", arrencant els aplaudiments d'un públic que, en bon part, s'havia mostrat crític amb l'episcopat. Va fer una intervenció nodrida d'apel·lacions al diàleg, a l'abandonament de posicions de confrontació, al reconeixement mutu, i no tan sols entre socialistes i cristians. Va criticar durament, però, i amb tristesa, la "religiositat involutiva" que viu Espanya i va alertar de les temptacions d'intervencionisme de la política, o de l'estat, en qüestions religioses, vistes com a perills, exemplificant-ho en l'ara qüestionat model francès (mireu més avall).
:
En fi, un acte memorable que, com deien els de la taula, seria impossible avui per avui que se celebrés a Madrid, pe exemple. Ells s'ho perden.
:
Valls i Aixalà: el laïcisme no és la resposta
:
Us recomano el rapport que ha fet l'Albert Aixalà de la conferència de dilluns passat del dirigent socialista francès Manuel Valls (a la que per raons d'agenda no vaig poder assistir, lamentablement), Alcalde d'Évry, una ciutat mitjana de l'entorn parisenc que ha viscut en carn pròpia els darrers aldarulls. Matisaria alguna de les afirmacions, però globalment val la pena per pensar-hi. Em quedo amb aquest paràgraf: "De tot això, què en podem aprendre per Catalunya i Espanya? En primer lloc, que el laïcisme no és la resposta. No es pot negar el fet religiós. Al contrari, s'ha de reconèixer i a partir d'aquí establir mesures per integrar-lo socialment. En segon lloc, que cal seguir amb el nostre model d'ajuntaments forts, amb àmplies competències per tal de gestionar la política d'habitatge i de millorar els barris amb espais públics i equipaments perquè aquesta és la gran mancança francesa. I, en tercer lloc, que no podem obviar el fenoment identitari."
:
Foto: Antoni Serra Ramoneda, president de Tribuna Barcelona (esquerra) i l'alcalde d'Évry, Manuel Valls, ahir al fòrum Tribuna Barcelona. Foto: Ricard Cugat.
:
Nous blocaires
:
La periodista mataronina Eli Solsona, la jove socialista llavanerenca Carmen Bastida i el diputat sabadellenc Juanma Jaime són tres agosarats més a la llista de blocaires que caldrà seguir.
:
Pedregada
:
Avui al vespre érem al centre cívic del barri de Molins-Torner fent una assemblea del Partit. De cop i volta, hem començat a sentir un terrabastall incomprensible (ball amb castanyoles al costat?, penso els primer moments) que un sms immediat de la cap de Protecció Civil m'aclareix: una pedregada atravessa Mataró però sembla que es fondrà aviat. Ja havíem passat uns quants punts de l'ordre del dia, en el que alguns companys i companyes de l'Executiva havien intervingut (per sort, avui no em tocava a mi i m'ha encantat), i l'Alcalde, Joan Antoni Baron, intervenia explicant a grans trets la proposta de Pacte pel Desenvolupament Econòmic i Social que l'Ajuntament està treballant amb un conjunt d'entitats. Fora pedregava i dins la tempesta era d'idees i projectes, d'un bon grapat de nous militants que han entrat al Partit (felicitats, companys i companyes) i dels afectes dels presents. (Foto: Un moment de l'assemblea, autor: Q.M.)

6 comentaris:

cinto amat ha dit...

Cercas advocava per assumir una narració comuna del fet de la guerra civil,contra l'oblit, i per una reactivació de la Comissió de la memòria històrica que havia promès i posat en funcionament el govern Zapatero. La memòria, però, és fàcilment manipulable. L'esquerra i l'Església tenen molt a recordar i a criticar-se, però penso que en aquests moments s'abusa de mirar enrere amb la intenció de justificar les posicions preses del present,amb molt poca capacitat d'autocrítica.

Joan Safont ha dit...

Ramon, estava segur que havies anat a aquesta conferència i n'esperava la crònica (veig que Carrera és el bisbe més amic és de l'esquerra, ja va venir a Mataró a una conferència d'ERC)
Referent a la memòria històrica, una vegada en Maragall va dir que algun dia haurien de figurar a Montjuïc, junt amb els noms dels assassinats després de la guerra pel franquisme, els noms dels qui moriren abans del final. Crec que hauriem de començar a assumir les nostres culpes,per poder parlar de memòria històrica i no caure en ridicules venjances.

Ramon B. ha dit...

- Cinto:
Tens raó. Crec que és la tesi que defensava Juliana.

- Joan:

Igualment respecte al tema. tens raó que Maragall havia dit una cosa així, no ho recordava.

Respecte a Joan Carrera (ja saps que fa molts anys havia ajudat a crear CDC i havia militat a UDC), crec que, més si d'amic d'uns o d'altres, és l'únic que envien a fer coses com aquestes. Especialment, en places, com deia, poc amables, o poc meselles. El pobre, s'emporta totes les h. (mai més ben dit), i segurament és el que menys culpa té.

En general, crec que entre la infinita discreció dels bisbes dialogants i la verborrea d'odi d'alguns altres, aquí hi incloc prototipus com el padre Apel·les i altres miserables, caldria una mica més d'atreviment a situar-se al món de l'opinió. I també crec, com deia el meu amic grané al col·loqui de l'acte, que hi ha d'haver més i millors intel·lectuals catòlics que opinin.

Joan Safont ha dit...

Exacte. Carrera és habitual als debats de Catalunya Radio i representa l'Església més oberta i dialogant, però parla fluixet. A l'emisora que tenen uns amb qui només comparteix ofici, crident molt i hi ha el perill que els equiparin. Tampoc cal que els com ell cridin, però com tu dius si parlessin més alt...

Albert de la Hoz ha dit...

Encara que personalment no tinc res en contra cap bisbe en concret, hi ha una cosa que és un fet: la dignitat. En el món civil a vegades es conjuga el verb "dimitir", mentre que en el eclsiàstic no perqué és Déu (?) qui mana. Com crec que els bisbes catalans haurien de dimitir de la Conferencia Episcopa Española pel fet que és l'entitat humana, no Déu, que mana a la COPE, es desprèn que els membres de la Conferència Episcopal Tarraconense són indignes envers el poble de Catalunya i encara que jo no sigui catòlic tinc dret a manifestar-ho car pago una part. Solucionat el tema de la dignitat i dels diners, discutirem si laïcitat o laicisme, però de moment a fer els deures. La concessió que es vol fer als islamistes francesos per a què no esdevinguin terroristes és una possible jugada hàbil, és allò d'unir-se amb l'enemic, però conscient que ho fem per a què no ens peguin i no perquè faci il.lusió que, per exemple, un edifici de la place de la Vendôme esdevingui una mesquita. I cal no oblidar que a més del fet que hi ha sectes, com passa de forma sagnant a l'Iraq, l'islamisme tendeix a la teocràcia. Tot això sense menystenir que hi ha altres religions. O sigui que el festí acaba de començar

Ramon B. ha dit...

- Joan:

Trobo, però, tal com deia, que no podem deixar tota la veu de l'Església als bisbes. Sense anar més lluny, aquí a la 'blogosfera', per exemple, hi ha molt poca presència de persones que opinin des del cristianisme. Crec que, senzillament, molts laics "dimiteixen", i molts altres, que es creuen això que la fe és cosa privada, no gosen. I et juro que hi ha molta gent amb coses interessants a dir-hi.

- Albert,

Bé, no sé què pensaran els bisbes (per cert, no els mana Déu, com a molt el Papa que trien els cardenals... enlloc de la legislació eclesiàtica es parla d'un mandat diví), pèrò a mi m'estimula més estar en un lloc amb "pecadors" que amb gent admirable i prou. Trobo que té més mèrit i, finalment, val més la pena.

Tampoc hi entenc molt sobre l'islam, però l'anomenat "islamisme" és una corrent, o un conjunt de corrents, similars a l'integrisme catòlic, per exemple, però amb ramificacions més violentes. Crec que la poca versatilitat o, més aviat, el poc pes de l'islam moderat, en el conjunt de la fe musulmana, és un dels problemes. I crec que, des de tots els punts de vista, també el polític, recolzar els processos de transició i d'adapació democràtica de les confessions religioses que tenen tradició antidemocràtica (et sona?), és un bon mecanisme d'encaix. Jo, sincerament, el recolzo.

És una posició complexa, tens raó que, a diferència del cristianisme que, des del principi, adopta posicions de separació amb el poder polític (bo i que després es fa el contrari), costa més buscar tradicions similars a l'islam. Tampoc fan concilis. Però és un repte intel·lectual que no podem córrer el luxe d'ignorar.