dilluns, d’octubre 23, 2017

Les dues ànimes



Una única ànima era massa poc per al seu cos; ell hauria pogut donar feina a dues.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 147.
Foto: Míting de la Llibertat (PSC, 1976); Arxiu Fundació Rafael Campalans.

dissabte, d’octubre 21, 2017

Empremta


Y no habrá más historia
para ocupar la vida
que tu huella sin sombra ni medida.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "La enredadera" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 21.

dijous, d’octubre 19, 2017

¿Hi ha espais transversals?



Molta gent de la meva edat, per exemple, vam conèixer persones que no eren dels nostres barris gràcies a l’Església. I des d’aleshores, amb alguns, hem conservat l’amistat. Bé perquè les respectives parròquies organitzaven trobades conjuntes de catequesi, bé, perquè ens vam trobar als mateixos moviments. Una entitat mataronina amb l’adjectiu “catòlic” és, per mi, el millor exemple vivent de convivència intergeneracional: des de ben petits a ben grans tenen possibilitats molt atractives al seu abast, especialment la teatral. Abans, quan hi havia pocs centres de secundària, em sembla la barreja de procedències també era a l’ordre del dia, fenomen que també passa, m’han dit, en alguns clubs de futbol de base.


En la generació anterior, coincidint amb l’arribada de milers de persones per atendre l’increment de la producció industrial “desarrollista” a la meva ciutat, i també segons com, hi havia treballadors autòctons i immigrats a les fàbriques. I Caritas, per exemple, fundada aleshores, era una resposta que també unia els uns i els altres per atendre les noves bosses de pobresa i precarietat que també hi havia. No sense problemes, esclar.


En l’àmbit de la política, també per exemple, entre els anys vuitanta i deu, el partit que treia més vots en uns districtes era immediatament el segon en els que perdia, i viceversa. El multipartidisme actual revela, en canvi, que els partits que guanyen en uns districtes són reduïts a la mínima expressió on en guanya un altre, i viceversa. És aquesta última dada la que em va fer preguntar, fa poc, si la crisi de les institucions “d’acollida” (Duch) o “de mediació” (Bauman), i molt especialment l’Església, no estaria -entre d’altres coses- deixant sense espais transversals, de coneixement i interacció mútua, els diferents “estrats” que conviuen a les nostres ciutats, al nostre país.


Contra el que molts pensaven, l’increment de les xarxes socials sembla que potenciï les endogàmies. Només faig amics entre els que pensen com jo, o tenen la meva edat, amb la qual cosa tendirem a radicalitzar les nostres posicions. La polarització de l’anomenat “procés” independentista posa de manifest, em sembla, la feblesa o la inexistència dels espais comuns, transversals, que tot país necessita. Darrere les expressions polítiques i darrere dels districtes, o barris, molt sovint amagades com a “cultura”, hi ha situacions socials molt marcades. L’absència de canals de relació entre elles, doncs, tendirà al seu aïllament, al nul relat comú. Segurament se’m respondrà que sempre ha estat així, que la societat es basa en el conflicte. Però la democràcia, en canvi, es basa en “emparaular” (de nou Duch) el conflicte i, per tant, necessita de llenguatges comuns, compartits. I, afegiria, entre ells, llenguatges d’institucions compartides que em temo que ja no tenim. O sí?

Article a la revista Valors (setembre 2017), també publicat avui a Catalunya Religió.

dilluns, d’octubre 16, 2017

La veritat en un llibre


Quan han trobat la veritat en la natura, l'amaneixen de seguida dins d'un llibre, on encara es conserva pitjor.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 131.

dissabte, d’octubre 14, 2017

Demà és Santa Teresa de Jesús



Vas titllar de postisses les autoritats
masculines que anaven de fosca el teu temps
i vas dir perseguida ben clar que l'infern
és un lloc pestilent on ningú no s'estima.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

divendres, d’octubre 13, 2017

Un parell d'opinions


Res, que aquests dies m'han demanat que opini, aquests dies, amb motiu de la situació política que vivim. Divendres passat, dia 6, arran del recent anunci dels regidors de CiU de Mataró, em van convidar a una agradable tertúlia emesa conjuntament per Mataró Ràdio i Mataró Televisió (a partir del minut 39 del vídeo que encapçala aquest escrit), moderada per la Cristina Salat, i amb els amics Miquel Canal i Josep Mañach.

Avui he fet un breu comentari de l'actualitat, a Ràdio Estel, on he parlat del temps d'espera que vivim esperant la resposta del president Puigdemont a la carta tramesa pel president Rajoy, i un breu apunt sobre què em sembla que hauria de fer l'Església en aquest complicat procés; aquí ho teniu.

dimecres, d’octubre 11, 2017

Omella



Pocs dies després dels atemptats terroristes d’aquest estiu, el cardenal Joan Josep Omella va presidir una missa per les víctimes a la Sagrada Família davant els Reis i totes les autoritats catalanes. Aprofitant la seva presència i la d’altres dirigents de la societat civil, l’arquebisbe va encomanar-los a treballar units per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. I va afegir “la unió ens fa forts, la divisió ens corroeix i ens destrueix”. Com que l’ambient polític a Catalunya ja era el que era, alguns van interpretar-lo de discurs unionista, oblidant quin era l’objecte de la cerimònia.

Després, amb motiu de l’Onze de Setembre, Omella referint-se ara ja sí a la situació política, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”.

¿És que el missatge dels pastors catòlics catalans pot ser cap altre? Els bisbes de la Conferència Tarraconense van insistir el fatídic 20 de setembre el mateix missatge. En els últims anys , ha combinat el seu compromís amb les “aspiracions legítimes” dels catalans, sense dir per quina d’elles cal optar, esclar, amb la crida insistent al diàleg i la concòrdia.

Davant la devastada realitat política que viu Catalunya ¿vostès creuen que el rol de l’Església ha de ser cap altre? Segur que caldrà oferir el seu “hospital de campanya” als nombrosos ferits per les rancúnies generades, pels odis a l’altre, per la manca de tacte i d’entesa, sigui d’on sigui d’on han vingut, siguin quines siguin les seves víctimes, tinguin o no raó. I també bastir, des de l’enorme capil·laritat territorial i social que encara té l’Església catalana, espais comuns, “ferment” d’un país de “justícia, fraternitat i comunió”. Molt bé, cardenal. No hi ha cap altre camí.

Article publicat a la revista Foc Nou (octubre 2017). Foto: Els cardenals Omella, Pujol i Vives en una recent reunió.

dimarts, d’octubre 10, 2017

Patriam fugimus



El seu propi personatge l'escarneix.

(...)

Per amor al seu país escriuen coses que després serviran per escarnir el nostre estimat país.

(...)

Hi ha gent que creu que tot allò que es fa amb un posat seriós és assenyat.

(...)

El caràcter dels alemanys en dues paraules: patriam fugimus, de Virgili*.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 120, 124, 131, 133.
* Fugim de la pàtria; Virgili, Bucòliques, Ègloga I

dissabte, d’octubre 07, 2017

Al centre de la nit



Al centro de la noche todo acaba
y todo recomienza.

José Emilio Pacheco. Fragment del poema "Árbol entre dos muros" a Antología poética, Alianza Ed., Madrid 1985, p. 20.

divendres, d’octubre 06, 2017

Evitar la fractura


PREGUNTA.- ¿Y ahora qué?
RESPUESTA.- Todo el mundo sensato (que no todo el mundo) sabe que el principal problema al que se enfrenta España, sin duda, solo puede solucionarse con un acuerdo. Y, a pesar que sean los moderados los que lo suplican, deberá ser rubricado por los duros si queremos que sirva. Con haber cometido flagrantes delitos a raíz del referéndum, los unos, y con la lógica respuesta del estado de derecho, de proporciones bestiales e inútiles, los otros, la cosa se presenta aún más difícil, si cabe. Murphy gobierna “el procés”.

P.- ¿Qué papel deben jugar en este escenario la Iglesia y los cristianos de Cataluña?
R.-A los obispos se les llama pontífices, del latín, y que significa “el que hace puentes”. Sin duda, este debe ser el papel de la Iglesia (capilar en el país) y, por tanto, de los cristianos que nos veamos concernidos ante este desastre descomunal que puede avecinarse. Empezando por nosotros mismos, empozoñados de él como toda la sociedad. Porque la frontera a la que temer, y la fractura a evitar, no es la de Cataluña con España (y el mundo), sólo, lo es sobretodo entre los catalanes.

Entrevista breu publicada a la revista Vida Nueva el 6-10-2017.

dilluns, d’octubre 02, 2017

Reencantament


Hi ha una gran diferència entre creure encara una cosa i tornar-hi a creure. Creure encara que la lluna té influència sobre les plantes pertany a la nestiesa i a la superstició, però tornar-hi a creure és una mostra de filosofia i reflexió.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 117-118.

dissabte, de setembre 30, 2017

Demà és Santa Teresa de Lisieux



La caritat fraterna, dius, ho és tot
i clara i simple a l'hora de resar,
crec que no entens que t'hagin construït
una basílica, quan el que tu vols
és fer camí cap el teu interior
i viure oculta en un racó de Déu.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 110.

dimarts, de setembre 26, 2017

Passar pel tub



El fet que les coses més importants es realitzin mitjançant tubs. Proves, en primer lloc els òrgans reproductius, les plomes d'escriure i el nostre fusell ¿Què és l'home sinó un confús fardell de tubs?

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 116.

dilluns, de setembre 25, 2017

¿I això té 'arreglo'?


A mesura que passen els dies, un té la sensació que cada cop la situació s'enverina més. Passos que són irreversibles s'enterenyinen en un bon embolic de fils que serà difícil de desenredar, barrejats amb un batec de passions irreconciliables. Fora dels que ho viuen com els dies més bonics de la seva vida, on "tot està per fer i tot és possible", no cal dir que som molts que temem, precisament, que tot sigui possible. Al fons del paisatge, alegre per uns, dantesc pels altres, hi ha ja preparat un extens memorial de greuges per culpar l'altre del primer desenllaç tràgic. Ple de raons, però també del combustible d'aquesta tardor de passions que viu la societat catalana just a pocs dies de la convocatòria oficial i il·legal (sí, exacte) d'un referèndum d'autodeterminació.

Cada dia s'enverina més i cada dia pot passar el pitjor, cada dia caminem de puntetes per l'abisme, que alguns confonen amb una atracció de fira. O sigui que qualsevol hipòtesi sobre el futur a curt i mig termini és il·lusa o aventurada. Inútil. De manera que respondre a si aquesta situació té vies de solució obertes, si el conflicte pot reconduir-se, pot topar amb nous entrebancs, i potser greus, que ho facin impossible. En primer lloc cal dir, doncs, que l'absència de qualsevol via d'entesa té conseqüències incalculables, una incertesa angoixant i tot d'escenaris negatius. No se m'acut res de positiu en cas de mantenir l'entestament. No sé si tots en som conscients en un país on ens ha matat sempre la mateixa màxima heroica: qui resisteix, guanya.

En segon lloc, sota el meu modest punt de vista, qualsevol via de solució que es porposi haurà de distingir clarament tres àmbits, que es toquen però que cal tractar -crec- de forma diferent. Un, el judicial; dos, el polític; i tres, el social. ja sé que tot és molt mé complex i que és una mica frívol el que faré, però dixeu-me'n fer cinc cèntims o exploto.

1. L'àmbit judicial

Encara que poguéssim entendre o compartir les raons que van impulsar a fer-ho, el desencadenant directe de la resposta judicial i del ministeri fiscal al flagrant atac a l'estat de dret que van suposar l'aprovació dels acords del Parlament de Catalunya dels dies 6 i 7 de setembre van ser-ne els seus impulsors. Si tots estem convençuts que la via judicial és la pitjor per resoldre aquest conflicte, posar-hi tots els neulers és obvi que ho empitjora notablement. I que, per tant, l'allunya del terreny de la iniciativa política que, en realitat, trobem a faltar des del primer dia des del Govern del PP. 

Excepte que realment hi hagués una sedició, i amb èxit, el poder judicial no té cap altre camí que el de jutjar i condemnar, i s'escau, els inductors i els executors d'aquells acords. Seria bo, òbviament, que aquesta resposta fos molt més pulcra i respectuosa, especialment si ataca els drets humans, cosa inacceptable. Però això no treu que, ens agradi o no, i al marge del camí que faci la política, l'escenari judicial apareixerà i actuarà implacablement, com hem vist ja amb les sentències de la consulta anterior, molt menys agosarada. 

No crec que sigui una bona notícia, ni pels futurs processats, esclar, ni pels partidaris de la independència, òbviament, però tampoc per tota la resta. Fa de mal resoldre una solució que té "víctimes", tot i que, com dic, siguin responsables penals d'uns fets pressumptament delictius que cap democràcia consideraria impunes. Per mi, aquest punt pot ser l'escull més difícil.

2. L'àmbit polític

Tampoc no és fàcil, però té l'avantatge respecte de l'anterior que és més maleable i que és el lloc on pertoca resoldre el conflicte. Mentre que la situació actual situa a la resistència a tots els actors en joc (que no són només els dos governs), aquí sí que tinc esperances en què la "descompressió" de la data del dia 1 i, sobretot, confiant en què la majoria parlamentària a Catalunya no cometi més il·legalitats, pugui moure algunes coses. També molt modestament, opino que un bon acord ha de tenir ben clar què significa el fracàs (jo crec que aquests dies s'ha intuït perfectament), i també tenir clar quin pot ser l'horitzó de l'èxit, que tot i que que encara no està prou formulat... per tothom, no cal ser massa espavilat per saber que passa per un ampli pacte entre les forces catalanes.

D'altra banda, i ja sé que sembla molt naïf, o cartesià, però a mi em sembla que avançaríem molt si uns i altres féssim una llista de coses concretes a resoldre, on estigués prohibida qualsevol paraula abstracta. Contra el que sembla, diria que acabaríem aviat, tot i que no són pas qüestions menors. No he vist en tots aquests anys de procés que se'n parlés gaire, curiosament, fora d'utiitar exemples no sempre contrastats com a armes llancívoles. Deures per casa: ¿podríem fer aquesta llista com si ja estiguésism negociant?

Aquí, a diferència de l'àmbit judicial anterior, les especulacions són molt més obertes i haurem de fer cas a previsions optimistes davant l'immobilisme d'uns i altres (que coincideixen en repetir el mantra "això és impossible"). Però arribats a aquest punt m'agrada repetir allò que es diu sempre en una negociació difícil: la pau la volen els coloms (els moderats, que no es refien dels durs, per intransigents), però la signen els falcons (els durs, que no es refien dels moderats, per fluixos). No hi haurà pau sense els falcons. Per això cal fer cas als coloms. Ara no sé si m'explico.

L'escenari, en canvi, d'una declaració unilateral d'independència, de nou, no deixaria cap espai de negociació politica, doncs, i obriria un perillós camí que, d'obvi i cruel, no vull ni comentar.

3. L'àmbit social

No ens l'hem d'oblidar. Tenim una part de Catalunya entusiasmada, mobilitzadíssima i convençuda d'estar fent un gran pas endavant i hi ha una altra Catalunya que, diguem-ho suau, no hi participa. Encara que els primers ho minimitzen, hi ha escletxes significatives. Jo encara no parlaria de fractura, però per alguna cosa es comença. A alguns gairebé ens miren com si ens haguéssim transformat en insectes, ja m'enteneu. Aquesta mobilització va molt més enllà fins i tot de la reivindicació independentista i, com passa en totes les societats on un grup monopolitza la mobilització, hi ha riscos molt evidents de marginació social i política dels altres grups. Això per no parlar de relacions familiars, d'amics o d'empresa malmeses. Insisteixo que és molt probable que això només es pugui percebre "fora" i se'ns acusi, als que ho diem, de catastrofistes. Però mai com ara havia vist aquests riscos de fractura i ja tinc 48 anys.

Haurem de fer un esforç, doncs, uns i altres, per retrobar-nos; esforços d'anar a "buscar l'altre", de no donar per sentat que "aquí tots som..."; de buscar trasvassaments culturals i potser curar alguna ferida. D'entendre la nació com alguna cosa més que la meva idea de nació, una cosa més i menys clara, potser. Fer una nació ben diferent a aquella idea de nació de trets unívocs que, en realitat, tots plegats hem combatut quan se'ns volia imposar des de fora. Més que la política, fins i tot més que la judicial, aquesta tasca és la que corre més pressa.

dissabte, de setembre 23, 2017

La teva mort



Des de l'altra banda
alenes una suavitat
tan bella

que cessa l'aire
d'agitar-se
innecessàriament

i les impureses
del viure,
planes com neu,
cauen al fons de les coses
que se'n van
amb tu.

Gemma Gorga, poema "Jacent", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 79.

dilluns, de setembre 18, 2017

Urbi et orbe


Repartia les benediccions del diumenge i sovint també les garrotades del dilluns.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 115.

dissabte, de setembre 16, 2017

Tres trucs


El silenci previ
-tres trucs a la porta-
al silenci posterior.

Gemma Gorga, poema "Però no és igual", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 55.

dilluns, de setembre 11, 2017

El vertader filòsof


Hom pot dir una cosa tal i com s'ha dit ja, o allunyar-la de l'enteniment humà, o bé, finalment, apropar-la-hi. El primer mode és propi de la ment trivial; el segon, de l'entusiasta; el tercer, del vertader filòsof.

(...)

No hem de pensar mai: "Aquesta proposició és massa difícil per a mi, això és cosa d'erudits, m'ocuparé d'aquella altra". És una feblesa que pot degenerar aviat enna total inactivitat. No ens hem de considerar poca cosa per a res.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 102-106.

dissabte, de setembre 09, 2017

Noli me tangere



També de perfil era més senzill
caçar les papallones de la pineda.

després els dits quedaven
empolsimats amb escates
càlides i cendroses.

(...)

I no entenia la paradoxa
del tacte,
que a penes toca un ésser
el destrueix.

Gemma Gorga, fragment del poema "Lepidòpters", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 85.

dimarts, de setembre 05, 2017

Lichtenberg i el "procés"



Fer just el contrari també és imitar; de fet, és imitar el contrari.

(...)

Quatre diputats pixen contra una tartana; la tartana se'n va i es pixen entre ells.

(...)

El país on un tros de pa i beneitó són expressions d'oprobi i dirigir equival a enredar.


Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 1112-113.

dilluns, de setembre 04, 2017

Referèndum a Mataró. Objectiu: Bote



Tot just tornant de vacances, pel que llegim a la premsa, sembla que a Mataró s'ensuma una crisi de govern entre els dos socis que podria dur al grup de CiU a la ruptura de l'acord amb el PSC, després de negar-la fa ben poc. ¿El motiu? Diuen que el famós referèndum, que ni tan sols s'ha convocat. ¿El referèndum? ¿I què té a veure amb el govern de Mataró? Òbviament, res. Però ¿què té a veure el referèndum amb l'atac terrorista de Barcelona, per haver de manipular la manifestació de rebuig vers un acte a favor de la independència? Res, esclar. ¿O què té a veure amb la constant pressió dels independentistes als mitjans públics, semi-públics, a les xarxes socials, als grups de whattsapp (jo n'estic en un d'exalumnes on han substituït la tramesa de pornografia per estelades, inaudit!), fins i tot a les festes d'aniversari i funerals... Res, evidentment. Jo, personalment, no havia viscut mai una pressió així, brutal, d'aïllament social del debat i dels adversaris, o senzillament dels que no combreguen amb ells, com, molt eloqüentment, demostra l'última iniciativa de l'ERC local.

Doncs si no és el referèndum, què és? A dos anys de les eleccions municipals i amb les enquestes clarament desfavorables, l'antiga CiU, ara reconvertida en PDeCat, està preparant la campanya. El primer que van fer, fa uns mesos, és treure's del damunt la direcció que recolza l'actual grup municipal i recuperar el poder. Recuperar? Sí, l'exalcalde Mora -que encara resideix a Cabrera- i els seus amics, a través d'un home de palla -acabat d'aterrar a Mataró- van guanyar unes disputades primàries a l'home clau del partit fins aleshores, i a l'Ajuntament, l'últim cap de llista i actual primer tinent d'alcalde, que donava suport a l'altre candidat. Superat aquest escull, Mora vol posar a una altra forastera (que viu a Cardedeu, Vallès Oriental, on és regidora) de cap de llista. No se'n refia de ningú més.

Agrupar el vot

És molt entendridora aquesta aposta pels forasters que fa el partit nacionalista, i molt pròpia d'una ciutat que no s'acaba d'estimar prou, però em temo que necessitarà alguna cosa més. ¿Què és l'únic que pot agrupar el vot per quedar, almenys, per davant dels socialistes i de les esquerres? De ben segur, el discurs independentista, que és el més ben articulat, avui. Si ERC es despista i va fent les propostes que fa, a més, encara el podrien mantenir endarrere. Aquests són els càlculs que fan Mora i els seus, de manera que prenen la iniciativa -per exemple- de promoure un manifest i una concentració en el que el punt de mira és... l'alcalde David Bote. No Rajoy, no. O el Tribunal Constitucional que, de ben segur, actuarà penalment contra aquells que vulnerin el nostre ordenament jurídic. No. Bote.

¿David Bote? ¿I què coi hi pinta, aquest alcalde en aquest tema? Res, de nou. Si el Govern de la Generalitat convoca el famós referèndum, l'administració local no hi té res a dir. De la mateixa manera que quan es va convocar el referèndum de l'Otan o de l'Estatut. Si un alcalde no hi estava d'acord, tant era; la Junta Electoral és la màxima autoritat en processos electorals i, per tant, si exigia les urnes, l'Alcalde les havia de posar. Si demanava locals electorals o espais per fer mítings, s'havien de facilitar. Si volia membres de mesa, l'Alcalde havia de convocar un ple d'insaculació. Etcètera. Ep, i si es negava a qualsevol dels seus requeriments, estava cometent -probablement- un delicte electoral i potser de desacatament perquè la Junta Electoral depèn del poder judicial.

Doncs ara, igual. Com sempre. Si l'òrgan electoral, independent i del poder judicial, li demana tot això, ho haurà de fer i santes pasqües. I si no li demana, no. O no seria com sempre, és a dir, amb les garanties que ofereix la direcció judicial d'un procés electoral. Però, si és com em temo, són els propis jutges qui l'adverteixen de possibles il·legalitats en la participació d'un procés electoral fora de la llei, no tan sols no ho ha de fer, sinó que ha d'ordenar que cap funcionari municipal hi col·labori, com a tal, esclar. La seva participació, contra el que sembla llegint els diaris o sentint l'alcaldessa de Barcelona, no és discrecional. El seu predecessor, Xavier Trias, ho sabia també molt bé i per això no va prestar cap local municipal a la consulta del 9-N.

Els promotors de la mobilització, en la qual han buscat noms transversals també una mica fora d'òrbita, ho saben perfectament. Però tant és. L'objectiu és un altre. És dir "Bote, no ens deixes votar". És dir "Bote, et botarem". És promoure el retorn d'uns que s'enyoren, de l'única manera que poden fer-ho. O així els ho sembla, veient-ho de lluny.

Foto: El Tot Mataró.

dissabte, de setembre 02, 2017

El desig



Entra encara més endins
i al seu pas es tanquen le snou portes
(una dues tres quatre cinc sis set vuit nou).

Com és que va oblidar
que són deu

els dits llarguíssims
amb què sempre truca
el desig?

Gemma Gorga, poema "L'art imperfecte de la renúncia", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 50.

dijous, d’agost 31, 2017

Se'ns ha mort un famós



Passa sovint, com és lògic, que es mori un famós. I, moltes vegades, en la cresta de l’onada i “després d’una llarga malaltia”, com encara es diu per no dir càncer, no fos cas que pronunciar-lo el convoqués. Des de l’aparició i ràpida extensió de les “xarxes socials” a internet, el fenomen provoca tanta reacció que ens permet veure amb més fidelitat que mai quina és l’actitud dels nostres contemporanis davant la mort, la mort dels altres, esclar, que és una manera de saber quina és la seva actitud davant la vida, de fet. Un dels punts d’inflexió, en la prehistòria de les “viralitats”, va ser ara fa junt vint anys amb l’impacte de la mort de Diana de Gal·les, en aquell cas per accident de cotxe. Vam veure-hi, d’entrada, dues coses. Una, que el pot dels sentiments públics, tancat hermèticament per la modernitat, esclatava. I així continua. Dues, la identificació icònica amb un líder (ella, el Papa o Pedro Sánchez) no tan sols es fa sense la mediació (el poder establert, l’Església o un partit) sinó sovint contra ella. Triomfa així el “contacte directe” protestant davant del cansament del “contacte sempre indirecte” catòlic. Per bé i per mal.

Les reaccions són diverses i seria bo d’estudiar-les. Com que aquí no tinc prou espai, em centraré amb dues. La primera és com quan, per exemple, correm a buscar una foto que ens faci sortir amb el finat perquè tothom sàpiga que amb aquesta mort també s’està parlant de mi. Cosa sentimentalment comprensible (les morts són un escapçament), però també revelador de l’omnipresència del jo. Un espai que hauria de ser completament per l’altre (pel qui plorem la mort), o pel buit (pel pes del misteri que ens envolta), de cop és ocupat per aquest jo sobredimensionat, selficat constantment. Sospito que la crisi cultural del dol (també una mediació), que inclou ignorar els cementiris i “tunejar” les exèquies, fa eixalabrar alguns sentiments que ell reconduïa.

La segona té a veure amb el model de persona que, si fóssim a l’era premoderna, demanaríem santificar i ara ens conformem en idolatrar. Generalment, i sense voler ser cínic, els morts que tenen més bona premsa a les xarxes són, òbviament, els que diuen el que volem sentir. Si la seva vida conté una part d’exemplaritat romàntica, una part d’èxit i força simpatia, l’impacte emocional es multiplica. Jo això també ho entenc. Sembla que sigui lògic seguir l’exemple de les persones bones que diuen coses agradables. Però no me’n sé estar de sospitar de la tènue línia que separa la xerrameca de la profecia, l’autoajuda de la filosofia i, esclar, “del dicho al hecho”. Potser, del que es tracta, és que les coses que ens diuen no siguin les que volem escoltar, que la vida del que ens ho diu no sigui exemple de res. La veritat, em temo, és enemiga dels ídols, categoria a la que molts arriben, tot sigui dit, malgrat ells mateixos.

Publicat a la revista Valors, el juliol de 2017.

dilluns, d’agost 28, 2017

Suboficials



Els suboficials més petits són els més orgullosos.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 70.

dissabte, d’agost 26, 2017

Càncer



Set anys com set matalassos prims,
apilats en algun racó entrefosc de la memòria.
I els mesos, que arriben gairebé fins al sostre.
I le setmanes, cosides per tots quatre costats,
ja impossibles de recuperar.
I els dies, que es van impregnant
de l'olor persistent de llana humida.
I entre dia i dia, aquesta nosa menuda
i esfèrica que creix al ritme de la por,
com un gangli enfadat amb la sang.

Gemma Gorga, poema "A la sala d'espera, recordant un conte", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 14.

dilluns, d’agost 21, 2017

Fantasmes


Així com la por crea déus, l'instint de seguretat que tenim inculcat crea fantasmes.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 69.
Il·lustració: Brown Lady of Raynham Hall, una fotografia de fantasmes de Captain Hubert C. Provand, prublicada a Country Life el 1936.

dissabte, d’agost 19, 2017

Créixer endins


Flors
i barrets
i ungles
i portes

creixen enfora.

Si mai creixen endins
és perforant
el túnel terrós
del dolor.

Un dolor que coneixen
coves
arrels
i orelles
i dones,

que han après
a créixer endins.

Gemma Gorga, poema "El sentit del creixement", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 13.

dimecres, d’agost 16, 2017

Retrotopia o futur



L'últim llibre de Zygmunt Bauman, publicat pòstumament, hauria de ser de lectura no sé si obligatòria però gairebé. El sociòleg d'origen polonès, que (no sé si a desgrat seu) va formular el famós terme "líquid" per referir-se a la característica dominant de les relacions humanes contemporànies, després de la pèrdua dels referents de la modernitat, ens regala un altre neologisme amb què titula el llibre: Retrotopia (Arcàdia, Barcelona, 2017). És a dir, l'adopció, per part de les ideologies dominants, sobretot a Europa, de perspectives utòpiques basades en la nostàlgia d'un (real o no) passat idealitzat, en contra del futur utòpic, fracassat (p. 14). 

L'autor aplega la seva reflexió en quatre capítols, una introducció i un epíleg. A la introducció ens situa en el marc teòric i ens adverteix del seu propòsit: "desentrallar i descriure alguna de les tendències més destacades (...) en aquesta etapa incipient de la 'retrotopia' (...). En particular, la rehabilitació del model tribal de societat, el retorn al concepte d'un jo primordial i impol·lut, predeterminat per factors no culturals o immunes a la cultura i, en conjunt, l'abandonament de l'opinió en voga avui dia (...) de les característiques essencials i pressumptament no negociables i sine qua non de l''ordre civilitzat'" (p. 19). I em sembla que ho aconsegueix.

Els quatre capítols es despleguen sota la pregunta d'un "Retorn a Hobbes?" (p. 25) que ja diu molt, sobre el desdibuixament actual del poder, i sobre quatre afirmacions dels nous retorns que successivament titula. En primer lloc, a les tribus (p. 71), sobre els nacionalismes i altres identitarismes. En segon lloc, la desigualtat (p. 117), on destaca la seva aposta per la renda bàsica universal. I, per últim, l'úter (p. 159), on descriu el jo exclusiu de l'actual cultura. La paraula benestar, exemplifica, ha passat de qualificar unes mesures socials estructurals de redistribució de recursos a fer-ho en aspectes relatius a la salut, l'oci o la cuina (p. 173). En l'epíleg ("Mirem cap al futur, per variar", p. 203), cita profusament el Papa Francesc, especialment en aquest discurs davant el Parlament Europeu, publicat a Catalunya Religió (aquí). Un futur conscient tant dels perills contra els quals s'enfronta (retrotòpics) com de les temptacions utòpiques que l'han fet fracassar.

Seria molt llarg d'assenyalar les principals aportacions i reflexions d'aquest assaig, però val la pena, tant per l'acurada definició d'aquests trets ocults, o no tant, que amenacen ja el nostre present social i polític, com per les atinades referències de les que beu. Recomanaria, però, que els catalans almenys ens llegíssim el capítol "retorn a les tribus" amb el qual tindrem algunes claus per llegir el què ens està passant, a les portes d'un alliberament que s'anuncia cada any per la tardor i no acaba d'arribar mai. Un "retorn a 300 anys enrere", com diuen alguns indocumentats, però fidels a la "retrotopia" més propera que tenim a casa. 

La tesi de Bauman es podria resumir, amb el precedent del primer capítol, que l'increment del nacionalisme europeu (i potser també altres populismes) es deu precisament a la crisi dels estats, de les sobiranies territorials i de la política que acullen per fer front als conflictes actuals, per als quals són insuficients. "Un cop desposseïda del seu poder per configurar el futur, la política se sol transferir a l'àmbit de la memòria col·lectiva, un àmbit molt més fàcil de manipular i administrar" (p. 86). I, citant Ernest Gellner, afegeix que "el matrimoni de l'estat amb la nació és una contingència històrica, no pas una llei natural, si bé la funció del nacionalisme consisteix en negar el primer i afirmar la segona (p. 88). Em temo que la demanda d'un "estat propi" i les justificacions habituals dels que ho defensen, aquí a casa nostra, no fan més que seguir les tendències centrífugues de la principal amenaça europea. Si més no, s'hi assemblen massa.

dilluns, d’agost 14, 2017

Samarretes al Palau



Diògenes anava amb vestimentes llardoses per a les esplèndides catifes de les cambres de Plató. "Axí calgigo l'orgull de Plató", deia. "Ja -replicà Plató-, però amb una altra mena d'orgull.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 66.

dissabte, d’agost 12, 2017

Habitat d'abans



I les ombres, que llisquen paret avall
mentre dispenso l'oli de la memòria
a la filera inacabable dels absents.

No volia compartir aquest vespre amb ningú,
però cada racó de solitud
estava habitat d'abans.

Gemma Gorga, fragment del poema "Sopant a soles", a Mur, Ed. Meteora, Barcelona, 2015, p. 9.
Il·lustració: Antonio López, Lavabo y espejo, 1967.

dimecres, d’agost 09, 2017

Avui és Santa Edith Stein



TERESA BENEDICTA DE LA CREU
EDITH STEIN

Cum laude en empatia i fe en la vida eterna,
una cambra de gas serà la scientia crucis
que et durà des d'Auschwitz, feta cendra, a la glòria.


Ponç Pons, Fragment del poema "Tres Tereses", a Camp de bard, Ed. Proa, Barcelona, 2015, p. 111.

dilluns, d’agost 07, 2017

Crims


De tots els actes criminals, només surten a la superfície aquells sobre els quals sabem alguna cosa.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 61.

dissabte, d’agost 05, 2017

Penyores



Els núvols són penyora de la llum,
i la fruita, penyora de l'aigua dels horts.

Pere Gimferrer, fragment del poema "El passatgers", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 55.
Il·lustració: David Hockney, Garrowby Hill, 1998

dimecres, d’agost 02, 2017

¿Vida mediocre o mort heroica?



El gènere de Javier Cercas, que en un altre llibre recent reivindica com a novel·la, és aquest enterenyinat metaliterari de recerca històrica, composició del relat amb making off, relat pròpiament, vicissituds personals que l'acompanyen, etcètera. I el tema, el seu tema, potser és el de la memòria, concretament en l'aproximació a través de testimonis o de casos molt concrets de fets significatius de la nostra memoria col·lectiva més o menys recent, amb una ferma voluntat de conèixer l'altre ....i potser descobrir-se un mateix. I potser reclamar que fem alguna cosa més, junts, que no pas barallar-nos i prou. No sense polèmiques, esclar. Amb un resultat, em sembla a mi, extraordinari.

Una prova d'això, tot i que a mi em resulta un pèl pesat el relat de guerra, és el llibre El monarca de las sombras (Literatura Random House, Barcelona 2017), on ressegueix la pista d'un oncle de la seva mare, Manuel Mena, mort jove al front d'Aragó, on combatia des del bàndol franquista. El que val la pena, sobretot, doncs, és el procés de recerca, les preguntes que es fa, els qüestionaments que aporta, el periple vital i interior que viu l'escriptor en endinsar-s'hi. I la sospita d'una possible transformació d'un soldat joveníssim que creu profundament en els seus ideals a un moribund que, massa tard, se n'adona que al que cal ser fidel és a la vida. Cercas utilitza els clàssics per explicar-nos-ho.

[Al llit de mort, el tinent li podria haver dit] que era el Aquiles de la Ilíada, no el de la Odisea. Que en el reino de los muertos no pensaría que es preferible conocer la vejez siendo el siervo de un siervo que no conocerla siendo el monarca de las sombras. Que nunca sería como el Aquiles de la Odisea, que nadie le había engañado, que no le mataba un malentendido. Que la suya era una bella muerte, una muerte perfecta, la mejor de las muertes. Que iba a morir por la patria" (p. 286) 
(...) Lo más probable es que mi madre se hubiera pasado la vida hablándome de Manuel Mena porque con Manuel Mena o la muerte de Manuel Mena había comprendido hasta quedarse sin lágrimas que es mil veces preferible ser Ulises que ser Aquiles, vivir una larga vida mediocre y feliz de lealtad a Penélope, a Ítaca y a uno mismo, aunque al final de esa vida no aguarde otra, que vivir una vida breve y heroica y una muerte gloriosa, que es mil veces preferible ser el siervo de un siervo en la vida que en el reino de las sombras el rey de los muertos. (p. 272).

Aquest és el dilema. 

dilluns, de juliol 31, 2017

La pudor de les paraules



Quina vergonya, la majoria de les nostres paraules són estris dels quals s'ha abusat, que solen fer pudor encara de la brutícia amb què els anteriors propietaris els van profanar.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 60.

dissabte, de juliol 29, 2017

L'instant etern


L'instant etern és la mortalitat.
L'instant etern és la immortalitat.
El mirall entelat de llum de sol,
el cop de puny del cel de primavera.

Pere Gimferrer, fragment del poema "Tacita per umbra", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 51.
I·lustració: Joan Miró, Blau I (1961), Centre Georges Pompidou, París.

dimecres, de juliol 26, 2017

Que expropiïn Caritas




L'opinió pública, pel que s’ha vist, no sabia per on decantar-se. Podia considerar la proposta de la Cup, que va crear certa polèmica aquest mes de juliol, d'expropiar la Catedral de Barcelona i convertir-la en un equipament municipal com una bogeria iconoclasta i provocadora dels simpàtics polítics uniformats amb samarretes, que tant de colorido donen a les nostres avorrides institucions. O, si creien que es tracta d'una proposta política d'un partit amb representació institucional i que, podrien prendre-se-la seriosament encara que sigui per denunciar-la, també políticament. Jo, que sóc així de babau, opto per aquesta última posició. A mi no em fan cap gràcia i per això me'ls prenc en sèrio. Ni els ric els acudits ni els tracto amb la condescendència que molts dels nostres compatriotes, inclosos força cristians, s'han acostat a ells com a "nous franciscans". I encara hi ha una altra raó per prendre's la Cup en sèrio: dels seus escons depèn l'actual Govern de la Generalitat, la legislatura i el desafiament secessionista. Poca broma.

El primer que cal dir, doncs, és que la proposta és un atemptat a la llibertat religiosa. I diu molt del país on som que, amb raó, és capaç de mobilitzar-se contra el tancament d’una mesquita o el mínim antisemitisme o xenofòbia, i tolera que algú pretengui que els poders públics tanquin llocs de culte cristians. Si algú es pensava que a Catalunya estem exempts dels corrents ultres i intransigents que recorren Europa ho porta clar. I és un greu error permetre’ls-ho només perquè són “dels nostres”, ja ens entenem. Hi ha un seriós problema en la consideració pública del fet religiós. Cristià, sobretot.

I el segon que caldria comptar, amb més calma, és què li costaria a l’administració pública haver d’expropiar tots els béns de l’Església, posats a fer, perquè potser li surt a compte, a aquesta última. Perquè, esclar, hi ha les atraccions turístiques de la Catedral i la Sagrada Família, però en el paquet hi podríem posar els milers i milers d’esglésies, monestirs i ermites que costen tant de mantenir, la majoria d’escoles religioses concertades que estalvien costos a l’Estat o les residències o altres iniciatives socials que cohesionen les nostres ciutats i barris com ningú (i calladament). I Caritas! que expropiïn Caritas i pretenguin fer tot el que fa pagant funcionaris. Mireu, pel culte, ja s’apanyarien (els primers cristians bé que ho van fer), però, per tota la resta, les maldecaps que es treurien de sobre potser valdrien la pena. Que tot això altre ho faci l’Estat i nosaltres dediquem-nos a resar, dirien. Tancats a casa, això sí, i sense patir per si paguem o no l’IBI o 13TV. Com m’agrada el nou país que ens preparen aquests xicots.

Article per a la revista Foc Nou.

dilluns, de juliol 24, 2017

A dalt i a baix


El poble s'arruïna desitjant la carn contra l'esperit, i l'erudit, desitjant massa l'esperit contra el cos.

(...)

Solia anomenar les seues facultats superiors i inferiors Cambra dels Lords i Cambra dels Comuns, i molt sovint la primera aprovava un bill [projecte de llei] que la segona rebutjava.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, pp. 43-45.
Il·lustració: Robert Mapplethorpe, Philip Prioleau (1982)

dissabte, de juliol 22, 2017

Acostumar-se


L'espoli de la nostra vida, ara:
acostumar-se a esdevenir mortal.

Pere Gimferrer, fragment del poema "Observatori", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 44.

dimecres, de juliol 19, 2017

La mort dels "dolents"



No vull entrar en la xerrameca entre moralista i justicialista, per no parlar de les càbales, que envolten el cas de la mort, aquest matí, del que fou president de Cajamadrid, Mguel Blesa, una de les icones de la corrupció a Espanya vinculada als governs del PP, que ara veu la llum (espero que tota la teca, i tota la llum) als jutjats. Això últim, contra el que molts diuen, és el millor que ens pot passar. No tant que no hi hagi corrupció (o assassinats, o robatoris, o abusos...), cosa que em temo que és un dels nostres distintius com a humans ("on hi ha corrupció hi ha vida", diu un antic vers de Narcís Comadira), sinó que un dia arribi a aflorar i es pugui jutjar. Moltes coses no funciones, esclar, però val la pena destacar quan ho fan, encara que el que ens mostra ens irriti.

No vull fer-ho i no ho faré. Em preocupa, molt més que la notícia i, segurament, molt més que la corrupció, alguna de les conclusions que he tret fent un cop d'ull a les xarxes socials. Ja sé que és un error extrapolar el que s'hi diu al que pensa en realitat la gent, però és molt significatiu d'un dels corrents de fons, crec, de la nostra cultura: el poc respecte que té la vida, la vida dels altres, i la pròpia, de retruc. No cal que es mori ningú per comprovar-ho, esclar, però la mort, aquell silenci definitiu de l'altre, aquell enorme misteri que ens hauria d'imposar, almenys, una mica de respecte, diu molt de nosaltres mateixos quan ens hi enfrontem. Bé, com ara, quan algú relativament famós mor (i si és en circumstàncies violentes no del tot aclarides, pitjor), o com quan se'ns mor algú que estimem o, sobretot, quan el metge ens dona tres mesos de vida.

Quan es mor algú que, per dir-ho suau, no genera cap simpatia, contra la mel·líflua reacció narcisista amb la qual amortallem els bons, molts treuen la pitjor versió de la justicia divina que tots portem a dins. Contra la qual es va inventar la justícia humana, per cert, aquesta cosa avorrida d ela pressumpció d'innocència, de la prova de càrrec o de la reinserció dels reus, per exemple. Aquesta cosa insuficient que, en els casos més avançats, no condemna a mort els assassins, ni escampa la culpa entre els descendents dels culpables i construeix presons amb gimnàs i instruments de dasratificació. No. La justícia divina que duem a dins, sovint, la planifiquem al bar mirant la tele, o en una sobretaula pesada de conyacs, o aplaudint el final de Nit i dia. Parlo d'alguns comentaris que celebraven la mort d'aquest senyor, o que la situaven com una simple dada d'una anàlisi (per dir-ho d'alguna manera) que reconfortés la seva maniquea visió del món. Com si amb una escopeta al pit arrabasséssim el mal d'aquest món. Com si fos aliè del tot.

La mort violenta, o provocada, d'algú és un fracàs. Sigui un suïcidi o una conspiració malèvola, una altra. Un fracàs de tothom, del mort i dels qui el vetllen, i dels que se'n riuen. Un fracàs personal del que no veu sortida, sortida digna almenys, a la seva vida. Un fracàs de la justícia (humana), perquè no pot fer la seva feina. Un fracàs de la societat perquè, en proscriure el mal com a inhumà, es nega a vèncer-lo mirant-lo a la cara convertint els homes i les dones en éssers menys lliures. La llibertat, desenganyem-nos, consisteix en acceptar que a la vida dels homes hi ha mal. I que aquest sempre estarà barrejat, que mai el podrem aïllar, ni potser descriure amb precisó; que és inevitable, en resum. Com a molt, el podem gestionar, cosa que inclou els límits, a vegades en forma de barrorts de presó. 

Encara hi ha un altre fracàs, doncs. El fracàs moral. Si el mal és consubstancial al projecte d'home lliure en què es basa, en teoria, la nostra civilització, d'on vé, el bé? Doncs del seu costat. De la reparació. D'haver vist -com deia- l'infern i parlar-li de tu a tu. De canviar la lògica "tu em fas, doncs jo m'hi torno". De comprovar el poc valor que té el gran valor que havies acumulat. De qui ja no espera res de les habituals mamelles amb les que justifiquem la nostra dependència infantil a tot el que ens dona seguretat. 

Jo espero això, dels dolents. Que em facin veure-hi clar. No que es matin. O que els matin.


Foto: Uly Martín / El País