dijous, de juliol 31, 2014

Els personatges de Tusquets

Un bon llibre per aquest estiu és l'últim que ha escrit l'arquitecte i pintor Óscar Tusquets, Amables personajes (Acantilado, Barcelona, 2014), del qual m'agrada molt el que escriu, hi estigui o no d'acord. Té un estil molt directe i basteix retrats de persones que admira ("amables", és a dir, que es fan estimar) sovint des d'una anècdota molt reveladora i divertida. Cita, de Mérimée la frase "De la historia solo me interesan las anécdotas" per advertir, a continuació, "por favor nitelectuales, denme anécdotas, que las conclusiones ya las sacaré yo mismo" (p. 203).

Agraiexo que Tusquets no amagui dues coses. Una, allò que no li agrada dels personatges, fet que s'acostuma a obviar quan parlem d'algú que admirem. Dues, els canvis propis d'opinió, que sovint són presentats com a febleses. Els seus canvis respecte a Dalí o Gaudí són, trobo, molt reveladors.

Enmig, una certa idea de l'estètica, de l'art (un gran artista és a qui l'obra depassa a bastament les seves intencions conscients, dirà a la p. 167), de la noció d'amistat, del ridícul, del mestratge, del país que ha evolucionat amb ell, etc... i una constant reivinficació de l'experiència com a font de coneixement. Que és just el que espero que, per molts anys, ell, tots vostès i jo mateix, acabem adquirint abans de llençar-la al nínxol.

dimarts, de juliol 29, 2014

Pujol, proposta i enllaços


No, no us atabalaré amb el meu sermonet sobre Jordi Pujol, a qui mai no he votat, ni molt menys idealitzat, les polítiques del qual he volgut canviar i que, a més, ha tractat amb rebuig els qui ho fèiem, enviant-nos (això sí, de dos en dos) a la merda. Podria ser l'ocasió de la revenja, ara que ell mateix ha reconegut uns fets delicitius del fisc que ha mantingut en secret durant més de trenta anys. Quan vaig entrar al PSC, encara supuraven les ferides del cas Banca Catalana (que descriu tan reveladorament Raimon Obiols, uns anys més tard, aquí) i, poc temps després, vam viure a Mataró esdeveniments propis de l'època, molt relacionats amb l'aleshores president. Per últim, tampoc és fàcil d'oblidar l'actitud de CiU cap a la meva humil persona davant una imputació que va desfer-se com el sucre en comparació a coses bastant més greus que els cauen al damunt, i no parlo ara del cas de Pujol. De manera que seria molt lògic fer el posat de "jo ja ho deia", trencar-se una mica les vestidures i quedar-se tan ample com si fos en Manelic que ha matat el llop.

Més aviat, al costat d'aquesta lògica sensació, que vehiculo amb una mica d'humor i que la justícia i la hisenda pública aconduiran millor, espero, també he de dir que odio l'acarnissament públic de Pujol, com de qui sigui. Em sembla igualment condemnable. No hem de ser com els que, a les portes del Parlament, insultaven Obiols, per exemple («Mateu-lo! Mateu-lo!»). Precisament la Catalunya millor que volíem construir amb l'alternativa a Pujol passava, entre d'altres coses, pel respecte a la integritat física i moral de tothom, fins i tot dels pressumptes delinqüents, de coll blanc inclosos («El Govern de Convergència hauria d'anar a la presó ...per veure en quines condicions està» dèiem en una tanca una mica naïf i premonitòria). I confiar en la seva rehabilitació, no en enviar ningú a l'infern. Portem-nos amb la dignitat dels que mai engegarien l'adversari a la merda, ni de dos en dos. I que reconeixem, com hem fet alguna vegada, la seva aportació política i intel·lectual, que roman inatlerable, errors inclosos.

Dic que no faria sermonet i ja m'ha sortit. De fet, no hi volia entrar, sinó fer dues coses. Una, una proposta i, dues, recomanar-vos anàlisis d'alguns blogaires que ho fan molt millor que no pas jo.

La proposta que faig té a veure amb un fet molt secundari. Una de les millors coses que ha fet Pujol, un cop "enretirat" (com diu ell), és activar un centre d'estudis molt actiu i interessant, amb bones aportacions als debats de fons que ens interessen, com a país. Ignoro si el tancament de la seva oficina i el seu "enclaustrament", com em temo que passarà, afectaran a la Fundació, tot i que crec que sí. La proposta que faig des d'aqust blog insignificant i remot és que es mantingui, que se li canviï el nom i que s'hi vinculi tots els presidents de la Generalitat vius, com un veritable think thank transversal que aprofita el coneixement acumulat de les nostres primeres autoritats.

Quant als enllaços, aquí van

dilluns, de juliol 28, 2014

L'obra perfecta


En realidad la obsesión por la obra perfecta es una forma apenas velada de una vida permanente.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 100.
Il·lustració: secció de Villa Capra, d'Andrea Palladio (1551)

dissabte, de juliol 26, 2014

Re finats


com més
anys faig
tants més
anys fa
que no
m'hi entenc



què hi vols
parir
si som
així
de re
finats

(...)



som una
barreja
de ganes
amb games



apetit
i esperit



matances
amb matisos

(...)



sóc un
i ara un altre
i un tercer
que dorm
com un soc

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 101-106.
Il·lustració: Eduard Alcoy, Personatge engabiat (1981)

divendres, de juliol 25, 2014

¿Hem de celebrar Les Santes?



Enmig de tant d'atur, ¿té sentit fer festa? Consternats per les matances d'innocents que obren els telenotícies ¿tindrem humor de celebrar Les Santes? Constrenyits per la crisi que no ens acabem d'espolsar ¿val la pena cremar diners públics amb petards? Indignats de tot ¿per quins set sous ballarem darrere la figura d'un rei de cartró i la seva família seguit per autoritats?

Certament, les respostes de l'home contemporani poden ser múltiples. N'apunto algunes. "Bevem, bevem, que el món s'acaba", en podria ser una. És la que pren festa com rauxa, com a actualització del caos original que tot gran relat atribueix als nostres orígens, relat que, en realitat, la festa té la missió de reviure periòdicament en una "aturada de temps" que marca, a casa nostra, una oportuna Barram el dia de sant Joaquim i santa Anna, tot just acabat el caos de la nostra Nit Boja. I que té el seu correlat amb les cercaviles, l'Anada a Ofici, les dormides... és a dir, el retorn a l'ordre.

La segona resposta podria recordar-nos que, a l'atur o no, precisament ens hem passat l'any treballant, en molts casos patint, ens mereixem esbargir-nos, de descobrir-nos, els ciutadans, més enllà de les nostres utilitaristes relacions, de les nostres caselles a l'enorme màquina que semblem servir. Efectivament. Un hebraista que conec sosté que el dia festiu de la setmana, recollit després a la tradició judeo-cristiana, fou una "conquesta sindical" babilònica. En realitat, els debats recorrents sobre la desaparició dels diumenges com a dia festiu o la "racionalització" laboral dels altres festius demostra que la "patronal" babilònica busca la venjança. També a Les Santes s'hi viu, això.

La tercera resposta possible que se m'acut me la va oferir un dia l'actual Gran Rabí de França, Gilles Bernheim, en una intervenció a Barcelona sobre el sàbat, el dia sagrat obtingut pels nostres amics sindicalistes babilònics, segons l'hebraista citat, i incorporat des d'aleshores al relat bíblic. Allà (Gn 2:1-3), hi diu "Així van quedar acabats el cel i la terra amb tots els seus estols. El setè dia, Déu havia acabat la seva obra. El dia setè, doncs, va reposar de tota l'obra que havia fet. Déu va beneir el dia setè i en va fer un dia sagrat, perquè aquell dia reposà de la seva obra creadora".

El Gran Rabí interpretava el sàbat, doncs, com "el lloc de l'absència de Déu", donat que deixa de crear i descansa, tot i que n'esmentava el seu "caràcter sagrat", és a dir, de "lloc de Déu". Per tant, un espai laic que és alhora sagrat. Un espai de retirada perquè tota la creació gaudeixi del món i celebri la seva existència. Certament, la festa major de Mataró també és un espai de retirada perquè les criatures mataronines gaudim de la nostra existència, vegem que és "sagrada" (que ningú no la pot degradar, doncs) i ho celebrem. 

La Missa de Les Santes, l'acte més genuí de la nostra festa, també és una mica això. El fet litúrgic és molt important, la missa és solemne i l'acte religiós (fer explícit a Déu) és evident. Però s'hi produeix aquesta retirada, aquesta presència sagrada d'allò laic, amb la irrupció de la música, o sigui dels sentits, i del cant del poble en representació de tota la ciutat, creients o no, bons ciutadans o potser no tant, del "país normal" o del "subnormal". Aleshores, la ciutat celebra el món on viu. I per això, avui més que mai, clama "dona nobis pacem" amb una força que no sabia ni que tenia.

Bones Santes!

Article pubilcat al digital Capgròs. També publicat a CatalunyaReligió, en català i castellà.

dimecres, de juliol 23, 2014

10 anys fent el blog

Demà aquest blog fa deu anys que el vaig obrir, sense saber massa bé què fer-ne. Més o menys com ara, tot i que he sofisticat la ignorància. En deu anys han canviat moltes coses, a nivell laboral, més personal, etc... Ha canviat també força el panorama polític, la manera de relacionar-se per internet (dels blogs a les xarxes i la missatgeria) i, pel que rellegeixo de tant en tant, algunes de les meves opinions (per sort). També he canviat la freqüència, de diària a un post cada dos dies, més o menys. Fins i tot ha canviat la manera de dir "blog", que jo encara conservo al títol en l'anterior accepció, que em sembla més ambivalent.

Ja he dit moltes altres vegades què ha significat, almenys per mi, aquesta eina autònoma d'expressió. En general, n'estic molt satisfet. Per tant, ara us toca a vosaltres dir-hi la vostra, els pobres lectors que algun dia heu tingut la pietat de llegir-me. He demanat a unes quantes persones que em responguin a tres qüestions (a les que us podeu sumar als comentaris), que són
  1. Si mai llegeixes algun post meu del blog, què t'agrada més?
  2. I què t'agrada menys?
  3. Vols saludar els lectors? Doncs escriu-los.
Tot i així, han fet el que han volgut, això que els vaig avisar que no buscava elogis... Són uns incorregibles. I no saben pas com els ho agraeixo.

Cinto Amat

Ramon, deu anys de blog diari signifiquen molta dedicació. En sóc un seguidor habitual. A vegades em pregunto d’on treus el temps per a mantenir una fidelitat tan fèrria a les noves pàgines en blanc,cada vegada que obres el teu blog, per deixar-hi els teus missatges i opinions. Diria que ets un bon repartidor de joc. Em sorprèn la teva capacitat de distribuir, acotar, subratllar, criticar, ironitzar i aprofundir, les aportacions d’altres. Sé que tens uns temes de fons constants, que llinden amb la sociologia, l’art, la política, la teologia, la literatura, els límits, les contradiccions i els horitzons. I molts més. M’agrada que et facis respectar en les teves provocacions, en les ganes de posar interrogants a moltes certeses, en el propòsit d’anar sovint a contracorrent, perquè no és gens fàcil. T’has fet un lloc en aquest món dels blogs, i em sembla que a uns quants ens has suggerit un camí  a seguir. No hauria pensat mai que a partir de les paraules escrites en l’anonimat més absolut, sense pensar en ningú en concret a qui puguin arribar, s’arribés a forjar una amistat que va prenent caràcter en el silenci de la lectura, en la constatació de moltes empaties, de moltes històries que no s’han conviscut però que s’arriben a compartir. Que duris deu anys més, almenys.

David Casals

En Ramon és un polític diferent a qui respecto: ha sabut passar a un segon pla quan la majoria dels seus companys d'ofici s'eternitzen. I també sap marcar perfil propi davant de tres de les grans passions de la seva vida, tres institucions que s'afronten un futur incert: els partits socialdemòcrates europeus, les ciutats i l'Església Catòlica.

Espero, Ramon, que sàpigues continuar mantenint la teva mirada pròpia en els propers deu anys i que no et falti coratge per posar el 'dit a la llaga', que prou falta fa davant d'aquest llarg episodi de boira baixa que ens ha tocat viure.

Rosa-Isabel Garí 

1. Llegeixo les entrades que em criden l'atenció. M'agraden especialment les que reflexiones sobre política o religió. M'agraden perquè estan molt pensats i en alguns aspectes coincideixen amb la meva manera de veure les coses. També sembla que l'autor (és adir, tu) es calla més del que diu. M'agrada també el to irònic d'alguns.
2. N'hi ha alguns de molt curts amb imatges o breus poemes que més aviat semblen "per omplir", encara que potser és una falsa impressió meva.
3. Lectors: tenir la paciència d'escriure un bloc durant déu anys té el seu mèrit: aplaudiu!!

Fon Herrera

A la primera pregunta te contesto rápido. Los suelo leer casi todos (o al menos los que pillo al vuelo)...y lo que más me gusta es que eres directo, agudo, no te excedes para nada en el tamaño y usas la fina ironía que tan cara se vende últimamente y tanto me gusta por lo menos a mi. Entre los temas que tocas suele leer con mucho agrado los históricos que suelen ser sobre anécdotas divertidas o que consigues convertir en divertidas (mérito indudable). A la segunda pregunta, bueno, supongo que lo que menos me gusta son los temas religiosos, pero porque es un mundo que en general desconozco desde el punto de vista del creyente y lo veo con más distancia...pero algunos también me han parecido interesantes y sobre todo lo que valoro en general es que eres bastante sincero y no escondes tu condición de socialista y creyente...y eso siempre me ha parecido algo muy respetable y muy ejemplarizante de la propia coherencia. Respecto de saludar, pues más bien no...no tengo necesidades a esos niveles, jajaja. Espero que te sirva y sobre todo enhorabuena porque es un trabajao muy bien hecho. Un abrazo

Marcel·lí Joan


Crec que és un bloc valent i concret, sobre temes d’actualitat i que quan cal és incisiu. Valoro positivament aquesta perspectiva.


Manuel Mas

Veuràs, ja fa temps que vaig deixar de seguir els blogs dels meus amics per la impossibilitat de tenir temps per a fer-ho. Ara, quan tinc coneixement per alguna via d’alguna entrada que pot ser interessant m’hi acosto i la llegeixo. Has vist que al meu blog actual ja no enllaço amb ningú i tampoc tinc pretensions de ser llegit. Llavors, perquè tinc un blog? Doncs, mira, és per mi una espècie de diari d’aquells que es feien abans que enlloc de tenir-lo guardat en un calaix el col·loco a la llum pública per si algú vol tafanejar-lo. Res més.

Respecte al teu blog i els seus deu anys: Quan algú vulgui analitzar qui ets o qui has estat, ja que has estat personatge públic, sols haurà de repassar les entrades que has anat fent durant aquests anys. Hi trobarà de tot, però sobretot et trobarà a tu, el que t’ha agradat, interessat, preocupat, ... Hi trobarà la teva política, la teva cultura, la teva religió, ... et robarà a tu. No està malament que la gent deixi de la seva pròpia mà el què és i el què pensa per si pot servir mai a algú que vulgui entendre la societat d’un determinat lloc i moment. Felicitats per l’aniversari.

Xevi Noya

1. El llegeixo poc, haig de reconèixer-ho. Però quan anuncies alguna entrada del teu blog al Facebook o al Twitter de temes que em són molt propers, llavors, sí que els dono un cop d'ull. Hi ha reflexió, una determinada visió del món en tots els sentits (visió que més d'un i de dos cops no comparteixo i que m'altera). Són textos argumentats, amb aquella ironia justa quan cal. I m'agrada veure una constància en l'escriure que no tinc (ni tindré).
2. No m'agraden determinades visions respecte certs temes. Però vaja, jo dic blanc, tu negre i potser en unes quantes generacions arribarem a un gris còmode. I si estàs de celebració, no cal seguir dient allò que no ens agrada, què carai, que cal felicitar-te!!!
3- Amics, coneguts i saludats d'en Ramon virtual, avui, en motiu dels 10 anys, desitgem-li'n uns quants més. Siguem originals: Anys Ramon Per!!!

Ramon Radó

1. Llegeixo el blog bàsicament a través del Feedly (el meu lector de RSS) i sobretot segueixo els articles de política (dec ser raro), com més heterodoxos millor, i també m'interessen els que parles sobre identitat (des de la mataronina a l'europea, passant per les del "procés"). Els versos i els fragments de lectures, com que són píndoles de consum ràpid, també les acostumo a seguir. De tota manera, sóc un lector força anàrquic, puc estar dies sense llegir i, després, empassar-me vuit o deu entrades de cop

2. No és que m'agradi poc, sinó que sóc molt ignorant en el tema, però els articles sobre art normalment els passo de llarg (perdona'm)

que acabeu de passar un bon aniversari, el blog i tu.

Post Scriptum:



dimarts, de juliol 22, 2014

Quim Puig, les emocions de la festa

Foto: Quim Puig
Diuen que Joaquim Mir, quan buscava boniques vistes a Mallorca o on fos per pintar i trobava un bon paisatge, es girava i es deia: “ara pintaré just el que hi ha a l’altra banda”. Com si aquelles plantes, roques o camins tinguessin més mèrit pel fet d’haver contemplat cada dia, des de sempre, aquest magnífic paisatge. A les fotos que surten a la premsa els dies del Saló Eròtic de Barcelona passa una cosa semblant. Les més interessants corresponen a les cares dels assistents, que diuen molt més del desig i la condició humana que les acrobàcies que van a veure. 

El fotoperiodista Quim Puig (Tordera, 1975) exposa fins a finals de mes, a Mataró, la seva particular mirada de la festa major d’aquesta ciutat, Les Santes, protagonitzant l’exposició anual del fotògraf oficial de la festa de l’any anterior. La seva mirada, en rigorós blanc i negre, que només abandona en una petita sèrie de quatre instantànies en que es relata, literalment, l’erecció de Robafaves, el gegant més represntatiu de la ciutat, entre masses. També es fixa justament en l’impacte de la festa i els seus moments a la cara de la gent. La cara de la gent ho diu tot. 

A l’art, aquest és una de les grans aportacions de la modernitat. Que per la cara paguem. La quantitat d’emocions que és possible de descriure en els retrats té el seu precedent, o correlat, en els estudis d’expressions que es van fer famosos als segles XVI i XVII i, en la pintura, en alguns quadres corals en què cada personatge representa una emoció. El seu clímax el situem en el Romanticisme que, també en les representacions costumistes, prioritza l’emoció, en sintonia amb una gran força oculta de la Natura. 

 Tot això per dir que Quim Puig fa, des de la fotografia, el mateix. La força oculta és la festa i el que la posa en dansa són els seus rituals. La diversitat emocional es palpa en cada rostre i es concentra, sobretot, als ulls negríssims que ens miren. L’espai urbà es posa a disposició de la festa, com un personatge més, però molt discret. La tensió jo/nosaltres que viu tot esdeveniment festiu es posa de manifest de manera molt eloqüent; a la festa tots fem el mateix, com si no ens fes res representar els bens adotzenats que som, però el que compta és exactament tu què hi fas en aquest ramat, com l’àvia que fuig de les espurnes. 

Article per la revista Valors (juliol 2014)
 “Gent x Santes. Fotografies de Quim Puig” es pot veure a l’Ateneu Fundació Iluro (La Riera, 92; Mataró) fins el 29 de juliol.

dilluns, de juliol 21, 2014

Poeta


[Per a Hölderlin] los dioses, los dioses de los hombres, no han muerto sino que aguardan en silencio el redescubrimiento que los mismos hombres deberán en el futuro realizar. Mientras tanto la función del poeta es esencialmente mediadora, alguien que está colocado entre el ruido de la vida cotidiana y el silencio de las profundidades.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pàg. 83.
Il·lustració: Retrat de Hölderlin.

dissabte, de juliol 19, 2014

Ex ploradors


i tu
què deies
que vols
parir?



tirar
tots dos
per dos
camins?



o un
ca d'un?



cap no


cap no?

siguem-
hi camps
a través
dels ex
ploradors

riguem-hi

i jo
que ja ho sé
què vull
però
no sé
ni on
t'ho tinc
ni què nom

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, pp. 99-100.
Il·lustració: Fotograma de La reina de África, de John Huston, EUA, 1951.

dijous, de juliol 17, 2014

Creure avui


Fa poques setmanes s’han celebrat els primers vint-i-cinc anys del programa “Creure avui”, produït per l’Arxiprestat de Mataró i emès per la televisió local m1tv. La celebració ha comptat amb l’edició d’un llibret commemoratiu, vàries conferències i una missa d’acció de gràcies. El programa té una periodicitat setmanal, hi col·laboren unes quantes persones (al llarg dels anys la llista és interminable) i compta amb diferents espais, tot amb una factura més que acceptable. Això em fa pensar en tres coses.

La primera, per destacar que la creació del programa es degué a l’impuls de l’aleshores arxiprest, Josep Colomer, i d’un ateu irreductible que dirigia la televisió aleshores independent, en Josep Lluís Lligonya, que ja ha mort. Tots dos van veure que els convenia entendre’s i no els va costar gens. Qüestió de caràcter, sí, però també d’intel·ligència. La segona, per destacar també el paper del director del programa des del principi, en Ramon Safont-Tria, un veritable líder, pacient, abnegat i professional (i va arribar dirigir també un temps el programa “Signes del temps” a TV3).

I la tercera, posar de manifest que, fonamentalment, la missió de l’Església és comunicativa: la d’anunciar la bona nova. Tant a través de la tradició, com de la litúrgia, de la catequesi, la reflexió o de l’expèriència. En un món com el nostre, hiperconnectat, versàtil i abundant en possibilitats comunicatives, trobo que encara no es veu prou la prioritat que té per als cristians entrar a l’àgora de la comunicació moderna, tot i els riscos. També, i potser més, a nivell local, sense roucos que distorsionin. I fan bé, els mitjans, entre la progressió geomètrica d’informació, oferir gruix, criteri, sentit (tot i que compartits) que facin possible el miracle de la comunicació. Això deu ser creure, avui.

article per a revista Foc Nou (jul. 2014)

dimarts, de juliol 15, 2014

Les lliçons del foc i les cendres d'Ignatieff



El pare del canadenc Michael Ignatieff va estar a punt de ser nomenat "governador general" (una mena de cap d'estat representant la Reina) pel primer ministre Trudeau, que finalment es va decidir per un altre quan el primer ho tenia coll avall. "Mi padre me confesó en una ocasión que el fracaso es lo mejor que le había ocurrdio en la vida", reflexiona Ignatieff en narrar aquesta anècdota a l'inici del llibre Fuego y cenizas. Éxito y fracaso en la política (Ed. Taurus, Madrid, 2014, pàg. 37), escrit per explicar el seu pas per la política canadenca, fins fa quatre dies, on hi igressà després de viure uns anys a Londres i Harvard fent de professor i que la deixà després de l'estrepitós fracàs de la formació que liderava, el Partit Liberal (de centre), el que té més experiència de govern.

El propi autor fa notar com els principals teòrics de la política moderna, sense voler-s'hi comparar, han escrit els seus millors tractats un cop desallotjats del poder, des de Maquiavel a Max Weber, i és una bona perspectiva si un se sap espolsar el ressentiment i cobrir d'humilitat. Crec que el llibre, en gran part, ho aconsegueix. El relat del seu pas per la política, amb les característiques pròpies del Canadà (americanes en algunes coses, europees en d'altres) exposa amb precisió quins són els elements clau a tenir en compte en una dedicació com aquesta. El joc de rivalitats (que al món anglosaxó està perfectament integrat en els processos de primàries), la pregunta sobre per què i per qui treballes, la vocació política, les tensions entre els interessos locals i els generals, la necessitat de la visió estratègica, la primacia de la valentia sobre el càlcul (segons Maquiavel, curiosament), la combinació entre "cap" i "entranyes" (p. 44), la vida absolutament anormal dels polítics i el seu impacte psicològic en un mateix, el paper de l'atzar, les relacions amb els mitjans, el joc brut, les relacions entre contrincants, les il·lusions i lleialtats, el necessari contacte directe amb la gent "normal", els límits de la professionalització, etc... Tot això hi surt, crec, molt ben reflectit. I seria, em permeto dir, d'obligada lectura per tot aquell que, ara que es preparen eleccions municipals, tingui ganes d'entrar en aquest meravellós i brutal sarau. Sarau que Ignatieff homenatja i recomana, de fet, que reivindica malgrat tot.

No sé exactament quin d'aquests aspectes destacar. El llibre val molt la pena, és curt (240 pàgines) i us el recomano. En un paràgraf, però (p. 128), Ignatieff es pregunta si podem esperar una percepció més positiva de la política si la manera d'exercir-la i explicar-la respon tan fidelment a aquests tòpics. I, a la pàgina següent, afirma que les qüestions, en política, es divideixen en dos grups. Les que interessen als polítics, als seus seguidors i a la premsa i els que preocupen en general, que són menys. "Puedes destruir tu carrera si confundes el  primer tipo con el segundo". Em temo que estem envoltats de polítics altruistes, que pensen poc en la seva carrera, doncs. 

(Amb el de Nadal i el d'Obiols, aquest és el tercer llibre de memòries polítiques que llegeixo, aquest any; ¿he de demanar hora ràpidament al psiquiatre?).

dilluns, de juliol 14, 2014

Tragèdia


En su El nacimiento de la tragedia (...) Nietzsche cree que el elemento trágico por antonomasia es el juego que se desarrolla al romper el hombre el principio de individulización y al tratar de transgredir los límites humanos. (...)

