dilluns, de juny 24, 2019

Dicendo dicere discunt



Dii facientes adiuuant
Els déus ajuden els qui actuen.
Varró, Del camp 1.1.4

Nequicquam sapit qui sibi non sapit
Coneix en va qui no s'aplica les coses a simateix.
Plató, Hipias major 283b; Llucià, Apologia 5

Dicendo dicere discunt
Aprenen a parlar parlant
Eurípides, fr.333 TrGF

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat
Sèneca, Lletres a Lucili 114.1

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

dissabte, de juny 22, 2019

Fe i venjança


Hay un fulgor especial
en los ojos de los hombres
que derriban una estatua.
Esa mirada nos indica que hubo fe
donde ahora aflora la venganza.

Rafael Argullol, fragment del poema "10-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 800.

dilluns, de juny 17, 2019

Sub omni lapide scorpius dormit.



Sub omni lapide scorpius dormit.
Sota qualsevol pedra, hi dorm un escorpí.
Sòfocles, fr. 37; *Diogenià, Parèmies 8.59

Paupertas sapientiam sortita est.
La pobresa té la sort d'estimular la saviesa.
Aristòfanes, Plutus 509-516; Zenobi, Epítome 5.72

Alii sementem faciunt, alii metent
Uns sembren, uns altres cullen.
Livi, Història de Roma 10.24.5; *Apostolius, Parèmies 2.24

Vnus uir ullus uir
Un home sol no és cap home
Eurípides, Fenícies 745; Zenobi, Epítome 3.51

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 70 - 72.

diumenge, de juny 16, 2019

L'amant



El amante, y no el amado,
es el dios, aseguraban los antiguos filósofos.
(...)
No concedían ninguna virtud al receptor.
Ser amado es recibir una gracia,
un regalo no siempre merecido,
a menudo sin compromiso alguno.
El que otorga el don, por el contrario,
tiene que estar dispuesto a todo,
incuso al extremo sacrificio,
como precio a su prodigalidad.

Rafael Argullol, poema "4-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 794.
Foto: Reuters, davant dos quadres de Lucien Freud.

dimecres, de juny 12, 2019

Si em necessites, xiula



A Mataró, a la crida de la festa major de les Santes de l'any passat, potser confosos pel nom de l'activitat, un grup d'independentistes van organitzar una escridassada per intentar tapar l'habitual discurs de l'alcalde. Almenys no van ser els ous contra l'alcalde Manuel Mas, el 1999 (l'any de l'última majoria absoluta) o el pastís a la cara al seu primer tinent d'alcalde, dos anys més tard, però la cosa va ser sonada. El precedent de com les gasten els independentistes durant les Santes després d'una majoria socialista fa témer nous episodis. Però tornem a l'any passat. La cosa s'anava escalfant feia dies, com vaig escriure aquí. El caràcter depredador dels humans no deixa passar l'ocasió d'una festa multitudinària per aigualir-la amb les seves propagandes. 

L'èxit aparent de l'operació no va passar desapercebut. Ni el d'altres actes festius amb clares reivindicacions independentistes (que a mi ja m'agafen dormint). El que va passar els següents mesos ja ho coneixeu. Mobilitzacions per demanar a l'alcalde David Bote que "permetés" el referèndum del dia 1 d'octubre, com si depengués d'ell, i mobilitzacions per denunciar "la repressió" i "el 155", també amb requeriments adreçats a l'alcalde, abans i després de la data esmentada. La pressió era tal que CiU va decidir trencar l'acord de govern tot just després de vacances (aquí ho explicava) i fins i tot va intentar una moció de censura, finalment fallida.

Les calculadores treien fum

Així que les calculadores dels partits independentistes, a pocs mesos de les eleccions municipals, treien fum. Totes aquelles persones mobilitzades i actives són vots. A més, el discurs independentista sembla l'únic que té una articulació comprensible i positiva, a dia d'avui. I fora d'alguna manifestació radical, amb molta menys participació, no s'albirava cap reacció semblant en el sentit contrari, o en un atre sentit més favorable a l'alcalde. Si hi havia una calculadora que treia més fum que les altres era la d'ERC. Ja disposava d'una enquesta que li feia doblar en regidors (com finalment ha estat), pràcticament empatats amb el PSC, que també pujava, però molt menys del que ha aconseguit. Tant la situació general de l'independentisme com els errors propis dels seus contrincants interns (la decepció d'una llista unitària que va portar a una candidatura independentista amb un magre resultat o el canvi d'última hora del candidat de Junts per Mataró) presagiaven la possibilitat d'obtenir l'alcaldia concentrant el vot útil independentista. I confiant en el desgast i l'aparent poca mobilització del votant de l'altre bloc.

Aquesta era l'estratègia de l'equip de Francesc Teixidó. Just després de dir que volia ser l'alcalde "de tothom", demanava sobretot el vot "dels que van anar a votar l'ú d'octubre". Així va començar el seu "minut d'or" al debat de Mataró Audiovisual. És obvi que es va equivocar. 

ERC, tres fracassos en dos mesos

El resultat ha donat 13 regidors al PSC, de 27, quan partia de sis, i ha rebaixat el nombre de regidors independentistes. El 2015 n'hi havia 12 (si no comptem els de Volem, que no sé massa on situar-los) i ara n'hi ha 10. ERC tampoc va guanyar les eleccions europees, on va quedar en tercer lloc i a les quals també el PSC va triomfar. I, diguem-ho tot, també va perdre les eleccions generals a Mataró davant una nova victòria socialista. En menys de dos mesos, Teixidó i el seu equip han fracassat tres vegades.

A parer meu, els càlculs d'ERC van obviar un parell de coses, com a mínim. Una, que de vegades el que no veiem també existeix. Un nombre no poc important de ciutadans, davant "els carrers sempre seran nostres", van pensar que "doncs nostres seran les urnes". L'oposició implícita i soterrada al discurs dominant (oposició, opino, més a aquesta situació estèril que viu la política catalana que no tant a la independència) pot tenir molta més força que l'explícita, i fer-se notar quan toca. I la segona, que hi ha un desig de discurs global i transversal, de ciutat, que superi els antagonismes tòpics o les identificacions parcials. Això, Bote, i el PSC, em sembla que ho van entendre una mica més. La diferència del vot socialista a les municipals respecte a les europees, molt més gran, i la recuperació de la segona plaça en les seccions que li són més adverses, després d'una dècada, ho expiquen perfectament.

És clar que possiblement, si no fan una lectura crítica dels resultats i es conformen mirant-se el melic, pot ser que tinguem unes Santes calentes i plenes de xiulets. Cosa que, com s'ha vist, hauria de tranquil·litzar l'alcalde Bote, que dissabte que ve prendrà per segon copla vara d'alcalde. Com Bacall, el votant acudirà encantat tot just sentir es xiulets de Bogart. 

Foto: @matarocat

dimarts, de juny 11, 2019

Veritatis simplex oratio



Feras, non culpes quod uitari non potest.
Suporta, i no ho desaprovis, el que no pot ser evitat.
Publi Sirius, Sentències F11; Gal·li, Nits àtiques 17.14.4

Noles uolens
Voli no vol.
Eurípides, Hècuba 566.

Generosiris arboris statim planta cum fructu est.
L'esqueix d'un arbre molt noble dona fruit immediatament.
Quintilià, Institució oratòria 8.3.76

Veritatis simplex oratio
El discurs de la veritat és senzill.
Eurípides, Fenícies 469


Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 68 - 70.

dissabte, de juny 08, 2019

Pentecosta


Morimos, Espíritu,
sin saciar nuestra sed,
sin gozar hasta la extenuación,
sin traspasar la frontera del misterio,
sin conocer la raíz primera.
¿Cómo no vamos a necesitar, Espíritu,
que nos regales otra vida
para empezar de nuevo?


Rafael Argullol, poema "17-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 776.
I·lustració: El Greco, Pentecosta1597-1600, Museu del Prado, Madrid.

dimarts, de juny 04, 2019

Testimoni d'avi



Alguns amics més grans que jo, jubilats de no fa massa, estan estrenant la seva condició d'avis. Malgrat les aparents queixes sobre les noves obligacions de cangur, t'ho diuen amb un somriure d'orella a orella. Reviure l'etapa de cuidar infants, sense l'estrés de la compaginació amb la feina i sense tantes reponsabilitats com quan eren pares, és una perspectiva magnífica. També patiran el distanciament de l'adolescència, segurament, però es disposen a viure aquest dejà vu amb un sincer entusiasme. A mi em fan molta enveja i participo amb ganes quan expliquen les seves anècdotes rejovenidores.

Pel que veig, els pares d'avui són una mica més tiquis-miquis que els que ens van tocar a a nostra generació, en matèria educativa. Potser reneguen dels deures, però omplen el temps dels seus fills de nombroses activitats extraescolars. Per poc que puguin, participen activament a les reunions i en les seqüel·les que provoquen als endimoniats grups de whatsapp. I hi ha aquest model de família perfeccionista, com tan bé critica Gregorio Luri, que sovint desplega un excés de protecció i teorització sobre l'educació dels fills, en nombre cada cop menys nombrós, per cert.

Tot i aquest control, és inevitable la influència de multitud de factors, en l'educació dels fills, a banda de la dels mestres o pares. A més de la indomable informació via pantalles o de la lògica imitació dels companys de classe, entre d'altres, a mi em sembla importantíssima la que proporcionen els avis, sovint sense adonar-se'n.

Els meus avis, per exemple, sobretot els materns, que vivien a casa, estic segur que han tingut una influència decisiva en la meva formació. La transmissió de la tradició, per exemple, un factor que a les generacions actuals els sembla completament prescindible però sense el qual no tenim ni tan sols res contra el que viure, a mi m'ha vingut fonamentalment per ells. O la riquesa d'una llengua apresa abans de la guerra, o entendre algunes actituds que aleshores em semblaven marcianes, o la passió per la lectura o l'art (si un té la sort que vaig tenir jo) i altres interessos relacionats. O l'aventura de descobrir amb ells l'òpera o alguns viatges. Quan hi penso, m'impressiona i només em sap greu haver-me'n adonat abans d'haver-los-hi agraït. Un dels motius, aquest de l'agraïment, pel qual val la pena creure en la vida eterna, una altra cosa en la que ells creien incondicionalment.

Els meus amics que ara són avis tenen, de fet, aquest repte. Més enllà de contribuir explícitament a l'educació dels seus nets, responent quan pregunten o ajudant-los en la funcionalitat del món que descobreixen a cada minut (tot i que amb la tecnologia segur que és al revés), el que més influirà sobre la seva vida serà el seu testimoni, el que fan i el que no fan, i com ho fan, el que diuen i el que callen, el que valoren o rebutgen. No necessàriament seran un exemple (ja he dit que la tradició serveix també per refutar-la, almenys en part), però sí un referent. I la seva absència, seria una pobresa que no ens podem permetre. Això sí, que s'oblidin de veure'n els resultats i més encara de cap agraïment. Senyal que els nets tindran una vida llarga i envelliran i, per poc que puguin, faran el mateix a altres nets. I si hi ha cel, ja comentarem la jugada.

Article per a la versió digital de la revista Valors

dilluns, de juny 03, 2019

Ex aspectu nascitu amor


Ex aspectu nascitu amor
L'amor neix a partir de la mirada
Virgili, Bucòliques 8.41; Diogenià, Parèmies 4.49.
Posterioribus melioribus
Els segons intents surten millor.
Plató, Lleis 7 2 3d-e; Zenobi, Epítome 3.15


Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 67, 69.

diumenge, de juny 02, 2019

Dues sèries


Això d’estar abonat a una plataforma de televisió ha de tenir els seus avantatges. Un d’ells és poder veure senceres dues sèries de que tenen com a comú denominador la vida d’una parròquia i un clergue i amb les seves contradiccions. Totes dues són d’excel·lent factura, se situen clarament al món contemporani (pèrdua de fidels inclosa) i tracten el tema amb respecte i seriositat.

La primera és “Algo en que creer” (2017; 20 episodis, 2 temporades), danesa, del mateix director de la gran sèrie política “Borgen”. Se centra en una família d’un pastor protestant (religió majoritària, d’Estat) de vida no massa catòlica, diríem si fos un acudit, però enormement rica en matisos en les seves contradiccions. Hereu d’una nissaga de pastors, veu amb angoixa la dificultat de la transmissió, tant a la seva família com al conjunt de la societat, on ha de competir amb ofertes més atractives, amb noves espiritualitats i religions (atenció a tractament de l’islam), amb nous models de vida personal i amb un llenguatge desconfiat de l’herència cristiana, començant per la mateix concepte de Déu. A banda, et pots fer una idea bastant aproximada de com funciona l’Església del Poble Danès i el seu rol cultural, social i polític, i del luteranisme en general.

La segona és anglesa, “Broken” (2017, 6 episodis,1 temporada), el protagonista de la qual és un capellà catòlic (religió minoritària) de la regió industrial del Nord d’Anglaterra, en un barri de classe obrera. El fil conductor és la indagació interior sobre si el pare Michael Kerrigan és digne o no de seu sacerdoci. Amb un passat de tronera i una infància marcada pels abusos sexuals (d’un capellà), amb una mare malalta i un barri amb seriosos problemes que acaben passant per la sagristia, com a rector pren decisons sense saber si són les encertades, s’implica sense saber mai on rau el límit, i dubta de vegades sobre la confiança amb Déu a la qual deriva els seus dubtes.

Res, que us les recomano i en parlem. Per exemple, a la parròquia.

Article a la revista Foc Nou (maig 2019)

dissabte, de juny 01, 2019

Apassionadament atents


Y lo mismo sucede a los pueblos,
apasionadamente atentos a lo superfluo,
pero ciegos frente a los pequeños fuegos
que el viento de la Historia
transformará en grandes incendios.

Rafael Argullol, fragment del poema "20-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 779.
Foto: AFP