:
Crec que és problemàtic quan es parla de Maria en relació a la seva maternitat biològica com si d'una manera passiva fos el que la fa especial. En una antífona venerable del temps de Nadal cantem encara avui que Déu es va encarnar 'sense intervenció humana'. Per que ho diem això? No hi va haver intervenció de cap baró, pero d'intervenció 'humana' sí que n'hi va haver: Maria va haver de dir Sí. Aquest Sí té tota la importancia. En aquest "sí" lliure i amorós es condensa tota la fecunditat de la maternitat de Maria. Cree que aixo és el que Jesús ens vol dir quan en més d'una ocasió sembla que posi en entredit la importància de la maternitat biològica de la seva mare (Lc 11,27-28 o Mc 3, 31-35). Penso que cal fixar-se en Maria com a persona, com a plenitud de tot allò que és humà. Nosaltres en essència som imatge de Déu, som amor. Hem estat fets per estimar sempre i per això quant més ho fem més bé ens sentim en un sentit 
molt profund. Ara bé, Déu estima d'una manera absoluta, sense espai ni temps i nosaltres en canvi som històries. A cada moment hem de decidir que ens cal fer per estimar màximament en el concret de les nostres circumstàncies, que són sempre noves. Quan Jesús s' encarna passa a tenir aquest dilema. Jesús passa per l'espai i el temps i decideix sempre a favor de l'amor. Jesús no peca, no deixa d'estimar mai. Maria tampoc. Aquest és per a mi el sentit del dogma de la Immaculada Concepció. És l'afirmació rotunda que el que és essencial en la nostra humanitat no és el fet que pequem sinó el fet que hàgim de decidir en cada moment de la nostra historia, en l'aquí i en l'ara, què és estimar per a nosaltres, què significa ser un mateix en cada moment. Això és el que fa que nosaltres tinguem la nostra dignitat, és a dir, el fet que no poguem programar-nos, sinó que hagim de viure l
a vida amb tot el risc que suposa aquest viure-la. Si el fet de pecar fos essencial per 'ser humà', no només Maria ens quedaria curta en la seva humanitat, sinó que també ens quedaria curt Jesús, que tampoc no va pecar mai. L'Encarnació seria una burla. Jesús és Déu, pero és Déu encarnat. Maria és humana, pero és humanitat divinitzada. Segons els pares de l'Església, la divinització (entesa com la participació plena en la vida de Déu) és l' objectiu de tota vida humana.:
Teresa Forcades, entrevistada per Marta Nin a Foc Nou (març 2008).
Il·lustracions:
- Jackson Cheatham, The Inmaculate Conception (2007), dins de la sèrie The Jackson Street Chronicles.
- El Greco. La Immaculada Concepció (1610). Museu Thyssen-Bornemisza, Madrid.
- Nan Goldin. Rebecca i Io com a Madona amb nen (1986). Positano.
- Alessandro Botticelli. La Mare de Déu del Magníficat (1480-1481). Galleria degli Uffizi, Florència.
3 comentaris:
Caràm!!, per ser un socialista tens una teología admirable. El dogma de la Immaculada Concepció el que no podem fer és una entelequia i desnaturalitzar-lo. En esència vol dir que va ser lluirada de l'estigma del Pecat Original ja en el ventre de la seva mare (la mare de Maria). Però veig que t'apuntes al progressisme que vol negar el P. Original, i dius que el ser "immaculada" consisteix en que estava sempre oberta a l'amor. No dius rés gens malament, només que, t'oblides de dir que aquest dò d'estimar de Maria el va heredar en el ventre de la seva mare immaculat sense tara, como una excepció només per a élla perque havia de ser la mare del Crist. El realitat els capellans prògres omiteixen el detall "hereditari" del Pecat Original. Tot un bon embolic, realment.
No ho havia vist, l'article es copia de la Forcades, vaja!! De fet aquesta monja també Deu n'hi do la progresista que és, només li falta casar-se.
Silveri,
Sí, com hauràs comprovat, l'experta és Teresa Forcades i no pas jo, pobre de mi.
Però vaja... per casar-se s'ha de ser progressista?
Publica un comentari a l'entrada