Pàgines
dilluns, de març 31, 2008
diumenge, de març 30, 2008
L'art interessa | Anna
:
El digital capgros.com, amb text de Vern Bueno, descriu molt bé la vetllada que van organitzar els editors d'aquest digital i del gratuït setmanal amb la col·laboració de força espònsors. Ho dic perquè a mi em seria impossible resumir-ho, i s'hi diuen coses interessants per qui vulgui saber més de l'obra de Codina, de qui n'he parlat fa poc aquí amb motiu de l'exposició que acollia aquesta conversa. Raquel Medina (vegeu què diu de l'exposició) i Pere Pascual (ídem) van ser uns excel·lents partners per arrencar a Josep Mª Codina aquelles paraules que als artistes els costa tant de dir (a vegades n'hi ha que xerren massa, també).
:
:
dissabte, de març 29, 2008
Martí encerta
divendres, de març 28, 2008
Guillem i la Regla | Cervera i l'esquerra
dijous, de març 27, 2008
Òrrius encantat
:
dimecres, de març 26, 2008
Vetllada | La vida se'n va | Carrión
:
:
La vida se'n va
:
Aquesta cançó la dedico als lectors i autors dels blocs, tan solitaris, tan junts.
:
Algunas veces vivo:
y otras veces
la vida se me va con lo que escribo;
algunas veces busco un adjetivo
inspirado y posesivo
que te arañe el corazón;
luego arrojo mi mensaje,
se lo lleva de equipaje
una botella…, al mar de tu incomprensión.
Joaquín Sabina, Que se llama Soledad (1987), fragment.
:
I aquí el vídeo:
:
:
Carrión a la tele
:
:
dimarts, de març 25, 2008
'Don Juan' i Zgustova | Article a 'El Tot'
:
El País de dijous passat incloïa un bon article (com tots els que fa) de Monika Zgustova a rel de l'estrena, a Madrid, de la primera obra del recentment finat Josep Palau i Fabre que arriba als escenaris (i ha de ser a Madrid...). Es tracta de Don Juan, príncipe de las tinieblas i s'està representant al Teatro Español.
Conocer a la mujer, la encarnación de todas las mujeres del mundo, la diosa... Poseer a todas las mujeres es sentirse inmortal, poseer a la diosa es convertirse en dios, un dios que ha dispuesto su simiente en el vientre engendrador que le perpetúa. Sin embargo, la mujer no comprende y no acepta este deseo del hombre de poseer a todas las mujeres, que para él todas las mujeres sean la mujer y quiera hacerlas suyas por igual. Al contrario, ella quiere representar para él la ilusión única, excepcional. Pero el hombre desea conocer a todas las mujeres.:
Calmar sus ansias de perpetuarse: éste es el anhelo que recorre toda la obra de Josep Palau i Fabre. El hombre se perpetúa en cada nueva relación, porque adquiere una personalidad diferente según la mujer que frecuenta. Y se perpetúa porque cada abrazo de mujer lo hace renacer. El vientre de la mujer es, pues, el único paraíso que existe. La mujer, su vientre, es el goce supremo, el nacimiento, el origen y el motor del ciclo de la muerte y la vida.
Quatre ratlles d'urgència** per donar testimoni d'una magnífica jornada electoral, plena del civisme democràtic que reclamava el brutal assassinat del divendres anterior a Isaías Carrasco, a qui vam dedicar la victòria. Zapatero, amb cinc diputats més i amb més vots que fa 4 anys, assoleix una majoria que obrirà "una nova etapa sense crispació", ha dit. Esperem-ho: a un milió de vots se situa un PP que haurà d'assumir aquest repte, després dels quatre darrers anys liderant-la.
Els resultats a Catalunya ha estat també magnífics, amb 25 diputats pel PSC, millorant una posició que ja era molt bona el 2004. Quatre dels nous cinc diputats socialistes provenen de Catalunya. La primera lliçó: Catalunya, Euskadi, no volen ser excloses del projecte comú*** de progrés que podem fer entre tots. Perquè d’això es tracta: de repartir el progrés, d’avançar en els drets, de promoure més justícia social.
I els resultats a Mataró són també molt bons. Som l'únic partit que puja en vots, i això que partíem també d'uns dels millors resultats dels socialistes a les passades eleccions, a la nostra ciutat. Com va dir Manuel Mas “els haurem d’administrar amb responsabilitat i humilitat”. En això estem. Moltes gràcies a tothom.
:* article publicat a El Tot Mataró d'aquesta setmana.** el vaig escriure hores després de tancar les urnes*** erròniament, surt publicat com a camí. L'error és meu.
dilluns, de març 24, 2008
Dilluns de Pasqua
:
Miscel·lània
:
El éxito fulgurante de sufundación, la Compañía de Jesús, en la Contrarreforma, no se debió sólo al talento organizativo con que fue creada, sino tal vez, sobre todo, a la agudeza con que supo salir al encuentro del individualismo psicológico de la piedad protestante. Dos novedades sobresalen en la nueva "cura de almas" ignaciana: los "ejercicios espirituales" y el "director espiritual", que no es ya un simple confesor, sino un especialista de conciencias, que prefigura, pintorescamente, el psicoanálisis -y dicho sea de paso, fomenta y alimenta el siempre gratificante narcisismo psicológico-moral.
A l'article, un al·legat contra un altre bisbe bocamoll, el Primat de Toledo, inclou crítiques també al fet que aquest digués que els cristians no poden aprovar que es parli amb terroristes. Al marge de les consideracions polítiques sobre si convé o no, Ferlosio creu que no hi pot haver consideracions morals, almenys des del catolicisme, al fet de parlar amb assassins. En els dos darrers paràgrafs, l'escriptor diu una de les cose smés importants -per mi- del catolicisme (i una de les raons per les quals no em fa res ser del mateix club que els d'impresentables com Sebastián o Cañizares):
Y en este punto me interesa especialmente la diferencia entre el protestantismo y el catolicismo en cuanto a la concepción del pecador: entre los protestantes el extremo más tenebroso lo marcó el predestinacionismo calvinista, que en la Westminster confession, en 1647, remitía la diferencia entre los bienaventurados, los réprobos a un decreto de Dios, que había amado y odiado, respectivamente, a sus criaturas "antes de la creación".
No creo que hoy nadie profese esta doctrina ni deben de ser muchas las observancias protestantes que se han aproximado a ella, pero no deja de haber alguna huella en la mentalidad común americana: claramente lo es la tópica distribución de las personas en winner y loser. En el catolicismo, el pecador sigue siendo "de los nuestros" y el terrorista sigue siendo "hijo de Dios".
diumenge, de març 23, 2008
Diumenge de Ressurecció
:
Jean-Luc Nancy, Noli me tangere. Ensayo sobre el levantamiento del cuerpo (trad. María Tabuyo i Agustín López). Ed. Tortta, Madrid 2006, p. 43.
Il·lustració: Rembrandt, Crist i Maria Magdalena al sepulcre (1638), a la col·lecció d'Isabel II, Londres.
:
Toni Comín
:
Us recomano un article de Toni Comín, professor i diputat, de dimecres passat, publicat a El País, en el que demana que sigui la pròpia Església la que prengui la iniciativa de viure en una societat laica i democràtica, més que no pas anar a remolc. Comín creu que "el problema, hoy, no es que los obispos participen en el debate público. El problema es cómo hablan y quiénes lo hacen". I diu que, aquests, massa sovint "defienden sus posturas en materia de doctrina social y moral como si de doctrina revelada se tratase. Grave error: la doctrina social y moral de la Iglesia es una palabra humana y, por tanto, evoluciona con la historia y es falible. La revelación, en cambio, es Palabra divina e inmutable. Nuestros obispos no tienen el número de teléfono del Espíritu Santo ni tienen, por más que se empeñen, el monopolio de la interpretación de la moral natural. Aparentar que una posición particular tiene conexión directa con la revelación rayaría, simple y llanamente, en la herejía".
:
Comín creu també que hi ha dos extrems erronis com a conseqüència d'aquesta qüestió: "El neoconfesionalismo pretende que la religión ejerza su papel público desde la alianza con el poder político. El laicismo -distinto de la laicidad- pretende impedir que las religiones se expresen públicamente. Pero en democracia la religión no debe ser considerada sólo un asunto privado, lo cual no significa que deba vulnerarse la estricta separación entre el Estado y las distintas confesiones. La religión es un hecho público y su lugar, en tanto que tal, es la sociedad civil".:
dissabte, de març 22, 2008
Dissabte de Glòria
:
El Crist mut
:
Dilluns passat, Narcís-Jordi Aragó escrivia a la seva columna d' El Punt un text magnífic a patir de la imatge de la història El gran inquisidor, que forma part d'Els germans Karamazov, de Dostoievski, i que ha estat recuperada per Ettore Scola o per Peter Brook (a la foto, l'actor Bruce Myers a l'obra de Brook). Amb tot el morro del món, aquí us poso la reproducció:
:
Dos comensals del restaurant on transcorre íntegrament l'acció del film La cena, d'Ettore Scola, passen tot el sopar discutint. L'un, actor i director teatral, intenta convèncer l'altre, també actor, que representi una obra conjuntament amb ell. El problema rau que el seu paper s'ha de limitar a estar-se durant més d'una hora a escena sense dir ni un mot, assegut en una cadira amb les mans sobre els genolls, i això l'actor no ho vol acceptar de cap manera.
De mica en mica descobrim que l'obra que l'actor-director vol escenificar és El gran inquisidor, un fragment d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i que el personatge mut és Jesucrist, tornat a la Terra en ple segle XVI. Empresonat per la Inquisició, és sotmès a un brutal interrogatori. El gran inquisidor, un cardenal espanyol, pronuncia un implacable monòleg amb frases com aquestes: «Com has gosat tornar al món per amenaçar l'ordre que hem establert? Fa temps que l'Església s'ha vist obligada a corregir els teus errors evangèlics. El teu amor corromp el ramat dels fidels; només el nostre poder el salva. Nosaltres som ara els amos del món. Regnem en nom teu, però no estem amb tu. No t'estimem ni volem el teu amor; demà moriràs una altra vegada al patíbul.»
Jesús, que ha restat sempre mut sense defensar-se, s'alça lentament i, en silenci, s'acosta a l'inquisidor, i com a única resposta li fa un petó a la galta. Sobre aquest gest de perdó infinit cau el teló.
L'obra de Dostoievski ha estat representada fa poc a Madrid pel director britànic Peter Brook. Madrid no és un mal escenari per veure un cardenal enfrontat amb els valors evangèlics. En el film La cena, l'actor que es resistia a interpretar el Crist mut s'engresca amb el paper quan li expliquen l'escena final, i diu: «Aquesta és la gran troballa dramàtica; tan bon punt faci el petó al cardenal, tots els seus arguments esdevindran pura xerrameca.» Bona lliçó per ser recordada avui, com una mena de pregó de Setmana Santa.
:
divendres, de març 21, 2008
Divendres Sant
Naufrague encesa el silenci de cambra:
mentre la tremolor del ciri em diu
que és la meua por, i no la dels altres
que la viuen amb ulls plens d'incertesa
a celobert de la flama, cercant
quin misteri de quina imatge
trien per gravar-lo a la seua tomba i dir
que varen creure per no mutilar
temps ni costums, quan eren tan sols rius
de curs baix, d'aigües silencioses.
:
Ara que el groc es consumeix al marbre,
el reflex terbol que germina als vidres
em posa a prova encès de tants naufragis;
em deixa clar perquè deshabite
el meu silenci -com si no volgués
garbellar el ritme entre llums i ombres,
els límits de les robes i la dermis,
dels ulls i del que amaguen sota el vel-,
i em consumesc amb l'escalfor del ciri
entre peus descalços bruts de promeses,
mirades perdudes i passos i veus,
per saber si els sants ajuden a
créixer o si cal distingir els silencis.
Isabel Garcia i Canet, "Divendres Sant", a Claustre, Ed. Tres i Quatre, València 2007, p. 39.
Foto: Vela, Florencio Sánchez.
:
Necessitem narracions
:
En una etapa com la nostra, que desconfia dels relats mítics i sembla que només sap parlar en abstracte (en la mort, no en que morim...) o en el llenguatge tecno-científic, val la pena que la pròpia ciència ens adverteixi de la necessitat de referències narratives per enfrontrar-se a la mort i al seu procés, tan uan hem d'assumir la mort dels nostres semblants com quan ens toca començar a assumir la nostra... (n'he parlat aquí, aquí, aquí, i aquí, almenys).
:
dijous, de març 20, 2008
Dijous Sant
L’amor entre Jesús i el Pare és el que dóna l’alegria plena als deixebles de Jesús, a nosaltres. L’amor a Jesús dels apòstols és incomplet i Jesús ho sap i els promet l’Esperit que farà que la tristesa per l’absència de Jesús es converteixi en alegria, que l’amor arribi a ser del tot l’amor del pare i del Fill en els cors dels deixebles: "Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà." (Jn 16,20-22)
Jesús té profunda experiència de l’alegria d’estimar i l’expressa justament quan està pròxim el seu fi, la tornada al Pare. Estima els seus fins a l’extrem. (...)Una homilia d’un monjo de l’Edat Mitja en parla del rostre serè de Jesús que dóna la pluja tardana a Pere, quan el mira i aquest arrenca el plor de penediment. Jesús no sent tan sols les asprors del sofriment corporal, sinó que la seva ànima pateix la pregona tristesa de l’agonia, però Jesús era feliç de portar tots els sofriments de la passió perquè sabia que així estimava fins a l’extrem i salvava als qui estima el Pare. Es un misteri, l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant mostrat en la creu de Crist. Es aquí on hem d’aprendre “l’alegria d’estimar”.
dimecres, de març 19, 2008
Del Quattrocento a Pasolini
:
:
dimarts, de març 18, 2008
La senda de Bach | Setmana Santa a 'El Socialista' (1927)
:
Diumenge no vaig poder ser a Montserrat al concert en què ens convidava la Maria. No es pot ser a tot arreu... Com una premonició ens deixà aquesta ària (Erbarme Dich -Tingueu pietat-) al seu bloc que avui em permeto de reproduir. Només per la Passió segons Sant Mateu ja em sembla un molt bon motiu per enamorar-se de Bach i deixar-se endur per la seva virtuosa senda.
:
I ara una impsovisació sobre Bach que féu Bobby McFerrin a partir d'aquesta peça en un festival de versions a Leipzig el 2000 que vaig seguir al·lucinat un dia per la TV (en vaig comprar el DVD però l'he perdut...) i aque aquí en trobareu algunes peces.
:
:
Setmana Santa a El Socialista de 1927
:
De la web del PSOE extrec aquest poema publicat a l'òrgan d'expressió del Partit a l'any 1927. És una visió relament molt curiosa, si tenim en compte, a més, la tradicional vocació anticlerical dels socialistes d'aleshores. Em fa gràcia la identificació icònica del Crist amb la passió del Poble sofrent. Crec que és plenament actual. O, dit d'una altra manera, que la compatibilitat entre la identitat cristiana i la socialista no és cosa d'ara.
:
Entre cuatro cirios,
clavado al madero,
viene por las calles Padre Jesucristo.
Le abre paso el Pueblo.
Ve al crucificado
como a un compañero…
y con la mirada del que ha comprendido
la pena sin nombre con que había muerto,
lo sigue…, lo sigue…
Se siente el silencio.
Dos hoscas parejas de guardias civiles
lo van custodiando (lo mismo que a un preso),
y la móvil talla, que al andar oscila,
los va bendiciendo.
Los turiferarios, con gestos de enfado,
le van arrojando los golpes de incienso;
y detrás le tocan una marcha fúnebre,
como a uno cualquiera que llevan de entierro.
Se oye el ritmo sordo
que forma en el suelo
el pisar del grupo de hombres que a cuestas
lo van conduciendo.
(Como son obreros no van de etiqueta; pero van tapados por el buen efecto).
La calle es angosta.
Es la medianoche; las luces, a trechos.
Nadie hace ruido; y cuando hay alguien que a media voz reza,
se le siente el rezo.
Repentinamente se alza un clamoreo: “¡Páralo! ¡Que pare!”.
Lo paran en seco. Y en la madrugada, bajo las estrellas
que aclaran el cielo, sale la quejumbre
de una saeta triste que se mete adentro…
¡Oh aquellas mujeres, que en la faz del Mártir
los cinco sentidos le tenían puestos,
como a sus palabras vi que les brotaba
la perla echa lágrimas de los sentimientos!
Nuevamente, el Cristo
sigue el derrotero…
Lo paran delante
del Ayuntamiento.
Allí están en público las autoridades (Seriedad, Respeto)
Detrás hay algunos señores, solícitos como camareros.
(No lo son sin duda pues no lo aprendieron).
Como Cristo siempre fue bien educado,
y aunque está cadáver, aun es caballero,
no pasa de largo
sin más miramientos,
sino que se para, da frente, se inclina,
y cuando lo mandan, echa a andar de nuevo.
Y va el pobre Muerto, las carnes desnudas,
la expresión agónica volcada hacia el pecho,
entre la compañía que más amó siempre:
entre la del Pueblo.
Fernando Díaz Escámez, Cuadro de Semana Santa: El Cristo a El Socialista, 14 d'abril de 1927, p.1.
:
dilluns, de març 17, 2008
El PSC i la Catalunya real
Probablemente obedezca a una realidad más profunda: ese partido encarna hoy, con mayor precisión que los demás, la realidad sociológica e identitaria de una gran mayoría de catalanes. Una realidad dual, compartida, superpuesta: es el único partido al que éstos reconocen al mismo tiempo como incuestionablemente español e inequívocamente catalán... y catalanista. Lo que le otorga ventaja frente a quienes pretenden, desde los dos nacionalismos enfrentados (el catalán y el español) disociar esa adscripción compleja: será que ese disociar se percibe como desgarrar, renunciar, empobrecer, y el personal no está por la labor de autorrecortarse. (...) ¿Cuesta tanto entender que para muchos catalanes la forma política genuina de ser español sea ser catalanista y la manera de ser catalán es ostentar sin reparos la ciudadanía española?
diumenge, de març 16, 2008
Cantar i ballar
:
I mentre teníem les espelmes pensava ...que no s'apagui la llum.
:
:
Feliu Ventura, Que no s'apague la llum (2003).
:
dissabte, de març 15, 2008
Dret a decidir | I prou
:
Les eleccions de diumenge han consolidat també una dinàmica pròpia, aliena a la tendència espanyola. Catalunya s’ha desmarcat per afirmar de nou la seva singularitat. I a més, de bracet amb els germans bascos, tots a una, com agrada als nacionalistes. Si al Parlament espanyol no hi hagués diputats bascos i catalans, el PP tindria majoria absoluta.:
:
Encara hi ha més especificitats que haurien de fer xalar els de la ceba. Mai abans el partit del president de la Generalitat havia tret tants vots. Ha superat, ell sol, els escons de tots els altres partits catalans junts. I amb una participació altíssima, pels estàndards d’aquí. Al referèndum de l’Estatut de 2006 van votar 2,59 milions de catalans. Ara han anat a les urnes 3,71 milions. Una altra aclaparadora victòria, doncs, per als sobiranistes que reivindiquen per Catalunya “el dret a decidir”. Ho han aconseguit: Catalunya ha decidit.
I prou
:
Ja tens l'amor...
Ja acaricies la glòria
Amb la punta dels dits.
Ets immortal.
Estigues llest
Per caminar a les fosques.
Per viure sol.
Per dormir al ras.
Ja tens l'amor...
T'has cansat de buscar-lo
Sota les pedres
A qualsevol preu.
Ara jauràs
Del costat de l'angoixa
I faràs el camí
Que duu al crim o a l'adéu.
Ja tens l'amor
I no pots fer-te enrere.
No demanis justícia,
Ets tu qui tira els daus.
Acluca els ulls,
Llança't a l'abisme
I renuncia a viure
Per sempre més en pau.
Ja tens l'amor
I la seva agonia,
Qui no ho daria tot
Per patir-la de nou
Una vegada més,
Una vegada més,
Una vegada més,
I prou.
Joan Manuel Serrat, "Ja tens l'amor", al disc Mô (2006).
Il·lustració: Caravaggio, Magdalena en èxtasi (o Magdalena Klain), 1606, Musée des Beaux-Arts. Marsella.
:
divendres, de març 14, 2008
Ple | Dreta i esquerra
:
Dreta i esquerra
:
:
dijous, de març 13, 2008
La pell profunda *
Aquesta poètica de Codina es conjuga encara amb més elements. En destacaré només tres. Un, el diàleg vital que suggereixen aquests esdeveniments. Dos, la potència de les formes i la seva relació amb el color. I tres, el treball plàstic. A veure si me'n surto del que vull dir.
Un esdeveniment és un conflicte, una confrontació, un diàleg en el millor dels casos: la pell rompuda o gravada, per exemple, ens pot donar notícia d'un tumor o de l'escletxa del plaer, pot ser una obertura -com la boca- o un tancament -com la cicatriu-, pot ser la guia d'una carícia o el relat de la violència, pot ser una al·lèrgia (nom d'un políptic exposat) o una piga, pot ser un òrgan -l'oïda, el sexe- o una ferida, ara llisa ara arrugada o plena de petges, la podem foradar per curar o per matar... El que compta, però, com en el vers que s'hi exposa de Paul Valéry, és que "el més profund de l'home és la seva pell". Compareu-ho amb l'exposició Bodies (aquests dies a Barcelona) i ho entendreu tot.
El segon element de reflexió, com deia, és el formal. En el primer quadre ja hi ha un contundent cercle, que podria ser un cós (cós-mos), és a dir, el paisatge dels esdeveniments rituals (els toros, el circ, els esports). O un melic, és a dir, el que ens uneix i ens separa de la filiació, de la història humana, de la creació. O, com després es veu en una magnífica sèrie alimentada per una estrofa de Joan Vinyoli, un ovocit ("xarxa finíssima", "guany de vida", "llavor que germina", "fruits intocables però que sadollen" diu el poema). O, deixeu-me ser frívol, un llit rodó i les nostres fantasies. La vida concentrada en aquell espai buit. La seva relació amb aquest espai buit, ens obre una nova reflexió sobre el color blanc, il·lustrada per un altre poema de Caballero Bonald que li conferex al blanc la iniciativa inaugural de l'esdeveniment.
El darrer a comentar és l'aspecte plàstic. Sempre m'ha agradat de Josep Mª Codina el seu joc amb les textures, el seu respecte per la matèria i la seva capacitat per versatilitzar-la i fer-la expressar artísticament. En aquesta exposició pren gran importància en identificar la matèria de base amb la pell protagonista: pell de mel o d'arruga, pell tacada o neta, pell llisa o aspra, pell jove o vella, pell viscuda o verge, pell vestida o nua. La pell, ja ens ho diuen, el més profund de l'home.
- * Article a la revista Valors del mes de març de 2008.
- He fet servir un altre quadre de l'exosioció per il·lustrar aquest post.
- Fotos: Obres de Josep Mª Codina (4, 2, 9 i 11), cedides per l'autor; moment de la inauguració, de Conxi Duro, capgros.com.
- Notícia a capgros.com
- Notícia a TotMataro.cat
- Post de Pere Pascual
dimecres, de març 12, 2008
Todorov i el 68
La transformación de las relaciones sociales fue espectacular. Se derrumbaron jerarquías rígidas, heredadas del pasado, entre hombres y mujeres, viejos y jóvenes, notables y plebeyos; jerarquías que ya eran injustificables en aquel momento.
(...) Mientras que en el terreno social soplaban vientos de liberación, los discursos políticos alentaban el dogmatismo y ensalzaban (con frecuencia sin saberlo) la dictadura. Para alguien como yo, que venía de un país del "socialismo real", parecían además descansar sobre una visión de la sociedad totalmente quimérica.
(...) Los programas políticos de los partidos suelen dividirse en dos grandes grupos. Unos prometen la salvación. Consideran que en el mundo terrenal impera el mal y que hay que destruir el mundo y reemplazarlo por otro donde todo funcione mejor. Los otros, se conforman con proponer medidas de adaptación y de acomodamiento. Reconocen que el mundo que nos rodea no es perfecto, por lo que hay que emprender reformas, pero también que debemos rebajar nuestras expectativas.
Los discursos políticos del 68 formaban parte claramente de la primera categoría. (...). Sin embargo, algunos años más tarde, el proyecto de transformación radical y violento de la sociedad ha renacido bajo otra forma, en el seno de una doctrina erróneamente llamada neo-conservadurismo (se trata en realidad de neorevolucionarios). La única diferencia es que, esta vez, no se ha querido salvar al propio país, sino a un país extranjero.
(...) La revolución permanente, ensalzada en el pasado por los izquierdistas de mayo del 68 (aún me acuerdo de los discursos incendiarios que pronunciaba André Glucksmann, jefe de los maoístas, en la facultad de Vincennes) ha cambiado de objeto, pero no de naturaleza: se sigue reclamando la destrucción del enemigo. Y, muchas veces, por parte de los mismos que en 1968.
dimarts, de març 11, 2008
Compte-Sponville
Un nihilista es eso: alguien al que no le interesa nada más que su pequeña trivialidad, sea el sexo, el dinero, el lujo. (...) Combatir a Bin Laden o al Opus Dei con las posiciones de una sociedad como la que describe Houellebecq nos lleva al desastre.:No se trata de inventar una nueva moral, sino de transmitir la moral que hemos recibido y que se ha ido elaborando a lo largo de milenios.:Yo cuando leo los evangelios, estoy de acuerdo en lo esencial con sus postulados morales, igual que cuando leo a Platón, Aristóteles, Epicuro o a los estoicos. Lo que sería una pena es que, por el hecho de no creer en Dios, como es mi caso, prescindamos de esa herencia.:En mi época universitaria se consideraba que la religión era una vieja luna que se había dejado atrás. Cuarenta años después, la vieja luna sigue ahí.:Para mí el adversario no es la religión. Que la gente crea o no en Dios, a mí no me molesta en absoluto (...). Los adversarios son el fanatismo y el nihilismo. Y es muy importante no equivocarse de adversario, porque si se lucha contra la religión en general, se está metiendo a todos los creyentes en el mismo saco que los fanáticos, que es lo que quieren estos últimos, obviamente.:Soy (...) un humanista convencido de que, dado que no existe un Dios, la humanidad es lo más preciado que tenemos y hay que preservarla a pesar de sus debilidades.:En Francia, curiosamente, tenemos la idea de que ser de izquierdas es estar a favor del Estado, y ser de derechas, a favor del mercado. Pero, ¡ojo!, si el mercado favorece a los pobres más que el Estado, ser de izquierdas es estar a favor del mercado.:(...) La economía de mercado (...) aunque sea fantástica para crear riqueza, nunca ha sido suficiente para crear una civilización, ni siquiera para crear una sociedad que sea humanamente aceptable.:El camino hacia la felicidad es el camino de la acción, del amor.:Uno puede estar enamorado, querer a sus amigos, a sus padres, pero creo que el amor más fuerte es el que sentimos por nuestros hijos, el único que es incondicional. Y desde este punto de vista, que Dios sea padre en la tradición cristiana no es una casualidad, aunque en mi opinión, si hubiera sido madre, habría sido aún mejor. Pero no hay nada como el amor por el hijo, y creo que la humanidad debe su supervivencia a cinco mil años de amor maternal.
dilluns, de març 10, 2008
Tres recomanacions i una hamburguesa
Des dels seus orígens [El PSC] ha respectat els sentiments personals i intransferibles d’identitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no ha practicat la instrumentalització identitarista i per aquest motiu (i perquè ha pencat molt, a molts nivells) s’ha guanyat el respecte de la ciutadania.:(...):Catalunya ha fet la diferència: disset escons per damunt del PP. Això dóna al PSC una gran força i una gran responsabilitat. “Serem més decisius que mai”, va dir ahir el president Montilla. Ho hem de ser, no contra ningú, sinó a favor de tots. Més decisius per fer avançar Catalunya cap al progrés i la llibertat, per reforçar la solidaritat entre les comunitats i contribuir a resoldre els vells i nous problemes d’Espanya. Més decisius per fer realitat els ideals concrets del socialisme que ahir, una vegada més, aparegueren majoritàriament en les urnes de Catalunya.
diumenge, de març 09, 2008
Victòria socialista
- PSC: 27.470 vots (46.02%)
- CiU: 11.932 vots (19.99 %)
- PP: 11.162 (18.7 %)
- ERC: 3.407 vots (5.71 %)
- ICV-EUiA: 3.029 vots (5.07 %)