dissabte, de desembre 31, 2016

Abans que el món fos creat



Si em pinto fosques les pestanyes,
els ulls més brillants
i més vermells els llavis,
comprovant si és correcte
mirall rere mirall,
no és pas per vanitat.
Estic buscant el rostre que tenia
abans que el món fos creat.

¿I si em mir´s un home
com qui mira un amant,
i tingués la sang freda
i el cor indiferent?
per què ha de creure'm cruel
o que sóc deslleial?
Voldria que estimés allò que era
abans que el món fos creat.

W.B. Yeats,  "Abans que el món fos creat", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 363.
Foto: Cristina García Rodero, L'home candela, Nevada, EUA. Burning Man Festival. Megnum fotos.

dilluns, de desembre 26, 2016

La religió oficial


Trobem, també a la fàbrica, un Comitè antireligiós. La definició d'aquest Comitè és suficient per demostrar el fi que es proposa. L'Estat rus té en realitat una religió i una filosofia oficials: el marxisme, el materialisme. La propaganda antireligiosa -contra totes les religions- avui no té la importància ni fa el soroll que féu en els primers anys de la Revolució, però encara és viva. Aquesta propaganda ha tingut un gran èxit entre els obrers industrials; en canvi, ha estat un fracàs pel que fa referència als pagesos.

(...) El marxisme, i la interpretació econòmica de la vida, és una clau que serveix a Rússia per a obrir tots els misteris. No hi ha res que faci més feliç l'home que un dogma seriós.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 541-542 i 544. 

dissabte, de desembre 24, 2016

La decrepitud del cos



La decrepitud del cos és saviesa; de joves
ens estimàvem i érem ignorants.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Després d'un llarg silenci", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 357.
Foto: Lucian Freud pintant, El País (Uruguai)

dilluns, de desembre 19, 2016

Kremlin



Diversos comissariats del poble rus són instal·lats dins el recinte. I els principals homes de Rússia avui hi viuen. La bandera roja oneja sobre l'ex-palau dels tsars, i els soldats munten guàrdia a la porta. Les àguiles imperials no han sofert cap mutilació: han estat conservades.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 488. 

diumenge, de desembre 18, 2016

Casa vostra, casa meva



Ara fa unes setmanes va presentar-se la campanya "Casa nostra, casa vostra" per sensibilitzar la població catalana, i especialment les institucions, del drama dels refugiats que viu Europa i per denunciar la inacció en la seva acollida. La campanya consisteix en la signatura d'un manifest (curiosament, els promotors deuen haver-se deixat de trucar Caritas, que jo diria que alguna cosa en sap, al respecte), en l'emissió d'un vídeo i un documental i en la preparació d'un concert al Palau Sant Jordi. Com no pot ser de cap altra manera, estic completament d'acord amb els objectius de la campanya i també m'emociona el vídeo, que no som de pedra.

Ara bé, he de dir que amb les campanyes "postmodernes" de solidaritat em passa una cosa semblant a les pregàries per la pau al món. No puc deixar-hi d'estar d'acord, però no deixa d'inquietar-me el risc d'autosatisfacció ("bé, ja hem complert"), del panorama maniqueu que se'n pot desprendre ("en fi, els d'aquí som els bons"), de l'autisme polític tot delegant als nostres dirigents tant la culpa, així en general, com l'exigència d'una solució, també una mica general. Com si la pau fos senzillament un problema de voluntat i s'obtingués a cop d'interruptor, o de "like" al Facebook.

D'aquesta campanya, doncs, en simpatitzo i m'inquieta en la mateixa mesura. He conegut supervivents mataronins als camps d'Argelers i Sant Cebrià, amb els quals, fa molts anys, vaig visitar de nou aquests indrets. Només fer-se una idea del que podria ser, tot allò, ja n'hi ha prou per estremir el cor de qualsevol que en tingui i que el record et quedi per sempre més. El paral·lelisme és evident i l'Europa que tenim el cap és justament combatre el que ho va fer possible. És més, m'agrada que el meu país pensi en mobilitzar-se en coses que trobo bastant més importants, més bàsiques i més urgents que no pas la independència o el final de la Lliga. Fins aquí, tot bé i, de veres, cal agrair l'esforç dels que hi ha al darrere.

