La convocatòria, pel proper mes de febrer, d'un Congrés Internacional sobre G.K. Chesterton a Espanya acollit i finançat per diverses institucions de clara línia dretana i molt conservadora, encara que en principi orientat al conjunt de la seva obra, m'ha fet preguntar (retòricament, és que no ho sé) per quina raó la dreta espanyola més cavernària s'hi ha sentit atreta (una efímera revista d'aquesta corda en dugué el nom). Certament, l'escriptor anglès no era d'esquerres, almenys desconfiava del messianisme marxista tant com de les receptes habituals de la dreta.
Aferrat a la idea del sentit comú, contrari a les 'solucions màgiques' i centrat sempre en els límits i possibilitats reals de la nostra espècie, Chesterton és un dels abanderats del "distribuitisme", una idea equidistant del socialisme i del capitalisme que abomina de la concentració de poder econòmic. El cert és que, des de la perspectiva distributista, tan es poden defensar idees llibertàries o cooperativistes com l'anomenat 'capitalisme popular' promogut per Thatcher i Reagan als anys vuitanta i, sens dubte, una de les claus de l'èxit de l'onada conservadora als darrers lustres del segle XX. No sé què hauria dit Chesterton, però, de la deriva que ha pres aquesta darrera tendència aplicada per governs conservadors: sobreendeutament familiar, degradació dels serveis públics, mercantilització de les relacions personals, allunyament de la presa de decisions (nova concentració en això que se'n diu 'els mercats')... de manera que, potser, avui els distributistes n'abominarien.
En canvi, probablement podria revisar-se la tesi distributista des del camp de l'esquerra. Deixant a l'estat l'eficàcia dels serveis públics a través de mecanismes de redistribució, eficàcia avui amenaçada pels nous governs conservadors, i promovent una major iniciativa més capilar, més lligada a la societat. No és senzill i no sembla que els aires vagin per aquí, però no seria mala idea.
De Chesterton, en tot cas, m'interessen les seves agudes (i actuals) reflexions sobre l'estupidesa humana i, alhora, la tendresa que li inspira tot ésser humà,(més enllà dels utilitaristes anglesos), m'agrada la seva capacitat per capgirar les coses que semblen 'evidents' i, sobretot, les raons que feren transitar, un típic anglès postvictorià, de l'evident anglicanisme dels seus congèneres fins al rar catolicisme que té, en el P. Brown, un dels seus millors exemples.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada