dissabte, de maig 05, 2007

Perecoll a Can Xalant

Ahir al vespre vaig trobar una estona per anar a una xerrada que em feia molta il·lusió. L'artista Perecoll, de qui parlo sovint, en el marc de Can Xalant, proposava una lectura a partir de la qual expressava algunes idees i després el públic podia intervenir. És la primera de xerrades mensuals que han programat els responsables d'aquest centre artístic. Jo vaig anar a aprendre, malgrat que els intervinents proposessin debats interessantíssims sobre la relació entre l'administració i la creació (amb en Pere, menys intervencionista, n'hem parlat alguna vegada i coincidim).
:
Però van sortir més coses. Per exemple: el text triat era d'un antic llibre de converses amb Piet Mondrian. Perecoll, no sense una mica de sorna, volia fer-nos veure com pesaven aquelles paraules a vegades incomprensibles i hermètiques en un món tancat, amateur i mancat de referents com era el de la creació artística en una ciutat com la nostra als anys cinquanta i seixanta. Amb cert acomplexament (avui del tot superat), artistes com ell anaven a la recerca de referents, de mestres, de punts de coincidència creativa que, d'altra banda, no esdevinguessin patrons. A rel d'una relativament recent conversa amb Carlos Pazos (em va entusiasmar les ganes de Perecoll de dialogar amb els artistes el llenguatge dequal és molt diferent al seu), i que diu que li va impressionar molt, arribava a una conclusió: mentre que la seva generació l'art sorgia de dins cap enfora (de la intuïció al coneixement), el procés de les generacions posteriors, que han estudiat i tenen moltíssima informació al seu abast, va d'enfora cap endins. Trobo a faltar, però, en un món on tothom pot ser creador (i això és bo) que, com quan l'artista era amateur, ens refiéssim més dels mestres, que algú s'atrevís a dir que tot no val, que tinguéssim ounts de partida dels quals ser deixebles ...o detractors. I creu una cosa encara més interessant: que la generació posterior és la del silenci. No m'estranya. Davant l'excés d'informació (soroll?), davant la hiperexperimentació, davant la inutilitat de l'avantguarda (ja res no sorprèn), creu que el nou llenguatge artístic és el del silenci.
:
Per últim, em va agradar la revindicació que Perecoll feia de l'ofici, de les condicions de treball d'un artista (l'estudi, per exemple), de la seva relació amb el material pictòric i les tècniques artístiques, de les converses amb artistes i crítics, de la dificultat d'encertar, etcètera. Crec que hi ha diversos perills en l'art, com resumia esplèndidament en Rubert de Ventós (i un dia ja vaig citar-vos), un d'ells és el de considerar-lo com quelcom completament hermètic. Just és el contrari, i la referència a l'ofici ens hi acosta una mica. Certament, hi ha camins nous cada vegada que mirem una obra d'art, hi ha secrets amagats per sempre, però, fonamentalment, hi ha invitacions a entrar-hi, a emocionar-nos, a fer el possible que res, ni tan sols l'excés d'explicació, s'interposi en una experiència única que cal viure amb tots els sentits.
:
Foto: Sergio Ruiz.
:
Publica un comentari a l'entrada