Nou *

:

El passat 9 del mes 9 de l'any 9, de 9 a 9, davant el carrer Nou número 9 de Mataró (durant molts anys la novena ciutat de Catalunya) va acollir l'obra de 99 artistes amb la base d'una nou. A les 9 i 9, tot recollit, hi va haver un concert de Pau Riba amb un tema nou. Sota aquest esquema, la ciutat va viure una experiència novedosa que no s'acabava aquí. Un petit curmetratge sense veu i una exposició de les 99 peces durant unes setmanes a la sala d'exposicions de Caixa Laietana -enmig de la qual es va anunciar la fusió de l'entitat amb una altra caixa per fer un nou ens financer-, així com també un esplèndid catàleg, l'han completat. Les accions han estat pensades per un col·lectiu que inclou l'experiència dels sempre creatius Josep Mª Calleja i Mª Àngels Ballbé i la saba nova de Neil Harbisson, Moon Ribas i Albert Ibànyez.

Tot plegat em fa compartir tres reflexions. La primera, que de les accions artístiques inventades al segle XX per reformular l'art, potser la performance (o la interpel·lació de l'art al carrer i les seves interaccions 'festives' o d'espectacle) és la que té més vigència i acceptació. L'art, que sovint utilitza llenguatge arcà, hermètic, quasi gnòstic, passaria així directament a la categoria del pop amb el risc, però, de la seva banalització.

La segona, que el límit, sens dubte, és molt més creatiu que la seva absència. Ho saben els escultors de marbre més bé que ningú. La pedra i l'ofici de treballar-la són les dificultats i alhora la grandesa de l'art, la seva base. En aquest cas, els 99 artistes van haver de compondre's-les amb una petita nou i una capsa cilíndrica transparent, totes del mateix tamany. I les 99 possibilitats de fer quelcom més que una nou i un tros de plàstic, o una nova cosa des d'això, ens diu molt sobre la funció de l'art, de la creació, de la construcció de nous elements simbòlics i emocionals des del es matèries i els límits més bàsics.

La tercera també diu molt del moment on som, que consumeix experiències, quant més intenses millor, però que s'acaben en sí mateixes. I després, per no angoixar-nos, anem a la recerca d'una altra experiència brutal. Crec que 99 peces (i un film, i un catàleg, i una cançó...) haurien de donar més de sí que no aquest pas tant fast-food per nosaltres. Perquè l'art, de fet, completa la seva funció quan ens interpel·la dins nostre, quan després de fer-ho ja no som ben bé els mateixos que érem, quan ens fa passejar per móns que no sabíem que existien i ens hi estem una bona estona perquè hem perdut la noció de l'espai i el temps. Voldria pensar que l'experiència (també aquesta) ho fa possible. Però potser ja haurem anat a buscar quelcom nou.

:

* publicat a la revista Valors (desembre 2009)

L'exposició 09 09 09 es pot veure a la Sala d'Exposicions de Caixa Laietana a la Plaça Santa Anna, 1-4 Mataró, fins el proper 9 de desembre.

:

Cristians independentistes?

Fa unes setmanes va tenir cert ressò un comunicat dels Equips de Pastoral de la Política i de la Comunicació de la Federació de Cristians de Catalunya en què defensa l'inependentisme com una opció vàlida per un cristià. Sense declarar-se independentista, aquest grup conclou que aquesta opció i "la seva concreció no ha de significar un distanciament i una enemistat respecte als altres pobles de l'Estat espanyol, ans bé una contribució a l'augment de llur relació positiva pels camins de la cooperació en un marc d'igualtat i de llibertat, dins el conjunt dels pobles d'Europa, cridats tots ells a formar una unió política que dugui a plenitud decisiva les dimensions de llibertat i de comunió que són intrínseques a la vida dels pobles."

:

Jo, e això, hi estic d'acord. També els federalistes volem una relació positiva amb els pobles d'Espanya i pensem que la via és una altra, no la independentista, però la respectem, especialment quan s'expressa així. I òbviament, un opció independentista és tan legítima com una que no ho és per als cristians, només faltaria.

:

Això em fa pensar en dues coses. La primera és ue -segons la meva modesta opinió personal. l'independentisme està substuituint avui una mena de marxisme revolucionari difós que (diuen) palnava sobre l'establishment cultural i universitari previ a la transició. Salvant les distàncies, observo una tendència en què una idea simple i que va bé per tot (qualsevol cosa es pot justificar a causa de la nostra pesada dependència a Espanya) -la independència- a planar sobre les èlites (periodistes, professors, activistes) amb la mateixa proporció que observo una total desídia pel fet nacional en la majoria de la població. I també una mena de tabú: Tot aquell que no sigui independentista és sospitós de radical nacionalista espanyol, tot aquell que no admet com a nucli central de la política real el fet nacional esdevé un mal català... Ho observo de la mateixa manera que es proscrivia la socialdemocràcia o (no diguem) la dreta democràtica en ambients radicalitzats de l'antifranquisme. Òbviament, va ser la socialdemocràcia i la dreta moderada la que va guanyar eleccions.

:

El segon element que penso és que, per un cristià, és perfectament compatible ser independentista. I tant. Però que amb això no n'hi ha prou, també ho penso. Cre que el comnicat s'hi podria haver esplaiat una mica més. Les opcions políiques (per això n'hi ha que militem en ideologies més complexes i més poroses), especialment per un cristià, tenen a veure també en el zoom sobre el qual llegim la realitat i els seus problemes, sobre si cal o no endegar polítiques redistributives, sobre la pròpia manera de fer política, sobre com ens organitzem més enllà (o ençà) d'Espanya i els seus 'encaixos', sobre la intervenció o no en matèria d'habitatge o transport, sobre el capteniment en polítiques ambientals... de manera que una cosa ben senzilla i engrescadora (el crit d'independència) es va complicant una mica més en contacte amb la realitat, ja ho sé. Una mica això és el que crec que passa a ERC. I ho dic a favor seu.

:

Bono i l'avortament

Darrerament, el President de les Corts Espanyoles, José Bono, ha fet un parell d'articles a El País interessantíssims davant el debat de la Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs. El primer, fa un parell de setmanes, a Obama, Benedicto XVI y el aborto, l'exministre socialista de Defensa, des de la seva doble condició de socialista i de cristià, abogava per trobar espais comuns entre les posicions pro i antiavortistes en la línia del que el cardenal Georges Cottier, dominic i teòleg emèrit de la Casa Pontifíca, va publicar a la revista 30Giorni, donant a veure un "terreny comú" entre la pisició d'Obama i la doctrina cristiana, per exemple. "¿Cuáles son los puntos de coincidencia?", es preguntava Bono. I diu:

:

Obama no reivindica el aborto como un derecho y reconoce que la decisión de abortar "desgarra el corazón de la mujer". Propone trabajar todos juntos para reducir el número de mujeres que tratan de abortar. Añade que toda reglamentación legal debe garantizar la objeción de conciencia de los agentes sanitarios. "Sus palabras van en la dirección de disminuir el mal", dice el cardenal Cottier, y concluye, "ciertamente es sólo un minimum, pero es un minimum precioso".

:
El cardenal recuerda la actitud de los primeros legisladores cristianos que no abrogaron inmediatamente las leyes romanas sobre prácticas contrarias a la ley natural, como la esclavitud. Al principio, para garantizar el consenso de los ciudadanos y conservar la paz social, se mantuvieron en vigor las llamadas "leyes imperfectas". Recuerda también cómo santo Tomás de Aquino, para quien la ley debía de ser moral, sostenía a la vez que el Estado no debe dictar leyes demasiado severas, porque no serán cumplidas y por tanto devienen inútiles.

:
Añade el cardenal de la Casa Pontificia que la Iglesia ha percibido "siempre como lejana y peligrosa la ilusión de eliminar totalmente el mal de la historia por vía legal, política o religiosa". El cardenal dominico aprecia el "realismo político" de Obama de cara a una victoria progresiva del bien. A quienes apoyan, como Obama, una ley para regular el aborto, no hay que atribuirles una posición contraria al derecho a la
vida.

