A favor de Halloween

Un dels llocs comuns que escolto aquests dies previs a la Castanyada consisteix en deplorar que -a Catalunya, almenys- s'estengui la celebració de la festa de Halloween,  popularitzada els darrers anys gràcies a la indústria cinematogràfica nord-americana. Diuen els seus detractors que cal reivindicar la Castanyada perquè és més nostra, més tradicional. A mi, que la Castanyada em diu ben poc i Halloween encara menys, trobo que els arguments a favor d'una i en contra de l'altra són molt febles.

Llegeixo que el costum de menjar castanyes i panellets a la vetlla de Tots Sants té un origen incert, i situen al segle XVIII la seva popularització, no tan sols a Catalunya, per cert (que no som, ni érem, una illa). Halloween també té relació amb la festa de Tots Sants, una tradició que altres troben en orígens pagans, cristianitzada al segle VII, i que fa que el dia 1 els vius visitem els morts i el dia 2 ens visitin ells a nosaltres. Ja vaig dir un dia que el surrealisme d'aquesta festa el trobo divertit i en franc contrast amb l'absència de relat sobre la mort del món contemporani. Parlant d'això, hi ha noves celebracions curioses, a casa nostra, com aquesta ruta dels morts mexicana en record als periodistes assassinats, segons informa Jaume Subirana. Halloween tindria, es veu, origen irlandès, traspassat al conjunt de la cultura anglo-saxona (i mundial) a través de l'emigració als Estats Units.

Des del punt de vista de la seva efectivitat plàstica i celebrativa, sens dubte, Halloween -i la seva versió carnavalesca- guanya a la Castanyada que, d'altra banda, no és pas incompatible. Hi intervé el ritual de la transformació, del diàleg amb els morts, de la presència del 'monstre' que som, de la imbricació comunitària i dels codis compartits (sí, a través del cinema, però compartits). Des del punt de vista de la tradició, caldrà parlar-ne d'aquí a uns anys, a veure si arrela. Però la majoria de les tradicions catalanes són importades o adaptades al llarg dels segles. O hauríem de deixar de fer el pessebre perquè és d'influència italiana? O d'abandonar el pa amb tomàquet perquè aquest fruit de la terra també ens ve d'Amèrica (al segle XVI)? Tota tradició ha de tenir costum, un cert efecte sobre la nostra vida (en aquest cas, el diàleg amb el que no és viu però sí que és viu) i un procés de popularització i identificació. Crec que això ja s'hi dóna.

El més rellevant, però, no ho reivindica ningú. Parlo del sentit de la festa de Tots Sants, que no són exactament els morts sinó que som els vius. Els morts, si de cas, ens hi fan pensar, ens aporten la mirada diferent, limitada i il·limitada alhora, de la nostra vida. Com diu avui Javier Velasco, el més important és reivindicat que tots tenim el dret a ser feliços, que tots som dignes de ser benaurats, que la nostra condició contingent no podrà mai arrabassar-nos aquest dret, sinó tot el contrari. I com que els vius ens n'oblidem quasi sempre, un dia han de venir de l'ultratomba a recordar-nos-ho. I a fer fora els mals rotllos i els fantasmes. Feliç dia de Tots Sants!

Irlandès

Fotograma de The quiet man, de John Ford, 1952.

Pero O'Brien era irlandés, y hasta sus pecados tenían algo de casto.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 51.

Prodigi

Perquè el banquet d'amor no acabés
amb vi va fer prodigis Jesucrist,
i continua el seu prodigi el vi,
deixant-nos oblidar que hem de morir.

Pere Rovira, fragment de "Brindis", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p.65. Foto: Chema Madoz, Copa de vino.  

L'art és sempre contemporani

He de reconèixer que en Francesc Masriera m'estimula. S'ha especialitzat en escriure al digital mataroní Capgròs uns articles en què, bàsicament, blasma l'estètica moderna i deixa, com un sospir, un deix de nostàlgia que fa que no ens hi puguem emprenyar. En vaig parlar un dia quan ell i jo érem regidors -a banda i banda-, fa uns mesos, però crec que ara que cap dels dos en som (encara no sé per què ha renunciat a substituir Marcel Martínez), podria haver-hi un debat més interessant.

Ara hi torna amb un article nou contra tot el que se n'ha dit 'art contemporani'. He de dir una cosa, d'entrada. Ni ell ni jo en som experts, tan sols ens ho mirem -almenys és el meu cas- amb certa curiositat. La primera prevenció que tinc, davant l'art, és d'anar molt en compte en blasmar-lo, sé que -a vegades- és un recurs massa fàcil de la mandra. Més encara si el motiu és 'que no l'entenc'. A mi, que les coses no s'entenguin més aviat em crea el xiuxiueig de les preguntes, em situa en posició d'obertura (o no, si no estic per orgues, és clar) i no pretenc pas tancar cap cercle. Per exemple. no us sembla que part de la bellesa de Las Meninas consisteix precisament en què no s'acaba d'entendre?

En segon lloc també he de dir que l'etiqueta 'art contemporani' és equívoca. Calvo Serraller, per exemple, situa aquesta etiqueta des del Barroc ençà, és a dir -més o menys- des que l'art deixa de ser 'instrumental' i passa a tenir valor en sí mateix, si és que aquest pas és definitiu (de fet, si l'art és mercaderia ja no és art contemporani, oi?) i del tot bo. Un dels riscos és, precisament, la buidor de sentit. A mi, però, em sembla un risc molt menor: tot el que es buida es pot tornar a omplir. El que em sembla un risc més greu és l'esteticista, que les obres d'art no ens permetin nio un segon de dubte, de més enllà, perquè quedin 'acabats' amb la primera mirada. O que pretenguin un efecte estètic i prou. En llenguatge vulgar serien  uns 'escalfabraguetes'.

Un darrer risc és el de la manca de criteri, en la 'dimissió' o absència de prescriptors. Potser Masriera i jo fem el ridícul parlant d'aquestes coses perquè els de veritat en saben callen. Cal reivindicar el criteri, cal aprendre dels que en saben i cal opinar, sí senyor, quan les coses són bones o no. No tot s'hi val. Però no vol dir això, seguint l'argument de Masriera en boca de Jean Clair (o al revés), que el criteri sigui el retorn als cànons clàssics. Potser els cànons clàssics s'han de recuperar per enviar-los a can pistraus, qui sap, com han fet els barrocs, els romàntics o els avantguardistes. Aquest debat entre el cànon clàssic i el seu rebuig és tan clàssic...

Però sí que em peocupa, a l'article de l'amic Masriera, és que tot ho posi en un mateix sac. Ni tots els autors que cita són iguals ni totes les obres d'autors bons són probablement bones. Ni els materials, ni la poètica utilitzada, determinen l'obra final... L'art, de fet, el dividim en períodes a l'hora d'entendre la seva evolució. però l'art no te temps. ¿Què fa més fàstic, el semen de Jean Fabre o la sang d'animals que servia per fer el vermell dels gravats als còdexs medievals, per exemple? ¿Què és més 'autèntic', les santes de Caravaggio pintades sobre models de prostitutes, amb tot detall, o les caricatures de Keith Häring als busos de Nova York? ¿Qui és més fidel a la realitat, el preciós dibuix del pa de Dalí o els brodats sobre llençols bruts de Tracey Emin? No ho sé.

Només sé que des de fa molts milers d'anys, l'home va entendre que per viure en aquest món que s'obria davant seu, el món de la civilització, el món dels 'per què', el món que no entenia del tot, va començar a 'representar-lo'. les paraules, els dibuixos, els rituals, la dansa, els mites i, més tard, el teatre, provenen d'aquesta admiració interrogativa. D'una banda, la representació del que existeix -ho vegem o no- ens calma. De l'altra, ho fa present de forma -diguem-me- gramàtica, però d'alguna manera ho fa present. I, finalment, ens permet un contacte, un diàleg (comunicació? comunió? copulació?), amb aquesta realitat, que no podríem viure sense aquesta mediació. Crec que aquest esquema es repeteix avui, ho fa amb molta llibertat, sí, i amb moltes tonteries, també. Però ho fem constantment, ho fem paradoxalment (l'arte povera és bellesa? doncs per alguns, sí; i pels altres potser és el que transforma en bellesa coses que a primera vista noens ho semblen), ho fem sense saciar-nos... Jo, més que retorn als clàssics, potser demanaria un retorn a la calma. 

Mentre tant, els que no ens hem venut l'enteniment, potser ens el beurem. Sí, Francesc Masriera m'estimula.

Il·lustració: Tracey Emin, My bed, 1998

El sacerdot i l'ateu

Entretanto, el buen sacerdote y el buen ateo se quedaron a la cabeza y los pies del muerto, en silencio y a la luz de la luna, como estatuas que simbolizaran sus respectivas filosofías de la muerte.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 43.

Música del 1611

És una molt bona notícia que l'edició d'enguany de la Setmana de Música Antiga de Mataró [vegeu programa], un esdeveniment cultural que el nou Govern encara no s'ha carregat,, encara que ho sembli [vegeu Capgròs] es vinculi a la celebració dels 400 anys e l'ermita de Sant Simó, a Mataró [vegeu Mataró Notícies]. La festa de Sant Simó és aquest divendres, dia 28 d'octubre, que -casualment- coincideix amb l'aniversari de l'arribada del primer ferrocarril a Espanya de la qual vam ser pioners. De sant Simó en vaig parlar un dia, aquí, a propòsit de la similitud del seu sostre amb una peça de l'arquitecte Zumthor. Cal dir que, per Sant Simó, és tradició a Mataró menjar una mena de coca en forma de sabre que al·ludeix a la iconografia del sant protector que es venera en aquest enclau mariner, ja dic, datat almenys de principis del segle XVII i amb un estucat noucentista a la porta. Una meravella que us convido a visitar. Divendres mateix, al migdia, o al vespre, quan el Cardenal L. Martínez Sistach en presideixi la missa.

La Setmana de Música Antiga, bo i que se celebra principalment a la basílica de Santa Maria pràcticament des de la recuperació democràtica, té vinculacions amb Sant Simó a causa que el seu impulsor, el musicòleg Joan Vives, intervé amb una formació barroca creada expressament cada any a la festa del sant, el Quartet Barroc de Sant Simó, que obrirà la Setmana amb una selecció de peces creades al voltant del 1611. Els programes són sempre d'alt nivell i és un dels plaers més grans que un ciutadà de Mataró pot rebre, si hi assisteix. Encara em faig creus que hi hagi gent que no hi vagi. O no ho coneixi...

Mireu enguany. Com diu Capgròs, "enguany, la clausura del certamen també serà especial. Els organitzadors han promogut un concert pedagògic, que substitueix la tradicional conferència d’altres anys. En aquesta ocasió, el Conjunt Barroc del Cafè oferirà el 19 de novembre un concert-xerrada a la Capella dels Dolors, pensada per a un públic ampli (inclosos nenes i nens a partir de 10 anys). La cita vol mostrar al públic la sonoritat dels instruments propis de l’època, relacionant-los amb les pintures barroques d’Antoni Viladomat que omplen la capella. La programació es completa amb el concert que oferiran les llaütistes Evangelina Mascardi i Monica Pustilnik el divendres 11, també a la capella dels Dolors. El duo interpretarà Ferida d’Amor, del compositor italià Bellerofonte Castaldi".

Quina llàstima que la poca ambició del nou Govern hagi desaprofitat les sinèrgies que aquesta fita podia haver tingut amb Shakespeare, autor   a qui es dedicava un renascut festival de teatre a casa nostra fins que arribaren 'els bàrbars'. El 1611, precisament, Shakespeare es retirà al seu poble i un any més tard publicava La tempestat. Quina gran ocasió perduda de comprovar fins on podrien haver arribat aquestes tres coincidències que ens acosten al segle XVII, a l'inici del Barroc, a partir d'elements que coneixem i d'altres que ignorem (per exemple: com era la cultura catalana aleshores?). Pensar no costava gaire, però d'això, precisament, és del que més retallen.

[Webs relacionades amb el 400 aniversari de Sant Simó: Post de l'AV deL'Havana, perfil de Facebook, web de l'aniversari]

Pagaran els danys?

Sembla mentida: Fa mesos que roda el nou Govern mataroní i encara ha estat incapaç de respondre a un estudi que vam encarregar els anteriors responsables (precisament per la tardança de la interlocutòria judicial que donava per conclòs el procés penal sobre el Corte Inglés) per esbrinar sobre de quina manera poden responsabilitzar-se els autors dels danys que la ciutat ha tingut per culpa de l'esmentat procés, i poder quantificar els danys. Avui, els meus companys del PSC han elevat una pregunta al proper Ple.

I és que el tema s'ho val. Ens consta que hi ha possibilitats. I que els danys, òbviament, són molt quantiosos, no tan sols parlem dels honoraris dels advocats. Sabem també que el procés fou instat tan sols amb l'objectiu d'aturar la instal·lació del centre comercial i desgastar els partits de l'anterior govern. No pot ser que això, jugar amb el futur dels nostres ciutadans, pugui fer-se impunement.

Molt em temo el pitjor. L'actual Govern, en minoria rotunda, composat estictament per regidors de CiU, és encapçalat pel mateix que assistí a les manifestacions de la Plataforma que va exercir l'acusació popular, junt amb la Cup, en aquest cas. Ho féu, per més inri, sota cartells contraris a la 'locomotora' d'El Corte Inglés. De manera que ara som a l'època de tornar favors o, com diuen darrerament, a no donar la raó ni a un costat ni a l'altre, que és una manera elegant de prendre partit per la idiotesa. O sigui, pels que ara haurien de pagar els danys que han fet a tota la ciutat davant els morros dels seus habitants.

Per cert, encara avui ningú ha respost una pregunta. De fet, no conec ningú més que l'hagi formulat. Qui pagava els advocats de l'acusació particular? Com es va finançar, aquesta campanya? Volem transparència.

Cata

Fins dissabte no vaig caure en una idea que, per més repetida en mil-i-una visites a bodegues, mai hi havia parat prou atenció. És la pell del raïm la que conté la major part d'elements que faran possible la qualitat del vi, especialment el color. Per això és present durant tot el procés d'elaboració i, fins i tot, encara després podrà servir pels aiguardents. La pell expremuda fins el final, la pell que ho conté tot.

I un altre ensenyament: l'abundància fa mal a la qualitat del vi. Li cal pobresa d'aigua, de minerals a la terra, d'altres vinyes. Li calen anys al cep, li cal calma. I que una dolça humitat atenuï les temperatures. I el silenci.

[Vegeu també els posts El vers de carn, La pell i Almodóvar, Pells, De nou la pell, La pell profunda, Tàpies a Campins, Acer viu, Gino Rubert a Senda, El nu i el mirall (amb altres posts lincats sobre el nu)]

Tots som... iguals?

Ara em ficaré en un esbarzer.

Aquests dies s'ha conegut la sanció d'uns 250 euros, sembla, imposada per l'Ajuntament de Mataró a una periodista mataronina per pressumptes insults a l'autoritat (un agent dels Mossos d'Esquadra) en el desgraciat acte de l'Anada a Ofici de Les Santes d'enguany. Conec la periodista i espero que tot acabi bé per ella, sincerament. Però el que no he trobat gens bé -d'aquí l'esbarzer- és el tractament informatiu que han fet els mitjans on treballa, sense cap contrast i completament esbiaixada cap a la versió de la persona multada. A veure, una cosa és que ens estimem molt i tot això i l'altra que renunciem a plantejar amb un mínim d'objectivitat la notícia, si és que n'és.

D'una banda, un corporativisme que no deixa espai al dubte (tothom és susceptible de cometre errors multables, fins i tot persones boníssimes) i, de l'altre, un biaix de desconfiança rotunda cap a la versió -insisteixo, no contrastada- dels instructors i, de retruc, a la policia pretenen instal·lar a l'opinió pública un "judici" (amb conclusions prèvies) que només hauria d'existir en el seu vessant administratiu (amb els càrrecs i els descàrrecs).  Sempre volem jutjar-ho tot des del primer minut. Centenars de ciutadans són multats per incivisme, a Mataró, cada any. Dubto que tinguin el suport mediàtic d'aquest cas...

En fi, espero -com deia- que tot s'aclareixi i desitjo el millor per la jove periodista.

El més greu, però, és l'actitud que ha mostrat l'Ajuntament (que instrueix la denúncia i imposa la sanció mitjançant un decret del responsable polític). Primer, en organitzar una 'Anada a Ofici' sense avaluar (o sí) els riscos de seguretat i confiant només als Mossos, no a la previsió, l'èxit de l'acte. Segon, tant al ple com a twitter, el Govern fa veure que això no va amb ell. Al Ple, segons els mitjans, la regidora responsable (que deuria signar el decret de sanció) diu que "va considerar que no era escaient que el consistori es manifestés en favor de cap dels dos costats". Al Twitter, el mateix Alcalde intervenia a la polèmica (inaudit!) dient que eren coses de procediment i desagradables (vaja, sembla el lema dels botxins). Podeu comptar la cara que se li deu posar al policia o a l'advocat instructor quan els seus caps polítics els defensen d'aquesta manera. O la cara de la periodista quan el seu Alcalde i la seva regidora la tracten d'idiota. Potser haurien de parlar menys i treballar una mica més. I millor.

Foto: Lluís Rugama (El Tot i Mataró Notícies)

Oliver mil·lenari

És el més vell de tots i encara fa oli nou.

Pere Rovira, fragment d'"Oliver mil·lenari", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 46.

Eta s'acaba

Finalment ha arribat el comunicat d'Eta anunciant la seva dissolució. L'esperàvem amb ànsia i només tinc por que l'ànsia, les ganes d'acabar ja amb aquesta història, tanquin malament la ferida. Però un munt de persones atenallades per la persecució, la vigilància i l'amenaça es mereixen viure d'una punyetera vegada en pau i en llibertat. Què dic, un munt, tot el país! A veure, doncs.

Comprenc i comparteixo l'alegria enorme i l'emoció del moment. Com que hi ha hagut altres ocasions propícies en què la banda ha fet passos similars i ella mateixa els ha frustrat, ignorant, potser, que cada frustració és un forat més gran a la seva tomba, hi ha un no-sé-què que encara no em deixa prou tranquil. En efecte, si recapitulem, veiem com fou l'actual president del Govern Rodríguez Zapatero -el denostat Zapatero que aviat trobarem a faltar, ja veureu- quan, a l'oposició, poc temps després de ser elegit líder del PSOE, va oferir a Aznar una sèrie de pactes. Un dels que l'aleshores president va acceptar fou el pacte antiterrorista entre els socialistes i el PP (vegeu foto), escaldat de l'anterior procés de negociació amb la banda terrorista i amb una població que -després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco o Ernest Lluch- sortia massivament al carrer per demostrar que havia vençut la por. Especialment la ciutadania basca, que sap ara molt bé que l'únic 'conflicte basc' era Eta. I que la resta és política, conflictes com els que hi ha a tot el món representats a través d'aquesta construcció. Política que ara haurà de prendre el protagonisme més que mai. Un record aquí també per Patxi López; crec que la seva elecció com a lehendakari també va ser un excel·lent senyal.

Crec que podem dir ben alt i ben fort que aquell pacte ha estat clau per a l'actual procés. Cal dir ben alt i ben fort que Eta no es dissoldrà perquè -de cop- hagi vist la llum, sinó perquè se li ha fet la vida impossible mitjançant, almenys, tres processos. Uns cossos policials cada vegada més preparats, en coordinació amb els cossos policials d'altres països, on Rubalcaba ha estat el gran garant. (tres vegades s'ha escapçat la cúpula de la banda durant el seu pas per Interior). Un canvi legislatiu decisiu per deixar sense oxigen 'civil' i econòmic la banda armada. Un reconeixement clar a les víctimes del terrorisme, tan i tan maltractades.

És aquesta la clau. Després, tots han mogut fitxa, inclosa l'esquerra abertzale, que pensa treure rèdits electorals del procés com abans en treia de la por i l'amenaça. O aquesta benintencionada conferència de pau amb signatures il·lustres que potser ens podria distreure de les veritables raons que ens han portat fins aquí. I que encara caldrà tenir ben clares fins que l'últim dels assassins i els seus amics abandonin definitivament l'última de les armes.

La sensatesa de Duran | Gerard Quintana

Sí, ja sé que cada dia fa comentaris impresentables. Se li deuen acudir al bar de l'hotel Palace, a Madrid, amb altres clients passavolants o fixes com ell, després d'unes quantes copes a mitjanit: un dia ens fiquem amb els pobres 'perquè van al bar', l'altre dia tractem els gais de malalts 'però que tenen tot el dret a rebre tractament per canviar d'orientació' i així successivament. L'endemà, després del copiós esmorzar, mentre llegeix els acudits del diari, deu trucar al cap de premsa per colar alguna de les bones pensades nocturnes. No, no són relliscades, serveixen per buscar vots. També hi ha electors que, entre el calors dels alcohols i els amics solitaris, deixen anar fresques com aquestes. És el rumb , sembla,de l'actual democràcia cristiana que -ja més seriosament- retratava fa pocs dies López-Bulla.

Ja ho sé, dic. Però quan es posa sèrio és un home plenament sensat i que apel·la al sentit comú de manera molt clarivident. En una entrevista al darrer número de Vanity fair, el cap de llista per CiU a les properes eleccions afirma que votaria 'no' a un hipotètic referèndum per la independència de Catalunya. Contrasta, aquesta actitud (o el que el seu dia mantingué l'alcalde de Vic), amb la que manté la majoria de la seva federació política que -per dins- bull l'ànima independentista que tan sols surt a la superfície de tant en tant, com l'animal que tots portem dins. La independència és, com a projecte polític, una insensatesa, un horitzó que de cap manera convé a Catalunya i si algú s'estima molt aquest país millor que el faci transitar per camins sensats. M'ha agradat la resposta de Duran i crec que és bo que es vagin clarificant les coses després de tantes ambigüitats calculades que han fet caure incauts com l'actual direcció d'ERC.

Gerard Quintana

Per què no és bo per Catalunya el projecte polític independentista, com pensa Duran? Per moltes raons, però el cantant Gerard Quintana n'ha provat en carn pròpia una de molt potent. Ho explica ell mateix en un molt bon article a El Periódico d'avui després de l'atac massiu que va rebre -via xarxes socials- en comprovar que a vegades parla en castellà als membres de la seva família en un programa de TV3 (vegeu vídeo). L'article s'ha de llegir tot, però us poso com acaba:

Si aquest país aspira a la independència ha de tenir un esperit integrador. Si comencem assumint postures tan excloents vol dir que no reconeixem el monstre que ens mira des del mirall. Jo vull viure en un país lliure format per persones lliures. Potser ja és hora que pensem com volem ser un cop arribem a l'horitzó.

Bé, a parer meu, aquí hi ha el problema. Fora dels que arriben a plantejaments independentistes per la via racional, que puc entendre però que tampoc comparteixo, el motor de l'independentisme és 'el monstre que ens mira des del mirall', com diu; o l'"animal de dins", com deia jo fa una estona. L'independentisme és excloent per naturalesa (em vull independitzar d'alguna cosa, oi?) i somnia amb una idea de nació pura que la convivència amb altres nacions adultera. "Si som catalans", pensa, "si parlem una llengua pròpia i tenim una història  i cultura pròpies com a nació, la plenitud és tenir un estat propi", argumenta aquesta ideologia neo-messiànica que està creixent a casa nostra, ignorant -de fet- el caràcter transversal de la llengua, la història i la cultura catalanes.

Però després resulta que l'adulteració nacional és interna. La gent que parla castellà a casa (si parlen qualsevol altra cosa, no passa res, però el castellà és una mena de traïció), per exemple, serien 'mals patriotes', una nosa pel projecte nacional i independentista, que també s'ha d'excloure de la Nació 'lliure' d'impureses espanyolitzants. Ara que s'han tret els toros, que expulsin Gerard Quintana, oi? Ja sabeu què ve, a continuació, no? Si hi hagués esperit integrador, Quintana, no hi hauria tants independentistes. Almenys d'aquests de twitter i mocador. Només els de la 'via racional'.

Foto: El País.

Nel·lo crida als urbanistes

En efecte, els urbanistes no poden pretendre ser aliens al procés que va engendrar la crisi: a Espanya, l'any 2006, en el punt més alt del cicle immobiliari que tant ha influït en la situació econòmica actual, es varen iniciar més de 800.000 unitats d'habitatge: cadascuna d'elles havia estat dissenyada per un arquitecte i col·locada en el territori per un urbanista. En el camp de l'urbanisme tots tenim responsabilitats: sigui per haver contribuït activament a generar les circumstàncies en les quals ens trobem, sigui per no haver sabut oposar-nos amb prou força a la deriva que ens hi portava.

De la mateixa manera, els qui es dediquen a l'urbanisme no poden assistir impàvids i inactius a la tempesta. El 70% de la població europea viu en ciutats i la situació actual pot tenir efectes notabilíssims -de fet ja n'està tenint- sobre l'evolució de les nostres àrees urbanes: en la degradació dels barris, en l'empitjorament dels serveis, en el finançament del transport públic, en la marginació dels qui menys tenen. Per això és necessari, de forma urgent, debatre la manera d'afrontar aquests reptes des del planejament i la pràctica urbanística. Cal dissenyar un urbanisme per a la crisi que tingui com a preocupació principal evitar la degradació de la ciutat, assegurar l'habitatge, fer front als efectes de la segregació, proveir serveis, contribuir a generar ocupació.

Es tracta, de fet, de posar les bases d'un New Deal per a la ciutat europea. Una visió renovada que, en el marc d'una estratègia econòmica d'abast europeu, permeti l'impuls d'una altra política urbana: la defensa i millora de la qualitat de la ciutat com a mitjà de temperar els efectes devastadors de la crisi i de trencar amb la retòrica i la pràctica de l'austeritat. Només així les nostres ciutats evitaran l'aprofundiment de les fractures socials i esdevindran motors de la recuperació.

Oriol Nel·lo, fragment de "L'urbanisme de la crisi", El Periódico, 19.10.2010

Les 'es' de 'Valors'

Aquest mes, amb Valors, hi va també el nou disseny preparat per Manuel Cuyàs, un jove dissenyador de Mataró entabanat com seixanta més que d'una manera o altra col·laborem en tirar endavant aquesta revista de reflexió. Entabanats, enxarxats i emmerdats (perdoneu) darrera aquesta E d'excel·lència que podria servir pels adjectius anteriors. Crec que aquesta 'rentada de cara' és com aquells petits cops de colze de projectes una mica outsider (fora de Barcelona, fora de molte smodes, fora de força cercles) per fer-se un lloc al país. Em va saber greu no poder ser a l'acte de presentació, que comptava amb una conferència de Francesc Cabana (a la foto), perquè crec que aquesta mena d'iniciatives s'ha de recolzar. Posa de manifest elements per a pensar, hi atreu diferents mirades i disciplines, fa trajecte per moltes fronteres i respira un aire fresc molt recomanable.

Una de les combinacions que més gràcia em fa és la de fer-hi escriure gent que conec de fa molt de temps, massa propers a mi per veure'ls amb distància i probablement amb tot el valor que tenen, amb persones que s'han anat engrescant i, d'altra banda, noms de primeríssima qualitat del pensament a casa nostra. Les evidents mancances que té aquest model queden correspostes amb l'esforç de molts per fer un bon producte i amb la gràcia de veure el pensament reviscolar entre les experiències. Hi ha massa distància, a vegades, entre els 'experts' i els que experimenten sense ser-ne.

Si podem no caure en la pedanteria, si podem entrar amb respecte d'amateur en terrenys ignots, si tenim totes aquestes i més prevencions, és bo -crec- compartir el tast de la saviesa i fer-ne partícip tothom qui pensa (és a dir, tothom), arrencant-los el talent ocult, fins i tot els amics i veïns que un dia et sorprenen escrivint a Valors. 

Contra el menyspreu

Vaig poder assistir, divendres passat, a l'acte de descobriment del nou quadre de la Galeria de Mataronins Il·lustres que retrata el Dr. Pere Montserrat, eminent botànic. El quadre fou encarregat el seu dia a l'artista mataroní Alberto Romero, un dels millors pintors que tenim a la ciutat, sens dubte. Tot l'acte, talment com fou el dia que se li atorgà aquesta distinció, ha estat emotiu i amb la sensació de fer un reconeixemrent més que necessari.

El quadre contrasta vivament amb la resta de retrats. Segons em digué Romero, el procés de creació ha estat molt lligat al retratat, expressa el fet que sigui l'únic mataroní viu de la galeria i que la seva feina estigui sempre vinculada als espais oberts. Hi haurà opinions per tot, però cal, en tot moment, agrair a l'artista l'esforç, mirar-lo bé abans de començar a judicar-lo (recomanació molt poc practicada) i posar tot això a l'alçada de l'homenatge que es pretén realitzar, precisament per allunyar el menyspreu que molt sovint el dia-a-dia, o els valors excessivament pràctics i economicistes, releguen els nostres conciutadans més savis.

Apena, però, dir que el tracte a l'artista fou senzillament vergonyós. Ell no ho dirà perquè és un noi molt educat i no va obrir boca ni m'ha comentat res. Però pràcticament ni se l'anomenà (al final, d'esquitllada), no ocupà cap lloc preferent i ni tan sols fou cridat al descobriment del quadre. L'acte no fou pràcticament propagat, tampoc. No sabem massa per quina raó. Males llengües (ben informades) diuen que l'Alcalde i el flamant regidor de cultura estaven nerviosos perquè el quadre no els havia agradat, i que per això remarcaven tota l'estona que l'encàrrec l'havia fet "l'anterior Alcalde". Més o menys com el Festival Shakespeare, suposo que, amb l'excusa de les retallades, impera el gust dels nous dirigents locals per als quals sobra tota representació de poder que no siguin ells. Hem entrat a l'era del menyspreu al creador.

Candidats a premi 'papanata'

Fa més d'un any vaig escriure un post una mica emprenyat pel ridícul costum que -en un text en català- ens referim a les institucions espanyoles en el seu nom en castellà, quan aquest té traducció catalana. El català no és una llengua de segona i pot traduir perfectament les coses del castellà, si tenen traducció. Deia que això empobreix la llengua i demanava que, si us plau, deixéssim de fer el ridícul. Ens ho podem permetre tot menys fer el ridícul, oi?

Bé, cada dia veig més clar que he fracassat en la meva crida i, per més inri, un dels més militants contra la meva humil tesi és l'Ajuntament de la meva ciutat. I, encara per més vergonya, en una nota de premsa que glossava el guardó obtingut per Pere Robert, a qui conec força. El guardó obtingut és la medalla de plata del "Mérito Deportivo", ja que el Mèrit Esportiu no deu ser possible en català, segons el servei de premsa del nou govern nacionalista. El despropòsit total ve al primer paràgraf, on diu que, a l'actual director de l'Instutut d'Esports se li concedeix la "Medalla de plata de la Real Orden del Mérito Deportivo [les cursives són originals] que atorga el Consell Superior d’Esports, organisme que depèn de la Presidència del Govern d’Espanya. La distinció és un reconeixement a la seva trajectòria esportiva dins de la modalitat de waterpolo". Vaja, ara resulta que les distincions són d'ús exclusiu del castellà, però les institucions ja es poden dir en català i, com és obvi, el préstec lingüístic de la modalitat esportiva respecta el mot original en anglès. Algú em sabria dir per què tot està bé menys el primer? És que aquest nacionalisme és dels que no confien amb les capacitats de la llengua catalana? Estem aspirant a la Medalla de Oro del papanatismo?

Per cert, felicitats, Pere!

[vegeu els articles corresponents als manuals d'estil de la CCMA i de la UPF]



El vers de carn

Llisca per la rosada pell de l'alba,
llepa la vida estesa, xucla, salva
el segle dels instants; aneu profunds
a acabar el vers de carn que escriviu junts.

Pere Rovira, fragment d'"Albada", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 35.

L'èxtasi de viure

Demà és Santa Teresa de Jesús, doctora de l'Església i una referència obligada a la literatura espanyola. Teresa de Cepeda y Ahumada, d'origen jueu, fundadora de les carmelites i referència també de la mística, hauria de ser més reivindicada, més llegida. Per això més o menys cada any en faig un post militant. Avui recomano, per aproximar-nos-hi des de fora, dues lectures. La primera, el capítol que dedica Teresa Forcades a La teologia feminista en la història (Fragmenta, Barcelona 2007) per veure fins a quin punt va haver de veure's-les amb els clergues i superiors d'aleshores, que l'obligaven fins i tot a cremar un llibre bíblic (el Càntic dels Càntics, on l'experiència de Déu és anàloga a la sexual i amorosa) i que la dugueren a la presó i com, contra tot, va avançant i defensant la possibilitat que les dones siguin també, realment, portadores del Regne de Déu, malgrat que després de morta encara modifiquessin les normes del Carmel.

El segon llibre és un dels quaderns de la Fundació Joan Maragall, de Josep Mª Rambla i Cebrià M. Pifarré, que porta per títol L'experiència mística del cristianisme (Ed. Claret, Barcelona, 2002). Ho faig perquè, lluny de pensar que l'experiència mística correspongui a una mena d'al·lucinació que et treu del món i dels sentits, és exactament el contrari. Diu Rambla que "El mestre és Jesús de Natzaret, un home que va sentir, va olorar, va escoltar i va tastar i assaborir àpats... (...) No s'ha de negar cap de les nostres dimensions humanes, sinó que cal evangelitzar-les. I cita la francesa Madeleine Delbrêl, una altra mística, que diu "com que trobo en l'amor una ocupació suficient, no perdo el temps classificant els actes en oració i acció. Em sembla que l'oració és una acció i l'acció una pregària. Crec que l'acció plena d'amor és radiant de llum". Doncs això, que passeu un feliç dia de santa Teresa, i que obtingueu l'èxtasi del fet quotidià de viure.

L'argument

¿Qué hacer entonces para ganar las elecciones? En principio, buscar expertos en ciencias cognitivas y neurociencias que nos digan cómo funcionan las entrañas de los ciudadanos, y a continuación escribir un cuento, o varios, que permitan conectar los sentimientos de los votantes con los intereses de mi partido. (...)

¿Para qué sirven las historias en estos casos? Para que cada quien se identifique con uno de los equipos que compiten, vista su camiseta y sienta que "esos son los míos". La necesidad más básica de las personas consiste en integrarse en un grupo, a la intemperie hace demasiado frío. Pero (...) los partidos no deberían ser equipos, con su hinchada incondicional, que no apoya a su equipo porque sea el mejor, sino porque es el suyo. Los partidos políticos deberían ganarse adhesiones coyunturales con sus actuaciones (...).

Dicen también quienes saben de esto que las historias, para ser efectivas, deben tener al menos algo de verdad. Y si los problemas son tan dolorosamente reales, creo que esta historia es en muy buena medida verdadera.

Adela Cortina, fragments de l'article "Leyendas políticas", a El País, 9.10.2011

Dretes i esquerres

L'últim en apuntar-se a la moda de dir que ja no hi ha dretes i esquerres és, agafeu-vos, Cayo Lara, coordinador d'una formació que es diu 'Izquierda Unida', de la qual també n'és el cap de llista per Madrid. Segons aquest nou ideòleg de les ciències polítiques "hoy, la lucha no es entre izquierda y derecha sino entre arriba y abajo" (El País, 10.10.2011) no sé si comentant el Kamasutra o una sèrie de la BBC.

És un dels tòpics més sentits que, fins ara, justificava molt agent de dretes de no haver de dir que ho són. L'actual responsable de comunicació del Govern Mas, Jordi Martí, és autor d'un llibre en què demana gairebé sisplau poder ser de dretes i reconèixer-ho sense embuts. Ho fa en un context com el català que, si ens descuidem, no hi haurà ningú de dretes. Els de CiU, malgrat Jordi Martí, ho neguen (neguen que hi hagi dretes i esquerres en un país 'anormal' com Catalunya... anormal que li diguin a un altre); els del PP són 'de centre' i els de PxC utilitzen els arguments i el llenguatge de l'extrema esquerra.

Parlant de PxC, convindria que llegíssim tots un article que publicava aquest estiu Javier Cercas. La pèrdua de l'orientació dreta/esquerra no porta, com crèiem -diu-, a justificar el qui és de dretes (i se'n vol treure la tradició), sinó directament a carregar-se la política i a deixar entrar el feixisme. I Catalunya tampoc és anormal en això. Deia que parlàvem de PxC.

L'esquerra que jo reivindico hi és per algunes coses. En dic tres. Primer, com a orientació: hi ha democràcia quan som capaços de veure els pols de la pluralitat. I sempre que aquests pols es relacionin; som a l'equerra d'alguna cosa. En aquesta mena de relativisme de variables geomètriques val la pena, però, recuperar una vella reflexió del desaparegut André Gorz qui afirmava que, front al capitalisme, que condiciona la vida de les persones, els seus valors i la seva educació, al determinisme economicista, "una societat esdevé socialista quan les relacions socials, fixades a través de la racionalitat econòmica, en l'increment de capital, revesteixen un caràcter subordinat respecte als valors i objectius no quantificables" de manera que el treball sigui "solament una activitat entre moltes altres no menys importants" (Cuadernos 90, abril 1990).

Segon, com a tradició (tampoc en això Catalunya és anormal): hi ha un fil conductor que uneix la tradició progressista a Catalunya i n'hi ha un que uneix la línia conservadora (vegeu l'imprescindible llibre d'Isidre Molas al respecte), especialment teoritzats després de Balmes. Són fils a vegades esfilagarsats, a vegades fent trena i a vegades irreconciliables, però hi són. Un altre dels tòpics actuals és fer creure que la tradició no existeix i que el món comença amb nosaltres. Doncs no.

I tercer, l'esquerra és també una perspectiva, amb posició inicial i punt de fuga. No sóc determinista, però cal reconèixer que la posició genera relat i que no hi ha política sense lligam a interessos. Hi pot haver divagacions però no política. I és una posició que, fonamentalment, ve "de sota", en això coincideixo amb Lara, però que es projecta (per això és d'esquerres) i que aspira a ser 'a dalt', és a dir, al govern.

Que hi hagi altres debats sobre la taulano exclou que la matriu orientatòria ens asismili a la majoria de societats democràtiques del món (per sort). Que Catalunya mantingui, a vegades com una cançó de l'enfadós, el seu melodrama propi sobre fet nacional, tampoc ens fa massa diferents. Aquí i a tot arreu, per cert, no és un tema menor, el fet nacional. Inclòs el grau de sobriania que (no siguem il·lusos) no té massa a veure a vegades amb que la nació es correspongui amb un estat idependent. La qüestió nacional és més fonda. I sí, també hi ha -a la tradició de l'esquerra- una manera pròpia de tractar-lo.

Ànima amb renúncies

Vaig acabar, diumenge a la tarda, el llibre de poemes Sense invitació, de Vicenç Villatoro (Proa, Barcelona, 2011), una de les comptades incursions de l'autor al gènere d'un estil molt nu, de caràcter epigramàtic i amb una idea constant que plana en tot el volum: les renúncies. Fatigants renúncies (p. 40). Viure és assistir a nombrosos finals, propis i aliens. Cada dia renunciem a mil coses, a vegades per prendre opcions errònies; no para de morir-se'ns gent propera (i cada vegada més) i la vida és plena de persones, de paisatges, de moments absolutament efímers.

Tot allò que escrivim són elegies

per les coses i les hores que se'ns escapen (...)

(p. 61)



(...) La fi del món és sempre cada dia.

(p. 129)

O que les convoquem quan ens sembla que les expulsem: Això ho sabem de sempre, o o aprenem ràpid o ens ho diuen els més grans. Ho sabem, però no del tot fins que en vivim l'experiència, que sempre ve, que no podem eludir. Que la vida va en sèrio un se'n comença a adonar més tard, com diria Gil de Biedma. Sembla com si Villatoro vulgués dir-nos dues coses, essencialment: que ha viscut aquestes morts i renúncies, i l'ha viscut a fons, i que és molt necessari haver-ho d'explicar, haver-ho de tramsetre a les generacions que -malgrat tot- un dia es trobaran amb el mateix paisatge i amb la mateixa sensació de solitud, de buit. Un buidatge paral·lel a les forces destructives que posseïm dins nostre, amb la metàfora brutal del càncer (p. 80, p. 83), que no acaben mai de sortir-ne, que actuen fins i tot quan no les convoquem.

Sempre hi ha dos camins

No sempre un és el bo.

(p. 134)

(...) Tot t'arribarà barrejat.

(...) Com podríem, llavors, protegir-te del dolor

sense allunyar-te de la vida?

(p. 152)

Com un terrorista suïcida

no poder ferir

sense ferir-me.

(p. 28)

Ja ho diu ara un anunci d'un banc que l'important és desaprendre (a veure si s'ho apliquen). Bé, que les presències van seguides d'absències, però amb l'experiència de la presència ("La vida és del tot irreversible", p. 36) amb els límits de la Llei, la tradició, els altres. La vida, així, sembla com l'acte del despullament. ("Abans amb res no en tenia prou / ara amb tot en tinc massa", p. 73) De la reconciliació amb el jo, tan masegat, tan exposat i alhora tan diluït ("la primera persona del plural / és mentida", p. 104). Que entra els llocs amb la impostura del que no en té invitació (p. 20). I de l'art de viure sense futur (p. 173), ell, que amb només onze anys més que jo, ja s'ho planteja. Glups.

El llibre, que recull poemes elaborats durant sis decisius anys de la vida de Villatoro, inclou també referències a altres poemes, a contes, a llibres. Exclou artificis, va al gra, i provoca la teva implicació sense forçar-la. Només m'interessaria que continués ecrivint poemes, que continués gratant l'ànima, per entrellucar quin és el so del vent que omple la buidor, quin és 'el sentit de la cendra', de la 'pols enamorada', seguint amb el vers de Quevedo que ell cita (p. 164), si podrem recuperar -d'alguna manera- la plenitud de l'experiència que hi ressona. Hi estarem atents. Però, de moment, us convido a llegir-lo.

Prostíbuls: teníem raó

Crec que la modificació de l'Ordenança que regula els prostíbuls, a Mataró, votada al darrer Ple municipal amb el suport dels dos partits majoritaris (CiU i PSC) així com també PxC i l'abstenció de la resta, que no varia substancialment de l'anterior i, pel que sembla, la pot millorar, és una bona idea. Si resten resolts els dubtes legals sobre alguns dels aspectes que s'hi regulen, crec que va per bon camí i l'aplaudeixo ara que sóc fora de l'Ajuntament. Hi ha, però, dues consideracions politiques importants que no voldria deixar passar. 

La primera correspon al fet que ha estat possible un acord entre els dos grans grups en un tema no menor. No m'agradaria haver de recórrer a la memòria, de fa només uns mesos, quan l'aleshores grup majoritari de l'oposició es negava en rodó a pactar qualsevol cosa que no passés pel recurs, via judicial, a una llicència atorgada el seu dia. Celebro que els meus, els del PSC, no copiïn les maneres de fer dels altres ara que ocupa aquest lloc i entrin sense apriorismes a l'acord i la millora dle que toqui. És un camí que tots dos poden explorar i que pot contribuir a que el Govern de CiUreconegui la necessitat d'arribar a acords sòlids amb qui millor li pot garantir.

La segona té a veure amb el fons. L'instrument principal que l'Ajuntament es va dotar per fer front a l'amenaça d'instal·lar macro-prostíbuls no era l'ordenança, no va tenir el suport de l'oposició i va ser durament criticada pel qui ara és Alcalde, amb l'ajut -deia- d'uns famosos assessors que ara s'han fet fonedís. Era el Pla Urbanístic que jo mateix vaig impulsar i que vam aprovar al Ple. L'ordenança és un complement i, junts, fan impossible -ja en la seva primera versió- que s'instal·li cap establiment d'aquestes característiques. De fet, alguns dels articles modificats de 'lordenança copien paràmetres del pla, que té rang superior. El fet és que el nou Govern de CiU no ha tocat ni una sola coma del Pla Urbanístic, ni tan sols ha introduït les esmenes que defensaven aleshores (a parer meu, només servien per ser més permissius). Per tant, la consclusió és que l'estratègia empresa pel Govern anterior i les iniciatives niormatives que va emprendre han estat confirmades com les més vàlides per fer front a l'amenaça esmentada. No sé si m'explico.

Celebro que Mora rectifiqui, això el fa més savi. Tant me fa si ho reconeix o no, ja m'imagino que costa. El que realment em preocupa és que la princial idea amb què va anar a les eleccions (el canvi) no es veu enlloc, no sabem quins altres horitzons, quines altres polítiques, vol impulsar com alternativa a les que les esquerres hem portat a terme. Fora de l'etzagaiada del Shakespeare, pintar un cotxe i posar un streaming pagat pels supermercats Dia al web municipal. I això és pobresa política.

Foto: Capgròs.

Jo no vaig ser alumne del pare Joan *

Quan tenia l'edat de ser-ne, ell va ser fora una tempoada. però sí que vaig ser alumne de l'escola quan ell tornà, encara que dels més grans: no sé si, per tant, tinc cap autoritat per figurar entre aquests escrits. D'ell guardo, però, un agradable record, ben bé com tot el que s'ha dit en els dies d'homenatge que vàrem viure a finals d'agost i, de fet, sempre ens hem saludat i tinc el seu somriure com una de les coses més agradables que et poden passar pel carrer. El seu oncle, a més, el pare Ricard Manich, fou qui em preparà i donà la primera comunió, fa vint-i-un anys, fets que recordo amb ujna especial estimació, talment que el Nou Testament que em regalà, amb una dedicatòria seva, que sempre he guardat i usat (de tan usat està molt fet malbé).

La meva anècdota, en conseqüència, no serà retrospectiva o no serà com la que imagino que han escrit els altres. De fet, no és ben bé una anècdota,  sensació interior, la que vaig tenir el passat 25 d'agost a l'Església de Santa Anna de Mataró. feia alguns anys que no hi anava i em va tocar entrar per la porta gran: representar l'Ajuntament i el seu alcalde a la missa d'homenatge. Els qui som d'esquerres, encara que siguem cristians, tenim algunes reserves en aquestes coses. Ens inquieta barrejar la fe i la política, l'Església i l'Administració. En nom de moltes barreges d'aquestes hem vist massa barbaritats. venia, doncs, inquiet, però conscient que, ens neguitegin o no, aquestes coses es mesclen i que defugir-ho és una iorresponsabilitat.

Amb tot, en vaig sortir encantat. Santa Anna, que sembla tan buida, és una església plena de símbols. Me'ls vaig mirar, un per un: el sagrament, amb pintures de Jordi Arenas; el retaule i el crist de Manuel Cusachs o els frescos sobre la vida de Sant Josep de Calassanç -que tant m'havia mirat quan era petit-: la seva anada a Montserrat per posar ordre, els pobres del Trastevere (ai, els pobres, encara avui només presents a les pintures !...), la seva mort sota la protecció de Maria. I els cants. I les lectures, del Llibre de job i l'Evangeli, del "no dubtis, sóc jo" i del "per entrar al Regne de Déu heu de fer com els més petits". I el parenostre. També és clar, els sermons i les declaraciones emotives... però, per a mi, van parlar els símbols i les paraules, allò tan tran i tan bell. "L'essencial es diu amb senzillesa", diu Miquel Martí i Pol. I la senzillesa era aquella figura menuda i forta, profundament emocionada i agraïda que era el pare Joan.

Vaig tornar a casa, més tard del que em pensava. El meu fill, aquest que em toca a mi educar i fer créixer, ja dormia. Però vaig arribar satisfet que aquell temple parli, que ho faci a través del pare Joan i que aplegui persones tan diferents, tan poc perfectes, amb més o menys ganes d'assemblar-se a Jesús, però també tan Església. Si sóc cristià, i tot el que sóc, és també gràvies al petit i masegat Nou Testament de l'Abadia de Montserrat del pare Manich (una porta que obre lllocs insospitats) i al somriure del pare Joan. I de moltesmés coses, és clar. Però... qui sap què hauria fet sense aquestes dues, tan essencials.

* escrit publicat a l'anecdotari del llibre El Pare Joan, Fill Adoptiu de Mataró (Coord.: Ramon Salicrú; Ed. La Comarcal, Argentona 1999) i que recupero avui, un dia després de la mort de l'escolapi Joan Herrero i Manich (vegeu MataróNotícies). El funeral serà demà dilluns a les 4 de la tarda a l'Església de santa Anna, de Mataró. Foto: quan va rebre la Creu de Sant Jordi (2002) de mans del president Pujol.

Desglaç volia

- així un amor glaçat desglaç volia.


Pere Rovira, fragment d'"El llorer", a Contra la mort (Ed. Proa, 2011), p. 39. Foto, del bloc Meteopallars.

Alguna cosa vol ser dita

La notícia de la concessió del Premi Nobel de Literatura d'enguany al suec Tomas Tranströmer, de qui no he llegit res, ve il·lustrada a El País amb aquest fragment del poema Bàltics (1974), inclòs a El cielo a medio hacer, "en el que el autor cuenta la historia de un hombre afectado por la misma enfermedad que sufre desde 1990", diu el diari. M'interessa, d'aquest poema (i potser d'ara en endavant d'aquest autor), la claredat en què mostra la impossibilitat de dir-ho tot en paraules. la dificultat de desxifrar del tot el que ens envolta, el que ens passa, el que anhelem o ens fa dolor I, alhora, la necessària reducció (en forma de lapsus, diu l'autor) que fa tot llenguatge de la realitat que pretén comunicar sabent que, si no és comunicada, però, té el risc de morir o de no seguir l'anhel profund que hi ha en tota existència ("algo quiere ser dicho"). I crec que d'això, d'aquesta tensió, en realitat, és del que tracten la literatura i l'art. També en parlava ahir el poeta dominic Antonio Praena al seu bloc. Aquí va el poema:

2 de agosto. Algo quiere ser dicho pero las palabras se niegan.

Algo que no puede ser dicho,
afasia,
no hay palabras pero tal vez haya un estilo...
Sucede que uno se despierta por la noche
y arroja rápidamente unas palabras
en el papel más cercano, en el margen de un periódico
(¡las palabras resplandecen de sentido!)
pero por la mañana: las mismas palabras ya no dicen nada,
garabatos, lapsus.
¿O fragmentos del gran estilo nocturno que pasaron de largo?
La música llega a un ser humano, él es compositor, él la interpreta,
hace carrera, llega a ser Jefe del Conservatorio.
La coyuntura cambia, las autoridades lo condenan.
Como Jefe de la Fiscalía nombran a su alumno K****.
Es amenazado, degradado, desterrado.
Pasan algunos años y la desgracia se atenúa, es rehabilitado.
Entonces llega el derrame cerebral: parálisis en el lado derecho
con afasia, solo comprende frases cortas, dice palabras inadecuadas.
Así, no lo alcanzan ni el ascenso ni la condena.
Pero la música permanece, sigue componiendo en su propio
estilo,
se convierte en un fenómeno de la medicina por todos los años
que le quedan por vivir.
Escribió música para textos que ya no comprendía:
del mismo modo
expresamos con nuestras vidas algo
en el coro que tararea lapsus.

El Ple en directe

Perquè no sigui dic que sempre critico el Govern de Joan Mora, avui aplaudiré dues iniciatives de comunicació que ha dut a terme que em semblen bones. La primera, no carregar-se el butlletí municipal MesMataró, malgrat que així ho havia promès. Rectificar és de savis i la primera obligació de tota institució és rendir comptes a qui es deu; en aquest cas, als ciutadans. Esperem que continuï amb la línia de respecte, de neutralitat i d'obertura que ha presidit aquests darrers anys que ha estat actiu. La segona, i aquesta és d'iniciativa pròpia, consisteix en l'emissió en directe del Ple municipal (reconec que és una espina que tenia clavada). El Govern ha decidit no fer-ho via emissió televisiva a través del canal públic comarcal (que seria un suïcidi periodístic i comunicatiu), tal i com havia demanat CiU anteriorment (també en això rectificar és de savis), sinó a través del sistema streaming a la pròpia web municipal, aquí.

Live video by Ustream

Com deia, no és un fet de dimensió periodística (el periodisme consisteix en prioritzar la infromació, oferir-la en tant que fets objectius i en oferir una interpretació dels fets), i tampoc crec que la transparència sigui exactament això. Però hi ajuda, sens dubte. I en una ciutat on els plens, a més de llargs, acaben molt tard, és una boníssima eina per seguir-los des de casa. D'aquí a un temps, encara proposo un pas més, com crec que ja es fa en retransmissions esportives: que una aplicació de Facebook -o a les xarxes- no tan sols permeti seguir-lo, sinó també comentar-lo, afegir lincs, etc... Té riscos (ja hem vist en quina porqueria en converteix determinada 'participació' a la xarxa) i informativament tampoc té molt de valor, entre d'altres coses perquè la immediatesa tampoc és exactament periodisme (que, com diu l'Albert Sàez, necessita 'període'). Però permet més interacció, menys fronteres, més interès, potser. Bé, a veure com va (de moment, una mica malament, encara que hi ha força seguidors). També es pot seguir mitjançant les 'piulades' que fan els usuaris de Twitter.

Felicitats, doncs. (I no preguntaré quant ha costat, en temps de retallades; els costos eren el motiu perquè l'anterior Govern no ho portés a terme).

Toros catalans *

Poc abans d'acabar l'any 2009, en plena discussió sobre la prohibició dels toros al Parlament de Catalunya fruit d'una iniciativa lesgislativa popular, el periodista Manuel Cusachs explicava molt bé a Capgròs quina havia estat la tradició mataronina a la festa, d'acord amb el que explica l'historiador Joaquim Llovet i el testimoni de Ramon Salas. A finals del segle XIX, més o menys on és ara la Plaça de Can Bergada, s'hi instal·lava un 'toril'. També m'havien dit que el desparegut bar anomenat Els Toreros (C. St. Joaquim cantonada amb C. Altafulla, de nom real 'Cafè Popular') rebia aquest nom perquè els toreros que venien a Mataró, de poca categoria, venien ja vestits des del tren i s'hi paraven a prendre el que fos abans de participar en alguna de les 'corridas'. De fet, les primeres dades conegudes situen en temps del rei Joan I (final del segle XIV) l'inici de l'afecció als toros a Catalunya, vinculada sempre a les festes populars i amenaçada, ja des de fa segles, per papes o reis, com els de la dinastia dels Borbó.

La primera reacció davant la festa dels braus, desenganyem-nos, és estètica. El que per uns produeix una gran atracció estètica, és a dir, que posa expressió a quelcom que no podem dir millor de cap altra manera, que ens consola i se'ns escaparia si no ho féssim, en altres produeix repulsió estètica. La sang, el perill i una certa angoixa actua de revulsiu. A continuació, tots hi trobem més peus al gat.

A qui li agrada podrà teoritzar-ho, podrà generar més producció estètica (el pas-doble, les obres de Picasso o Barceló, la poesia taurina, les vinculacions amb les mitologies cretenca i grega, la seducció sexual, la pròpia literatura taurina...) i en defensarà la seva pervivència per dues raons, fonamentalment. Una, per la necessitat simbòlica que tenim les persones en expressar i vehicular segons què, en aquest cas, les lluites, la violència, la relació amb la natura, la tensió humana davant tot... Dues, per combatre la idea que els animals i les persones som més o menys el mateix, molt en boga en societats que ja no tenen els animals com els fidels aliats de l'economia i viuen en ciutats 'desanimalitzades', en teoria (seguim fent l'animal, les persones...). I anirà afegint arguments filosòfics, ètics i estètics al que és una atracció molt primerenca.

A qui no li agrada, insistirà en els arguments contraris, serà incapaç de trobar-li cap gràcia ni cap raonament i vincularà l'espectacle taurí a pràctiques ancestrals de culte a la mort. També teoritzarà i, com s'ha vist, pot arribar a influir políticament fins el punt de fer-ho prohibir, sense risc a perdre massa vots.

Però hi ha un argument pitjor, encara. Franco va fer molt de mal. En sentir-se necessitat de 'normalitzar' i perpetuar un règim com el seu, després d'una guerra incruenta, el franquisme rebuscà en un conjunt de símbols els que permetessin lligar l'Espanya unitària al que havien estat algunes tradicions populars no necessàriament lligades a aquest mite. Bé, deia que Franco havia fet molt de mal perquè hi ha qui associa els toros a aquesta idea, tant si hi participa com si no, especialment si hi està en contra, i argumenta -des d'aquí- que la cursa de braus no és una festa catalana, quasi com si fos dels bàrbars. Però el cert és que mols segles abans de Franco, fins i tot molts segles abans que existís Espanya, ja hi havia toros a Catalunya. Aquella festa que, al Rosselló, s'inicia amb cants patriòtics catalans i ha de vèncer la resistència uniformitzadora de la República Francesa.

* article publicat a la secció "La nova vida", a Capgròs. Il·lustració: dibuix amb tinta de Picasso.

Marcel, sort!

Llegeixo a Capgròs que el regidor Marcel Martínez, de CiU (per la quota d'UDC), responsable d'Educació i Cultura des d'aquest estiu, podria deixar l'Ajuntament per motius de salut. Ell sap que li vaig dir, en una inauguració, que personalment em feia patir una mica la seva situació (CiU governa amb 8 regidors en un ajuntament de 27, els mateixos que té el PSC, i no ha aconseguit signmar cap acord), especialment perquè ja havia tingut algun ensurt de salut, però que li desitjava molta sort. Ens coneixem de fa molts anys, ell i jo vam anar junts a classe. La seva bonhomia i proximitat, també la seva manera de treballar, presagiava que ens trobàvem devant, potser, el regidor de l'actual Govern amb més possibilitats de sortir-se'n. Fora de les consideracions polítiques que toquin (ja les farà qui pertoqui), sens dubte el Govern de Mora quedarà afeflit, més afeblit. Sóc sincer quan dic que desitjava sort a en Marcel, també la desitjo a qui l'hagi de substituir. I ho sóc també quan dic que m'apena que no hagi pogut continuar. Som de bàndols diferents però una cosa no treu l'altra. Ara, la prioritat és ell i la seva salut, i amb això ja n'hauríem de tenir prou. I de la salut de la ciutat... ja en parlarem un altre dia. Sort i ànims!

L'última 'corrida' *

Si hi ha una mostra feafent de l'art com a poder simbòlic i, sobretot, de la seva possessió com a tranquil·litzador de la nostra agitada existència és el fet que el cartell dissenyat per Miquel Barceló per anunciar la darrera cursa de braus a Catalunya, celebrada el passat 25 de setembre amb els toreros Juan Mora, Serafín Marín i José Tomás, ja sigui una peça cobejadíssima. Hi juguen molts factors. N'explico alguns.

Un, que un dels millors artistes del món, vius, intervingui en el debat públic d'una manera tan contundent, tan lluny del llimb on s'hi arracona sovint els artistes. O on s'arraconen ells, com si l'art fos quelcom 'extern' al món. No, l'art és una manera d'ordenar-lo. Dos, la polèmica absurda i estúpida sobre la supressió de la festa taurina al nostre país, que s'apunta a l'asèpsia i a la buidor simbòlica que presideix el corrent de pensament correcte tant en voga. Pensament correcte lligat a l'unívoc llenguatge tecno-científic amb què ens movem. I tres, justament perquè, davant la desaparició militant de símbols (toros, creus, banderes normals, vestit, tractaments, litúrgies, etc...), la seva aparició 'artística' en dóna un respir: ni desapareix del tot, doncs, ni apel·la tan directament com diuen al desig atàvic de sang, de mort, com diuen els detractors de la festa i de tot símbol.

I hi ha encara una quarta raó. La qualitat del dibuix central és fora de tot dubte, com ens té acostumats Barceló des de la seva irrupció expressionista, allà als anys vuitanta, revisant l'art conceptual i abstracte. A més, remet a la idea, ja tractada en Barceló, de les el·lipsis que, en l'espai (com els espais oberts de places circulars, tant al cel coma la terra), al sòl (com els cràters), en els objectes (com els plats de sopa) ens transporten a altres móns ignots. Val a dir que la forma el·líptica, la que dibuixen els astres, ha estat usada des de sempre com a símbol de traspàs entre dues realitats. I la ferida al seu si, com representen alguns dibuixos medievals en representar les llagues de Crist, l'entrada de l'experiència divina en un cos. L'adopció per Barceló d'aquest símbol i la seva aplicació en formes tan senzilles atribueix el caràcter còsmic del més quotidià. Tornem al dibuix: També centra el brau com element vehicular d'aquest viatge, talment com les nostres cultures avantpassades (recordeu el Minotaure). Ens situa a nosaltres com a espectadors i convidats a lliurar la batalla. I contrasta la foscor i la claror (el "sol y sombra") que sempre, sempre en tot el que és humà, van unides. I de tot això també parlen, parlaven, les nostres ja enyorades corridas.

* article per a la revista Valors (oct. 2011)

La rosa i Kaufmann

La rosa, símbolo de la pasión por la nada, lleva sobre sí el estigma de Caín, según la interesante etimología que la carmelita Christine Kaufmann da para nadie (Kein-er); su libertad reside en ser de nadie, pero tampoco de sí mismos.

Amador Vega comentant un poema de Paul Celan a Tres poetas del exceso. La hermenéutica imposible en Ekhart, Silesius y Celan (Fragmenta, Barcelona, 2011, p. 119), que ell mateix i Lluís Duch presenten demà dimarts dia 4 a La Central.