dimecres, d’agost 15, 2007

Blasmar el puritanisme (o pensar en Setmana Santa, encara)

Propostes d'agost - XV
:
Bona tarda
:
L’altre dia vam poder gaudir, a Mataró, de l’insòlit espectacle de 1500 persones vestides de romà, en una trobada d’armats, coincidint amb el tercer centenari d’aquesta tradició a la nostra ciutat. D’aquí ben poc, de nou, els nostres carrers s’ompliran de passos, de representacions neo-barroques de la passió de Crist, de saetas i d’encaputxats, de ciris... De nou, les processons. Potser l’únic senyal públic que ens resta per informar que haurà arribat la Setmana Santa, segurament el moment de l’any més important pels cristians.
:
Com en moltes altres manifestacions de la vida relatives a les creences o a les opcions personals, hi ha, des de sempre, un debat latent sobre l’eficàcia de les tradicions populars respecte a l’acompliment d’aquestes creences. Hi és des del futbol fins la política, des del teatre fins a la televisió. D’una banda, la necessitat de recerca de l’essencial, de la puresa, de l’autenticitat, de la raó... i d’una altra, els sentiments, els referents simbòlics, la tradició, els estímuls potser més superflus... És fàcil que es facin dos bàndols, bo i que, certament, la vida, la vida religiosa també, és la suma d’aquests dos impulsos humans. Impulsos barrejats, certament. Ens fa falta una mica d’impuresa per ser més purs, per entendre’ns. I el convenciment que el puritanisme no ens portarà mai a la puresa. Josep Ferrater Móra deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència". I Jesús ja ens advertia que "no hi ha res d’exterior a l’home que, entrant-li a dins, pugui contaminar-lo".
:
Dic tot això perquè conec encara molta gent, gent de bona fe, especialment persones molt compromeses amb l’Església i el cristianisme, que desconfien d’aquestes manifestacions de religiositat popular. A totes elles va avui la recomanació de dos llibres, una mica antics, però encara en catàleg. Són de Lluís Duch, monjo de Montserrat, un dels millors antropòlegs i estudiosos de la relació del cristianisme amb el món i la cultura que hi ha a Catalunya i que ha tractat aquests temes en diversos llibres i estudis, tots ells molt recomanables. El més adequat és De la religió a la religió popular, escrit el 1980, que porta per subtítol "Entre la il·lustració i el romanticisme". I és que aquí, enmig d’aquests dos impulsos, és on hi ha "l’autèntica religió popular que necessitem", segons Duch, "perquè l’home és raó i sentiment, li cal una expressió congruent amb aquests dos factors de profunditat de la seva vida religiosa", diu. El llibre és un estudi molt ben fet sobre els elements que actuen sobre la religió popular, el seu significat i la seva relació amb les idees il·lustrades i la societat moderna. Per Duch, el cristianisme, perquè sigui religiós ha de ser popular, i admet que la religió popular apareix com a un element crític amb els valors de la modernitat i és una resposta a la crisi de la societat occidental. Caram. Ben bé com les manifestacions anti-globalització, penso. Duch sent un enorme respecte espiritual per la crida personal (la crida d’Algú, diu) que duu a la gent a participar en manifestacions de cultura popular.
:
Si us animeu, i us agrada el tema, us recomano un segon llibre d’aquest autor, més modern (de l’any 1997) anomenat Antropologia de la religió. Es tracta d’un veritable compendi sistematitzat, breu i útil sobre la història de la religió al món i de la idea de Déu, una classificació de les religions i dels ritus i una introducció al llenguatge religiós. Avui que la religió és tan mal utilitzada com a arma, o que se’ns presenta com una rèmora quasi medieval, l’estudi dels fenòmens religiosos aporta seriositat i sobretot molta llum per comprendre per què (i com) la humanitat se serveix de la religió per a la recerca del sentit de la vida de cadascú i de tots nosaltres.
:
Ara que ve Setmana Santa, doncs, una aproximació als fenòmens religiosos o culturals com els que veurem ens serà prou útil si ens hi acostem amb respecte i ganes que "entrin a dins". Celebrem, de fet, la implicació fins al final de Jesús en l’experiència humana, és a dir, contra el puritanisme, també. Fins al final, sense por, amb confiança, a la vida d’avui, a la nostra vida, amb processons que van per dins... i per fora.
:

* comentari de llibre emès al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró el març de 2004
Fotos: La desfilada que cita l'article, d'Òscar Fernàndez, i Lluís Duch (anònima)

Publica un comentari a l'entrada