dimarts, de setembre 30, 2008

Èxit escolar

Em va agradar el repportatge que diumenge publicava el quadernet central d'El País en la seva edició catalana en el que feia un repàs a quatre centres educatius públics de secundària que tenen un alt índex d'èxit escolar, alhora que publicava alguna de les pràctiques que avalen aquest rendiment.
:
Em va agradar perquè, com en tantes altres coses, és massa sovint que s'associa l'educació amb fracàs, o el sistema públic amb la baixa qualitat. Com si ens haguéssim cregut la fatalitat dels que voldrien les coses perfectes, caiem massa sovint en el tòpic que l'educació no té solució i que la seva universalitat és el seu primer fracàs. Jo no hi entenc gaire, certament. Per això m'estimo més callar i recomanar-vos que llegiu el reportatge. I que canvieu el posat.
:

dilluns, de setembre 29, 2008

El color de transmetre

:
Llegeixo aquests dies articles sobre Paul Newman amb motiu de la seva mort, dissabte passat. Tothom tria la seva pel·lícula preferida i veig que a mi em costaria molt. De tota manera, probablement perquè recordo quasi fil per randa quan la vaig anar a veure (a cine Iluro), jo triaria El color del dinero (1986), una mena de continuació d'El buscavidas (1961) que, d'entrada, em va produir dues coses que encara em duren. Una, el bell retrat de la transmissió intergeneracional. Dues, descobrir que Tom Cruise no era un imbècil amb cara de graciós. El cert és que després d'aquest film, de Martin Scorsese, Newman va rebre l'únic òscar de la seva carrera. Diria que no l'he vist mai més, i d'això ja fa 22 anys. Tot sigui que un dia la torni a veure i em decepcioni. O m'identifiqui més ja amb el paper de Newman. Perquè a tots ens arriba el dia que ens caldrà transmetre.
:
Llegiu el post de la Judith Vives i l'article de Maruja Torres a El País. I trueu la vostra preferida en aquesta enquesta de La Vanguardia.
:

diumenge, de setembre 28, 2008

Vicky, Cristina i Antonio

:
No em va agradar massa el darrer film d'Allen, encara que se salven algunes coses. En tot cas, m'ha interessat la lectura del dominic Antonio Praena, segons la qual al fons de la pel·li sembla regnar una mena de fatalitat respecte al compliment dels somnis i el manteniment del desig: àvids d'experiències, no costa gens de viure-les tot seguit, sense que el pes d'una vida exempta de realitzacions personals de veres, d'experiència autèntica, acabi d'alleugerir-se. "En sus vidas, después de cada nuevo ciclo, reaparecen una insatisfacción y una infelicidad de tintes crónicos", diu. I continua: "No son los seres angustiados, desesperados, dramáticos de la literatura clásica o existencial. Lo tienen todo. Son brillantes. La vida no es problema para ellos, ellos mismos no son problema para ellos, la sociedad no es problema para ellos... pero la falta de concreción del problema es el problema mismo".
:
Praena descriu bé la gent de la meva generació, la de Porca Misèria, per entendre'ns quan diu "que nos han preparado para conquistar el mundo, sin drama, de buen rollo, con todas las oportunidades, superando los traumas a golpe de autoanálisis, pero incomprensiblemente insatisfechos".
:
"Porque al final", conclou, "el problema es haber cerrado el horizonte a la trascendencia, olvidando que lo que hace verdaderamente bella la libertad es la posibilidad de comprometerla. Que lo que hace verdaderamente hermoso el conocimiento es la aceptación del misterio que lo trasciende y lo funda. Que lo que hace verdadero amor al amor es su gratuidad y, como decía Balthasar, hasta su inutilidad (...)".
:
Quina llàstima que Rebecca, Scarlett i Pe no ho hagin trobat a Barcelona. Les perdonem perquè davant Bardem ja m'imagino que costa. Però els recomanarem que llegeixin el bloc del dominic quan esl agafi la depre post-coitum.
:

dissabte, de setembre 27, 2008

S'obre la Nau Gaudí

Aquest vespre s'ha obert al públic el nou equipament resultat de la restauració de la nau de la cooperativa "La Obrera Mataronense", un dels primers treballs de l'arquitecte Antoni Gaudí, després de moltes vicissituds. Aquest espai acull un telecentre i un punt d'informació sòcio-laboral per millorar l'accés dels joves a la feina. La factura de la restauració, com vam veure en una recent visita pública, és excel·lent.
:
Algunes persones em pregunten si el destí més adequat és aquest, per exemple, d'una sala d'esdeveniments o d'exposicions. Jo crec que hi ha dos motius per defensar que s'ha triat bé l'ús. El primer, perquè tan digne és un esdevenient 'especial' que una feina 'de diari'. No sé per quina raó els edificis emblemàtics han de ser endiumenjats. O reencantats. El segon, perquè continuant amb un ús intensiu de la nau també s'és més fidel a la funció original: una fàbrica que acollia feina i activitat fabril diàriament. I potser un tercer argument: l'obra de Gaudí es veurà més sovint i per més gent que no pas si l'obrim de tant en tant. Benvinguda sigui una nova activitat diària, quotidiana i útil que fa més viu que mai el nostre patrimoni arquitectònic. Foto: Tribuna Maresme.
:

P.S. del diumenge 28
:
Llegeixo avui l'article al Magazine de La Vanguardia que ahir anunciava el seu autor, Daniel Giralt-Miracle, a la inauguració de la Nau. L'il·lustren unes magnífiques fotos de Ramon Manent i, sense res més a dir, us convido a llegir-lo [aquí]. També podeu veure unas fotos molt aconseguides al flickr de Quico Melero clicant aquí.
:

divendres, de setembre 26, 2008

Madrid se'n va de les inversions

L'Ajuntament de Madrid, el més endeutat d'Espanya, paralitzarà el conjunt del pressupost d'inversions del mandat. Diu l'Alcalde Ruiz Gallardón (PP) que no tindrà recursos suficients. Certament, la situació econòmica del país i, de retruc, la financera dels ajuntaments, no es troba per gaires pressupostos expansius. De manera que tothom haurà de revisar el seu programa d'inversions, d'ajustar el seu pressupost corrent i d'afinar les prioritats que, en temps de crisi, han de ser diferents que en temps de bonança.
:
Però justament (com ja sabia molt bé la Bíblia) és en temps de bonança que cal preparar-se per la crisi. No sé si tots ho hem fet bé i probablement no del tot, però és evident que almenys la política local de la capital d'Espanya, en termes pressupostaris, ha estat poc prudent. I les prioritats d'ara no semblen massa bones, segons ja ha dit Pepe Blanco. Ha fet apostes ambicioses, certament (exemple: M30), i ha tingut al seu si inversions de l'Estat que d'altres terrioris no han gaudit de l'estat (exemple: terminal de Barajas), de manera que se n'ha beneficiat el seu PIB i un evident canvi d'escala en la seva posició internacional (El president Maragall ja advertia que Madrid se'n va). Però els riscos de recessió en les economies acostumades a creixements alts són enormes. En aquest sentit, recomano un article d'ahir a El Punt del professor Joaquim Coello sobre la Xina.
:
Veurem els propers dies quines sn les estratègies dels municipis, especialment en l'àmbit de la inversió en infrastructures que apuntalin la productivitat o com s'ho fan per mantenir polítiques de cohesió social en un marc restrictiu de la despesa corrent. Òbviament, hi jugarà força l'estat actual dels comptes de cadascú. I el debat, com sempre que hi ha menys recursos dels que convenen, serà apassionant.
:

