dilluns, d’abril 23, 2018

Pel forat que no toca



89. En les profecies, l'intèrpret és sovint un home més important que el profeta.

90. li agradaven sobretot les paraules que no acostumen a aparèixer als diccionaris.

91. S'empassava molta saviesa, però és com si li entrés pel forat que no toca.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 196.

dissabte, d’abril 21, 2018

Voltor



El pueblo está agitado.
Hoy acusan oficialmente
al gobernador por corrupciión.
(...)
Però, por avor, evitad el espectáculo
de ser hambientos buitres
tras haber sido complaceintes babosas.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 69.

dilluns, d’abril 16, 2018

Curt i llarg de vista


Ser curt de vista i veure-hi lluny són expressions utilitzades per gent de talent de manera equivocada. Així, ser curt de vista significa estar cec; però està clar que els curt de vista veuen coses que l'atra gent no veu.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 195.
Fotograma: Èdip rei, de Pier Paolo Pasolini (Itàlia, 1967)

dissabte, d’abril 14, 2018

Enveja


Los envidiosos y los resentidos
me preocuparon al principio;
sin embargo, tras trabajar con denuedo,
¿qué placer, ahora
oír el roce de su piel de serpiente
contra el fango!


Rafael Argullol, poema "22-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

dijous, d’abril 12, 2018

¿Es pot dir tot?


Arran de la censura d’una peça a ARCO per motius polítics i de la sentència que condemnava un cantant de rap a tres anys de presó per ofenses al Rei i enaltiment del terrorisme, el mes passat, a banda d’un debat inacabable i reincident, absolutament interessat i enquistat, sobre el fatalisme espanyol (el 98 del segle XIX revisitat), ha posat de nou sobre la taula el de la llibertat d’expressió. Més desapercebut ha passat un comunicat conjunt dels principals representants de les confessions d’Espanya en el qual alertaven sobre les ofenses als sentiments religiosos que, amb l’excusa del Carnaval (i sense l’excusa també), proliferen cada vegada més al país. «Observem amb dolor un espectacle vergonyós amb provocacions que ningú de nosaltres admetria si l’ofensa anés dirigida contra els sentiments o valors compartits d’altres col·lectius», diuen.

I no el falta raó. Cada setmana s’emet un comunicat o un altre de representants dels que se senten ofesos per manifestacions d’altri, bé pel llenguatge despectiu que els afecta (relatius a la raça o condició sexual, per exemple) o bé per al·lusions implícites de suposada discriminació. El famós autobús d’Hazte Oír de fa un any, retolat amb el lema "els nens tenen penis les nenes tenen vulva" era titllat direcatment de transòfob. No cal dir que qualsevol matís a les idees dominants (a l’opinió pública) sobre els drets del col·lectiu LGTBi o l’avortament, o sobre l’educació separada per sexes, per exemple, ja és titllat com a reaccionari i evita així qualsevol debat. En sentit literal, és un pre-judici.

Els pre-judicis no els podem evitar i, segurament, en aquest sentit literal, són absolutament necessaris per viure en comunitat. Els drets humans, per exemple, són un bon pre-judici: són indiscutibles. Ara bé, ens passem la nostra vida discutint sobre la seva aplicació, per dues raons. Una, perquè és impossible preveure’n totes les casuístiques. I, dues, perquè col·lisionen de vegades amb altres drets, alguns d’ells també fonamentals. La discussió sobre l’aplicació dels drets, així, esdevé imprescindible per fer-los efectius, per millorar-los i, el que és més important, per assentar-los en el conjunt de la comunitat.

I què em sembla que hem de demanar, doncs? Sobretot, poder parlar del que expressen. Passar de la burla al diàleg. Diàleg, no conjunció de monòlegs sinó acceptació de la legitimitat de les raons de l’altre, alguna de les quals podries compartir. I viceversa. I també, admetre el límit. En algun lloc caldrà posar-lo. A mi em sap molt de greu la presó per aquest noi. Però confesso que una cançó on es convidi a volar el cap una persona, entre d’altres invitacions a la violència, em sembla que ja està bé que sigui punible al món on vull viure.

Article per a la revista Valors (març 2018)

dimarts, d’abril 10, 2018

Sabates grogues



No sé si els que va preparar el muntatge tenien aquesta intenció, potser era la contrària, però, a mi, "La visita de la vella dama", un text de Friedrich Dürrenmatt posat de nou en escena per un equip encapçalat per l'actriu Vicky Peña, que els mataronins vam poder veure dissabte passat, em va semblar molt explícit sobre la situació actual. Contra el "procés", per ser més clar. Dic que potser no era la intenció, tot i algun signe explícit (que ja comentaré), perquè no vaig sentir ni una queixa. I podria ser també que, com em va passar en l'anterior funció, estigui tan obsessionat pel procés que el vegi pertot arreu.

A mi em sembla que l'obra estava molt ben representada; l'ús de titelles (que primer em desconcertava), el trobo molt adequat per mostrar el doble discurs entre l'aparent i el real, i la interpretació dels actors em va semblar molt bé, també. Dürrenmatt és incisiu, irònic, no té pietat en mostrar-nos les misèries del que som i les ganes gregàries de fondre'ns-hi. En aquesta obra, una dona rica, Clara Zachanassian, torna al poble i ofereix mil milions a canvi de "comprar justícia", és a dir, venjar un cas que li succeí trenta anys abans amb la mort del que en fou responsable, Albert Ill. Tota l'obra mostra la mutació d'un poble, una ciutat en crisi, que passa de rebutjar la proposta "per principis" a acceptar-la com a mal menor. Els "principis" tenen això. Els signes més evidents d'aquesta mutació correspon a l'increment del consum, tant quantitativament com qualitativa. Així, mig en broma i com en un conte per nens, no costa gaire veure l'analogia del nostre món. Quantes morts suporta el nostre benestar? I no parlo del tercer món, només... ¿No us sembla que ens prenem com a mal menor la mort de tants joves a la carretera a canvi de la nostra necessitat (o dependència) automobilística?

Però no es queda aquí, l'autor. A l'hora de decidir la mort, el poble utilitza formes escrupulosament democràtiques, i fins i tot convenç el pobre interessat perquè n'accepti el resultat. La crítica no tan sols s'adreça al "sistema", diguem, a com ens manipulen "els rics", sinó també en la perversió de la democràcia, segons la qual "el poble ho pot tot". Com ens passa amb "L'enemic del poble" d'Ibsen, quin titànic esforç significa situar-te en la perspectiva del dissident, de la víctima "pel bé comú", del que no pensa com "nosaltres"! I, en canvi, ¿quin altre lloc com el teatre per fer-nos-ho petar als morros? 

En fi, com deia al principi, aquest muntatge decora de groc les "sabates noves" que tot el poble va comprant-se amb l'expectativa de cobrar ...quan mori el pobre Albert Ill. Desafiant la maledicció de Molière sobre la presència d'aquest color en un escenari, tots els actors excepte el que feia d'Ill anaven incorporant sabates grogues, doncs, cosa que, excepte que siguis marcià o cec, et fa pensar amb la gent que aquests dies va pel carrer amb el llacet groc, o una bufanda, o el que sigui. Literalment, el poble manipulat expressa a través d'una prenda groga la seva manipulació, que justificarà després com a sobirana en una votació. 

Així, almenys per mi, la lectura política que potser ens llega el vell dramaturg suís des del cel, o d'on sigui, assenyala directament el nostre poble. O una bona part d'ell (a parer meu, el gruix de les classes mitjanes). Vestit d'escrupulosa democràcia, dona suport als qui, des del poder, van prometre una República plena de llet i mel (no mil milions, no, setze mil més l'any!), sense respectar el marc constitucional, establert per sufragi universal, com els dels parlaments que el desenvolupen. I no van aconseguir ni fer-ne un segell. Tant se valen les conseqüències, que marxin les seus socials de les empreses, que la convivència entre els ciutadans s'emmetzini, que els acords bàsics que han permès el nostre autogovern saltin pels aires amenaçant (dins del país) la nostra llengua i tot el que significa. Tant és que, amb aquest somni, hagin desaparegut o s'hagin menyspreat els projectes alternatius de futur, que el país no sàpiga què farà en realitat una majoria incapaç de formar govern, a banda del ploricó. Tant li fa que haguem de triar bàndol, als carrers, a les entitats, a les empreses, als grups d'amics, entre els del llacet groc i els que no en portem, amb el que significa dir que "no". A mi em va semblar, aquesta introducció del groc, que podem fer-ne aquesta lectura. O no? Doncs abans de seguir amb la funció, d'una o altra manera, potser que ens ho pensem.

dilluns, d’abril 09, 2018

Amor propi


Qui està enamorat d'ell mateix, el seu amor li dona almenys l'avantatge que no tindrà gaires rivals.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.

diumenge, d’abril 08, 2018

Reu d'un anhel



La desesperanza nos libera.
Sin embargo, aún no he conocido a nadie
-ni siquiera al moribundo-
que no sea reo de un anhelo,
sin saber de qué o de quién.

Rafael Argullol, fragment del poema "6-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

Margaret Thatcher


"No m'expliqui històries de llagrimeta fàcil", em va ordenar amb una vehemència sobtada [Margaret Thatcher, morta avui fa cinc anys], recalcant les paraules clau. "La gent apel·la diàriament a les meves emocions. Així no es pot governar. Senzillament, no és just".

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), p. 238

dimarts, d’abril 03, 2018

Falsedats



Les falsedats més perilloses són veritats lleugerament distorsionades.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.