dimecres, d’agost 24, 2011

Autocrítica carinyosa al PSC a rel de Quim Cervera



M'agradaria fer una breu -i carinyosa- rèplica a l'interessant article de  l'amic Quim Cervera al bloc de L'Agulla [aquí] sobre l'"autocrítica" als partits d'esquerra, en especial al PSC, que és el meu. Si de cas (som a l'agost), ho deixo en forma de cinc flashos i quan vulgueu, qui vulgueu, en parlem (Una cervesa amb en Cervera podria ser el títol). El primer que he de dir és que, encara que sigui per fer pensar, per replicar, per assumir el dubte de l'altre, van molt bé les crítiques com la d'en Quim.

1. Autocrítica. El respecte que tinc per l'autocrítica em porta a la desconfiança amb l'abús que se'n fa de la paraula. Sempre demanem autocrítica als altres i a vegades -com és el cas- la fem directament. Crec que l'article hauria de dir-se directament crítica. I, en tot cas (crec que només per això val molt la pena que hi hagi crítiques) el propi PSC en pot fer autocrítica. De fet, això és una de les coses que hem de fer enmig del debat congressual... (si bé no l'única, és la que costa més, ningú fa la seva) No? Del contrari, em recorda els processos comunistes segons els quals l'autocrítica oficial precedia sempre viatges només d'anada a Sibèria.

2. Partit central. Hi ha, en l'argumentació d'en Quim, certa resistència a la pretensió del PSC de ser el partit central de l'esquerra i -diria jo- de ser el partit central del país, a través de la idea de la unitat civil, del consens catalanista i de l'autogovern responsable. Certament, aquest paradigma, avui, és en crisi. Però crec que l'error seria, justament, anar en la línia contrària, en acceptar que el futur del PSC passa per ser 'un partit més' d'un arc parlamentari esmicolat. La vocació del PSC ha de ser tornar a bastir un projecte d'unitat civil (o és que no és en risc?), de refer el consens catalanista i de liderar les aspiracions de l'autogovern responsable. I ha de representar àmplies capes de la societat que volen veure, en aquest projecte, un instrument per avançar. La seva aspiració, doncs, és molt àmplia, molt ambiciosa. Però és per això que es va fundar el PSC, no per fer de club de convençuts sense cap possibilitat de transformar res. La meva autocrítica seria que a vegades som massa 'club', això sí, experts en quasi tot.

3. La tradició del PSC. En Quim situa els orígens el PSC en la Unió Socialista de Catalunya de Manuel Serra i Moret i la unitat amb el PSOE després de la transició. Però això és incorrecte. El PSOE va tenir algunes de les primeres agrupacions a Catalunya, on s'havia fundat la UGT (ho sé jo, que la de Mataró en fou una d'elles). En tot cas, la tradició, els orígens del PSC, tenen a veure precisament amb la pluralitat que pretén aplegar, d'una esquerra àmplia que va més enllà de la tradició socialista i socialdemòcrata, i que dissol les seves fronteres en ribes del llibertarisme, del liberalisme, del federalisme republicà, d'experiències com les de la renovació pedagògica, el cristianisme progressista o el cooperativisme, per posar alguns exemples. Avui, actualitzar la tradició del PSC passa, crec jo, per identificar aquestes noves 'fronteres' diluïdes (vull dir, pas d'entrada més que pas barrat) al gran espai central de progrés. La meva autocrítica és que probablement no hem identificat prou aquests vectors en la societat complexa, líquida i poc estratificada on som ara.

4. La cultura del tripartit. També crec que l'oportunitat de govern d'esquerres a Catalunya ha estat una ocasió perduda per fer una veritable cultura d'esquerres transversal, més enllà dels partits que conformaven el Govern. La meva autocrítica és que ningú s'hi va dedicar pensant, com sempre, que amb les accions de Govern n'hi hauria prou i que la cultura de l'esquerra 'és evident'. L'opinió publicada, descaradament anti-tripartit, ens ha donat una lliçó inesborrable: no és evident. Però, també cal dir-ho, mentre el PSC mantenia una actitud institucional, de lideratge, potser precisament per això els dos altres components tenien molt d'interès en això que ara es diu 'marcar perfil' i que molts interpreten com a fer visible (ridículament visible, sovint) la discrepància interna i la politiqueria.

5. Ser d'esquerres. Diu en Quim que "La teoria que ens han venut des del PSC i del PSOE és que 'primer cal produir, enriquir-nos i després ja repartirem, ja que no es vol repartir misèria'". Em sembla que aquesta prevenció que -sovint- veig en molta gent d'esquerres davant la inequívoca necessitat d'orientar les polítiques econòmiques a la productivitat (i al mercat, mireu Innerarity) i les polítiques socials a la redistribució alimenta més la caricatura de l'esquerra (la que l'aïlla) que no a aquesta voluntat de transformar des de la voluntat de la majoria. És un error no assumir com a propi de l'esquerra el rigor en les polítiques econòmiques i la defensa del mercat, encara que sigui per demanar que es reguli millor (possibilitant un millor mercat) i per exigir, a continuació, que s'estableixi un nivell d'igualtat mínim (i que hem de fer cada cop més digne, més universal) davant el mercat. També el contrari em fa recordar massa amb Sibèria. Ah, i fer-ho progressivament: la tradició socialista és també la que posa èmfasi en pujar el proper graó, no en encaterinar el personal amb el final de l'escala sense pujar cap graó. Aquesta va ser una autocrítica que ja es van fer els socialistes, sobretot entre les dues guerres mundials. No la llencem.

Gràcies, Quim; m'has tret quatre autocrítiques amb l'excusa que et criticava. Amb carinyo, sempre.

Publica un comentari a l'entrada