La religió i l'espai públic | Els catalans i el poder

La religió a l'espai públic
:
:

Un dia escriuré una mica més àmpliament sobre una tesi que em volta pel cap, ses dubte influït per Huntington i els que li fan massa cas. La tesi és que un dels debats polítics de les societats democràtiques (a les dictatorials, amb més mala llet) serà sobre els símbols i l'espai públic. Tot just ben a prop en tenim mostres. Cada any, per exemple (aquesta és clàssica i una mica avorrida) en tenim algun sobre banderes, amb una lleugera confusió entre la meva bandera i la de tots, sigui catalana, espanyola o zulú. Hores d'ara (devem tenir poca feina) es posa de relleu l'ús o presència de símbols religiosos a l'espai públic a rel que alguns han descobert ara -ara- que a la presa de possessió dels ministres hi havia una creu.
:

Vagi d'entrada que, per diversos motius, no en sóc gens partidari (vegeu què en deia Josep Lligadas), com mai no m'ha agradat barrejar les creences amb les promeses o juraments a les preses de possessió (què caram hi tenen a veure?). Comparteixo també la tesi dels socialistes les Corts que, bo i compartint que aquests símbols no hi fan res i se'ls ha d'anar retirant, tampoc fa falta prohibir-los com demanaven IU-ICV i BNG (no estava prohibit prohibir, progres?).
:
Del que discrepo és d'algun dels arguments que s'hi fan servir: els trobo intolerants i retrògrads, d'un deix soviètico-seixantavuitista molt rascumit, d'un rebuig a la llibertat individual (i a la seva expressió pública, en això consisteix la llibertat, senyors) que comparteixen les ideologies totalitàries del segle XX, que amb tant d'èmfasi religiós van ser seguides. Perdoneu la contundència, però és així com ho veig. Hi ha força progres (bé, tampoc tants) que assumeixen com a programa l'eliminació de a religió i els seus símbols de l'espai públic... (home, una cosa és desmuntar l'altaret de la Zarzuela i una altra amagar-se). D'altres que no dubten a mofar-se dels que tenen creences religioses com no s'atevirien amb cap altra dimensió de la seva identitat, almenys en públic, fins i tot la relativa a altres creences. La tensió entre la identitat, concretament entre els seus símbols (que només són eficaços subjectivament... si o no fos cristià, la creu seria un tros de fusta amb un paio penjat de la mateixa manera que si no fos un ésser sexuat i relacional l'altre seria un tros de carn), i els que no entenen que les persones només som si ens identifiquem lliurement és al fons d'aquest debat.

:

Us imagineu que algú critiqués l'acció "tova" d'un electe perquè és gai, o dona? O que dubtés de les seves conviccions polítiques per ser de l'Espanyol? O que es fiqués amb els seus mecanismes mentals perquè li agrada el cinema rus? O que dubtés de les seves intencions moralitzadores per estar separat o haver-se casat pel civil? Totes aquestes identitats, que conviuen entre nosaltres i que -gràcies a no sé qui- han obtingut algunes un reconeixement social que fa poc havien d'amagar, tenen expressió pública, tenen participació de les autoritats públiques i democràtiques, són normals, complementàries, i fins i tot revelen el caràcter adjectiu, parcial, de tota personalitat lliure. Doncs d'això es tracta: que la religió i el que l'envolta no tingui privilegis. Però tampoc oprobis i blasmes.

:
Raons de Pes - II
:
:

La societat catalana venera l'esperit de resistència (...) fins al punt que la Diada Nacional de Catalunya commemora la resistència de Barcelona. (...). La societat catalana s'ha autoexclòs dels cossos de funcionaris de l'Estat espanyol (...) per la pobra valoració que mereixen les institucions representatives d'un poder estatal que es percebia hostil (...) [cosa que explica] la desconfiança en tota forma de poder.

:

(...) El "poder" en abstracte, té una naturalesa maligna perquè en l'esperiència concreta de Catalunya sovint l'ha tingut. Així s'explica, al meu entendre, la força de l'anarquisme en la societat catalana les primeres dècades del segle XX.
:
Àngel Pes, Necessitem Governants, Mina Ed., Barcelona, 207, pp. 18-20.

: