dissabte, de novembre 30, 2013

De sobte



                       de sobte el mot, la imatge,
(...) tot el desig, el regust agre i dolç
de tocar, ben concret, el més endins,
el moviment que guia més enllà
del breu espai i el temps que et són donats.

Oriol Izquierdo, fragment de "Temps d'inflexió", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 67. 

dilluns, de novembre 25, 2013

De beure a creure

Fotograma de La leyenda del santo bebedor, d'Ermano Olmi (Itàlia, 1988)

-En pots estar ben cert: tots els que beuen, ho fan per oblidar.
-¿Oblidar què?
- Si ho sabessin! Però, creu-me; si no ho saben, ho senten, per confusament que sigui. El sentiment del buit: el primer pas cap a la religió.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 73.

dissabte, de novembre 23, 2013

Trobar el desig precís


Aprendre a delectar-se en l’escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l’acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi
per sempre.

Oriol Izquierdo, "Desig", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 64. 

dijous, de novembre 21, 2013

La vida articulada de l'Espinàs

Tenia el llibre a la tauleta de nit i, els dies que va durar la seva lectura, els recordo com d'haver incorporat una dolça rutina nova: llegir la selecció d'un parell o tres d'anys (d'un total de trenta-sis) dels articles diaris de Josep Maria Espinàs, primer a l'Avui i ara a El Periódico, abans d'anar a dormir, justament quan més necessites que et diguin, a vegades, que "si la nit no existís no tindríem demà" (p. 439). Una vida articulada (La Campana, Barcelona, 2013) és un magnífic llibre. Denota un excel·lent domini de la llengua, un precís rol de columnista com ell ha sabut fer (elaborant pensament a partir de notícies més aviat modestes), una excel·lent crònica del pas d'algú per una colla d'anys (amb les seves evolucions i les del país, entrelligades), una manera d'entendre el món reflexiva i fresca, alhora, un sentit de l'humor molt sa, unes sentències d'una saviesa increïble, segurament gràcies a les seves dots d'observador, etcètera.

Tinc el llibre perfectament anotat, subratllat, encerclat i me'l miro com el llegat d'un savi, és a dir, d'algú que ha agafat la vida (el que s'anava trobant, bàsicament) assumint un actiu rol d'observador, com deia, per saber-la estimar i criticar amb les dosis suficients. dels milers d'articles que ha fet, i això es veu en els seleccionats per aquesta edició, Espinàs, alhora, s'allunya d'alguns temes que l'entotsolarien o que el farien narcisista, contra el que és tendència natural a les xarxes socials, per exemple. O dels que el facin una mena de "comentarista de l'actualitat", cosa que fan tants altres. I tot i així, hi ha tema; caram, si n'hi ha!

Dic que tinc tot el llibre guixat de frases i ara no sabria quina selecció fer-vos, perquè n'hi ha de molt bones. També em passa amb les històries que explica i, especialment, com les explica. Per això us recomano, això sí, una molt bona ressenya que vaig llegir de l'escriptor Toni Sala, aquí. I, sobretot, que proveu de dialogar amb l'Espinàs, durant unes quantes nits, abans d'anar a dormir. Us asseguro que és una bona teràpia.

dimecres, de novembre 20, 2013

Noves activitats sobre la religió

Foto: Fragmenta.

Aquests propers dies tornen a ser plens d'activitats, algunes coincidents, per aquells que us interessi el tema religiós o espiritual o, de fet, alguns amb els quals aquest tema es relaciona de forma més directa o tangencial. Us els poso a continuació i ja veureu de què parlo. Tots ells són molt recomanables, tant els que organitzem des d'on treballo com els altres (si cliqueu sobre el títol, hi trobareu més informació de cada un).

Dijous 21 de novembre. 19:30 h. Barcelona. Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. "La religió a l'espai públic", amb António Marujo i Arturo San Agustín, moderats per Francesc Torralba, un dels Diàlegs de Pedralbes.

Divendres 22 de novembre, 21:00 h. Mataró. Escola de la Divina Providència, (Iluro, 80). Vetlla de pregària arxiprestal.

Del 23 al 30 de novembre. Barcelona. Diversos llocs. 6ª Setmana Bíblica a Barcelona: "Jesús de Natzaret". 

Dilluns 25 de novembre, 20 h. Mataró. Sala d'actes de la Fundació Iluro (Sta. Teresa 61): "Dones, Església i perspectives", amb Núria Gispert. 

Dimarts, 26 de novembre. 18:00 h. Barcelona. Espai Francesca Bonnemaison, Sant Pere Més Baix, 7. Conferència "Palestina: bressol del monoteisme" a càrrec de l'Excm. i Rvdm. Sr. Atallah Hanna, Arquebisbe de Jerusalem, dins de les Jornades Culturals de Palestina a la Mediterrània del centre Euro Àrab de Catalunya.

Dimarts 26 de novembre, 19:30 h. Barcelona. Seu de Casa Amèrica Catalunya (Còrsega 299, entresòl): "Els primers mesos del Papa Francesc", conferència de Juan José Tamayo.

Dimecres 27 de novembre, 19:30 h. Barcelona. Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (Canuda 6). Manuel Forcano hi parlarà del 'Llibre de la Creació'.

Dijous 28 de novembre, 19 h., Barcelona. Palau Robert (Pg. de Gràcia 107) "Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos", amb Eduard Cairol i Josep-Maria Terricabras, nova sessió dels Diàlegs panikkarians. 
.
Dijous 28 de novembre, 20:30 h. Barcelona. Sala nova de la Parròquia de Sant Medir (Constitució, 17). "Vers una consciència crítica. Un altre món és possibe", conferència de Juan José Tamayo.

Dissabte 7 de desembre, tot el dia. Cadaqués. Parròquia de Santa Maria. "Evangeli segons sant Mateu i cinema", amb Joan Ferrer, Josep Maria Lòpez Llaví, Enrique Irazoqui i Albert Serra, amb la projecció del film «Il vangelo secondo Matteo» (1964) de Pier Paolo Pasolini.

dimarts, de novembre 19, 2013

dilluns, de novembre 18, 2013

Per què irrita el catolicisme?

Foto: d'aquí.

¿Per què et penses que ens irrita el catolicisme? Una religió falsa no irrita sinó tot el contrari: diverteix. El que ens irrita enormement és que ens furguin la nafra, al nafra que més cou, saps; perquè, desenganya't, ells hi veuen just.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 58.

diumenge, de novembre 17, 2013

L'amic dels gàngsters

"El diccionari diu que un gàngster és una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", David Fernández, portaveu de la Cup al Parlament de Catalunya. 
Ja fa unes setmanes vaig advertir que el pitjor que passa amb la Cup és que cau bé. Com que fan coses simpàtiques, com que diuen "la veritat", com que van vestits com si anessin d'excursió, com que la resta de diputats són tan avorrits i falsos, com que la política és un "rotllo", oblidarem massa ràpid un parell de coses. 

La primera, el seu programa (per dir-ho d'alguna manera, vull dir allò que ningú no llegeix), que és el més proper al totalitarisme dels que es presenten a les eleccions. La segona, la seva praxi, que inclou no tan sols un relaxament brutal quan es parla d'altres delictes, com el de terrorisme, per exemple, sinó que directament n'expressa simpaties. Simpaties més evidents, esclar, quan el terrorisme actuava sense escrúpols assassinant a Catalunya, fa quatre dies. Com que a Catalunya som molt bona gent, molt cumbaiàs, molt de Polònia, una mica desmemoriats i, sobretot, amants del "tot està per fer i tot és possible", a vegades ens oblidem que hi havia vides fetes i per fer brutalment escapçades i que, de fet, no tot és possible. Posar bombes o clavar un tret al cap almenys, no, oi? Res, cosa de criatures.

Però el papanatisme amb què molts viuen, des del saló de casa seva estant, fa que s'empassin totes les seves trampes amb un somriure. Aquí va la segona. Posem un banquer desgraciat, barrut, estafador i indigne al Parlament de Catalunya. La millor manera que no et confonguin amb ell, òbviament, és posar-lo a parir. És a dir, fer exactament tot el que faríem nosaltres davant la tele cada vegada que acabés de dir alguna de les seves gangoses frases. El diputat que l'interroga, doncs, no perd l'oportunitat televisiva de convertir-se en el nostre heroi, de fer el Khrushev amb la sandàlia, d'etzibar-li que és un gàngster i de posar-se l'audiència a la butxaca. Sí, l'ésser més abominable al costat del banquer semblaria un santet. O un heroi. Doncs au.

I l'endemà, tothom a parlar-ne, sobretot "els dolents". Que maco, torna la "il·lusió" a la política. l'"autenticitat". L'"espectacle". Més tensió. Més propaganda. I més oblit.

Em temo, així, que passaran dues coses més. La primera, pel que veig, que la comissió parlamentària on va comparèixer l'abominable banquer treurà unes conclusions tan grandiloqüents, i previsibles, com inútils, però ens haurem divertit molt. La segona, que la política serà cada vegada més cosa de gàngsters. Si un gàngster és "una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", com ha aclarit sàviament el diputat de la sandàlia, els seus amics sanguinolents són exactament això. I com que pugen a les enquestes... Business is business.

(Vaig escriure aquest apunt fa uns dies; després han sortit un parell d'articles al respecte d'això, ahir i avui, que us recomano; òbviament són molt més assenyats que aquest. Es tracta del d'Antoni Puigverd a La Vanguardia sobre la buidor d'aquest gest -i del projecte de la Cup- i el de Judit Carrera a El País sobre la inutilitat de l'espardenya davant el poder).

dissabte, de novembre 16, 2013

Per sempre més desig

Francisco de Goya, La maja desnuda (1780-1800), Museu del Prado, Madrid.

Quina veritat t'amaga la roba
que et cobreix i mostra la imatge pura
que cultives com les flors més flairoses
d'un imprevist jardí? Quin deix d'idea
et porta a imaginar-te tu mateixa
més tu mateixa encara així vestida,prou vestida per obligar-me els ulls
a seguir-te amb el delit de l'abella
que captiva el roig del pètal, vestida
per obligar-me a veure't per fi nua?

No ets res més que un cos nu que ja comença
a marcir-se així que l'oratge el toca.
No ets res més que les robes que li donen
un aspecte d'imatge elaborada.
No ets res més que el desig que tinc que siguis
per sempre més desig, i espasme, i somni.

Oriol Izquierdo, "Nudisme", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 55. 

dijous, de novembre 14, 2013

Tretze quadres a pinzellades

Coberta del llibre, fragment d'El davallament de la Creu, de Roger van der Weyden
L'última vegada que vaig ser al Museu del Prado vaig comprar un senzill llibre-guia, elaborat amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut de 2011 amb l'objectiu d'atreure l'interès dels seus participants, joves catòlics d'arreu del món, per la pinacoteca de Madrid (una d'elles, de Caravaggio, com a obra convidada). I, sobretot, de fer-ho a través de tretze peces que representen la figura de Crist, sobre les quals es féu un itinerari guiat. La Palabra hecha imagen. Pinturas de Cristo en el Museo del Prado, de Mª Luisa Gómez Nebreda, conté una reproducció de cada una d'aquestes peces, amb alguns detalls, un plànol per a la seva ubicació i un breu text de l'autora per situar ràpidament l'autor, el context i, sobretot, el seu significat dins la cristologia. Molt senzill, si voleu, però també molt ple de possibilitats apuntades tant en el terreny de la història de l'art, com de l'anàlisi pictòrica, com en el de la reflexió sobre el sentit a través de la iconografia i la seva interpretació que se'ns proposa. Aquesta capacitat de síntesi és, potser, el més destacat d'aquest llibret que avui recomano.

Com dic, hi ha un munt d'apunts que podríem resseguir amb entusiasme. Posaré dos exemples. En comentar El Lavatori de Tintoretto (c. 1632), que per mi és com un gran acte teatral amb diverses escenes, l'autora ens fa notar la relació de l'autor amb els poligrafi, un grup d'intel·lectuals "que conjugaban en sus escritos una religiosidad profunda con situaciones vulgares de la vida cotidiana, trastronando el decoro social" (p. 62), una reflexió atinadíssima de fer en l'escena on Jesús renta els peus dels seus amics, invertint tota jerarquia.

En un altre moment, l'autora s'atura davant l'Agnus dei de Zurbarán (c. 1635-1640), l'al·legoria de Crist a través d'un anyell bellíssim davant un fons fosquíssim. L'obra, entre d'altre coses, permet de veure el caràcter al·legòric de la figura de Crist, fet que ens costa més en les altre peces on la figura central és Jesús. L'autora ens explica de quina manera, aquesta peça, "conectó muy bien con el neo-estoicismo de tinte cristiano que se introdujo en España a partir de 1600 y que impregnó la cultura literaria y artística del momento" (p. 77). Un corrent trascendental per a l'art modern que topa amb dos tòpics: amb el del Barroc de l'excés, d'una banda, i amb el tall a la creativitat que suposa el període contra-reformista, amb Felip II com a emblema. Les dues coses hi són, esclar, però també el seu contrari, i aquí hi ha la gràcia. L'aparent idea que "el ser humano no puede ceder ante los sentidos, la pasión terrenal o el sufrimiento, sino que debe trascender a lo material y someterse a los dictados de Dios", com descriu l'autora (íd.), es pinta curiosament davant l'oferta d'un menjar saborós, tendre. La foscor de fons, sembla dir Zurbarán, fa, de fet, més brillant el blanc de la matèria. I la mort de l'anyell, el seu sacrifici, fa més valuosa la seva vida, la seva carnalitat. I la reduïdíssima gamma de colors permet, alhora, una immensa possibilitat de matisos.

Com que el Prado és inabastable, aquesta mena de propostes són una bona manera de treure'n rendiment en les visites que hi puguem fer. I, d'altra banda, les propostes d'itineraris sobre l'art religiós als museus, són també una oportunitat per caminar pels camins que ens proposa la iconografia, sovint tan maltractada pels idòlatres (que no hi veuen cap camí més enllà de la imatge) o pels iconoclastes (que el camí que hi veuen és absolutament banal).

Escrit per a CatalunyaReligio.cat
También en castellano, aquí.

dilluns, de novembre 11, 2013

Incerta primavera

Rineke Dijkstra - Olivier, Les Guerses, França, 1 de novembre de 2000

-No em vols entendre. Pitjor per tu. T'asseguro que un any no tornrà la primavera. The uncertain glory of april day... ¿No hs pensat mai que l'abril, el de la incerta glòria, se'ns està escapant entre els dits? I incerta o no, és l'única glòria...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 57.


dissabte, de novembre 09, 2013

Comunicació

Juan Genovès, Monolit (2009)

Pot semblar que es comunica
íntimament amb algú,
però està sol i en espai públic
i parlar amb l'altre l'aïlla
del que passa al seu voltant,
dels qui el veuen i no el miren:
passen tots gesticulant.

Oriol Izquierdo, fragment de "Gesticulació", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 54. 

dijous, de novembre 07, 2013

Personatges d'Espriu


No sabria dir quina mena de relació tenia Salvador Espriu amb l’art. Un home que vivia sense quadres, no sembla massa captivat per les peces. Però sí que té, i sovint s’hi refereix quan se li encarreguen alguns textos o ha d’agrair referències artístiques a la seva obra, certa idea del que representa l’art al món. I, més concretament, al seu particular món, prenyat de referències de la tradició bíblica (iconoclasta), la clàssica (conceptual) i l’egípcia (simbòlica). En el seu propi sistema d’imatges, el compara amb una porta. En un dels seus últims llibres hi recull un aclaridor poema (“Potser només això”) que diu:
L’art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi 

(Per a la bona gent, Barcelona, 1984, p. 51).

Però sí que sabem què pot fer, Espriu, sempre suggeridor, en la ment de força artistes. Només a Mataró, tot i que és un lloc poc relacionat amb Espriu, per exemple, tenim dos casos reveladors. El primer, la sèrie d’escultures de Manuel Cusachs sobre El caminant i el mur, van reunir-se fa poc al Museu d’aquesta ciutat amb motiu de l’Any Espriu. I el segon, un muntatge de Jordi Cuyàs del que ara en parlaré una mica.

Jordi Cuyàs (Mataró, 1957) és l’autor de la mostra “Espectres del laberint grotesc”, produïda també dins la commemoració del centenari del poeta creador del mite de Sinera. En ella, l’autor presenta deu vídeos corresponents a deu personatges de narracions o peces teatrals d’Espriu (l'Altíssim, Plem, Ariadna, Euleteri, Vasthi, Trinquis, Tereseta, Maria Castelló, Quel·la i Salom). Per a la realització dels vídeos, Cuyàs ha elaborat mil dibuixos a llapis, agrupats per a la creació de moviment, que es desenvolupa de forma contínua. Els dibuixos, doncs, contenen un to minimalista ajudat pel traç senzill, per la pobresa cromàtica (negre sobre blanc amb tocs de vermell) i per episodis relativament curts. Passats pel vídeo, semblen gairebé tot el contrari: profusió d’imatges i “pantallassos” i una narrativa de mai-no-acabar que, en conjunt, composen un intens retaule dins una sala completament imbuïda de les deu històries.

Tres conclusions ràpides. Una: la tria dels personatges ens indica que el poeta (que també hi és representat com a Salom), no fou tan sols poeta, sinó també autor de narracions i dramatúrgia, una part molt menys coneguda. Dues: L’intercanvi de dos llenguatges artístics, un d’arcaic (el dibuix a llapis) i l’altre modern (el vídeo), és una bona metàfora sobre el rol fonamental de la tradició al món contemporani, del que Espriu en fou un gran exponent. I tres: la capacitat evocadora de les imatges de Cuyàs provoca en l’espectador noves possibilitats narratives. Així fa, com si diguéssim, d’artista i no de simple il·lustrador. Deu portes.

Article per a la revista Valors (novembre 2013)  
Espectres del laberint grotesc”, exposició de Jordi Cuyàs, es podrà veure fins el 8 de desembre de 2013 a Can Palauet (C. Palau 32, Pl. Ajuntament) de Mataró.

dimecres, de novembre 06, 2013

Un sord-mut a Venècia

Foto: meva. 

"Brunetti en tenia prou amb la possibilitat d'estar-se dret i contemplar els edificis i la llum, fascinat, com li passava sovint, per la seva bellesa infinita. pedra, cel, or, marbre, espai, proporció, caos, desordre, glòria". 
Donna Leon, L'ou d'or, Ed. 62, Barcelona, 2013, p. 154.

Sí, ja m'he llegit l'últim llibre de Donna Leon, de nou protagonitzat per Guido Brunetti, un comissari de la policia de Venècia amb una família ben normal, tot i que tirant a culta, uns fills més que adolescents, ja, amb un cap talòs que té una secretària súper eficient, uns col·laboradors molt humans i un paisatge fascinant. Venècia, cec que ho he dit ja força vegades, és una ciutat impressionant. El que no veiem els turistes, la sang que corre en les seves venes (i que fan que no sigui una ciutat tan encarcarada com a vegades sembla), és a dir, la que la fa viva, és una sang preciosa i bruta alhora. Com a tot arreu, de fet.

En aquest llibre, la mort sobtada d'un sord-mut a qui tots creuen retardat, un home invisible, doncs, apareix sobtadament mort en el que sembla clarament un suïcidi. El nas i la destresa de Brunetti per recomposar el relat passa per aquestes venes, per la grandesa humana i el fàstic, per la misèria i la necessitat de restutuir l'honor tan poc usat per aquesta pobra víctima.

Aquesta vegada m'he fixat, especialment en la manera de narrar de Donna Leon, sobretot en l'exactitud en què disposa les accions temporals o la capacitat per descriure el que passa per dins del comissari, potser el més profund, potser el més sòlid, per moure's en una ciutat plena de canals, de palaus amb peus de fang, una ciutat tan líquida com la nostra societat actual; líquida de sang i aigua. El que passa per dins en contrast (o a vegades potser no tant) amb el que passa per fora: l'odi, la hipocresia, l'aïllament (¿us imagineu ser sord-mut a Venècia?), l'estultícia, la desconfiança (o la confiança, també), el punt de referència de la família, les relacions entre els companys de feina...

Embaladits i fascinats per aquesta contemplació, ja esperem el següent episodi del nostre comissari més familiar.

dimarts, de novembre 05, 2013

Una nova esquerra. És urgent.

Raquel Martín | El País

És evident que, ara com mai, l'esquerra europea, sobretot, viu una crisi evident. Tant per la pèrdua del seu pes relatiu a les respectives eleccions, com per la sensació de no saber donar respostes als reptes actuals que no vagin més enllà de gestos reactius. Penso amb el proteccionisme davant el desmantellament de l'Estat del Benestar o recuperació de discursos clarament periclitats com, a Espanya, per exemple, l'anticlericalisme o el republicanisme. La crisi, doncs, inclou Espanya i, de manera molt especial Catalunya, on s'hi afegeix una altra capa d'incertesa amb les dificultats de presentar una alternativa federalista en una societat polaritzada en dues opcions ben diferents. Però el seu mal, diguem-ne, és a escala europea, almenys.

Dilluns passat, a El País, els professors José Luis Álvarez i Ángel Pascual-Ramsay signaven un important article que subscric al cent per cent i que, resumint (si es pot, que crec que no), planteja una interessant disjuntiva. O bé l'esquerra es refugia en el parapet ideològic de la conservació (confonent l'Estat del Benestar, un instrument, amb una finalitat) o bé es presenta com aquell moviment de canvi que vetlla perquè el conjunt de la societat se'n pugui beneficiar perquè tots i cadascú de nosaltres desplegui tot el seu potencial. Ells opten, òbviament, per aquesta segona opció, tot i ser la més complicada. "Sin esta renovación la izquierda corre el riesgo de confirmarse como opción electoralmente menor, conservadora de un status quo desarbolado por la globalización y abocada a la irrelevancia", adverteixen. 

Els autors, així, fan algunes propostes. El canvi del subjecte de l'esquerra, per exemple (qui són "els nostres", avui? ens hem de preguntar); assumir el paper relatiu i secundari de l'Estat davant les iniciatives de cooperació; el rol central de l'educació emancipatòria; la democraitització dels mercats i les institucions; l'eixamplament del discurs a unes classes mitjanes en procés de precarització... propostes que convindira tenir molt en compte, opino.

I acaba (tot i que s'ha de llegir tot), amb un paràgraf sensacional, un pèl angoixant... sobretot perquè em temo que alguns dels riscos ja són una realitat ben evident. També a Catalunya. Us el deixo:

La tarea es urgente. La izquierda con vocación de gobierno sigue cayendo en voto pese a que la crisis la gestiona ahora la derecha. La razón es que hoy es difícil saber qué espera de las personas, a qué cree que pueden aspirar, qué valor tiene para ellas el trabajo, y cómo se despliega eficazmente la solidaridad. Sólo protestar, estar a la defensiva, esperando que la derecha falle, es insuficiente. La elección para el progresismo es clara: resurgir ofreciendo la alternativa innovadora que pueda concertar una mayoría o desaparecer ante una nueva corriente política más transformadora, dejando entre tanto a las clases trabajadoras y medias sin alternativas a los populismos.

dilluns, de novembre 04, 2013

Un infern portàtil

Giotto, detall dels frecsos la Capella dels Scrovegni (1305) - Pàdua

Hi ha qui no creu en l'infern. Els escèptics tenen l'obligació de no creure en res; però creuen en si mateixos, en la seva pròpia importància. Satanàs té el sentit de l'humor: els ha plantat la llufa. Un petit infern portàtil.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, pp. 56-57.

dissabte, de novembre 02, 2013

De què no deurà ser capaç?

Fotograma de Die Fälscher (Àustria, 2007)

de què no deurà ser capaç un home
quan s'hi juga la possibilitat
de sobreviure? de què no serà,
vulnerable com és, cruel, capaç?

Oriol Izquierdo, fragment de "Solidaritat", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 49.