dijous, de juliol 12, 2007

Què narren? *

Alberto Romero Gil, Vaso con flores rojas
:
Els que encara pensen que hem de dividir la pintura, des dels inicis del segle XX, entre "figurativa" i "abstracta", a banda de cometre un greu error, diuen que la figurativa "narra" mentre que l'abstracta "conceptua", ras i curt. De fet, els primers abstractes beuen de la desnarrativització dels gèneres anomenats menors, com el paisatge i el bodegó, que se salvaven d'una iconoclàstia avantguardista present amb força aleshores. Dic això per presentar una exposició de paisatges i bodegons (sub-apartat flors) que semblen fer just al revés. Tres pintors actuals en plena fase creativa, decididament figuratius, retornen al gènere a la recerca, però, de la narració que l'art havia assignat als gèneres majors i que (en això sí que ens hem tornat moderns) ja no són possibles.
:
Per això Eva Llorens, Antoni Mas i el mataroní Alberto Romero Gil, enlloc d'explicar-nos batalles o gestes de reis, herois o déus semblen buscar l'èpica en les tardes, en les platges, en les flors o els núvols. Ja diuen que vivim en un temps de reencantament del món que, desconfiant o oblidant el llegat dels relats clàssics, pretenen reconstruir-los de bell antuvi amb els objectes, l'aire, els fluïds, les presències o les absències de ben a prop. Del sòlid al líquid ...qui sap si després vindrà el gasós i no sabrem què dir-nos.
:
Les peces tenen una bellesa que enganxa de seguida. D'Alberto Romero Gil destaco el seu tractament del límit, que es veu clarament en la comparació dels dos quadres "Luz de noche" i "Luz de tardes" on, evidentment, la llum ho trastoca tot. Mentre que en el segon, on la llum emplena el paisatge, el límit encara no es divisa i la terra, gairebé erma, sembla oferir-se al teu pas, en el primer ens embaladeix el doble pla de blaus, de lluny quasi com Rothko. De prop, el límit, aquesta línia on ens ho juguem tot, aquest tros de vida que ens és donat en tant poc temps, és el qui marca la narració del quadre. Enmig de l'eternitat que Déu va mal-dividir entre cel i mar, u tros de terra i de vida, un grapat de llums imperceptibles s'ho juguen tot a la nit. A banda d'uns dibuixos a llapis, Romero ens mostra també alguns quadres de flors. Unes "Rosas blancas" per destacar un verd vivíssim perdut en la diversitat de blancs i unes "Flores rojas", en tres quadres, en els que exposa l'evolució d'unes flors en poques hores, des de la seva esplendor fins al ressecament.
:
Antoni Mas és el pintor més clàssic dels tres. La seva factura perfeccionista permet un interessant joc de miralls a la "Natura morta amb lliri groc" (2003), l'única concessió al context que fa al conjunt de la seva obra exposada. Els tres plans ben definits de les seves marines, amb una predilecció entusiasta pel primer, per allò que pràctivamet toques amb les mans, l'allunya dels horitzons de Romero però l'acosta a l'amor per la contingència que té l'hiperrealisme. Ja que poster no hi arribarem, a l'ideal, prenem la bellesa d'allò proper, sembla dir-nos. I no li falta raó, poster.
:
Eva Llorens, Després de la tempesta
:
Eva Llorens pren la paràbola dels núvols, tan present i reveladora especialment al Romanticisme, per explicar l'"ambient", la intenció o el context, o allò que realment passa als paisatges, els culpables del qual són els núvols. Els núvols, a més, representen la matèria més etèria (en aquest cas, a punt de ser liquada): contundents tempestes que es desfan o brillants capvespres que ens embaladeixen. Potser allò que ens narren els núvols, els núvols que sempre s'esvaeixen i sempre tornen, té a veure amb el relativisme que ens fa més savis. Però també més despistats. Per pistar-nos, però, anem a la recerca de relats. A la Sala Parés en teniu uns quants.
:
* Comentari a la revista Valors (juliol 2007) de l'exposició col·lectiva d'estiu a la Sala Parés (Petritxol 3, Barcelona) fins el 3 d'agost de 2007.
:
Publica un comentari a l'entrada