En lugar de entender la Hélade como consecuencia final de una armonía estética (...). Höldrelin mantiene que lo que llamamos Grecia fue la consecuencia de un combate continuo, de una tensión casi insoportable en el seno de la cual el hombre griego, y sus artistas y filósofos, enfrentaron la contradicción entre la aspiración al orden y a la luz y la presencia acechante e invencible de la oscuridad (...), los dos elementos que tanto tiempo después Nietzsche identificaría con los principios apolíneos y dionisíacos que confluían en el juego trágico.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 78 i 82.
Il·lustració: Fotograma d'Edip rei, de Pier Paolo Pasolini (Itàlia, 1967)

dissabte, de juliol 12, 2014

Berenar



i què
berenarem?
pensava
el govern
tot greixant
el fusell

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 97.
Il·lustració: Fotograma de 'Senderos de Gloria', de Stanley Kubrik, EUA, 1957.

divendres, de juliol 11, 2014

La província espanyola dels Jesuïtes


Com deia el passat 1 de juliol CatalunyaReligió a l'excel·lent crònica de la Glòria Barrete, "Moltes són les congregacions religioses que aquest any fan efectius els processos d'unió de les seves províncies, inspectories, o zones. I si a principis de juny ho feien els Salesians, i fa pocs dies els Jesuïtes, ara hem de sumar-li una altra: les Religioses del Sagrat Cor de Jesús, que divendres passat aprofitaven la celebració del Sagrat Cor per visualitzar la unió de les seves dues províncies espanyoles, nord i sud, en una de sola". Les tres unificacions, més les que probablement hi haurà en el futur, no són flor d'un dia. Responen a un procés llarg, pensat i treballat a fons, per incrementar l'eficiència d'aquests ordes acusats, com tots, d'un greu problema de recanvi generacional dels seus membres per la manca de vocacions. Sospito, també, que la modernització dels mecanismes de comunicació fan cada dia més viable el govern d'espais més amplis. No voldria fer cap paral·lelisme barat ni oportunista, però xoca força que, mentre un corrent central molt fort de la societat catalana reclama un "estat propi", els ordes religiosos, amb discreció, facin el camí contrari integrant les seves estructures amb la resta d'Espanya. És ben bé que la realitat és polièdrica. Per sort.

La notícia em fa venir algunes coses al cap que no em puc resistir de compartir. En primer lloc, que un procés de ruptura com el que planteja el corrent independentista pot trencar alguna cosa més, per exemple els lligams afectius (i no tan afectius) amb persones que començarem a anomenar estrangers, encara que alguns parlin la nostra mateixa llengua i se sentin d'un mateix lloc. 

En segon lloc, que per moure's al món amb certa lleugeresa cal reduir estructures i no crear-ne de noves, compartir enlloc de separar, aliar-se i no entotsolar-se. Ho aprenen els ordes religiosos i també les empreses que triomfen. I les potències que dominaran, si no ho fan ja, l'escenari polític mundial. Òbviament, els espais més amplis han de ser espais d'acollida, de respecte, de fortaleses comunes i segur que l'Espanya actual no ho té, tot això i, de fet, és el que la posa en perill.

I en tercer lloc, penso si el procés no acabarà unificant encara més les províncies religioses, a Europa, i incrementant-ne el seu nombre, arreu del món. La presència del món catòlic creix, a nivell mundial, i es resitua als països anomenats "emergents". I baixa en una Europa, per cert, mancada de projectes comuns i d'una veu pròpia al nou gresol mundial. Potser aquest és el destí d'aquests ordes. Sens dubte, ho és el de Catalunya, que serà més forta i lliure si s'integra plenament en una Europa unida i amb polítiques comunes. I el camí cap a Europa porta a començar pels veïns, amb qui hem de travar noves aliances, a qui hem de convèncer del mal que fa no tenir projectes comuns. Com diu un amic meu, si els jesuïtes fan això, és que és important, perquè "aquests mai no fan res perquè sí". El que també tinc molt clar és que el pocés que ha dut fins aquí aquests ordes no respon ni a cap esperit centralitzador ni ha aplacat cap reivindicació nacional dels seus membres, entre els que hi ha de tot, com a tot arreu.

A veure si resulta que capellans i monges hauran d'assessorar els nostres governants sobre com resoldre la quüestió de "la província" sense provincianismes. Dèiem abans que una de les possibles causes de la remodelació dels ordes es pot deure a la falta de vocacions. En política també passa, això.


Publicat avui a Catalunya Religió. I aquí en castellano.

dimecres, de juliol 09, 2014

El testimoni d'en Quim Nadal



M'he begut a glop les set-centes trepidants pàgines de Testimoni de càrrec. Vint anys al servei de Catalunya (1993-2012) de Quim Nadal (Ed. Proa, Barcelona, 2014), construït a partir dels seus dietaris ordenats per blocs temàtics i temporals amb introduccions de context i amanits amb cartes o converses significatives del temps relatat en primera persona per un dels seus protagonistes. La Laia Bonet, a la presentació, proposava diverses formes de llegir el llibre. En Manuel Mas, a mitja lectura, apuntava dues característiques en les que se sentia identificat (a favor o en contra); una, la sensació d'outsider enmig de la política "barcelonina" i, dues, l'obsessió pels mitjans que presideix el dia a dia de l'activitat política. Mireu l'entrevista de Sies.TV que us poso a sobre i veureu el que dic, alhora que, amb una exacta precisió, s'aborda el punt on som de l'actualitat política amb la capacitat d'anàlisi i comporomís que Nadal ha exhibit des del principi de la seva activitat política.

El llibre, no sé si ho heu notat, m'ha entusiasmat. Potser perquè la meva activitat política activa es concentra, sobretot, en aquest mateix període. O perquè el meu referent és, sincerament, els polítics amb capacitat de ser "més que polítics", cultes, capaços de parlar clar, interessats en moltes més coses que no pas la política. O perquè posa paraules on només hi vèiem fets, i encara, seguint amb el fatídic eslògan de la campanya del PSC el 2010. Paraules a vegades molt precises i sagnants, a vegades tendres i humaníssimes. Paraules que ens situen.

Potser m'ha agradat perquè es desprèn força bé el frenesí que significa l'activitat política, plena de feines, de diumenges, de reunions, de dinars a quarts de quinze, de complicacions, de petites felicitats, de fira de vanitats barrejada amb exemplars dedicacions, de cinisme i de tendresa. O per com et vénen ganes de treballar, veient-lo com ho fa. O per com degrana els objectius dels governs d'esquerres, tan desdibuixats sovint, i tan ambiciosos quant a planificació, canvis de model i obra feta de primer ordre. O per com narra les crisis i, especialment, com bullen per dins de cadascú (penso en el Carmel). O els conflictes ja estructurals que afecten la societat catalana (i més concretament el PSC) que ara es revelen fins al seu clímax. O que, si ho mirem en positiu, contenen algunes claus sobre com redreçar el futur (penso en les reticències de fons que expressen alguns membres de CiU, que si són certes dono gràcies a Déu, davant la contundència del "procés"). I potser m'ha entusiasmat, també, per les brevíssimes reflexions, per tan atinades, que van situant-se al lalrg del relat, tancat mig amargament pel lamentable espectacle del seu cessament com a president del grup socialista al Parlament.

El llibre és salpebrat de sucoses anècdotes i d'agudes descripcions, sense pietat en alguns casos, però sense perdre ni un bri d'elegància. No en poso cap exemple perquè me'n deixaria, però us asseguro que són brillants. Des dels presidents de la Generalitat fins a ministres passant per tots els personatges de la cort catalana del suquet. Brillant.

dimarts, de juliol 08, 2014

Catalunya, l'han ben armada


Amb la proposta de la "Sectorial de Defensa" de l'ANC de creació d'una força naval catalana com a embrió del futur exèrcit del nou estat independent que, pel que sembla, és a la cantonada ple de regals, ha passat el que havia de passar. Quan rasques una mica, quan es plantegen les coses en termes de faves comptades enlloc de pastanagues èpiques, això de la independència es torna ridícul. 

Fa pocs anys recordo haver llegit un article de Josep-Lluís Carod Rovira que ara em penedeixo de no conservar (tampoc l'he trobat a la xarxa) en què l'home, amb una claredat que ara enyoro, enumerava fil per randa tots els passos que calia fer per fer efectiva la independència. Els fàcils eren els primers. Eren més o menys el que passa ara i ja veieu si en són, de fàcils. Però, a continuació, Carod entrava en matèria i llistava tots els temes dels quals una comissió mixta estat/estat, si no recordo malament, avaluava els traspassos i hi posava calendari. El deute, la seguretat social, els béns de l'estat, etc.... I l'exèrcit. Aquí la cosa es complicava, a parer meu. I moltíssim. Recodo que vaig pensar dues coses. Una, que quina mandra obrir tants melons sobretot si el principal, el de la independència, s'ha fet contra el meloner. Dues, que -amb independència o sense- ja teníem greuge nacionalista, coartada, per vint anys més. A totes dues bandes, clar. I anar fent. Per més difícil que sigui, que ho és, em sembla que el federalisme és bastant més senzill.

Porteu la calculadora

De manera que trobo que obrir el debat independentista de veres, plantejar-nos amb calculadora (com a Escòcia) què ens convé més, aterrar en les polítiques concretes, és enormement convenient perquè, fins ara, detractors i partidaris, s'aferren a dues qüestions que ho amaguen. L'una, si hi tenim dret, confonent legitimitat (¿divina?) amb legalitat. L'altra, amb proclames abstractes que apel·len a la llibertat o la sobirania ignorant que aquestes dues coses depenen de molts més factors que la capacitat de traçar fronteres. Si fugim d'això i parlem de coses clares, concretes, comptables, veurem que, per exemple, potser Catalunya serà més forta si té bones relacions de veïnatge i si comparteix costos d'escala. ¿Que això no és el que passa, amb l'Espanya que tenim? Evidentment. Però passarà encara menys amb la independència express que ens hem comprat per estrenar de seguida.

Tornem al tema militar (del que ja en vaig parlar aquí i aquí). Òbviament, trobo ridícul que hi hagi qui perdi el temps dissenyant una futura Armada catalana i, qui sap, si somniant algun almirallat. Com trobaria ridícul "recuperar" les competències transferides a la UE. El món de l'economia, la política i la defensa es juga a una lliga que necessita agents grans i forts. Més forts que Espanya, clar, i més forts que l'actual Europa. Tant per competir amb els altres pols mundials (la Xina, els EUA, Índia, Brasil, Golf Pèrsic, Rússia, països emergents provinents del subdesenvolupament...) com per enfrontar-nos a desafiaments globals, dels que rebem les conseqüències de forma localíssima: la immigració, la deslocalització, etc. Per això ho trobo ridícul. Però no entenc de cap manera que un independentista com cal, que té ho té clar, se'n rigui. ¿Què pretenen, una Catalunya sense defensa militar? ¿Ens hem begut l'enteniment?

Defensa catalana

Em sembla que sí. La Federació Catalana d'ONG, per exemple, creu que no cal cap exèrcit i que "les principals amenaces reals a la seguretat dels catalans i les catalanes són la injustícia social, la pobresa i les desigualtats globals, i que són aquestes les qüestions que s'han d'abordar en els seves vessants local i internacional". D'això n'estic ben segur. Crec que -com deia- no és tan sols la defensa militar la que hem d'abordar a nivell europeu (per costos, estratègia i eficàcia) sinó també la política i l'economia, els instruments que poden fer front a les amenaces que descriuen les entitats esmentades.

Però el món és una mica més complicat, em temo. Les potències que he esmentat tenen exèrcits preparats, grans i ben dotats, amb armes sofisticades. Enmig d'elles, i molt implicadament, hi conviuen mortífers conflictes armats de tota mena, amb milers de cadàvers i milions de desplaçats cada any. Si volem dir alguna cosa al món, haurem d'entendre que aquest, de moment, funciona així. I que potser caldrà fer ús de la força, encara que sigui dissuassòriament, per enfrontar-nos als autors de tanta mort, fam i exili si la diplomàcia no en té prou. Dir el contrari és enganyar-se. A mi, que hi hagi qui visqui enganyat m'importa més aviat poc, perquè és una manera de ser feliç. Però a mi que no m'hi impliqui. Ni tampoc al meu país. Perquè jo vull que ell continuï vivint, enganyat o no.

Un exemple

Un exemple. El nou Califat Islàmic, com havia fet Al-Qaeda, de qui s'ha escindit, fa pocs anys, ha fet públic el mapa del macro-estat que vol fer. Si us hi fixeu, inclou Catalunya, reivindicant el passat musulmà del país i no precisament com a atractiu turístic. "Arrels musulmanes de Catalunya", deuen dir els imams en plena eufòria pel "dret a decidir". Fora bromes, i veient com van les coses a l'Iraq i a Síria, ¿no creieu que això és una amenaça en tota regla? Una Catalunya independent sense exèrcit (i presumiblement fora de l'Otan), amb ports i aeroports internacionals, amb precedents de cèdules islamistes, amb centrals nuclears, amb seu de grans companyies... no us sembla un objectiu atractiu? Davant un atac ¿respondrem fent una cadena humana amb autobusos pagats per l'Òmnium Cultural? ¿Recitarem Espriu? 

No vull fer por a ningú, no sóc Fernández Díaz. Només vull fer notar que el tema s'ha de plantejar i, si pot ser, amb seriositat. Una Europa unida, federal, amb forces armades pròpies altament qualificades, amb una única política exterior, és, de fet, l'únic camí que té Catalunya. I Espanya, sigui dit de pas. Ah, precisament la primera parada d'aquest camí es diu Espanya, ens agradi o no. A mi doneu-me referèndums per això i ho voto; feu-me vies catalanes per ser un gran estat del món, i em poso la samarreta. Europa, nois. Europa. ¿Recordeu el joc dels escacs? Doncs això, millor l'obertura que la defensa catalana..


dilluns, de juliol 07, 2014

Els déus del progrés


Los dioses dejan de ser la explicación de la naturaleza de las cosas pues es, a la inversa, la naturaleza de las cosas quien explica a los dioses. Dicho de otra manera: la naturaleza del mundo implica el sentido del mundo. Cuando se abandonan los dioses olímpicos se recurre a los "dioses naturales" en la concepción de una naturaleza que también lleva implícito el sentido del hombre. (...)

No siendo Dios más que el mundo visto desde el lado de las ideas y no siendo el mundo más que Dios visto desde el lado de la realidad, Spinoza otorga al hombre la posibilidad de vivir la multiplicidad de la naturaleza como partícipe de una sustancia única y universal. (..)

Conocer es avanzar hacia las leyes todavía no desveladas mientras que dominar es utilizar leyes ya conocidas. La "edad del progreso" convierte al científico en profeta y al ingeniero en mesías.

Rafael ArgullolMaldita perfección, Ed. Acantilado, Barcelona, 2013, pp. 59, 60 i 63.

dissabte, de juliol 05, 2014

D'on ve?


d'on doncs
ve el mal
que ens vam
fer mal?

Enric Casasses, fragment de "Gener", a T'hi sé, Ed. 1984, Barcelona, 2014, p. 94.
Il·lustració. Francisco de Goya, Duelo a garrotazos, 1819, Museu de Prado, Madrid.

dijous, de juliol 03, 2014

Els candidats del PSOE davant la religió


Amb motiu de les eleccions primàries per elegir el nou secretari general del PSOE, els tres candidats han estat preguntats en tres temes relatius a la política religiosa a El País d'ahir. El que més impacta és que en aquest, com en altres temes, les seves respostes són pràcticament idèntiques i les tres són propostes negatives (derogar, prohibir, limitar). 

Tots tres proposen derogar el Concordat amb la Santa Seu (sobre aquesta qüestió ja en vaig parlar fa dos anys i mig, aquí, en un context similar), tot i que Eduardo Madina apel·la al diàleg amb els bisbes i un prudent "si tenemos una mayoría social a nuestro lado que lo permita". També hi ha unanimitat en la supressió de símbols de l'espai públic on, Madina, de nou, expressa la lletania puritana d'enviar les qüestions religioses a l"espai íntim i personal", precisament ara que la intimitat brilla per la seva absència. Disculpeu l'autocita permanent però, per no allargar, trobareu què en penso en aquesta altra entrada, aquí.

Sobre l'ensenyament de la religió. Pedro Sánchez, el candidat més oficialista arriba a parlar de sectarisme religiós. Madina insisteix en la intimitat; deu ser que, com que llegir és un acte personal, la literatura també s'haurà d'ensenyar fora de l'escola. Pérez Tapias, que s'ha confessat cristià "de base" i que representaria l'ala esquerra del partit, apunta un matís que m'agrada una mica més, proposant una alternativa aconfessional i universal per a l'ensenyament de la religió. També m'estalvio la resposta perquè ja la vaig escriure aquí.

De manera que, de nou, es planteja el tema religiós com un problema, s'ignora olímpicament el seu entrallat social i cultural i es passa per alt la importància que té, en una societat, la transmissió, estudi crític i llibertat d'exercici de les propostes de sentit profund i trascendent que hi concorren. Justament, contra la ignorància, el sectarisme o la banalitat vital, amorfa, a què sovint s'apel·la en nom de la laïcitat. Un drama.

A propòsit d'Elzo 

A propòsit d'això, recomano a tothom la lectura d'un fragment (especialment pp. 68 i ss.) del llibre del prestigiós sociòleg basc Javier Elzo amb l'horrorós i equívoc títol Los cristianos ¿en la sacristía o en la pancarta? (Ed. PPC, Madrid, 2013) en què analitza la posició dels partits espanyols davant la qüestió religiosa. Òbviament, creu que el PSOE, amb aquests arguments, comet dos errors. El primer, "regalar" la qüestió religiosa a la dreta (cita aquí a Díaz Salazar, PPC, 2007, p. 296), ignorant la forta base religiosa dels seus votants (les comunitats governades pel PSOE és on hi ha més identificació religiosa, també entre els joves; on n'hi ha menys és en les governades pel centre-dreta nacionalista, el PNB i CiU, v. p. 72). El segon és el de reproduir el marc de la confrontació dreta/esquerra i confessionals/laïcistes que hi hagué durant la II República, ara tan reivindicada, "con las consecuencias bien sabidas" (p. 69).

A aquest marc mental hi ajuda, evidentment, la posició del PP identificant les seves polítiques dins l'ortodòxia catòlica i la connivència que hi ha trobat al si de la Conferència Episcopal Espanyola i en no poques de les diòcesis espanyoles, sobretot en l'etapa de Rouco al capdavant de la primera. No cal dir que prendre's al peu de la lletra aquest marc mental jugant just al contrari és el que el PP necessita per quadrar el cercle i té, com apuntava Elzo, precedents prou preocupants com per deixar-ho estar.

La resta del sistema polític espanyol, tan convuls, no ajuda pas a resoldre res, ben al contrari. Els partits "moderats", com dèiem, amb líders cristians i suports demòcrata-cristians, lideren les comunitats amb més desafecció religiosa (Catalunya, País Basc i Navarra). Elzo esbossa algunes interessants teories, com el factor de substitució del fet religiós pel fet nacional, especialment al País Basc. També allà, explicita la profusió de polítiques d'aïllament religiós auspiciades per Bildu i seguides de prop per EA, és a dir, a tocar del PNB.

En el cas de la resta de partits, no ajuda tampoc gens el trasvàs de vots socialistes a IU (aquí ICV) o Podemos, que lideren el pol "laïcista" al frame citat. A ERC hi ha de tot, tot i que, pel que conec, hi predomina la poca diplomàcia i el "menfotisme" que tan bé descriu Joaquim Nadal en l'anècdota sobre Xavier Vendrell, quan era conseller, relatada al seu últim llibre (Ed. Proa, 2014, pp. 559 i ss.).

Cal, doncs, recuperar una política positiva cap el fet religiós, i molt especialment cap el món catòlic, per part de l'esquerra, sobretot pel seu corrent majoritari, el socialisme democràtic, com ho fa arreu d'Europa. Semblant al que ha tingut en altres ocasions o al que, per exemple, inicià el PSUC de la mà d'Alfons C. Comín i tants d'altres. Per viure aquesta dimensió amb llibertat, per trencar el marc de confrontació dual que alguns proposen (sobretot quan van mancats d'alternativa), per albirar objectius comuns, que hi són, i, en definitiva, per ajudar les persones, cadascú, a realitzar el seu projecte vital amb la màxima qualitat i profunditat possibles.

Article publicat avui a CatalunyaReligió, aquí, on també es publica en castellà, aquí.

dimecres, de juliol 02, 2014

Més erotisme, sisplau


Això va anar així. Resulta que un dissabte vaig llegir una entrevista al suplement "Babelia" d'El País. Era a un coreà de nom irrecordable que s'havia format, i viu, a Alemanya. No el coneixia de res i resulta que ja té quatre llibres publicats a Espanya, a Herder. Senzillament, em va entusiasmar. Byung-Chul Han, doncs, posava aigua al vi amb una lògica irresistible a alguns dels tòpics de la nostra societat contemporània. Sobretot, reivindicant la "conflictiva" relació amb l'altre, quant, per exemple, a la "transparència" tan cacarejada per tota l'actual ciència política; al bloqueig de tota contrarietat en les relacions humanes; a la pèrdua de la intimitat i la distància, i per tant del desig, és a dir, de l'amor; o al canvi de rols sobre l'explotació humana (de l'explotació de l'home per l'home a l'autoexplotació, sense possibilitat d'enforntar-s'hi). Em feia pensar en alguna reflexió que havia llegit de Josep M. Esquirol o en Martin Buber per qui la distància és el principi de l'ésser humà (op. cit. infra p. 24).

Aquesta entrevista deia coses tan clares, i alhora tan amagades, com que “la violencia, que es inmanente al sistema neoliberal, ya no destruye desde fuera del propio individuo. Lo hace desde dentro y provoca depresión o cáncer”, per exemple. O que  “el eros es la condición previa del pensamiento. Sin el deseo hacia un ser amado que es el otro, no hay posibilidad de filosofía”. O que “la sociedad expuesta se convierte también en pornográfica. La exposición hasta el exceso lo convierte todo en mercancía. Lo invisible no existe, de modo que todo es entregado desnudo, sin secreto, para ser devorado de inmediato, como decía Baudrillard (...). La pornografía aniquila al eros y al propio sexo”.

El doble tall de la transparència

O aquesta altra: “La transparencia que se exige hoy en día de los políticos es cualquier cosa menos una demanda política. No se pide la transparencia para los procesos de decisión que no interesan al consumidor. El imperativo de transparencia sirve para descubrir a los políticos, para desenmascararlos o para escandalizar. La demanda de transparencia presupone la posición de un espectador escandalizado. No es la demanda de un ciudadano comprometido, sino de un espectador pasivo. La participación se realiza en forma de reclamaciones y quejas. La sociedad de la transparencia, poblada de espectadores y consumidores, es la base de una democracia del espectador” (...) . “La pérdida de la esfera pública genera un vacío que acaba siendo ocupado por la intimidad y los aspectos de la vida privada”, afirma. “Hoy se oye a menudo que es la transparencia la que pone las bases de la confianza. En esta afirmación se esconde una contradicción. La confianza solo es posible en un estado entre conocimiento y no conocimiento. Confianza significa, aun sin saber, construir una relación positiva con el otro. La confianza hace que la acción sea posible a pesar de no saber. Si lo sé todo, sobra la confianza. La transparencia es un estado en el que el no saber ha sido eliminado. Donde rige la transparencia, no hay lugar para la confianza. En lugar de decir que la transparencia funda la confianza, habría que decir que la transparencia suprime la confianza. Solo se pide transparencia insistentemente en una sociedad en la que la confianza ya no existe como valor”

Perdoneu les cites, llargues. Però aquesta posició tan, diguem-ne, contracultural, tan poc cínica, tan de plantar cara, em va seduir. Que consti que avui, per exemple, fer un discurs anti-pornogràfic o anti-transparentisme t'acosta, respectivament, als bisbes o a la "casta" política, a nivell d'opinió pública, que són dels col·lectius més denostats per l'"autenticitat". Per això dic que va contra-corrent.

L'agonia de l'Eros

De manera que vaig córrer a llegir-ne un, almenys, de llibre. Tot i que em temo que em llegiré aviat els altres tres. Vaig triar La agonía del Eros (Herder, Barcelona, 2014), un llibre curt però densíssim. D'un gruix no pas de cites o de frases complicades, no; parlo de pensar, de generar idees i reflexions una darrere l'altra, amb frases curtes, amb exemples trets del cinema o la literatura, que van dibuixant un discurs molt il·luminador. Ignoro l'origen del llibre; semblen articles independents reunits, que adopten coherència més en les idees de fons que ens la seva estructura formal. En cada un d'ells desenvolupa una tesi, el tret comú de les quals ens situa en la crítica a una societat, la contemporània, on prima la sensació d'autocontrol, l'absència de límits al desig, la instrumentalització de les relacions personals i l'exposició contínua del jo.

Han, així, alhora que adverteix sobre el procés de desaparició de l'Eros, en proposa la seva redescoberta. L'Eros, diu, "hace posible una experiencia del otro en su alteridad, que saca al uno de su infierno narcisista. El Eros pone en marcha un desreconocimiento de sí mismo, un voluntario vaciamiento de sí mismo" ja que no es tracta de "la realización propia del uno sinó del don del otro" (p. 12, el subratllat no és meu). Jo penso que ja deu ser això, que un coreà ens ha de venir a unir la principal idea oriental (el buidament) amb la principal aportació de la cultura judeocristiana (l'altre). Un dels exemples a què dedica un capítol és la pornografia. "El amor se positiva hoy como sexualidad, que está sometida, a su vez, al dictado del rendimiento", on l'altre, convertit en objecte "ya no es persona, pues ha sido fragmentado en objetos sexuales parciales ", adverteix (p. 23). L'autor ens recorda que l'amor, en el que no hi cabria una comptabilitat del deure i l'haver (p. 30), té més de narratiu que de sensorial, d'excés desigual que de pacte, d'obertura que de planificació, de desig més que de confort, del no transitat (l'altre atòpic, en diu) davant el conegut. N'anomena la "negativitat" front al control "positiu" de tots els seus efectes, inclòs el sofriment. Amb Hegel, demana una vida l'esperit de la qual planti cara al que és negatiu "y se demore en ello" (p. 38).

No us el perdeu. El llibre acaba amb la reivindicació de la teoria, és a dir el pensament del silenci davant la trremenda quantitat d'informació que ens aplana, que aclareixi el món abans d'explicar-lo, que sigui més narrativa o hermenèutica abans que aditiva o dedictiva (p. 75).

Senyors, em temo que estem davant el gran filòsof que liquida la postmodernitat. Ratzinger, i segurament d'altres, ho van intentar, en nom d'un humanisme contemporani, més necessari que mai ara que és bandejat de les aules per "inútil". Byung-Chul Han ens hi porta amb una finor i contundència, amb una claredat, que és d'agrair.