dissabte, de març 31, 2012

Arran del precipici


I en algun capaltard de porpra al mar,
amb aquell urc terminal d'atzavara,
saber florir arran del precipici.

Narcís Comadira, fragment de "No dir-te'n res" a Lent, Ed. 62, Barcelona, 2012, p. 15.
Foto: Albert Ferré

divendres, de març 30, 2012

El nou lloc de l'esquerra, segons Jordi Sevilla





Sigo esperanzado por las posibilidades de mejora que puede representar, en este mundo convulso y desigual, una opción socialdemócrata consecuente. Preocupado, porque llevamos demasiado tiempo librando batallas equivocadas que han acabado por confundirnos a nosotros mismos, pero convencido de que los problemas de la sociedad actual, en plena efervescencia de transformación, solo encontrarán solución equitativa y democrática de la mano de políticas fundamentadas en valores socialdemócratas. Valores que no están en crisis, aunque muchos duden de que haya voluntad real de defenderlos por parte de algunos políticos socialdemócratas que, ellos sí, están en crisis aguda de credibilidad, en medio de un serio problema general de saber para qué sirve hoy la política.


(...) Libertad entendida como libertades políticas, pero también como la posibilidad real de que los individuos puedan llevar a cabo, en sociedad, sus proyectos de vida libremente elegidos, removiendo todos los obstáculos artificiales como los de posición social, género, raza o religión que lo dificultan. Igualdad sustancial de oportunidades para que cada uno pueda aportar según sus capacidades, volviendo a introducir el valor de la responsabilidad individual junto a la garantía social de una cobertura de necesidades básicas centrada en los menos favorecidos.

(...) La diferencia socialdemócrata debe hacer compatible la propiedad privada y la superioridad técnica del mercado, con la defensa del Estado y el cumplimiento de otros objetivos de responsabilidad social corporativa. Refundando el capitalismo sobre la base de no confundir derechos con mercancías, ni valores bursátiles con valores morales, ni competencia con darwinismo, ni empresas con negocios; exigiendo una regulación efectiva de los mercados financieros mundiales, el fin de los paraísos fiscales, y una gobernanza de la globalización económica (...).

La diferencia socialdemócrata debe recuperar un fuerte componente humanista en su acción política. Queremos transformar la sociedad para que los individuos concretos puedan tener una vida más plena y satisfactoria. Y eso tiene que ver con principios materiales (trabajo, renta básica, oportunidades, seguridad vital) pero, también, con valores éticos (educación, cultura, medios de comunicación, criterios de éxito social) cuya urgencia es evidente con solo observar como transcurre un día cualquiera en la mayoría de suburbios de las grandes ciudades.

(...) La diferencia socialdemócrata ha cambiado la vieja clasificación de individuos en clases sociales incompatibles, por la de ciudadanos con algunos intereses comunes y, otros, confrontados. Y defiende la economía productiva, creadora de verdadera riqueza, frente a la economía depredadora, arquitecta de burbujas especulativas. La diferencia socialdemócrata hace autocrítica de lo hecho ante la presente recesión. Sobre todo, por contribuir a que los ciudadanos coloquen la política como tercer problema del país y a los partidos como institución peor valorada. No es solo cuestión de hacer otra política, sino de hacer política de otra manera. Para que los ciudadanos perciban y valoren esas diferencias que son el principio esperanza de que las cosas no solo deben, sino que pueden, ser diferentes y mejores para todos. Porque sí, juntos podemos.

Jordi Sevilla, fragments de l'article "La diferencia socialdemócrata", a El País, 30 de març de 2012.
 

dijous, de març 29, 2012

23 roses

Falta menys d'un mes per Sant Jordi i ara, ja, tots els enamorats i enamorades m'hauríeu d'estar agraïts. Us acabo de solucionar la papeleta tot parlant-vos d'un llibret de poemes, el petit recull antològic 23 roses per Sant Jordi, a cura de Jaume Subirana, dins una col·lecció d'Ara Llibres amb propostes semblants que són una meravella. Als que ens agrada la poesia, per descomptat: o bé hi tornes a veure algun bell poema o bé n'hi descobreixes de nous (a mi m'ha passat en aquest cas amb la poetessa romàntica anglesa Elizabeth Barret Browning, que m'ha entusiasmat). Als que no els agrada massa, poden fer-ne un tastet ràpid: els poemes triats no són gens estranys i, almenys per alguna vegada, haurà tingut contacte amb aquest gran món de possibilitats i camins que és la poesia. Als que no sabien què fer per Sant Jordi, una idea. Als que estan enamorats, una invitació a llegir-ne un cada nit en veu alta, sense por a molestar els veïns (que, probablement ja hagin sentit altres expressions en veu alta altres nits d'amor). Als que no estan enamorats, per imaginar-s'ho, per invitar-los a enamorar-se, és a dir, a obrir el cor de bat a bat, cosa per la qual no cal haver trobat encara la persona amb qui compartir la vida. Ja veieu.

Hi ha força autors i molt diferents, tant catalans com que no ho són. Són més de vint i comprenen diversos segles. I inclou, com a pròleg, un breu text de Plató, el Discurs d'Agató, que parla de la superioritat de l'amor davant el que Freud diria la pulsió de mort o l'eròtica, amb un tros del qual acabo aquest sincer consell publicitari:

I també, pel que fa al coratge, ni tan sols Ares pot competir amb l'Amor. Perquè no és pas Ares qui s'aprofita de l'Amor, sinó l'Amor d'Ares o, com diu la faula, l'Amor d'Afrodita; i el vencedor és superior al vençut. Si l'Amor domina, doncs aquell qui, a coratge, ningú no iguala, és que ell és més coratjós encara.

dimecres, de març 28, 2012

Concurs de microrelats per twitter


L'Ajuntament de Vilassar de Mar ha tingut una altra d'aquestes idees que pretenen aprofitar les oportunitats de twitter. En aquest cas, i amb motiu de la Diada de Sant Jordi, fan el primer concurs de microrelats al Twitter. Segons les bases "podrà participar en el concurs de microrelats qualsevol persona sempre que en paral·lel enviï un missatge de correu electrònic amb el mateix text i les seves dades personals (nom, adreça i telèfon) a l’adreça cantosbs@diba.ca". També diuen que "cada microrelat, escrit en català, serà de tema lliure, en prosa o en poesia, i tindrà una longitud màxima de 140 caràcters, inclosa l’etiqueta. Estan permesos els truncaments de paraules i les abreviacions". Es poden enviar des del 25 de març al 10 d'abril publicant al twitter el microrelat amb l'etiqueta final (hastag) #sjVdM amb la còpia indicada. Cada participante pot presentar-hi dos textos com a màxim i hi ha tres premis possibles, de 60, 50 i 40 euros cadascun.

No sé si el microrelat (Sant Jordi ja és en sentit estricte un microrelat) vol dir que el drac ha de ser un llangardaix, la princesa una nana i el cavaller tindrà la llança massa curta, o si enlloc de roses regalarem pitiminís. Però benvinguda sigui la iniciativa.

Fa uns anys ja vaig participar en una cosa semblant, que va muntar en Jaume Subirana al seu bloc, i que hi vaig participar amb un micro-relat adient el dia que neixia la filla del Príncep hereu i s'anunciava per sms.

dimarts, de març 27, 2012

Fotesa

Quien se interesa por las grandes teorías siente siempre un gran placer al aplicarlas a cualquier nadería.
 
G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 274.

dilluns, de març 26, 2012

Després del Congrés de CDC, tres tesis

Els crits d'indepèndència que se sentien aquest cap de setmana al local de Reus on CDC feia el seu Congrés han estat matisats l'endemà pel seu flamant secretari general. És evident que els dies feiners, Convergència és una cosa i els festius, una altra. Mireu, si no, què diu de matinada Artur Mas quan va cap a la feina [aquí]. Les posicions de diari, aquesta darrera mateixa que he enllaçat, jo la comparteixo ("quizás tienen razón los días laborables", deia Gil de Biedma), crec -sincerament- que són el punt de trobada de la majoria del país, a més de ser les més sensates. Volem el millor per Catalunya... i el millor es fa amb els altres. Jo, avui, deixo anar tres coses molt generals que penso al respecte d'aquest Congrés.

1. ¿Quina és la pretensió de CDC darrere el 'gir sobiranista'? A parer meu, Convergència vol situar com a eix principal del debat polític a casa nostra el de Catalunya-Espanya contra l'altre eix que el desplaçà del poder, el de dreta-esquerra, eix que podria revifar-se arran dels pactes continuats amb el PP. El desplaçament de votants de CiU cap a ERC de fa uns anys els alerta sobre el perill de deixar descuidat el front independentista que, com sabeu, és a l'alça a Catalunya. ¿Podrà Convergència mantenir un bloc consistent entre les tesis més sobiranistes i les que ho són menys? Aquest és el seu segon repte. El primer és el d'oblidar-se de qualsevol esquema que expliqui la realitat en termes de dreta/esquerra. Per exemple: la crisi. CDC ja ha trobat la culpable: Espanya. I com que a Espanya hi ha qui ja li agrada fer aquest paper, tenim comèdia per estona. És a dir, el poder. D'una lectura exclusivament nacionalista de la realitat se'n pot viure molts anys... perquè és senzilla i s'entén.

2. ¿Per què la independència és un valor a l'alça? Aquesta tesi també és molt personal, però la me la crec molt. Sospito que les societats com la nostra que, malgrat la crisi, tenen un nivell de benestar molt superior a la mitjana mundial i que viuen encara el fort fracàs dels meta-relats (religiosos, polítics... fins i tot nacionals) i del que Weber deia el 'desencantament' del món, viuen en una fase de 'reencantament', com ja molts diuen (i m'heu sentit repetir aquí). És a dir, el paper simbòlic i central que tenien aquests meta-relats ressorgeix en micro-relats, en nous ídols i en idees molt poc elaborades però eficaces des de diversos punts de vista. La independència és un d'ells. En principi, no comporta cap renúncia personal ni col·lectiva, sembla rendible, és 'guai', sembla un bon camí per acabar amb les tensions centre-perifèria (que -de fet- són les més fecundes) i canalitza instints més primaris que no volem reconèixer (la xenofòbia, per exemple). És molt fàcil, doncs, atribuir a aquesta idea uns dots de màgia (d'encant) que ja han perdut altres mecanismes. Ho han perdut però tenien un avantatge: eren més complexos i tots ells tenien una arrel teòrica en l'humanisme. L'independentisme, no. És més aviat una ideologia cansada de l'humanisme, recelosa; no dic que sense raons, però que ha 'llençat la tovallola', com reconeix el darrer Pujol (Jordi) respecte a ell mateix uns anys abans. Una darrera reflexió: ¿és la independència el millor que val la pena a defensar políticament? ¿hem resolt la fam al món, les desigualtats, les guerres, l'enveja? ¿voleu dir que aquest no és un valor tou -recordeu, no exigeix res a un mateix- dels que tan blasma el Pujol moral?

3. Una darrera reflexió que em faig quan veig que l'únic argument que m'esgrimeixen a favor de la independència és el del dèficit fiscal (argument que s'assembla molt al 'primer els de casa'... perquè després ens queixem) és la següent. Imaginem-nos que ja som independents, però com que no som idiotes (idiota, etimològicament, és un aïllat), volem aliar-nos amb el món més pròsper. Ens volem fer de la UE, de l'Otan (per cert, existeix l'Otan?) i -posem- del Banc Mundial. El dia que tots aquests recideixin que només es pot ser més pròsper si s'assoleix un grau de cooperació tal que les regions més pobres dels nostres aliats (per no dir del món) rebin fons estructurals per assimilar-les a la mitjana dels nostres serveis... ¿ens hi oposarem? No dic que això sigui el que passa a Espanya, i sóc un ferm defensor de corregir les balances fiscals a favor de Catalunya, però si passa, el 'dèficit fiscal' també existiria, oi? ¿El combatríem? ¿Els amenaçaríem en sortir d'aquestes aliances? Bé, molt em temo que passaria exactament el mateix que ara. Ens queixaríem per treure el màxim rendiment electoral, criticaríem l'AVE de Burkina Fasso, i acabaríem pactant amb Kissinger.

diumenge, de març 25, 2012

Religió


Royce era irlandés de nacimiento, y uno de esos católicos despreocupados que no se acuerdan de su religión hasta que se encuentran en un aprieto.

G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 252.

dissabte, de març 24, 2012

Qui sura


Ni qui vol
ni qui pot:
en surt qui sura.

Jaume Subirana, "Gorg", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 52. 
Fotografia: Nan Goldin. Guido surant (2004)

divendres, de març 23, 2012

Parlem de Tertre


Dins el cicle a la Nau Gaudí va parlar-se de la despareguda galeria d'art Tertre, un lloc arriscat on s'hi podia veure art modern i bo en una ciutat com la nostra que, ja us ho podeu pensar, també usava l'art per diferenciar-se de la seva generació anterior, clàssica. La meva impressió és que 

1. Tenim un problema si ens posem nostàlgics. Una manera de posar-s'hi seria la de pensar que vivíem, en aquell temps, molt millor que ara, artísticament parlant. I no és així; ara hi ha també molt bons autors. Potser, però, no tanta curiositat pel que passa fora.

2. Un dels elements més positius de l'etapa actual, crec, és la de la reconciliació de les generacions que convivien en el Mataró artístic diem-ne de la transició. Hi ha fet molt, potser simbòlicament, la recuperació de l'antiga casa dels germans Arenas, cedida a la ciutat, com a centre d'art on hi conviuen diferents disciplines i llenguatges. Òbviament, però, encara é molt poc. I -per cert- està gairebé sempre tancada. Un altre fet positiu és el centre de Can Xalant. M'empipa una mica que ambdues infrastructures hagin rebut més crítiques -no dic pas que immerescudes- que sensació d'orgull.

3. I un altre dels problemes que tenim, sens dubte, és la manca d'inversió privada en el món de l'art. Sóc dels que creu fermament en la promoció pública de la cultura i, molt especialment, en els espais de creació i exhibició... però em pregunto també molt sovint si aio ofega altres iniciatives. Em consola pensar que -de fet- cap dels galeristes (seriosos) que hi ha hagut a la ciutat ho va veure com una bona inversió i hi jugaven molt fort una enorme il·lusió i compromís. A la ciutat n'hi ha. I també al món de l'art. Només seria qüestió de posar-s'hi.


dijous, de març 22, 2012

¿Ja no hi haurà calbs?


Llegeixo avui a La Vanguardia un significatiu avenç científic que ha descobert l'origen de la calbície. Així, tothom, tant els que tenen la testa pelada com els que ja estan pensant en com forrar-se (més), estan esperant amb candeletes la comercialització del nou fàrmac basat en aquests avenços, descoberta a partir d'altres fàrmacs que tracten l'asma. Pel que es veu, el més interessant és que podria combatre's l'alopècia femenina, un veritable mal de cap, mai més ben dit, a qui li toca.

Sovint penso de quina manera podran influir els avenços científics en medicina, no estrictament lligats a la salut sempre, que s'albiren en aquesta primera meitat del segle XXI i que corregirien els trets menys canònics dels cossos humans, especialment a causa de les exigències dels nous consumidors als països avançats. Per descomoptat, començant pels grassos, cosa que s'acosta més a la medicina com a salut. La cirurgia estètica ha incrementat notablement les intervencions en aquests entit, encara que, en d'altres (retocs al pit, a la cara, als braços) també creixen. Som a prop, segur, de veure com nous fàrmacs podran modificar els greixos del menjar o el metabolisme dels que ho mengem. També crec que hi haurà avenços notables a la vista, amb intervencions més orgàniques i que -qui sap- podrien introduir a la llarga altres funcions als nostres ulls... com si fossin una pantalla. Ja no parlo dels allargaments de tot tipus, inclòs el de la vida, amb els seus problemes de sostenibilitat econòmica dels sistemes de pensions. 

Serà estrany, aleshores, o freak, o queer, (aquests anglicismes que utilitzem per designar el que és fora de la normalitat) tot allò que s'allunyi d'aquest canon cada vegada més homogeni de la bellesa humana. Podent ser alt, amb pèl fosc, prim i amb faccions poc acusades, ¿com és que algú (si n'hi haurà, que sí) optarà pel contrari? D'altra banda, ens obre un camí bo, diguem, i un altre de dolent. El bo, és clar, es refereix a les enormes probabilitats en persones amb problemes de salut, sí, que podrien aprofitar aquests avenços. El dolent seria l'anul·lació per motius d'intolerància de trets singulars, com la raça.

El que em porta tot això, també, és a pensar que, de fet, els canvis a l'estètica no ens fan menys 'autèntics', com sembla, sinó just al revés. Les persones, en general, sortim una mica del patró; una  mica o força. Al patró alguns atribueixen un rol polític de discriminació social. El patró i la seva distància, a la que hem de designar d'aguna manera (políticament correcta o no). Per exemple: jo sóc negre davant el patró blanc. Jo sóc dona davant el patró mascle. Jo sóc gai davant el patró heterosexual. Jo sóc gitano davant els paios. Jo sóc pobre davant les classes mitjanes. I així fins a l'infinit. Sospito que els canvis estètics, que han estat sempre al servei d'un canon (i aquest, segur, d'un patró) contribuiran a 'aclarir' quin rol jugues tu davant el patró. Malgrat que les persones mai no ens acabarem de definir, mai som del tot una cosa i totes i cadascuna som el que compta, amb les nostres rareses incloses.

dimecres, de març 21, 2012

Mataró: L'orgue i l'òrgan més gran de Catalunya






A Mataró sempre ens estem comparant, sobretot amb Barcelona, potser per treure'ns un immens complex d'inferioritat que la poca autoestima llaurada al llarg dels anys ens ha configurat tal com som. A banda de les qualitats habituals (proximitat amb el mar, esperit cívic, etc...) ens afegim a les competicions via "qui ho té més gran". D'aquesta manera, encara no diem prou que l'orgue més gran de Catalunya (i que necessita una restauració integral) és a la mil·lenària Basílica de Santa Maria, erigida damunt vestigis romans que fan pensar en la ubicació d'un temple romà. De la visita de portes obertes de fa un mes i mig en vaig treure aquesta dada i moltes més, de gran interès, amb les explicacions de l'organista Raúl Prieto, el més apassionat dels curadors d'aquest tresor. L'orgue actual de la Basílica, que acumula una tradició musical increïble (vegi'com a exemple la Missa de les Santes de Mossèn Blanch), les d'estètica musical romàntica, de mecanisme mecànic-pneumàtic-tubular i construït per Gaietà Estadella. Fou inaugurat el 25 de juliol de 1927, dos dies abans de la Festa Major i festivitat de Sant Jaume. El 1974 fou restaurat però, paradoxalment, aquesta intervenció va afegir-hi alguns dels actuals problemes de conservació.

No és l'únic que Mataró pot exhibir com a més gran en comparació a la resta del país. La ciutat de Nacho Vidal té l'orgue i l'òrgan més gran de Catalunya. Au.

dimarts, de març 20, 2012

La teva primavera durarà


Sonet XVIII, de William Shakespeare from blocsdelletres on Vimeo.

Shall I compare thee to a Summer's day?
Thou art more lovely and more temperate:
Rough winds do shake the darling buds of May,
And Summer's lease hath all too short a date:
Sometime too hot the eye of heaven shines,
And often is his gold complexion dimm'd,
And every fair from fair sometime declines,
By chance, or nature's changing course untrimm'd:
But thy eternal Summer shall not fade,
Nor lose possession of that fair thou ow'st,
Nor shall Death brag thou wander'st in his shade.
When in eternal lines to time thou grow'st:
So long as men can breathe or eyes can see,
So long lives this, and this gives life to thee.

William Shakespeare, Sonet XVIII

(Versió de Salvador Oliva)

¿Et comparo amb un dia del temps primaveral?
En tu hi ha més bellesa i més comportament:
els bells capolls del maig sovint sacseja el vent,
i a tota primavera li arriba el seu final.
Massa ardent, de vegades, fulgura l'ull del cel
i sovint el seu rostre daurat empal·lideix,
i tot allò que és bell, del bell se n'evadeix
o per l'atzar o bé pel curs del temps cruel.
Però la teva primavera durarà,
guardarà la bellesa com una recompensa,
i detenir-te en l'ombra la mort no es vanarà
quan en versos eterns el temps tu puguis vèncer,
mentre els homes respirin i els ulls puguin mirar,
mentre els meus versos visquin i et puguin recrear.

(«Els sonets de Shakespeare», versions de Salvador Oliva, Editorial Empúries, Barcelona, 2002). 
Vídeo: Josep Porcar. 

dilluns, de març 19, 2012

Filantropia





Y es que, aunque sir Aaron era un flántropo y por tanto se relacionaba con el lado más oscuro de nuestra sociedad, siempre se enorgulleció de hacerlo de modo más brillante posible.


G.K. Chesterton, Los relatos del Padre Brown, trad. M. Temprano, Ed. Acantilado, Barcelona, 2008, p. 250.
Francis Bacon, Estudi pel papa Innocenci X, 1953
 

diumenge, de març 18, 2012

Generalitats

M'agrada la manera com es definia José María Valverde a si mateix: "especialista en generalidades".

Jordi Llovet a Adéu a la Universitat, Barcelona, 2011, Galàxia Gutenberg, p. 30.

dissabte, de març 17, 2012

Vivim les paraules






I vivim les paraules
(to u jo, que no, que sí)
mentre salten i s'envolen
(velles, tendres) aigua endins.

Jaume Subirana, fragment de "Primavera", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 48. 
Foto: detall d'una escultura de Jaume Plensa tret d'aquest bloc.

divendres, de març 16, 2012

Contra l'atur, ¿fer-se capellà?



Aquest és el vídeo que la Conferència Episcopal Espanyola ha ideat amb motiu del Dia del Seminari, que se celebra dilluns que ve. El que pretenia ser una gran campanya de promoció per mirar d'aconseguir nous seminaristes s'ha vist traduït en una polèmica sobre una de les primeres frases que s'hi diu, al vídeo, en la que un capellà promet feina segura. Penso que potser no ha estat una badada, perquè el que sí que ha tingut segur la campanya és que se'n parli als mitjans, encara que tots i cadascun han reproduït una nota d'Efe, sense cap més elaboració periodística.

Sens dubte, a pocs dies d'una vaga general convocada contra la precarització de les condicions laborals a Espanya, oferir feina segura és quasi una provocació. La primera sensació que vaig experimentar, en llegir-ho, va ser, de nou, de desencís: quina oportunitat perduda -pensava- per explicar les raons de fons que portin una persona a dedicar la seva vida als altres, etc. Vist el vídeo, que en fa referència, també tinc algunes reticències. Les imatges mostren clarament dues coses: el-model-de-capellà-amb-collet, com si tot fos així, i moments clau de celebracions litúrgiques sacramentals, com si l'única feina d'un capellà fos aquesta. 

És feina fixa, sí, però  inclou caps de setmana, vespres, feines de tot tipus, disponibilitat 24 h i un sou que no arriba a mileurista ni de conya. En tot cas, però, després de pensar-hi una mica, trobo que no és tan mala idea introduir aquesta frase que -de ben segur-, deuria ser la més citada a la pluja d'idees que deurien fer els creatius. Ho dic perquè, si us hi fixeu, la primera idea que us ve al cap si us pregunten per fer-se capellà és la de les renúncies i, sobretot, a la renúncia a la vida sexual. Davant això, ens oblidem ràpidament de totes les renúncies que hem fet cadascú, que déu-n'hi-do, o les interpretem en clau de frustració (no vaig poder lligar-me a no sé qui, no vaig poder fer un màster als EUA, vaig triar una feina enlloc d'una altra, no vaig poder divertir-me mentre tenia exàmens, etc.) i fixem el dit en les que se li demanen al sacerdot catòlic; bé, només a una de les que se li demanen. Les denúncies sobre els abusos sexuals i, en definitiva, la sensació que molts tenim que el celibat obligatori i universal per la vida religiosa potser és excessiu (i limitatori de les vocacions), hi ajuden. Però costa veure un discurs positiu de la renúncia, excepte quan dimiteix algú ...que no és dels nostres, és clar.

Així que no em sembla malament que es posin en relleu altres aspectes positius de la vocació diem-ne més prosaics, sobretot si ens ho prenem mig en sèrio mig en broma, que és com crec que s'ha de prendre la publicitat. De fet, algunes de les virtuts que atorguem a algunes persones consagrades a la vida religiosa (no només capellans, també monjos, monges, etc...) serien impossibles de cultivar si no tinguessin 'feina segura', com diu l'anunci. Una total capacitat d'entrega a qualsevol hora del dia, posem per cas; una atenció personalitzada als malalts, als aturats, a persones sense llar o papers; una vida dedicada al treball intel·lectual que ens faci més comprensible el món on vivim, etc... són actes que honoren qui els fan però que serien completament impossibles sense una estabilitat laboral ...i potser sense renúncies.

Així que, nois (encara no noies), si algun dels que sou a l'atur feu el que es diu que es fa en temps de crisi, és a dir, obrir noves oportunitats vitals, ja sabeu, aquí en teniu una i no hi ha massa competència.

[llegiu aquí l'article en castellà]

dijous, de març 15, 2012

Més de Can Fàbregas i de Caralt

Respecto tant la meva successora en el càrrec a la regidoria d'Urbanisme que, com podeu comprovar en aquest bloc, m'abstinc de comentar res. I, com bé sap ella, sóc a la seva disposició per tot el que cregui que li pugui ser útil, sincerament. Però avui m'ha sorprès que, en sortir al pas de les queixes del PSC sobre la mala actitud del govern municipal en no informar-los de la darrera sentència d'un recurs sobre l'afer de Can Fàbregas interposat per la Cup (que Joan A. Baron comenta aquí), hagi manifestat a Mataró Ràdio que se'm va notificar aquesta resolució, a mi, aquest dilluns.

M'ha sorprès perquè jo no he rebut cap notificació de dilluns ençà. Ja m'agradaria. La sentència, que conec perfectament, parla de mi i ho fa en els termes contraris a la inculpació que la Cup i els seus aliats, de qui encara desconeixem com es finançaven, em volien imposar amb l'únic objectiu de retardar l'arribada d'El Corte Inglés per a desgast de l'anterior govern.

M'ha sorprès perquè sí que, en canvi, vaig rebre una trucada informal el divendres anterior, trucada que agraeixo, i no pas del Govern -encara que aquest ho sap-, informant-me'n com a protagonista, no pas com a interlocutor polític. Jo no sóc ni regidor a l'ajuntament ni tinc cap altre càrrec polític, com és evident.

M'ha sorprès perquè pel que veg els bons costums es perden ràpid. Quan jo era al Govern de Mataró, i per decisió de l'alcalde, vam acordar que qualsevol informació, sobretot judicial, que provingués d'aquest afer, significaria la convocatòria urgent dels portaveus dels grups municipals per informar-los abans que ningú. I això no ha estat així.

No em sorprèn tant, però, a tenor del que sembla que és la política comunicativa d'aquest nou Govern. Com se sap, l'actual alcalde estava en contra de la ubicació, del ritme (va dmanar vàries vegades aturar el procés) i de la magnitud del nou centre comercial (va dir que el volia més petit). Durant el procés judicial que van iniciar la Cup i els seus acòlits, ell mateix va intentar forçar dimissions i, com és obvi, no vaig sentir ni una sola paraula de solidaritat. Per tant, qualsevol notícia favorable a les tesis del Govern anterior s'ha de silenciar. O no va per aquí?

En tot cas, però; estic content. El jutge posa el seu lloc la Cup, creu que la judicialització del procés és negativa, avala a bastament (i com mai fins ara per cap altre estament judicial) el conjunt de l'operació per portar El Corte Inglés a la ciutat, en tots els seus extrems, i s'emporten unes quantes lliçons. Que no aprendran, és clar.

dimecres, de març 14, 2012

Francesc Torralba i Vicenç Villatoro a Catalunya Ràdio

Us recomano aquesta entrevista que Manuel Fuentes ha fet aquest matí a Catalunya Ràdio als dos autors d'Amb Déu o sense. Un bon assaig del que hi podeu trobar a dins, és a dir, el diàleg sobre les preguntes centrals de la vida des de la perspectiva d'un que creu en Déu i un que no, i tots dos carregats de saviesa [podeu clicar sobre la foto per sentir-la].

dimarts, de març 13, 2012

Losada, un premi merescut



El dia de sant Esteve us vaig parlar de Teresa Losada, tot convidant-vos a veure un vídeo [aquí]. Si a algú li va passar per alt que hi torni, avui que ens ha deixat la Teresa Pàmies, una escriptora que recordo de ben petit perquè el meu avi -vivíem a la mateixa casa- es va llegir -crec- tots els seus llibres i jo me'n vaig empescar algun. Sentiu el que deia Losada i mireu d'aplicar-ho a la vida d'aquesta dona. A més, heu de saber que la generalitat ha decidit atorgar a Losada el II Memorial Cassià Just per la seva tasca a favor de les persones provinents del Magrib, amb especial atenció a infants, joves i dones.


I Losada és monja, sí, això tan estrany i del que se'n riu tanta gent ignorant. És una de les meravelloses protagonistes entrevistades al llibre Monges / Monjas, de Laia de Ahumada, que casualment ara estem promocionant en la seva versió castellana. Plenes de vida i amb una història i una capacitat de servei que fan caure de cul. Un premi merescudíssim.

dilluns, de març 12, 2012

El particular i el general

"El la ciència [en el sentit més generalitzat de "saber", Wissenschaft], com en l'art, allò particular només té valor quan abraça allò general i allò absolut (...). Per dedicar-se als mitjans i als procediments per sabers determinats, s'ha perdut el saber per ell mateix".

Friedrich Schelling, Lecciones sobre el método de los estudios académicos [1805], Buenos Aries, Losada, 2008, pp. 8-9 i 27. Citat per Jordi Llovet a Adéu a la Universitat, Barcelona, 2011, Galàxia Gutenberg, p. 27.

diumenge, de març 11, 2012

Gallardón té raó


No he acabat d'entendre la polèmica al voltant de les declaracions del ministre de Justícia sobre la "violència estructural" contra les dones que les duu a la solució d'avortar, o que les pressiona per abandonar el projecte de ser mares, perquè em sembla un bon argument feminista i, fins i tot, proavortista. Jo li hauria preguntat, a continuació "doncs quins canvis estructurals pensa portar a terme perupè això no passi, senyor ministre?" Estructurals, he dit, no pas legals. ¿Un canvi a la llei actual de l'avortament resol o ataca directament la pressió ambiental contra la maternitat com a opció lliure? Sens dubte, no.

Certament, un dels motius que s'addueix per explicar el baix índex de fertilitat és l'econòmic (s'addueix però no sé si l'explica, tot sol). És a dir, projectes personals de caràcter formatiu o laboral hi passen pel davant, els costos relacionats amb l'arribada d'un fill i la disminució dels membres de la unitat familiar (és a dir, avis, tiets o cosins que visquin a casa), així com l'endarreriment encara de la incorporació dles homes a les tasques domèstiques amenacen els projectes, etc... Per tant, té raó: la millora de les condicions econòmiques de les famílies, els incentius cap a la maternitat, les polítiques de conciliació, la possibilitat de fer famílies més enllà dels propis pares (això hi inclou famílies amb parelles del mateix sexe), la seguretat laboral, etc... facilitaria les condicions per a la maternitat, oi? Bé, jo reclamaria que el PP fes aquests canvis abans de retocar cap llei, seguint la seva pròpia argumentació. De moment, fa tot el contrari.

Aleshores, miro una mica cap a mi i dic: "bé, jo sóc d'esquerres, per tant, crec que hi ha fets estructurals -pobresa, lloc de neixement, classe social- que limiten les possibilitats de llibertat humana". I em dic "jo sóc socialista, no pas penalista, o justicialista, per tant ja em va b´que el debat sobre l'avortament es centri en l'àmbit social i no en el penal". I dic més: "jo sóc cristià, és a dir, seguidor d'Aquell que aturava un apedregament d'una dona o li reclamava a una altra, vora un pou, que fos definitivament lliure". I des d'aquestes tres perspectives crec que el debat proposat m'és propici.

L'altre argument que s'usa contra Gallardón és que vol imposar el criteri de la Conferència Episcopal i que la llei ha d'estar "lluny de criteris religiosos". A mi, la primera part no em fa ni fu ni fa i, pel que sé, els bisbes espanyols tampoc tocarien cap llei, senzillament l'abolirien. El que més em preocupa és el que hi ha de fons: tot allò que provingui d'una religió, sobretot si ve de la nostra, és incompatible amb el bé comú. Davant d'això, vull dir dues coses.

Una, que si el que ve de qualsevol religió té a veure amb raonaments al voltant de la vida humana, encara que vingui dels Hare Krishna, val la pena ser sentit. El raonament és universal i el poden expressar religiosos i no religiosos, que jo sàpiga. Déu no va fer discriminació a l'hora de repartir-lo, almenys aquesta (d'altres potser sí). I la vida humana és tan important, i tan poc valorada en aquest món, que em nego a tapar la boca a ningú, per més idiota que ens sembli el que digui.

Dues. ¿Què passaria si, enlloc de l'avortament, els bisbes parlessin de la guerra, de la pena de mort, de la pobresa? ¿També els faríem callar adduint que aquest no és un tema religiós? Un Govern que se'ls escoltés, ¿en seria un hostatge? Bé, doncs la llibertat d'expressió és justament per això, per respectar-la també quan no ens agrada. A mi, moltes de les coses que fan i diuen els bisbes espanyols no m'agrada gens (i, com a catòlic, no sempre em representen ni ho pretenen pas)... però per res del món els eliminaria del debat públic, del seu dret a intervenir en els afers de tots i a defensar amb raonaments les seves posicions.Exactament el que fa Belén Esteban cada dia sense que ningú es queixi.

dissabte, de març 10, 2012

Bassa


Veure el país com una bassa:
arriba un dia que somies
trobar-ne el tap, mirar què passa
quan s'evapora el que un enyora,
i quin dibuix hi fa la traça.

Jaume Subirana, "Evaporació", a Una pedra sura. Ed. 62, Barcelona, 2011, p. 47.

divendres, de març 09, 2012

Immersió

La immersió? Cap problema. El que ens ha de preocupar és el nivell de català i castellà dels nostres nois. No són bons en cap de les dues llengües. Tant se val si comparativament estem millor o pitjor que no sé quina comunitat autònoma. Ens trobem per sota del que tenim el deure d'exigir-nos a nosaltres mateixos. El dia que ho aconseguim s'haurà acabat la Transició.

Així és com acaba un bon article de Gregorio Luri a l'Ara d'avui en què explica la seva pròpia experiència amb la llengua, després d'haver vingut a Catalunya i haver-se titulat en castellà sense cap problema. M'agrada perquè centra la qüestió de la immersió lingüística en els dos paràmetres que crec que cal fer-ho. Un, el que a Catalunya no volem dues comunitats segregades per la llengua. I que aprendre el català i el castellà amb el primer com a llengua vehicular ens fa més ciutadans. Dos, que el repte ja no és aquest, sinó el qualitatiu. El que cal és aprendre'l bé, el català. I el castellà. Almenys. Aquest i no cap altre és el patriotisme d'avui dia.

dijous, de març 08, 2012

Arnau Puig a la Nau Gaudí


És la primera de les xerrades a la Nau Gaudí de Mataró sobre art. Parlant de Gaudí, del propi edifici on es troba, de "la línia que hi ha però no es veu" en un projecte vital en analogia a la Nau, una trobada entre la seva religiositat (que culminaria amb la Sda. Família), el seu enamorament (vscut i estroncat a Mataró) i la seva passió cooperativista (la Nau Gaudí com a integrant d'un inacabat falansteri).

dimecres, de març 07, 2012

Sexe i llengua





He seguit una mica, poc, aquests dies la polèmica entre la Reial Acedèmia de la Llengua Espanyola (RAE) i algunes associacions feministes arran de l'informe que un grup d'experts, encarregat per la primera, ha fet sobre les aportacions que les segones havien fet per resoldre el que consideren una discriminació lingüíistica de gènere [vegeu aquest reportatge a El País i, al mateix diari, aquesta columna d'Elvira Lindo]. La queixa se centra sobretot en l'ús del plural, o del genèric, en paraules masculines quan existeix tambñé el femení. Així, proposen que enlloc de dir 'l'origen de l'home' diguem 'l'origen de la humanitat' o que enlloc de pregar que 'es sords hi sentin' ho facin les 'persones sordes'. Com en tot, hi ha partidaris de la rectitud lingüística dels acadèmics, n'hi ha que van molt més enllà (amb incorreccions lingüístiques que fan por, com anar repetint el femení -'companys i companyes'- o introduir una grafia impossible -en castellà 'tod@s'-) i n'hi ha que, bo i respectant l'ortodòxia gramàtica, pensem que un pèl de correcció política no fa cap mal. Un excés, crec que sí.


Certament, d'una banda hi ha el que ahir en deia una minva del penis (simbòlic) que converteix en bo tot el que sona a políticament correcte i es refereix a la igualtat entre sexes. Per exemple: ningú es queixa que les alternatives (humanitat, persona) siguin mots exclusivament femenins. De l'altra, la tendència a resoldre problemes de fons amb l'ocultació del llenguatge (com explicava aquí jo mateix fa un mes) i relegant l'ús de paraules clares a aquells que només les volen per discriminar. D'una banda hi ha un optimisme antropològic que creu en el valor de les paraules per transformar el món i de l'altra hi ha qui creu que el primer problema és justament el 'desemparaulament' que la correció política efectua amb exageració.

Una anècdota: recordo, ara ja fa uns anys (2000?) quan estàvem a punt de posar en marxa l'Oficina d'Atenció Ciutadana a l'Ajuntament. El nom que em proposaven era Oficina d'Atenció al Ciutadà. Jo mateix, a banda que odio la singularització d'aquests complements (servei de la dona enlloc de les dones, o oficina del soci enlloc dels socis), vaig proposar afegir l'adjectiu 'ciutadana', que és més curt, més clar ...i més correcte. Crec que vam fer servir, però, el sentit comú. I crec que hauria de ser aquest el millor camí.

I una postil·la. Fins ara hem conegut l'opinió, un pèl tardana, de la màxima autoritat del castellà. No tinc constància de cap proposta de l'autoritat lingüística catalana. I m'agradaria conèixer-la.

dimarts, de març 06, 2012

El penis minva





A prop del Dia Internacional de les Dones ens ve una notícia que posa en primer pla simbòlic la disminució del rol masculí al món on som. Masculí, ja sabeu, és un adjectiu associat a la fortalesa i superioritat sexual sobre les dones. Doncs es veu, deia l'Ara ahir, que "la llargada mitjana del penis ha passat de 9,7 cm en repòs, el 1948, a 8,9 cm, el 2012, segons un un estudi italià realitzat per l'hospital universitari de Pàdua, que recull l'edició digital del setmanari francès 'L'Express', que cita una informació del 'Corriere della Sera', en l'edició del Vèneto. La disminució del 10% en seixanta anys estaria causada, sobretot, pels canvis ambientals que pertorben el sistema endocrí". Segons el professor Carlo Floresta "la hipòtesi recollida com a més probable és que els canvis en el nostre entorn influeixen en el sistema endocrí. Però també es fa referència a la influència del sobrepès, que afecta un 18% de la població estudiada. 'L'obesitat influeix negativament en la producció d'hormones durant l'adolescència', assegura Carlo Foresta."


No sé jo si els canvis del nostre entorn es refereixen a aquesta minva del rol masculí (i la seva posterior desorientació: per exemple, com és que es poden fer acudits discriminadors sobre homes i no sobre dones?), però és ben trobada la similitud simbòlica (encara que em temo que hi perd tothom...). Sí, però, que és propi del nostre temps, epidèmic, l'increment de l'obesitat. Ens hem de posar tots a dieta. Ja sabeu quina.  

dilluns, de març 05, 2012

Catalunya independent? Sí!





Respecte al projecte anomenat "Eurovegas", del que sabem poc, penso més o menys com va escriure fa pocs dies el mataroní Joan Majó (vegeu-ho) i -com ell- em temo que les posicions apriorístiques que no han entrat a reflexionar-hi, i el pim-pam-pum que generen, ens impediran als altres de fer-ho. Això no treu que sigui molt vàlida una reflexió que ens fa un "afectat", en Josep Lligadas, que viu a Viladecans que trobo encertadíssima. Diu, amb ironia, que "suposo que li posaran com a condició al tal Shelton Adelson que pinti les teulades de l’Eurovegas amb els colors de la bandera catalana perquè els avions quan aterrin al Prat tinguin clar que som un país la mar de patriòtic i amb grans anhels d’independència… Independència d’Espanya, evidentment, però no pas dels que realment tenen poder."


Efectivament, el problema del debat independentista no és -crec jo- si la independència de Catalunya és un bon camí o no, o si en tenim dret, o si resol problemes importants. Jo, que no sóc independentista, reconec que tant me fa què hi digui al meu passaport i que en una Catalunya independent miraria d'encaixar-hi com fos. No em molesta, això. Jo sóc català diguin el que diguin els papers. El principal problema és projectar-hi les nostres frustracions, confiar-hi les nostres salvacions i, és clar, convertir-ho en idea hegemònica, de manera que els que no la vulguem siguem considerats antipatriotes, anticatalans o no sé què. Aleshores, grates una mica, i t'adones també del miratge de la independència. A veure, jo també vull pertànyer a un poble lliure, emancipat, sense jous. I Espanya i tot el seu estat em semblen -si ho són- jous de joquina comparats amb els que no ens deixen ser veritablement lliures. ¿Catalunya vol ser un país independent de les guerres, de les màfies, de la incultura, dels manguis (alguns molt nostrats), de la pobresa, de l'opressió, del desencís...? Doncs endavant, jo el primer. Però no, a l'imaginari 'sobiranista' no hi ha aquests conflictes, aquests "dolents"; només hi ha Espanya. I així ens va.


diumenge, de març 04, 2012

Llegir, parlar, contemplar





Ja sé que falten dies, setmanes ...i mesos, però us recomano que us apunteu ja a una activitat en l'organització de la qual hi participo i que fa molt bona pinta, si em permeteu la immodèstia. S'organitza amb motiu del 5è aniversari del neixement de Fragmenta Editorial i permet el diàleg i el treball amb una bona colla d'autors, nòmina que inclou molt bons intel·lectuals del país, alhora que -segur- passar una bona estona. Ja veureu que el programa és d'allò més variat ...dins la temàtica editorial. Us deixo el programa. Ah, i ja us hi podeu inscriure aquí.


Dissabte, 5 de maig de 2012

Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri | Barcelona

Programa:

10.00         Obertures. Breu recital d''Ushâq, grup de música de l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona, i presentació del Fòrum.
10.30         Treball de grups
Introducció a la música i poesia sufís. Halil Bárcena i 'Ushâq, grup de música de l'Institut d'Estudis Sufís de Barcelona.
El treball detectivesc d'un biblista. Josep Rius-Camps
Taula rodona: El sagrat, avui. Lluís Duch, Amador Vega, Carles Salazar i Dominique de Courcelles.
L'escriptura de l'experiència. A propòsit del llibre Monges. Laia de Ahumada
12.00         Descans
12.30         Treball de grups
Taller de meditació zen. Raquel Bouso i Berta Meneses (s'aconsella dur roba còmoda)
Veus espirituals del segle XX: Maragall, Weil, Eliade, Légaut i Grotowski. Ignasi Moreta, Josep Otón, Vicenç Mateu, Mercè Puig-Pey i Anna Caixach
Diàleg amb Xavier Melloni al voltant de Vers un temps de síntesi
Entre el cervell i la transcendència. Francesc-Xavier Marín, Ramon M. Nogués i Òscar Puigardeu
14.00         Dinar
16.00         Treball de grups
Seminari de lectura d'El monjo i la psicoanalista de Marie Balmary. Andreu Trilla (s'aconsella dur un exemplar de l'obra, en català o en castellà)
Fragmenta per dins. Ignasi Moreta, Inês Castel-Branco, Julia Argemí i Ramon Bassas
Introducció a la lectura de Panikkar. Xavier Serra Narciso
Com llegir els textos sagrats d'altres tradicions. Antoni Prevosti, Joan Ferrer, Jordi Sidera, Halil Bárcena, Manuel Forcano
17.30         Acte conjunt Amb Déu o sense: Conversa entre Francesc Torralba i Vicenç Villatoro
19.00         Cloenda.

Informació

La Casa d'Espiritualitat Sant Felip Neri és al C. de la Nena Casas 47 de Barcelona. FGC: Les Tres Torres.
Preu: 10€ (que es poden descomptar de qualsevol llibre que hi adquiriu de Fragmenta)
Hi haurà servei opcional de dinar (suplement 10€) i guarderia. Inscripcions aquí.

dissabte, de març 03, 2012

divendres, de març 02, 2012

Eliade en català





És un esdeveniment per a la cultura catalana la traducció que Julia Argemí ha fet d'El sagrat i el profà. Per aquest motiu hem volgut destacar un fragment llarg del pròleg de Vicenç Mateu, que és una magnífica introducció a l'obra d'Eliade. (...)


Tant si interessa el tema com no, el lector –com passa en el cas de Jung, amb qui va tenir contacte– sempre queda atrapat en la xarxa d'Eliade, a qui hem de considerar també un escriptor de talent. Posant sempre en contacte els comportament ancestrals amb els quotidians, els “mítics” amb els quotidians o vulgars, Eliade busca els punts de confluència entre les relacions i la sociologia i les altres humanitats, oferint-nos un fresc científic, però mai positivista. Accessibles, els seus textos ens fan partícips de les seves idees i intuïcions. De la recerca, sintetitza, proposa i genera pensament i, alhora, creativitat.

El sagrat i el profà és un llibre grandiós també per la seva ductilitat, eficàcia i transparència. La història de les religions és aquí una història de l'home espiritual, que s'interroga, estudia i no es queda en la superficialitat. En qualsevol cas, la lectura d'Eliade és sempre apassionant.

David Castillo, "Eliade, l'home i el cosmos" (fragment), El Punt Avui (1.3.2012), sobre El sagrat i el profà, de Mircea Eliade (Fragmenta 2012), que es presenta el proper dimarts dia 6 a Barcelona [vegeu aquí] i el dia 20 a Girona [vegeu aquí].

dijous, de març 01, 2012

El nostre rostre *





Vaig conèixer Antonio Gutiérrez, de nom artístic De Antonio, fa pocs anys. Deixeble de Josep Novellas, la seva mort el va fer independitzar i ara, a més de pintar, dóna classes al loft on viu. Hi ha tres aspectes de la seva trajectòria que m’agradaria destacar. El primer és que després de deixar la Madrid natal en la seva ferma convicció d’esdevenir artista, i després de residir a Califòrnia, va anar a raure a Mataró, on ha trobat l’acolliment d’altres apassionats de l’art; ben bé que el cosmopolitisme, a vegades, consisteix en fugir del seu teòric centre. El segon rau en la seva ferma voluntat de dedicar-se al que el fa feliç i li dóna sentit, la seva disciplina en millorar tècnicament i artística, fins i tot deixant una feina estable. I el tercer, els evidents resultats en el seu treball cap a la recerca d’un llenguatge propi que, a banda d’explicar millor tot allò que l’artista vol dir-nos, assoleixi alhora el punt de misteri, de no-explicació, que li cal a tota obra per desenvolupar totes les seves capacitats expressives. 


El camí, no us penseu, no ha estat fàcil, malgrat la seva bonhomia i optimisme. Costa moltíssim en aquest país viure de l’art. Però, sobretot, no ho ha estat ‘interiorment’, procés que l’artista ha comparat a una successió de batalles especialment contra la por. La por a no sortir-se’n, la por a encarar-se a un mateix, la por a l’acceptació social... Els retrats que aquests dies exposa en solitari a l’Ateneu de Caixa Laietana són, sobretot, l’acarament a la por. Per això aquests rostres, aquesta impossibilitat del retrat ‘pur’, aquesta convivència de màscares, aquesta disparitat de traços i aquesta sana obsessió amb la textura, és a dir, amb el tacte, amb els sentits. La por ho és, també, a descobrir la multiplicitat que guardem dins, la nostra ambigüitat, les nostres ‘pitjors cares’ i que aquestes ‘guanyin’, a la singular batalla, als nostres millors rostres, a aquells que exhibim amb més orgull. I entrellucar, de lluny potser, una complexa personalitat que malda per ser ‘ella mateixa’. El llenguatge artístic és dels pocs instruments, sinó l’únic, que té per fer-ho. 

* Article per a la revista Valors (febrer 2012)
“Parlem de batalles”, de De Antonio, s’exposa a l’Ateneu Caixa Laietana (Bonaire 3, Mataró), del 9 de febrer al 25 de març de 2012