:
Bona tarda:
L’altre dia vam poder gaudir, a Mataró, de l’insòlit espectacle de 1500 persones vestides de romà, en una trobada d’armats, coincidint amb el tercer centenari d’aquesta tradició a la nostra ciutat. D’aquí ben poc, de nou, els nostres carrers s’ompliran de passos, de representacions neo-barroques de la passió de Crist, de saetas i d’encaputxats, de ciris... De nou, les processons. Potser l’únic senyal públic que ens resta per informar que haurà arribat la Setmana Santa, segurament el moment de l’any més important pels cristians.
:
Com en moltes altres manifestacions de la vida relatives a les creences o a les opcions personals, hi ha, des de sempre, un debat latent sobre l’eficàcia de les tradicions populars respecte a l’acompliment d’aquestes creences. Hi és des del futbol fins la política, des del teatre fins a la televisió. D’una banda, la necessitat de recerca de l’essencial, de la puresa, de l’autenticitat, de la raó... i d’una altra, els sentiments, els referents simbòlics, la tradició, els estímuls potser més superflus... És fàcil que es facin dos bàndols, bo i que, certament, la vida, la vida religiosa també, és la suma d’aquests dos impulsos humans. Impulsos barrejats, certament. Ens fa falta una mica d’impuresa per ser més purs, per entendre’ns. I el convenciment que el puritanisme no ens portarà mai a la puresa. Josep Ferrater Móra deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència". I Jesús ja ens advertia que "no hi ha res d’exterior a l’home que, entrant-li a dins, pugui contaminar-lo".
Com en moltes altres manifestacions de la vida relatives a les creences o a les opcions personals, hi ha, des de sempre, un debat latent sobre l’eficàcia de les tradicions populars respecte a l’acompliment d’aquestes creences. Hi és des del futbol fins la política, des del teatre fins a la televisió. D’una banda, la necessitat de recerca de l’essencial, de la puresa, de l’autenticitat, de la raó... i d’una altra, els sentiments, els referents simbòlics, la tradició, els estímuls potser més superflus... És fàcil que es facin dos bàndols, bo i que, certament, la vida, la vida religiosa també, és la suma d’aquests dos impulsos humans. Impulsos barrejats, certament. Ens fa falta una mica d’impuresa per ser més purs, per entendre’ns. I el convenciment que el puritanisme no ens portarà mai a la puresa. Josep Ferrater Móra deia que "el purità és l’home que renuncia a l’experiència". I Jesús ja ens advertia que "no hi ha res d’exterior a l’home que, entrant-li a dins, pugui contaminar-lo".
:
Dic tot això perquè conec encara molta gent, gent de bona fe, especialment persones molt compromeses amb l’Església i el cristianisme, que desconfien d’aquestes manifestacions de religiositat popular. A totes elles va avui la recomanació de dos llibres, una mica antics, però encara en catàleg. Són de Lluís Duch, monjo de Montserrat, un dels millors antropòlegs i estudiosos de la relació del cristianisme amb el món i la cultura que hi ha a Catalunya i que ha tractat aquests temes en diversos llibres i estudis, tots ells molt recomanables. El més adequat és De la religió a la religió popular, escrit el 1980, que porta per subtítol "Entre la il·lustració i el romanticisme". I és que aquí, enmig d’aquests dos impulsos, és on hi ha "l’autèntica religió popular que necessitem", segons Duch, "perquè l’home és raó i sentiment, li cal una expressió congruent amb aquests dos factors de profunditat de la seva vida religiosa", diu. El llibre és un estudi molt ben fet sobre els elements que actuen sobre la religió popular, el seu significat i la seva relació amb les idees il·lustrades i la societat moderna. Per Duch, el cristianisme, perquè sigui religiós ha de ser popular, i admet que la religió popular apareix com a un element crític amb els valors de la modernitat i és una resposta a la crisi de la societat occidental. Caram. Ben bé com les manifestacions anti-globalització, penso. Duch sent un enorme respecte espiritual per la crida personal (la crida d’Algú, diu) que duu a la gent a participar en manifestacions de cultura popular.
Dic tot això perquè conec encara molta gent, gent de bona fe, especialment persones molt compromeses amb l’Església i el cristianisme, que desconfien d’aquestes manifestacions de religiositat popular. A totes elles va avui la recomanació de dos llibres, una mica antics, però encara en catàleg. Són de Lluís Duch, monjo de Montserrat, un dels millors antropòlegs i estudiosos de la relació del cristianisme amb el món i la cultura que hi ha a Catalunya i que ha tractat aquests temes en diversos llibres i estudis, tots ells molt recomanables. El més adequat és De la religió a la religió popular, escrit el 1980, que porta per subtítol "Entre la il·lustració i el romanticisme". I és que aquí, enmig d’aquests dos impulsos, és on hi ha "l’autèntica religió popular que necessitem", segons Duch, "perquè l’home és raó i sentiment, li cal una expressió congruent amb aquests dos factors de profunditat de la seva vida religiosa", diu. El llibre és un estudi molt ben fet sobre els elements que actuen sobre la religió popular, el seu significat i la seva relació amb les idees il·lustrades i la societat moderna. Per Duch, el cristianisme, perquè sigui religiós ha de ser popular, i admet que la religió popular apareix com a un element crític amb els valors de la modernitat i és una resposta a la crisi de la societat occidental. Caram. Ben bé com les manifestacions anti-globalització, penso. Duch sent un enorme respecte espiritual per la crida personal (la crida d’Algú, diu) que duu a la gent a participar en manifestacions de cultura popular. :
Si us animeu, i us agrada el tema, us recomano un segon llibre d’aquest autor, més modern (de l’any 1997) anomenat Antropologia de la religió. Es tracta d’un veritable compendi sistematitzat, breu i útil sobre la història de la religió al món i de la idea de Déu, una classificació de les religions i dels ritus i una introducció al llenguatge religiós. Avui que la religió és tan mal utilitzada com a arma, o que se’ns presenta com una rèmora quasi medieval, l’estudi dels fenòmens religiosos aporta seriositat i sobretot molta llum per comprendre per què (i com) la humanitat se serveix de la religió per a la recerca del sentit de la vida de cadascú i de tots nosaltres.
Si us animeu, i us agrada el tema, us recomano un segon llibre d’aquest autor, més modern (de l’any 1997) anomenat Antropologia de la religió. Es tracta d’un veritable compendi sistematitzat, breu i útil sobre la història de la religió al món i de la idea de Déu, una classificació de les religions i dels ritus i una introducció al llenguatge religiós. Avui que la religió és tan mal utilitzada com a arma, o que se’ns presenta com una rèmora quasi medieval, l’estudi dels fenòmens religiosos aporta seriositat i sobretot molta llum per comprendre per què (i com) la humanitat se serveix de la religió per a la recerca del sentit de la vida de cadascú i de tots nosaltres.
:
Ara que ve Setmana Santa, doncs, una aproximació als fenòmens religiosos o culturals com els que veurem ens serà prou útil si ens hi acostem amb respecte i ganes que "entrin a dins". Celebrem, de fet, la implicació fins al final de Jesús en l’experiència humana, és a dir, contra el puritanisme, també. Fins al final, sense por, amb confiança, a la vida d’avui, a la nostra vida, amb processons que van per dins... i per fora.
: Ara que ve Setmana Santa, doncs, una aproximació als fenòmens religiosos o culturals com els que veurem ens serà prou útil si ens hi acostem amb respecte i ganes que "entrin a dins". Celebrem, de fet, la implicació fins al final de Jesús en l’experiència humana, és a dir, contra el puritanisme, també. Fins al final, sense por, amb confiança, a la vida d’avui, a la nostra vida, amb processons que van per dins... i per fora.
* comentari de llibre emès al programa "Creure Avui" de Televisió de Mataró el març de 2004
Fotos: La desfilada que cita l'article, d'Òscar Fernàndez, i Lluís Duch (anònima)
9 comentaris:
Un bon títol, tot pensant en els que s'ha trobat a faltar a la catedral de Santa Maria del Mar aquest matí.
A vegades, cal "llegir",buscant l'esperit i no la lletra.
No creient participant en una assemblea mixta de creients i no creients a Santa Maria del Mar.
Evidentment que les "lectures" d'estiu no són obligatòries i són recomanacions.
Anònim,
No sé si ho dius per mi, però no sabia que hi havia cap assemblea mixta, aquest matí, a Santa Mª del Mar, ni ningú m'hi ha convidat. En canvi, he vist per la tv que hi havia un funeral que, com en tots, hi va qui hi vol. No sabia que se m'hi esperés, tampoc ho entendria.
Disculpa...
ho deia pel PSC,
Una veritable llàstima no veure cap representant de 2.a 3a. o 4ta. fila al funeral _ creient o no_ .
I un desig encobert de que no perdeu l'essència de la marca, de força catalanista i d'esquerres.
Tornant al títol del teu post: no serà un excès de puritarisme o allò que en diuen ...ser políticament correctes el que us ha dificultat participar en el reconeixement public d'un personatge , com d'altres , evidentment , que van tenir el seu paper en la transició democràtica d'aquest país ?
Anònim,
No sé, ara es veu que això es medeix amb l'assistència a funerals? Pura policia política.
Hi ha petits gestos simbòlics.
L'esglèsia,malgrat les circunstàncies de la mort del difunt , ha estat a l'alçada.
Els polítics, abocats a la gestió i el pragmatisme, si solen mesurar ben bé les "actuacions".
Aquest càlcul fred , com les respostes que dones, no conviden al diàleg.
Disculpa...el títol del teu post i l'acte del que vaig participar , em van fer escriure´t tot pensant que des de la teva vessant cristiana i política tenies alguna cosa a dir .
I les que m'has dit no m'agraden, per les formes . Fins la propera.
Anònim
Disculpa, però m'irrita una mica la politització de tot, fins i tot dels funerals als que ningú t'hi espera, i aquesta mena de pensament políticament correcte que sovint s'usa contra el PSC i els seus dirigents. Deixem que els morts enterrin els seus morts.
Ramón,
L'altre dia vaig posar el comentari, per[o crec no es va publicar b'e.
A Matar'o, moltes d'aquestes entitats, tenen un interlocutor v[lid amb l-esgl[esia, el consiliari. A part, des del meu coneixement garieb'e tothom est[a confirmat, i alguns d-altres tenen un nivell de formaci'o religiosa i telol[ogica important.
Crec, que queden ja enrera els temps d-aquests debats, Ara tothom est[a molt unit i amb clara vocaci'o de formaci'o religosa.
Una abra\ada
Jordi Merino
Jordi
I tant, de fet, com veus, és un article de fa un parell d'anys. Em consta el que dius. De tota manera, m'agraden força aquells moviments d'Església que mantenen fronteres febles amb el món no creient, de manera que alguns dels seus membres potser no seran del tot 'ortodoxos', però aportaran la porositat necessària per no caure en l'entotsolament.
L'article, de fet, potser anava adreçat a qui acostuma a ser molt obert en temes d'Església ...menys en la cultura popular, que troba "anacrònica" o "poc autèntica". Crec que és una actitud conservadora, més o menys com la que estan acostumats a criticar als bisbes. I és el que pretenia dir.
Una abraçada i feliç estiu.
Gràcies i igualment. Bon estiu, del poc que ja ens queda.
Jordi
Publica un comentari a l'entrada