Sequera amb humor

:
Trobat a la xarxa. Gràcies, Jaume.
:

L'art interessa | Anna

L'art interessa
:
El digital capgros.com, amb text de Vern Bueno, descriu molt bé la vetllada que van organitzar els editors d'aquest digital i del gratuït setmanal amb la col·laboració de força espònsors. Ho dic perquè a mi em seria impossible resumir-ho, i s'hi diuen coses interessants per qui vulgui saber més de l'obra de Codina, de qui n'he parlat fa poc aquí amb motiu de l'exposició que acollia aquesta conversa. Raquel Medina (vegeu què diu de l'exposició) i Pere Pascual (ídem) van ser uns excel·lents partners per arrencar a Josep Mª Codina aquelles paraules que als artistes els costa tant de dir (a vegades n'hi ha que xerren massa, també).

:

L'acte fou un èxit, a tots els nivells. Entre ells, veure que l'art interessa, inquieta, desperta curiositat i preguntes, fa de símbol en una societat que en va mancada (de símbols amb sentit, vull dir), crea ambient social (d'això també n'anem mancats...), ens fa a tots un pèl més feliços, també dessacralitza, a vegades, te n'adones que no ets massa lluny d'aquella experiència alhora que la veus extraordinàriament nova. Els que no hi vau ser us ho vau ben perdre. (Foto: Romuald Gallofré).
:

Anna, in memoriam
:

Aquesta tarda ens hem assabentat del desenllaç. Un cop dur per tots, especialment pels amics de Televisió de Mataró. Però també per tots, pels periodistes de la ciutat amb qui avui he parlat, pels espectadors de TVM, que són tants, pels polítics de la ciutat (els polítics i els periodistes mantenim una estranya complicitat), pels que no ens acostumarem mai a que la mort segui la vida de persones tan joves, tan vitals, de la nostra generació, pels que descobrim afectes. M'imagino que també per la seva família, és clar, a qui demà voldrem consolar, consolar-nos, com puguem.

:

En parla Joan Antoni Baron.

:

Martí encerta

Plànols de la intervenció interior a la Plaça de Cuba (font: Ajuntament de Mataró)

:

Subscriuria gairebé al cent per cent l'opinió que expressa Josep Lluís Martí en un article a capgros.com, en el que aquest exregidor reflexiona sobre les pors o reticències a les reformes previstes al mercat de la Plaça de Cuba, a Mataró, o l'arribada d'un operador com El Corte Inglés a la zona. Martí recorda com es repeteixen arguments (que el temps ha invalidat) que ja s'havien utilitzat a rel de la implantació el Mataró Parc, obert ara fa vuit anys. És obvi que no ha estat pas un factor negatiu per al comerç i l'economia de Mataró, ans el contrari: "Hi ha més botigues i hi ha més llocs de treball en el comerç, perquè Mataró està evolucionant cap el sector terciari i en especial cap el comerç urbà especialitzat, transformant-se la ciutat en una gran plataforma comercial".

:

Davant els símptomes evidents de desacceleració econòmica, l'atur un d'ells i potser el més preocupant, l'autor creu que no podem pedre més temps: "És per això que cal confiar en l’arribada de la locomotora, senzillament perquè diversifica la nostra oferta comercial, aporta llocs de treball i converteix Mataró en una ciutat imant. Cal apostar pels sectors que tiren del carro i el comerç n’és un d’ells".

:

Finalment, sobre la Plaça de Cuba, Martí creu que el problema no és pas la dotació d'aparcament prevista a la reforma (he comptat l'aparcament públic dels entorns, fora del previst a El Corte Inglés, i puja unes mil places més), sinó la competitivitat de la seva oferta. Una reforma de més de sis milions d'euros bé s'ho mereixerà. I, com va dir encertadament la Unio de Botiguers de Mataró, no pot caure en la paràlisi per l'anàlisi, com li agrada dir al meu company Francesc Teixidó.

:

Guillem i la Regla | Cervera i l'esquerra

Guillem i la Regla

:

Us recomano el post d'en Guillem Espriu, regidor barceloní, en la que comenta la recent conferència de l'Abat de Montserrat sobre la Regla de Sant Benet i hi troba paral·lelismes amb la seva pròpia vocació política.

:

Cervera davant l'esquerra

:

I això em porta a recomanar-vos un bon article de l'amic Quim Cervera escrit fa un parell d'anys i que ara publica l'edició electrònica de la revista L'Agulla. Front a l'admiració d'en Guillem (de qui no sospito cap veleïtat creient) veig aquests dies (potser la més eficaç petja real de la Pasqua?) que molts blocaires d'esquerres reparteixen inquina contra el fet religiós, d'altra banda tant present entre les classses populars. No passa res, els entenc. Però m'inquieta que no ens entenguin, que pensin que les coses han de ser 'al seu lloc' i releguin l'esperiència religiosa a l'armari o, més desencertadament, a la ignorància i la dreta. És el que un altre ateu, Savater, designava com a fogueres de Voltaire. (Vegeu, per contra, què deia Montilla aquí i aquí)

:

Conclou Cervera que "aquest es el “drama” que impedeix una anàlisi més pertinent i crítica no simplista del fet religiós per part de l´esquerra, que ajudi a veure’n també les seves dimensions alliberadores i fecundes socialment, amb els seus efectes polítics" i que "caldrà cada cop més un coneixement més proper i positiu per part de l´esquerra del fet religiós, i del fet cristià, per tal de descobrir-ne les seves potencialitats engrescadores, de protesta, d’expressió utòpica, que donen sentit a la lluita pels més abandonats, tot incorporant-hi elements de perdó, d’autèntic afecte, per refonamentar la il·lusió per viure i per la felicitat de tothom.La presència de l’islam, del desenvolupament del New Age, de la influència de les religions orientals i retorns de religions antigues serà una realitat tan patent que obligarà l’esquerra a canviar els seus esquemes rígids, per tornar a ajudar a aixecar els sectors de la població que esperen i desitgen una autèntica revolta, que demana en el seu interior una mística revolucionària, aportable pels diferents patrimonis religiosos de la humanitat".

:

Òrrius encantat

Uns vilatans d'Òrrius, el poble més petit del Maresme, a pocs quilòmetres de casa meva, es van trobar l'altre dia uns forasters pel carrer que els preguntaven sobre 'el bosc encantat'. Encuriosits, van saber que el programa Cuarto Milenio, de la cadena Cuatro, havia emès un reportatge sobre el pretès 'bosc encantat' a peu de Céllecs, entre els dòlmens, alguna masia i l'ermita de Sant Bertomeu, indrets que havia visitat d'infant. Sempre ha estat atractiu tot el relacionat amb l'ocultisme. En l'actual etapa de 'reencantament', fruit de la crisi del llenguatge religiós i el tecno-científic, encara pren més força. Com a bon català, penso que no estaria gens malament que en puguéssim treure algun rendiment preudo-turístic. Aquí va el reportatge. Veureu de quina manera les paraules -més que les imatges... això també és característic d'aquests fenòmens pneumàtics- intenten embocallar d'encanteri aspectes que potser vostè i jo veuríem amb uns altres ulls. Vegeu-ho.

:



:

Vetllada | La vida se'n va | Carrión

Vetllada amb Codina
:
:
La vida se'n va
:
Aquesta cançó la dedico als lectors i autors dels blocs, tan solitaris, tan junts.
:

Algunas veces vivo
y otras veces
la vida se me va con lo que escribo;
algunas veces busco un adjetivo
inspirado y posesivo
que te arañe el corazón;
luego arrojo mi mensaje,
se lo lleva de equipaje
una botella…, al mar de tu incomprensión.

:
Joaquín Sabina, Que se llama Soledad (1987), fragment.
:
I aquí el vídeo:
:

:
Carrión a la tele
:

I clicant aquí podreu gaudir de l'entrevista al mataroní més viatger, Jordi/Jorge Carrión, emesa el passat dia de Sant Josep al programa Silenci? de Canal 33. El jove escriptor mataroní (que acaba de treure un nou llibre -avui en parla La Vanguardia- i és comissari de l'actual exposició de temporada a Ca l'Arenas) tria aquesta imatge per representar el silenci. L'inici de París, Texas (1984), de Wim Wenders.

:

:

'Don Juan' i Zgustova | Article a 'El Tot'

Don Juan i Zgustova
:
El País de dijous passat incloïa un bon article (com tots els que fa) de Monika Zgustova a rel de l'estrena, a Madrid, de la primera obra del recentment finat Josep Palau i Fabre que arriba als escenaris (i ha de ser a Madrid...). Es tracta de Don Juan, príncipe de las tinieblas i s'està representant al Teatro Español.

:

L'escriptora i traductora d'origen txec, deixa anar un parell de paràgrafs sobre la interpretació del mite que en fa Palau que he volgut subratllar-vos per la seva claredat. Heus ací:

Conocer a la mujer, la encarnación de todas las mujeres del mundo, la diosa... Poseer a todas las mujeres es sentirse inmortal, poseer a la diosa es convertirse en dios, un dios que ha dispuesto su simiente en el vientre engendrador que le perpetúa. Sin embargo, la mujer no comprende y no acepta este deseo del hombre de poseer a todas las mujeres, que para él todas las mujeres sean la mujer y quiera hacerlas suyas por igual. Al contrario, ella quiere representar para él la ilusión única, excepcional. Pero el hombre desea conocer a todas las mujeres.

Calmar sus ansias de perpetuarse: éste es el anhelo que recorre toda la obra de Josep Palau i Fabre. El hombre se perpetúa en cada nueva relación, porque adquiere una personalidad diferente según la mujer que frecuenta. Y se perpetúa porque cada abrazo de mujer lo hace renacer. El vientre de la mujer es, pues, el único paraíso que existe. La mujer, su vientre, es el goce supremo, el nacimiento, el origen y el motor del ciclo de la muerte y la vida.

:

El PP haurà d'assumir el repte d'eliminar la crispació *

:
Quatre ratlles d'urgència** per donar testimoni d'una magnífica jornada electoral, plena del civisme democràtic que reclamava el brutal assassinat del divendres anterior a Isaías Carrasco, a qui vam dedicar la victòria. Zapatero, amb cinc diputats més i amb més vots que fa 4 anys, assoleix una majoria que obrirà "una nova etapa sense crispació", ha dit. Esperem-ho: a un milió de vots se situa un PP que haurà d'assumir aquest repte, després dels quatre darrers anys liderant-la.

Els resultats a Catalunya ha estat també magnífics, amb 25 diputats pel PSC, millorant una posició que ja era molt bona el 2004. Quatre dels nous cinc diputats socialistes provenen de Catalunya. La primera lliçó: Catalunya, Euskadi, no volen ser excloses del projecte comú*** de progrés que podem fer entre tots. Perquè d’això es tracta: de repartir el progrés, d’avançar en els drets, de promoure més justícia social.

I els resultats a Mataró són també molt bons. Som l'únic partit que puja en vots, i això que partíem també d'uns dels millors resultats dels socialistes a les passades eleccions, a la nostra ciutat. Com va dir Manuel Mas “els haurem d’administrar amb responsabilitat i humilitat”. En això estem. Moltes gràcies a tothom.

:

* article publicat a El Tot Mataró d'aquesta setmana.

** el vaig escriure hores després de tancar les urnes

*** erròniament, surt publicat com a camí. L'error és meu.

:

Dilluns de Pasqua

Intensa presència
:

Pero ¿qué es la vista sino, sin duda, un tocar diferido? Pero ¿qué es un tocar diferido sino un tocar que aguza o que destila sin reserva, hasta un exceso necesario, el punto, la punta y el instante por el que el toque se separa de lo que toca en el momento mismo en que lo toca? (...)

:

No es que Jesús se niegue a María Magdalena: es que el verdadero movimiento de darse no es entregar una cosa para que sea agarrada, sino permitir el toque de una presencia, y por consiguiente el eclipse, la ausencia y la partida segun los cuales, siempre, una presencia debe ofrecerse para presentarse. (...)

:

El pintor (...) «representa» en el sentido propio en que esta palabra quiere decir «hacer intensa la presencia de una ausencia en tanto que ausencia».

:

Jean-Luc Nancy, Noli me tangere. Ensayo sobre el leantamiento del cuerpo (trad. María Tabuyo i Agustín López). Ed. Tortta, Madrid 2006, pp. 79-81.

Il·lutsració, Albrecht Dürer, Noli Me Tangere (1510), Planxa 32 de la Petita Passió en fusta (núm. 47 del catàleg de Bartsch)

:

Miscel·lània
:

Abans d'anar a dormir i de desitjar-vos bona Pasqua, que demà sant tornem-hi, deixeu-me fer uns breus apunts de recomanacions a la xarxa. Primer, si voleu fer un repàs al que han estat els actes populars de Setmana Santa a Mataró, cliqueu al bloc corresponent. Josep Lligadas signa al bloc del que n'és co-autor un breu comentari crític amb les desafortunades declaracions de Fernando Sebastián, bisbe de Pamplona, dient que, de fet, el cristianisme sí que és a favor de les mesures pal·liatives, l'Evangeli n'és ple d'exemples (s'ha deixat el Cireneu). Per cert, vegeu el comentari que fa Rafael Argullol a propòsit del Crist de Mantegna (de qui fa pocs dies parlàvem a propòsit de Pasolini) i de la seva original perspectiva. Posats a fer, passeu-vos pel bloc de Cinto Amat i llegiu el seu darrer poema sobre la Ressurrecció. També us recomano una interessant resposta de Raimon Obiols al seu bloc en referència a un comentari d'Arcadi Espada sobre ell mateix i el PSC. És demolidora.

:

Per acabar, em va agradar molt, ahir, un article de Rafael Sánchez Ferlosio a El País. Entre d'altres coses, referma la idea (de l que ja us vaig parlar) segon la qual els jesuïtes, entre d'altres coses, sorgeixen com a resposta atractiva de la Contrareforma a les novetats que introduïa la reforma protestant (aquesta mena de respostes són, de fet, la millor aportació del barroc espanyol a la modernitat). Diu

:

El éxito fulgurante de sufundación, la Compañía de Jesús, en la Contrarreforma, no se debió sólo al talento organizativo con que fue creada, sino tal vez, sobre todo, a la agudeza con que supo salir al encuentro del individualismo psicológico de la piedad protestante. Dos novedades sobresalen en la nueva "cura de almas" ignaciana: los "ejercicios espirituales" y el "director espiritual", que no es ya un simple confesor, sino un especialista de conciencias, que prefigura, pintorescamente, el psicoanálisis -y dicho sea de paso, fomenta y alimenta el siempre gratificante narcisismo psicológico-moral.

:

A l'article, un al·legat contra un altre bisbe bocamoll, el Primat de Toledo, inclou crítiques també al fet que aquest digués que els cristians no poden aprovar que es parli amb terroristes. Al marge de les consideracions polítiques sobre si convé o no, Ferlosio creu que no hi pot haver consideracions morals, almenys des del catolicisme, al fet de parlar amb assassins. En els dos darrers paràgrafs, l'escriptor diu una de les cose smés importants -per mi- del catolicisme (i una de les raons per les quals no em fa res ser del mateix club que els d'impresentables com Sebastián o Cañizares):

Y en este punto me interesa especialmente la diferencia entre el protestantismo y el catolicismo en cuanto a la concepción del pecador: entre los protestantes el extremo más tenebroso lo marcó el predestinacionismo calvinista, que en la Westminster confession, en 1647, remitía la diferencia entre los bienaventurados, los réprobos a un decreto de Dios, que había amado y odiado, respectivamente, a sus criaturas "antes de la creación".

No creo que hoy nadie profese esta doctrina ni deben de ser muchas las observancias protestantes que se han aproximado a ella, pero no deja de haber alguna huella en la mentalidad común americana: claramente lo es la tópica distribución de las personas en winner y loser. En el catolicismo, el pecador sigue siendo "de los nuestros" y el terrorista sigue siendo "hijo de Dios".

:

Diumenge de Ressurecció

De l'altre cantó

:

[En aquesta obra de Rembrandt] El resucitado no sale de la tumba, sino que viene del otro lado, igual que el día no viene de la noche, sino que la afronta sin por ello disipar la oscuridad profunda del sepulcro. (...) Allí donde luz y sombra se intercambian sin tocarse, se dividen rechazándose, allí donde una es la verdad de la otra sin mediación ni conversión de una en otra.
:
Jean-Luc Nancy, Noli me tangere. Ensayo sobre el levantamiento del cuerpo (trad. María Tabuyo i Agustín López). Ed. Tortta, Madrid 2006, p. 43.

Il·lustració: Rembrandt, Crist i Maria Magdalena al sepulcre (1638), a la col·lecció d'Isabel II, Londres.
:
Toni Comín
:
Us recomano un article de Toni Comín, professor i diputat, de dimecres passat, publicat a El País, en el que demana que sigui la pròpia Església la que prengui la iniciativa de viure en una societat laica i democràtica, més que no pas anar a remolc. Comín creu que "el problema, hoy, no es que los obispos participen en el debate público. El problema es cómo hablan y quiénes lo hacen". I diu que, aquests, massa sovint "defienden sus posturas en materia de doctrina social y moral como si de doctrina revelada se tratase. Grave error: la doctrina social y moral de la Iglesia es una palabra humana y, por tanto, evoluciona con la historia y es falible. La revelación, en cambio, es Palabra divina e inmutable. Nuestros obispos no tienen el número de teléfono del Espíritu Santo ni tienen, por más que se empeñen, el monopolio de la interpretación de la moral natural. Aparentar que una posición particular tiene conexión directa con la revelación rayaría, simple y llanamente, en la herejía".
:
Comín creu també que hi ha dos extrems erronis com a conseqüència d'aquesta qüestió: "El neoconfesionalismo pretende que la religión ejerza su papel público desde la alianza con el poder político. El laicismo -distinto de la laicidad- pretende impedir que las religiones se expresen públicamente. Pero en democracia la religión no debe ser considerada sólo un asunto privado, lo cual no significa que deba vulnerarse la estricta separación entre el Estado y las distintas confesiones. La religión es un hecho público y su lugar, en tanto que tal, es la sociedad civil".:

Dissabte de Glòria

Aixecar-se
:

La resurección no es un retorno a la vida. Els la gloria del seño de la muerte: una gloria oscura cuya iluminación se confunde con la tiniebla del sepulcro. (...) Creer en él, estar, por tanto, en la fe, no es creer que puede haber regeneración del cadáveres mantenerse con firmeza en la seguridad de una forma de estar ante la muerte. (...) Ni regeneración, ni reanimación, ni palingenesia ni renacimiento, ni revviscencia, ni reencarnación: sino el levantamiento: la elevación o el levantarse (...)".

:

Jean-Luc Nancy, Noli me tangere. Ensayo sobre el levantamiento del cuerpo (trad. María Tabuyo i Agustín López). Ed. Tortta, Madrid 2006, pp. 30-31.

Foto: Richard Avedon, Andy Warhol, artist, New York City (1969), a la National Gallery of Australia, Canberra.

:

El Crist mut
:
Dilluns passat, Narcís-Jordi Aragó escrivia a la seva columna d' El Punt un text magnífic a patir de la imatge de la història El gran inquisidor, que forma part d'Els germans Karamazov, de Dostoievski, i que ha estat recuperada per Ettore Scola o per Peter Brook (a la foto, l'actor Bruce Myers a l'obra de Brook). Amb tot el morro del món, aquí us poso la reproducció:
:

Dos comensals del restaurant on transcorre íntegrament l'acció del film La cena, d'Ettore Scola, passen tot el sopar discutint. L'un, actor i director teatral, intenta convèncer l'altre, també actor, que representi una obra conjuntament amb ell. El problema rau que el seu paper s'ha de limitar a estar-se durant més d'una hora a escena sense dir ni un mot, assegut en una cadira amb les mans sobre els genolls, i això l'actor no ho vol acceptar de cap manera.

De mica en mica descobrim que l'obra que l'actor-director vol escenificar és El gran inquisidor, un fragment d'Els germans Karamàzov, de Dostoievski, i que el personatge mut és Jesucrist, tornat a la Terra en ple segle XVI. Empresonat per la Inquisició, és sotmès a un brutal interrogatori. El gran inquisidor, un cardenal espanyol, pronuncia un implacable monòleg amb frases com aquestes: «Com has gosat tornar al món per amenaçar l'ordre que hem establert? Fa temps que l'Església s'ha vist obligada a corregir els teus errors evangèlics. El teu amor corromp el ramat dels fidels; només el nostre poder el salva. Nosaltres som ara els amos del món. Regnem en nom teu, però no estem amb tu. No t'estimem ni volem el teu amor; demà moriràs una altra vegada al patíbul.»

Jesús, que ha restat sempre mut sense defensar-se, s'alça lentament i, en silenci, s'acosta a l'inquisidor, i com a única resposta li fa un petó a la galta. Sobre aquest gest de perdó infinit cau el teló.

L'obra de Dostoievski ha estat representada fa poc a Madrid pel director britànic Peter Brook. Madrid no és un mal escenari per veure un cardenal enfrontat amb els valors evangèlics. En el film La cena, l'actor que es resistia a interpretar el Crist mut s'engresca amb el paper quan li expliquen l'escena final, i diu: «Aquesta és la gran troballa dramàtica; tan bon punt faci el petó al cardenal, tots els seus arguments esdevindran pura xerrameca.» Bona lliçó per ser recordada avui, com una mena de pregó de Setmana Santa.

:

Divendres Sant

:

Naufrague encesa el silenci de cambra
mentre la tremolor del ciri em diu
que és la meua por, i no la dels altres
que la viuen amb ulls plens d'incertesa
a celobert de la flama, cercant
quin misteri de quina imatge
trien per gravar-lo a la seua tomba i dir
que varen creure per no mutilar
temps ni costums, quan eren tan sols rius
de curs baix, d'aigües silencioses.
:
Ara que el groc es consumeix al marbre,
el reflex terbol que germina als vidres
em posa a prova encès de tants naufragis;
em deixa clar perquè deshabite
el meu silenci -com si no volgués
garbellar el ritme entre llums i ombres,
els límits de les robes i la dermis,
dels ulls i del que amaguen sota el vel-,
i em consumesc amb l'escalfor del ciri
entre peus descalços bruts de promeses,
mirades perdudes i passos i veus,
per saber si els sants ajuden a
créixer o si cal distingir els silencis.

:
Isabel Garcia i Canet, "Divendres Sant", a Claustre, Ed. Tres i Quatre, València 2007, p. 39.
Foto: Vela, Florencio Sánchez.
:
Necessitem narracions
:

El País del dissabte dia 8 de març explicava una experiència interessant del cementiri de Poblenou, a Barcelona, a càrrec de la Càtedra Cervell Social de la Universitat de Barcelona. Han organitzat un itinerari científic per explicar, davant els nínxols i les tombes, "una visión biológica y neurológica sobre cómo los humanos nos enfrentamos a la muerte", segons Eva Loste, directora executiva de la càtedra. El proper 29 de març al matí fan una nova edició de l'itinerari.

:

Beatriz Barco, biòloga i guia de l'itinerari, descobreix amb certa perplexitat, diria, que hi ha "mecanismos neurológicos que nos obligan a creer que hay algo más allá. Por eso, cuanto más ateos, más miedo a la muerte". Glups. D'aquesta manera, diu, per adaptar-se a la incerta mort, el nostre cervell construeix narracions.

:
En una etapa com la nostra, que desconfia dels relats mítics i sembla que només sap parlar en abstracte (en la mort, no en que morim...) o en el llenguatge tecno-científic, val la pena que la pròpia ciència ens adverteixi de la necessitat de referències narratives per enfrontrar-se a la mort i al seu procés, tan uan hem d'assumir la mort dels nostres semblants com quan ens toca començar a assumir la nostra... (n'he parlat aquí, aquí, aquí, i aquí, almenys).
:

Avui és Divendres Sant. És a dir, avui tenim a les nostres mans una narració intensíssima sobre la mort i el seu sentit. Sobre la mort, sobre el fracàs (l'altre gran mite per al qual no tenim narracions a mà...), sobre el finiquito, sobre l'absència, sobre el silenci, sobre la violència, sobre la por, sobre les angoixes. No digueu que sobre tot això no hi ha narracions. Però tornem a la de Divendres Sant. És tan forta, tan eficaç narrativament i plàstica (qui no carrega una creu, qui no viu un calvari, qui no és traït per trenta monedes, qui no besa com Judes...) , que us recomano que la mirem una mica de fit a fit.

:

La mirada de fit a fit a la mort, a la creu, de fet, és una mirada a la nostra vida. Viu com si fos el darrer dia de la teva vida, diu Torralba. No ajornem més les coses, aquesta felicitat que delegem, sembla, però que deixem per demà. És molt facil dir-ho, i complex fer-ho. Per això el cervell elabora cultura, ens pinta una al·legoria, ens narra un relat. I aquesta és la tecnologia de viure.

:

Dijous Sant

Marc Prat, de la sèrie Bases (2001)
:

Us recomano l'article publicat recentment al web Universitat i església de la finada Cristina Kaufmann i que porta per títol El comiat de Jesús. Us en deixo uns fragments:

:

L’amor entre Jesús i el Pare és el que dóna l’alegria plena als deixebles de Jesús, a nosaltres. L’amor a Jesús dels apòstols és incomplet i Jesús ho sap i els promet l’Esperit que farà que la tristesa per l’absència de Jesús es converteixi en alegria, que l’amor arribi a ser del tot l’amor del pare i del Fill en els cors dels deixebles: "Doncs us ben asseguro que plorareu i us doldreu, mentre que el món s'alegrarà. Vosaltres estareu tristos, però la vostra tristesa es convertirà en alegria. La dona, quan ha d'infantar, està afligida, perquè ha arribat la seva hora; però així que la criatura ha nascut, ja no es recorda més del sofriment, joiosa com està perquè en el món ha nascut un nou ésser. També ara vosaltres esteu tristos, però el vostre cor s'alegrarà quan us tornaré a veure. I la vostra alegria, ningú no us la prendrà." (Jn 16,20-22)

Jesús té profunda experiència de l’alegria d’estimar i l’expressa justament quan està pròxim el seu fi, la tornada al Pare. Estima els seus fins a l’extrem. (...)

Una homilia d’un monjo de l’Edat Mitja en parla del rostre serè de Jesús que dóna la pluja tardana a Pere, quan el mira i aquest arrenca el plor de penediment. Jesús no sent tan sols les asprors del sofriment corporal, sinó que la seva ànima pateix la pregona tristesa de l’agonia, però Jesús era feliç de portar tots els sofriments de la passió perquè sabia que així estimava fins a l’extrem i salvava als qui estima el Pare. Es un misteri, l’amor de Déu Pare, Fill i Esperit Sant mostrat en la creu de Crist. Es aquí on hem d’aprendre “l’alegria d’estimar”.

:

Del Quattrocento a Pasolini

Avui, continuació d'ahir. He trobat al Youtube aquest vídeo que relaciona les imatges de les primeres pel·lícules de Pier Paolo Pasolini (Accattone, Mamma Roma, La Ricotta, Il Vangelo secondo Matteo) amb la iconografia de la Passió, relacionant-lo amb Ghirlandaio, Pontormo, Fiorentino, della Francesca, el Greco, o Mantegna: el catolicisme és imatge, el protestantisme paraula. De nou, al fons, l'ària demanant pietat de Bach: el millor músic catòlic el trobem entre els protestants (o viceversa). La senda és llarga.

:

:

La senda de Bach | Setmana Santa a 'El Socialista' (1927)

La senda de Bach

:
Diumenge no vaig poder ser a Montserrat al concert en què ens convidava la Maria. No es pot ser a tot arreu... Com una premonició ens deixà aquesta ària (Erbarme Dich -Tingueu pietat-) al seu bloc que avui em permeto de reproduir. Només per la Passió segons Sant Mateu ja em sembla un molt bon motiu per enamorar-se de Bach i deixar-se endur per la seva virtuosa senda.
:
I ara una impsovisació sobre Bach que féu Bobby McFerrin a partir d'aquesta peça en un festival de versions a Leipzig el 2000 que vaig seguir al·lucinat un dia per la TV (en vaig comprar el DVD però l'he perdut...) i aque aquí en trobareu algunes peces.
:

:
Setmana Santa a El Socialista de 1927
:
De la web del PSOE extrec aquest poema publicat a l'òrgan d'expressió del Partit a l'any 1927. És una visió relament molt curiosa, si tenim en compte, a més, la tradicional vocació anticlerical dels socialistes d'aleshores. Em fa gràcia la identificació icònica del Crist amb la passió del Poble sofrent. Crec que és plenament actual. O, dit d'una altra manera, que la compatibilitat entre la identitat cristiana i la socialista no és cosa d'ara.
:
Entre cuatro cirios,
clavado al madero,
viene por las calles Padre Jesucristo.
Le abre paso el Pueblo.
Ve al crucificado
como a un compañero…
y con la mirada del que ha comprendido
la pena sin nombre con que había muerto,
lo sigue…, lo sigue…
Se siente el silencio.
Dos hoscas parejas de guardias civiles
lo van custodiando (lo mismo que a un preso),
y la móvil talla, que al andar oscila,
los va bendiciendo.
Los turiferarios, con gestos de enfado,
le van arrojando los golpes de incienso;
y detrás le tocan una marcha fúnebre,
como a uno cualquiera que llevan de entierro.
Se oye el ritmo sordo
que forma en el suelo
el pisar del grupo de hombres que a cuestas
lo van conduciendo.
(Como son obreros no van de etiqueta; pero van tapados por el buen efecto).
La calle es angosta.
Es la medianoche; las luces, a trechos.
Nadie hace ruido; y cuando hay alguien que a media voz reza,
se le siente el rezo.
Repentinamente se alza un clamoreo: “¡Páralo! ¡Que pare!”.
Lo paran en seco. Y en la madrugada, bajo las estrellas
que aclaran el cielo, sale la quejumbre
de una saeta triste que se mete adentro…
¡Oh aquellas mujeres, que en la faz del Mártir
los cinco sentidos le tenían puestos,
como a sus palabras vi que les brotaba
la perla echa lágrimas de los sentimientos!
Nuevamente, el Cristo
sigue el derrotero…
Lo paran delante
del Ayuntamiento.
Allí están en público las autoridades (Seriedad, Respeto)
Detrás hay algunos señores, solícitos como camareros.
(No lo son sin duda pues no lo aprendieron).
Como Cristo siempre fue bien educado,
y aunque está cadáver, aun es caballero,
no pasa de largo
sin más miramientos,
sino que se para, da frente, se inclina,
y cuando lo mandan, echa a andar de nuevo.
Y va el pobre Muerto, las carnes desnudas,
la expresión agónica volcada hacia el pecho,
entre la compañía que más amó siempre:
entre la del Pueblo.

Fernando Díaz Escámez, Cuadro de Semana Santa: El Cristo a El Socialista, 14 d'abril de 1927, p.1.
:

El PSC i la Catalunya real

Us recomano l'article de Xavier Vida-Folch, avui a El País, en què analitza quines poden ser les raons de l'àmplia victòria del PSC a les darerres eleccions generals a Catalunya. Segons ell, es deu a que ha destrossat les expectatives reticents que, especialment, l'opinió publicada havia anat estenent amb certa miopia. A banda de la bipolarització i els factors que l'han fet créixer, n'apunta algun altre:

:

Probablemente obedezca a una realidad más profunda: ese partido encarna hoy, con mayor precisión que los demás, la realidad sociológica e identitaria de una gran mayoría de catalanes. Una realidad dual, compartida, superpuesta: es el único partido al que éstos reconocen al mismo tiempo como incuestionablemente español e inequívocamente catalán... y catalanista. Lo que le otorga ventaja frente a quienes pretenden, desde los dos nacionalismos enfrentados (el catalán y el español) disociar esa adscripción compleja: será que ese disociar se percibe como desgarrar, renunciar, empobrecer, y el personal no está por la labor de autorrecortarse. (...) ¿Cuesta tanto entender que para muchos catalanes la forma política genuina de ser español sea ser catalanista y la manera de ser catalán es ostentar sin reparos la ciudadanía española?

Foto: Quico Melero.
:

Cantar i ballar

El cap de setmana se salda amb força activitats, de les que us faig un breu resum gràfic. Dissabte al matí, els del PSC vam visitar la Planta de Tractament de Residus del Maresme, amb el President del Consorci -l'Alcalde de Mataró- fent de cicerone. Havíem de ser una vintena i vam acabar anant-hi quaranta persones. Bravo per la Glòria i la Sectorial de Medi Ambient del Partit a Mataró.

:

A migdia i fins ben entrada la tarda, retorn a l'Edèn, amb tots els estols celestials de molts amics preparats sempre per cantar i ballar (cantar i ballar és exactament la forma d'expressar-se -pregar?- més laica). El menjar surt pertot, de nou migas (identificaré el Cel amb les migas) amb saberuts comentaris sobre els variants múltiples d'aquest contindent plat.

:

Aquest matí, migdia més ben dit, Matinal de Saetas. De nou, al Parc de Cerdanyola. La Pilar Cantero, de l'Hermandad del Rocío-Divina Pastora, n'ha fet el pregó, molt sentit i ben fet (n'hen d'aprendre tant...). A la foto la veieu amb Rafa Acedo (de la Germandat organitzadora), qui després ha fet la presentació dels artistes. Una interpretació magnífica d'aquests cants que surten de dins i van a dins. M'he trobat amb força amics. Una d'elles, musicòloga, al·lucinava. Com que no hi ha cant sense ball, ja ho deia, després he anat fins la Penya Al-Ándalus, que celebraven el dotzè aniversari. Tots aquests dos actes amb moltíssima gent. La gent és la protagonista, sens dubte.

:

I ara al vespre he estat al Via Crucis del barri de La Llàntia, amb el Crist de l'Agonia i els seus portants (junt amb altres que hi han acudit). No hi havia estat mai (fa 21 anys que el fan... ja era hora). I m'ho he passat esplèndidament bé. A banda de retrobar-me amb uns quants amics, també, és impressionant experimentar el camí de silenci sota la llum de les espelmes, els cants, les magnífiques cases del barri fetes quaranta anys ençà (llimoners, ametllers...) amb les modernes intervencions de regeneració que s'hi estan fent, la barreja d'orígens, els bars oberts amb els clients a la porta, les estacions i els resos funcionant com un tantra...

:

A més, en Dámaso i la seva dona han muntat un petit altar a la Mare de Déu a casa seva, al carrer Malgrat, de manera que no tan sols els carrers, sinó les cases semblen una performance (una manera moderna de dir transfiguració), un cúmul d'estímuls fets de símbols, imatges, aparicions i visions. Aquestes quatre coses són cultura, són la cultura. I a través d'ella hi transitem nosaltres, els nostres via-crucis i tot el que vulguem.
:
I mentre teníem les espelmes pensava ...que no s'apagui la llum.
:

:
Feliu Ventura, Que no s'apague la llum (2003).
:

Dret a decidir | I prou

Dret a decidir
:

Fragment final de l'article de Pere Rusiñol al suplement Quadern d'El País d'abans-d'ahir:

:

Les eleccions de diumenge han consolidat també una dinàmica pròpia, aliena a la tendència espanyola. Catalunya s’ha desmarcat per afirmar de nou la seva singularitat. I a més, de bracet amb els germans bascos, tots a una, com agrada als nacionalistes. Si al Parlament espanyol no hi hagués diputats bascos i catalans, el PP tindria majoria absoluta.
:
Encara hi ha més especificitats que haurien de fer xalar els de la ceba. Mai abans el partit del president de la Generalitat havia tret tants vots. Ha superat, ell sol, els escons de tots els altres partits catalans junts. I amb una participació altíssima, pels estàndards d’aquí. Al referèndum de l’Estatut de 2006 van votar 2,59 milions de catalans. Ara han anat a les urnes 3,71 milions. Una altra aclaparadora victòria, doncs, per als sobiranistes que reivindiquen per Catalunya “el dret a decidir”. Ho han aconseguit: Catalunya ha decidit.

:
I prou
:
Ja tens l'amor...
Ja acaricies la glòria
Amb la punta dels dits.
Ets immortal.
Estigues llest
Per caminar a les fosques.
Per viure sol.
Per dormir al ras.

Ja tens l'amor...
T'has cansat de buscar-lo
Sota les pedres
A qualsevol preu.
Ara jauràs
Del costat de l'angoixa
I faràs el camí
Que duu al crim o a l'adéu.

Ja tens l'amor
I no pots fer-te enrere.
No demanis justícia,
Ets tu qui tira els daus.
Acluca els ulls,
Llança't a l'abisme
I renuncia a viure
Per sempre més en pau.

Ja tens l'amor
I la seva agonia,
Qui no ho daria tot
Per patir-la de nou
Una vegada més,
Una vegada més,
Una vegada més,
I prou.

Joan Manuel Serrat, "Ja tens l'amor", al disc Mô (2006).
Il·lustració: Caravaggio, Magdalena en èxtasi (o Magdalena Klain), 1606, Musée des Beaux-Arts. Marsella.
:

Ple | Dreta i esquerra

El Ple d'ahir
:

Ahir vam tenir Ple municipal. Un Ple amb força temes importants als que caldrà prestar atenció. El nou plec per la la concessió del Mataró Bus, per exemple, després de mesos i mesos de feina de moltes persones, entre elles els membres del Consell de Mobilitat, un òrgan de participació de l'Ajuntament. És un plec ambiciós, que porta els busos als polñigons industrials i assegura l'accés ràpid i proper dels mataronins a aquest servei. També va modificar-se el Reglament d'Activitats i va ratificar-se un acord incrementant la dotació de la Generalitat per a dues escoles, entre moltes d'altres qüestions.

:

A mi em va tocar defensar, entre d'altres, tres temes. El primer, la proposta conjunta de tots els grups municipals excepte la CUP condemnant l'assassinat d'Isaías Carrasco a mans d'ETA. En aquest punt, vaig haver d'intervenir per rebutjar, en nom del meu Grup la proposta alternativa del grup que no suscrivia la de la majoria en la que no es cita a ETA ni es reclama la fi del terrorisme. La CUP va perdre de nou l'oportunitat de posar-se al costat dels demòcrates rebutjant la proposta conjunta de la qual se n'havia desentès des del principi. El que no és al costat dels demòcrates i de la vida, el que no assenyala els autors d'aquest assassinat perquè compareguin davant la justícia, els està justificant. L'únic responsable d'aquest assassinat és la banda ETA i els que ho justifiquen.

:

També vaig presentar la proposta de reglament del nou Consell Assessor Urbanístic, una figura introduïda a la darrera modificació de la Llei d'Urbanisme i que l'acord de govern de Mataró incloïa entre els seus objectius. Tan sols CiU s'hi va abstenir i confuo que finalment s'hi sumin.

:

El carrer Biada, nou eix urbà

:

Finalment vaig defensar dos dictàmens urbanístics corresponents a l'ordenació de banda i banda del carrer Biada, entre la Ronda i el carrer Tetuan, que han de permetre l'arribada d'El Corte Inglés i una important millora de la trama urbana d'aquests entorns, al bell mig de la ciutat. En vaig parlar en aquest post i per tant no repetiré els arguments. Si fóssim tots capaços de baixar una mica el soroll (que per això hi és, no ho dubteu), veuríem la trascendència que té aquesta modificació per a la ciutat, tant des del seu punt de vista de la seva estratègia econòmica com de la seva estratègia de cohesió territorial i urbana.

:

Dues breus reflexions a tall d'això. La primera, apresa intensament: qua desapareixen els arguments polítics (algú es recorda que fem política?), aleshores comencen els legals. Cinc minuts després, quan desapareixen els arguments legals perquè no s'aguanten, apareixen els arguments ètics, que aquests són més adaptables a la hipocresia. Bé, cinc minuts més tard, quan es fa el roidícul amb els arguments ètics, aleshores apareixen els estètics. Anti-estètics més aviat. En fi. Quan tornarà la política?

:

Segona reflexió. Des de l'aprovació del Pla Especial del Patrimoni, amb el nou Catàleg, fa escassament sis o set anyets, en el que la principal novetat fou la introducció d'un conjunt de fàbriques del segle XIX, la ciutat ha recuperat força peces d'aquest patrimoni, bé ja reconstruïdes o bé per reconstruir. Ha estat una activa defensa de la recuperació d'aquestes peces, no tan sols un tràmit burcràtic. La nau Cabot i Barba, el Vapor Gordils, la nau Fontdevila i Torres, la nau de can Fàbregas (paper), la de Can Fàbregas i de Caralt (via trasllat, però recuperada a la fi), etc... a la que ara hem afegit la nau Minguell. (Per cert, les dues Fàbregas en aquest sector que esmento). I això ho dic amb orgull.

:

Del Ple en parla també Joan Salicrú a Riera 48. Foto: capgros.com.

:
Dreta i esquerra
:
:

Més recomanacions de la premsa del període de campanya (que tenia guardades per comentar). Em refereixo avui al dossier que publicava el suplement dominical d'El Punt, Presència, el passat 29 de febrer, en el que tornava sobre la vigència dels termes dreta i esquerra amb motiu de l'edició catalana del llibre de Norberto Bobbio Dreta i esquerra (Ed. Afers, Catarroja, 2008), tretze anys després, amb una edició revisada i prologada per Joan Subirats. Ell mateix respon una entrevista en la que diu que l'esquerra, després d'experiències frustrades a l'extrem, ha après «que els canvis de veritat no els porta una minoria, una avantguarda, sinó que són responsabilitat de cada individu, de cada persona; que no hi ha transformació social sense transformació personal. Vivim una època en què la iniciativa personal, l’apoderament... han guanyat terreny i són importants per avançar col·lectivament».

:

Sobre les diferències entre dreta i esquerra, Subirats diu que la noció d'igualtat «continua sent l’element central i és important recordar que la desigualtat no és en cap cas una condició natural de les persones o d’alguns col·lectius. És per això també que John Rawls, en la seva teoria de la justícia, posa en relleu que no tothom surt de la mateixa manera de la línia de carrera, que n’hi ha que porten una motxilla carregada de rocs i d’altres van amb un calçat que els fa volar. I, per tant, s’ha de fer acció positiva, polítiques que compensin els desavantatges d’origen».

:

La pell profunda *

:

La visió de l'esdeveniment digne de ser representat en l'obra de Josep Mª Codina és la del plec, la del traç, la del rastre, la del llençol que insinua un bony o una absència, la de la pell marcada per una arruga o una cicatriu (el veritable tatoo), la de la cantonada amb pèl tallat o caigut escombrat pel vent. I de tots els trajectes del mapa que dibuixen: la vida que amaguen o que engendren, les taques no se sap si de sang, de suor o de semen que hi anem deixant (estem fets d'humors, ja ho deien els grecs), les cruïlles que després serviran als quiromàntics per somniar els propers esdeveniments...

Aquesta poètica de Codina es conjuga encara amb més elements. En destacaré només tres. Un, el diàleg vital que suggereixen aquests esdeveniments. Dos, la potència de les formes i la seva relació amb el color. I tres, el treball plàstic. A veure si me'n surto del que vull dir.

Un esdeveniment és un conflicte, una confrontació, un diàleg en el millor dels casos: la pell rompuda o gravada, per exemple, ens pot donar notícia d'un tumor o de l'escletxa del plaer, pot ser una obertura -com la boca- o un tancament -com la cicatriu-, pot ser la guia d'una carícia o el relat de la violència, pot ser una al·lèrgia (nom d'un políptic exposat) o una piga, pot ser un òrgan -l'oïda, el sexe- o una ferida, ara llisa ara arrugada o plena de petges, la podem foradar per curar o per matar... El que compta, però, com en el vers que s'hi exposa de Paul Valéry, és que "el més profund de l'home és la seva pell". Compareu-ho amb l'exposició Bodies (aquests dies a Barcelona) i ho entendreu tot.

El segon element de reflexió, com deia, és el formal. En el primer quadre ja hi ha un contundent cercle, que podria ser un cós (cós-mos), és a dir, el paisatge dels esdeveniments rituals (els toros, el circ, els esports). O un melic, és a dir, el que ens uneix i ens separa de la filiació, de la història humana, de la creació. O, com després es veu en una magnífica sèrie alimentada per una estrofa de Joan Vinyoli, un ovocit ("xarxa finíssima", "guany de vida", "llavor que germina", "fruits intocables però que sadollen" diu el poema). O, deixeu-me ser frívol, un llit rodó i les nostres fantasies. La vida concentrada en aquell espai buit. La seva relació amb aquest espai buit, ens obre una nova reflexió sobre el color blanc, il·lustrada per un altre poema de Caballero Bonald que li conferex al blanc la iniciativa inaugural de l'esdeveniment.

El darrer a comentar és l'aspecte plàstic. Sempre m'ha agradat de Josep Mª Codina el seu joc amb les textures, el seu respecte per la matèria i la seva capacitat per versatilitzar-la i fer-la expressar artísticament. En aquesta exposició pren gran importància en identificar la matèria de base amb la pell protagonista: pell de mel o d'arruga, pell tacada o neta, pell llisa o aspra, pell jove o vella, pell viscuda o verge, pell vestida o nua. La pell, ja ens ho diuen, el més profund de l'home.

• * Article a la revista Valors del mes de març de 2008.
• Josep Mª Codina exposa a l'Ateneu de Caixa Laietana (C. Bonaire 3-5, Mataró) fins el proper 13 d'abril. Dijous 27 de març al vespre a la seu de l'exposició, hi ha un debat sobre l'obra de Codina. Vegeu cartelleres.
• He fet servir un altre quadre de l'exosioció per il·lustrar aquest post.
• Fotos: Obres de Josep Mª Codina (4, 2, 9 i 11), cedides per l'autor; moment de la inauguració, de Conxi Duro, capgros.com.
• Notícia a capgros.com
• Notícia a TotMataro.cat
• Post de Pere Pascual

:

Todorov i el 68

:

Un altre dels articles pendents per comentar-vos és el que féu Tzvetan Todorov també a El País el passat 24 de febrer. En ell repassa quina ha estat el pitjor llegat del Maig francès, a rel de la pretensió expressada pel president francès Nicolas Sarkozy de "liquidar duna vegada per totes l'herència del 68". Ahir en parlava, també. Tinc la impressió que encara hi ha molta gent ancorada en aquell miratge: no els falta raons, la revolta estudiantil de París fou l'emblema d'un canvi de costums entre la societat industrial de postguerra i la societat de consum prèvia a la crisi del petroli que segurament aportà molts alliberaments.

:

La transformación de las relaciones sociales fue espectacular. Se derrumbaron jerarquías rígidas, heredadas del pasado, entre hombres y mujeres, viejos y jóvenes, notables y plebeyos; jerarquías que ya eran injustificables en aquel momento.

:

Todorov, però, introdueix dues tesis. Primera, que també el Maig francès va portar noves repressions (tesi que no desenvolupa, per desgràcia). Segona, que l'herència d'aquest impuls, la pitjor almens, l'han recollit els neocon conservadors més que no pas els progres.

:

(...) Mientras que en el terreno social soplaban vientos de liberación, los discursos políticos alentaban el dogmatismo y ensalzaban (con frecuencia sin saberlo) la dictadura. Para alguien como yo, que venía de un país del "socialismo real", parecían además descansar sobre una visión de la sociedad totalmente quimérica.

(...) Los programas políticos de los partidos suelen dividirse en dos grandes grupos. Unos prometen la salvación. Consideran que en el mundo terrenal impera el mal y que hay que destruir el mundo y reemplazarlo por otro donde todo funcione mejor. Los otros, se conforman con proponer medidas de adaptación y de acomodamiento. Reconocen que el mundo que nos rodea no es perfecto, por lo que hay que emprender reformas, pero también que debemos rebajar nuestras expectativas.

Los discursos políticos del 68 formaban parte claramente de la primera categoría. (...). Sin embargo, algunos años más tarde, el proyecto de transformación radical y violento de la sociedad ha renacido bajo otra forma, en el seno de una doctrina erróneamente llamada neo-conservadurismo (se trata en realidad de neorevolucionarios). La única diferencia es que, esta vez, no se ha querido salvar al propio país, sino a un país extranjero.

(...) La revolución permanente, ensalzada en el pasado por los izquierdistas de mayo del 68 (aún me acuerdo de los discursos incendiarios que pronunciaba André Glucksmann, jefe de los maoístas, en la facultad de Vincennes) ha cambiado de objeto, pero no de naturaleza: se sigue reclamando la destrucción del enemigo. Y, muchas veces, por parte de los mismos que en 1968.

:

Hi estic d'acord. Crec que a Catalunya i Espanya tenim casos molt eloqüents, també. Deixo per un altre dia una part no desenvolupada aquí sobre les noves 'repressions' dels pretesos alliberaments seixantavuitistes: epidèrmics, consumistes, incapaços de la profunditat, devaluadors dels millors llegats, al·lèrgics als sentiments i en perpètua adolescència. Com que tenim tot l'any per commemorar-ne el quarantè aniversari, ja en parlarem. (Jo, ja ho deveu haver entès, literalment i ideològica, vaig néixer el 68... però després; de manera que un amic em diu que sóc un post-progre).

:

Compte-Sponville

Aquests dies de campanya m'han deixar força coses preparades per explicar-vos, algunes troballes. A veure si mica en mica us les vaig proposant. Una d'elles és una entrevista a André Compte-Sponville a El País Semanal (de Milagros Pérez-Oliva) del passat 24 de febrer. El filòsof francès proposa una mena d'espiritualitat laica com a camí cap a la recerca del sentit, més enllà de la banalitat quotidiana que porta, diu, al nihilisme. L'anava llegint, mica en mica, i en trobava els atributs de la religió, d'una banda, i una recerca de plenitud que si no fóssim en aquests temps n'hauríem dit Déu.

:

No. No en direm així. És més, Compte, de qui m'ha agradat el que he anat llegint de tant en tant, creu que aquesta espiritualitat hauria de tenir caràcter universal, al marge de les creences de cadascú, i això em sembla molt cristià, en el sentit originari del terme: ja no hi ha jueus ni pagans... diu sant Pau. També em sembla molt cristià posar l'èmfasi en l'home i no pas en la idea abstracta de Déu (Déu s'ha fet home i ha habitat entre nosaltres, ja proclamava sant Joan com una heretgia), més en l'acció que en la teoria, vaja.

:

També m'agrada comprovar com hi ha qui, havent estat tan influït pel Maig del 68 i les seves neures, ha sabut no quedar-s'hi ancorat com tants i tants... també a casa nostra. I seguir sent d'esquerres sense dogmatisme, que és del que es tractava. Però callo i deixem que sigui el que n'he subratllat el que parli per si sol. Disculpeu l'extensió.

:

Un nihilista es eso: alguien al que no le interesa nada más que su pequeña trivialidad, sea el sexo, el dinero, el lujo. (...) Combatir a Bin Laden o al Opus Dei con las posiciones de una sociedad como la que describe Houellebecq nos lleva al desastre.

:

No se trata de inventar una nueva moral, sino de transmitir la moral que hemos recibido y que se ha ido elaborando a lo largo de milenios.

:

Yo cuando leo los evangelios, estoy de acuerdo en lo esencial con sus postulados morales, igual que cuando leo a Platón, Aristóteles, Epicuro o a los estoicos. Lo que sería una pena es que, por el hecho de no creer en Dios, como es mi caso, prescindamos de esa herencia.

:

En mi época universitaria se consideraba que la religión era una vieja luna que se había dejado atrás. Cuarenta años después, la vieja luna sigue ahí.

:

Para mí el adversario no es la religión. Que la gente crea o no en Dios, a mí no me molesta en absoluto (...). Los adversarios son el fanatismo y el nihilismo. Y es muy importante no equivocarse de adversario, porque si se lucha contra la religión en general, se está metiendo a todos los creyentes en el mismo saco que los fanáticos, que es lo que quieren estos últimos, obviamente.

:

Soy (...) un humanista convencido de que, dado que no existe un Dios, la humanidad es lo más preciado que tenemos y hay que preservarla a pesar de sus debilidades.

:

En Francia, curiosamente, tenemos la idea de que ser de izquierdas es estar a favor del Estado, y ser de derechas, a favor del mercado. Pero, ¡ojo!, si el mercado favorece a los pobres más que el Estado, ser de izquierdas es estar a favor del mercado.

:

(...) La economía de mercado (...) aunque sea fantástica para crear riqueza, nunca ha sido suficiente para crear una civilización, ni siquiera para crear una sociedad que sea humanamente aceptable.

:

El camino hacia la felicidad es el camino de la acción, del amor.

:

Uno puede estar enamorado, querer a sus amigos, a sus padres, pero creo que el amor más fuerte es el que sentimos por nuestros hijos, el único que es incondicional. Y desde este punto de vista, que Dios sea padre en la tradición cristiana no es una casualidad, aunque en mi opinión, si hubiera sido madre, habría sido aún mejor. Pero no hay nada como el amor por el hijo, y creo que la humanidad debe su supervivencia a cinco mil años de amor maternal.

:

Foto: Eric Bouvet

:

Tres recomanacions i una hamburguesa

:

A banda de l'acudit de Forges a El País d'avui (una dolenteria per riure una mica), hi ha moltes anàlisis ja a la xarxa i a la premsa dels resultats electorals d'ahir, segurament amb més pressa (mala consellera) de la necessària. Trobo que hi ha tres articles que us convido a repassar. El primer és de Raimon Obiols, Les raons del resultat, un post que publica al seu bloc des de la distància de Brussel·les. N'exposa tres, centrades en Catalunya: el caràcter del PSC, un particular rebuig al terrorisme i la voluntat de Catalunya d'incidir d'una determinada manera a Espanya. Vegeu-ne uns fragments:

:

Des dels seus orígens [El PSC] ha respectat els sentiments personals i intransferibles d’identitat dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya, no ha practicat la instrumentalització identitarista i per aquest motiu (i perquè ha pencat molt, a molts nivells) s’ha guanyat el respecte de la ciutadania.

:

(...)

:

Catalunya ha fet la diferència: disset escons per damunt del PP. Això dóna al PSC una gran força i una gran responsabilitat. “Serem més decisius que mai”, va dir ahir el president Montilla. Ho hem de ser, no contra ningú, sinó a favor de tots. Més decisius per fer avançar Catalunya cap al progrés i la llibertat, per reforçar la solidaritat entre les comunitats i contribuir a resoldre els vells i nous problemes d’Espanya. Més decisius per fer realitat els ideals concrets del socialisme que ahir, una vegada més, aparegueren majoritàriament en les urnes de Catalunya.

:

Els altres dos són les primeres reflexions de Cinto Amat també al seu bloc i un article de Manuel Cuyàs a El Punt que té aquesta frase genial (que tammbé destaca Manuel Mas): “A l'hamburguesa potser li faltarà el punt de mostassa que els partits petits li volien afegir, però la gent ha entès que calia assegurar l'hamburguesa”. Genial.

:

Victòria socialista

:

Quatre ratlles d'urgència per donar testimoni d'una magnífica jornada electoral, plena del civisme democràtic que reclamava el brutal assassinat de dijous a Isaías Carrasco (a qui he dedicat la victòria en la meva intervenció davant els companys del PSC, aquesta nit).

:

:

Zapatero, amb cinc diputats més, assoleix una majoria que "obrirà una nova etapa sense crispació", ha dit. A un milió de vots se situa un PP que haurà d'assumir aquest repte. Vegeu els resultats a Espanya. També cal celebrar una nova victòria del President Chaves a Andalusia. I, no ho oblidem, una contundent victòria de l'alcalde socialista Laurent Cathala a la vila de Créteil, a França, de la que Mataró n'és agermanada. No li cal segona volta. Els resultats a Catalunya ha estat magnífics, millorant una posició que ja era molt bona el 2004. Quatre dels nous cinc diputats socialistes provenen de Catalunya.

:

I els resultats a Mataró són també magnífics. Som l'únic partit que puja en vots, i això que partíem també d'uns dels millors resultats dels socialistes a les passades eleccions, a la nostra ciutat. Vegeu què en diu ja capgros.com aquí i aquí. Aquí els teniu:

• PSC: 27.470 vots (46.02%)
• CiU: 11.932 vots (19.99 %)
• PP: 11.162 (18.7 %)
• ERC: 3.407 vots (5.71 %)
• ICV-EUiA: 3.029 vots (5.07 %)

:

Fotos: / R. Gallofré / EFE - J.C.Hidalgo / PSC / Quico Melero

: