Pàgines

diumenge, de gener 31, 2010

Estar viu és això

Arribo tard, massa tard. M'havia apuntat la cita a les vuit i resulta que començava a les set. Presentaven, a Robafaves, un llibre d'una calellenca anomenat Triomf (Ed. Columna, Barcelona, 2009) [espai i fitxa], que havia fullejat, agradat, comprat, llegit i subratllat gairebé a l'hora. No coneixia l'autora, calellenca de vint-i-sis anys i que ja té publicat un bon nombre de títols. Això perquè vegeu si n'estic, de poc informat. Laia Noguera i Clofent [web i Wikipèdia].
:
Arribo just per sentir-li dir que no sap massa per què ha de signar els llibres quan el seu contingut ja no li pertany. Els poemes, un cop elaborats i deixats anar, ja comencen a pertànyer a la vida dels seus lectors (o oients). Diu també que li agrada una poesia que creï buits, que deixi llocs, com ganxos per on entrar-hi. Se m'acut que el seu estil és això: de carència total de subjecte (de subjecció, també), amb la mirada posada en els efectes que els verbs i les imatges, sobretot les imatges, tenen sobre els que la llegim.

Vam haver de plorar fins a l'arrel per escopir el verí de no haver estat
exactament ni tu ni jo.
(p. 45)

Viure és una orquestra simfònica (p. 46)

Saber que tot és música
No sé quina és la part de tu que adjudiques a les paraules
(p. 47)

:
Les imatges
:
La segona característica que se m'acut (i també a rel d'un comentari que encara li vaig poder sentir) és en la potència de les seves imatges, en la seva centralitat. Imatges que desprenen tot el seu potencial estilístic (de la metàfora al relat i llurs analogies) com el seu paper central en la poètica de Noguera. La imatge, especialment la seva proliferació i potència comunicativa d eprimer ordre, és una de les característiques del món actual. Noguera s'esforça en clavar la idea en una, d'imatge, en restar-hi i contemplar les portes que obre. Una d'elles, la necessària concreció, la 'corporeïtzació', l'encarnació, la llunyania de l'abstracció ("I el silenci tenia carn", p. 10, "El paisatge tenia cos / aquell matí / i érem les mans / de la seva bellesa", p. 11, "l'absolut en el tors / d'aquell paisatge", p. 15, "el teu cos per sembrar", p. 69, "He triat les arrels cap a tu. / Els baixos continus que ens sostenen", p. 75).
:
Dir el tabú
:
La tercera idea consisteix en els temes que tracta que, si bé no són gens originals en la poesia (la mort, la celebració de la vida, la tristesa, la por, la seva inspiració musical...) m'atreveixo dir que sí que ho són en la societat on som. Noguera no tan sols la desafia aturant el carrusel d'imatges, sinó també entrant en alguns dels seus tabús. La mort, el límit que, de fet, ens permet centrar-nos més en la vida i en el seu sentit, un d'ells.
:
Estar viu era això.
Trencar els maons del mur, fer-lo vessar.
Estar viu era això. (...)
Obrir les coves perquè exhalessin els dies de nosaltres.
Com ratpenats. (p.16)
:
Havia volgut clavar el puny a l'escletxa de viure (p. 21)
:
Amb la por, sempre la por.
I aquiesta solitud.
Amb el dolor.
No saber com.
No tenir mare.
Però és bellesa. (p. 35)
:
Esvorancs.
Fronteres.
Ponts.
Esberlar.
Extensió d'ànima.
Tu com t'ho fas.
Això de viure. (p. 40)
:
Tu: terra molla, fullaraca.
Jo germinant. (...)
El verd serà intens com ser jo a través teu. (p. 55)
:
Passaré els dits pel teu ventre.
Vull trobar-t'hi les lleres dels torrents.
Vull saber si m'hi esperes. (p. 61)
:
Estar viu és això.
:
Passar pel riu
sense cap pont.
Passar-hi amb tu
o sense. (p. 77)
I un altre dels atreviments és que l'autora prengui, en un dels blocs del llibre, la Missa de Rèquiem de Mozart, repartida en les seves parts, com a pauta de composició i lectura dels poemes em sembla tot un atreviment davant l'asèpsia de la nostra tradició cultural en matèria religiosa. I musical, afegiria.
:
Us en recomano la lectura. I us aviso que restaré amatent a les novetats de l'autora.
:
En parlen Joan Calsapeu aquí i aquí, El Punt, l'Avui, Presència, i la cita Ernest Farrés.
:

dissabte, de gener 30, 2010

Benach, valors i política

No us hauríeu de perdre, aquest dimarts dia 2, a sentir el president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, a una taula rodona organitzada per la revista Valors i titulada Valors i política. Una aliança possible? (a les 8 del vespre a la sala d'actes Caixa Laietana, carrer Santa Teresa 61, de Mataró) i que segueix precisament la reflexió oberta amb la presentació a Mataró del volum Política i valors. Com restaurar la grandesa de la política?, de Daniel Ortiz, el passat 2 de desembre. A més, tant el periodista i analista Francesc-Marc Álvaro i l'assessor en comunicació com consultor polític Antoni Gutiérrez Rubí (de qui he parlat alguna vegada) l'acompanyaran.
:

Francesc-Marc Álvaro és periodista i assagista. Llicenciat en Ciències de la Informació per la UAB, va iniciar-se en el periodisme l’any 1979. És columnista del diari La Vanguardia i de les revistes El Temps i Serra d’Or, i col·labora a Catalunya Ràdio, Ràdio Barcelona, RAC1 i Ràdio4. Compagina la tasca professional amb la docència del periodisme a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull. Ha treballat com a redactor polític, cap d’Opinió i columnista del diari Avui i com a cronista d’El Mundo de Catalunya. Des del 1989, segueix i analitza els avatars de la política catalana i espanyola i els seus protagonistes.

Antoni Gutiérrez-Rubí [web] és assessor en comunicació i consultor polític a l'empresa Ideograma i treballa per a empreses, administracions públiques, polítics i partits, campanyes electorals així com fundacions, associacions sense ànim de lucre, universitats, entitats i institucions. Promou comunitats virtuals i processos de participació democràtica, és el coordinador de la iniciativa eDemocracia [bloc], un espai virtual de referència política i mediàtica sobre la democràcia digital. Com a assessor de comunicació política, escriu articles a El Periódico de Catalunya, El País, Público, Cinco Días i Expansión així com a mitjans estrangers.


· Cliqueu aquí per confirmar la vostra presència a l'acte del dia 2 a Facebook.
:

divendres, de gener 29, 2010

Neomalthusianisme

El catedràtic Guillem López Casanovas deia dimecres a El Periódico que caldria vincular les estratègies de desenvolupament a Haití (també el seu ajut internacional) a l'adopció de mesures efectives pel control de la natalitat que, segons ell, és una de les causes de l'extrema pobresa del país caribeny. Déu me'n guardi de pensar rebatre'l, jo que no tinc cap autoritat. Però sí que voldria dir algunes coses que m'ha fet pensar, just en la línia contrària... o complementària. Per cert, vaig parlar d'aquest tema en un altre post, deu fer un parell d'anys, a rel d'un article de Moisés Naím a El País.
:
Potser sí quehi ha una relació entre el control de la natalitat i el desenvolupament econòmic, encara que Naím recorda que les teories malthusianes sempre han fracassat perquè obliden que els progressos tecnològic en la producció de béns i d'aliments creixen en una progressió superior a la descendència. Recordeu que Marx s'havia oposat a Malthus amb arguments similars. També és cert que en determinats contextos de subdesenvolupament, la prole nombrosa compensava la mortalitat infantil i proveïa de mà d'obra, de manera que no sempre menys fills ha estat igual a més riquesa (hi ha un article molt provocador de Xavier Sala i Martín en aquest sentit).
:
Certament, ara som en altres contextos. D'una banda, els països més rics tendeixen a reduir el nombre de fills (crec que més com a efecte que com a causa). No cal anar massa lluny per parlar amb persones d'edat fèrtil i addueixen els costos (en temps, en educació, en renúncies professionals o d'oci, etc...) com a causa principal de la decisió de no tenir més fills. D'altra banda, altres experts (a casa nostra Lluís Flaquer o Anna Cabré) proposen l'adpció de polítiques de protecció social que minorin aquests costos, donat que hi veuen perills reals, també per a l'economia, que la humanitat prescindeixi de produir fills alhora que incrementa la seva riquesa.
:
De l'altra, en els països més pobres (els que relata l'article del professor López Casanovas), si bé una lectura del seu subdesenvolupament rau en l'excés de neixements, també és cert que no ens podem quedar amb aquesta lectura fàcil i un pèl tòpica. Primer, perquè les pautes de desenvolupament passen per molts altres factors (capacitat de producció, d'educació, de millores tecnològiques, de lleis més obertes, de rigor polític i pressupostari...). Segon, perquè malament anirem si l'únic argument del control de la natalitat és estrictament econòmic, quasi industrial, com el que practiquen els xinesos (cosa que provoca avortaments massius o assassinats de nenes recent nascudes).
:
El control de la natalitat, en tot cas (i més enllà d'un absurd debat moral sobre l'anticoncepció), ha de promoure sobretot que el fill o filla sigui volgut, estimat, reflexionat entre els dos progenitors. I no ens ha de servir, tampoc, per anul·lar la sorpresa, la capacitat contingent de ser feliços (és a dir, sense esperar el príncep blau), l'aparició d'un altre damunt el qual abocarem tot l'amor que som capaços de donar. I que això ens doni sentit a la vida. Encara que arruïni carreres. Aquest valor crec que val tant o més que l'econòmic a l'hora de parlar de 'polítiques familiars', no?
:

dijous, de gener 28, 2010

Mataró, referència

Un dels objectius per aquest mandat era que Mataró excel·lís com a referència en alguns dels seus actius. recordo que, al mandat passat, n'estava ben orgullós que altres municipis ens tinguesisn de referència quant al model de seguretat. Crec que ha estat així (de pas, amb la millora de l'autoestima) i prova d'això, segurament, és la la nova sèrie de TV3, que se suma a l'embranzida del Maresme i la seva capital en la seva projecció.
:
Tres exemples ben propers són el recent acte de beatificació de Josep Samsó, per al qual recomano la crònica de Manuel Cuyàs a El Punt. El seu èxit organitzatiu i també el seu èxit quant al fons, que queda molt ben recollit (també a l'excel·lent articlet d'avui de Josep Puig i Pla a capgros.com), van situar la ciutat com a punt de referència mundial. L'endemà, per exemple, Benet XVI citava la ciutat i ho feia en català. Res no és casual, tampoc la importància que hi donà el President de la Generalitat, José Montilla, assistint a l'acte.
:
La visita de la diputada provincial Anna Hernàndez per presentar un nou espai ludic per la gent gran al barri de Cerdanyola i la visita de Pasqual Maragall, anterior President de la Generalitat, a diversos projectes pioners de la ciutat (Tecnocampus, Centre d'Alzheimer, horts urbans...), mostren no tan sols la vitalitat i capilaritat social dels projectes, sinó també el creixent interès que mostren.
:
Fotos: Romuald Gallofré, José A. Ricis i TCM.
:

dimecres, de gener 27, 2010

Massa platònic

Manllevo una de les darreres entrades de Gregorio Luri per abordar una perpectiva possible del fenomen nacionalista (sobiranista es diu ara) català. Ja sabeu, els que alguna vegada heu llegit el que penso del fenomen, que s'assembla força a la irrupció marxista als anys cinquanta (a Europa) o seixanta i setanta (a Catalunya). Alguna cosa d'això se n'ha parlat aquests dies a poropòsit de l'aniversari de la mort d'Albert Camus, que va gosar denunciar els tòpics d'aleshores. Els tòpics nacionalistes avui -em temo- els estaran substituint i adoleixen- crec jo- de les mateixes malalties que tan sols algun Camus o el temps faran aflorar. Una d'elles, apunta Luri, el més platonista que corre per aquest món, és l'excés de platonisme, és a dir, en no admetre que hi pugui haver idees en tot allò que sembli o sigui espanyol. Aquí va sencer:
:
Pienso con frecuencia -y ayer y hoy especialmente- que en Cataluña hay muy, muy pocos nacionalistas. Lo que sí que abundan son los antiespañolistas, que es otra cosa. El antiespañolismo puede ser incluso -basta con echar una mirada a la historia- una manera patológica de ser español. El nacionalismo debería preocuparse por afirmar y asentar un proyecto republicano de autogestión tanto de las noblezas como de las vergüenzas propias. Pero los antiespañolistas catalanes parece que son incapaces de convivir con sus vergüenzas.
:
Yo veo a eso que se suele llamar nacionalismo catalán excesivamente platónico. Está tan pendiente de la belleza del ideal que se niega, exactamente como Platón, a aceptar la posibilidad de que pueda haber ideas de lo inmundo. Lo inmundo, por definición, tiene que ser español.
:

dimarts, de gener 26, 2010

Obiols, els de dalt i els de sota

:
No he amagat mai que em sento molt a prop, ideològicament, de Carlo Rosselli dirigent socialista italià assassinat pel feixisme i autor d'un llibret, Socialismo liberal, que explica molt gràficament com l'esquerra és portadora dels ideals liberals, o més val que s'ho faci mirar. Era també recomanació sovintejada d'Ernest Lluch i ahir la feia també Obiols al seu bloc. Hi recull la seva intervenció al debat “Llibertat i progrés al segle XXI”, organitzat ahir mateix per Catalunya Causa Comuna. Diu Obiols una obvietat,encara que es diu poc "sense les conquestes del moviment obrer (del qual el socialisme ha estat el mainstream) pel sufragi universal i els drets socials i polítics, les democràcies contemporànies liberals no serien allò que són".
:
Obiols, però, enumera en primer lloc les diferències entre els dos corrents. Amb paraules de Norberto Bobbio, ceru que el socialisme ha significat “veure la història des del punt de vista dels oprimits“, embre que el liberalisme tendeix a veure les coses des de dalt, com si diessim, de manera que critica el poc exemple de Blair i Schoreder fitxant per grans companyies. "en la topologia del socialisme hi ha d’haver sempres dos sistemes de coordenades: no sols”dreta-esquerra”; també “els de dalt-els de baix", diu.
:
Enumera algunes diferències més i critica, de fet, la deriva estatista d'algunes experiències socialistes. I afegeix: "El nostre socialisme no és estatista. Al mateix temps, el nostre socialisme no és ingenu: és evident que davant d’una estructura amb tanta potència com el mercat capitalista cal una estructura igualment potent per combatre els seus efectes nocius i limitar-los o superar-los. Però una crítica de l’estatisme forma part del tipus de socialisme en el que creiem i que voldríem veure en el lideratge polític d’Europa i el món al llarg del segle XXI."
:
Obiols planteja la necessitat d'un diàleg entre els dos corrents, amb referències als pensadors italians que han continuat la tradició de Rosselli. I recorda que l'opció del propi Rosselli en venir a Barcelona a lluitar per la República el 1936 no fou casual. "Tenia a veure amb el caràcter de l’esquerra del 36 a Catalunya: més libertària i societària, menys estatista que el “mainstream” de l’esquerra europea de l’època. Això es devia a les seves arrels, a la seva tradició social i cultural, que és la nostra".
:
Afegeix també una altra fita que uneix les dues tradicions. "Els primers que es van plantejar la pregunta “Ha servit de res perdre?”, per tal d’extreure lliçons de la derrota de la República i la Generalitat del 1939, van ser els socialistes catalans i els liberals d’Acció Catalana". I acaba dient que "aquesta és una força que ens ve del passat i que hem de projectar de cara al futur".
:

dilluns, de gener 25, 2010

Democràcia i (des)afecció

:
Us he de dir que em va agradar molt l'article de divendres passat a El País signat per Albert Solé, periodista i cineasta, fill de Jordi Solé Tura, en el que comenta una de les constants que ha rebut de molta gent a rel de la mort del que fou un dels ponents constitucionals. "Ja no queden polítics com els d'abans", li deien, coincidint amb les enquestes segons les quals 'els polítics' passen a ser una de les principals preocupacions dels ciutadans. Albert Solé creu que hi ha una tendència, a Espanya, en mitificar el passat i denostar el present, però que ell no oblida les invectives contra el seu pare de molts dels que ara l'elogien, o els epítets 'contra els polítics' (amb la desafecció ja quasi neixent en paral·lel amb la democràcia, de la que Solé creu inherent l'una de l'altra), que coincideixen sempre en temps de crisi. Us en deixo alguns fragments.
:

Así que, ya ven, el buen político de antes tuvo que soportar durante su vida activa el mismo clima de sospecha permanente y prácticamente las mismas acusaciones que los de ahora, y recibió muchas puñaladas por parte de algunos de los que ahora alaban su figura y su talla.
:
La tendencia a sentir la política como una cosa ajena se debe, en mi opinión, a una confluencia de factores y tiene mucho que ver con la debilidad histórica del Estado. La tradición antipolítica en España viene de bastante antes del franquismo. La izquierda tuvo a sus anarquistas mientras que los sectores inmovilistas de la derecha han cultivado esa ignorancia hacia lo político, a sabiendas de que a menos debate más voto clientelar y cautivo. Y lo siguen haciendo.
:
Y es que en ese concepto, el de ciudadanía responsable, reside la otra clave del asunto: el votante tiene que estar informado, conocer la letra pequeña del pacto social, saber quiénes mueven los hilos de los grupos de presión, para así poder exigir a sus políticos que cumplan su parte del acuerdo.
:
Y para los que mitifican el pasado, quiero recordar que en la Transición se pasó mal, muy mal, que cada día nos jugábamos el ser o no ser y que gente como mi padre empezó a somatizar los males del país como si fueran propios.
:
La política se mueve forzosamente en una gama de grises: nunca puede ser cuestión de blancos o negros. La descalificación frontal del sistema acaba fortaleciendo soluciones mesiánicas, Berlusconis de todo pelaje que pescan en río revuelto y destruyen el sistema desde dentro.

:

diumenge, de gener 24, 2010

De la tecnologia a la transcendència


De diumenge passat, dia 17, recupero una interessantíssima entrevista al Magazine de La Vanguardia al sociòleg Manuel Castells feta per Álex Rodríguez amb fotos d'Àlex Garcia, com aquesta. Us la recomano fonamentalment per dues reflexions. Una sobre el poder de la xarxa, la seva influència sobre el poder polític, i les seves possibilitats per modificar-lo constantment. L'altra, sobre la necessitat del retorn de la humanitat a tres vinculacions de les que smebla escindida: amb la natura, amb la comunitat social i amb la transcendència. Us en poso alguns fragments a canvi que em prometeu que la llegiu tota.
:

La idea de que las empresas mediáticas controlan internet porque poseen YouTube, MySpace, Facebook… en realidad no es tan así, porque las plataformas son de comunicación libre, y si las empresas cortan esa comunicación libre, la gente se va al lado a otra plataforma de comunicación o crean otra nueva. MySpace y YouTube tienen que permitir una gran libertad en el espacio de comunicación porque, si no, pierden usuarios. Se trata de una comercialización de la libertad. Vender posibilidad de comunicación libre. El que la gente sea libre al comunicar no garantiza lo que la gente va a hacer con esa libertad. (...) Internet tiene un efecto profiláctico porque nos impide mentirnos a nosotros mismos como sociedad, y por eso mucha gente tiene miedo a internet, porque se tiene miedo a sí misma.
:
Ha habido una individualización total de los proyectos personales y una debilitación de las instituciones tradicionales de control social sin que hayan surgido nuevas. No es que yo vaya a defender la familia tradicional, la religión tradicional o el Estado tradicional…, pero todo eso se ha debilitado. La globalización ha debilitado en la práctica el poder de los estados nacionales, el proceso de secularización en nuestro ámbito ha disminuido los controles de una moral religiosa, la crisis del patriarcado en la familia ha hecho que haya una gran inseguridad en las relaciones personales y una ruptura real de la disciplina tranquila y sistemática de los niños y de los jóvenes dentro de la familia. Todas las instituciones que aseguraban una cierta estabilidad han dejado paso a una individualización: yo y el mundo. Yo con las redes que yo me construyo en el mundo. (...) Se han roto en cierto modo los lazos comunitarios de las sociedades.
:
Internet puede ser una excelente herramienta de participación ciudadana activa, basada en la información. No que la gente gobierne por internet, eso es demagogia, pero que constantemente se informe a los ciudadanos, que los ciudadanos tengan acceso a información a la que legalmente tienen derecho.
:
Con la crisis los jóvenes están volviendo a casa y a la universidad. Se refuerzan los lazos familiares, que son los únicos con los que se puede contar. Y vuelven a casa, pero como no pueden trabajar, estudian, con lo cual vamos a tener un repunte de los niveles de educación y formación de nuestra sociedad. Mayor educación y mayores lazos familiares como respuesta personal e individual a la crisis: el catastrofismo atemperado por el sentido común de la gente.
:
Se cree cada vez más Dios. El ser humano siente que ha roto definitivamente la dependencia de la naturaleza y de lo sobrenatural. (...) Y por otro lado, la muerte conlleva la necesidad de buscarse formas de existir después, de conectarse con lo que existió, de tener alguna esperanza de algún tipo cuando se te muere un ser querido; esto se llama religión, también ahora se llama espiritualidad, y es lo que yo llamo la trascendencia del ser biológico.El extraordinario desarrollo tecnológico y del conocimiento sí que ha llevado a que las élites dominantes, en general, fundamentalmente piensen que hemos dominado la naturaleza, que no tenemos que tener miedo a nadie porque podemos dominar con la ciencia y la racionalidad lo que ocurre en nuestro entorno y que se puede prescindir de Dios. Pero no es evidente que como sociedad podamos prescindir de la naturaleza y podamos prescindir de Dios.
:
La trascendencia está altamente vinculada a las normas de conducta que no están estrictamente ligadas a la ley de la ganancia inmediata y a la satisfacción sin límites de los instintos básicos.
:
Por tanto, desaparecemos como especie y desaparecemos como sociedad por habernos creído que no necesitábamos ni la naturaleza ni alguna forma de trascendencia.

:

dissabte, de gener 23, 2010

CiU i PP: la immigració descontrolada

A rel d'una decisió de l'Ajuntament de Vic sobre els criteris per a l'empadronament d'immigrants, que podria portar a que molts no ho puguessin fe, malgrat el que obliga la Llei, els dos partits de la dreta lliuren una batalla a veure qui és el que proposa més mà dura. Com mai, aquest tema serà utilitzat com a arma electoral malgrat els discursos en sentit contrari que fan tots quan han de quedar bé.
:
Hi ha qui ignora què és exactament el Padró, com si es tracté d'un llistat voluntari o a discreció. El padró és un instrument administratiu en què s’inscriuen totes les persones que resideixen al municipi, exercint un dret però també un deure dels veïns del municipi, que obliga els ajuntaments a la inscripció, per a la qual cosa es pren de base per a saber quina població hi viu. Ho diu la Llei que obliga tots els municipis i tots els ciutadans espanyols i estrangers residents a Espanya.
:
Curiosament, també El Pacte Nacional per a la Immigració a Catalunya insisteix en la necessitat de l’empadronament de totes les persones que realment viuen en un municipi i la unificació de criteris per part dels ajuntaments. El Pacte, signat per les forces polítiques de PSC, CIU, ERC, ICV-EUA, les dues entitats municipalistes, els sindicats, les patronals i nombroses organitzacions de la societat civil catalana, va provocar la creació de la Taula de Ciutadania i Immigració va crear un grup de treball del món local, per tant, amb la participació de les dues entitats municipalistes i les quatre diputacions, i va aprovar a l’octubre del 2009 el document sobre Empadronament, que podeu trobar aquí. En aquest document s’incideix en el padró com a eina estadística per regular la prestació de serveis i es rebutja que sigui un instrument de control de la immigració.
:
A ningú se li escapa que l'empadronament dels immigrants, a banda de ser preceptiu per Llei, és fonamental conèixer la població que viu al nostre municipi. Ens dóna informació de les persones que hi resideixen, si no s’empadronen, resideixen però no sabem qui són. Si no s’empadronen podem tenir bosses de marginalitat que és en perjudici de la cohesió social (donat que facilita l’accés a drets, com la sanitat i l’escolarització), i impediria els ajuntaments de con conèixer la realitat de la població que té, a banda de minorar els recursos per població. Ho explicava molt bé l'altre dia el professor Eduard Ibàñez.
:
Curiosament, digui el que digui el PP, la normativa que obliga als ajuntaments a empadronar a tots els immigrants, estiguin en situació legal o no, és una Resolució de 4 de juliol de 1997 del Ministeri d’Administracions Públiques, i el ministre en aquesta data era Mariano Rajoy. En els 7 anys posteriors, el PP ni va canviar la normativa ni la llei. Per tant, Rajoy i el PP s’oposen a sí mateixos. A Mataró coneixem bé el que fa el PP amb la immigració: un ús per laminar la convivència, aprofiar-se'n il·lícitament, mentir, mentir...
:
M'apunto als que creuen que no podem criminalitzar l'Ajuntament de Vic. La tasca que fan els ajuntaments en aquest tema és ingent, poc apreciada i fonamental perquè el país avanci en cohesió social. També el de Vic (vegeu què diu sor Lucía Caram). Però no li podem demanar als ajuntaments que facin el que han de fer les altres administracions. És la Llei d’Estrangeria la que estableix les condicions administratives de les persones immigrades, els seus drets i els seus deures. La situació administrativa de les persones correspon al Ministeri de l’Interior. Val la pena destacar aquí el canvi que hi va haver amb Zapatero i el posterior increment del control de la immigraciói a Espanya. La immigració ha de ser legal i controlada, també des del Padró. La immigració irregular no és bo ni per a les persones immigrades, ni per als municipis ni el conjunt de la societat. Crea marginalitat. La Llei d’Estrangeria estableix les mesures i aposta per la lluita contra la irregularitat. Sobretot cal lluitar contra aquelles persones que s’aprofiten d’aquesta situació de vulnerabilitat de les persones. L’efecte crida no és el padró, és la pobresa i és la feina. La gent marxa quan sap que trobarà feina, encara que sigui en l’economia submergida. Per això amb la crisi econòmica la immigració ha baixat molt.
:
La immigració s’ha de governar i els ajuntaments necessiten d’eines i recursos. En els darrers 10 anys Catalunya ha sumat a més d’un milió de persones d’arreu. És cert que el creixement de població no s’havia acompanyat per un creixement de recursos. Ara som més gent, necessitem més recursos. Els Governs anteriors de CiU i el PP no ho van preveure. Són els governs de progrés a Catalunya i Espanya els que ho estan resolent: més mestres, més metges, més mossos, més polítiques socials... Amb el nou finançament els socialistes hem aconseguit que es tingui en compte la població, cosa que amb l’anterior finançament no passava, i CiU i PP hi estan en contra. També ha estat un Govern presidit per un socialista el que ha impulsat el Pacte Nacional per a la Immigració, els Fons Estatals per als ajuntaments per polítiques d’immigració. La diferència és entre fer política de la immigració o fer polítiques d’immigració.
:
Fotos: 20 minutos, Dario Sur.
:

divendres, de gener 22, 2010

Un gran acte | Beatificació a Mataró

Un gran acte
:
Ple d'emoció i de projectes, ahir vam celebrar un acte de presentació dels plans municipals per l'any que som, protagonitzat per l'Alcalde Joan Antoni Baron. Va ser un gan acte. Per mostrar la força i l'estimació, la valentia i la tenacitat, la claredat i l'honestedat de Joan Antoni Baron i dels socialistes. Podeu veure'n els vídeos clicant aquí (disculpeu, un pèl casolans.... pero és que es penjaven en directe!) o, si us ho estimeu més, podeu llegir el discurs de l'alcalde clicant aquí. També podeu veure què diu capgros.com (que també publica un aclaridor article de Xavier Cugat) i El Tot Mataró.
:
Beatificació a Mataró
:
Demà dissabte (avui pels que em llegiu l'endemà) tindrà lloc a Mataró la primera beatificació que es fa a Catalunya dels del segle XII, és a dir, després de la reforma gregoriana que posà ordre i manllevà del poder feudal el domini sobre les esglésies locals. He tingut l'honor de formar part de la Comissió organitzadora i he pogut comprovar amb els meus ulls el missatge que ha volgut imprimir l'Església de la província Eclesiàstica de Barcelona a aquest esdeveniment: el de posar en valor la reconciliació i la donació absoluta del mestratge del martiri del que fou rector de Santa Maria, Josep Samsó. Hi he estat en nom de l'Ajuntament i, per tant, no em pertoca fer a mi cap valoració més enllà de la institucional. L'Ajuntament de Mataró (vegeu nota de premsa d'avui)acull aquest acte amb respecte i ha col·laborat en posar el nom de la ciutat (i un dels seus emblemes, la Basílica de Santa Maria, mil·lenària) en un digne punt de mira, tant físicament, com per l'esdeveniment històric, com pel missatge de fons, més enllà del que cregui cadascú. Podreu seguir la Missa de Beatificació, presidida pel Cardenal Martínez Sistach (i amb la presència d'autoritats civils i elcesiàstiques d'alt nivell), a Maresme Digital TV / Televisió de Mataró, pel Canal 33, per Mataró Ràdio [en directe, aquí] i Ràdio Estel [en directe, aquí]. Més que parlar aquí, us recomano una sèrie de referències que el poden il·lustrar molt bé.
:
  • Unes 1500 persones assistiran a la beatificació del doctor Samsó (capgros.com, 21.1.2010)

  • El Doctor Samsó i la seva mort (CatalunyaReligio.cat, 20.1.2010)

  • El Doctor Samsó, màrtir de Crist, article del cardenal Lluís Martínez Sistach (Arquebisbat de Barcelona, 18.1.2010)

  • La beatificació d'un rector de Mataró, la primera feta a Catalunya des del segle XII (El Punt, 17.1.2010)

  • Martínez Sistach: 'El doctor Samsó va donar la seva vida perdonant', vídeos de Creure Avui (CatalunyaReligio.cat, 12.1.2010)

  • Peiró i Samsó, post meu en aquest bloc del 28.4.2009 i La reconciliació, del 16.10.2009.
:
Foto: R. Gallofré.
:

dijous, de gener 21, 2010

La Maternitat d'Elna, teatre a Mataró

El divendres 12 de febrer, després de força temps d'anar-hi al darrere, vindrà a Mataró l'obra de teatre "La maternitat d'Elna", basada en el llibre d'Assumpta Montellà, del que ja us n'he parlat alguna vegada, especialment fa tres anys. La companya Glòria Figuerola (que en parla aquí), Secretària de la Dona del PSC de Mataró, hi ha anat al darrere com a continuïtat del compromís amb la recuperació d'aquest bell episodi de la nostra història. Compromís que ha comptat amb que Mataró fos el primer municipi en demanar la Creu de Sant Jordi per Elizabeth Eidenbenz i amb una visita memorable del PSC a la Maternitat, fa un parell d'anys.
:
La Glòria, les companyes de la Secretaria i el conjunt del Partit vam considerar que havíem d'obrir la convocatòria a més entitats ciuatdanes, especialment aquelles que havien mostrat un especial interès en la vinguda d'aquesta peça teatral i que també hi naaven al darrere. Units molt millor. Així, una vintena d'entitats contribuïrem a l'estrena a Mataró en una única funció de la peça creada per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo, creat pel Projecte Galilei i Fortià Viñas. Vegeu el vídeo. Serà a les 9:30 del vespre a la Sala Cabañes (La Riera, 110-120, Mataró). La venda anticipada d'entrades, a 17 euros cada una, pot fer-se a la mateixa a Sala Cabañes de dilluns a divendres, de 5 a 8 de la tarda. També podeu fer les reserves, en aquella hora, al telèfon 93.790.12.13 o al 93.790.49.00 (de 4 a 8 de la tarda). No hi podem fallar.
:

dimecres, de gener 20, 2010

L'ètica és un tresor

:
A la revista Valors d'aquest mes de gener s'hi parla de l'ètica com a símbol d'identitat d'un país com el nostre, Catalunya, que ha d'excel·lir des dels valors si vol significar-se, segons explica molt bé el professor Àngel Castiñeira. El número és farcit de bones propostes, especialment dedicades als valors de fons i deontologia empresarial, que presagien un capitalisme domat contra les salvatgies que aquesta crisi ha posat de manifest. Així, l'ètica seria un pas per ser més (o millor) productius (l'ètica que ens farà rics, exemplifica Joan Salicrú). Del discurs de fons, clarament continuador del noucentisme, m'agrada un cert regust quasi protestant de la feina ben feta 'davant els ulls de Déu', i també un esforç per allunyar-se de simplificacions que podrien posar al mateix sac la iniciativa emprenedora i la voracitat depredadora. I em preocupa la resignació per la qual ja ningú es planteja cap alternativa seriosa al capitalisme.
:
Un país competitiu en els seus valors ètics, que generi confiança (en els inversors, en els estats, en els turistes) també hauria de ser capaç de practicar aventures intel·lectuals d'envergadura. El país que té en la seva tradició des de Llull a March (ja ho sé, eren mallorquí i valencià, però són fonament de la nostra cultura) fins a figures intel·lectuals i artístiques de primer ordre al segle XX (ara un pèl oblidades) hauria de ser capaç de proposar-s'ho.
:
Encara hi ha una darrera reflexió que em preocupa. Els articles de la revista situen en un mateix significat l'ètica i la moral, fins i tot filològicament, encara que els origens són ben diversos. Etimològicament, ètica ve de la paraula grega hektikos, que es feia servir per parlar de malalties llargues. I moral, de mor, casa en llatí, és a dir, correspon a les normes de la llar. Recupero aquí la conferència del juny passat, a Mataró, de Teresa Forcades, en la que, seguint l'estructura del cervell, associava la conducta moral a la hipoestimulació de la zona frontal, que ens permet anar a remolc de la gent, amb la moral, i -en canvi- les estimulacions del singulat anterior, responsable de la creativitat (que la societat actual anul·la, deia), que ens permet actuar sense seguir un patró, amb l'ètica. Allò que Savater vinculava a la figura de l'heroi, "aquell qui assoleix exemplificar amb la seva acció la virtut com a força i excel·lència", deia, per a la qual se l'associa a l'aventura. Nòmada, afegeix Argullol (referint-se a la seva filosofia), sense casa, sense subjecció moral, més enllà de la moral, de les normes de casa, a la intempèrie. De manera que les seguretats, la pròpia salvació, passen a segon ordre. Com aquell jove ric (vegeu Mateu, 19, 16-23) que ja compleix amb els preceptes i vol més, té desig d'anar més enllà. I Jesús li respon "Si vols ser perfecte, vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me". L'ètica és un tresor al cel. Llet i mel que regalima.
:
Em temo que té molt poc a veure amb l'ètica que els hipòcrites tenen sempre a la boca quan se senten amos de la moral.
:
Foto: Attila Richard Lukacs. Imatge de Eternal Teahouse (Pissoire), presentat a la Documenta IX de Kassel el 1992.
:

dimarts, de gener 19, 2010

L'esperit d'Europa



(...) Solament hi ha futur si Europa és un projecte que transcendeix els interessos de mercat, les estratègies militars i els pactes polítics.

(...) Europa viu col•lapsada, atemorida, en certa manera, acomplexada, entre potències espirituals que creixen amb força i es projecten més enllà dels seus límits territorials.
(...) L’esperit d’Europa és un híbrid diacrònic que s’ha anat forjant narrativament al llarg d’una història d’encontres i de topades, de patiments i de moments lluminosos. (...) Ser europeu no és, tan sols, viure en un racó de món; és participar d’una idea de ciutadania, és compartir uns valors, és apostar per la racionalitat i per la crítica.

D’una banda hi ha l’americanisme que guanya terreny. No és només una qüestió gastronòmica o cinematogràfica. Els arquetips, els models i els estils de vida nord-americans es fan cada cop més presents en la nostra quotidianitat. (...) D’altra banda, creix de manera preocupant l’islamisme. L’islam no és l’islamisme, tot i que massa sovint la islamofòbia que patim des de l’11-S ho posa tot en el mateix sac.

A més de l’americanisme i de l’islamisme, hi ha una nova influència que està prenent forma a Europa: la que prové de la civilització oriental. Creix l’interès per les savieses de l’Extrem Orient, en particular pel budisme i per les seves tècniques de pacificació de l’ànima. Europa queda enlluernada per aquestes savieses, perquè és incapaç de pouar en la seva pròpia història espiritual i de furgar en la riquesa que reposa en les biblioteques i en els monestirs. Els joves se senten fascinats per les belles veritats de l’Extrem Orient, però desconeixen les Confessions de sant Agustí, la regla de sant Benet o els exercicis espirituals de sant Ignasi. També ignoren el Zaratustra de Nietzsche i el Manifest del Partit Comunista. No es tracta de desmerèixer cap tradició, però sí que cal recuperar la força espiritual d’Europa, aquell tremp que ens ha fet ser com som, que ha aixecat petites esglésies romàniques, però també grans catedrals gòtiques, que ha fet possible enormes revolucions i transformacions socials.

(...) Europa pateix un complex de culpa, una espècie de remordiment històric, com a conseqüència de la colonització i dels estralls que arreu del món ha causat l’eurocentrisme. Reivindicar, però, els valors d’Europa, la bella conjunció de Grècia, de Roma i de la Il•lustració no significa ressuscitar d’entre els morts l’eurocentrisme, ni la pretesa superioritat moral i política d’Europa. (...) Dient-ho com els pensadors de la primera generació de l’Escola de Frankfurt, ens cal una crítica de la Il·lustració.

El patrimoni espiritual d’Europa no és unívoc, sinó plural; no és solament cristià, però també és cristià. La cultura bíblica ha deixat rastre en les creacions europees i, de manera particular, les tres grans tradicions religioses hereves d’Abraham: el judaisme, el cristianisme i l’islam. En aquest esperit d’Europa hi ha el Renaixement, el gir copernicà i l’Aufklärung, però també hi ha el mal, la barbàrie, les atrocitats, els genocidis i les neteges ètniques. No podem oblidar ni amagar aquesta herència dolorosa que forma part de l’esperit d’Europa. La memòria de les víctimes, del mal radical, per dir-ho amb la bella expressió de Kant, no pot, ni ha d’esborrar-se. També forma part de l’esperit d’Europa.

(...) Les civilitzacions només tenen futur si es regeneren una vegada i una altra sense perdre la memòria del passat, amb el record viu del llegat que les ha fet ser com són.
:
Francesc Torralba, "L'esperit d'Europa", a Centre d'Estudis Jordi Pujol.
:

dilluns, de gener 18, 2010

Justícia social i credibilitat econòmica

En tres d'ocasions, almenys, ja he recollit en aquest bloc les reflexions de Daniel Innerarity sobre el paper que hauria de fer l'esquerra europea. Una després de les eleccions franceses, una altra de les europees, i una anterior el 2006. De manera que no us ha d'estranyar que us torni a recomanar el darrer article que he llegit d'ell, a El País de dimecres de la setmana passada, en el que proposa algunes línies per tal que l'esquerra no perdi la seva vocació de govern en una Europa amb temptacions d'assignar només a la dreta aquest paper. O una Espanya difícil. Us poso un parell de tastets perquè us agafin ganes de llegir-lo sencer.

En el fondo, la decisión real a la que se enfrentan los socialistas franceses y alemanes es la siguiente: elegir la función del tribuno de la plebe o marcarse como objetivo volver al poder y gobernar.
:
Los socialistas están obligados a articular los imperativos de la justicia social y la credibilidad económica si quieren mantenerse en el poder o recuperarlo.
:
En política hay que elegir entre mantener intactos los valores o participar en el juego. Y los partidos, cuando tienen suficiente madurez, terminan prefiriendo trabajar por algo que mantenerse en la indignación.
:
Para la derecha, la mayor desgracia es que la izquierda parezca más competente; y los nacionalistas no siempre aciertan a convencer de que son quienes mejor defienden los intereses de la nación. En todos estos casos, se produce una curiosa paradoja: mientras que los más intransigentes resultan políticamente inofensivos, los adversarios moderados acaban siendo los adversarios más temibles.

:

diumenge, de gener 17, 2010

Déu ha tornat?

Dimecres passat llegia un parell d'articles. Un, al bloc de Lluís Foix i l'altre una entrevista a l'Alcalde de Lleida, Àngel Ros, a La Razón. El primer recomana el llibre God is back, (Déu ha tornat) o, amb el subtítol de "com el despertar global de la fe està canviant el món", escrit pel catòlic John Micklethwait i l'ateu Adrian Wooldridge, director i un dels caps del semanari The Economist. Ells, que havien predit fa una dècada la mort de la idea de Déu a la societat actual, refan la tesi a la vista de l'increment de la influència de les religions al món, especialment l'increment dels pentecostalistes -en l'àmbit cristià- o els musulmans. Alguna cosa d'això plantejava José Luis Mardones, com vaig comentar en aquest bloc, i un article del Foreign Policy que també va merèixer una entrada meva de recomanació. També és motiu de comentari sovintejat del web de The Tony Blair Faith Foundation. Precisament el llibre, diu Foix, planteja la diversitat de camins en què la Il·lustració abordava la relació de l'Estat amb les confessions en la seva versió europea o americana. Val la pena llegir-ho. I terure'n conclusions positives, contra el tòpic de la religió com a obscurantista o violenta quan es manifesta. No seria pas un plantejament il·lustrat, si seguim la tesi dels autors.
:
L'entrevista amb lo paer demostra fins a quin punt el diàleg entre la fe i la raó, en aquest cas aplicada als afers públics, pot ser molt positiva en la creació de sinèrgies i no necessàriament ha de ser conflictiva sempre. Fora d'un títol enganyós, defensa la compatibilitat entre la militància socialista i la confessió cristiana (encara que als de La Razón i a alguns progres els sembi impossible o estrany) i reclama resituar l'enfocament d'aquestes relacions cap a temes socials. "El principio fundamental del Evangelio es el amor", diu Ros, que considera que "es peor hacer políticas sociales insolidarias que otros temas de derechos individuales". Deixa clar que, segons el seu parer, "en el caso de una menor, hay que informar a los padres" i que "si se diera un caso de embarazo en alguien de mi familia, yo haría lo posible para que no se llegara al aborto", encara que "a nivel social, no se le puede impedir a una mujer que pueda abortar...". Recorda alhora que "el PP también estuvo ocho años en el poder y no hizo nada por derogar el aborto". Finalment, Àngel Ros opina que "desde siempre he aprendido que ser cristiano no conlleva necesariamente tener un buen comportamiento, aunque debería ser así. Por eso, yo me quedo con aquella máxima del Evangelio: «No juzguéis y no se réis juzgados...»".
:

dissabte, de gener 16, 2010

Les eines 2.0

Donada la meva condició de regidor o responsable polític del meu Partit, de tant en tant sóc objecte d'estudi d'alguns alumnes bé de batxillerat o bé universitaris. Espero que no per rara avis. Més aviat es tracta d'entrevistes que m'imagino que deuen ser incorporades o treballades per a la feina que els encomanen. A vegades també em demanen informació o ajut de qualsevol mena al que sempre responc amb cert entusiasme. Espero que els hagi estat de profit. Alguna vegada s'han fet públics. És el cas del que va presentar-se l'estiu passat sobre la influència de la Via Europa en el desenvolupament del preu de l'habitatge a la ciutat, un gran treball de Xoán Inocencio i Héctor Mayo que va merèixer un post de l'Alcalde.
:
Sobre temes, els que s'enduen la palma són estudis sobre els partits polítics, sobre l'arribada d'El Corte Inglés a la ciutat i les històries viscudes a l'entorn d'aquest tema i també (suposo que per la meva condició també de blogger incorregible i usuari de Facebook) sobre l'ús del que se'n deia fa poc les 'noves tecnologies' i les seves aplicacions. Sobre aquesta darrera qüestió també he participat en algun programa radiofònic i televisiu de Mataró.
:
I també sobre això versa un dels darrers treballs en què he participat. És una enquesta elaborada per Josep Andreu Palacios, alumne de 2n de Batxillerat de l'IES Alexandre Satorras, també de Mataró, sobre l'ús i el coneixement del que se'n diu la web 2.0 i les seves eines. Ell és l'autor d'un magnífic bloc sobre el tema, que inclou el treball esmentat, que podeu trobar aquí. Hi he participat responent l'enquesta per correu electrònic i reenviant-la a altres usuaris perquè la responguin. Ni el volum ni la distibució de l'enquesta permet treure'n dades fiables des del punt de vista demoscòpic, i tampoc va més enllà de comentar les diferències entre grups d'edat, de professió o d'estudis, entre d'altres. Però els seus resultats resulten suggeridors respecte a la irrupció i evolució d'aquestes eines, revelen algunes coses sobre el seu ús i popularitat i ens permeten albirar comportaments diferenciats que, desenvolupats, podrien ser útils per millorar l'eficàcia d'aquestes eines, per exemple. Us el recomano.
:

divendres, de gener 15, 2010

Guerra justa? | Ajut a Haití

Creo que en el discurso de Obama al recibir el Nobel de la Paz hay una argumentación muy sólida si se lee tranquilamente su conjunto, con los interrogantes que uno quiera. Creo que hace muy bien en recordar el concepto de la "guerra justa". Hay que recordar que, frente a empresas de expansión totalitaria, Europa perdió mucho tiempo y muchas vidas por intentar aplacar a las potencias fascistas con una política de apaciguamiento. Dentro de ese esquema de "guerra justa", ¿es convincente que la guerra de Afganistán sea justa en ese sentido que proclama Obama? Ahí hay una discusión posible, y es una discusión sobre valores. La guerra justa, sí, pero ¿es la guerra de Afganistán una guerra justa en el sentido que dice Obama? Ahí está el tema abierto para mí.
:
Jorge Semprún, entrevista a El País, 10.1.2010
:
Foto: Daniel Mordzysnsky

:
Ajut humanitari a Haití
:
Contra això, això.
:

dijous, de gener 14, 2010

La Justícia o la mare?

Si la Justícia, o qualsevol altre valor de sentit, no és encarnada, concreta en algú, no m'interessa. Si la utopia no passa per les contradiccions i gradeses humanes, aleshores no la vull. Un cristià diria que si Déu no es fa humà, no acaba de completar el seu pla, no acaba de ser ben bé Déu. Vegeu com ho deia Camus, de qui ara se'n compleixen els cinquanta anys de la seva mort, i ens ho recorda amb aquesta brillant reflexió Bernard Henri-Lévy:
:
"Albert Camus (...) escribe: "Ninguna causa, aunque sea inocente y justa, me separará jamás de mi madre, que es la causa más importante que conozco en el mundo" (...).
:
La madre de gran escritor que no sólo no escribe sino que no habla, no oye; la madre silenciadora y silenciosa, la madre cuyo vocabulario se reduce a 400 palabras, la madre cuyo hijo no supo jamás del todo si habían sido unas fiebres tifoideas de joven las que le habían causado esa dificultad del habla, o un tifus, o una conmoción cerebral tras el anuncio de la muerte de su marido, el padre del pequeño Albert, el 11 de octubre de 1914 en un campo de batalla de Bretaña. Hay que oír bien lo que dice ahí de su propia confusión el futuro premio Nobel de literatura. Hay que tratar de imaginarse al niño, y después el joven, levantándose antes del alba para correr a la Escuela de la República, en la que descubre los recursos del Saber y los de los Libros. Y hay que imaginar, a su regreso, en el pequeño apartamento de la calle de Argel en la que la madre y sus dos hijos duermen en la misma habitación, a esa madre amada con un amor absoluto cuando, sea cual sea la razón, no es posible ni hablarle, ni entender lo que dice, es decir, comunicarse con ella. Se puede interpretar en el sentido que se quiera. Ahí está el principio de una relación con el lenguaje hecha de fe y desconfianza, gratitud y escepticismo, que será una de las características del camusismo. (...)
:
Hay un texto de Kojève (...) que dice que, en el fondo, no existen más que dos grandes temperamentos filosóficos. Están los filósofos que piensan que la naturaleza es, si no mala, al menos hostil; que el papel del discurso filosófico es transformar esa hostilidad diciéndole no a la naturaleza; es decir, están los filósofos que se separan del mundo, le declaran una especie de guerra y oponen a su orden mudo una palabra que lo domina y, al dominarlo, lo trastoca y lo desmiente. Y están los filósofos que, por el contrario, dicen sí a la naturaleza; están las filosofías cuyo principio y fin consiste en bendecirla; hay toda una tradición de pensamiento que asegura que la naturaleza es buena, muy buena, que es preciso seguirla para ser feliz y que el ser humano se define, ante todo, por el lugar que ocupa en ella, así como por la intensidad del consentimiento con el que la ocupa. No sé en qué pensaba Kojève al escribir estas líneas. Pero, para mí, es evidente. El símbolo de la primera actitud es el protestante Jean-Paul Sartre enzarzado en su cuerpo a cuerpo grandioso, que sabe perdido de antemano, contra el Mal en este mundo. Y el prototipo de la segunda es el bendecidor Albert Camus, con su fe en esa "buena naturaleza" que, al final de El extranjero, tras el diálogo con el capellán, acaba por entrar en Meursault como una "marea" maravillosa y pacífica. Camus el griego. Camus el pagano. Camus que, a veces, dice que no se consuela porque ya no hay Delfos en los que iniciarse. Camus que, a menudo, dice que no acepta en el cristianismo la hipótesis del pecado original ni, por tanto, del Mal radical".
:
Bernard Henri-Lévy, "Los dos siglos de Camus", El País, 9.1.2010.
:
Fotos: Albert Camus el 1957 aEstocolm arribant-hi per rebre el Premi Nobel de Literatura- EFE, una altra de Robert Doisneau i una darrera de Camus i Sartre Publicacions de la Universitat de València.
:

dimecres, de gener 13, 2010

L'ateïsme és de rics

Dilluns passat, La Vanguardia publicava una ressenya sobre el darrer llibre del director de la Universitat Progressista d'Estiu de Catalunya, l'amic Jordi Serrano (Catalunya ha deixat de ser catòlica?, UPEC, Barcelona, 2009, vegeu aquí la 1ª part), en el que s'afirma la radical pèrdua de pes de l'Església (i de la identitat catòlica) a Catalunya. El mateix dia, el també amic Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligio.cat explicava des del portal que les dades ben bé poden llegir-se del revés: en un context com l'actual, Déu-n'hi-do la gent que va a missa, especialment si ens comparem amb la majoria de països europeus. respecte l'Església, conclou Llisterri, "després del Barça, el RACC i el Club Super 3, no sé si trobaríem a Catalunya una altra institució que reculli aquest nivell d’adhesió, sobretot en un context de crisi de l’associacionisme en general i de les mediacions a través de les institucions en particular". També han escrit recomanables articles de resposta Andreu Ibarz, també a CatalunyaReligio.cat, i Oriol Domingo, al seu bloc.
:
El tema dóna per molt, i agraïria que no precisament per més polèmiques, sinó -si és possible- per entrar-hi una mica més a fons. Quin context de diversitat religiosa es trobarà el país i com s'ha de gestionar, si s'escampa amb força -i amb tranquil·litat- la pràctica musulmana? O la catòlica, però de trets culturals molt diferents? Quin és el rol social (i no tan sols personal) de la religió en un context democràtic avançat? Per quina raó puja i es valora més tot allò que té a veure amb una difusa espiritualitat i baixa i es menysté el que fa referència a la pràctica religiosa? Què és la pràctica religiosa? És per la via de l'oferta espitirual atractiva que l'Església pot reactivar i reformular la seva pràctica litúrgica o, senzillament, la seva presència al món? Per què menyspreem l'Església (i moltes altres coses) quan veiem que només hi ha gent de certa edat i no hi ha joves? És un símptoma de la nova marginació de la gent gran? Per què no es parla mai de les relacions positives de ls valors cristians amb els valors contemporanis, com en la sexualitat, en l'espiritualitat o en l'art? Necessita màrketing, l'Església?
:
Ja veieu, moltes preguntes i totes molt interessants que podríem fer-nos. I no tan sols els cristians, com veieu. Les aportacions, provocadores o no i amb el biaix que vulgueu, poden venir de molts llocs civilitzats. Només cal que ens treiem prejudicis.
:
I ara no m'agradaria crear-ne cap. El que volia ressaltar de la notícia de La Vanguardia és l'esment que fa, seguint les estadístiques, sobre l'origen social i la pràctica o sentiment religiosos. "Si en los siglos XVIII, XIX y gran parte del XX las clases populares –obreros no cualificados y personas con bajos ingresos– se alejaron de la Iglesia, ahora es al revés. Y en cambio, el mayor número de no creyentes y la religiosidad más baja se dan en las clases media/alta, entre las personas con más ingresos y quienes tienen más estudios".
:
Aquesta idea casa bastant amb la que veiem sovint a una ciutat com la meva: en barris d'extracció obrera hi ha més gent que va a missa que no als barris de rendes més altes, o a les seves escoles (públiques o concertades) hi van nois i noies que hi fan la comunió, pràctica que baixa fins a l'anècdota en d'altres on la composició social és una altra. Els crítics amb la religió diuen sovint que aquesta s'associa a la poca formació. De fet, ja diu l'Evangeli que el missatge de Jesús "s'amaga a savis i entesos per donar-lo als humils" i que Déu té un braç "que derroca els poderosos i exalça els humils". Potser no van tan errats, però em temo que -de nou- és un altre prejudici contra la pobresa.
:
Post dedicat a X.C.
:

dimarts, de gener 12, 2010

El PP ha infringit la Llei

La setmana passada vaig haver de sortir, com a Primer Secretari del PSC de Mataró, per reiterat la petició d’explicacions al cap del Grup Municipal del PP de Mataró, Paulí Mojedano, que ja li vaig fer el febrer del passat any sense obtenir cap resposta. Vaig demanar que Mojedano aclareixi si el regidor Juan Carlos Ferrando, del seu grup municipal, actuava per compte propi o en nom del grup, quan va enviar 125 cartes a ciutadans que havien causat baixa del padró sense el seu consentiment, fet pel qual l’Agència de Protecció de Dades ha vist com a infracció greu a la Llei Orgànica de Protecció de Dades i n’ha iniciat expedient sancionador. La multa oscil·laria entre els 60.000 i 300.000 euros. El regidor del PP, que té una assessoria en matèria de regularització d’immigrants, oferia els seus serveis i els del seu grup municipal. I ja havia estat advertir per alguns militants del PP com a cigró negre.

Aquesta actuació, que ja és greu en cas dels particulars, ho és molt més en cas dels representants electes, que han de ser els primers en donar exemple. Si fan això estant a l’oposició, no vull ni pensar què farien en cas de governar.

Així, cal preguntar-se quines responsabilitats s'assumiran per un presumpte ús indegut de les dades. Recordem que regidor Ferrando, exmilitant de Falange Auténtica i número 2 del PP a les passades eleccions municipals, ja ha muntat diversos espectacles que danyen la imatge de la Corporació. Així, cal demanar als grups de l’oposició que respectin les regles del joc i que siguin els primers en actuar segons la Llei, com a regidors. Recordem que CiU també volia vulnerar la protecció de dades en una demanda d’informació per a la qual el propi Síndic de Greuges va donar la raó al Govern, ara fa un any.
:

dilluns, de gener 11, 2010

Opisso i els camins de l’expressió

La mostra retrospectiva que acull la sala d’exposicions de Caixa Laietana a Mataró sobre l’obra d’Alfred Opisso (Barcelona 1917 - Mataró 1980) és un dels esdeveniments de l’any que comença, sens dubte. Sobretot, perquè des de fa 25 anys no hem pogut veure cap altra exposició dedicada a l’artista, almenys d’aquesta envergadura. I perquè, en aquesta ocasió (i a temps rècord, em consta) s’han pogut aplegar més de 100 obres seves, fill de també pintor i ninotaire Ricard Opisso, recollides en un magnífic catàleg molt ben prologat pel comissari de l’esdeveniment, en Pere Pascual. És, per tant, ocasió pel redescobriment d’un artista rellevant del seu temps i que avui ens pot dir encara algunes coses.

A parer meu, hi ha dues constants en l’estil d’Alfred Opisso. La primera, m’atreviria a dir, una certa decepció noucentista, sens dubte motivada per l’impacte psicològic de la Guerra Civil i les seves conseqüències al conjunt de la població, és clar, però principalment a aquells que havien somniat amb un país més o menys excel·lent, emmirallat en els cànons clàssics i optimista. Una tristesa estructural, més aviat melanconia, que queda descrita en el to dels seus colors, en el desdibuixament provocat pel contra-llum (ell que era apreciat pel seu impol·lut dubuix) o en la mirada dels seus personatges, encara més en les escenes costumistes (Vella que puja l’escala, El cec, Ciris...), o en el seu retrat ja de gran, amb aquella mirada desconfiada, circumspecta, potser desencisada.

La segona constant, ell que era un gran retratista (té pocs paisatges, però hi són, a la mostra), consisteix en destacar el caràcter polièdric de les persones. I ho fa, especialment, experimentant en estils que ho poden expressar millor i que resten molt allunyats del que més li coneixem, o el que més li demanaven pels encàrrecs. Retrats, sí, pallassos i cafès de París, sí... però experimentant nous llenguatges, com el del cubisme (algun quadre recorda l’època cubista de Torres Garcia) o el del surrealisme, probablement una manera de plasmar l’ànsia de llibertat escapçada per la història i per la demanda. Polièdrics són uns quadres que fragmenten (Cara, Mampara), que mostren punts de vista oposats però simètrics (Dues cares, Perfils...), o que capgiren el sentit de la història empresonant els domadors (Circ).

Un home, doncs, que sense renunciar del tot al camí de l’excel·lència, i potser advertit de la violència dels límits reals de l’ideal, sap alhora explorar altres camins expressius per posar damunt al taula totes les possibilitats de l’existència que ens volia mostrar.
:
* article per la revista Valors (gener 2010)
· Alfred Opisso. Pintures i dibuixos estarà oberta fins el proper 31 de gener a la Sala d’Exposicions de Caixa Laietana, a la Plaça de Santa Ana, 1-4 de Mataró.
· Fotos: Cartell de l'exposició, Bressol, i una del moment de la inauguració (Conxi Duro)
· Enllaç a anterior àrticle sobre Opisso, aquí.
· Enllaç a article de Pere Pascual aquí.
:

diumenge, de gener 10, 2010

Linda

L'estiu passat, al concert de Miguel Bosé a Mataró, vaig fixar-me en la lletra d'una cançó, Linda, amb la que sembla va debutar a televisió. Diu, en una estrofa:

Linda, beso de aire puro
Linda, quiero estar seguro
Antes que se junten nuestros cuerpos
Linda, haz de modo que te sienta
Que el amanecer sorprenda mi silencio sobre ti

M'hi vaig fixar pensant que -probablement- la cultura actual de les relacions sexuals és molt distant d'aquesta manera de veure les coses. D'una banda, la sexualitat és un tema omnipresent arreu: la seva immediatesa i la seva banalització (fem sexe com si ens rentéssim les dents) actuen sovint com a tapadora de les capacitats que conté, de les portes que obre. La lletra conté un punt d'innocència i ingenuïtat, del respecte al cos com una part indissociable de la persona, d'admiració davant el desconegut, i alhora, un anar pel món sense la seguretat del que coneixem, un punt de contenció, de donació, d'espera. Tot tan necessari com absent, com un pèl ridícul plantejar-ho avui.

De fet, per desgràcia, els únics que demanen més dignitat en les relacions sexuals són els bisbes. Ho fan d'aquella manera (i amb aquella sospita) que fa que tothom s'hi posi d'esquena. Però a Bosé, a qui tot li perdonem, sí que li podem fer cas sense que ens sembli una cançó de missa dels kikos. Oi?

(Una bona idea pel prega-rock?).

Gregorio Luri parlava més o menys d'això, però sàviament, el Dia dels Innocents, aquí. N'he parlat també als posts Sexe banal, Desig de Melloni, Joves sexualitzades, Tu seras la même, mais une autre, Sexe gustós, Què és tabú?...

:

dissabte, de gener 09, 2010

La feina a les xarxes

Ja vaig parlar fa mig any d'un parell de referències periodístiques respecte a l'ús de les xarxes socials per a la recerca de feina, o d'empreses a la recerca de professionals solvents. Hi insisteixo perquè auguro (malgrat la banalització) un excurs molt interessant deles xarxes socials, en matèria de participació política, per exemple, o en matèria laboral, amb canvis rellevants. Stefan Gross-Selbeck, conseller delegat de Xing -la segona xarxa professional d'Europa- n'explicava algunes claus en una entrevista a El País el passat 20 de desembre. Així, Gross-Selbek manté que "las redes profesionales evolucionarán hacia herramientas de productividad, seguirán existiendo en unos años". I posa algun exemple: "Hemos introducido aplicaciones para compartir un calendario de actividades con tus contactos en todo el mundo. El uso de comunidades profesionales online acabará moviéndose a otros departamentos más allá de recursos humanos", afirma.
:
El directiu recela dels que creuen que s'hi perd molt de temps, a les xarxes socials. "Creo que no debemos medir el networking en función del tiempo que le dedicamos sino del valor que obtenemos. Si se utilizan las redes sociales es porque nos ayudan a mejorar laboralmente. (...) Es un número muy alto que indica que aportamos valor. Cuanto más tiempo inviertes, más utilidad obtienes." També en defensa la seva flexibilitat i que se n'ha de sortir, per fer efectius els contactes. "Tienes que estar dispuesto a compartir cierta información y decidir si quieres ser pasivo, sólo estar visible, o activo, es decir, comunicarte con otros, gestionar tus clientes... También hay que tener en cuenta el componente offline. Es muy difícil construir una relación de confianza sólo a través de Internet".
:
Alhora, Gross-Selbek, que té 42 anys, adverteix finalment que tot currículum, bo i que imprescindible, és insuficient. "El currículo ha dejado de ser el primer punto de contacto entre la empresa y el candidato. Las relaciones personales son ahora más importantes que hace cinco años. La desventaja del CV es que son datos sin estructurar, cada uno es distinto, no puedes buscar en ellos fácilmente. Aun así, sigue siendo relevante. Las compañías no suelen contratar a nadie sin mirarse antes su CV."
: