Avortament: diàleg

En aquest país sembla que no hi hagi lloc per a l'espai de diàleg i mopderació, especialment en temes sensibles. El cas més recent d'aquest 'diàleg de besucs', busucs cirdaners, ens el trobem davant la tramitació parlamentària dels canvis legislatius en matèria d'avortament. Jo ja he manifestat les meves reserves en alguns aspectes d'aquesta llei (aquí), i també crec que la reacció dels dirigents de la Conferència Episcopal és excessiva i poc partidària de parlar-ne. Estat i Església s'acusen mútuament d'entrar en terrenys que no els són propis. Els uns per travessar el llindar del respecte a la vida humana, els altres per intervenir en decissions polítiques. Ambdós s'equivoquen: hi ha espai, a l apolítica, per parlar sobre els límits de la vida humana i -especialment- com els governem. I hi ha espai, a la política, perquè hi intervinguin més agents que no pas els 'polítics'.

:

Però necessitem encara espais per al diàleg, i més quan es tracta de coses tan importants com la vida humana. Com que aquest país -deia- deixa poc espai a la serenitat i al reconeixement de le sopinions de l'altre, no crec que se l'escoltin, però divendres passat, el jesuïta Juan Masiá (he parlat d'ell aquí, aquí i aquí) , feia una proposta de bases per aquest diàleg en aquest aricle (aquí) a El País (en parla ja la Mercè Solé al seu bloc), i del que em permeto de copiar-vos la part més dipositiva del text:

:

1) Evitar el dilema entre pro-life y pro-choice. Posturas opuestas pueden coincidir en que el aborto no es deseable, ni aconsejable; hay que unir fuerzas para desarraigar sus causas; nadie debe sufrir coacción para abortar contra su voluntad, y debe mejorarse la educación sexual para prevenirlo.

2) No mezclar delito, mal y pecado. Rechazar desde la conciencia el mal moral del aborto es compatible con admitir, en determinadas circunstancias, que las leyes no lo penalicen como delito. El apoyo a esas despenalizaciones no se identifica con favorecer el aborto a la ligera.

3) No ideologizar el debate. Evitar agresividad contra cualquiera de las partes, no hacer bandera de esta polémica por razones políticas o religiosas y no arrojarse mutuamente a la cabeza etiquetas descalificadoras ni excomuniones anacrónicas. Ni el aborto deja de ser un mal moral cuando la ley no lo penaliza, ni la razón de considerarlo mal moral depende de una determinación religiosa autoritaria.

4) Dejar margen para excepciones. No formular las situaciones límite como colisión de derechos entre madre y feto, sino como conflicto de deberes en el interior de la conciencia de
quienes quieren (incluida la madre) proteger ambas vidas.

5) Acompañar personas antes de juzgar casos. Ni las religiones deberían monopolizar la moral y sancionarla con condenas, ni las presuntas posturas defensoras de la mujer deberían jugar demagógicamente con la apelación a derechos ilimitados de ésta para decidir sobre su cuerpo. El consejo psicológico, moral o religioso puede acompañar a las personas, ayudándolas en sus tomas de decisión, pero sin decidir en su lugar ni dictar sentencia contra ellas cuando la decisión no es la deseable

6) Comprender la vida naciente como proceso. La vida naciente en sus primeras fases no está plenamente constituida como para exigir el tratamiento correspondiente al estatuto personal, pero eso no significa que pueda considerarse el feto como mera parte del cuerpo materno, ni como realidad parásita alojada en él. La interacción embrio-materna es decisiva para la constitución de la nueva vida naciente y merece el máximo respeto y cuidado: a medida que se aproxima el tercer mes de embarazo aumenta progresivamente la exigencia de ayudar a que éste se lleve a término. Para evitar confusiones al hablar de protección de la vida, téngase presente la distinción entre materia viva de la especie humana (p. e., el blastocisto antes de la anidación) y una vida humana individual (p. e., el feto, más allá de la octava semana).

7) Confrontar las causas sociales de los abortos no deseados. No se pueden ignorar las situaciones dramáticas de gestaciones de adolescentes, sobre todo cuando son consecuencia de abusos. Sin generalizar, ni aplicar indiscriminadamente el mismo criterio para otros casos, hay que reconocer lo trágico de estas situaciones y abordar el problema social del aborto, para reprimir sus causas y ayudar a su disminución.

8) Afrontar los problemas psicológicos de los abortos traumáticos. Es importante prestar asistencia psicológica y social a quienes su toma de decisión dejó cicatrices que necesitan sanación. No hay que confundir la contracepción de emergencia con el aborto. Pero sería deseable que la administración de recursos de emergencia como la llamada píldora del día siguiente fuese acompañada del oportuno aconsejamiento médico-psicológico.

9) Cuestionar el cambio de mentalidad cultural en torno al aborto. Repensar el cambio que supone el ambiente favorable a la permisividad del aborto y el daño que eso hace a nuestras culturas y sociedades

10) Tomar en serio la contracepción, aun reconociendo sus limitaciones. Fomentar educación sexual con buena pedagogía, enseñar el uso eficaz de recursos anticonceptivos y la responsabilidad del varón, sin que la carga del control recaiga sólo en la mujer. Sin tomar en serio la anticoncepción no hay credibilidad para oponerse al aborto; hay que fomentar la educación sexual integral, desde higiene y psicología a implicaciones sociales, e incluya suficiente conocimiento de recursos contraceptivos, interceptivos y contragestativos.

:

Venècia sense Brunetti

Cada cop més, se'ns anima a trobar el nostre sentit de comunitat en algun xat d'Internet, a passar-nos hores i hores parlant amb persones que no veurem ni tocarem mai. Venècia, en petits aspectes, ni que siguin casuals i potser a vegades en contra de la nostra voluntat, ens manté al marge d'aquest absurd.

:

Donna Leon, Sense Brunetti, Ed. 62, Barcelona 2006, p. 9.

:

Venècia, filla de Neptú, dóna peu a aquesta ciutat a la que, per més vegades que hi vagis, més vegades voldràs tornar. Hi he estat uns dies (vegeu fotos) amb un programa trepidant que ens permetés de veure la Biennal, una colla d'esglésies renaixentistes (amb alguna de barroca) començant per la bellíssima Santa Maria dei Miracoli (que em va fer notar Manuel Mas fa uns anys quan jo preparava una anterior sortida), gràcies al Chorus pass (nou euros per una vintena), visitar quasi tots els racons en el laberint de canals, descobrint nous llocs per sopar, nous artistes, noves perspectives, recuperar imatges, gustos, contrastar la ciutat amb els passos de Brunetti, etcètera.

:

Mentre hi era hi va haver eleccions parcials, em sembla (crec que també algun referèndum), que a Venècia, la venècia de centre-esquerra del filòsof Cacciari, va guanyar la dreta (la candidata, una noia Berlusconi, sembla).

:

A banda de la Biennal (que ja comentaré més endavant), m'emporto alguna descoberta més, a nivell artístic. Al costat dels Tiziano, Veronese i Tintoretto (ja veieu que això va del Cinquecento), m'he fixat vivament amb les obres d'Antonio Vivarini i de Palma El Jove, especialment a la basílica de I Frari. No els tenia prou presents i m'han semblat interessantíssims. En fi, us ho recomano.

:

Tremosa s'ha fos

:

El jove periodista Sergi Sabaté ha 'despullat' els diputats Tremosa i Junqueras, respectius candidats-estrella de sengles partits a les eleccions europees de fa unes setmanes, i ha demostrat que la seva activitat a la xarxa s'ha fos després del dia de les eleccions. També critica el bloc del Secretari General de CiU, Josep-Anton Duran i Lleida, que és d'un baix perfil que fa pena. Vegeu aquí. De Duran critica que no respon a les preguntes que se li fan. Vaja. No és nou a CiU: el cap de llista de Mataró ni tan sols admet comentaris, ja sabem que és massa sensible a les crítiques.

:

Sabaté, en cavi, també proposa altres webs de polítics en actiu que no usen la xarxa estrictament quan els convé i de forma conjuntural. Per exemple, cita les d'Ernest Benach, Carles Puigdemont, José Antonio Donaire, Carles Campuzano o Raül Romeva com a exemples a seguir. En aquest mateix sentit s'expressava l'altre dia el periodista Saül Gordillo (aquí) respecte els polítics bé mandrosos o bé frívols amb l'ús dels nous mitjans a la xarxa. Crec que té raó. Una de les coses que hem de fer els que donem la cara amb la política (i el temps... i rebem dels ciutadans la confiança de governar) és donar exemple. Cada dia n'estic més convençut. Espero que (amb tots els seus defectes i atreviments), aquest bloc meu en sigui ni tan sols una miqueta. Uf.

:

Javi i Moha

:

Javier Naya ha estat substituït per Mohamed Belkaid (a la foto, amb la Maribel) com a Primer Secretari de la JSC de Mataró, donat que el primer va assumir fa unes setmanes la primera secteraria de l'organització al Maresme. Me'ls estimo a tots dos i els desitjo molta sort, ganes i èxits. De fet, compto amb ells des del primer moment, tots dos formen part de l'Executiva del PSC de Mataró i fan una molt bona feina. També se'ls aprecien molt els seus companys a la JSC.

:

Tots dos saben que els socialistes, elks joves socialistes, han de ser com són els joves (no uns privilegiats, ni uns freaks) , ser on són els joves (no esperant que entrin per la porta don som nosaltres fent política) i que les nostres propoistes han de ser clares, senzilles i abordables sempre en el sentit d'una societat més justa que la que tenim, especialment per aquells qui pitjor ho passen. Ho saben, ho han treballat i ara es disposen, de nou, a sortir al carrer i fer-ho. Som-hi.

:

Una curiositat: tots dos són 'segona generació' de dues migracions molt diferents i se senten catalans de dalt a baix (sense renunciar a res). De fet, com la majoria de mataronins. Tots dos tenen estudis superiors i són intel·ligents i afables, bons jans. Una generació que entra amb força i que m'agrada(ria) molt que sigui com ells. Felicitats!
:

Blanco pel Tren Orbital

El Ministre de Foment, José Blanco, anunciava ahir, entre d'altres coses, que l'Estat es farà càrrec dels costos de la Línia Orbital Ferroviària que enllaçarà les ciutats de la segona corona metropolitana amb els caps a Vilanova i Mataró. Almenys per Mataró, a més, suposarà un canvi radical en el nostre disseny ferroviari i sospito també que en la nostra manera d'entendre la ciutat. Creixerà més d'un 100% la població que té un tren a deu minus de casa. (Teniu més informació i linc en aquesta entrada recent).

:

Recordo que fa pocs dies, en una reunió a l'Ajuntament, un regidor de l'oposició opinava sobre la Línia Orbital posant en entredit els terminis de la seva execució. Com si el que estiguéssim parlant for cosa de ciència ficció... o de l'Eix Transversal (obert dinou anys després!).

:

En tot cas, si hi ha aquest compromís es deu, sobretot, a que hi ha projecte. Un projecte defensat pel conjunt de municipis amb la força dels que creuen en les infrastructures de proximitat en una de les àrees econòmiques més potents d'Europa. Ens ho hem cregut i hem convençut. Ara Blanco fa un pas més. Fins i tot aquells que ho veien negro ho hauran d'admetre.

:

Dissabte: Forcades a Mataró

:

Aquest dissabte que ve, dia 27, una de les veus més reconegudes de l'Església catalana, la jove metgessa i teòloga Teresa Forcades, beneta de Montserrat, vindrà a Mataró per parlar del plaer [vegeu acte aquí]. L'acte s'inscriu en el sopar-debat, una activitat anual que realitzen ACO, Cristianisme Segle XXI, Grup Tercer Món-Mataró, Justícia i Pau del Maresme i Valors. Ja us hi podeu inscriure enviant un mail a sopardebat@gmail.com o trucant al 646 474 452. En un temps de sobrevaloració del plaer i de replegament de les posicions religioses davant el fenòmen, és bo d'escoltar algú que, com ella, hi ha reflexionat força des de diferents punts de vista.

:

He citat ja vàries vegades a Teresa Forcades en aquest bloc. El seu darrer article a Foc Nou sobre l'avortament, un extracte d'una antiga entrevista en aquesta mateixa revista, un post sobre la seva darrera xerrada a Mataró, un extracte d'un article a Valors, un breu comentari d'un llibre, una entrevista a La Vanguardia, una altra entrevista a El Periódico (amb més lincs sobre ella), i un breu article també a Foc Nou. Cap lectura d'ella no em decep.

:

Per anar fent boca, aquí teniu el vídeo d'una recent entrevista de Forcades al Canal 33:

:

:
Foto: roberto.hernandez
:

Joan Majó a 'Valors'

El número de la revista Valors [geu monogràfic] d'aquest mes es dedica a la crisi, especialment a quina mena de coses podríem fer per sortir-ne. Destaca l'entrevista a Joan Majó (un extracte de la qual podeu veure en aquest vídeo del damunt). La seva reflexió sobre el paral·lelisme dels valors de la Revolució Francesa amb els del cristuanisme és del tot recomanable, així com el seu suggeriment per revisar, d'ells tres, el de la igualtat. Per fer-lo més viu, més eficaç, més rellevant.

.

Travessar el foc

:

Pero el fuego es ultraviviente. realiza el bien (calor vital) y el mal (destrucción, incendio). Sugiere el anhelo de destruir el tiempo y llevarlo todo a su final. El fuego es imagen del arquetipo de lo fenoménico en sí. Atravesar el fuego es símbolo de trascender la condición humana.

:

Juan Eduardo Cirlot, Diccionario de Símbolos, Ed. Siruela, 1997, p. 216.

Foto: Noruz, El cap d'any persa (foto: BBC)

:

Mataró, ciutat comercial

No tinc encara a les meves mans la diagnosi sobre el comerç de Mataró que la Cambra de Comerç de Barcelona, en la seva delegació al Maresme, va presentar dijous passat a la ciutat, segons informa capgros.com (foto: R. Gallofré). Però pel que es publica sospito que és un bon informe i, a més, confirma una de les decisions més importants (i polèmiques) que l'Ajuntament ha pres els darrers temps i que ara ja li ha arribat l'hora: la instal·lació d'un centre comercial que actuï de locomotora del comerç local, amb la centralitat i ambició suficients per incrementar l'atractiu comercial de Mataró.

:

Diu l'estudi que la ciutat hauria d’incrementar la seva superfície comercial en aproximadament 50.000 metres quadrats, un terç del qual ja l’ocuparà el Corte Inglés, mentre que un segon terç hauria de servir per potenciar la zona centre i una tercera part seria per potenciar el port de Mataró. L’estudi també creu que a la resta de la comarca s’hauria d’ampliar amb 50.000 metres quadrats més, per tal d’evitar que el baix Maresme escapi cap a l’oferta del Barcelonès i l’Alt Maresme faci el mateix cap al Gironès.

:

Comparant-nos almb altres ciutats catalanes, es conclou que Mataró no exerceix encara aquest rol de centralitat comercial en la seva comarca, com sí passa aGranollers respecte el Vallès Oriental o Vic respecte Osona o Manresa respecte el Bages. Finalment, l'estudi conclou que hi ha d'haver més facilitat d'aparcament i d'accessos al Centre de la ciutat. Sota El Corte Inglés, entre Lepanto i Churruca i en un parell de llocs més, com sabeu, hi ha localitzats nous espais per incrementar aquesta capacitat just a les portes del Centre i prop d'altres barris que s'han d'enganxar a aquesta força econòmica.

:

Ja sabeu de quina força parlo: La instal·lació d'un Corte Inglés a Mataró pot suposar un creixement net fins a 3,5% més del PIB (creixement d’un 12% de vendes al conjunt de la ciutat) contra el decreixement (perdem un 8% de vendes comercials a Mataró) si s’instal·la en una altra ciutat metropolitana o propera (precedent Pryca que va anar a Cabrera de Mar els anys setanta). També suposa la creació neta de 1000 llocs de treball directes i indirectes, amb uns 30 milions d'euros anuals en salaris, esdevenint la ciutat un gran nucli d’atracció i dinamització comercial.

:

El tren orbital i les Cinc Sénies

:

La setmana passada l'Ajuntament va presentar les seves al·legacions a l'estudi per a la reserva de sòl de la futura Línia Orbital Ferroviària de Mataró (vegeu les referències a sota). Ho va fer després d'un procés de participació i treballen comú amb múltiples parts afectades, de manera que el resultat respongui, entre d'altres, a la resolució que va prendre l'Ajuntament el mes de maig respecte al seu pas per les Cinc Sénies, espai agrari protegit. La posició del Govern ha estat la de compatibilitar dos grans objectius: el d'assegurar una gran inftasructura ferroviària que pot capgirar (cap a bé) els usos de mobilitat de la ciutat i de la Regió Metropolitana i el de preservar les Cinc Sénies com a espai lliure i amb una activitat agrícola productiva i competitiva.

:

Crec que ho hem aconseguit, amb l'al·legació (ara falta que la Generalitat ens faci cas). Via canvis en el traçat i, especialment, en el sistema constructiu (que eviti malmetre zones d'alt rendiment agrícola), així com propostes de nova ubicació de l'estació de Rocafonda i dels tallers (que -sigui dit de passada- proporcionarà a la ciutat molts llocs de treball), els tècnics municipals i assessors externs, amb la col·laboració -ja dic- de força parts implicades, han fet una magnífica feina.

:

Hi ha altres elements importants, que tenen a veure amb les afectacions ferroviàries del sòl afectat (donat que gairebé tot el pas del tren per la ciutat és soterrat) o amb l'afermament de la connexió amb l'actual xarxa de Rodalies, que completen un molt bon treball, crec. A tots els que hi han participat, estiguin més o menys contents amb el resultat, moltes gràcies.
:

• Nota de premsa de l'Ajuntament, aquí
• Documentació complementària, aquí
• Nota sobre la Línia Orbital (Generalitat 2007), aquí.
• Post meu (2005), aquí.
  :

La nació que volem

A rel de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al professor Joan Solà, completament merescut per la seva tasca ingent a favor de la llengua, Antoni Puigverd -després de merescuts elogis- es permeté de fer una crítica no a la seva obra sinó a les opinions que alguna vegada ha expressat, a La Vanguardia de dilluns passat. En un moment donat, diu (disculpeu que sigui llarg):

:

Mi admiración por el lingüista Joan Solà no me impulsa a divinizar sus planteamientos sociolingüísticos, que, con todos mis respetos, me parecen más emocionales que intelectuales. Solà tiene una visión herderiana, romántica, de la lengua, y con frecuencia avisa de su próxima defunción si no se rompe la dependencia política del Estado español, cuya legalidad impide
jerarquizar a la lengua catalana en sus territorios históricos por encima de la oficial española. Solà parte de una afirmación acuñada en tiempos de la Renaixença: "Llengua = pàtria". Una afirmación que sitúa, de facto, el futuro del catalán ante el desastre, pues, como es notorio, la sociedad catalana está hoy –como ha estado siempre en su historia contemporánea– muy lejos de apoyar una solución soberana.

El independentismo tiene predicamento, pero no es hegemónico, y su hipotético desarrollo, o se hace a costa del abandono de las tesis del monolingüismo, como hizo el independentismo irlandés (y como sugieren en voz baja algunos políticos de CiU y ERC), o, en el supuesto de progresar, acabará suscitando un movimiento antagónico. La división sería fatal para Catalunya y hundiría la lengua más débil.

Es natural que algunos deseen encontrar monolingüismo allí donde existe el plurilingüismo. En realidad lo desean unos y otros (un año atrás polemizaba en estas páginas con los intelectuales que confunden lengua mayoritaria con lengua común y que pretenden justificar la subordinación del catalán argumentando una supuesta superioridad cultural, social y hasta democrática del castellano). Pero la sociedad catalana es como es, desde hace un siglo.

En lugar de repetir el manifiesto de Els Marges hasta la saciedad, ¿no es hora ya de deslindar los fundamentos románticos de las posiciones lingüísticas? ¿No es hora ya de abandonar la idealización del Noucentisme que impide reconocer las contradicciones que anidaban en la Catalunya de 1909? ¿Acaso no existió la Setmana Tràgica? ¿Acaso las matanzas catalanas en tiempos de la guerra las provocaron agentes externos? ¿A una inteligencia como la de Solà no le tienta estudiar una vía nueva que no nos obligue a escoger entre hecatombe y asimilación? ¿No le tienta aceptar el principio de una realidad catalana en irreversible mezcla identitaria, política y cultural? ¿No le tienta encontrar fórmulas para mantener a flote nuestros dos grandes tesoros: la concordia civil y la pluralidad cultural?

:

L'orgull i la repressió

:

La setmana passada, el Ple de l'Ajuntament reconeixia la lluita del moviment gai, lèsbic, transexual i bisexual pel ple reconeixement dels drets a les persones que viuen la discriminació per la seva orientació sexual, amb motiu de la propera commemoració el Dia de l'Orgull Gai, el proper 28 de juny. Excepte el PP, tots els grups hi vàrem estar d'acord. El representant de la CUP va aportar un bon argument per acceptar la proposta: encara avui a la nostra societat hi ha reticències a la 'visibilitat' afectiva dels gais i lesbianes. Encara que jo crec que aquest mur també caurà aviat: no és estrany trobar avui a Catalunya persones del mateix sexe que es fan un petó en públic. I ben fet que fan.

:

En el mateix ple, el mateix regidor de la CUP era l'únic que s'oposava al reconeixement de les entitats mataronines que organitzen cada any les processons i altres activitats de la Setmana Santa, un exemple de fenomen cultural i religiós d'ampli suport ciutadà, de síntesi de diferents tradicions, de respecte i de convivència de força grups locals [n'he parlat aquí, aquí, aquí i aquí]. Els arguments eren molt pobres, però es fonamentaven que, com que la religió és quelcom personal, la seva vivència s'ha de fer personalment o en els temples i no fer ús de l'espai públic, que ha de ser laic.

:

Pensava jo que en una societat democràtica i oberta, laic vol dir que no es casa amb cap religió, no pas que desapareixin els seus trets més públics, més expressius i culturals. Si feia uns minuts reconeixíem que la sexualitat humana ha de conviure en un espai de respecte; si feia una estona reclamàvem la visibilitat d'un fet que, d'entrada, també pertany a la intimitat, segurament això és ben contradictori en què es faci visibilitat d'un altre aspecte que prové (o no) de la intimitat de les persones. Al cap i a la fi, en això deu consistir la llibertat. Em fa l'efecte que -sovint- darrere els discursos abrandats d'alliberament hi ha amagats impulsos gens dissimulats de repressió [nous tabús]. En pocs minuts.

:

I no és la primera vegada. Mireu aquí.

:

Foto: De la sèrie 'Ecce Homo', d'Elisabeth Ohlson Wallin

:

PUMSA: Superar la crisi amb més força

1. PUMSA (Promocions Urbanístiques de Mataró SA) avui és un instrument útil al servei de les polítiques de transformació i convivència de la ciutat

· Prioritats del Govern: cohesió social, habitatge, economia

· Cohesió social:
o Pla d’Aparcaments i millores a la mobilitat (Gestió del Trànsit SA - Gintra) – (A la mateixa sessió hi ha consell d'administració de la societat i s'explica amb més detall).
o Reformes integrals a sectors de la ciutat:
§ Nou nucli al barri amb més equipaments i més qualitat urbana: La Llàntia (acabada 11M€),
§ Intervenció per recuperar el nostre patrimoni més antic i dinamitzar el centre: Can Cruzate,
§ Intervenció per la instal·lació de terciari vinculat a la creativitat i altres scetrors: Secopal/Minguell,
§ Eix de relació entre el centre i el Nord-Est, posant ciutat on no n’hi havia: Eix Herrera
o Política d’equipaments: Nau Gaudí, Estadi Atletisme, Colla castellera, servei Manteniment, Cafè de Mar, seu Alzheimer, seu Agrupació Científico-Excursionista, C. Maragall, Cabot i Barba...

· Habitatge
o Pla d’Habitatge (ProHabitatge) – (A la mateixa sessió hi ha consell d'administració de la societat i s'explica amb més detall).
§ Aprofitaments mitjos dels desenvolupaments
§ HPO (en construcció uns 36 M€)
§ Rehabilitació
§ Tramitació ajuts
§ Gestió parc habitatges
· Economia
o Arribada ECI (El Corte Inglés)
o Desenvolupament TCM (TecnoCampus Mataró) x encàrrec EPE (Empresa Pública Empresarial TecnoCampus Mataró)
o Edifici terciari al Rengle
o Edifici Terciari Baixada Espenyes
o Nau Minguell
o Participació a Messa (Mataró Energia Sostenible SA) x Tub Verd: crear valor en els desenvolupaments a través d’eines d’eficiència energètica
o Més...
§ Gestió Centre Logístic
§ Edificis industrials, Locals, etc.

2. La situació econòmica

· PUMSA:
o Ha incrementat un 41% els seus actius immobiliaris en 1 any (habitatges, sòl, equipament...)
o ha aportat 7,8 M€ dels dividends de la seva activitat x inversió municipal
o ha incorporat capital i reserves
o Va incrementant ingressos x arrendament (17% el darrer any)
o Alt endeutament lligat a grans operacions (Iveco, ECI, nova escola al centre, etc...) que porten retard

· Crisi:
o Baixa la demanda d’aparcaments
o Rebaixa l’expectativa de negoci del mercat immobiliari per a sectors de transformació
o Retrau la inversió
o Necessitat de passar d’endeutament de curt a llarg termini (en un Ple extraordinari, just després, es formalitza)
§ Ajustar el venciment a l’expectativa actual de desenvolupament (quan omplirem les oficines? Els aparcaments? Quan desenvoluparem aquests sectors...?)
§ Avalar = apostar per projectes de gran envergadura

· Altres factors::
o Apostes importants (x obtenir escoles, HPO, etc...) amb dificultats de planejament per la seva complexitat

· Oportunitats:
o Acord imminent x nous HPO
o Divisió Poligonal Rda. Barceló: facilitats per a la recuperació
o Compromís de construcció de la Torre Barceló
o Contracte amb ECI

3. Els compromisos

· Prosseguir amb les grans apostes de ciutat, que generin feina, oportunitats
· Ajustar els planejaments urbanístics per sortir de la crisi reforçats (Eix Herrera, Iveco, Fàbregas del Paper...)

* esquema de la meva intervenció com a president del Consell d'Administració a la Junta General del PUMSA, aquest vespre.

Operació policial

Mataró fou notícia, ahir, pe l'operació policial del mossos d'Esquadra contra l'acció pressumptament il·legal d'alguns tallers regentats per ciutadans d'origen xinès. El primer que cal dir és que cal felicitar els Mossos. han pogut intervenir en uns 70 establiments i sembla que hores d'ara hi ha més de 70 detinguts, amb una acusació principal de delicte contra els treballadors i en matèria d'estrangeria que afectaria a més de 400 persones. I encara està oberta l'operació, diuen. Ben fet: l'explotació laboral i l'extorsió, així com el tràfic de persones, són delictes que no poden tenir treva.

:

Des de 2002

:

El segon que cal dir és que el fenomen del que estem parlant precisa de força recursos per al seu combat. Deixo de banda, si bé són la part essencial del problema, les causes que poden haver provocat situacions així, l'origen de les quals s'ha de trobar en les profundes injustícies que viuen milers de persones en aquest planeta. Els recursos policials (i judicials) necessaris són molts i han d'actuar amb molta intel·ligència, temps i discreció. Al darrere operen fosques xarxes transnacionals que -avui per avui- són el principal problema de seguretat al món [n'he parlat fa poc aquí].

:

A Mataró fa anys que ho sabem. Es va desarticular una xarxa el 2006, per exemple. I un reguitzell d'intervencions hi hagué des de l’octubre del 2002 fins al desembre del 2003, en què es feren vuit grans operacions, coincidint amb l'inici del desplegament dels Mossos i la seva tasca de coordinació amb la Policia Local, amb més de 170 tallers tancats. En l'etapa en què vaig ser regidor de Seguretat Ciutadana, vam desenvolupar una tasca permanent de desmantellament de tallers i altres activitats, com la que férem a inicis del 2007, aquesta vegada en coordinació ja amb el Cos Nacional de Policia, amb un resultat de 36 detinguts. I només amb 16 agents. La d'ahir, doncs, és una bona operació en el mateix sentit i ens pot ajudar molt en una tasca complexa que venim realitzant almenys des de 2002, com dic.

:

Més barri, més exemple

:

Dues reflexions més. Una: no hem de deixar de banda que el combat contra aquesta mena de fenòmens i les seves conseqüències es fa també des de polítiques de proximitat (els plans de barri, els plans d'entorn escolar, les pràctiques escolars, etc.). És a dir, invertint en aquells barris on es concentren, desenvolupant projectes comunitaris que atorguin més qualitat a l'espai públic, desenvolupant la Policia de Barri, treballant perquè hi hagi una efectiva cohesió social als barris i les escoles per evitar mals encara pitjors: xenofòbia, ghettos, etc. Per tant, endavant amb tots ells.

:

Dues: avui parlava amb un amic xinès i ens preguntem com podem netejar la imatge dels xinesos a Catalunya (em diu que la premsa xinesa parla de 'discriminació'). Sospitàvem que exemplificant amb bones pràctiques, que hi són, amb l'esforç de molts d'ells que -de manera legal i transparent- aporten riquesa a la societat catalana. Som-hi.

:
Foto: Quim Puig, El Punt.

:

Els conservadors

El que m'agrada dels conservadors
:

De vegades enyoro aquells conservadors que defensaven una moral recta, que admetien la hipocresia fins el punt de no ferir l'exemple públic, que treactaven amb condescendència els pobres i fins i tot s'apuntaven a la beneficiència, encara que fos "perquè els pobres els feien nosa i mal a la vista", com deia l'Ernest Lluch. Els que eren conscients dels límits encara que fos perquè els controlaven. Enyoro els que van tenir el nas d'assumir les tesis de Lleó XIII enlloc d'atacar de front els canvis convuslos de la classe obrera (al cap i a la fi, l'important és l'ordre, oi?), que tenien el gust d'embellir el món que tocaven o de protegir algun artista (i alguna vedette).

:

Dic que l'enyoro perquè segurament això que trobàvem tan carrincló podrien esdevenir nous valors d'interès en aquest món on som de límits desdibuixats, de poc lloc per la compassió i de riota per la rectitud moral.

:

El que no m'agrada dels conservadors

:

Perquè, avui, probablement són ells es que menys cas fan de les àvies. Sospito que els canvis que van donar peu a la 'moral del 68' han donat peu a molts a aplicar-los al conjunt de la vida. El menysteniment del sentiment a favor de la sensació, la conversió del compromís en l'èxtasi individual, el rebuig a tot tacte que pugui semblar hipocresia, la substitució del criteri per l'experiment universal, l'absència de futur... tot això avui -crec- són valors de dretes o que permeten, a la dreta. desenvolupar amb descaradura un paradigma d'èxit i plaer sense límits. La festa marrana de Silvio amb els seus amics (foto: El País) o de Paris Hilton amb Cristani Ronaldo (aquí) el dia que aquest cobrava els 94 milions d'euros del seu fitxatge en plena crisi, propis dels hippies de Formentera, en són el paradigma .

:

Els liberals

El que m'agrada dels liberals

:

Sobretot, que desconfien de l'Estat tan com els socialistes, que no són exactament socialdemòcrates (com aclareix Obiols aquí). Els socialistes, però, pensem que la societat sí que existeix, contra el que proclamà Thatcher, però que l'estat és un estadi a superar (això s'entén força millor a Catalunya, on l'Estat ha estat vist amb desconfiança secular). Thatcher, l'extrem liberal, era anti-liberal quant a generadora de nous dogmes. La societat existeix i dins els seus problemes hi ha les seves solucions, diem els socialistes. Amb els liberals també ens agrada compartir que l'home és superior a la idea, de manera que si aquesta segona no s'adapta el primer, és que és una mala idea, per més bona que sembli. Als socialistes aquesta senzilla teoria ens ha costat escissions i malentesos, m'imagino que tamé als liberals. De fet, tots dos tenim idess transitives, la nostra ideologia 'hace camino al andar'. No són al final d'un camí sinó que són el camí. Lenin va dir a Prieto (foto): "la llibertat, sí, però per a què" i el dirigent socialista espanyol li respongué "la llibertat per ser lliures". Prieto, socialista "a fuer de liberal" (v. post Zaragoza i Rosselli).

:

El que no m'agrada dels liberals

:

El que no m'agrada dels liberals és que no acceptin que, malgrat tot, l'home és un ésser incomplert, que no s'acaba a sí mateix, que, malgrat no tenir 'ideologia de final', en tota ideologia hi ha camí, projecte, futur. Que totes les limitacions humanes, incloses aquelles que vénen de les organitzacions i de la necessitat de construit projectres col·lectius, són intrínseques a la voluntat d'alliberament dels éssers humans.

:

No m'agrada que pensin que tot és traslladable a la rendibilitat econòmica. Reconeixent que l'economia de mercat és -de moment- l'únic sistema que proveeix la millor producció i repartiments dels béns, també hem de dir que hi ha altres valors tan o més importants per vertebrar una societat. Tampoc no m'agrada que es tornin menys dogmàtics, els que ho són, quan les seves tesis fracassen i, corre cuita, calgui intervenir des de l'Estat. Diguem que seria bo veure'ls menys fonamentalistes en el moment que calgui prestigiar l'Estat i, especialment, tot allò que té altres valors a més de l'econòmic.

:

Lideratge és ideologia

El passat dia 11 de juny, a El País, el professor José Luis Álvarez feina, en un article, una anàlisi crítica de les mabncances en el relat polític dels líders dels dos partits més importants d'Espanya. El lideratge, diu, es mou entre dos arquetipus: el transaccionador i el transformador, que tenen èxit d'acord amb els contextos. Felipe, per exemple, el prototipus de transformador, va veure incrementats els seus problemes en el moment que feien falta altre habilitats (pèrdua de majoria absoluta, objectius assolits quant a la integració europea, etc...).

:

Creu l'autor que tant un com l'altre adoleixen de ser exclusivament transaccionadors, i que el lideratge consisteix en saber combinar les dues coses. Clou dient:

:

El problema no es un déficit particular de Zapatero o Rajoy, ambos eficaces líderes transaccionales. La elevación a liderazgo transformacional no lo dan las personas, sino una clara dirección de futuro articulada alrededor de una ideología a su vez reflejada en programas políticos. Y ese es un trabajo de partido. Salvo la excepción de Suárez, aquellos presidentes que han contado con una narración de futuro han impactado el país, como González y Aznar. Calvo Sotelo no la tuvo, Rajoy no la tiene y la de Zapatero es incompleta por carencia de economía política. Sin ideología no hay ni tracción, ni sostenibilidad políticas, ni autoridad, ni legitimidad para llevar a cabo los cambios necesarios.

:

De Torres a Mataró

:

Fins a finals de mes podreu visitar l'exposició antològica d'Emília de Torres que, sota el nom de La força amagada, es mostra al Museu de Mataró. Vaig parlar d'ella fa gairebé tres anys en aquest bloc (amb motiu d'una visita que vaig fer al seu estudi, amb ella), aquí, i subscriuria tot el que hi vaig dir. Només hi afegiria l'alegria que em dóna poder veure part de la seva obra reunida, tant per gaudir-ne com per comprovar l'evolució i les possibilitats del seu especial llenguatge, en què el color i el seu tractament del volum semblen homenatjar el moment de vida que hi representa, la vida tal i com ve, no necessàriament com la voldríem. Prenent-la, no deixant-la per millors moments. I que se'ns mostra amb aquesta generositat de la seva mirada.

:

La ruptura dels materials

Amb motiu de la recent publicació del seu darrer llibre, El capitalismo funeral (Ed. Anagrama, Barcelona, 2009), Vicente Verdú concedeix una entrevista al suplement cultural d'El País, de dissabte passat, del qual no m'he pogut resistir de transcriure algunes memorables frases... que ens orientin una mica en aquest món convuls on som. I per veure si és cert això que tota crisi és canvi, oportunitat. O, com cita ell mateix de Hölderlin, "on hi ha el perill també hi sorgeix la salvació". Glups.

:

Ése es el fondo del libro, que ésta no es una crisis cíclica más, sino que a mi modo de ver es una crisis social, cultural, moral y, por lo tanto, el principio de un mundo y el final de otro.

Cuando se habla de los bonos basura o de las hipotecas subprime, eso es concordante con el trabajo basura, con la tele basura, con la comida basura y con la mala calidad de las personas, porque ésa es una cuestión que a mí me ha parecido interesante para explicar. No estoy moralizando, estoy hablando de la ruptura de los materiales...

En Estados Unidos hay una cosa que se valora en los empleos: el lastre cero. Se llama a una persona de lastre cero a aquella que no tiene raíces, que tiene pareja pero no está enamorada, que no tiene hijos o los tiene distanciados, que tiene una formación pero no es una formación muy vocacional... Es un mundo ligero y volátil, propenso a desvanecerse.

Esa ética del dolor (...) fue sustituida por una sociedad de consumo que invirtió la ecuación. Es la inversión de la ecuación del dolor y el establecimiento de la ecuación del placer.

La idea del proyecto de vida es más propia de una época anterior. Casarse, tener hijos, afianzarse en un trabajo de por vida, la extremaunción y el cielo. Todo ese proceso predeterminado se descompone en la segunda mitad del siglo XX: no hay una sino varias parejas, no uno sino distintos trabajos en diferentes lugares, no una familia única sino un ensamblaje de familias mecano, etcétera. El fin de fiesta es el apagón de las luces y el momento en que llega la meditación.

En el descrédito de las instituciones bancarias y de todos los intermediarios, políticos incluidos, como factores de explotación. En cuanto a la política, ya no cabe la posibilidad de pensar en un sistema democrático que sobreviva si no es a la manera como lo ha entendido Obama, movilizando a millones de personas a través de Internet. El mundo camina hacia la desaparición del intermediario improductivo y hacia una estructura más horizontal, una suerte de "anarquía armónica", como dice Salvador Pániker.

:

Després de la dispersió *

:

Ja fa temps que l’Associació Sant Lluc per l’Art va desafiar la mandra i el destí per exigir -autoexigir-se en primer lloc- una presència més activa i més qualitativa de l’art a la seva ciutat. I van coronar aquest desig promovent una Biennal d’Art, amb un premi de pintura, oberta a tota Espanya, que duu el títol d’un gran mataroní d’adopció, Joaquim Torres-Garcia.

Enguany ja van per la tercera edició i l’entusiasme aliè i propi del primer dia no ha decaigut. Pugen un 50% el primer premi (en temps de crisi) i mantenen un nivell qualitatiu i quantitatiu considerable d’obra presentada, almenys pel que es veu a l’exposició de les peces seleccionades.

Amb ella, i sempre després del prisma del jurat, podrem divisar quins són alguns dels camins que pren la pintura actual, un exercici que algunes vegades proposem en aquestes ratlles.

De nou, la dispersió és la paraula comú. Eclecticisme, multiplicitat de llenguatges, una excessiva tendència a l’esteticisme i cert enyor de relat, que s’expressa bé amb el retorn a l’abstracció (un neoplatonisme que separa la idea de l’objecte) o bé amb la recreació mítica sense massa interès en què els mites han d’atorgar sentit a l’experiència. Això, lluny de desencisar-nos, però, és una bona oportunitat per veure què en surt, com la dispersió esdevé també matèria per l’art, o la seva inspiració.

Jo em quedo amb dues obres guardonades. El premi, pròpiament, una peça de Marc Llacuna en el més estricte geometrisme a què ens té acostumats, pren un dels encreuaments d’un univers de línies rectes que varien el seu sentit amb angles de 90º. En aquesta peça, però, ja ben poques, algunes fins i tot desdibuixades. El zoom va disseccionant, i pren aquells camins més essencials. La dispersió dóna pas ja a la prioritat.

I un dels altres guardonats, Klaus Ohnsmann amb “Fúria”, un gran quadre blanc deixa veure un rostre aïrat. Aquí, la necessitat de relat i de mite passen per la representació de l’angoixa (la conseqüència de la dispersió i de la sobreabundància informativa) i per la dotació d’un vel de misteri, d’un blanc que precisi l’acció de l’espectador a la contemplació o a traspassar la cortina de tu mateix. O de l’altre. Del molt al poc, de tot a l’essencial, del jo a l’altre, aquest sembla el camí que val la pena.

* article de la revista Valors (juny 2009)

La mostra d'obra seleccionada de la III Biennal Torres Garcia - Ciutat de Mataró serà oberta a la sala d'exposicions de Caixa Laietana (Pl. Sta. Anna 1-4, Mataró) , fins el 28 de juliol de 2009.

Imatges: Imatges de Televisió de Mataró; Marc Llacuna Cat/122-092, Klaus Ohnsmann per Fúria.

Europees: contra dos tòpics

L'abstenció diferencial

:

Començo dient que sí, que haurem de fer tots la reflexió que calgui per mirar de combatre l'abstenció i que -sense cap dubte- els socialistes hem perdut les eleccions a Europa i a Espanya, no tant bèstia la segona com la primera, però és així. Jo tinc alguns escrits de fa temps al respecte de l'abstenció, en aquest bloc [aquí, aquí i aquí] , als que encara podria afegir més arguments: la manca de projecte europeu (cultural, polític...), la manca de lideratges i confrontació clara (que, quan es dóna, es disparen els índexs de participació), etc... Per cert el primer tòpic que hem de desmentir és que "aquesta vegada" hi ha haagut més abstenció a Catalunya que a Espanya. Veureu al gràfic que aquest 'fet diferencial' està molt més arrelat al país del que sembla. És molt important que el debat sobre l'abstenció es faci partint de dades ben objectives, amb les sèries històriques, etc... i no des dels prejudicis d'uns i d'altres.
:

:

El PSC, primer partit, partit transversal

:

Però també hem de dir que el PSC ha guanyat les eleccions. El PSC, el partit dels socialistes catalans, ha guanyat al territori on és present, Catalunya, amb la seva candidata Maria Badia. I ho ha fet clarament. També ho ha fet a Mataró, on ens posem a 17 punts de la segona força (CiU) i on la presència del PSC és hegemònica a 10 dels 12 barris i en segona posició a la resta. Cap altre partit combina el primer i segon lloc (haurem de pensar un dia amb el PSC com a força realment transversal de la ciutat).

:

CiU no és alternativa

:

El segon tòpic que hem de desmuntar és que aquests resultats siguin positius per CiU. De cap manera ho són. En la sèrie històrica veurem com són els seus segons resultats més dolents, també a Mataró, on la presència del líder de CiU a la llista de Tremosa -sigui dit de passada- sembla haver restat punts a la mitjana catalana: quina carrera; en dos anys perd les dues eleccions en què es presenta. I de molt. De fet, en nombres absoluts, tant PSC com CiU perden vots respecte a les municipals... però CiU en perd molts més bo i tenir menys percentatge. En resum, tant a Catalunya com a Mataró, el principal adversari del PSC està molt lluny de presentar-se com alternativa viable. I no surt de la fase de decadència electoral en què ha entrat tombant el segle.

:

:
Duran, com Mora: amb el PP

No és d'estranyar, doncs, que Duran hagi començat a treballar el camí per una nova aliança PP-CiU, anunciant que les promeses amb el notari no són ja vigents. La dreta ha après que unida, potser sí que podria. El seu precursor estratègic, Joan Mora, ja ho va prometre per Mataró.

D'interès recomano els posts de Cesc Amat sobre l'abstenció (encara que crec que cal contextualitzar-ho amb les sèries) i el de Joan Antoni Baron. (P.S. Article de Miquel Iceta a ABC, 11.6.2009).

Foto: directe.cat

:

Autoritat i acadèmia

No us perdeu l'entrevista [aquí] al professor maresmenc Gregorio Luri a DiariMaresme.com, en la que parla del seu llibre L'escola contra el món (La Campana, Barcelona, 2008) i el que diu coses tan atinades (i no solament del món de l'ducació) com aquestes...

:

L’autoritat dels continguts i la del mestre van de la mà. Si es juga amb l’una es juga amb l’altra. I es juga amb totes dues alhora quan menystenim l’objectivitat del saber, perquè llavors restem rellevància als continguts. A alguns mestres, però, sembla repugnar-los la idea mateixa de la submissió a una disciplina, com si tota submissió suposés una claudicació dels moderns ideals democràtics. Tots sabem, però, que als nens els agrada, i molt, aprendre coses, i no solament aquesta fantasmagoria de l’aprendre a aprendre que ningú no sap exactament en què consisteix... com ningú no sap tampoc en què consisteix exactament la idea complementària d’ensenyar a ensenyar. Cada ciència té la seva pròpia coherència que ha de ser respectada tant en l’exposició dels seus continguts com en l’apropiació del seu saber.

(...) La pedagogia contemporània s’ha deixat influir en excés per les filosofies irracionals que celebren l’expressió, la immediatesa de la sensibilitat, l’activitat, la intuïció, la inspiració, la creativitat, l’autonomia, la subjectivitat... Podríem fins i tot proposar una analogia entre les històries contemporànies de la pedagogia i de l’art. En tots dos camps ens trobaríem amb un creixent desprestigi de l’academicisme amb la ben intencionada confiança de que el rebuig del canon permet l’obertura del joc lliure de l’esperit, de les emocions, de l’espontaneïtat creativa de l’artista. La crisi de l’experiència estètica tradicional es correspon, fil per randa, amb la de la pràctica pedagògica tradicional.

:

El poeta i la magrana

:

A la II Jornada Valors i Compromís va destacar també la ponència d'Antoni Puigverd [aquí sencera, aquí en vídeo], que us recomano vivament. Us reprodueixo el darrer paràgraf perquè m'ha semblat molt explícit. A través de la seva experiència com a poeta, ens descriu quin pot ser l'important pas, prim com la pell interior d'una magrana, que fa passar de l'amargor interior a la dolçor dels seus fruits. Diu:

:

El jo histèric. L'ascesi era el camí previ a la mística, de la mateixa manera que el despreniment d'allò extern és el camí de la interioritat. Durant molts anys, jo em vaig pensar que feia aquest camí escrivint poesia. Poesia del jo. Una forma d'autoconeixement com la de Rilke. Ara m'adono que no vaig passar mai del jo histèric. El jo contemplatiu. El jo que es queixa. El jo que es culpa, que es desagrada, que dóna voltes a la peixera de viure. El jo que s'enamora, que desitja, que tem la mort, que es confon amb la natura, el jo, en definitiva s'estilitza moralment com aquell que cultiva els músculs al mirall. El jo confon la poesia amb un mirall on afaitar-se i pentinar-se. Aquest jo no és ni poètic ni profund. És el jo que no aconsegueix travessar la pell amarga de l'ofici de viure. Com que no parla explícitament de l'exterior, creu que ja ha conquerit el territori interior. Com aquell que aconsegueix treure la pell coriàcia de la magrana, però no aconsegueix eliminar-ne la segona pela, aquella que és tova, groga i amargant, i mai, per tant, aconsegueix fruir del dolç sabor dels petits fruits, així el que dóna voltes al seu jo. Potser s'ha alliberat, sí, del coriaci món exterior, però encara no sap que, a l'interior, no és ell, a qui ha de trobar. A l'interior, hi ha els fruits dolços. Però s'han de conquerir nets d'histèria personal, nets d'histèria groga i tova.

:

Europees: resultats

:
Els socialistes guanyem a Mataró, clarament, imposant-nos en 10 dels 12 barris i situant-nos a 17 punts de la segona força més votada, CiU, i a uns 19 de la tercera, PP. A Catalunya, guanyem de nou amb una diferència de 13 punts amb CiU (i n'hi ha que deien que eren primàries... ja firmo). He fet declaracions a capgros.com. A Espanya, malgrat la crisi, el PSOE resisteix en un digne segon lloc, però que l'haurà de servir per modificar algunes coses, segur. per tancar fronts, crec. I a nivell europeu, el retrocés de l'esquerra és preocupant. On hi ha poc socialisme, on no hi ha clares diferències entre dreta i esquerra, on hi ha poca determinació (és el cas més comú, crec, de l'esquerra europea d'ara), hi sorgeixen alternatives que, ja veureu, són inviables. I la dreta, que sempre és allà. Bé, ja en parlarem.

:

Ara us deixo amb les cares dels de CiU de Mataró quan valoraven els resultats. Ho diuen tot.

:
Vegeu els resultats a Mataró, aquí.
Resultats a Espanya i Europa, aquí.

Fotos: Acte Final de campanya a Mataró, amb Baron, Badia i Montilla (ACN), i Facebook.

:

La llum de Romero

:

Alberto Romero Gil és un jove pintor mataroní (n'he parlat aquí i aquí) que ara exposa una mostra de la seva obra (la més recent intercalada amb algunes peces més antigues, com aquesta que encapçala l'escrit) basada en el procés creatiu d'aquest autor. Val molt la pena. En la tradició més genuïna de l'art realista espanyol (ha estat deixeble d'Antonio López), Romero estudia tota la gamma de blancs per mostrar/amagar l'objecte; es fixa contemplativament en cada objecte com allò únic, isolat, al que cal prestar atenció; reflexiona sobre el temps amb el llenguatge dels bodegons i també sobre l'espai a través de la perspectiva i de la posició prominent del cel; explora l'espai treballant amb la buidor i el seu pes; dissecciona cada detall com allò central i estudia cada efecte de la llum en els seus objectes.

:

Un apunt sobre la 'revelació' i tots els seus sentits. Per exemple, totes les religions monoteistes es funden amb la paraula revelada i el seu relat. revelar és dir, però és també 'treure el vel', veure què hi ha darrere allò que es tapa, comprendre més enllà del que ha estat amagat o enfosquit (o 'abstractitzat'). I també té el significat de 'des-vetllar', d'enllestir la vetlla, de despertar, de treure a la llum el que era adormit. Revelar és passar a l'acció. D'aquí que tinguem tant d'interès en saber quina llums ens hi porta, quina força ens hi empeny, quina expecativa desitgem.

:

La llum, en el llenguatge simbòlic de l'art, és el color, sí. Però també són els objectes, o sigui, els signes mitjançant els quals es transporta la llum. En la tradició catòlica, els signes són els sagraments. En la tradició pictòrica espanyola (tan lligada al catolicisme) ho són la desolació dels objectes: el seu entotsolament i l'exalçament de llur senzillesa; la seva foscor ambiental, tremendista (no és el cas de Romero, per cert), davant la llum interior d'allò representat; els cossos senzills (tampoc és motiu -de moment- de l'art de Romero) davant el desencís de la perfecció. Una llum, doncs, no exactament 'il·lustrada', els atorga a través de l'artista una dimensió cap allò que ignoràvem, allò que ens ha estat revelat a través de la senzillesa.

:

"La luz revelada" és el títol de la mostra, comissariada per Teresa Roig, que trobareu a la seu del Col·legi d'Aparelladors de Mataró, a Can Xammar.

:

Per una majoria d'esquerres

Eurocampanya - i 16

::

És molt senzill. Al Parlament Europeu, una cambra que cada dia té més poder sobre les nostres realitats, hi ha una majoria de dretes, liderada pel grup del PPE (on hi van els diputats del PP) i secundada molt sovint per altres grups minoritaris (on hi van a parar els diputats de CiU, per separat). Al davant, hi ha una minoria d'esquerres, liderada pel PSE, que és on van els diputats del PSC. En aquest quadre adjunt, on s'hi projecten resultats d'enquestes, mostra com és possible que pugui haver-hi una possible pèrdua de la majoria de dretes. Ve de molt poc.

:

Alguns no entenen la nostra campanya. Certament, en un país com el nostre, la publicitat negativa, que ens els països anglosaxons és molt estesa, té molts detractors. Però té la virtut de mostrar quina és la disjuntiva real d'auests comicis. O una majoria que faci les lleis a favor dels vaors de l'esquerra o una de dretes que faci just el contrari. Aquesta ja l'hem tingut i l'han fet partits els líders dls quals tenen noms i rostres. I efectes nocius per les nostres societats. Així de senzill.

:

Per una majoria d'esquerres, vota els socialistes.

:

Tremosa, un perla

Eurocampanya - 15
:

clica damunt la imatge x veure el vídeo

I votar CiU també. No us perdeu quan Ramon Tremosa (CiU) diu que prefereix el tàndem Govern de CiU a Catalunya i Govern del PP a Espanya, aquí. És que CiU, a l'hora de la veritat, sempre aposta pel PP. Qui es pensi que això d'Europa no va de dretes i esquerres, qui es cregui que els diputats de CiU van més enllà d'aquesta dicotomia, que vegi aquest post del diputat Donaire on mostra tot el contrari. A l'hora de les votacions, el grup on hi ha CiU sempre tira més cap a la dreta, votant amb el grup on hi ha el PP en més ocasions que amb el grup on hi som els socialistes.

Parlant de Tremosa, aquest candidat que va votar contra l'Estatut i contra la Constitució Europea, s'ha creat un grup de Facebook per captar les seves 'perles'. És aquí i aquí van unes quantes, a banda de la ja citada.

1. Confon les lleis: quan parla de la llei de ports cita la 11/2003 de 8 d’abril (llei de Prevenció Ambiental de Castella i Lleó) en comptes de la 48/2003 de 26 de novembre (llei de Règim Econòmic i Prestació de Serveis als Ports d’Interès General).

2. Desconeix les institucions europees: quan estem celebrant el 30 aniversari del Parlament Europeu, Tremosa assegura a aquell que el vulgui sentir que la institució té 20 anys.

3. Amaga que el Partit Andalusista, el PNB i Coalició Canària, els seus socis a la Coalició per Europa, l’amaguen a les seves llistes.

4. Figura com a administrador d’un grup de Facebook anomenat “Jo també estic fart del montillisme”. Campanya bruta i mal educada contra el President de la Generalitat.

5. Presentat com a independent, Tremosa va militar durant 17 anys a CDC.

6. Es presenta com a garantia de defensa del Corredor Mediterrani quan la número 2 de la Coalició, Izaskun Bilbao (PNB) defensa el Corredor Atlàntic.

7. Demana a la candidata del PSC, Maria Badia, que signi un manifest en contra de la tercera hora de castellà ignorant que la Llei d’Educació de Catalunya supera aquest conflicte i dóna autonomia als centres.

8. Desconeix les lleis espanyoles: Demana a la candidata del PSC, Maria Badia, que reclami respecte a les competències de la Generalitat de Catalunya en matèria de Ports quan socialistes i ICV van votar a favor d’una esmena en el darrer Debat de Política General que insta a l’Estat a que la nova normativa sobre ports no limiti la
capacitat d’incidència dels governs autonòmics en les autoritats portuàries.

9. Manipula quan diu que Grup Popular i Grup Socialista voten el mateix al Parlament Europeu: Populars i Socialistes coincideixen en el 69,70% de les votacions. Populars i Liberals (el grup de Tremosa) coincideixen en més del 77% de les votacions.

10. Amaga dades: El grau de coincidència del Grup Liberal del Sr. Tremosa i el Partit Popular Europeu en temes que tenen a veure amb l’ocupació i les polítiques socials és del 75%. Els socialistes van coincidir amb els populars en el 56% de les votacions.

11. Proposa limitar a 5.800 hectàries la zona de protecció d’aus del Canal Segarra-Garrigues i “Censura al Govern per la seva desídia al no posar fre a les directives europees de tall soviètic”, quan la directiva d’aus, que és d’obligat compliment, és de l’any 79: no van tenir temps de solucionar aquest problema?

:

Fradera i la pàtria | Acte fi de campanya a Mataró

Gràcies a en Jaume i el seu post de l'altre dia, comentant una entrevista a l'Avui a l'historiador mataroní Josep Mª Fradera, llegeixo una de les millors crítiques que he sentit mai a l'independentisme (que sempre he pensat que justament en això s'assembla al comunisme en què militaven els joves de les élites intel·lectuals dels anys seixanta): és una excusa que ens allunya de fer el país que volem, una "utopia" que ens serveix per carregar tots els nostres mals i desresponsabilitzar-nos de fer, amb el que tenim, els projectes reals i quotidians que són al nostre abast. Contra la tesi "poètica" d'alguns (Xavier Rubert de Ventós) segons la qual començarem a relacionar-nos bé amb espanya quans ens en separem, el catederàtic d'Història de la UPF (que acaba de publicar La pàtria dels catalans (La Magrana), diu:

:

"És com si algú que té un pèssim caràcter, que amarga la vida als altres, diu que divorciant-se de la dona millorarà. Ens separem d'Espanya i llavors serem feliços tots plegats. No, fem els deures, fem les coses bé: estem dins un conjunt que ningú ens l'estalviarà. I això més val advertir-ho a les pròximes generacions. Fins i tot podem recuperar arguments del Noucentisme, donant-los una posició menys elitista. Si en sortim enfortits, la societat catalana tindrà una relació més productiva i beneficiosa amb les altres comunitats peninsulars. Si, en canvi, ens enfonsem en visions mítiques, lluny de la realitat, continuarem com ara: apel·lant al nacionalisme com la solució última per a uns problemes que no som capaços de resoldre."

:

Foto: Josep Losada (Avui)

:
Eurocampanya - 14
:

:

Divendres tanquem la campanya a Mataró, i del PSC a tot el país, amb un acte al Passeig Marítim (a l'entrada del Port) amb Joan Antoni Baron, celestino Corbacho, Maria Badia i José Montilla. Serà a les 7 de la tarda i hi haurà havaneres i cremat. Ens hi veurem?

:

P.S. Canvi d'emplaçament: Finalment (i per risc de ventada) ens veurem al Casal Aliança (Bonaire 23, prop de la Riera), a la mateixa hora.

:

Foto: Quico Melero

:

El Corte Inglés ja és aquí

:

Avui hem fet un pas important per a la implantació d'El Corte Inglés a la nostra ciutat, signant davant notari l'escriptura de compra-venda del sòl on ha d'anar, a la cantonada del carrer Biada i la Ronda Alfons XII. Des que aquest operador guanyà el concurs convocat a l'efecte, l'Ajuntament ha anat adaptant tot el planejament, fins i tot en aquest moment de crisi, per portar a Mataró una locomotora comercial que situï la ciutat en un nou pla quant a la seva potencialitat econòmica i comercial.

:

No ha estat pas un camí fàcil, ni tampoc ho serà a partir d'ara. La voluntat de ferro de l'Ajuntament, les expectatives ciutadanes i la paraula de l'operador han anat vencent totes i cadascuna de les dificultats i entrebancs. Amb fermesa i la tranquil·litat que toca. L'objectiu s'ho val: 1000 llocs de treball estan en joc, uns 30 milions d'euros anuals en salaris i un increment notable del nostre PIB. Som-hi. I gràcies a tots els que ho han fet possible.

:

Vegeu nota aquí.
:
Eurocampanya - 13
:

:

Refer ponts | Obiols a Mataró

Refer ponts
:

A contionuació us poso íntegre l'article que publica el diputat del PSE-EE per Biscaia Óscar Seco, membre de Cristians Socialistes, al darrer número de L'Agulla, amb el títol "Canvi per refer ponts".

:

Els resultats de les eleccions al Parlament Basc del passat u de març ens van deixar clar que el nacionalisme moderat, de la mà d’Ibarretxe, es mantenia com a primera força política, però perdent qualsevol possibilitat d’assolir el govern; és el que té portar deu anys alimentant estratègies de dinamitar ponts per aglutinar forces. El PSE-EE, portat pel seu compromís electoral de canvi, no pot renunciar a oferir-se com a alternativa, que es xifra en recuperar el valor que té l’Estatut de Gernika com a superior marc jurídic institucional, tan danyat en aquests temps, i guanyar espai per al diàleg i l’acord, on guanyi valor el pluralisme i la diversitat. Després de tant de temps que el nacionalisme s’esforçà en segmentar el País entre nacionalistes i no nacionalistes, els socialistes ens proposem construir ciutadania d’una altra manera, sense dicotomies estèrils. El contingut de l’acord amb el PP, titulat “bases pel canvi democràtic” no tan sols no suposa cap concessió al Partit Popular o un desistiment en aquest esforç, sinó que compendia i ressalta una part significativa del nostre propi programa electoral, oferint un panorama d’estabilitat al País que permet al socialisme basc regenerar relacions amb el món nacionalista; això sí, haurem de tapar les trinxeres que aquests van excavar. I pot portar-nos temps, això.

:

Eurocampanya - 12
:

Dimecres dia 3, a les 7:3o del vespre. el company Raimon Obiols serà a Mataró per presentar l'Informe del Parlament Europeu sobre els Drets Humans. El diputat socialista al Parlament Europeu i número 2 de la candidatura del PSC a les Eleccions serà al Cafè de La Selva, a la Plaça de la Peixateria, en un acte obert a tothom. Us hi esperem.

: