dilluns, d’agost 29, 2011

La noia del país del Nord



Si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cer fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps jo l'havia estimat

Si hi ets quan hi ha tempestes de neu
Quan el riu gela i l'estiu se'n va
Mira'm si té un jersei prou calent
Que l'abrigui dels crits que fa el vent

Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si fan rius juganers sobre els pits
Mira'm si els seus cabells són tan llargs
Si els duu com sempre els he recordat

No sé si encara em guarda un record
Jo per ella he pregat molt sovint
Tant de nit en la meva foscor
Com de dia en la meva claror

Bé, si viatges pel bell nord glaçat
On el vent bat el cel fronterer
Dóna'm records a una noia d'allà
Fa temps que l'havia estimat.

Bob Dylan, "La noia del país del Nord" ("Girl From The North Country" (vídeo), 1963); adapt. Pau Riba, interpretada per Gerard Quintana i Jordi Batiste a Els miralls de de Dylan.

dissabte, d’agost 27, 2011

divendres, d’agost 26, 2011

Forcades parla de teologia feminista

És un dels èxits a Youtube de Teresa Forcades, a rel de l'edició castellana del seu llibre La teología feminista en la historia (Fragmenta 2011) i aquí us la poso per si no l'heu vist. I si us agrada molt, podeu veure la versió més llarga aquí.

dimecres, d’agost 24, 2011

Autocrítica carinyosa al PSC a rel de Quim Cervera



M'agradaria fer una breu -i carinyosa- rèplica a l'interessant article de  l'amic Quim Cervera al bloc de L'Agulla [aquí] sobre l'"autocrítica" als partits d'esquerra, en especial al PSC, que és el meu. Si de cas (som a l'agost), ho deixo en forma de cinc flashos i quan vulgueu, qui vulgueu, en parlem (Una cervesa amb en Cervera podria ser el títol). El primer que he de dir és que, encara que sigui per fer pensar, per replicar, per assumir el dubte de l'altre, van molt bé les crítiques com la d'en Quim.

1. Autocrítica. El respecte que tinc per l'autocrítica em porta a la desconfiança amb l'abús que se'n fa de la paraula. Sempre demanem autocrítica als altres i a vegades -com és el cas- la fem directament. Crec que l'article hauria de dir-se directament crítica. I, en tot cas (crec que només per això val molt la pena que hi hagi crítiques) el propi PSC en pot fer autocrítica. De fet, això és una de les coses que hem de fer enmig del debat congressual... (si bé no l'única, és la que costa més, ningú fa la seva) No? Del contrari, em recorda els processos comunistes segons els quals l'autocrítica oficial precedia sempre viatges només d'anada a Sibèria.

2. Partit central. Hi ha, en l'argumentació d'en Quim, certa resistència a la pretensió del PSC de ser el partit central de l'esquerra i -diria jo- de ser el partit central del país, a través de la idea de la unitat civil, del consens catalanista i de l'autogovern responsable. Certament, aquest paradigma, avui, és en crisi. Però crec que l'error seria, justament, anar en la línia contrària, en acceptar que el futur del PSC passa per ser 'un partit més' d'un arc parlamentari esmicolat. La vocació del PSC ha de ser tornar a bastir un projecte d'unitat civil (o és que no és en risc?), de refer el consens catalanista i de liderar les aspiracions de l'autogovern responsable. I ha de representar àmplies capes de la societat que volen veure, en aquest projecte, un instrument per avançar. La seva aspiració, doncs, és molt àmplia, molt ambiciosa. Però és per això que es va fundar el PSC, no per fer de club de convençuts sense cap possibilitat de transformar res. La meva autocrítica seria que a vegades som massa 'club', això sí, experts en quasi tot.

3. La tradició del PSC. En Quim situa els orígens el PSC en la Unió Socialista de Catalunya de Manuel Serra i Moret i la unitat amb el PSOE després de la transició. Però això és incorrecte. El PSOE va tenir algunes de les primeres agrupacions a Catalunya, on s'havia fundat la UGT (ho sé jo, que la de Mataró en fou una d'elles). En tot cas, la tradició, els orígens del PSC, tenen a veure precisament amb la pluralitat que pretén aplegar, d'una esquerra àmplia que va més enllà de la tradició socialista i socialdemòcrata, i que dissol les seves fronteres en ribes del llibertarisme, del liberalisme, del federalisme republicà, d'experiències com les de la renovació pedagògica, el cristianisme progressista o el cooperativisme, per posar alguns exemples. Avui, actualitzar la tradició del PSC passa, crec jo, per identificar aquestes noves 'fronteres' diluïdes (vull dir, pas d'entrada més que pas barrat) al gran espai central de progrés. La meva autocrítica és que probablement no hem identificat prou aquests vectors en la societat complexa, líquida i poc estratificada on som ara.

