diumenge, d’octubre 31, 2004

Dinant a l'Edèn

Ahir va ser un dia de cert repòs, de relaxament muscular, cerebral, del règim... Vam dinar uns quants col·legues en un racó de món on RH hi té un tros. Tothom me'n parlava però fins ahir no vaig poder comprovar com s'està construint l'Edèn, fent cultivable (de fruits i de sensacions) un tros del que el seu dia ningú no en donaria res. Envoltat d'alzines i pins, en plena selva mediterrània refugiada en un amagatall del Maresme, el tros veu créixer carbasses i carbassons, cols normals i de Brussel·les, melons i albergínies, cireres i blat de moro, mongetes i tomàquets, nespres i castanyes. Encara no hi ha bolets (un que hem trobat era dolent). Però també hi té gallines, coloms, canaris, cadarneres, guatlles...
:
En aquest Paradís retrobat avui ens hem reunit uns quants viatgers del Purgatori perquè veiem que els que ens espera pot ser molt millor. Prop de les dues, quan he arribat, una estesa d'àpats murcians estaven esperant-nos per fer la seva lenta però contundent entrada en escena. Morro i orella, que després de tastar algun llardó ja els havíem agafat confiança, s'estaven tallant i rostint a punt de fer-nos rosegar (i quasi resar no sabem si pel plaer o pel penediment). Algú després ens ha preparat sípia i morcillas. La paciència i un grup d'experts de Cehegín, que porten mil anys a Mataró però tenen el cor irremissiblement em-maravillat, ens han derrotat de gust amb unes migas fantàstiques, acompanyades pel peixet, l'all i jo-què-sé, als quals l'amfitrió ha afegit ues peces petitíssimes de raïm.
:
I el vi. I l'orujo. I el cava. I el cafè. I els acudits (els que no érem murcians érem polítics i sempre acabem per explicar acudits). I la visita d'en Rafael i la Dolores, que fa tant de temps que no vèiem.
:
És a punt de fer-se fosc i això és sèrio. O et quedes, com R. i C., gaudint amb una alegria indescriptible d'aquest somni veritablement fet realitat, d'aquest retorn als orígens elliotà ("In my beginning is my end"). O te'n vas, com hem fet tots plegats, a les comfortables contingències que no ens acaben de satisfer del tot (aquí kavafianes, "la ciutat anirà on tu vagis"), però una mica més segurs, més convençuts, que el Cel, si no és ben bé a la Terra, almenys hi comença. En un racó del Maresme. Amb petitíssimes peces de raïm.

Cap comentari: