Avui, m1tv

Davant la decissió de rescindir el contracte a vui treballadors del canal comarcal públic de televisió m1tv, avui no vull parlar de la manca de visió que té el que deixa anar un talent com el de Joan Catà al front d'aquest canal, ni de l'oportunitat que tenien alcaldes del mateix color per posar ordre i refer el projecte de televisió pública sense polítiques de campanar, ni de la incapacitat que tenen de redreçar-ho, ni de la necessitat que tenim d'informar-nos veraçment i construir la comunitat que fem a través dels nostres mecanismes d'identitat, ni de les oportunitats econòmiques d'un projecte com aquest en una ciutat que vol ser puntera. Avui em sap greu, sobretot, la posició personal d'uns treballadors que -un dia per l'altre, com els mals patron, com els covards- s'han vist abocats a l'atur.La solidaritat més granm, el reconeixement més pregon i el desig de sort és el que cal fer avui als treballadors i treballadores de m1tv que han fet fora ...i als que queden.

Foto: Romuald Gallofré.

Un homenatge a Quintana

Els que érem petits als anys setanta i ens va començar a créixer pèl fora del cap als vuitanta coneixíem el que es coïa a la ciutat a través del setmanari El Maresme i ho vèiem, en bona part, gràcies a les fotos de l'Enric Quintana, que va morir dissabte passat a Vic. Un bon fotoperiodista com aquell, n'estic segur, em va ajudar a conèixer (i estimar) una  vivíssima ciutat, que s'explica molt millor amb imatges, amb protagonistes, amb mirades. Sobretot si és com la nostra, Mataró, que té fama d'amagar-se, de viure portes endins, de no ensenyar res. 

Tinc tres foteses al cap, a banda del record de les seves fotos. Un és una foto, precisament, però no d'ell, que el setmanari va publicar no sé si per fotre's-en, en què el fotògraf estava magrejant una noia amb els pits enlarie en una discoteca amb la llegenda, més o menys, que en Quintana havia lligat. L'altre és el procés en què el fotògraf va lliurar el seu material, gràcies a Xavier Cateura, a l'arxiu municipal. Jo ja era regidor a l'Ajuntament i la regidora de Cultura (crec que aleshores Carmina Benito) ens va explicar entusiasmada el contingut d'uns documents únics sobre la transició a la nostra ciutat. El tercer és fa poc, quan un bon amic de Quintana m'explicava l'imminent desenllaç.

Us recomano llegir l'article de Manuel Cusachs que el digital Capgròs ha publicat amb motiu de la seva necrològica. Veureu de què i de qui parlem. Ell és l'autor del llibre De súbdits a ciutadans. Mataró, del 1960 al 1980, il·lustrat amb el fons del què us parlava, al que va acompanyar una exposició, crec que de quan Remigi Herrero era el regidor de Cultura. Cusachs acaba amb un prec justificadíssim. "Seria oportú que la ciutat, en memòria seva i, sobretot, d’aquells anys en què ell va retratar la realitat quotidiana, se li fes una exposició de les seves fotografies i un recital d’algunes de les seves poesies", diu. Té tota la raó. Els que en van ser protagonistes, els que ens vam començar a afaitar aleshores i -sobretot- els que ja han nascut en democràcia, ho agraïrem.

[També n'ha parlat Pere Pascual al seu bloc]

Gràcies, Masriera

Ja he dit alguna vegada que en Francesc Masriera m'estimula. És a dir, primer em molesta que ho barregi tot, que compari l'Oriol Bohigas amb La Noria o amb la "insofrible" Rosa Mª Sardà, que el seu únic criteri estètic sigui antic=bo / modern=dolent, que s'atreveixi a carregar-se artistes i arquitectes catalans de fama internacional sense el mínim rigor (ni vergonya), com fa al Capgròs. Home, els gentils acostumem a callar o a passar amb discreció i, encara més, esperem primer a veure què ens diuen, abans d'imposar el nostre propi cànon estètic... que ja ens imaginem per on va. 

Però després penso que també això és una oportunitat. Una cosa bona que fa és 'dessacralitzar' (i una de dolenta és 'sacralitzar' de nou sense massa criteri... fora de l'antigor). Jo també crec que els discursos excessivament trasncendents sobre l'art amaguen sempre alguna cosa... buida. Jo, que sóc dels que la trasncendència la troben en coses ben banals com un nen amb una menjadora, ja m'enteneu, també desconfio del que no entenc, del que es massa abstracte. També desconfio de la 'creació automàtica' i de la 'creació-sempre-sublim'. Crear és pencar i fracassar moltes vegades. Diguem que Masriera i el seu nihilisme m'ajuden a veure-ho així. Doncs gràcies.

Però ara m'agradaria que qui fos, tant és, tant me fa tampoc a què es dediqui i que tingui punyetera idea de res, em digués què troba bé, quines són les sorpreses que el commouen,  què  fa que el món sigui un bon lloc per viure, què és allò que -blasmat, potser per alguns-, desperta als altres sentiments contradictoris, i ens explica coses que, potser per no haver estat prou transitades, ara se'ns apareixen com una revelació. No cal -en això té raó- que siguin grans parides monumentals. Però tampoc, sisplau, una mirada tan estètica al passat que fins i tot desbordi la tradició. A vegades una peça de la Sardà, un racó d'en Bohigas, un brut i trist mitjó de Tàpies, un pobre delegat sindical (sí, també s'hi fot) o un pobre artista que passi casualment per Can Xalant poden dir-nos coses importants. Només a vegades, potser sí. Però que algú ens les indiqui.

Respiren les estrelles

La nit es banya.
Respiren les estrelles
a dins l'aigua.

Jaume Subirana, "Rabeig", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 26.
Il·lustració:  Vincent Van Gogh, La nuit étoilée sur le Rhône (1888)

Com Thatcher però a l'inrevés

A algunes persones les he atabalat demanant sisplau que es llegissin aquest interessantíssim article del professor José Luis Álvarez (sempre m'agrada molt el que escriu) a El País, en el que proposa al PSOE -a les portes d'un Congrés- exactament seguir la mateixa estratègia que Margaret Thatcher (ara de moda amb el film que protagonitza Meryl Streep) va seguir per assolir l'hegemonia del seu model polític i econòmic a tot el món aquests darrers trenta anys... però amb un model propi, és clar. M'agrada per la capacitat que té de resumir les característiques bàsiques de l¡èxit del projecte conservador, perquè apel·la directament a la necessitat estratègica de qualsevol projecte clar (i no sembla que les 'primàries' socialistes hi ajudin gaire) i perquè diu algunes coses que no són massa corrents.

La ideologia de l'experiència

Creu que cal aprendre quatre lliçons: Primera, "la relación entre su trayectoria y su ideología", diu. Lluny del que era habitual al Partit Conservador, provenia d'una família modesta. Per ser dona, a més, va haver de vèncer més obstacles. Això li atorgava un plus de credibilitat notable. L'experiència personal posada en primer pla. Saber de què parles per haver-ho viscut. "Las creencias que generan energía son las que arraigan lo político en lo personal, las que responden directamente a las vivencias de los ciudadanos.", diu Álvarez.  I afegeix: "son ideologías: cosmovisiones vitales que orientan a la acción política. Hay una ironía interesante en que la izquierda, quien desarrolló analíticamente el concepto de ideología, haya olvidado su importancia, obsesionándose con las ideas".

"Otra clave para la sostenibilidad de un ciclo es reconocer que estos no se basan principalmente en las instituciones representativas de la democracia, como los partidos o el Parlamento", diu Álvarez per parlar de la segona lliçó. I explica una anècdota clarificadora, que la compara amb la política de destrucció sindical de la dama de ferro britànica: "Felipe González comentó, hace años, que una de las reacciones conservadoras a lo que en los años ochenta parecía una serie inacabable de victorias socialistas fue la ocupación deliberada de los ámbitos del Estado más autónomos de la voluntad popular. Así, la derecha, envió a sus jóvenes generaciones, especialmente aquellas disciplinadas por instituciones religiosas, a hacer oposiciones a altos cuerpos de la Administración y la judicatura".  També en això hem perdut força els socialistes.

Som canvi

El tercer element clau és el de la bandera del canvi. L'esquerra és un moviment de canvi, de reformes, bandera que es deixa arrabassar massa sovint per la dreta, encara que sigui retòricament. Afegeix el professor "Nueva ironía: los partidos de izquierda se han convertido en conservadores, aunque sea del Estado de bienestar, y los de derecha, desde Thatcher, y aunque sea falsamente, en partidos de cambio. ¿Qué quiere cambiar de España el PSOE? Se desconoce." Touché.

I el quart és descrit així: "La lección final de Thatcher sobre ciclos es que estos se basan en el conflicto radical, constante, sin consenso, en todos los ámbitos sociales, contra algo y alguien, a quien se intenta desplazar del poder. Este conflicto es el que permite una fricción permanente, el que proporciona tracción política. (...) Este modo de acción conflictivo es especialmente difícil de practicar por nuestra izquierda, que llegó al Gobierno todavía en el ambiente de consenso de la Transición. (...) Otra ironía: una visión dialéctica de la política, de lucha, que es esencial a la cosmovisión progresista, ha sido apropiada y practicada por la derecha europea y española —al menos hasta Rajoy presidente—."

Se'ns gira feina, oi?

El nàufrag llegint González Faus

El primer que vaig pensar, quan vaig rebre el darrer quadern de Cristianisme i Justícia (El naufragi de l'esquerra, de José Ignacio González Faus, gener 2012, el podeu llegir a sota del post o descarregar-vos-el  en pdf en català o en castellà) és una mena de prejudici: "Ja hi som," -em deia- "a veure quin dia un capellà fa un quadern idèntic però parlant de la crisi de la dreta". No us heu fixat que mai ningú en parla, de la crisi de la dreta? No està mai en crisi? O és que l'estat permanent de l'esquerra és la crisi? A més, no tenen prou feina els capellans que han d'anar a ficar-se en aquestes coses?

Però me'l vaig llegir de seguida, cosa que us recomano fer. El conjunt del llibret, com diu ell mateix, proposa el que, resumit "en to catequètic, “aquests manaments es condensen en dos”: civilització de la sobrietat compartida i democràcia econòmica" (p. 27). D'una banda, Gonzàlez Faus creu que l'esquerra s'ha de fer notar per una mena d'actitud vital ètica que parteix de la sobrietat i, de l'altra, proposa més ambició al programa de l'esquerra, massa distreta -creu- en aspectes molt secundaris i fins i tot irrellevants. Restes d'un naufragi, diu, no tan sols d'una simple crisi.


El primer que he de dir és que ja sé què hi fa un capellà parlant d'això. Sens dubte, la tradició cristiana pot aportar molt a l'esquerra i, sobretot, la interpel·la. No dic que no pugui influir en altres tradicions polítiques, però que -d'això en destil·la el quadern- a l'esquerra li serveix per recordar-li l'objectiu comú (els pobres) i l'adverteix -com deia- de distraccions, li  fa veure si n'és d'important. A destacar unes fantàstiques cites que van d'Aristòtil a Marx passant per l'Evangeli i Keynes.


El segon que he de dir és que no estic massa d'acord en el plantejament de radical sobrietat que li fa dir que "Cap socialista no té (...) dret [a fer vacances a Marbella] mentre hi hagi un sol ésser humà que no pugui estiuejar enlloc" (p. 12). Sí ho estic en el fons, en el sentit que un estil de vida com el que veiem a Marbella hauria de ser incompatible amb ser d'esquerres (i que ser d'esquerres és veure però també viure)... però em preocupa la dimonització del "luxe", de l'"excés", justament el que vessa més enllà de la rendibilitat. No sé si m'explico.


I el tercer que he de dir (això és un post ràpid, hi ha molts més aspectes a destacar) és que m'agrada com planteja algunes crítiques al que anomena l"esquerres de plàstic" (pp. 16 i següents) perquè s'atreveix a dir coses que fins ara ben pocs deien, des de l'esquerra. Per exemple, que "alguns laïcismes per la seva forma de comportar-se es posen a l’alçada del pitjor de l’Església". O que "la tècnica, que hauria d’estar al servei de l’home, acaba posant l’home al seu servei, originant la tecnocràcia que, unida a la pseudocràcia (o poder de la falsedat) típica dels mostres mitjans de comunicació, amenacen seriosament les nostres democràcies". I encara que "el llibertinatge sexual tampoc no és d’esquerres. Molt abans que l’esquerra el reivindiqués l’havien practicat monarques i fins i tot algun papa", amb l'afegitó que no podem pas dir que "l'“avortament lliure i gratuït” sigui un autèntic crit d’esquerres, ja que nega el dret a ser persona als qui estan indefensament destinats a ser-ho".

Encara hi hauria afegit més exemples (ell mateix reconeix que s'ha quedat curt), com el tractament de 'bon salvatge' cap a la immigració, l'avantsala del racisme. Però no ens quedem en l'anècdota. González Faus ens recorda que l'imperatiu de l'esquerra consisteix en no deixar de mirar tota l'estona el seu principal objectiu (que -com deia- comparteix amb el cristianisme): els pobres, però -alhora- amb la mirada posada en horitzons més agosarats, més estructurals, que no sé si passen per on ell diu... però que hi han de ser, més enllà de la defensa reactiva de drets amenaçats, que també (vegeu Innerarity). A veure si som capaços de fer-ho. De moment, gràcies, P. José Ignacio.

Open publication - Free publishing - More capitalisme

N'he parlat recentment també a: Chesterton, de dretes?, Dretes i esquerres, La dreta i la tradició, Autocrítica carinyosa al PSC a rel de Quim Cervera, El mercat és d'esquerres (II), L'esquerra i la religió.

Dimonis

- ¿Cómo sabe usted todo esto?- gritó- ¿Acaso es usted un demonio?

- Soy un hombre- respondió gravemente el padre Brown-, y por tanto tengo todos los demonios en mi corazón.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 106.

Il·lustració: Fotograma de La semilla del diablo (Rosemary's baby, Roman olanski, 1968)

Legalisme laïcista

-¡No diga nada! ¡No diga nada!- gritó el zapatero ateo en una exagerada demostración de su admiración extasiada del sisetma legal inglés, pues no hay nadie más legalista que un laicista.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 195.

El príncep i l'escriptor

Hay algo muy llamativo en el asunto Urdangarin. Siempre se ha dicho que la monarquía española estaba blindada informativamente, de manera que los medios no publicaban noticias incómodas sobre ella; me parece que es verdad, pero también me parece que el blindaje no lo construyó la monarquía, sino los propios medios, a veces paralizados por una especie de miedo preventivo. Hace un par de años publiqué un libro sobre el día más decisivo del Rey en el que no me dedicaba a echar incienso sobre el Rey, y la pregunta que más me hicieron los periodistas fue si en algún momento me había mordido la lengua, si no había tenido miedo de escribir lo que escribí. Mis respuestas fueron dos: una es que como persona soy razonablemente cobarde, pero como escritor no puedo permitirme ese lujo, porque un escritor cobarde es como un torero cobarde: mejor que cambie de oficio; otra es que yo creía vivir en un país libre. Me alegra decir que al menos mi creencia no era equivocada: no sólo no pasó nada (¿qué demonios iba a pasar?), sino que tiempo después recibí de manos del príncipe Felipe un premio por ese libro.

Pero ahora todo ha cambiado. Ahora se acabó el blindaje y se abrió la veda contra un miembro de la familia real, así que vemos a diario que casi los mismos que incensaban a Urdangarin se dedican a apedrearlo. Hay quien ya piensa incluso que, como toleramos bien la corrupción de los políticos pero mal la de la corona, esto es el principio del fin de la monarquía. No sé. Lo que sí sé es que la monarquía ha tenido mucho que ver con el hecho evidente de que los 30 últimos años de España hayan sido los más libres y prósperos de los tres últimos siglos; y también sé que, si se cambia la monarquía, hay que cambiarlo todo. Añadiré que no soy monárquico, pero estoy seguro de que ahora mismo nuestro auténtico dilema no es monarquía o república, sino mejor o peor democracia. En cuanto a Urdangarin, quizá nos prestaría un gran servicio paradójico si el juez lo condenara: demostraría que es verdad que vivimos en un país libre, donde la justicia es igual para todos.

Javier Cercas, fragment de "La frontera final", article a El País Semanal, 22 de gener de 2012.

Ponentada de Comadira

«Ponentada gran», de Narcís Comadira from Veta Visual on Vimeo. 

Ell descriu així el seu ponent, aquesta ventada dels setanta, que tots volem lentíssim -entaulat força estona- per gaudir-ne a fons, del vent i d'en Comadira. Avui fa 70 anys i, per celebrar-ho, el món comparteix el vídeomuntatge d'aquest bell poema, "Ponentada gran", present al llibre Usdefruit, Ed. Empúries, Barcelona, 1995, i del que ara us en deixo la lletra. Per molts anys, doncs.

S'ha entaulat el ponent,
el vent desficiós
que, impacient, sacseja
els pins i els tamarells,
que s'endú l'alegria.
El vent calent que eixuga
les conques salineres,
el vent constant que esquinça
la pell del mar: els gossos,
inquiets, lladruquegen,
les criatures frisen,
d'aquí d'allà, insubmises;
els grills foradaran
tota la nit amb queixes.
M'assalten vells records:
foc de remordiments
pels dies no viscuts,
pels pecats no comesos.
¿T'he de dir adéu per sempre,
gregal, vent dels déus joves?
Sota aquest cel ardent,
color de cor de síndria
-després sang i caliu-,
entre sentits opostos
em ballen les paraules.
Per retrobar la calma,
vaig vora mar, passejo,
i penso en el meu Déu
i en el fill que no he fet.

Al blanc inicial

I tornem al blanc inicial
al blanc dels llençols a l'esquena
al record al full esperant.

Jaume Subirana, fragment de "Retorn al blanc", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 23.
Il·lustració: Tracey Emin, I loved my innocence , 2007

La rateta que escombrava l'escaleta

M'expliquen una conversa recent, real. En ella, dues dones que van a fer feines a vàries cases, comenten les dificultats que tenen per fer entendre a les persones que les contracten que han d'assegurar-les. "Més o menys tothom ho accepta perquè la tele en va plena, però una ja m'ha dit -per dues vegades- que pel preu que li acabarà sortint s'estima més contractar 'alguna negra o alguna mora', que cobren molt menys", diu una d'elles.

Molts ens hem passat moltes hores desmentint suposats tractes a favor, exempcions d'impostos o pagaments (del súper, per exemple) per part de l'administració cap els immigrants, la bossa principal dels quals, a Mataró, corresponen als grups ètnics als que sense massa traça al·ludia la mestressa impacient. Ens hi hem esgargamellat i ens hi hem jugat el coll i algunes altres parts del cos contra una mínima prova. Malgrat això, aquesta és la impressió que hi ha  i fou el principal esquer electoral de PxC a les passades municipals. Alguns aprenents de bruixot també s'hi van apuntar. Ara, els aprenents i la pròpia PxC, malden contra la pressumpta construcció d'una nova mesquita en una zona industrial que, pel que sembla, tampoc hi ha res de clar que sigui cert. Ho fan obviant que, fa més de deu anys, l'Ajuntament (amb acord unànime) i la comunitat musulmana van acordar no fer ni una sola mesquita dins el casc urbà, com a mesura intermèdia entre el dret d'uns al culte (dret que compartim el conjunt de ciutadans, del color i creença que siguem) i les evidents dificultats de convivència, que hi són i que fan més mal que bé.

Com és obvi, per més que hi hagi qui té la temptació d'endolcir-ho, la immigració és un problema. Veig intentar explicar-ho ras i curt un dia aquí, quan encara era primer secretari del PSC a Mataró, i vaig explicar com em semblava que calia governar-ho. Però no deixa de ser-ho i la impaciència té un preu electoral. Tothom n'ha pres nota, encara que sigui -com deia- per fer l'imbècil. O el Chamberlain.

Però la discriminació hi és, i tant! Hi és quan s'etziba l'espantall dels immigrants "que cobren molt menys" per posar en joc el lloc de treball, per precaritzar encara més les condicions de qui ja ho té prou fotut. En un altre temps, amb més consciència de classe, com es deia abans, potser seríem tots capaços de veure que prenen ens prenen el pèl els de sempre. Però allà, al barri, lluny del portal que s'haurà d'escombrar o de la pica que caldrà netejar, dones de fer feines blanques i negres comprovaran l'abisme entre parets mitgeres, l'abisme del sou, de la por, de la incertesa. L'abisme que s'omple amb odi. I l'odi que omple amb vots PxC. I potser així, tant la mestressa 'estalviadora' com la seva víctima 'blanca' hauran coincidit amb l'objectiu de considerar les dones "negres o mores" el pitjor que hi ha.

La dutxa vigilada

Idees per fer-ne una novel·la n'hi ha a cabassos al que anomenem 'la realitat'. Avui mateix, saltava a El Punt Avui la notícia d'una denúncia efectuada per dos turistes que, a l'estiu de 2010, van adonar-se que tenien una càmera enregistrant la dutxa de la seva habitació en un hotel de Roses. Segons sembla, el dispositiu estava dotat d'una petita antena que, en un radi de 100 m., podia enviar les imatges a algun receptor. Com és obvi, la parella tem veure's un dia a qualsevol lloc d'internet, per la qual cosa el seu advocat rastreja cada dia la xarxa. Es veu que fa poc algú va enganxar amb el mateix mètode Ronaldinho masturbant-se en una sauna. Deu estar de moda, més a favor meu.

Dic fer-ne una novel·la (o una pel·lícula d'aquestes de diumenge a la tarda a la tele, posem, res de l'altre món) perquè viure-ho a 'la realitat' no deu ser tan divertit, m'imagino. Però qualsevol dels punts de vista té el seu què. Podríem fer-ne una que anés convergint-los. El de qui ha preparat l'operatiu, el millor, el que permet més 'trama'. El de la parella, el més obvi i els podríem fer patir força (encara que ens permetríem alguna escena de cara la galeria, res, per recuperar el vocabulari eròtic del català). El dels responsables de l'hotel, el més inquietant (ens imaginaríem el director amb un sac de nervis i tothom de l'staff amb cara de còmplice). I el de l'advocat rastrejador, també déu-n'hi-do. Aquest darrer paper, si va al cine, me l'agafo.

Foto: Fotograma de Jóvenes ocultos 2

Pujol, Duch i Chillón a l'arena

Avui Jordi Pujol signava un article a La Vanguardia de rèplica a un d'anterior, signat per Lluís Duch i Albert Chillón en què s'acusava el govern d'Artur Mas d'una manca de sensibilitat economicista vers el món de la salut, arran del comentari del conseller de Salut, Boi Ruiz, segons el qual la salut és un afer privat. Per cert, és en el món proper al cristianisme on he vist les crítiques més fonamentades (i clares) contra la ideologia que destil·la el titular de Salut del nostre pais (vegeu aquí). Us recomano llegir-los tots dos. Més enllà d'escatir qui "té raó", us faig notar algunes coses. 

En primer lloc, l'apel·lació que fan ambdós (o tres) als fonaments 'cristians' en les derives polítiques, com a tendències positives quant a la cohesió social. En segon lloc, perquè fan també tots dos articles una mirada més enllà de la conjuntura, pensant sobre les causes i conseqüències de fons de determinades accions polítiques, bo i que Pujol apel·la a la conjuntura per justificar la deriva que els professors Duch i Chillón criticaven amb certa duresa. Recordem que, per Duch, el concepte "salut" s'ha d'interpretar en un sentit més clàssic: el de l'equilibri, i s'inscriu sempre en l'ordre social.

I, en tercer lloc, perquè val la pena que els nostres intel·lectuals baixin a l'arena dels debats públics, amb el risc d'equivocar-se o fer enemics; que es mullin. I, afageixo, que vagi més enllà del recorrent, frustrant i inútil debat sobre la independència, que sembla l'únic possible al camp català de les idees. Jo, que respecto molt tots tres signants, ho agraeixo. I al país li cal.

Els homes perversos

Es veu que ahir, Francisco Camps, expresident de la Generalitat valenciana que està essent jutjat per un pressumpte cas de corrupció, va fer tot el possible perquè tothom veiés que llegia La ruta antigua de los hombres perversos, (Ed. Anagrama, Barcelona, 1989) de René Girard, un llibre que recordo molt bé haver llegit fa molts anys, potser el de la seva publicació, i que em va agradar força. El llibre parla sobre la funció central de la idea de 'bóc expiatori' en tota tradició religiosa i en tota estratègia de cohesió social, on hi inscriu la passió de Crist, seguint les seva teoria segons la qual és la violència la que funda el sagrat. A mi també em sembla que, si bé a vegades n'és l'excés, també és l'absència del religiós o del sagrat o del mític, absències tan evidents avui, el que fa desbocar la violència, o no vehicular-la prou bé.

Però, en fi. És bo que Camps llegeixi Girard, a mi em va servir de molt. Òbviament, la seva 'exhibició' no pretén un debat públic sobre les teories de Girard  sinó, segons sembla, identificar-se amb aquest bóc expiatori. Ja veurem quina religió funda. O ja veurem si, en realitat, potser s'està pensant a qui carregar la llosa de ser cap de turc. Però a mi, a banda de gràcia, em va fer venir un calfred només de pensar que Camps i jo puguéssim compartir una sola lectura, que disfrutéssim amb les mateixes coses. Glups.

El nostre ciborg

Penso que no dec ser l'únic que, amb indissimulat orgull, vam sorprendre'ns aquest diumenge tot veient el reportatge que -seguint amb un model ja consolidat en aquest mitjà- publicava El País Semanal de la mà de l'escriptor Juan José Millás amb Neil Harbisson [Wikipèdia, web, Facebook, Twitter] de protagonista. Dic indissimulat orgull perquè hi surti un mataroní (som així de provincians, ja ens perdonareu), perquè es parli de la nostra ciutat ja des del principi i perquè hi surti el TecnoCampus, descrit com un rusc d'abelles (li haurem de dir a l'Oriol Bohigas).  I perquè ensenyin com treballa una obrera.

Aquests articles de Millás són fantàstics. Acostuma a passar tot un dia, o una setmana, o unes hores, amb qui sigui, i ens la manera de descriure'n l'experiència és brutal. Que Harbisson, un artista ara abanderat de la causa ciborg (per l'artilugi amb que viu que li permet 'colorejar' una realitat que només veu en blanc i negre), hagi estat triat com a interlocutor és una combinació interessantíssima. Tant que fa que Millás, precisament ell, li pregunti "Tú eres un poco raro, ¿no?".

En fi. El que volia dir és que, mentre llegia divertit aquesta original 'visió' del món m'ha vingut al cap una conferència que vaig sentir-li a la Dra. Mª Jesús Buxó, eminent antropòloga, i que em va portar a escriure ràpidament aquest post. Certament, potser l'anglès mataroní Harbisson és el primer ciborg del món... però s'inscriu en una cultura molt predisposada a l'experiència ciborg, hiperconnectada i hiperpantallada, i molt acostumada a servir-se de les màquines per desenvolupar les seves capacitats 'naturals'. Posava l'exemple dels cotxes "que els joves valoren més que la casa, ja que allà ho fan tot: escolten música, tenen relacions sexuals, mengen... el cotxe és el seu vehicle d'expressió en un escenari 'emmarcat' anomenat carretera", segons aquesta catedràtica de la UB.

D'aquell apunt (la conferència anava sobre l'accidentalitat), i si em perdoneu l'autoreferència, us deixo amb el següent paràgraf.

Els joves (encara que "ja no hi ha joves, sinó cultura de la joventut, que no té a veure amb l'edat"), diu, que tenen necessitat d'un període d'alt risc, estan acostumats a viure veient la realitat 'emmarcada': la pantalles de l'ordinador, el cinema, la finestra del cotxe, la televisió, la play-station... El repte és el de traspassar el marc com Alícia traspassa el mirall, decidint el destí, sense resignar-nos al revés, a la "humanització de la màquina" ("és que els ordinadors han fallat" es diu quan volem posar excuses...). Ha acabat amb dos advertiments més: El primer, l'associació fortísima entre llibertat i velocitat, per la qual cosa no serà senzill interioritzar pautes limitatòries. I la segona, compte amb els senyals (que, d'altra banda, han de ser correctíssimament posats i complets): la focalització mental del conductor no recau sempre en factors externs.

Fotos. Albert Jodar.

A propòsit de Llovet i la llengua

Jo tenia la fama d'escriure bé, quan era jove. I nen. Ja m'enteneu. No només que tenia gràcia, escrivint, sinó que, a més, tenia bona ortografia. Podeu preguntar-ho a qui vulgueu. Ara, amb l'excusa del bloc, me n'adono que no en tinc ni la més remota idea. Del que escric i de l'estil, millor no parlar-ne: és impossible i ja sé que sóc babau. per això tinc un bloc enlloc d'escriure un llibre, que és el que hauria de fer si en sabés. De l'ortografia, ara me n'adono. Suposo que deuen ser les presses (no sé per quin cony de raó vaig decidir publicar cada dia) o potser és la meva ignorància que ara surt. Alguna de les faltes que faig me les adverteixen persones que no tenen el català com a llengua materna i que, per tant, han hagut d'aprendre's normes que ni tan sols sabia que existissin. Jo escric sense normes, senzillament repeteixo el que he après llegint, com vaig comprovar amb estupor quan em vaig presentar per la prova del nivell C de català (que vaig superar a la primera, però). 

Ja em disculpareu, doncs, sin us recomano un article de Jordi Llovet que va publicar-se fa poc a El País. Va ser en forma de cart al president de la Corporació Catalana de Ràdio i TV, Enric Marín, per queixar-se de la manera com parlen els locutors de la nostra. Té tota la raó i em cau encara més la cara de vergonya quan penso amb les burrades que he arribat a escriure en aquesta pantalleta. Llegiu-vos-el, és molt bo. Podeu descarregar-vos-el aquí.

Mormolant-te

L'altre dia a la nit
una veu em va dir
a l'oïda: "Una veu
mormolant-te a l'oïda
en la nit és mentida".

Jaume Subirana, "Felicitat (poema persa)", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 23.

Otón m'encanta

Aquest escrit és per recomanar-vos una entrevista i un llibre que, abans de ser publicat, ja fa molt bona pinta. El personatge entrevistat i l'autor del llibre, guardonat recentment amb el premi Joan Maragall, és Josep Otón, un actiu doctor en història i professor de filosofia que, perquè m'entengueu, compta amb un grup de fans al Facebook. És expert en Simone Weil i, en aquestes dues recomanacions que faig, explora la idea del reencantament religiós modern, i les seves caacterístiques, fruit de l'esgotament del model modern del desencantament com fou formulat per Max Weber. I, també, davant la sorpresa de molts que donaven per 'liquidada' la religió com una llosa, una rèmora, una repressió arcaica que les llums i el progrés redimirien matant-la. N'he parlat en aquest bloc en altres ocasions.

El llibre guardonat va d'això i l'entrevista surt publicada avui a El Punt Avui. Deia que val la pena destacar-ne les seves característiques -postmodernes, diu- (i que, per mi, són tan aplicables al fet religiós, com polític, o social o l'amorós...), donat que la religió no torna exactament com al coneixíem (o potser com esperàvem): "en aquest retorn al sagrat l'individu trenca amb els referents culturals de la pròpia tradició religiosa i assumeix el protagonisme en la configuració de les creences. En aquest procés, la globalització li aporta els continguts religiosos a partir dels quals confecciona el seu credo particular", diu Otón. Les característiques del temps que vivim (els 'líquids' de Bauman, la individualització, la desconfiança cap el compromís col·lectiu i tota 'mediació' que no sigui 'mediàtica', l'adamisme....) traslladades també a l'emergència d'una dimensió de les persones que, volent-los-hi alliberar, l'excés de racionalisme havia reprimit alhora.

El punt de partida, d'altra banda, no és exactament el de la tradició, que d'altra banda, viu una evident crisi de transmissió a causa de la desconfiança (Duch dixit) de les seves transmissions. "És una religió basada en l'experiència personal i, per tant, hauríem de parlar, d'espiritualitat. Aquesta experiència personal –que en la postmodernitat per un cantó s'allunya dels orígens, de les arrels i, per un altre s'apropa, perquè no dir-ho, a l'oci i l'entreteniment– pot ser una espècie de neomística, en formes de meditació, per exemple. O estar més difusa en la cultura, aquí hi hauria l'interès pels llibres sobre gnòstics, templers, càtars o d'autoajuda. Una tercera opció són els fonamentalismes", adverteix l'entrevistat. 

El futur d'aquest fenomen, però, és incert. Otón apunta, entre d'altres, una possibilitat interessant per llegir des de les experiències religioses més tradicionals (que romanen i que són -malgrat tot- bastant seguides), apunt que sembla una pregària: "que aquesta reivindicació de l'experiència postmoderna actuï de catalitzadora i entri en diàleg amb les religions que ja existeixen i puguin ser un revulsiu de tal manera que les religions tradicionals acabin recuperant la pròpia dimensió espiritual".  

Atenció, doncs. No només pel fenomen que sorgeix i que pot influir al món de la religió... sinó també a la resta de la cultura i de la nostra vida. I, a parer meu, no sempre positivament. Per això aposto perquè la tradició serveixi, almenys, per introduir una mica de criteri davant un pensament neopanteista en què qualsevol cosa pot esdevenir sagrada, com quan a La vida de Brian els seus deixebles van fent amb tot el que troben (una sandàlia, una carbassa, etc...). 

Una anècdota. He estat regidor al meu ajuntament. Mesos abans de saber que m'hauria d'enfrontar a un espinós tema -jo aleshores encara no era regidor d'Urbanisme-, quan es començava a articular una oposició a l'aleshores demolició (després trasllat) d'una nau del segle XIX, alguns dels motius d'aquesta oposició em van fer pensar amb el fenomen del reencantament i ho vaig escriure aquí. Si amb Weber i els moderns vam aprendre a no sacralitzar els murs de la religió, o a desconfiar-ne almenys, com Jesús quan relativitzava el temple, dient que ell tenia una cosa més gran encara (Mt 12, 6) i profetitzant-ne la seva destrucció (Lc 21,6), a veure si ara sacralitzarem qualsevol pedra, llangardaix o marca.

Art inesperat a la cantonada *

Un web francès que aposta per compartir l'art dels joves d'arreu del món va publicar, en acabar 2011, una entrada amb 'les millors obres d'art urbà' (street-art) de l'any, on s'hi inclouen intervencions, espontànies o no, permeses o no, d'artistes fonamentalment anònims. A mig camí entre la 'gamberrada' i l'obra d'art, el que ens porta el primer problema diem-ne polític (n’hi ha més), l’art urbà té, com a principal objectiu, l’impacte més popular possible. En aquest sentit, i donat el seu caràcter fonamentalment icònic (de ‘marca’), és el que més s’assembla a un producte de consum... però saltant-se alguna de les seves normes, habitualment. I, també com en la societat de consum, hom té la impressió que es vulgui aprofitar tot, que tot sigui ‘vendible’ i no puguem suportar trossos de ciutat inútils. D’aquí la característica que més ens impressiona, d’aquestes peces: el seu enginy, que sembla lluitar contra l’enginy-eria de la ciutat obsoleta, o monòtona, o asèptica.

D’aquesta manera, senyals, deixalles, parets mitgeres, murs, ulls de ponts, esquerdes, runes, cul-de-sacs, escultures oblidables, taques, mobiliari urbà, suports publicitaris, herbots... es transformen en tota un altra cosa, és a dir, prenen forma d’una altra cosa sense acabar de ser el que són.

En qualsevol cas, no tan sols és l’enginy, crec, el que fa aquestes imatges atractives. O el toc d’atenció (a les autoritats, al mercat) sobre el tros de ciutat ‘fora de control’, que en seria la faceta més reaccionària. També reclama, crec, que la ciutat reprodueixi l’esquema amb el que la nostra civilització està més ‘tranquil·la’ (i la cultura té una part de contenció, de tranquil·litat, també) que consisteix en la combinació de pautes ordinàries i de fets (experiències, incursions, sensacions, opcions vitals) completament extraordinaris. O bé d’escenaris previsibles i -de tant en tant- d’imprevisibles. D‘etern retorn circular i de projecció endavant. De dies feiners i de dies festius (entre setmana, sí). De raó i de mite. 

La ciutat també ha de ser això, en fràgil equilibri: els seus dies d’esforç i la festa major; els seus carrers facilitadors del trànsit i els facilitadors d’altres coses; els eixamples i les places; el control de l’espai públic i el risc del que t’hi pots trobar; les pautes diàries (que els fanals ’encenguin, que els busos vagin) i les putades diàries (la inseguretat, l’atur). L’art al carrer, amb tot el seu surrealisme, ha vingut perquè no ens n’oblidem. Que ho sembla.

* article publicat a Valors (gener 2012)

Horror vacui a l'agenda

La jove politòloga Judit Carrera explicava diumenge passat a El País que la manca de temps ha esdevingut una de les principals obsessions contemporànies. Tant que fins i tot la publicitat atrau els clients amb l'eslògan de 'regala't temps'. "Vivimos agobiados por la sensación de falta de tiempo para todo, encabalgando actividades en días repletos de obligaciones, regulados por horarios y plazos que nos recuerdan que llegamos tarde a todas partes. Pero el tiempo en sí no es escaso, solo se convierte en insuficiente con relación a una finalidad determinada que requiere un lapso de tiempo; es más bien el aumento del número de actividades por unidad temporal propio de nuestro modo de vida el que origina el desasosiego actual", hi diu a l'article. I hi afegeix: "En este contexto, el aburrimiento se convierte en algo amenazador que solo abre la puerta al vacío existencial. ¿Hay salida entre este horror vacui del no hacer nada y la rueda del tiempo acelerado en la que estamos inmersos?".

Encara hi aporta alguna dada més, com el fet que la innovació tecnològica vagi esborrant la idea de temps: tot ho puc fer de seguida, fins i tot la recerca d'informació per qualsevol cosa és avui cosa de dècimes de segon. "Pero la información, como la experiencia, requiere sosiego para ser procesada y convertida en conocimiento y memoria", adverteix Carrera. "Además, el tiempo es esencial en la formación de la conciencia política, de manera que desacelerar el ritmo de vida tiene connotaciones colectivas más allá de ser un puro mecanismo de supervivencia individual."

Jo mateix deia fa poc, aquí, amb motiu del debat sobre la racionalització dels festius (un altre oasi insuportable de temps), reflexionava sobre la necessitat de la maduració, del lapse. Allò que deia un dia l'Albert Sàez, que 'periodisme' ve de 'període', que inclou un temps entre el fet, l'explicació del mateix i la lectura, i que el periodisme és el que passa entre aquests temps, no una retransmissió on line de la realitat. També citava la ironia de Nietzsche, quan recomanava llegir-lo com si fóssim vaques, remugant (o rumiant, en alguns idiomes és la mateixa paraula). O se m'acut el símil que fa Duch, sovint, amb la digestió: tot té el seu temps de digestió, d'assilimilació, aprofitament i excreció. Hi ha mil metàfores més sobre aquesta necessitat que, inclou, com diu l'articulista, un risc polític evident.

Però avui em quedo amb el que apunta: la por acèrima a l'avorriment que avui té tota la humanitat i, de retruc, l'imperi de l'horror vacui a les agendes com ahir era als meravellosos retaules barrocs.

Manuel Fraga, l'enemic

No sé si en el moment de publicar-se aquest post l'estat de salut de Manuel Fraga haurà empitjorat o millorat. Les notícies en parlen com si el desenllaç hagi de ser immediat i, en fi, s'hagi de morir. Al twitter se'n parla força i no precisament amb pietat. Fins i tot un diputat autonòmic d'IU hi ha convidat a la concurrència a brindar amb cava la mort del polític conservador. Jo, que em trobo a les antípodes de Fraga, i que em costa molt desfer-me de la seva vinculació amb un règim criminal que ens governà prop de 40 anys, ho trobo horrorós. Ja sé que és molt criticable la hipocresia que destil·la tota necrològica, però -sens dubte- és molt millor que, d'una banda, fer-la quan encara s'és viu i, de l'altra, alegrar-se'n.

Si alguna cosa ens ha de fer diferents dels que critiquem, si en alguna cosa se'ns ha de veure que no som com els franquistes, és precisament el respecte a la vida humana i a la persona en la seva integritat molt pel damunt dels seus actes o opcions. Aquesta seria la millor lliçó que algú que seia al Consell de Ministres que aprovava les execucions dictades per Franco podria aprendre del món que potser és a punt de deixar. Certament, el pacte constitucional incloïa no haver de demanar comptes i, segurament, tot això que ha quedat al pap. Però també és cert que ha valgut molt la pena el camí emprès, en un país disposat a passar comptes cada cinc minuts a partir dels estigmes que repartim. I de traçar noves regles del joc des de les quals, aquestes sí, hi puguem passar comptes.

A més, i això no és dolent, hi ha l'altre Fraga. El que és cessat i destinat a Londres (en podria parlar molt bé el mataroní Ramon Manent, que li anà a fer unes fotos); el que reconstrueix la dreta espanyola i la inserta en un estat democràtic, malgrat totes les reserves; el que seu 'amb comunistes' ell que deia que mai hi seuria; el que governa en una de les autonomies en que no confiava; el que va a la seva fins i tot davant els seus;  l'hiperculte amb tocs de genialitat...

En un moment en què l'altre es troba indefens i, fins i tot, absent, fins in tot quan l'altre ha estat l'enemic, és l'hora de reconèixer la complexitat huamana, és l'hora de trobar les facetes més ocultes, potser, però millors, encara que sigui per reconèixer-hi, en aquest altre, allò que també som nosaltres: polièdrics, fills de Déu (o de la vida), mortals... O, com deia l'Evangeli, per estimar-lo. Encara que sigui al darrer alè de la seva vida.

La ciutat s'ho val

Acabada la carrera d'obstacles comença una marxa gairebé de passeig. Acabats els tràmits urbanístics (incomptables), el 99% d'ells amb el vot desfavorable de CiU i els darrers amb un tàctic endarreriment del Govern d'Artur Mas; acabats els processos penals i bona part dels contenciosos, guanyats sense pal·liatius; enllestida bona part de l'obra pública complementària i els acords amb els comerciants; provada amb notable èxit l'estratègia d'ubicació d'una locomotora comercial a la ciutat d'aquestes dimensions i emplaçament... avui ha arribat el dia de la signatura del contracte entre l'Ajuntament i El Corte Inglés. Avui la premsa destacava la infografia que us he posat i que mostra quina podria ser la façana d'aquest nou centre comercial, que haurà de donar mil llocs de treball directes i indirectes i que significarà un important repunt del nostre PIB a partir que obri, segons sembla, a la tardor de 2014. Les conseqüències es començaran ja a veure en el moment de l'obra, amb centenars de professionals contractats i voltant per la zona.

No he pogut evitar tenir tot el dia d'avui a la memòria l'esforç dels dos alcaldes que hi han treballat a fons, Manuel Mas i Joan Antoni Baron, especialment aquest darrer, amb qui he compartit tambe moltes emocions al respecte. O les regidores que han trabat els consensos, com la Pilar Gonzàlez i l'Alícia Romero. O el meu predecessor a Urbanisme, company de penes i fatigues, Arcadi Vilert. O les del director general de la firma, Josep Miquel Abad (foto), qui sempre ens havia mostrat la seva confiança i suport. I dels ciutadans que s'hi han interessat i ens han ajudat, així com dels tècnics municipals que hi han treballat, amb molt esforç, amb molta il·lusió i també rebent una injusta querella. Tot això no s'improvisa no ve d'ara.

La feina dura està acabada. Però no tota. Atenció. Caldrà fer reformes urbanes encara, tant aquí com en altres eixos comercials, per fer que s'eixampli l'impacte d'aquesta inversió. Caldrà aprovar -si no s'ha fet- una llicència que inclogui un informe favorable dels experts sobre la qualitat arquitectònica de la façana, que serà molt visible, de forma independent. Caldrà aprovar definitivament (portem retard) les reformes urbanístiques als entorns del carrer Biada que CiU no volia fer. Caldrà reconstruir la nau de can Fàbregas i de Caralt, continuant els tràmits del concurs que vaig encarregar i que el nou Govern també deu haver aturat. Caldrà pensar, a més, en noves estratègies de recuperació econòmica amb el sector dels serveis, amb els sindicats i amb tothom qui es pugui, a rel d'aquesta implantació. 

Pel que he vist, hi ha una tendència molt acusada del govern de Mora en atribuir a l'herència tots els seus problemes. Per exemple, a Capgròs atribuïa el deute de Pumsa a inversions que Pumsa no ha fet o anteriors a 2007, és a dir, quan CiU les votava a favor. Bé. El primer que haurà notat la injecció dels 20 milions d'euros ingressats aquest matí és l'endeutament de Pumsa. Aquestes 'apostes estratègiques', de fa anys, desenvolupades en un temps posterior al previst (bàsicament, per la crisi i per les querelles dels que no volien El Corte Inglés), són les que avui es mengen la capàcitat inversora de l'Ajuntament. Però sense elles, recordem-ho, ni hi hauria Corte Inglés avui, ni Abanderado seria a Mataró, per exemple. Aquest és l'engany que no ens hem de creure quan el Govern vacil·li -si ho fa, com ha fet aquest temps que porta constituït- en aquests deures pendents.

Ironies de la vida, un dels seus detractors més prematurs, manifestant-se al carrer contra El Corte Inglés (més tard matisaria: contra aquest Corte Inglés) i -com deia- votant compulsivament en contra de tots els tràmits que l'han fet possible, des de l'inicial (el POEC) fins el darrer Pla de Millora Urbana (vot que modificà a darrera hora en plena contesa electoral), ha estat una de les parts signants. També tinc bastant clara la solidaritat que hem obtingut quan exercia de líder de l'oposició i altres havíem d'acudir als tribunals. Tant és. Ara, que vagi signant. La ciutat s'ho val. 

Fotos: Tot Mataró i Capgròs.

La persona inadequada

- Hemos tomado el camino equivocado y llegado a un mal sitio- observó el padre Brown (...)-. No importa, uno  puede hacer el bien siendo la persona adecuada en el lugar inadecuado.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), pp. 168-169.

Foto: Alec Guiness protagonitzant un film sobre el pare Brown.

Les mans molles

A la peixera dels dies

he ficat dues mans buides,

i n'he tret dues mans molles.

Jaume Subirana, fragment de "Per immersió", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 13.  

Vídeo de Veta visual.

Miracles

La imaginación moderna siempre confunde dos ideas distintas: el misterio en el sentido de lo maravilloso, y elmisterio en el sentido de lo complicado. Ahí radica el problema de los milagros. Un milagro es algo asombroso, pero sencillo.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, Ed. Acantilado, Barcelona 2009 (2), p. 157.

Nit de Reis o de rebaixes?

Aquesta d'avui és la Nit de Reis. L'aliança entre els economicistes de dreta, que troben que tot el que relaxa la productivitat és una nosa, i els laïcistes d'esquerra, obsessionats tant com els integristes en veure-hi casuística religiosa fins i tot quan es fan un pet, potser la posa en perill un dia o un altre. El nou despotisme il·lustrat vol esborrar festius entre setmana i "obliga" els ciutadans a "alliberar-se" del jou cultural al qual ignora estar aferrat. No, no el del consum desaforat, al contrari: l'angoixa del desig contínuament satisfet i insatisfet alhora ningú el considera cap jou cultural. "És clar, mana el diner, que ningú no podrà amagar que és un dels instrument més laics existents", va dir innocentment un reconegut laïcista de casa nostra quan celebrava l'acord de l'actual govern en "racionalitzar" les festes. Tot són rebaixes... de profunditat.

Efectivament, la Nit de Reis tradicional inclou alguns elements contra-culturals. Contra el que molts pensen, el seu origen no és estrictament 'religiós'. D'entrada, cap dels evangelis parla de reis, ni del seu nom, ni d'Orient; en tot cas d'uns 'mags' que, en el top ten dels agraciats per l'encarnació de Déu -en tot cas- van a darrere dels pobres i els desvalguts (aquí podeu veure'n tres interpretacions modernes).

La tradició, de mica en mica, hi ha afegit dos altres elements avui molt en desús: el misteri i l'espera. Contràriament també al que molts pensen, els dos elements ens seran molt útils a l'edat adulta. D'una banda, perquè l'aproximació a les coses i a les persones, enlloc de fer-nos-les més clares o descriptibles, ens les fa més misterioses. Descobrim que rera l'aparença amaguen molt més, fins i tot dimensions inefables. I aquesta descoberta, aquest nou espai per recórrer, ens omple de nou de desig. De l'altra, perquè cal aprendre que tot procés té maduració, tant per entendre les coses com per obtenir-n'hi resultats. Sense mastegar-les (Nietzsche recomanava que fóssim com vaques), sense perspectiva, sense silenci, sense temps, sense esforç... ni les digerim ni les entenem ni les disfrutem.

El misteri i l'espera s'han d'aprendre; el nostre instint, la nostra part del cervell encarregada dels petits estímuls, ens apressa a respondre-hi. Però una bona educació d'aquests estímuls (i els mites són, sobretot, educatius... quan la raó soleta no en té prou), sense negar-ne la resposta, la faran esperar, la faran madurar, hi trobaran camins encara més estimulants dels que ens proposaven saciar. O no és això, l'amor?

Doncs que les regals avançats el dia de Nadal amb la complicitat del pare Noel, o que la Santa Aliança ultraliberal i ultralaïcista, no ens ho acabin d'espatllar més.

[Si us interessa el tema dels festius, podeu seguir-ne el fil al meu bloc. N'he parlat aquí mateix a La dreta i la tradició, Contra el papanatisme o Calendari papanata, i en un debat a TV3; també podeu veure aquest altre debat]

Aquest article ha aparegut a Capgròs. En castellà, aquí.  A CatalunyaReligio.cat, aquí.

Les claus de l'Alícia

No hi entenc gens de música, o sigui que ja em perdonareu. Però m'ha fet gràcia que el grup Jan Z, on hi toquen almenys dos mataronins, en Dan i en Jesse,  acompanyi la vocalista americana Alicia Keys, que té una veu preciosa, a la cançó Empire State of Mind.

En parlen d'altres

La fantàstica estratègia de no tenir estratègia, o de tenir-la secreta -com els pactes- quan, amb un terç dels regidors has de governar una de les ciutats més importants de Catalunya és analitzada aquests dies per dos periodistes al número de gener del mensual Tribuna Maresme. Entre d'altres coses, em serveix per veure que no tot és cosa meva. Saül Gordillo traça un implacable retrat dels sis mesos de mandat súbdit cabrerenc que ens fa d'alcalde. I hi diu:

La propera primavera farà un any de les eleccions municipals. L’arribada, després de tres dècades intentant-ho, de CiU a l’alcaldia de Mataró haurà estat decebedora. Joan Mora, a diferència d’altres alcaldes convergents del Maresme, es desinfla. Zero lideratge supramunicipal. Zero connexió amb les elits locals. Zero projecte i discurs. Mataró és una capital decapitada, amb un govern reduït en efectius i incapaç de bastir ponts més enllà del tacticisme i la mirada petita. Mentre la figura de Mora perd força, altres alcaldes de la pròpia CDC acaben el 2011 reforçats i amb projecció clara. Miquel Buch, de Premià de Mar i flamant nou president de l’Associació Catalana de Municipis (ACM). La proximitat i humilitat de Buch contrasta amb l’aire grandiloqüent d’un Joan Mora que no té les claus per interpretar el tipus de lideratge i govern que Mataró necessita de la mà d’una CiU que està sola i no connecta. Sembla que aquest alcalde faci tot el possible per aferrar-se al poder d’una investidura que sembla un miratge.

El segon és Joan Salicrú. I apunta:

De fet, el PSC, amb el mateix número de regidors que CiU –vuit-, era l’únic partit que, en solitari, podia permetre tirar endavant el paquet legislatiu bàsic. Inexplicablement, però, i sigui per culpa seva, del cap socialista Joan Antoni Baron o de tots dos, l’alcalde Joan Mora ha fet durant aquest temps totes les cabrioles hagudes i per haver abans de tornar al punt de partida, on els votants van situar-lo l’endemà de les eleccions. Primer flirteja amb la Plataforma per Catalunya i amb el Partit Popular per poder tirar endavant el cartipàs. Trencada la possibilitat d’acord amb la regidora Mònica Lora, que diu sentir-se enganyada, signa –en secret!- un pacte amb noms i cognoms, repartiment de carteres i terminis amb el líder popular a l’Ajuntament, Jose Manuel López, que havia d’entrar en vigor just després de les eleccions espanyoles. Un pacte, a més a més, fins a cert punt absurd perquè amb tretze regidors Mora seguia sense tenir majoria absoluta per a poder tirar endavant el seu ambiciós Pla de Mandat. Amb el suport del PP assegurat, Mora dóna un nou cop a la pilota –sempre endavant- i aprova, precàriament, les ordenances -de forma inicial- amb els populars, l’abstenció de la CUP i el seu vot de qualitat com a màxim responsable del ple. Finalment, quan el calendari apreta, es rendeix a l’evidència, arriba a un acord amb el seu antecessor Joan Antoni Baron i deixa sense validesa l’acord amb el Partit Popular, que molest i ofès, fa públic el pacte fins aleshores secret. Per acabar-ho d’adobar, quan se li pregunta per l’incompliment i el secretisme de l’acord amb el PP, l’alcalde Mora diu que deu tractar-se “d’un malentès”. Un despropòsit darrera un altre, francament.

Ja veieu.

N'he parlat aquí i aquí.

Fer caure el rei?

No m'agrada, no m'agrada gens, l'aire anti-monàrquic amb què es despatxa tant l'afer Urdangarín (un cas evident de judici paral·lel on tothom hi suca... i que ens oblidem que nasqué d'un sumari de l'antic president balear Jaume Matas) com la recent publicació dels comptes de la casa reial espanyola, probablement a rel del primer. No m'agrada perquè destil·la, aquest aire, més rauxa que seny, perquè ningú no ensenya les cartes de l'endemà (quina mena de república voldríem? amb quins consensos?), perquè ataca (de nou) el pacte constitucional i perquè atempta contra l'única institució que, precisament per mandat constitucional, té un paper moderador en una Espanya que havia desconfiat històricament dels moderats. No és estrany, doncs, que a més de l'esquerra més extrema i força despistats de la resta de l'esquerra, s'hi sumi amb èmfasi l'extrema dreta i algun molt interessat a la resta de la dreta. I, sobretot, no m'agrada perquè mentre estem parlant d'això se'ns escapen altres coses més importants.

Perquè -per descomptat- la qualitat d'una democràcia no es medeix per la presència o no d'institucions com la monarquia. Les monarquies constitucionals europees acostumen a formar part de països amb una sòlida i històrica tradició democràtica, on s'hi representa -simbòlicament- aquesta pròpia tradició i els seus consensos i on els seus titulars hi actuen -si en saben, és clar- en funció d'això. Tony Blair, que va proposar determinades reformes a la institució anglesa (la pròpia transparència dels comptes que ara es fa aquí) tenia molt clar que ho feia, precisament, per assegurar la seva continuïtat. En el cas espanyol, el primer consens que ens ve al cap és el de la Transició, a qui hem sabut veure tots els defectes potser perquè la seva principal virtut ens passa desapercebuda: que va funcionar. Avui sembla urgir un nou consens constitucional que vinculi -de nou- totes les forces en un projecte comú... però jo, francament, crec que obrir la caixa dels trons potser perjudicaria qui es pensa que el pot beneficiar. El Rei, quant a la seva persona com a la seva figura, en fou una peça clau. Sospito que també avui ho hauria de ser. O no creieu que és bo que hi hagi una institució moderadora al bell mig d'un país amb tendències maniquees? Un president de la república, elegit en una contesa electoral directament o indirecta, podria exercir millor aquest paper?

El meu país, Catalunya, bo i que hauria de reconèixer en l'actual titular de la Corona la continuïtat del seu sobirà aportada al tron d'Espanya per Ferran el Catòlic, prové d'una mala relació amb la monarquia espanyola i -més encara- amb la borbònica. La meva opció política -el socialisme catalanista i federal- prové de la tradició republicana, com també el socialisme (i el comunisme) espanyol. Encara que per motius molt més ambiciosos que no tan sols si el cap d'estat duu corona o no. Seria molt senzill, doncs, apuntar-se al carro demagògic de fer caure el rei, fent veure que 'escurcem distàncies i acostem persones' com diu amb casual ironia la foto que us he posat, d'un dia que Joan Carles va entrebancar-se. Però la història, feta 'de sang i semen' com diu Xavier Rubert de Ventós en referir-se a les dinasties règies, no passa endebades; l'esforç dels ponents constitucionals (penso tothora amb Jordi Solé Tura) fou titànic i l'exemple de bona convivència entre governants d'esquerres i monarquies europees ens hi ajuda. I de les claus de la transició, que van unides i no seria bo desunir-les perquè en pot sortir un ciri trencat de majors proporcions, de manera que és de savis treure'n lliçons.

Expectativa

Tenia tan poques expectatives sobre ell mateix que va trobar-se amb una vida plena d'èxits.