4. La cultura del tripartit. També crec que l'oportunitat de govern d'esquerres a Catalunya ha estat una ocasió perduda per fer una veritable cultura d'esquerres transversal, més enllà dels partits que conformaven el Govern. La meva autocrítica és que ningú s'hi va dedicar pensant, com sempre, que amb les accions de Govern n'hi hauria prou i que la cultura de l'esquerra 'és evident'. L'opinió publicada, descaradament anti-tripartit, ens ha donat una lliçó inesborrable: no és evident. Però, també cal dir-ho, mentre el PSC mantenia una actitud institucional, de lideratge, potser precisament per això els dos altres components tenien molt d'interès en això que ara es diu 'marcar perfil' i que molts interpreten com a fer visible (ridículament visible, sovint) la discrepància interna i la politiqueria.

5. Ser d'esquerres. Diu en Quim que "La teoria que ens han venut des del PSC i del PSOE és que 'primer cal produir, enriquir-nos i després ja repartirem, ja que no es vol repartir misèria'". Em sembla que aquesta prevenció que -sovint- veig en molta gent d'esquerres davant la inequívoca necessitat d'orientar les polítiques econòmiques a la productivitat (i al mercat, mireu Innerarity) i les polítiques socials a la redistribució alimenta més la caricatura de l'esquerra (la que l'aïlla) que no a aquesta voluntat de transformar des de la voluntat de la majoria. És un error no assumir com a propi de l'esquerra el rigor en les polítiques econòmiques i la defensa del mercat, encara que sigui per demanar que es reguli millor (possibilitant un millor mercat) i per exigir, a continuació, que s'estableixi un nivell d'igualtat mínim (i que hem de fer cada cop més digne, més universal) davant el mercat. També el contrari em fa recordar massa amb Sibèria. Ah, i fer-ho progressivament: la tradició socialista és també la que posa èmfasi en pujar el proper graó, no en encaterinar el personal amb el final de l'escala sense pujar cap graó. Aquesta va ser una autocrítica que ja es van fer els socialistes, sobretot entre les dues guerres mundials. No la llencem.

Gràcies, Quim; m'has tret quatre autocrítiques amb l'excusa que et criticava. Amb carinyo, sempre.

dilluns, d’agost 22, 2011

Jordi de Sant Jordi recitat el 2011

Jordi de Sant Jordi, per gentilesa de Vilaweb i Editorial Barcino i amb el text actualitzat per Carles Duarte, recitat per Roger Mas, Lídia Pujol, Anna Roig, Mariona Segarra i Josep Tero (cantant enlloc de recitant) a Sant Pau del Camp.









dissabte, d’agost 20, 2011

Redescobrir el cos


Un propósito urgente:
redescubrir el cuerpo que omitimos
mientras nos ocupábamos de poseer los otros.

Andrés Neuman, fragment a "(Otros hombres)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p.57. Imatge, del bloc Pleasure.

divendres, d’agost 19, 2011

Pells


Avui no és un vídeo, sinó aquesta poderosa imatge d'una peça de Wolfgang Tillmans a la Walker Art Gallery, a Liverpool, en una exposició de 2010. M'agrada molt l'obra d'aquest autor alemany -de la meva edat- afincat a Londres, però, justament aquesta peça, m'ha fet recordar la poètica de l'obra darrera de Josep Mª Codina, de la quan he parlat aquí fa poc, i aquí fa més temps.

dimecres, d’agost 17, 2011

El setè cel

Avui el vídeo és d'una antiga cançó de Jaume Sisa, us deixo la lletra a sota. Aquests dies, encara més a mesura que s'acosti sant Llorenç, molts de vosaltres aprofitareu per mirar el cel, si teniu la sort de ser en algun lloc que permeti la visió de les estrelles. Davant la immensitat del cel ens sentim molt poca cosa. I, alhora, ens sentim també part única i irrepetible d'aquesta totalitat inabastable.

Qui sap, si, a més, ens donarà per pensar quin és el nostre cel, quina la plenitud que desitgem, la que imaginem, inventem, ignorem o engendrem dins del cap. O del cor.



Història certa dels set cels.
Set paradisos màgics i encantats.
Història certa dels set cels.
Set nius de pau, de glòria i de felicitat.

El primer cel és inventat:
el primer gran invent de la terrestritat.
El segon cel, imaginat
en una nit d'estiu a la vora del mar.

El tercer cel, dins d'un mirall
perfila les imatges d'un món ignorat.
I el quart cel és irreal,
com un oasi verd en un desert estrany.

Del cinquè cel res no se'n sap.
No hi ha notícies d'aquest cel tan amagat.
I el sisè cel està copiat
del cel setè que has engendrat dins del teu cap.

dilluns, d’agost 15, 2011

Avui és la Mare de Déu d'agost


:
La más profunda verdad del cristianismo se formula a través de un oxymoron jerárquico. Se trata del misterio de una unión audaz de máximos y mínimos; máxima exaltación hiperbólica de María y máxima humilitas. El Magnificat del evangelio de Lucas lo expresa con sublimidad poética.
:
La más humilde de las mujeres, confundida en la anunciación, recatada ante el futuro embarazo, se entrega al misterio del parto y de la natividad, secundada por el prescrito ritual de la purificación. La narración se clausura con su asunción celeste.
:
Eugenio Trías, "Virgen de Agosto", ABC, 22.8.2010
Il·lustració: Nadala de l'Ajuntament de Mataró (2008) amb un dibuix de Manuel Cusachs.

:

dissabte, d’agost 13, 2011

Miracle


.........................hasta que un cuerpo roza
el contorno del otro.
Y no hay choque ni eclipse
sino luz y regreso
a la tierra sin orden
donde ocurre el milagro.

Andrés Neuman, fragment de "(Rotación de los cuerpos)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 55

dimecres, d’agost 10, 2011

dilluns, d’agost 08, 2011

El Míting de la Llibertat - 1

A continuació (seguirà dimecres i divendres) us poso la primera part del documental que féu Josep Mª Forn del Míting de la Llibertat, organitzat pel PSC el 22 de juny de 1976, ara ha fet 35 anys. Va ser al Palau Blaugrana. És antic, sí. Però, de fons, hi surt la línia central del que ha estat i ha de ser el PSC: un partit al servei del poble de Catalunya, un partit d'unitat que troba, en la diversitat, un valor. Vegeu avui Daniel Font, joveníssim, i els finats Mª Aurèlia Capmany, Alexandre Cirici o el pare Llimona. I molts més...

dissabte, d’agost 06, 2011

Hi ha raons sense afecte?


¿Pero existen razones sin afecto,
pureza sin caprichos,
imagen sin temblores?

Andrés Neuman, fragment de "(Tratado de energía)", a Mística abajo, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 50. 
Il·lustració: palau del Marquès de Dues Aigües, detall de la porta, València 2009. 

divendres, d’agost 05, 2011

Jofre Oliveras

M'ha semblat molt interessantel procés que ens proposa el jove artista gironí Jofre Oliveras en aquest vídeo (i alguns altres que té al seu bloc) qui, aprofitant el procés de creació d'una de les seves obres, ens narra el procés que una sèrie de gotes de pintura de diferents pigments, de material divers, produeixen una damunt l'altra. El resultat és el de poder admirar-ho, captar com una simple gota pot crear un grapat de formes, o senzillament captar-les d'una realitat que ignorem i que tan sols l'art, a vegades amb una gota, ens en fa un tast. Ho recordarem: són les formes dels marbres de les cuines, dels magmes dels volcans, dels gelats que es desfan... Potser és aleshores quan apareix la forma amagada del món?

dijous, d’agost 04, 2011

Valors.tv (1): La seriositat, amb Joan Pera

Cada dimarts, dijous i diumenge dels dies que vénen, fins a finals d'agost, reproduiré aquí cada un dels episodis del programa Valors.tv que es va emetre per les televisions associades a Comunicàlia la temporada anterior i que ha estat produïda per la revista Valors. Comencem avui amb Joan Pera, l'actor, que ens parlarà d'un tema aparentment contradictori amb la seva vis còmica: la seriositat.


Valors.tv: La seriositat, amb Joan Pera from RevistaValors on Vimeo.

dimecres, d’agost 03, 2011

El testimoni de Marc Vilarassau (i 3)

Tercer i darrer capítol de la sèrie de 3 vídeos en què el jesuïta Marc Vilarassau explica la seva experiència com a malalt de càncer.

dilluns, d’agost 01, 2011

El testimoni de Marc Vilarassau (1)

Aquest mes d'agost, llevat d'alguna excepció, he preparat una sèrie de vídeos que em semblen interessants. Avui començo una mini-sèrie de 3 en què Marc Vilarassau, jesuïta, explica la seva experiència com a malalt del càncer. Trobar paraules al més complex que ens passa, al més difícil de viure i de digerir, de compartir, és una de les tasques més rellevants de la nostra vida. Vegeu com ho ha fet ell.