:

El segon article , "Aborto: ni derecho ni obligación", de José Bono va publicar-se dijous passat, i ja se centra més específicament en el camp del dret, on hi destaquen referències a autors progressistes, encara que abunda en els terrenys necessaris del màxim acord possible. És un article per llegir sencer. En ell recorda que "El debate que hoy se plantea en España no es si se despenaliza o no el aborto. Ese debate tuvo lugar en 1985. La cuestión es que aquella despenalización de 1985 ha dado cobertura, por su ambigüedad, a un excesivo número de abortos: 115.812, sólo en 2008" i diu que la nova Llei, precisament, pretén limitar aquesta xifra, reduir-la al màxim. I diu que són "chocantes las posiciones condenatorias y de agresividad actual de aquellos religiosos españoles que, durante los ocho años que gobernó el PP, aceptaron mansamente la aplicación de la ley de aborto aprobada en 1985." Ja he dit més d'una vegada que és amb el PP quan més va créixer el nombre d'avortaments i que és en comunitats del PP on més n'hi ha.

:

Bono creu que la llei pot millorar-se amb tres coses: "la primera, la información a los padres de la menor con más de 16 años; la segunda, el reconocimiento de la objeción de conciencia para los profesionales; la tercera, las acciones dirigidas a la reducción de los embarazos no deseados, en cuyo marco destaca la educación sexual."

:

Finalment, no s'està de dir que "hay sectores de la Iglesia católica que exigen al Estado que actúe con mano justiciera, aplicando penas y castigos, mientras se reservan para ellos la mano acogedora del perdón o de la penitencia purificadora. Como político que quiere inspirar su vida en el Evangelio de Jesús, aspiro a que también la nueva ley incluya una dimensión de comprensión y de misericordia".

:

El nacionalisme es retroalimenta

:

Que curiós que és el món... Patxi López ha comprovat fins on pot ser de complicat això que els teus pactin amb els nacionalistes a canvi de treure els Pressupostos de l'Estat, fins i tot fent que sigui per retardar el traspàs de les competències en polítiques actives d'ocupació al País Basc. El nacioanlisme basc retardant el traspàs de competències, ves per on. D'una altra banda, com deia Salvador Cardús aquesta setmana a La Vanguardia, "si la Falange Española contribuyó al éxito de Arenys de Munt, ahora el TC [Tribunal Constitucional] puede ayudar, y mucho, a las consultas del próximo 13 de diciembre".

:

Fa temps que penso que l'increment de la tensió independentista, o la radicalització del catalanisme moderat, porta a la desafecció d'àmplies capes de la societat catalana respecte al catalanisme transversal i s'hi poden acabar situant fora, enlloc de l'efecte pretès d'incorporar la major part de catalans en un nou projecte de ruptura amb Espanya. I també penso que -de rebot- ressuscita el nacionalisme espanyol més tronat, dins i fora de Catalunya. L'argument anti-catalanista, tan fecund e l'excitació nacionalista (i, per tant, de la mobilització electoral en determnats sectors), ajuda a això mateix.

:

Tots dos coincideixen amb una visió pessimista d'Espanya. I, especialment, de l'encaix de Catalunya amb Espanya. Catalunya no pot ser espanyola, diuen tots dos. Uns, perquè la seva vinculació amb Espanya és un pes per la seva supervivència; els altres, perquè la diferència catalana és incompatible amb la visió unitària d'Espanya. Tant s'assemblen que només que canviem d'idioma o de substantiu, semblen els mateixos discursos. Tant s'assemblen que acaben demanant el mateix pel seu país, com ara el PNB retardant el màxim el traspàs de competències al País Basc.

:

L'altra via, sens dubte, per més que optimista, és més feixuga, més complexa i poster més cansada. Més prometeica. Però, sens dubte, és la que pot aplegar més catalans en el projecte compartit. I el que ens pot fer créixer com a nació.

:

La pròpia consciència preval

La confusió sobre el vot 'en consciència' dels diputats catòlics davant la propera Llei d'Interrupció Voluntària de l'Embaràs, és resolta per Jordi López d'una manera ben diferent a la de Monsenyor Martínez Camino, més papista qu el Papa, com veureu. Perquè és la pròpia consciència i no la de Monsenyor la que preval, per més portaveu que sigui de no sé què, segons els propis documents vaticans. Vegeu què diu al seu post de fa uns dies:

Les paraules del bisbe Martínez Camino, així com alguns dels comentaris que han provocat, pretenen incidir sobre el comportament d’alguns polítics i, de manera especial, dels diputats. Un important polític comentava que estava preocupat perquè el rector de la seva parròquia era molt conservador i seguia fil per randa les instruccions de qualsevol bisbe. “A veure – deia – si aniré a missa i no em voldrà donar la comunió”. De nou cal insistir en les dures paraules del bisbe Martínez Camino perquè, ara per ara, són les úniques que s’han escoltat recentment sobre el projecte de llei d’avortament i el comportament dels polítics catòlics. La propera reunió de l’episcopat espanyol serà una bona ocasió per desfer alguns dels dubtes que planen sobre aquesta qüestió. Bàsicament, la pregunta que cal respondre és: en nom de qui parlava el bisbe Martínez Camino?. Tot i que es podria afegir alguna consideració en relació a l’actitud que han de prendre els diputats polítics catòlics per tal d’evitar mals entesos o dubtes innecessaris.

Què han de fer els diputats catòlics en el moment de la votació?, han de votar en contra? han de seguir la seva consciència?. Aquestes preguntes són ara pertinents, perquè existeix un dilema moral. La pregunta té també moltes interpretacions. Una d’elles, que la vaig sentir l’altre dia en un debat és: quina és la fidelitat dels diputats catòlics, Roma o el partit?, estaran apartats de l’església si voten a favor de la llei?. Efectivament, hi ha una dilema moral entorn a una llei que afecta a consideracions bàsiques en la consciència dels catòlics. La resposta a aquestes preguntes, curiosament, no es gens difícil. Va donar-me la pista l’ex-diputat de CiU Manel Silva, avui important dirigent de la corrent e-cristians. Tots dos participàvem en una debat a BTV i va donar-me una pista per resoldre el dilema. Es molt senzill, cal votar en consciència tal com s’explica en l’article 570 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

L’article 570 del compendi elaborat pel Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau per encàrrec de Joan Pau II diu literalment en la seva traducció al català autoritzada per la Conferència Episcopal Tarraconense.

570. Quan en determinats àmbits i realitats que remeten a exigències ètiques fonamentals es proposen o es produeixen decisions legislatives i polítiques contràries als principis i als valors cristians, el Magisteri ensenya que « la consciència cristiana ben formada no permet a ningú d’afavorir amb el propi vot l’aplicació d'un programa polític o d’una sola llei en que els continguts fonamentals de la fe i de la moral sigui subvertits per la presentació de propostes alternatives o contràries als esmentats continguts».

En la consideració del cas en què no hagi estat possible evitar la realització d’aquests programes polítics, o impedir o abrogar aquestes lleis, el Magisteri ensenya que un parlamentari que hi manifestés la seva oposició personal absoluta de forma clara i coneguda per tots, podria lícitament oferir lícitament el seu suport a propostes adreçades a limitar els danys d'aquestes programes i aquestes lleis i a minvar els efectes negatius sobre la cultura i de la moralitat pública. En aquest sentit, resulta emblemàtic el cas d'una llei avortista. El fet de votar-la, en cap cas, no es pot interpretar com l’adhesió a una llei iniqua, sinó tan sols com una contribució per reduir les conseqüències d’una disposició legislativa la responsabilitat total de la qual correspon a qui ha fet que existeixi (...).

Guiats per l’article 570 els diputats catòlics han de situar el seu vot en el terreny de la seva consciència sabedors que, segons el que facin, ni estaran excomunicats ni seran condemnats en la vall de Josafat.

:

La culpa i Frankenstein

Hi ha un article de Gregorio Luri, de fa dies (18.11.2009, La Vanguardia), que podeu llegir sencer aquí, que em té el cor robat. L'autor, crític amb determinades derives de l'educació al nostre país, fa un paral·lelisme entre el seu monstre preferit i la manca absoluta de responsabilitat que transpira el món (educatiu). Diu Luri que quan Victor Frankesntein veu la seva criatura, no la vol reconèixer, la rebutja. "Y de este rechazo se nutre la "maldad" de la criatura. Pongo la palabra "maldad" entre comillas porque, aunque es cierto que el monstruo nos da miedo, nos negamos a considerarlo malo. Preferimos pensar que está mal diseñado", diu.

:

En el moment que el mostre li reclama al seu creador, el primer exclama: ""Dadme la felicidad y seré virtuoso". No le pide que le enseñe el camino de la virtud, sino que exige la felicidad para poder considerarse a sí mismo un ser moral. En este sentido Frankenstein o el moderno Prometeo prefigura la actual sociedad terapéutica y, de manera muy especial, nuestra escuela". D'aquesta manera, diu Luri, "hoy nadie parece ser realmente responsable de su drogadicción, su obesidad o su fracaso escolar. La culpa de lo que nos ocurre precede y condiciona nuestra voluntad".

:

I afegeix que "la responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilizarnos, sino enfermedades que padecemos inocentemente y reclaman la piedad de un terapeuta".

:

Bon resum de la societat medicalitzada en què ens trobem, exempta de tota responsabilitat per temor a la culpa o al culpable, per temor a la infelicitat i el trauma, pel temor al tumor, pel pànic a veure el mal en estat cru (i dins nostre), i per l'oblit de la mort. El lloc de cadascú, doncs, l'aportació única de cada home o dona, sense por al fracàs o al mal intrínsec de cada fet, seria un lloc massa a la intempèrie, massa abocat al virus.

:

I encara més. Potser per això ens refugiem en els murs de la moral, encara que cada vegada més prims, enlloc de l'heroïcitat ètica, pròpia de folls, pròpia dels que -coneixent-lo- han decidit traspassar el límit amb totes les conseqüències.

:

Il·lustració: Frankenstein (1934), de Lynd Ward.

Posts relacionats: Donar la culpa, Llibre de Jaume Patuel, El poeta i la magrana.

:

Tub Verd ...malgrat CiU

:

Divendres passat vam visitar les obres tant dels tubs com de les instal·lacions per generar fred que s'estan ent de l'anomenat "Tub Verd", una xarxa de distribució de calor i fred que aprofita l’energia disponible d’infraestructures ambientals a la ciutat i també la produïda per la cogeneració i que serveix per escalfar d’aigua sanitària i per a la climatització d’edificis i habitatges. Aquesta ampliació va destinada a cobrir les necessitats del polígon del Rengle (TecnoCampus, habitatges, empreses...) i significa una aposta més per les energies renovables a la ciutat. Ho fem a través de l'empresa mixta Mataró Energia Sostenible SA, participada (entre d'altres) també per l'empresa municipal PUMSA.

:

Tot plegat, una inversió de 5,5 milions d'euros, dels quals menys d'un milió es destinarà al nou edifici que acull la maquinària per fer fred, amb una superfície global construïda de 1.415 m2, 1.215m2 de sostre industrial i 200 m2 destinats a oficines. Recordo que el grup de CiU ha atacat la construcció d'aquest edifici 'en temps de crisi' i que és una prioritat que queda 'lluny dels ciutadans'. Divendres vam poder veure com l'administració (i de manera mixta) trobava una manera d'obtenir ingressos per un nou servei energètic, que estalvia -doncs- i fa estalviar als futurs usuaris, que contribueix, a més, a la reducció d'emissions de CO2 i que s'apressa a que les activitats del Rengle o els nous edificis universitaris tinguin subministrament energètic net en el moment ue es posin en marxa. Ben lluny de les prioritats de CiU, potser, no pas dels ciutadans.
:

Vegeu la nota de l'Ajuntament, capgros.com i El Punt.

:

Fotos: Ajuntament de Mataró, Quico Melero, R. Gallofré .
:

La natura de la foscor

:

Amb motiu de la publicació, junta, de les tres darreres novel·les de Javier Marías (o una de sola, com diu ell, partida en tres), que m'han agradat moltíssim, ofereix una conversa a El País un dia de la setmana passada, de la que en trec aquest fragment:

:

Nunca busco temas literarios o que queden bien. Siempre escribo sobre las cosas que me preocupan. Todo el mundo se ha interesado por la naturaleza del secreto, el engaño, la persuasión, el azar, la mentira o la sospecha, que es muy desasosegante. Quién no ha sufrido una traición o la ha cometido con pequeñas cosas o defraudado o decepcionado. Y la traición está ahí. Pero hay que ir de buena fe. En mayor o menor grado las relaciones humanas están expuestas a la decepción y también a la ratificación de lo bueno. Hay cosas que nunca son transparentes, ésas son las zonas que me interesa explorar, y quizá también las que dan una dimensión dramática. Soy de los que cree, como Faulkner, que los escritores seguimos escribiendo sobre lo mismo desde Homero.

:

Foto: Gorka Lekargegui

:

Lluís Soler recita Joan Maragall

Fa uns mesos us parlava del llibre que, sota l'edició d'Ignasi Moreta, havia publicat Fragmenta recollint els tres articles de Joan Maragall sobre la Setmana Tràgica, i fins i tot uns en posava un breu fragment. Un temps més tard me'l vaig comprar i l'he llegit fa unes setmanes. És un llibre magnífic. D'una banda, per la presentació que en fa el propi editor, procurant contextualitzar i explicar què hi ha més enllà dels tres articles famosos que es van publicar (o no) a La Veu de Catalunya i que anaven directament al cor dels cristians de Barcelona, els cristians de la burgesia perplexa i acovardida (que professava la fe "maquinalment, com una rutina"), davant la radicalitat (cristiana, segons el propi Maragall, d'aquella Església que es fundà "pels pobres, els oprimits i els desesperats") de les situacions de pobresa que neixien de la nova societat industrial i les demandes més o menys polítiques que hi sorgien. En aquest sentit, potser hauríem agraït l'edició conjunta de l'altre llibre idèntic, però amb pròleg del monjo Hilari Raguer, que ha publicat l'Editorial Claret (en temps de crisi, encara millor no fer el ridícul).

:

De l'altra, recomano vivament els textos de Joan Maragall que, dits avui, quasi semblarien de la Teologia de l'Alliberament o encara més radicals: la blasfèmia i fins i tot la crema de les esglésies serien una mena de catarsi per al reneixement del missatge de Jesús en una societat com la nostra, "com si el Crist tornés a morir per tots nosaltres". "L'odi al Crist ha reinstaurat el Crist a sa casa", etziba, i denuncia una Església que vol la pau, quan, per un cristià, el que cal és "desordre", "guerra", "començament i novetat". Glups.

:

Ell, però, no fa cap apologia de la violència, tot el contrari. Maragall creu que "qui tira una bomba al mig de la plaça" és que "odia la societat i no se sent fort per transformar-la", equiparant-ho amb la reacció conservadora. Maragall insisteix en la llum en tenebra que aporten les masses desesperades, "un rajolí de sol de justícia" que nega als cristians benpensants d'aleshores. "Els pobres us refaran l'església", profetitza. Apel·la, més aviat, al caràcter de màxima dignitat de totes les persones, inclosos dels presos per la Setmana Tràgica, corprès per la injustícia de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. "Mireu-li els ulls", diu, i confia en què la Barcelona de les pistoles passi a ser "la ciutat del perdó".

:
Bé, doncs tenim l'oportunitat de sentir sencers alguns d'aquests fragments amb la veu de l'actor Lluís Soler (que a mi m'agrada molt) el proper dimarts dia 24 de novembre, a les 7:30 del vespre, a la sala d'actes de l'Ateneu Barcelonès, a l'acte de presentació del llibre a Barcelona (vegeu detalls aquí). Com que no hi puc anar, feu el favor de suplir-me. A més, comptarà amb una taula rodona excepcional: Eugenio Trías, catedràtic emèrit d'història de les idees (UPF), Lluís Quintana Trias, professor titular de filologia catalana (UAB) i el propi Ignasi Moreta, professor associat de filologia catalana (UPF) i curador del volum, moderats per Narcís Garolera, professor titular de filologia catalana (UPF) i vocal de la Junta Directiva de l'Ateneu Barcelonès. Tot un esdeveniment.
:

Impost de Successions

El Govern de la Generalitat, de la mà del Conseller d'Economia, Antoni Castells, ja ha anunciat en quins termes s'està ultimant la proposta per a la modificació a fons, a catalunya, de l'Impost de Successions, de manera que cònjuges i fills en siguin exempts. Vegeu l'esquema d'El Periódico d'abans d'ahir, que em sembla molt aclaridor, aquí, iespecialment el quadre que hi ha aquí. Crec que la proposta d'adiu al que cal fer amb aquest tribut: sense fer-lo desaparèixer per determinades transferències, sí que és bo que no repercuiteixi com ho fa damunt les rendes de les classes baixes i mitjanes del país. Així ho vam demanar fa poc des de l'Ajuntament de Mataró.

Mentretant, també és molt aclaridor aquest vídeo que resumeix quina era l'actitud de CiU (al que ara li agafen presses per apuntar-se a la supressió de l'impost... especialment aquells qui més haurien de pagar, és clar) fa un temps sobre aquest tema.

:

Més articles d'interès d'amics sobre el tema: Deu errors sobre l'impost de successions, de José Antonio Donaire; Visca l'impost de successions, de Jordi Serrano; L’impost de successions, els eslògans i les injustícies més doloroses, de Josep Lligadas; El peatge de la mort o el pas de la vida, de Manuel Mas.
:

El drac de Comadira

La setmana passada vam tenir l'honor, alguns, de sentir de la mà del propi Narcís Comadira una colla de poemes escrits i llegits per ell relacionats d'una maneroa o altra amb la pintura. La poesia recitada, tret d'una de Carner i una 'continuïtat' d'una peça de Zagajewski, era tota d'ell, i la pintura citada -malgrat que Comadira no és un mal pintor- era aliena i ben suggerent.

:

La trobada va ser molt interessant, plena de referències a llocs dels quadres (amb el guiny dels seus menjars), a la capacitat de la literatura -de la poesia- de refer el quadre, de donar-li sentit, o continuïtat, o embolcall, o paisatge. I viceversa.

:

Comadira va llegir dos poemes inèdits, magnífics. En un d'ells, conta la llegenda de sant Jordi des de la perspectiva del drac. Un drec que es vol menjar el món (literalment, la donzella i el cavaller) i que acaba travessat per la llança d'aquell formós cavaller a qui uns instants abans havia guaitat, captivat per la seva bellesa. Aquesta exhalació de vida, de desig i d'amor, l'havia distret i mort. Però, com recorda Comadira al poema, "els dracs sempre tornen, mai no moren del tot". Encara que siguin drac-queens.

:

Vegeu breu a Capgròs.

:

L'Església comunica?

:

Us recomano que llegiu les intervencions que van produir-se a la darrera trobada de la Unió de Religiosos de Catalunya en un debat sobre la informació religiosa a Catalunya i que trobareu al seu butlletí, aquí. En va parlar també en Jordi Llisterri, director de CatalunyaReligio.cat, al mateix portal, encara que la seva ponència serà publicada més endavant. El debat comptà amb la ponència d’Oriol Domingo (La Vanguardia), seguida de quatre comunicacions: la citada de Llisterri, la d'Òscar Bardají (cap de premsa de l’Abadia de Montserrat), la de Montse Girbau (cap de premsa de la Companyia de Jesús) i la de Sergi Rodríguez (cap de premsa dels Salesians).

:

Domingo, entre d'altres coses, diu que la informació religiosa als mitjans és "escassa. Anecdòtica. Tòpica. Superficial. Escandalosa. Església caricaturitzada. Amb programes a ràdio i TV en horaris dolents. Hi ha una Església silenciada. Perquè el seu pensament i la seva activitat més significatives i positives són silenciades. Moltes vegades hi ha una informació sobre un afer religiós que va a política, economia o cultura... Per què? Perquè es subratllen els aspectes polítics, econòmics o culturals mentre que els aspectes religiosos queden a la penombra".

:

En un altre ordre, el divendres passat, el Col·legi de Periodistes de Catalunya acollia una taula rodona convocada pel Centre UNESCO de Catalunya per debatre sobre llibertat religiosa i llibertat d'expressió als mitjans, en la qual quatre periodistes especialitzats van poder reflexionar plegats "sobre les tensions que sovint genera l'exercici d'aquests dos drets fonamentals i sobre la manera com aquesta tensió pot ser creativa i generadora d'una convivència més justa i participativa". Més informació, aquí.

:

Finalment, us recomano la lectura de l'article recent de Bisbe de Lleida (aquí), Joan Piris, en què reflexiona sobre la recent reunió, a Roma, dels presidents de Comissió de Mitjans i experts de les Conferències Episcopals d’Europa i representants d’organismes catòlics per a la comunicació, en el marc de l’Assemblea que organitza la Comissió Episcopal Europea per als Mitjans sobre les capacitats d'nternet i el paper de l'Església. Sona bé, ja veureu. Ara ens hi hem de posar.

:

Vegeu, en aquest bloc, sobre el mateix tema: Església al Twitter, Ora et bloc, La Blocsfera cristiana i la xarxa, Internet v. Catderal, Dominical amb dominics, Imatge de l'Església a la xarxa, Oint Ohio, Com comunica l0'Església?

:

Markale i el raig de llum

:

Aquests dies, i fins a mitjan desembre, podeu visitar en una de les sales de Ca l'Arenas (C. Argentona 64, Mataró) una mostra de Perecoll que consta d'un sol quadre, un díptic, de fet. Bé, dos, l'altre és un magnífic retrat que féu de l'artista Jordi Arenas fa uns quaranta anys. De manera que Perecoll es tretroba amb Arenas, amb la seva casa i el seu art, encara que sigui de refiló. Perquè l'obra en qüestió, com diu en Pere al seu bloc, fou "realitzada sota la influència de les imatges que li quedaren gravades en la retina, del sagnant atemptat al mercat de Sarajevo , el dia 5 de febrer de 1994". D'aquí el seu nom "Markale".

:
L'organització ha tingut a bé de disposa tres cadires per poder-lo contemplar sense pressa. Val la pena. Primer, pel que 'entra pels ulls': el joc de llum que produeix l'efecte de pinzellades negres sobre un llenç també negre, combinant les brillantors, els gruixos, la matèria, els girs, etc... L'efecte és immediat: de cop, la pintura pren la capacitat de desdoblar-se en múltiples imatges, pren moviment, dóna prioritat sobre el teu punt de vista.

:

Després ens fixem amb les formes. Aquells guerrers d'altres quadres són avui víctimes o herois d'un mercat coplit per la destrucció; aquelles dames velazquianes de la Cort que havia trenat Perecoll fa uns anys, han desmuntat la seva figura en trossos de carn tallada per la metralla. Els mars ara ho són de sang barrejada amb els melons, les gallines, les taronges, les patates i el foc. Aquells fluxes d'aigua salada o d'amor, de teixit o de xarxa, ara ens agermanen amb la mort.

:

En acabat l'efecte visual, com en les pintures barroques o els orientalismes abigarrats, hem de ser capaços d'obrir-nos als efectes més endins. També el quadre sembla les nostres entranyes, els nostres mals físics i les nostres misèries morals. I també les solidaritats extremes, les ànsies de pietat que sembla cridar el mar, lluny, ara ja només un testimoni. També veure que entotsolats no som res. També ser conscient que quan tot és negre i només negre, un sol raig de llum duu vida al món, la vida que capgirarà el quadre, que li donarà sentit.
:

En parlen Pere Pascual i Marta Teixidó. I, sobretot, un magnífic poema de Cinto Amat.

Fotos: Jordi Cantenys i Marta Teixidó, .
Més posts sobre Perecoll en aquest bloc: Entre negrors, L'interior dels artistes, Àngels, Perecoll a can Xalant, Soldats, Entrevistes d'interès, El matís després del negre, Fins que em siguis tornada.

:

El PP, contra la convivència

Avui, com a Primer Secretari del PSC de Mataró, he demanat al PP que deixi de fer demagògia amb la seguretat i la immigració per dividir les persones als barris i que col·labori en el treball per millorar la convivència a la ciutat. Ho he fet després que el portaveu del Grup del PP a l’Ajuntament, Paulí Mojedano, relacionés ahir els fenòmens de la immigració amb la inseguretat i demanés noves comissaries (vegeu Capgròs i El Punt). El que cal per la seguretat és més policia al carrer, patrullant i a peu, no més despatxos per funcionaris.

Més policia que mai a Mataró

Mai com ara hi ha hagut tants policies a Mataró, inclòs l’increment que es produirà l’any que ve amb els agents locals que s’estan formant a l’Institut de Seguretat Pública, a Mollet. Res a veure, per cert, amb la situació que vivíem quan governava el PP a Espanya, en què es van replegar la majoria d’efectius de la Policia Nacional (que tancava les tardes i els caps de setmana la comissaria) molt abans del desplegament dels Mossos, amb l’excusa que a barris com el Palau ‘no calien solucions policials’, com va dir l’aleshores Delegada del Govern. Erre que erre.

El PP no suporta que les darreres dades d’inseguretat marquin tendències a la baixa, com s'ha posat de manifest a rel de la Junta de Seguretat Ciutadana de Mataró celebrada ahir (vegeu nota), i per això recorre al tòpic de relacionar ‘barris amb immigració’ amb necessitat de més seguretat, amb un discurs perillós, que només pot portar a la divisió ciutadana als barris, com han pretès amb el seu intervencionisme a l’Associació de Veïns del Palau. Mojedano, quan ha vist que la moderada Nebrera per la qui ell havia apostat fugia del PP, s’ha apressat a guardar-se la cadira i les espatlles fent-se seguidor del radical Xavier Garcia Albiol, un peculiar cap del PP de Badalona.

El PP contra l’Ordenança de Civisme i el Pacte de Nova Ciutadania

Recordem que fou el propi Mojedano qui no va recolzar un dels instruments més importants per assegurar la llibertat i l’ordre públic als carrers i places de Mataró, l’Ordenança de Civisme, que s’ha demostrat eficaç contra determinades conductes. A l’acta del Ple del 13 de gener del 2005, Paulí Mojedano justificava la seva abstenció a l’Ordenança de Civisme (quan totes els altres grups hi van votar a favor, amb l’argument que el sorprenia "aquest exagerat amor a l'ordre que es desprenia del text" i que trobava que es primava "el valor jurídic, la norma, la igualtat per damunt de l'estrictament moral que és la llibertat". Alhora, van dir que "encara hi ha algunes coses en el règim sancionador que les troben exagerades".

Amb aquestes declaracions, el PP trenca el consens del Pacte per la Nova Ciutadania per fer partidisme. Un dels principals instruments per millorar la vida dels ciutadans i ciutadanes de Cerdanyola, El Palau i Rocafonda, la Llei de Barris, va tenir el vot contrari del PP i de CiU quan el PSC la va plantejar durant el Govern Pujol. Vam haver d’esperar-nos a que l’esquerra governés per posarla en marxa i dotarla econòmicament.

Cal que Mojedano col·labori en la millora de la convivència abandonant les temptacions demagògiques i populistes, que retorni al consens sobre immigració i que deixi d’utilitzar la bona fe de les associacions.

:

Foto: Ajuntament de Mataró

:

Posts relacionats: La doctrina 'yoyas' vs. Héctor Mora, Amb Zapatero, més efectius policials, Ara estem més segurs i millor preparats, Vetllar i actuar per la seguretat a Mataró, Amb la seguretat no s'hi juga, La ciutat mçés cívics, més neta, més segura, Més agents, més seguretat, Uns que penquen i un altre que menteix, Més efectius, més seguretat, Mataró, exemple de coordinació policial...

:

Autoritaris 'ciberllestos'

Moisés Naím advertia ahir a El País sobre l'acció dels governs autoritaris a les xarxes socials, on han passat de ser maldestres en el seu ús i víctimes dels moviments democratitzadors, a deixar aquests en ridícul controlant tot el que hi passa, intervenint a través d'intermediaris anònims a sou i, evidentment, reprimint tot aquell qui els sigui una amenaça. Naím posa alguns exemples, especialment de Xina o Rússia, que fan esfereir. Sembla que reinventem de nou aquella prevenció anti-espies sobre la població a la Segona Guerra Mundial i a la nostra Guerra Civil, com ha explicat alguna vegada Javier Marías als seus llibres, especialment el darrer.

:

L'article m'ha fet pensar en l'escepticisme post-il·lustrat, aquell que va descobrir que els avenços en el coneixement i la ciència tans ho són per les bones com per les males causes, i que no és cert que ens portin sempre per bon camí. Les innovacions tecnlògiques d'aquests darrers anys no s'escapen del mateix esquema, malgrat l'ús massivament letal dels avenços tecnològics a la primera part del segle XX ens hauria d'haver previngut.

:

Us deixo amb algun paràgrafs de l'article d'ahir.

:

Internet ha dado más posibilidades y aumentado la agilidad de los activistas democráticos, pero también les ha dado nuevos y poderosos instrumentos represivos a los regímenes autoritarios. Según Morozov, "el activismo en Internet es más fácil de estudiar y controlar que el activismo físico y en la calle. ¿Cuál es la ventaja de lograr, gracias a una convocatoria vía Twitter, que 100 jóvenes activistas iraníes se concentren en una plaza a protestar si el Gobierno lee esos mismos mensajes y así se entera de quiénes son estos jóvenes?". Además, los Gobiernos hoy pueden comprar las más avanzadas tecnologías para intervenir comunicaciones telefónicas o mensajes electrónicos, detectar patrones de conducta y estructuras sociales en la Red, así como penetrar los ordenadores de sus enemigos políticos.

Crecientemente, los activistas internautas terminan apaleados o encarcelados y, sin quererlo, sirviendo de valiosos colaboradores del régimen al suministrarle a través de los mensajes electrónicos interceptados los nombres e intenciones de sus aliados. Los cibertontos de hoy ya no son los Gobiernos autoritarios, sino los activistas cuya pasión por la libertad y desesperación ante los abusos de los tiranos los lleva a fiarse demasiado de la privacidad de sus comunicaciones vía Internet.

:

Vegeu també el meu post L'odi a la xarxa.

:

Fer de ciutadans

Amb motiu de les darreres eleccions al Parlament Europeu em vaig anar fent la idea que, de fet, la causa de l'abstenció i, principalment, de la caiguda del vot socialista i d'esquerres es deu a la manca de projecte per Europa. La commemoració aquests dies del 20è aniversari e la caiguda del Mur m'ha fet recordar precisament la situació contrària. En aquells anys, de la mà de lideratges com el de Kohl o Felipe (curiosament, aquest darrer fou l'únic que stigué al costat del primer el dia cita), el projecte europeu passava per fites clares: llibertat de persones, capitals i mercaderies, avenç en les institucions polítiques, etc. La reunificació alemanya afegia un nou repte, amb solideses i també amb incerteses. El relatiu fracàs dels objectius polítics de la Unió n'és una mostra, segurament.

:

Fernando Vallespín, a El País, explicava la necessitat de refermar un nou projecte de fortes bases econòmiques i polítiques per Europa, ja que "la reciente crisis económica ha sido una muestra bien palpable de hacia dónde conduce el capitalismo sin ligaduras ni controles políticos y la irracionalidad de un modelo volcado hacia un sistema financiero carente de una conexión directa con la economía real". L'autor posa de manifest l'absència de controls liberals en les noves democràcies ultraliberals de l'Est i espregunta per què és tan anodina, tan avorrida, la política dels països de deocràcies més assentades. I, especialment a Espanya, on el fenomen de la corrupció empeny encara més a la desafecció. I diu:

:

Puede que, después de todo, la causa esté en la ausencia de un verdadero proyecto colectivo, algo en lo que nos sintamos todos implicados y se escape de las conocidas y tan vituperadas rutinas. Una puesta al día de nuestros fines como sociedad; la persecución de un nuevo modelo de organización social más ajustado a los requerimientos de la sostenibilidad y las nuevas condiciones de vida. Y para que la respuesta sea efectiva debería surgir de una discusión abierta donde estén presentes las diferentes voces a las que nuestras democracias dieron visibilidad. Pero esto exige ya que los ciudadanos dejen de rasgarse las vestiduras, se arremanguen, y estén dispuestos a ejercer de tales.

:

E la nave va

:

Ahir al matí vam visitar lesobres del trasllat de la nau Fàbregas i de Caralt per, d'una banda, deixar lliure el solar on s'hi ha d'instal·lar El Corte Inglés (fent de locomotora comercial i econòmica i generant mil llocs de treball) i, de l'altra, per recuperar el patrimoni protegit per a usos més actuals (terciaris) ben a prop d'allà. Els beneficis que obtindrà la ciutat, en nombre de llocs de treball, en salaris (prop de 30 milions d'euros), en inversió durant les obres, en atracció de demanda comercial (que pot indrementar-se més del 12%) i en termes de PIB crec que són suficients per explicar part de les raons d'aquest trasllat. Les dificultats de tot ordre per a la desprotecció i, perquè no dir-ho, la voluntat del govern de moure's de la seva posició per acostar-se a les raons proteccionistes (pas que no s'ha vist correspost) expliquen l'altra part.

:

Ara ja portem un 60% del'obra executada (vegeu nota i vídeo). Els periodistes insistien ahir en una pregunta ben lògica, que es fa tothom: i corrent els temps que corren... val la pena fer la despesa deltrasllat? Vaig insistir en el següent:

:

1. Que els costos del trasllat sera assumits pels sectors afectats, mai per l'Ajuntament ni es contribuents. Ni un sol cèntim.

:

2. Que El Corte Inglés va decidir aportar 2,8 milions d'euros per a la rehabilitació patrimonial. Vam decidir destinar-los a la rehabilitació de Can Marfà precisament perquè no cal fer-los servir en aquest àmbit.

:

3. Que, si finalment s'hagués optat per no moure la fàbrica (empetitida i amagada enmig d'un gran centre comercial), o per fer el centre comercial més petit (com diu que vol CiU, l'empetitidora), sota la superfície de Can Fàbregas i el carrer Biada caldria posar-hi un aparcament, tant desitjat per tothom (almenys al darrer Ple). I tothom sap que és més car treballar un aparcament al subsòl amb un element al damunt que no desmuntar-lo i tornar-lo a muntar.

:

4. Que hi ha gent de bona fe que pateix pel patrimoni històric dela ciutat, i mb ells pensàvem quan vam optar per conservar la nau. Però tabé n'hi ha que, simplement, no volen que vingui El Corte Inglés. Perquè és una icona d'un imaginari seixantavuitista (que algú els avisi que el Mur ha caigut... quanta intel·ligència malbaratada), perquè és una icona d'un imaginari espanyol (aquí podeu anar posant adjectius tòpics), perquè es pensen que si obren el PSC guanya amb majoria absoluta, perquè senzillament els importa un bledo els beneficis que pot portar, pel que sigui. I la nau, convidada de pedra. Mai més ben dit.

:

En parlen capgros.com i El Punt. Foto: Ajuntament de Mataró.
:

Eliminació, substitució o inclusió?

El germà Lluís Serra em cita al seu article del setmanari Catalunya Cristiana d'ahir, que reprodueix el portal CatalunyaReligio.cat, en un article que -a banda d'aquesta anècdota sense cap més interès que la pedanteria- pretén definir les tres estratègies de cara a la presència simbòlica de la religió a l'espai públic: l’eliminació, la substitució i la inclusió, amb tres exemples del món de l'art.

:

Respectivament, el primer, la destrucció de les imatges budistes (especialment del rostre) per part dels talibans afganesos, iconoclàstia que duu al buit. El segon, la mesquita de Còrdova, canvi subtil de la cultura cristiana per la musulmana a l'Edat Mitjana, que li permet també exemplificar el tercer, quan al segle XIII es torna a cristianitzar i s'hi combinen elements islàmics i cristians, com fem -per exemple- amb els dies de la setmana i altres festes. Ell, òbviament -i jo- s'inclina per aquesta darrera experiència, perquè el món de la cultura, més que el de la fe, no se'n ressenti. Vegeu-lo sencer aquí.

:

Els barris de Manuel Cruz

Manuel Cruz escrivia diumenge a La Vanguardia [sencer, aquí] sobre la naturalesa de la desafecció política al mig d'un votant postmodern que veu els partits com a instruments més o menys ocasionals i la política com un món autoreferenciat que no té res a veure amb la seva vida. En aquest context, diu, la que té més a perdre és l'esquerra, i els que menys els nacionalistes. No hi estic del tot d'acord (l'esquerra també apel·la als sentiments comunitaris, no tan sols el nacionalisme...). El que més m'agrada de l'article, de fet, és el títol: la desafecció va per barris. Té tota la raó. Així acaba la seva argumentació:

:

¿Por qué me he referido en lo anterior con mayor insistencia a la izquierda? Porque es ella la que todo lo cifra en la política, en la medida en que sólo a través de la política le es dado acercarse al horizonte de transformación que tanto predicaba en otro tiempo o, por lo menos, introducir elementos igualitarios en medio de la flagrante injusticia en la que vivimos. De ahí que la situación actual, en la que la esfera de lo político es percibida como un subsistema propio, específico, pero ya no como el sistema marco desde el que pensar y a través del que intervenir en el conjunto de la sociedad, le perjudique especialmente. La misma razón por la que los sectores conservadores, y muy especialmente los nacionalistas, se mueven en este estado de cosas como pez en el agua. En efecto, en tanto que conservadores comparten con el resto de las fuerzas del mismo signo su preferencia por un Estado que se limite a la tarea, básicamente procedimental, de garantizar marcos y posibilidades para la libre actividad de los individuos. De otro lado, en tanto que nacionalistas, al subrayar una y otra vez los elementos relacionados con los sentimientos comunitarios, presentan su efectiva actividad política como si no fuera tal, sino el cumplimiento de una tarea superior, de un designio histórico más allá de toda ideología. Nada tiene de extraño, por ello, que el mayor de los desprestigios de la política no los afecte, o que la más escandalosa de las orrupciones (en ello estamos) apenas los dañe. Se admiten apuestas.

:

Por creativa

:

Es preguntava Rafael Argullol, diumenge passat a El País, quina és la causa de l'absència de la pietat com a idea força a la nostra societat, sobre de quina manera projectem darrere postulats més o menys científics i mèdics les pors del nostre temps i efectuava un paral·lelisme a la percepció de la societat que fan alguns historiadors en referir-se a la Grècia del segle VI abans de Crist, on s'hi combinava una mescla antihumanista (l'adjectiu és meu) de temor i manca de pietat. I diu:

:

Pero tampoco es necesario dejarse aplastar por esta percepción. La mezcla de temor y falta de piedad detectada por Wilhelm Nestle en el siglo VI antes de nuestra era no impidió el advenimiento de una época espléndida que, pese a muchas penurias, acogió a la democracia, el arte clásico y la filosofía. La tragedia ática nos lo explica maravillosamente al combatir el temor mediante la catarsis, y al proponer la compasión como el vínculo más elevado que une a los seres humanos. Sería un consuelo pensar que también en esta actitud podamos, quizá pronto, encontrar similitudes entre el pasado y nuestro tiempo.

:

Foto: Gerra grega amb atletes als jocs panatenaics, c. 530 AC

:

Arroyo i la Bíblia *

:

Des de fa temps, Círculo de Lectores ha emprès una línia de treball que pretén agrupar textos, especialment textos bàsics de la nostra cultura amb il·lustracions d'autors de prestigi expressament encarregades per a l'edició. Penso, per exemple, amb Miquel Barceló il·lustrant La Divina Comèdia, o les obres de Shakespeare vistes per Jaume Plensa, encara que la llista és ja –per sort- molt llarga. Això fa que es programi, coincidint amb cada edició o no, una exposició amb les peces de l’artista. Ara, així, podem veure a Barcelona la sèrie d’obres d’Eduardo Arroyo que han servit per acompanyar l’edició dels cinc primers llibres de La Bíblia que el pintor madrileny féu fa uns anys per l’editorial, a la seva seu barcelonina. També incorpora algunes obres més de l’autor del fons del Círculo i una interpretació de l'Anyell Místic de van Eyck (1425-1435).

La premsa ha destacat el fet que un ateu declarat s’endinsi en el llibre fundador de les tres religions monoteistes nascudes a la riba mediterrània. No és pas el primer; per no anar massa lluny, ara s’ha anunciat la imminent publicació d’una altra Bíblia il·lustrada per Robert Crumb, autor molt particular de còmics. Aquí, doncs, sumaríem a la interpretació artística dels textos, una mirada teòricament atea.

En realitat, crec, Arroyo fa una mirada als textos bíblics amb el pes de tot el pòsit de referències culturals amb què vivim les persones de principis del segle XXI i, especialment, amb la revisió crítica de les icones i els llenguatges artístics sobretot de la segona meitat del segle XX que marca la trajectòria d’Arroyo. L’autor ve a dir que no ens podem desampallegar de les formes, dels objectes i de les imatges que configuren el nostre univers simbòlic, multiplicat fins a la sacietat en l’explosió d’imatges amb què es caracteritza la societat de consum. Així, la Bíblia esdevé el lloc de fundació i de destí d’aquest conjunt d’imatges amb què hem anat fent els relats fins a la seva crisi en els moments actuals. Afegint, a més, els nous mites de la postmodernitat (els diners, el poder i el sexe) a aquest conjunt que va de Moisès i la seva iconografia en Miquel Àngel fins al pop art i Mickey Mouse, per dir-ho de manera gràfica.

El repte, finalment, és encara més interessant en proposar una nova lectura, un nou repte, encara, als de la revisió crítica de l’art o les dualitats ateu/Bíblia i art/text. I és la que confronta el relat bíblic amb la nostra cultura actual, amnèsica o asèptica davant la força d’aquest relat.

* article per la revista Valors (novembre 2009)

L’exposició Eduardo Arroyo – La Biblia y el Cordero Místico es pot veure sins el proper 25 de novembre a Centro Cultural Fundación Círculo de Lectores en Barcelona (C. Consell de Cent, 323)

:

La doctrina 'yoyas' vs. Héctor Mora

És indignant l'intent de manipulació que el PP ha fet sobre el delicat tema de la seguretat ciutadana en un barri com el del Palau, a Mataró, (vegeu capgros.com) amb un alt índex d'immigració, relacionant els dos fenòmens i posant en entredit la ingent tasca que policies locals, educadors, assistents socials, mediadors i tanta gent fa, treballant de valent i amb paciència, en aquest barri. No tan sols la seva tasca sinó també la política de fer un treball comú en tots els fronts. "No em parli de trasnversalitat", va dir, "els veïns volen resultats".
:

I resultats n'hi ha hagut. El propi Alcalde li va haver de recordar quan, governant el PP i encara sense el desplegament dels Mossos, la delegada del Govern va dir que no enviava més policies per als barris de Mataró, especialment al Palau, perquè això no s'arreglava amb més policies. Aleshores, la festa del barri s'havia de fer anb furgons policials. Avui ja no cal. I això no és art de màgia, això és un treball quotidià, lent, constant, a prop dels veïns, per capgirar les coses. I una feina quenencara no s'ha acabat, encara cal canviar m oltes coses. Una feina que pot anar-se'n a fer punyetes amb aquesta mena de manipulacions.

:

El regidor Francesc Melero, que ha estat sempre al peu del canó mentre el cap del PP feia campanya nebrerista activa tot el dia que ara fa veure que ja no (estem per la ciutat o estem per altres coses?), li va respondre que el model del PP és caduc, i que cal seguir amb més atenció multilateral al que passa al barri. Venia a dir, el PP, que amb més patrulles s'arregla tot. Un parell de 'yoyas' que diria aquell paio del Gran Hermano.

:

Efectivament, amb més policia (contra el que feia el PP, recordem, rebaixant efectius de la policia nacional m olt abans del desplegament) tindrem barris més segurs. Però seria tremendament optimista (anava a dir idiota) pensar que és tan senzill imposar convivència, reconduir actituds incíviques i promoure valors més enllà de l'ordre, és a dir, viure i viure bé, que és el que volen els veïns i veïnes del Palau. "No conèixer el constant vol dir anar cegament al desastre", deia Laozi (autor que hauria de llegir més enlloc de segons què); és al desastre on vol anar Mojedano?

:

Curiosament, al mateix Ple, el PP i la CUP (la família popular) van anar de bracet qüestonant processos de selecció de policies locals i demanant que el Govern faci una cosa que és il·legal. El PP només obre la boca en temes de seguretat per desmoralitzar els nostres policies. De la CUP no m'estranya: s'obliden d'encoratjar els cossos i forces de seguretat quan hi ha un atemptat d'ETA i, a més, defensen actes incívics (pintades, botellons i ocupes). Del PP... doncs això, digues amb qui et poses al llit...

:

La mirada d'Héctor Mora

:

Recomano amb atenció que llegiu l'article del jove politòleg Héctor Mora Campón a la revista Valors d'aquest mes de novembre (aquí), precisament sobre la seguretat, la seva percepció i la seva gestió ciutadana, més enllà dels ¡plantejaments tòpics en què sovint cau el PP (i no tan sols el PP): "Quan s'afronta el debat sobre la seguretat, la majoria de persones es mouen en el territori de l'acció policial i es pregunten quines mesures coercitives cal desplegar per reduir els índexs de robatoris (amb el perill de voler "matar mosques a canonades"). En paral·lel, un grup més petit augmenta el focus de l'anàlisi i té en compte quines són les arrels socio-econòmiques que hi ha darrera d'aquests delictes (i algunes vegades cau en el parany de criticar les accions policials, al·legant que les mesures repressives no serviran per atacar les causes dels delictes: les desigualtats socials)". Quan el PP critica les sancions de trànsit, està atacant el factor més decissiu d'haver rebaixat més d'un 25% en pocs anys el nombre d'accidents a la ciutat, no ho oblidem.

:

Héctor Mora recomana una actitud més proactiva de tots els actors cap a la seguretat, la de l'administració, més globalment (el propi dissany urbà, per exemple), però també la dels col·lectius i dels ciuytadans. "La participació col·lectiva desinteressada afavoreix la creació de xarxes de suport, el coneixement entre els membres de la comunitat, i el manteniment de la vida al carrer més enllà dels horaris laborals", diu.

:

Foto: R. Gallofré

:

Dibuixar una altra ciutat

:

Us recomano l'article que ha publicat l'edició espanyola de la revista Foreign Policy i escrit per l'arquitecte Jacobo Armero, que porta el títol d'aquets post. L'heu de llegir sencer. L'autor creu que els canvis actuals, referents a la crisi energètica, als efectes sobre el clima del model econòmic i els canvis demogràfics que han superpoblat les ciutats obliguen a repensar la ciutat com el lloc de relacions amables, lliure, per a la qual fou fundada. I explora alguns models teòrics i pràctics. Especialment, es centra en l'anàlisi del model de ciutat americana per assenyalar la insostenibilitat de l'ocupació extensiva del sòl proposant-ne una altra d'intensiva: barreja d'usos, compactació (de la mansió a l'apartament, diu gràficament), espais oberts, etc.

:

Em sembla molt adequat i, especialment, molt suggerent per explicar el perquè de decisions urbanístiques que a vegades ens semblen controvertides a ciutats com la nostra: la combinació d'equipament i habitatge, la transformació d'usos per combatre l'obsolescència i crear dinamisme, els nous pols de centralitat comercial i cívica urbana, les alçades per guanyar espai de relació, les proteccions de sòl no urbanitzable, els equipaments de proximitat, etc. Ja dic, llegiu-lo.

:
Foto: Estocolm, premi a la capital verda europea 2010.
:

El discurs de Marcel Camps

Aquests dies, a Barcelona, s'exposen les darreres peces de Marcel Camps, a la galeria Gómez Turu. A Mataró gaudim, des del passat mes de juliol (foto, d'El Punt), d'una de les més representatives, una escultura de nom Fluxus, que és davant el Cafè de Mar (en vaig parlar aquí). L'interessant d'aquesta exposició és veure quin és el discurs global d'aquest artista, on d'inscriu l'obra mataronina, almenys en aquesta etapa que s'exposa, una mena de diàleg entre el cos i els seus fragments amb material metàl·lic o de fusta en forma de línies, de cordills, de traces que el van refent. O el van fent tota una altra cosa, de manera que no sabem si la matèria es va antropomorfitzant o ñes l'home qui retorna a la matèria; si és l'alè de vida el que falta o és la vida la que sobra. El que sí sabem és que és precisament aquest desig de vida, o el seu buit, que anhelem... o ens angoixa.

:

Nebrera

Diu la senyora Nebrera, exdiputada del PP a La Vanguardia que "el Parlament costa molts diners i no serveix per res". A mi m'han dit que més aviat se la veia poc, pel Parlament, però, més enllà, d'això, probablement sigui una manifestació tòpica més que contribueix al descrèdit de les institucions democràtiques i, concretament, a les institucions catalanes més que a les de tota la vida. Perquè, això sí, es queda tan ampla després de dir-ho.

:

L'altre element que em crida l'atenció és la tendència a l'individualisme i el personalisme en la política. Ara que hi ha qui es pensa que els afers de corrupció es resolen canviant formes d'elecció o d'organització política (quin optimisme), crec que val la pena advertir sobre els efectes d'una excessiva personalització, inclosos els del finançament irregular o el pes d'interessos no estrictament polítics en l'elecció de candidats. Ja sé que organitzar-se és avorrit, que posar-se d'acord amb altres cansa, que fer una llista significa que hi ha qui sempre pensarà que gent pitjor que ell va al davant, etc.

:

Però el principi de la política democràtic és, també, el de buscar el màxim comú entre el mínim de pols de discrepància. Fixeu-vos com, en canvi, es multipliquen aquests pols en el moment que s'abandona la recerca del màxim comú, o senzillament no se sap perdre.

:

En qualsevol cas, sembla que els seus seguidors al Congrés no continuarien a la seva més que probable nova formació política. I això que alguns saltaven i cridaven amor etern a la seva ídol. Finalment, han prevalgut altres fidelitats. Encara que cotsin diners i no serveixin per res.

:

Sense crucificats

:

No sé si el Tribunal Europeu dels Drets Humans té raó o no en la sentència que obliga a fer desaparèixer de les aules els crucifixes o de qualsevol altre signe relacionat amb una tradició religiosa, presa -per cert- per unanimitat dels magistrats i que obliga a indemnitzar la denunciant amb cinc-mil euros per danys morals. Caram.
:

No ho sé, dic. Però els arguments que hem conegut a través dels mitjans (vegeu El País) em semblen absolutament ideologitzats i, a la llarga, perillosos. En primer lloc, perquè la creu no és tan sols un símbol religiós. D'entrada, té tan sols efecte religiós per als qui es reconeguin en aquest símbol... pels altres hauria de ser decoratiu, o informatiu respecte al context cultural, com els gegants, un mapa o un quadre. En segon lloc, perquè qualsevol informació simbòlica sobre el context sòcio-cultural no ha de ser pas negativa, inclosa la religiosa. Per què la religió (cristiana en països de tradició cristiana) i tot el que s'hi relaciona simbòlicament és vist com a reductor o exclusiu? En tercer lloc perquè, pots a fer (i ara que tenim ciutats educadores), aquest nou tabú de visibilitat podria estendre's a molts altres àmbits de la vida quotidiana: als cementiris, a les façanes, a les capelletes de carrer, als escuts catalans que comparteixen la Creu de Sant Jordi, a la Creu de Sant Jordi mateixa que atorga la Generalitat... Passarem de la ciutat educadora a la ciutat asèptica, sense memòria.

:

Però l'argument millor que he trobat darrerament per defensar la vigència de la creu en l'espai públic, i en les institucions públiques, la feia fa pocs dies José Ignacio González Faus (poc sospitós de conservadurisme) a La Vanguardia (ho sento, no tinc més enllaç que aquest) el passat 25 d'octubre. Aquesta demanda d'eliminació de la creu a les escoles, diu Faus, "ens fa veure un cop més que el significat d'aquest símbol creient no és només religiós sinó cultural. Als pares que promouen aquesta causa els demanaria que es preguntin sincerament què és el que volen allunyar: si el record de Jesús Natzaret o la memòria dels crucificats de la terra. Prescindint de qui hom cregui que és el crucificat, aquest és una víctima cruel del poder. Treure'l a seques té el perill de substituir una víctima per un buit. Promerte davant algú clavat en una creu no és com prometre davant el no-res o davant un retrat del rei". Potser els senyors magistrats tenen aquest problema.

:

Deia la denunciant, a la seva demanda de 2002, que "el crucifix té darrera moltísisms significats negatius, a partir de la discriminació de les dones i els homosexuals". No tindrà, també, molts significats positius, a partir del reconeixement del dolor, de la 'crucifixió, de l'orgull i l'alliberament de tantes i tantes persones discriminades i vexades, com les dones o els gais?

:

Fotos: De Bettina Rheims & Serge Bramly, de la sèrie "I.N.R.I", i Creu de Sant Jordi.

Vegeu també els posts Calendari papanata, L'orgull i la repressió, La religió a l'espai públic, Setmana Santa a "El Socialista", El martiri de Sant Felip a Palestina, El tríptic de Rheims.

:

Refent l'Eixample Est

:

Avui hem visitat els nous pisos de protecció oficial que l'empresa municipal PUMSA ha construït (i ja adjudicat) al carrer Floridablanca, a Mataró. Els Els 21 habitatges, que tenen accés per la nova plaça de la Pepa Maca, 7 (quin nom tan maco), que gestionarà partir d'ara l'empresa municipal Prohabitatge Mataró SA, s'inscriuen en un procés ambiciós de canvi a l'Est de la ciutat que pretén la seva regeneració a través de fer un continu urbà d'habitatges, zones verdes i equipaments des dels barris del Palau i l'Escorxador fins al Centre. En aquest procés hi intervenen els canvis que va tenir ja el barri amb la primera promoció d'on hi havia can Gassol, amb una nova plaça, el centre de dansa que s'hi fa al davant (foto), el desenvolupament de l'Eix Herrera amb la nova escola Joan Coromines, el del Verdet, el de Can Minguell i el de Madoz Puigblanch, els noue equipaments com Can Marfà o la Biblioteca Antoni Comas o un nou casal de la gent gran als baixos d'aquest edifici... amb un estadi variat de desenvolupament, però cap d'ells aturat. I potser hi afegiria els canvis a can Xammar, que enllacen amb la part més comercial de la ciutat.
:

L'operació que hem vist avui consta de 101 habitatges, 21 dels quals són de caràcter protegit en règim general, 10 protegits a preu concertat i 70 de caràcter lliure. També hi ha locals d’equipament i un aparcament amb 147 noves places (foto).

:
Sempre s'ha dit que els llevants de la ciutat tendeixen a ser els llocs on més costa fer els canvis, donada la tendència natural a anar cap a ponent. Per això la intervenció pública esdevé necessària. I també hoesdevé per acabar de refer els teixits urbans que fins fa poques dècades eren 'les afores' i ara só al bell mig. La millora de la qualitat urbana irradia aleshores en el conjunt. I la potència dels canvis, les seves prioritats així com el seu contingut (l'habitatge protegit, la innovació i nova economia a can Minguell, la cultura al centre de dansa, l'educació a l'escola, el lleure als casals....), fa que aborde el futur d'aquest sector de l'Eixample amb molta esperança.

:

Fotos: Ajuntament de Mataró, Romuald Gallofré (capgros.com) i L. Martínez (El Punt).