dijous, de setembre 25, 2008

Nostàlgia del sentit

Llegeixo una entrevista que ahir feia El Periódico a Fernando Trias de Bes, prolífic autor -des de fa no massa- d'assaigs d'assessoament personal i empresarial (per no dir autoajuda, que sembla que el menystinguis) i de ficció. No n'he llegit cap, però segueixo de tant en tant els seus articles. S'inscriu en un corrent molt actual, penso, que acostuma a confondre les estratègies amb les tàctiques, de manera que amb una sèrie de tècniques per anar vivint més bé (més saludable, amb menys estrés, amb més temps, amb més gaudi del moment, "sentir-se bé", etc.) assoleixis les fites més importants de la vida. No és que no hi estigui d'acord del tot, és clar. Però penso que és clarament insuficient: una mirada excessivament fixada en el jo i uns horitzons que es presenten com a inútils (l'existència "només és present d'indicatiu" diu Trias de Bes. Uf). Tampoc defenso el massoquisme, és clar, però crec que no podem pretendre una vida sense dolor, sense angoixes, sense inquietuds (en el doble sentit), sense tristesa, o sense vicis si em permeteu. Sovint són el millor indici d'oportunitat de canvi, com quan tenim febre i ens indica un desequilibri corporal. I fan l'experiència vital molt més completa, el gaudi molt més valorat.
:
Tornem a l'entrevista perquè, en canvi, m'ha agradat molt. Per exemple, en una societat que ha expulsat la idea de Déu com a concepte, com si es tractés d'un personatge mític de cultures menys avançades, la necessitat de 'personalitzar' el transcendent apareix com una mena de sensació inexplicable. "Tinc la sensació", diu, "que estem allotjats en alguna banda, potser en la imaginació d'algú". "Com a la pel.lícula Matrix", requereix l'entrevistador. "Exacte", respon. "És com si tot això existís en un altre lloc. Es tracta d'una percepció molt difícil d'explicar". Difícil per ell, penso. La tradició (religiosa, mítica, intel·lectual...) serveix justament per explicar el que avui trobem inexplicable i nou.
:
Diu més coses interessants. Jo, que tinc sempre poc temps i sóc a punt de fer-ne 40, m'he fixat en aquesta recomanació (tàctica, és clar) que sembla que em dediqui:
:
-Una cosa que és dificilíssima: aprendre a dir no. Tal com vaig llegir una vegada, dir que no et perfila. A mi m'ha costat molt aprendre a dir no. Quan tens 40 anys aprens a dir no; fins als 20 creixes; dels 20 als 40 agafes experiència i, a partir dels 40, inicies una etapa bonica, perquè ja saps el que vols a la vida. Quan a partir dels 40 no ets capaç de dir no, llavors tens un problema, perquè tens 20 anys per endavant molt interessants, tens més experiència, saps més el que vols i has de dir que no a moltes coses. I, en altres àmbits, del que es tracta és de delegar. Si delegues, desbloqueges temps.
:
Per últim, Trias fa una defensa de la interacció disciplinària i intel·lectual front a l'especialització en què s'ha convertit el món de la feina i del coneixement. En això coincideixo al cent per cent i -modestament, ja se sap que d'on no n'hi ha no en raja- intento aplicar-m'ho, encara que sigui perquè l'expecialització m'avorreix. També m'ha interessat la idea de l'exploració dels límits i la necessitat de 'superar la ciència' per fer-ho. de nou, la nostàlgia del sentit (per a la qual cosa no ens podem quedar amb les tàctiques) i -digue-mho clar- de l'experiència religiosa, que rau en l'exploració dels límits i que viu més enllà de la ciència. Us faig una tria de les idees més subratllables.
:
En la nostra societat, tendim a encasellar les persones. I, en realitat, la força creativa més gran prové de la intersecció de disciplines. És fonamental. (...)
:
La societat moltes vegades no et demana que innovis. (...) La societat actual busca l'especialització i l'eficiència, i ha generat marcs molt específics per a la innovació i l'experimentació. El que sol passar és que tu estàs en un camp, el de la investigació, o estàs en l'altre. I si estàs en l'altre, arriba un moment en què la rutina et pot.
:
L'altre dia, el meu germà, que és arquitecte, em deia que la creativitat la pots aplicar a tot, a la ciència i també a molts altres camps. Però la ficció s'ocupa dels sentiments, i no hi ha restriccions. (...) El que té l'art és que els límits els poses tu (...). Però els límits són molt amplis i pots explorar límits que estan més enllà d'on arriba la ciència. L'art va un pas més enllà de la ciència.
:
Explorar els límits al més enllà, ja veieu. Aquest noi sembla un teòleg fent màrketing amb llenguatge modern, és a dir, sense mencionar Déu.

Foto: Santiago Bartolomé.
::

dimecres, de setembre 24, 2008

Fortes creences

:
Llegia ahir a la portada d'El País una notícia que demostra fins a quin punt hi ha incrustat en la determinades mentalitats suposadament progressistes elements profundament reaccionaris i discriminadors. Era per la suposada 'indignació' dels vocals de tall progressista del Consell General del Poder Judicial davant la candidatura de Carlos Dívar, president de l'Audiència Nacional des de fa set anys, per presidir aquesta institució. Deixo de banda els arguments tractats de manera secundària pel diari, que em semblen més raonables: la seva adscripció conservadora (que als progressistes ens agrada menys, com és lògic), el fet que no hagi dictat sentències i altres qüestions banals sobre la seva experiència com a magistrat... Per cert, cap dels arguments inclou una sola actitud o opinió mínimament rebutjable.
:
El principal argument de rebuig eren les seves "fortes creences religioses". En principi, si creu en Déu o en els ovnis no crec que tingui res a veure amb la seva feina, dic, igualment que la seva condició sexual o la seva extracció social, oi? Bé, vaig veure que el 'delicte' era que era de "profundes conviccions cristianes". Vaig llegir la notícia a veure en què consistia el problema. Vés a saber, em deia, si aquest senyor un dia va foragitar uns mercaders en un temple i ho troben masssa 'intolerant'. O que va etzibar 'al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu' a un funcionari i el troben massa insolent. O que el van trobar pregant en una muntanya mentre els seus amics dormien i el van veure-hi indicis d'al·lucinògens. O va repartir pans i peixos a mansalva sense llicència. O que té un reguitzell de persones que diuen que ara hi veuen, o caminen, i abans no podien. O que va aturar una pedregada a una adúltera amb la frase "Qui sigui lliure de pecat, que llanci la primera pedra".... No sé. Sembla que més aviat tot el contrari, que "no molesta ningú" (sic).
:
Si no molesta ningú, vaig pensar, les conviccions cristianes potser no són tan profundes. El que sí veig molt profunda és la intolerància vers el fet religiós que, per si sol, es mostra com una rèmora. Com quan segons qui es fica amb Grande Marlaska perquè es gai.
:
Foto: Primera reunió del nou Consell General del Poder Judicial, avui (foto: EFE)
:

dimarts, de setembre 23, 2008

L'alzheimer i l'afectivitat

:
Em va agardar molt, ahir, un reportatge a El País sobre la permanència de l'afectivitat entre força malalts d'alzheimer, signat per Mónica L. Ferrando. Enmig de la pèrdua de records i d'identitat, emergeix la possibilitat de la comunicació afectiva (amb a) com la més efectiva (amb e) a través de les carícies, els petons, les cançons o, fins i tot, les relacions sexuals. "Sí está comprobado que para el enfermo de alzhéimer recibir estímulos, como escuchar una melodía de su juventud, logra despertar una sonrisa", diu.
:
I continua "Conforme avanza la enfermedad, "empiezan a verse afectadas las manifestaciones más complejas de la afectividad, ligadas al pensamiento más elevado, como la iniciativa, la motivación o la capacidad de comprender qué sienten los demás. Sabemos que responden con menos intensidad, lo que no quiere decir que sientan menos", según el neurólogo [Javier Olazarán]". (...) "Los enfermos de alzhéimer conservan una vida afectiva mucho más rica que la que aparentan porque mantienen estructuras cerebrales implicadas en la vida emocional, que tardan más en dañarse", explica José Manuel Martínez-Lage, profesor honorario de neurología de la Universidad de Navarra".
:
Més endavant segueix així. "El amor estimula el recuerdo. "Con una vida afectiva activa la enfermedad progresa más lentamente", afirma Martínez-Lage. Recordar juntos la vida de pareja, por ejemplo, puede ser un buen estímulo. Sentir caricias, voces y olores familiares y otros elementos de complicidad pueden tener el poder de evocar. "Durante muchos años se ha creído que el enfermo se volvía un niño. No es así, y al enfermo hay que tratarlo como el adulto que es, aunque no se puedan escuchar igual sus emociones, sus palabras o sus sentimientos", afirma Martínez-Lage. La enfermedad construye nuevos puentes, nuevas formas de complicidad. "Haber sido es una forma de ser", añade."
:
No tot és senzill, especialment per la parella. El reportatge explica alguns exemples i s'endinsa el el món de les relacions sexuals dels malalts d'alzheimer, que poden ser molt riques.
:
Recordo una conferència de Sebastià Serrano en una altra commemoració del Dia de l'Alzheimer. Explicava com l'afectivitat i les seves manifestacions són anteriors al llenguatge, de manera que esdevenen una forma molt antiga de comunicació que devem portar a la nostra herència genètica que, a més, esdevé clau en les relacions amb els animals, per exemple. per això són tan interessants les estratègies de relació entre animals i malalts d'alzheimer.
:
Foto: Luis Sevillano
:

dilluns, de setembre 22, 2008

Unitat contra ETA

La unitat contra Eta és la millor resposta que avui ha donat la societat a l'assassinat al brigada Luis Conde a Cantàbria, aquest matí. La de les forces polítiques al Congrés (foto de la dreta) i la dels grups a Mataró (esquerra). Unitat que caldrà orientar cap el compliment de la Llei i cap a l'acció policial, els principals instruments que -junt a la unitat política- poden enllestir l'acció de la bèstia, delerosa de sang i bombes aquests dies. Fotos: R. Gallofré, EFE.
:

dissabte, de setembre 20, 2008

Somriure

:
Avui he rebut l'avanç de programació de la Fundació Joan Maragall i, adjunta, la informació d'un curs que pinta molt bé. Es diu El somriure: la cara acollidora del món, i va a càrrec de l'Idec (UPF), a la seu del qual s'hi celebraran les sessions, dirigit pel físic i poeta David Jou. Em temo que les meves diverses obligacions m'impedeixen d'assistir-hi, encara que l'organització preveu l'assistència conjunta o per separat. De manera que us animo a fer-ho i comentar-ho.
:
M'agrada molt com presenten el curs. En un món de males cares o de riures sardònics, o frívols, en una cultura amb tendència a veure el mal del món, o la irrefutable maldat dels éssers humans, cada vegada m'interessen més les iniciatives que pretenen extreure la bellesa del món, en destacar les capacitats dels homes i les dones en fer el bé, en arrencar un somriure. Ja sé, ja sé, que el mal i la lletjor són indissociables del bé i la bellesa mentre hi ha vida i que negar-ho és negar la vida. Però enyoro certa militància en destacar el que clareja en la foscor. Mireu què diuen:
El somriure: la cara positiva del món, la intuïció d'un camí que s'obre, l'indici d'un desglaç, la direcció vers un oasi, el ferment d'una salvació, l'expressió d'una felicitat. No tots els somriures són tan positius: n'hi ha que expressen desdeny, amargor o escepticisme. Preguntar-nos pel somriure ens posa al davant de la vida i de la societat: quina presència hi tenen els ponts, les promeses, les esperances, les expectatives? Neurobiologia, psicologia i sociologia n'han explorat les arrels biològiques més bàsiques i els significats comunicatius més diversos. Filosofia i religió, tan sovint seriases i circumspectes, s'obren de vegades a l'encís d'una rialla que salva o que revela. La música i l'art, la literatura i el cinema han tingut en l'alegria un estímul menys abundós que en el drama, però també fecund i seductor. Demòcrit, Epicur, imatges de Buda o d'àngels gòtics i verges del Renaixement, Mozart, Darwin, Freud, Chagall, Berger són algunes referències en el calidoscopi expressiu i conceptual del somriure que, entre l'alegria, la serenitat, la seducció i el misteri, mereix estar més present en el nostre món, dominat sovint per foscors aclaparadores.

Les sessions s'imparteixen durant sis dimecres, de 19.00 a 21.00 hores, la inscripció és gratuïta (però obligatòria ...i amb places limitades) i ja veureu quin panorama tan suggerent, tant en els temes com en el professorat.

  • 8 d'octubre. Cervells riallers i alegres, per Adolf Tobeña, Catedràtic de Psicologia Mèdica i Psiquiatria de la Universitat Autònoma de Barcelona.
  • 15 d'octubre. El riure i el somriure en la filosofia, per Jaume Casals, Catedràtic de Filosofia de la Universitat Pompeu Fabra.
  • 22 d'octubre. El somriure en música: entre la ironia i el drama, per Xavier Antich, Professor titular d'Estètica de la Universitat de Girona.
  • 5 de novembre. Somriures de l'ànima. Del Buda a Marc Chagall, per Eduard Cairol, Professor lector d'Història de l'Art de la Universitat Pompeu Fabra.
  • 12 de novembre. Narradors i poetes davant del somriure, per David Jou, Poeta i Catedràtic de Física de la Matèria Condensada de la Universitat Autònoma de Barcelona.
  • 19 de novembre. El somriure generador de lligams, per Sebastià Serrano, Catedràtic de Lingüística General de la Universitat de Barcelona
:
Foto: Joan Miró, El somriure d'una llàgrima (1973), Fundació Miró, Barcelona.
:

divendres, de setembre 19, 2008

Olé, Xesco

Aquest que veieu a la foto és el meu amic Xesco Gomar. Aquests dies és notícia perquè fou nomenat nou Delegat per a les Comunitats Andaluses de Catalunya, València i Balears de la Junta d'Andalusia, en substitució de Francisco Hidalgo. En aquesta nova tasca, té les funcions d'assessorament a les comunitats andaluses assentades fora de territori andalús i depèn de la Direcció General d'Andalusos al Món, adscrita a la Conselleria de Governació de la Junta, la titular de la qual és Clara Aguilera García.
:
Moltes d'aquestes agrupacions de persones que han volgut mantenir les tradicions andaluses a Catalunya ja són familiars per en Xesco. Fins ara havia estat fins ara assessor de Cultura Popular i Tradicional a la Diputació de Barcelona (2006-2008). Anteriorment havia estat assessor al departament d'Urbanisme a l'Ajuntament de Rubí i havia treballat tant al sector privat com al públic. A banda d'amic, és un bon company i me'l trobo en llocs importants: és membre de la Comissió Executiva del PSC de Mataró i del Consell Nacional del PSC i ha estat Primer Secretari de la Joventut Socialista de Catalunya a Mataró (2002-2006). des de fa poc, representa també els socialistes al nou Institut Municipal de Cultura de Mataró.
:
Crec que la Junta ha triat bé: és una de les persones més dinàmiques i il·lusionades que conec. En un lloc com aquest on és ara, farà falta. Certament, vist de lluny, el món de les entitats de cultura andalusa és bastant desconegut. Amb els anys de regidor, les he anat coneixent crec que força. Al front de moltes d'elles hi ha gent excel·lent, generosa, respectuosa (ho són tots els sensibles a la identitat, si ho són de veres). El model, que segurament caldrà actualitzar per les generacions dels que ja han nascut aquí, funciona com a nucli bàsic de cohesió, tan familiar com social, crea teixit on podria haver desitjos esfilagarsats i ens ajuda a veure el món molt més obertament, més diversament, mols més conscientment que 'el món és dins de les ciutats' i no pas fora. Aquest és el seu principal valor. I el de la memòria. Endavant, noi.
:

dijous, de setembre 18, 2008

Contra la crisi, contra el fonamentalisme

Ahir al matí em despertava am la notícia de les intervencions massives de les reserves dels bancs centrals occidentals al sector financer per evitar estendre més la seva crisi, especialment als Estats Units, i pensava que en moments com aquest els que diuen que l'Estat s'ha d'aprimar, que ha de fer la mínima intervenció, que el mercat ho pot resoldre tot són els mateixos que aplaudiran aquesta intervenció. Home, si haguessin fet bé els deures, probablement les injeccions de fons públic podrien tenir destins més productius, però val la pena veure com cauen els mites del neoliberalisme (el liberalisme clàssic mai ho hauria admès... és antidogmàtic fins i tot amb els seus propis dogmes) quan van mal dades. Ho pensava i em trobo amb un eloqüent article de l'expresident del Govern espanyol, Felipe González, a El País. Diu:
:

Es una crisis extraña, incluso para reaccionar con una mínima coherencia. Por el momento ha liquidado la extendida creencia de que el mercado lo arregla todo y solo. Es decir, la teoría dominante desde los años 90 del "todo mercado", con un rechazo fundamentalista a la intervención regulatoria.

También ha mostrado que la globalización del sistema financiero plantea problemas de gobernanza que escapan a la capacidad de los poderes establecidos en el viejo Estado nación y en los organismos internacionales tradicionales.

(...) En Estados Unidos vemos acciones como la nacionalización encubierta de las sociedades que controlaban casi la mitad del mercado hipotecario, con una intervención de 200.000 millones de dólares y las reclamaciones de más intervención porque las quiebras continúan.

Así podríamos seguir poniendo ejemplos de actuaciones al menos dispares para enfrentar la misma crisis. La paradoja es que el comportamiento pragmático, chocando con la ideología neoliberal, se da en la cuna doctrinal de esta teoría, en tanto que en la UE, tan crítica siempre con ese neoliberalismo, hay una renuencia muy fuerte a la intervención para contrarrestar la sintomatología de la crisis. (...)

Subyace a la crisis actual una situación nueva, inducida por dos factores: la evolución de los precios de las materias primas, sobre todo energéticas, que han trasladado masivamente el capital a los países productores y a los que han mostrado capacidad de generar riqueza y ahorro como nuevas potencias emergentes (China o la India). El llamado Occidente desarrollado tiene que pagar en el futuro lo que ha gastado ya, en tanto que las zonas productoras de energía y los grandes emergentes han ahorrado lo que podrán gastar o invertir en ese mismo futuro.

Y en todas partes la fuerte tensión inflacionista es el factor más preocupante.

(...) Si las consecuencias no fueran tan duras, e incluso dramáticas, sería divertido contemplar al sistema triunfante sin saber qué hacer consigo mismo, sin poder compararse a otros como peores y sin poder encontrar culpables. Pero no da la situación para divertirse y hay que actuar.

Primero con el mayor pragmatismo posible y sin pérdida de tiempo, porque las teorías tradicionales no nos ofrecen soluciones a la nueva realidad que aparece fuera de libreto. Esto vale para los Gobiernos europeos y para la propia Unión Europea y su Banco Central, porque es muy peligroso y arriesgado seguir esperando con estos tipos de interés y esta falta de liquidez.

Segundo, intentando buscar un papel para la política con mayúsculas, capaz de hacer más previsible la evolución futura de este mercado global que escapa a los poderes establecidos en la sociedad industrial (...).

Cargada de paradojas y plena de contradicciones la situación en que nos encontramos, pasamos de pedir a los responsables políticos que no interfieran, que no regulen, que dejen libertad a los mercados, a reclamar que arreglen los desaguisados a los que den lugar, incluso cuando la crisis, por sus causas y consecuencias, está más allá de sus competencias y capacidades locales-nacionales.

:
Vegeu també aquest article de Raimon Obiols
:

dimecres, de setembre 17, 2008

Els referents per edats

Crec que el periodisme local va perdre plomes quan en Xevi Galceran va decidir dedicar-se a guantar-se millor la vida. Hi ha algun cas recent similar que espero rebroti també algun dia. Els blocs permeten que les recuperi i ens brindi alguna perla, en Xevi. Ja n'he parlat en alguna altra ocasió. A mi m'entusiasma com escriu, aquest noi. Ara, per exemple, porta tres posts identificant quines són les pel·lícules, els llibres o els llocs emblemàtics de la seva vida any a any. Han de sumar sempre vint-i-un (un homenatge a 21?) amb una simple llista que ja t'emociona. A mi m'han agafat ganes de fer-ho, ara que sóc a punt d'una edat crítica i començo a comptar els anys de vint en vint. I començo a identificar clarament referents que fa poc ni tan sols sospitava. Em falla la memòria, però. En tot cas, i com si això fos un meme, us animo a imitar-lo, a veure si caic irremisiblement a la moda que som a punt d'imposar a la blocsfera. Au, animeu-vos.
:

dimarts, de setembre 16, 2008

Absència i paisatge


:
Del reportatge d'aquest diumenge passat a El País Semanal signat per Julia Luzán n'extrec alguna idea apressada. Parla dels treballs de José Manuel Ballester, que, sota el títol 'Espacios ocultos' s'exposen dels del proper dia 18 fins el 23 de octubre a la galeria Distrito Cu4tro de Madrid. Ballester ha extret dels quadres més famosos del reneixement les figures humanes, i això que el reneixement és essencialment humanista. La primera idea que se'ns acut és que no pot ser, que precisament el que dóna sentit al quadre só les figures humanes, que passen al primer pla i atorguen al paisatge un element, més que secundari, contextualitzador. Sense persones, evidentment, desvirtuem l'essència, doncs. Però l'art, i la seva actualització (la revisió de les obres del passat és una constant a l'art modern), considteix en despullar les coses, en veure-les d'un altre prisma, de fer-les i refer-les, de posar i treure. D'aquesta manera, obtenim dues cose, almenys. Un retrat de l'absència, d'una banda, i un valor intrínsec al paisatge que, de fet, ja anunciaven les obres renaixentistes.
:
Respecte a l'absència, l'autor explica de quina manera se li va ocórrer la idea. "Una amiga mía, Jocelyne, murió hace siete meses, y el vacío que ella me dejó lo proyecté en su obra preferida, la de Fra Angelico. Todos tenemos miedo a la muerte, y cuando alguien cercano desaparece, lo hacen también muchas otras cosas; es más, de forma inconsciente te planteas tu propia desaparición. Es como si ese vacío emocional hubiese encajado al trabajar con las obras antiguas".
:
I, efectivament, en donar valor al paisatge, en adonar-nos del que primerament tenia un valor menys central, en posar al centre la perifèria -diríem ara-, o en des-centrar tant l'home -l'Home renaixentista, mesura de totes les coses- que fins i tot s'esborra, ens ve al damunt la bellesa del món, ens adonem molt abans que l'ecologisme que l'entorn no tan sols és bonic, sinó que és imprescindible per a la nostra vida. I que no podem fer-nos-ho tot sols. Diu Ballester: "Al desnudar a Botticelli, por ejemplo, encuentras esos paisajes tan naifs de Rousseau, o descubres a Caspar Friedrich en Brueghel. En el momento en el que se silencia el paisaje te das de bruces con el romanticismo".
:
Vegeu article de Francisco Calvo Serraller, aquí. Foto: José Manuel Ballester, Lugar para un descanso.
:

dilluns, de setembre 15, 2008

Més sobre 'Mamma Mia!'

:
Gocé como una enana con unas canciones en las que apenas reparé en su momento -soy de la generación anterior a Abba-, y con un despliegue de buen hacer veterano -amo a Julia Walters, esa desmadrada. (...) Gocé, sobre todo, con lo moralmente libérrimo que parece el argumento, en cuanto a sexo, en estos virginales y pastoriles tiempos del tóquese usted mismo delante de Internet (el día en que las partes sufran un paralís de tanto exponerlas a la cibernética, la ginecología va a recibir un decidido impulso).
:
·
:
-Y tienen también eso tan bueno, que te deja tan bien... ¿Cómo se llama? ¿Catarsis?
:
Me quedé atónita. Un local con baile y con ¡catarsis! No había escuchado la palabra desde que se usaba también el término autocrítica. ¿Cómo que catarsis?
:
-Sí, mujer, eso que sales con un micrófono y te pones a cantar mientras vas leyendo la letra...
:
¡Karaoke!, traduje para mis adentros, que estaban tan asombrados como yo. No hice nada por corregir a mi vecina de restaurante porque me pareció uno de los hallazgos lingüísticos más acertados desde que Julio Iglesias bautizó como
Hey a uno de sus perros. (...)
:
Katarsis. Con k. Según mi Casares no es sino una "depuración de los sentimientos por medio del arte". O sea, que, literalmente, katarsis con k sería una especie de purga de la mala leche obtenida mediante el asesinato de unas cuantas canciones.
:
Aquella noche me hice una katarsis. Yo sola, aunque fue una doble limpieza, porque aparte de chamullar las canciones de Abba me puse un viejo mono y bailé pasillo arriba, pasillo abajo, hasta que se me soltó el fémur.
:
Cuando terminé, amaba más al humano género.
:
Maruja Torres, "Mi katarsis (con k)", a El País Semanal, 13.9.2008. vegeu anterior post.

:

diumenge, de setembre 14, 2008

L'origen de l'art

:
Lo que sorprende en estas cuatro cabezas no es tan sólo la exactitud del trazo, la seguridad y elegancia de la curva que define la quijada, la perfecta proporción de orejas y ollares, sino, por encima de todo, los ojos. (...) En estos cuatro caballos los ojos tienen la mirada a medio párpado, tierna, dócil, turbadora, que hace del caballo una bestia inseparable del humano.
:
Todas las hipótesis sobre el arte rupestre han ido fracasando una detrás de otra. No son imágenes "religiosas" porque no es posible separar un ámbito específico para lo religioso en aquellas hordas de cazadores nómadas. O bien todo era religioso o bien nada lo era. Posiblemente nuestros abuelos, como nosotros, ni eran religiosos ni creían en dioses, aunque temían a las fuerzas inaprensibles que podían causar daño y les ponían nombre, como hoy se lo damos al cáncer o al cambio climático.
:
Lo que es indudable es que en algún momento los humanos necesitaron (¿necesitamos?, ¿seguimos siendo humanos como ellos o hemos dejado ya atrás esa tan particularmente frágil condición?) y por lo tanto produjeron, imágenes. ¿Por qué, con qué finalidad? Ninguna hipótesis hasta ahora resiste el análisis. Sólo podemos aventurar que las imágenes nacieron (y nacieron perfectas) cuando los humanos sintieron la irresistible necesidad de ver hacia fuera, de manera que se convirtieron en "el punto de vista", el lugar orográfico desde donde "se ve".
:
Representar caballos, bisontes, mamuts o cérvidos era rebajarlos de rango, reducirlos a unidades abstractas e intercambiables. Ya nunca más podríamos hablar de este caballo o aquel otro, entes tan perspicuos como tú y como yo. A partir de la primera imagen quedaba dominada la totalidad de los caballos y podía llegar Platón (29.500 años más tarde) para darles la definitiva patada que los elevaría al mundo de las Ideas, allí en donde se puede amar sin dolor.
:
Los humanos somos aquello que de nosotros dicen nuestras imágenes. La constelación de imágenes que determina nuestra inserción en el mundo es lo que marca inflexiblemente aquello que podemos ver y lo que para siempre será invisible.
:
Las imágenes eran lo permanente. Sus copias vivas en el mundo, tan sólo formas efímeras que como sombras se cruzaban un instante con la luz solar para desaparecer de inmediato.
:
Una vez traspasada esa frontera, una vez admitida la impiedad original (...) en el acto mismo de ser representados en imagen? Quienes convivieron desde la infancia con imágenes de los dioses, ¿cómo iban a creer en ellos y reconocerlos si alguna vez se cruzaban con una figura asombrosa y espléndida?
:
Para los niños educados ya entre imágenes de dioses, el mundo sólo estaba poblado por humanos y fantasmas. Nosotros, que ya sólo tenemos imágenes, ¿con quién compartimos el mundo?
:
Félix de Azúa, "Inicuo paso primitivo" (fragments), article a El País, 13.9.2008. Foto: pintura rupestre a les coves de Chauvet (França).
:

dissabte, de setembre 13, 2008

Benet al país de Bruni

Només per aquestes dues fotos valia la pena el viatge del papa Benet XVI a França. La cantant i model Carla Bruni, esposa del president de la República Nicolas Sarkozy n'esdevé el centre, sigui enmig d'aquests monseyors o sigui en plena audiència: lluny del regal, els dos homes d'Estat es rendeixen seduïts per la bellesa del món. Anava a dir mundana, però no. Bruni té una bellesa poc mundana, poc d'anar per casa. Però encarna com ningú el desig, tan a prop del poder i dels diners, tan sensual, tan plena de tot allò que acostuma a posar nerviosos els bisbes més carques: divorcis, passarel·les...
:
Però hi ha algun motiu més per considerar rellevant aquesta visita. N'hi ha de caràcter més geopolític, que tan agrada als comentaristes -i que els deixarem a ells. A mi m'interessa avui ressaltar el missatge que el Papa Benet, molt apreciat a França malgrat la tradició laïcista del seu Estat , ha volgut donar al món. I tampoc ha de passar desaparcebuda la resposta de Sarkozy, un home intuïtiu, que ha sabut interpretar molt millor que altres compatriotes seus -crec- de quin mal es queixa el món -occidental- més enllà de la crisi econòmica. No tan sols de pa viu l'home.
:
Les fotos i la notícia les he tret d'El País, en una bona crònica de Miguel Mora (també en parlen la resta de diaris, vegeu per exemple La Vanguardia, El Periódico, Avui...) . En ella, lluny de les intencions d'alguns prelats espanyols -per exemple- i lluny dels estereotips dels seus crítics, el Pontífex creu que cal abundar en la separació de les creences i de l'estat (de Déu i del Cèsar), en el marc d'una laïcitat genuïna (reconeix que el catolicisme és l'origen de la laïcitat, pel seu caràcter universal) que tingui en compte que "la religión es insustituible para la formación de las conciencias" i en la recerca "de un consenso ético de fondo en las sociedades". Sarkozy reblava dient que "prescindir de las religiones sería una locura, un ataque a la cultura y al pensamiento", malgrat els seus abusos, ja que han servit per construir la humanitat.
:
El Papa continua: "Sería fatal si la cultura europea de hoy llegase a entender la libertad sólo como la falta total de vínculos y con esto favoreciese inevitablemente el fanatismo y la arbitrariedad. La falta de vínculos y arbitrariedad no son la libertad, sino su destrucción". Fantàstic. "Para muchos, Dios se ha convertido realmente en el gran desconocido", buscar-lo "sigue siendo igual de necesario". Si no, "una cultura meramente positivista (...) sería la capitulación de la razón, la renuncia a sus posibilidades más elevadas, y consiguientemente una ruina del humanismo, cuyas consecuencias no podrían ser más graves".
:
Bruni davant el Papa sense ser tractada de dimoni (ja sabeu, la bellesa és vil... diuen les bruixes de Hamlet), ni de pecadora; potser fins i tot jugant a la seducció mútua (la cantant diu que l'enamora la intel·ligència), en diàleg, oberts a la bellesa del món, fins i tot la mundana, humana, humanista, oberts als vincles vinguin d'on vinguin, oberts a les crides del sentit i a l'aportació positiva d'una societat plural.
:
Fotos: AFP i AP.
:

divendres, de setembre 12, 2008

Diada de la unitat

Aquest Onze de Setembre ha estat una Diada presidida -potser més que mai- per la unitat de les forces polítiques catalanes davant l'escenari de negociació del nou model de finançament autonòmic, després de l'aprovació d'una llei orgànica, l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, que així ho reclama. A rel que l'Alcalde de Mataró acompanyava els Armats a la seva audiència papal, he hagut de substituir-lo en dos actes. El primer, en la presentació de la declaració unitària del municipalisme català per reclamar una millora del finançament local. També amb el suport dels partits catalans i davant el President de la Generalitat. El segon, a l'acte acadèmic amb Jaume Sobrequés a l'Ajuntament (foto).
:
L'endemà, de nou amb el barret de Primer Secretari del PSC, he presidit l'ofrena floral dels socialistes de Mataró al monòlit de la plaça de Rafael Casanova. Ens havia d'acompanyar en Remigi, el President del PSC de Mataró, però ha enviat el seu text -que vaig llegir- per trobar-se indisposat. També ens hi acompanyaven els veterans Leocàdia Bellavista i Francesc Tristany, així com una delegació de la JSC de Mataró amb el seu Primer Secretari, Javier Naya. després, vam fer l'ofrena institucional (a la foto, jo sóc amagat darrere Joan Mora, que no serveixi de precedent...).
:
A la tarda s'emeté el debat enregistrat a Mataró Ràdio, en el que hio vaig participar junt amb els portaveus de les altres formacions polítiques a l'Ajuntament. M'agrada aquest format i deu ser molt més efectiu que els mil debats que fem als plens de matinada. Ens convocaven per parlar sobre els relacions de Catalunya i Espanya, partint del context actual sobre el finançament. Alguns lectiors del bloc, que són entusiastes seguidors de la ràdio local, ja m'han dit que el van sentir. De manera que espero que facin ells la seva avaluació.
:
Fotos: Romuald Gallofré (capgros.com), Lluís Arcal (El Punt), bloc de Joan Mora.
:

dijous, de setembre 11, 2008

A les nostres mans

Firmamos este artículo un increyente y un creyente. Ambos estamos de acuerdo en que, tanto si Dios existe como si no, el mundo está en manos de los hombres. Hace ya siglos, el salmista intuía algo de esto rezando: "El cielo pertenece al Señor, la Tierra se la ha dado a los hombres" (Salmo 113). Ambos compartimos el aviso de la tradición teresiana: "Dios no tiene otras manos que las nuestras", aunque el creyente pueda añadir que nuestras manos no tienen más maña ni más fuerza que la de Dios.
:
José I. González Faus i Francisco Fernández Buey, "Dios en barajas?", a El País, 11.9.2008
:
A la tragèdia grega clàssica, les desgràcies es presenten lentament, inesperades, per una llei que no és pròpiament de causalitat, sinó de l’ordre del destí, és a dir, d’un ordre sobrenatural. A la tragèdia xecspiriana —vet aquí la seva grandesa, perquè ell va fer-ho més bé que mai no ho hagi fet cap autor dramàtic—, el destí sobrenatural queda esborrat gairebé des de l’inici de l’obra, perquè tothom pot preveure com aniran maldades segons una llei pròpiament lògica. Ara bé, per establir un contrast entre la contingència humana i la fúria aparentment imprevisible del destí, Shakespeare utilitza rarament els déus, i més aviat fa ús d’un altre joc: el que s’estableix entre la causalitat de la lògica argumental i el caràcter imprevisible de la naturalesa, tant la humana com la pròpiament dita. D’aquí, altra vegada, el famós temporal [de Lear]: és a l’obra només per reblar, hiperbòlicament, metafòricament, la tempesta que sacseja el cor d’un rei molt desgraciat.
:
Jordi Llovet, "King lear" a "Quadern" d' El País, 11.9.2008.
Foto: Josep Mª Pou a El rei Lear (Calixto Bieito, 2004)
:

dimecres, de setembre 10, 2008

Estimar l'instant

Al bloc d'en Jaume Subirana em trobo un fragment d'un llibre de Paulina Crusat sobre l'obra de Josep Carner. Bellíssim, com qui no vol la cosa, ens desgrana el pas vital, moral, essencial que hi ha entre descobrir que "tot passa", intel·ligentment, al "tot queda", sàviament. I que som en relació a un entorn, en un temps, que cal comprendre mentre l'abastem. El copio.
:
Tres líneas le bastan a Carner para hacernos saber lo que es un ciruelo, otras tres para fijar el carácter de un almendro en particular. Serán, almendros y demás, como Manent nos advierte, árboles antropomorfistas, ya que el hombre se toma siempre por medida de todo; mas es una justa medida, puesto que en la Tierra no hay otra, y hasta el día en que algo pueda inducirnos a creer que un manzano se piensa a sí mismo, habremos de aceptar como sentido suyo auténtico y único el mensaje que su presencia irradie hacia el alma del hombre. Si es cierto que los hombres les prestan sus sentimientos a las cosas, no es menos cierto que a menudo los han aprendido de ellas. Los tallos han enseñado a decir “gracia” y las fuentes “pureza”. Carner es recopilador y descifrador maravilloso de esos signos, que son como el alfabeto de la felicidad.
:
El objeto elegido, pulcramente disecado de toda fibra inútil, su mano, más ligera que la de un cirujano ilustre, nos lo alarga intacto, sin que haya sufrido un filamento o el polvillo de plata de una hoja. Y no sólo los seres de toda especie dicen en Carner, con brevedad de oráculo, su modo y su razón de ser, su esencia y su quintaesencia. Lo dicen el aguacero fino y el plenilunio de otoño, el mes de noviembre y el día de marzo. Lo dice el instante más veloz. Nadie amó más que Carner el instante; pero los poetas del instante y el color del tiempo suelen decir sin palabras: “Todo pasa”, y Carner dice “Todo queda”. Eterniza el momento, no sólo salvándolo del olvido, sino convirtiéndolo en modelo de sí mismo.
:
:

dimarts, de setembre 09, 2008

Per créixer, l'esquerra

Los problemas a los que nos enfrentamos actualmente -unos precios de la energía y los alimentos por las nubes y un sistema financiero en ruinas- sí han sido, en gran parte, consecuencia de una mala política. (...)
:
Existen diferencias importantes entre las estrategias de crecimiento, y es muy probable que lleven a resultados distintos. (...) El crecimiento no es un simple aumento del PIB. Debe ser sostenible: el crecimiento basado en la degradación del medio ambiente, en los empachos de consumo financiados por la deuda, o en la explotación de recursos naturales escasos, sin que haya una reinversión de los beneficios, no es sostenible.
:
El crecimiento también tiene que ser inclusivo: debe verse beneficiada al menos una mayoría de los ciudadanos.
(...) El crecimiento estadounidense de los últimos tiempos no ha sido ni económicamente sostenible ni inclusivo. (...)
:
Pero no hay por qué elegir entre crecimiento y desigualdad. Los gobiernos pueden potenciar el crecimiento aumentando la integración. La mayor riqueza de un país es su población. Por eso es fundamental asegurarse de que todo el mundo pueda alcanzar su potencial, para lo cual es necesario que todos tengan oportunidades para recibir una educación.
:
Una economía moderna también requiere que se asuman riesgos. Los individuos están más dispuestos a arriesgarse cuando existe una buena red de seguridad
. (...).
:
Una segunda diferencia importante entre la izquierda y la derecha es el papel que desempeña el Estado en el fomento del desarrollo. La izquierda comprende que el Gobierno tiene una función vital en las infraestructuras y la educación, en el desarrollo tecnológico, e incluso como empresario. (...)
:
La última diferencia puede parecer un tanto extraña: la izquierda ahora comprende los mercados, y el papel que pueden y deben tener en la economía. La derecha, especialmente en Estados Unidos, no. (...).
:
No son libertarios. Creen en un Estado fuerte, con importantes poderes ejecutivos, pero utilizados en la defensa de intereses establecidos, sin prestar demasiada atención a los principios del mercado. (...) Pero la falta de coherencia entre la teoría y la práctica viene de lejos: el proteccionismo aumentó con Reagan, entre otras cosas, mediante la imposición de limitaciones supuestamente voluntarias a la exportación de automóviles japoneses.
:
La nueva izquierda, en cambio, intenta que los mercados funcionen. Los mercados sin trabas no funcionan bien por sí solos, una conclusión que se ve confirmada por el actual desastre financiero.
(...).
:
En un marco de tiempo relevante, los mercados no se autocorrigen. (...) Pero si los gobiernos van a pagar la factura sanitaria de la economía, deben tomar medidas para que sea menos probable que se necesite ingresar en el hospital. La cantinela de la derecha sobre la liberalización resultó estar equivocada, y ahora estamos pagando el precio. (...).
:
La derecha a menudo atribuye sus orígenes intelectuales a Adam Smith, pero aunque Smith reconocía el poder de los mercados, también admitía sus límites. (...) Hacen falta unas leyes antimonopolio fuertes. (...)
:
Hoy en día, la izquierda, a diferencia de la derecha, tiene un programa coherente, que ofrece no sólo un mayor crecimiento, sino también justicia social. Para el electorado, la decisión debería ser sencilla.
:
Joseph E. Stiglitz, Si quieren crecer giren a la izquierda, a El País (07/09/2008 )
:

dilluns, de setembre 08, 2008

Palin, la normal

Esta telenovela lo tiene todo: maridos infieles, adolescentes embarazadas, la mujer pobre que se enfrenta y derrota a los caciques de su pequeño pueblo y que decide tener un quinto hijo aun sabiendo que tendrá síndrome de Down. También está la joven blanca de 18 años que se enamora de un atractivo negro africano que pronto la abandona dejándola con un pequeño hijo. A este hijo —uno de los actores principales de la historia— el destino le depara sorpresas inimaginables. El otro personaje principal de la telenovela es el descarriado descendiente de una prestigiosa familia de militares que termina por ir a una remota guerra donde es capturado y salvajemente torturado por el enemigo. El héroe se salva, regresa a la vida civil y deja a su esposa para casarse con la bella heredera de una enorme fortuna. Tienen varios hijos y además deciden adoptar una niña huérfana de Bangladesh. Esto último permite que hasta la madre Teresa de Calcuta haga una breve aparición en la historia (la niña adoptada proviene de su orfanato) (...).
:
Éstas no son sino pinceladas de la fantástica trama de la telenovela más exitosa de estos tiempos: las elecciones estadounidenses.
:
La lista de situaciones determinantes para el futuro de la humanidad que se verán afectadas por las decisiones del próximo inquilino de la Casa Blanca es larga y causa temor (...). Además, y como reflejo de estos tiempos, muchos de estos problemas son nuevos. Y esto último es en sí mismo un problema: con demasiada frecuencia están pasando cosas nuevas y excepcionales para las cuales el pasado no nos ha preparado. Esta permanente avalancha de situaciones nuevas y difíciles ha creado en todas partes un gran apetito por lo ya conocido, por lo normal. Esto quizá explica el sorprendente entusiasmo que ha suscitado la candidatura de Sarah Palin a la vicepresidencia [pel Partit Republicà]. Según la columnista republicana Peggy Noonan, Palin atrae porque irradia “el poder de lo normal”.
:
Moisés Naím, La telenovela más importante del mundo, a El País, 07/09/2008 .
:

diumenge, de setembre 07, 2008

Verdet obert

Si cliqueu a aquesta nota veureu les característiques de la intervenció urbanística, quasi de cirurgia, que s'ha fet en una zona de Mataró que es diu El Verdet. No ha estat gens senzill, però és una intervenció de la que, de moment, en podem estar prou orgullosos. S'ha netejat, literalment, un tros de la ciutat la major part del qual era obsolet. S'ha obert un carrer, que enllaça molt millor la ciutat que l'envoltava. L'any que ve hi comenárem a veure com s'hi fa un aparcament, un local i habitatges protegits. Més endavant, la iniciativa provada ha de fer un altre aparcament, una plaça i més habitatge. Vaja, més vida. En una situació com la que vivim, a més, respecte a la construcció i a l'economia en general, aquestes intervencions, més petites o més grans, ajuden a fer el pas que cal fer per recuperar-nos. (En parla l'Alcalde aquí).
:

dissabte, de setembre 06, 2008

Bernal i Xina

:
Ahir vaig tenir l'honor d'obrir una exposició de fotos sobre Xina de Sergi Bernal. Era al centre Cívic de Molins (C. Nicolau Guanyabens, 23-25), a Mataró, i després anirà també als centres cívics de Cerdanyola i de Rocafonda. He conegut més Bernal pel flickr i internet que no pas a la feina, ja que compartim casa. Internet té aquestes meravelles, aquests descobriments, aquesta projecció (anècdota: força gent va venir per haver posat aquest acte al facebook). La sort de tenir-lo a prop permet fer una mirada intensa a una de les realitats del país més de moda en aquest moment, Xina. Mireu les webs que us enllaço a sota i passeu-vos per allà. Jo no dic res més. Foto: Cau el dia a Ping'an, de Sergi Bernal.
  • Àlbum complet de fotos de la Xina al flickr.
  • Bloc del viatge a Blogger.

:

divendres, de setembre 05, 2008

Joseph Biden

:
La veritat és que no tinc elements de judici per saber si l'elecció de Joseph Biden com a ticket de Barak Obama a la candidatura d'aquest darrer a la presidència dels EUA ha estat encertada o no. Javier Naya diu que no (per cert, accediu aquí al discurs d'Obama a la Convenció de la setmana passada, en castellà). Però he de dir que jo, pobret de mi, he trobat que és un polític interessant. Amb una història personal farcida de moments de superació brutals i amb una gran capacitat, sembla, a mi m'ha caigut bé.
:
Un dels aspectes que s'ha citat, en un país on aquesta qüestió és molt més rellevant del que caldria, és la seva adscripció catòlica. Al món catòlic, se'l considera fruit del Concili Vaticà II. En una societat, dic, peculiar quant a la dimensió pública de la religió, ancorada més aviat cap a la supremacia del text bíblic (especialment els protestants blancs), Biden ha dit que "la idea de tu, de família, de comunitat i del món procedeix de la meva religió", però "no tan sols és la Bíblia, també ho són les benaurances, els manaments, els sagraments o les oracions que vaig aprendre. És tota una cultura". El candidat a vicepresident pel partit Demòcrata reconeix que els seus "punts de vista són totalment coherents amb la doctrina social catòlica", que "vaig cada diumenge a missa" i que "per ser bon catòlic no tan sols es tracta d'evitar la dominació i l'abús de poder sinó de fer alguna cosa per posar-hi fi". És conegut que el senador Biden s'ha oposat personalment a l'avortament, però ha reconegut que no pot votar contra la decisió de la Cort Suprema que va donar a les dones el dret a interrompre l'embaràs. Diu: "No crec que tingui cap dret en imposar el meu punt de vista a la resta de la societat sobre una cosa que accepto i assumeixo com assumpte de fe". Vegeu l'article complet en què ho manifesta aquí.
:
Obama ja havia parlat en termes similars fa uns mesos. Recordeu què en vaig dir.
:

dijous, de setembre 04, 2008

Més art xinès *


Si fa un parell de mesos parlàvem d'un parell d'exposicions, a Barcelona, que mostraven l'art xinès actual, avui en parlarem d'una tercera, aquesta vegada al Caixaforum, que porta per títol L'escola Yi, trenta anys d'art abstracte xinès. N'anuncien una per d'aquí no massa, al CCCB, sobre les transformacions urbanes de la Xina, els darrers 50 anys. La Xina, l'any dels Jocs de Pequín, és de moda i ho és molt especialment a casa nostra.

En aquest cas es tracta d'art contemporani realitzat per xinesos fora del país, i respon al concepte 'Yi', que vindria a ser 'contemplació', a l'hora de definir-lo. Si en les altres dues mostres que vam citar el pes recau sobre la figura, i així s'expressa majoritàriament l'art actual del país asiàtic, aquesta es centra en les peces que fugen de la narració amb la idea d'assolir una mena de símbol universal (obert a tothom) però que s'hi arriba exlcusivament des de l'experiència meditativa personal ('yi'). Hi ha dues influències evidents de llenguatges artístics que reforcen aquesta idea aparentment contradictòria: les dels corrents internacionals de l'art abstracte (expressionisme, conceptualisme, minimalisme, etc.) que confereix a aquestes obres un caràcter global, d'una banda, i la dels elements de l'art tradicional xinès (materials, temes, traços....), que enllaça amb una llarga història de producció artística lligada també a la contemplació.

Potser és aquest diàleg el que fa genuïna l'escola Yi, considerada en les èpoques més ortodoxes del maoisme com a burgesa. Una mena d'obertura amb arrels profundes, una aparença de global que és alhora una revisita a les constants de l'art xinès al larg dels segles, allò més modern i trencador en què es disfressa el lligam (plaent o no) a la tradició. Curiosament, aquest diàleg era present també a les dues exposicions prèvies quie he citat. I, alhora, una ironia brutal i tendra alhora damunt la realitat contemplada, no pas projectada, ni captada, ni analitzada. Contemplada.
:
* article publicat a la revista Valors (setembre 2008)
· L'
exposició L'escola Yi, trenta anys d'art abstracte xinès restarà oberta fins el proper 21 de setembre a Caixaforum (Av. Marquès de Comillas, 6-8, Barcelona).
· Il·lustració: "Ciutat natal" de Zhang Hao (2007)
· Més fotos, a El Mundo.
·
Vídeo-notícia a sies.tv
·
Fitxa del catàleg
·
Article d'Ada Castells a Avui
:
:

dimecres, de setembre 03, 2008

La ficció per entendre el món

:
Un hombre de mediana edad vuelve a su tierra natal después de una larga ausencia; un muchacho abandona la seguridad de su casa y la protección excesiva de su madre para viajar por el mundo en busca del padre ausente al que no recuerda; una mujer espera el regreso del marido que se marchó hace mucho tiempo aunque no sabe si está vivo o si ha muerto. El cuento de Ulises no es el más antiguo de todos, pero es tal vez el que se ha contado y se cuenta más veces, el cuento de nunca acabar de la imaginación humana (...).
:
Necesitamos historias de ficción para entender el mundo. (...) Después de casi cuarenta años leyendo novelas, tratados de mitología, colecciones de cuentos populares, viejos folletines por entregas, y viendo películas y series de televisión, Christopher Booker escribió un tomo de setecientas páginas de letra diminuta enumerando y analizando los siete relatos que todos nos pasamos la vida escuchando y contando: la victoria sobre el monstruo, la exaltación del postergado, la búsqueda, el viaje y su regreso, la comedia, en la que las cosas parece que acabarán mal y acaban bien, la tragedia, en la que lo que pudo acabar bien acaba desastrosamente, el renacer (...).
:
No es que la Odisea haya sido una obra literaria más o menos influyente, sino que no hay historia que pueda o merezca contarse que no esté incluida en la Odisea (...). La vida se le pasa a uno leyendo la Odisea, aunque no lo sepa, aunque no haya abierto nunca ese libro, o ningún otro libro.
:
Antonio Muñoz Molina, "Cuento del regreso" al suplement "Babelia" d' El País (30.8.2008).
Il·lustració: Herbert James Draper, Ulisses i les sirenes (1909).
:

dimarts, de setembre 02, 2008

Fracassar millor

:
La mejor definición de la vida la hizo Samuel Beckett: “Da igual. Prueba otra vez. Fracasa otra vez. Fracasa mejor”. Yo quise fracasar mejor (...).
:
La cultura del futuro no será nuestra cultura. La cultura elitista y humanista que conocemos sólo pertenece a unos cuantos. Recuerde que voy a cumplir ochenta años y empecé antes de cumplir los veinte a publicar artículos sobre por qué la cultura no se enfrentaba al fascismo o a los nazis ¿Qué ocurrió? Aquí tenemos países con culturas superiores, tenemos las mejores escuelas, el mejor teatro, la mejor música. Y estos países nuestros se han convertido en infiernos. Y no sólo los países, sino que hay artistas grandes que se unen al fascismo. Nunca he dejado de hacerme esta pregunta, y aunque no tenga la respuesta, sí puedo decir que la cultura y el humanismo no son enteramente inocentes ni positivos. Walter Benjamin decía que toda gran obra está colocada encima de una montaña de inhumanidad. Es una verdad incómoda.
:
(...) Pero no seamos enteramente pesimistas. Fíjese en la cantidad de gente que asiste a las exposiciones, los museos están llenos de personas, en los conciertos no se cabe. Son signos muy positivos. Sí, lamento la cantidad de librerías que se están cerrando, y que sean más rentables ahora las industrias de la pornografía y de la droga. Esto es lo que uno debería preguntarse: ¿cómo puede ser que estas industrias sean las más poderosas en el universo del que estamos hablando? Estamos en peligro, sí, pero también es cierto que hay signos positivos. Nunca debemos olvidar que durante el esplendor de Florencia, en los tiempos de Miguel Ángel, Leonardo y los Medici, cada mes morían asesinadas muchas personas bajo el Ponte Vecchio. Nos olvidamos de cuánta salvajada ha existido en las grandes culturas.
:
Entrevista a George Steiner, per Juan Cruz, a El País Semanal (24.8.2008).
Foto de Gloria Rodríguez.

:

dilluns, de setembre 01, 2008

La missió de la poesia

:
En Tormenta de hielo, la película de Ang Lee, un adolescente que regresa a su casa de vacaciones reflexiona sobre los poderes extraños de Los Cuatro Fantásticos y el sentido de sus vidas. Él mismo apenas comprende algo de la suya. Quiere a sus padres y a su hermana, pero no entiende por qué en su casa nada funciona como debiera, ni nadie logra en ella tener la vida que desea. "Estar en la zona negativa significa que se invierten los sucesos diarios. Hasta la Chica Invisible se hace visible, perdiendo así el último aspecto de su poder. Creo que todos existimos parcialmente en una zona negativa. Algunos más que otros. En la vida, entras y sales de ella. Es donde las cosas no funcionan como deberían".
:
La misión de la poesía es ayudarnos a salir de la zona negativa, y devolvernos la memoria de nuestras facultades más decisivas y misteriosas. (...).
:
Pero ninguno de esos bienes [del circo] podía traerse al mundo real, y eso lo han sabido siempre los grandes poetas. El arte sólo es el campamento de los ladrones. Se detienen en la noche y encienden fogatas, a cuya luz se cuentan sus historias. (...) Porque ¿hay de verdad un botín, hay una cueva escondida? Kleist pensaba que eran las hermosas marionetas las que nos marcaban el camino, pero nosotros sabemos que no existe ese camino y que el arte sólo es un anillo de luz en torno a una pista vacía. Y, sin embargo, no es posible recordar un poema de Vallejo, leer un relato de Kafka o ver una de las películas de Bergman sin sentirnos tocados por alguna forma de absoluto.
:
(...) Tal vez porque la poesía, como dijo Nietzsche, es empeñarse en seguir soñando aun sabiendo que se trata de un sueño.
:
Gustavo Martín Garzo, "Cuento de verano" a El País -continua aquí- (24.8.2008)
Foto: Christina Ricci i Elijah Wood a Tormenta de hielo (Foto: Barry Wetcher/Fox Searchlight)
: