divendres, de setembre 21, 2007

Què és tabú: el sexe o el dolor?




:


Martin Kippenberger, Sense títol, 1981, Gagosian Gallery, Nova York. Al costat, un quadre de Jenny Saville.
:
El mes de març passat, vaig escriure un post que acabava així:

El que realment és tabú, avui, és el dolor. Em sembla que ja he explicat alguna vegada en aquest bloc com vaig notar la reacció del públic un dia en una exposició a Venècia en la qual hi havia un quadre dels anys 60, no recordo de qui, que simulava una parella masturbant-se, davant la qual la gent passava com si res, i més endavant un altre de Jenny Saville on apareixia una noia intubada, i davant la qual la gent mostrava el seu rebuig. Efectivament, la iconografia religiosa ens mostra moltes coses, no tan sols l'erotisme. També expressa el dolor, just el que exhibiran les processons de Setmana Santa d'aquí a uns dies. En una societat anestèsica com la nostra, el dolor fa nosa, el sexe no tant (a la publicitat és el principal reclam). Diria que provocarà més l'artista que aconsegueixi transmetre la ferida íntima i trencadora del dolor, de tota l'agoixa que supuri com el pus i cerqui desconsoladament, com en el sexe, l'abraçada salvadora de la fraternitat humana o com en vulgueu dir.

:
Bé, doncs he trobat el quadre del qual no recordava la referència i us el poso al costat de l'altre. Als assistents a la retrospectiva de la Bienal de Venècia que us citava, almenys el que jo vaig observar, els causava més molèstia, més mal de ventre, més tabú, el de Saville (més jove), malgrat que el de Kippenberger pretenia, quan va ser pintat, provocar el mateix. Però m'atreviria a dir que en el seu cas, a més, exclou allò orgànic d'ellò anímic. En el cas de la jove anglesa, malgrat la sordidesa del plantejament, és ben barrejat, és més humà. Feu-ne la prova.
:
Publica un comentari a l'entrada