Oliver Grau, cartell de la Passió d'Esparreguera (2003)
:
"La meva reialesa no és cosa d'aquest món. Si fos d'aquest món els meus homes haurien lluitat perquè jo no fos entregat (...). La meva missió és la de ser un testimoni de la veritat; per això he nascut i per això he vingut al món: tots els qui són de la veritat escolten la meva veu" (Joan 18, 36-37)
:
La mort allibera?
:
Sospito que la decissió del Tribunal Suprem dels EUA és un tret per la culata per als conservadors que van aprovar la llei que donava a aquest òrgan judicial federal la jurisdicció en el cas que porta a mantenir amb vida a Terri Schiavo, contra la seva voluntat, sembla, i la del marit. Hi ha força aspectes positius: un, que els republicans han vist aplicar en propi terreny una fórmula pròpia: que la política no interfereixi en les decissions privades; dos, que es valori que hi ha valors més importants que la pròpia vida; tres, que es comença a delimitar el que podria ser el reconeixement al dret a l'eutanàsia... (Vegeu què diu en Cinto). Però seríem injustos si no diguéssim que també hi ha trets preocupants davant el tema de l'eutanàsia que a mi encara m'aborden en forma de dubtes. Per exemple: podem assegurar que es donen totes les condicions perquè la decissió de la sra. Schiavo (o d'altres en casos similars) sigui feta amb llibertat? Hi ha prou pedagogia de superació del dolor i del sofriment com per pensar que aquests són indefectiblement letals? No en podem treure res de positiu de l'experiència del sofriment (evidentment, quan aquest és inevitable)? Tenim dret a viure, tan anticapitalistes que som sempre que ens ho pregunten, quan ja no servim per res? És vida la que hi ha quan la consciència és irrecuperable?
:
Bibliografia
- Francesc Torralba, El sofriment, un nou tabú?, Ed. Claret. Barcelona, 1995.
- Viktor Frankl, El hombre doliente, Ed. Herder, Barcelona, 1990.
- Philippe Ariès, El hombre ante la muerte, Ed. Taurus, Madrid, 1992.
Intimitat col·lectiva
::
Foto: Òscar Rojano.:
Aquest matí he anat al Via Crucis interparroquial de Mataró, una de les manifestacions més peculiars, i un bon moment per practicar una mena d'intimitat col·lectiva, una al·legoria del camí de la vida, com si féssim una road-movie on, com en realitat passa sempre, les coses passen a dins. Deu ser la tercera o la quarta vegada que hi vaig (noi, els llençols tiren molt...), però sempre he acabat amb la mateixa sensació reconfortant, d'una banda, l'efecte penetrant de "les estacions", i de l'altra, la comprovació que no ets tu sol a qui li passa això. Ahir vaig anar una estona a la processó que es feia al berri de Cerdanyola, amb els passos de la M. de Déu de l'Esperança i Jesús Captiu. Avui, la processó general, tot un esdveniment. Per uns dies, ni que sigui quan encara ningú és al carrer, sortim de l'armari. És el dia de l'orgull cristià.
:
Divendres sant, baby
:
Clint Eastwood ens acaba de dir que l'important és saltar al ring, mullar-se. Fins i tot sota el risc de fotre's una trompada de nassos, injusta. Fins i tot, després de la trompada, fent per amor allò que potser no faríem per convicció, o per respecte a la Llei. Els seus herois, tendres o durs, assumeixen la seva responsabilitat, baixen a l'arena amb totes les conseqüències.
Setmana Santa - V
:
"Jorge Luis Borges recomanava que no entenguéssim la crucifixió de Crist com un fet puntual i irrepetible, sinó com una cosa que passava cada dia a qualsevol home a qualsevol lloc".
- Iván de la Nuez, "Heus aquí l'home" a El Periódico, 23.2.2001.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada