divendres, de novembre 25, 2011

Bo i que...

Gravat d'El malalt imaginari, obra de Molière

M'agradaria que llegíssiu l'article de Nani Vall-llosera al bloc de Cristianisme i Justícia en què rebat unes declaracions del conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya, Boi Ruiz, segons el qual “la salut és un bé privat que depén d’un mateix i no de l’Estat”, i que “no hi ha un dret a la salut, perquè aquesta depèn del codi genètic que tingui la persona, dels seus antecedents familiars i dels seus hàbits, que és el que seria l’ecosistema de la persona”. A l'article citat es rebat aquiesta tesi d'acord amb els condicionants internacionalment acceptats que determinen la salut i atribueixen les declaracions de la màxima autoritat política catalana en matèria sanitària bé al desconeixement o bé a unes intencions gens 'saludables'.

Crec que l'article és important, sobretot, perquè pretén anar una mica més enllà de la curta mirada economicista que el poder (mdeiàtic, econòmic, polític... cada vegada més barrejat) intenta explicar les polítiques de retallades en les prestacions públiques. Més enllà d'una comprensible contingència i d'una necessària actuació pressupostària (que potser discreparíem en la prioritat que es mostra)... hi ha també una determinada concepció de la humanitat, una determinada idea del que ha de ser l'espai públic i, sobretot, uns determinats valors sobre els que s'assenta el discurs polític d'aquest poder disfressat de tecnòcrata (és això, el Pla de Valors?).

El corrent és més de fons, no és una anècdota o una sortida de to dels peculiars 'marquesos d'Esade' que poblen el nostre govern. No. Hi ha un corrent de fons, a mitges entre la política i les filosofies de 'creixement personal' que atribueix només a factors endògens el que ens passa a la vida, inclosa la salut. Potser perquè les filosofies materialistes incideixen excessivament en els factors exògens (classe, sexe, etc...), la reacció dels primers és brutal i extrema. Si no trobes feina és perquè no has activat prou els teus mecanismes de positivar el que et passa. Si et deixa la teva parella, o se't mor algú, has de córrer a veure la cara amable de la nova vida 'single'. I si no, ja saps, és genètic. Una anècdota: hi ha qui, a Itàlia, ja demanda l'Estat perquè, amb la informació genètica que posseïa, van decidir tirar la seva vida endavant i no avortar.

En el fons, no tenir experiència de tristesa, de dolor o de pèrdua senzillament per pura substitució 'analgèssica', també ens fa menys responsables, a banda de menys humans. No havíem quedat que la repressió crea traumes? Però ignorar que el que passa a dins i a fora de nosaltres mateixos forma part també de la nostra realitat personal, que la societat també som nosaltres, ens fa idiotes (en grec: entotsolats). La salut, doncs, és curar queixals i fetges, però també curar pobreses i injustícies, assegurar sistemes eficaços sense exclusions i crear entorns amables més enllà del propi melic.

Publica un comentari a l'entrada