dijous, de setembre 15, 2011

La pell i Almodóvar



Hi ha qui no suporta Almodóvar i hi ha qui el troba fantàstic sempre. És el problema d'intentar parlar sense aquest apriorisme i, encara més, de fugir dels epítets amb què aboquem els nostres prejudicis en tota conversa. És impossible. Hi ha qui troba pretensiosa i d'una aparença buida de transcendent La piel que habito (2011), com Carlos Boyero, i a qui fascina perquè "Freda en la posada en escena però amb una seqüència culminant amb què Almodóvar toca el cel i que de cap manera pot deixar indiferent", diu Judith Vives, la meva veïna més cinèfila. Jo he de dir que em va agradar força, que manté una intensitat i ritme narratiu que -justament- és el que busco quan vaig al cine un dia al vespre i que -i aquí hi ha la gràcia- permet múltiples lectures, obre nombroros camins i genera, si un vol, reflexions d'interès, com la que feia Mercè Ibarz avui a El País o com explicaven ahir un article llarg i dos de curts al suplement Cultura|s de La Vanguardia.

A mi em suggereix dos temes. El primer, la reflexió sobre el paper central de la pell en la configuració de l'ésser humà com a projecte únic a la naturalesa. Aquell ésser que ha descobert que té un 'cor', un interior, una profunditat, s'hi comunica sobretot a través de la pell. Curiosament, diem que una cosa és 'epidèrmica' quan no va al fons, però sabem tots que els tentacles de l'interior es mouen al pas de carícies, de ferides, d'arrugues, de cicatrius, de taques, de tumors, de petons, del seu color, de llepades, de mossegades, de cremades. Pensem en un interior aïllat (del que és capaç de fer) però no és res sense aquest contacte de l'aire i de la resta de matèria, viva o no, que s'hi acosta, que s'hi allunya o hi penetra. Alguna cosa d'això ens diuen alguns artistes, com Wolfgang Tillmans (en parlava fa poc aquí) o, també prop de casa, Josep Mª Codina (aquí i aquí). Almodóvar ens planteja un nou horitzó (moral, estètic, sensual, polític): la mutació, la intervenció i el control de la pròpia pell (o l'aliena).

El segon és conseqüència del primer. La pell és un dels atributs que diferencia els homes i les dones, encara que n'hi ha més. La mateixa pell que servirà per diferenciar blancs i negres en un país racista separa alhora homes i dones en una civilització com la nostra on els homes han de semblar homes i les dones han de semblar dones. Recupero aquí un escrit que vaig fer fa un any, a rel d'una entrevista a la filòsofa Beatriz Preciado, en el que plantejava els trets generals de la teoria queer, segons la qual la construcció dels gèneres respon a la voluntat del biopoder (concepte acunyat per Michel Foucault i seguit pel feminisme de la mà de Betty Friedan) per identificar els rols sexuals i socials, donant primacia al grup d'homes blancs de conducta heterosexual i amb atributs culturals masculins (forçut, sexualment actiu, abocat a la feina, d'èxit, etc...). Aquesta mutació que planteja Almodóvar a La piel que habito qüestiona obertament (potser de manera més clara i més simbòlica que els altres films) aquest repartiment de rols que anomenem 'gènere' sobre el qual es construeix, com deia, tota la civilització, i que gràcies la pressió de moviments LGTB, per exemple, podem qüestionar (a no ser, com a vegades passa, que construïm altres 'gèneres' diferenciadors: els barris o bars gai, etc.). I trobar, ara sí, sota la pell, la persona única que és cadascú, al marge de les construccions socials que l'atzar ha determinat pel nostre esdevenidor en néixer amb un cromosoma diferent que un altre. O en no fer-li cas.


Publica un comentari a l'entrada