Tot és més complicat

Però seríem babaus si ignoréssim que aquest drama s'inscriu en un trencaclosques de dificilíssima solució. En primer lloc, hi ha la guerra a Síria, així com la multitud de conflictes -guerres, també- que hi ha al seu voltant i més avall, origen d'aquests desplaçaments massius. Jo no sé vostès, però jo em resisteixo a creure'm la primera simplificació tanquil·litzadora sobre la guerra de Síria i les seves solucions. Jo, disculpin, no en tinc ni idea, tot i que en segueixo diàriament les notícies. 

En segon lloc, a banda dels interessos més o menys confessables dels països en la zona de conflicte (¡beneïts interessos, que permeten comprometre les parts!), els països europeus adverteixen darrere de l'allau de refugiats una reacció de caràcter nacionalista i xenòfoba del seu electorat, com bé assenyalen les urnes. A mi no em sembla tan il·lògic, ni irresponsable, ni contrari als drets humans, que els partits demòcrates europeus pensin que, precisament per mantenir els valors de la democràcia i detenir l'avenç del radicalisme que la posa en joc, tinguin molta cura de no cometre massa alegries en matèria d'immigració o seguretat. Em pot semblar políticament millor o pitjor, però ho trobo perfectament defensable. De manera que, a banda d'indignar-se, resar, sensibilitzar-se i fer "likes", amb tots els respectes, caldrà donar joc a la política, que funciona amb uns altres elements. I que, sovint, planteja més cruament l'altra cara del problema moral: ¿què estem disposats a perdre per aconseguir el que volem, a banda dels minuts que gastem signant en una web? 

Finalment, proposo una última acció a la campanya. I potser aleshores sí que la signaré. La de comprometre's a acollir refugiats a casa, com fan alguns alemanys, un país que, tot i la fama de la seva cancellera als països meridionals i l'amenaça d'un potent partit xenòfob i antieuropeu, són un dels països més compromesos en aquest drama.

dissabte, de desembre 17, 2016

Orgasme



Els amants tenen cossos
i alè tan exigent
que es toquen o sospiren,
i, amb cada acte seu,
l'amor s'apropa a la mort.
Prova que mentenixo.

W.B. Yeats,  fragment del poema "La inquietud d'ella", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 349.
Il·lustració: Egon Schiele. Home i dona.

dimecres, de desembre 14, 2016

Ens fem vells



És molt probable que els estudis demogràfics prospectius a cinquanta anys vista siguin massa arriscats per prendre’ns-els a peu de la lletra, però, en cas que es compleixin les variables amb què compta, l’Institut Nacional d’Estadística ha publicat que Espanya perdrà cinc milions i mig d’habitants. La distribució interna serà, a més, desigual. Sembla que  les comunitats de Madrid, Canàries, Balears, Múrcia i Catalunya guanyaran població, de manera que el problema es concentrarà en comunitats que estaran molt per sota de la mitjana, especialment al Nord-Oest d’Espanya. La principal causa d’aquest fenomen es deu al decreixement vegetatiu (hi haurà més defuncions que naixements) i la conseqüent inversió de la piràmide: mentre que els majors de 65 anys pràcticament doblaran la proporció actual, hi haurà una disminució significativa de les dones en edat fèrtil. I un allargament de l’esperança de vida. La immigració, afegeix l’estudi, no cobrirà en el futur aquest dèficit. Una altra dada significativa de l’informe esmentat ens diu que les llars d’una sola persona creixeren cap un 20% els propers vint anys.

Dic que no sé si ens ho hem de creure gaire perquè hi ha factors que és impossible de controlar, esclar. Però, per si de cas, a l’espera que unes altres ho refutin, això no hauria de justificar ni la mandra ni la impassibilitat per pensar estratègicament uns canvis que són substancials. En primer lloc, el de la pèrdua de població. ¿Els de les comunitats poblades estem disposats -tan zelosos com ens tornem amb els dèficits fiscals- a recolzar polítiques de reequilibri territorial o ens tancarem a les nostres felices metròpolis, potser ja independents?

En segon lloc, l’envelliment. Amb Eslovènia i Japó, un informe recent de les Nacions Unides situa Espanya com el país més envellit del món. D’entrada, això té aspectes positius. Ens morim més grans i tenim més salut. Però l’estrés entre la demanda (pensions, per exemple) i l’oferta retallada del nostre exigu estat del benestar indica també la necessitat de canvis estructurals, per exemple. Per no parlar dels canvis que se’ns acosten: culturals (¿serà tan important la novetat?), polítics (¿valdran més els vots dels vells que els dels joves?) o econòmics (¿què fem amb la gent improductiva?). I, per últim, el creixement de la població que viu sola. No necessàriament la solitud vol dir aïllament, esclar, ni insolidaritat, ni abandonament. Però sí que té associats riscos en aquest sentit. I oportunitats: l’increment d’escala dels costos domèstics, per exemple ¿portarà a intensificar l’economia col·laborativa com alternativa a la de consum?


Ja sé que reduïm la política al curt termini del cicle electoral i l’associem a pre-judicis ideològics o estètics. Però em temo que els deures de la política passen, per exemple, per fer-nos aquestes preguntes, per reconèixer que no tenim respostes definitives i per animar-nos a assajar-ne. I a treballar avui, ja des d’ara, d’una manera inèdita: a llarg termini.

Article per a la revista Valors (novembre 2016)
Gràfic: El País

dilluns, de desembre 12, 2016

Millor els fets


Sóc enemic per principi de les conclusions. La meva ja llarga permanència a França, la meva curiositat per les coses d’Anglaterra, em fan cada dia creure amb més força que no es poden tractar les coses de la vida –i per tant de la política– amb un mètode de valors necessaris, sinó amb un mètode empíric, vari i, si voleu, incoherent. Entre una construcció majestuosa i incerta de l’idealisme filosòfic i una plana de fets concrets, el meu temperament s’inclina cap als fets.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 469. 

dissabte, de desembre 10, 2016

El cel dins les entranyes




Triple esglai d'amor: la flamarada
penetrant dins la fossa d'una orella;
unes ales batent dins de la cambra,
i el terror dels terrors: saber que duia
el cel dins les entranyes.

¿Que no estava contenta entre les coses
que tota dona comparteix:
el passeig pel jardí, el racó de la llar,
l'aljub de pedra on trepitgem la roba
i ens apleguem per xerrar?

¿Què és aquest cos que he comprat amb dolors,
aquest estel caigut que nodreixo amb el pit,
aquest amor que al cor la sang m'atura
i em fa venir un calfred dintre dels ossos
i em posa els pèls de punta?

W.B. Yeats,  poema "La Mare de Déu", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 331.
Il·lustració: Piero della Francesca, La Mare de Déu del part, 1460, Museo della Madonna del Parto, Monterchi.

dimecres, de desembre 07, 2016

Ens mantindrem fidels, Castro


Una de les coses que sorprèn dels temps actuals, i segur que té a veure en fer-se gran, és que alguna dels plets que donaves per superats tornen com si res. Ara que s'ha mort Fidel Castro, encara em sorprèn veure gent, aquí a casa nostra, incapaç d'assumir que es tractava d'un dictador, sanguinari com el que més. Sospito que deu costar molt trencar amb el vincle sentimental de la joventut, els que són grans, o amb la idea que als que són dels nostres se'ls pot perdonar tot, tan estesa. Dels nostres em refereixo a la retòrica alliberadora, a l'estètica antiimperialista i a la pretesa política d'esquerres. Al contrari, el que promet alliberament i regala submissió, mort i oprobi sempre m'ha semblat més execrable que el que va de cara. No hauria de ser difícil, veure-ho: no sé què té d'esquerres condemnar gent a la presó per ser homosexual o desafecte al règim, condemnar el teu poble a la pobresa o ordenar més de set mil morts o "desaparicions".

Entre els entusiastes casolans del dictador hi ha la Cup, que veu en ell una font d'inspiració pel nostre particular procés. La cosa no passaria d'anècdota (una mica sinistra, sí) si no fos que aquest partit garanteix l'estabilitat parlamentària al Govern de la Generalitat i condiciona, per tant, les seves polítiques. Tampoc hauria de sorprendre als qui venim advertint la irrupció (la normalització) d'una força que justifica la violència i el totalitarisme i que el Govern que gestiona la sanitat i l'educació que paguem vostè i jo en depengui. El que em sorprèn és que no sigui un escàndol.

Em diran, i potser tenen raó, que es tracta d'una actitud de "postureo" típica del que s'apunta a totes les causes revolucionàries amb la condició que quedin lluny de casa, de la que també en som tan alegrement aficionats. Que són molt simpàtics i joves, rebels romàntics i conseqüents (de tot, el que més em preocupa és això últim). Però potser, en el context de ruptura en què ara viu el submón independentista autoreferenciat, ens els hauríem de començar a prendre més en sèrio.

En realitat, l'única forma de ruptura viable és la que inspira Fidel Castro, com bé diuen. Castro també era jove, simpàtic i rebel com ells. Una ruptura de gestos testimonials (ara anem a treballar el dia de la Constitució, ara encenem unes espelmes, ara ens posem a somriure) deixa les institucions judicials, polítiques i militars espanyoles exactament al mateix lloc. Si es vol que el poble de Catalunya (inclosos els més del 50% que no vam votar opcions independentistes) deixi de sufragar l'Agència Tributària, posem per cas, o que enviï l'exèrcit a desfilar a Vinaròs, caldrà alguna cosa més. Si es creu que "no hi ha negociació possible amb l'Estat" i que "nosaltres comencem a passar", com repeteixen tants, només hi ha la via castrista. La força. Més val saber-ho i dir-ho.

El principal problema de la independència és aquest, no cap altre. Res, si val tant la pena, segur que trobarem jovencells disposats a tot, com va fer aquest benestant fill de gallecs. Alguns, fins i tot els que el van recolzar, van entendre de seguida com les gastava el vigor somrient i rebel que tant ens fascina.

Foto: Minut de silenci de la CUP a la recent assemblea de càrrces electes a Sant Celoni (La Vanguardia)

dilluns, de desembre 05, 2016

Els finlandesos


Són tossuts [els finlandesos], cinentífics -vull dir contraris a totes les màgies polítiques i populars- i d'un patriotisme entusiasta.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 417. 
Foto: Catalunya Voluntària

dissabte, de desembre 03, 2016

El bell i el brut són com parents


"El bell i el brut són com parents,
i al bell li cal el brut", vaig dir.
(...)

"Una dona pot ser orgullosa i ferma
si es resol a estimar;
però Amor al lloc dels excements
ha plantat el palau;
perquè res no pot ser sencer o complet
si abans no s'ha esquerdat",

W.B. Yeats,  fragment del poema "La folla Jane parla amb el bisbe", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 347.
Foto: Pierre Gonnord

dimarts, de novembre 29, 2016

El nen repel·lent de l'anunci


Aquests d'aquí al damunt són dos dels anuncis que hem vist últimament per televisió. El primer correspon a la campanya del model Opel Astra i el segon a la campanya de residus de la Generalitat de Catalunya. Quan vaig veure aquest últim em va recordar el primer; utilitzen, si els veieu, el mateix recurs narratiu: un nen encara preadolescent recrimina al seu interlocutor (un "nosaltres" implícit al primer, explícit al segon) que "encara" no s'hagi fet "normal", que encara no formi part del nou paradigma moral. Ostres, ¿tu ets idiota? ¿Com pot ser que no tinguis wifi al cotxe i siguis el causant del canvi climàtic? Aquest paradigma no ens l'anuncia una senyoreta Rottenmeier, però tampoc un àngel, o un profeta o les seves variants modernes (un propietari d'una empresa de serveis d'internet, per exemple), sinó un nen. Un nen, de fet, s'assembla a un àngel i també podríem dir que el propietari de Facebook gairebé ho és. Però aquí és simplement un marrec amb aires de superioritat i una mica insolent.

Deu ser que això ven, no ho sé. A mi m'ha semblat un bon exemple de la infantilització latent en la cultura actual. En primer lloc, com deia, perquè el protagonista és un nen, aquest ésser que sobreprotegim i en el que deleguem les nostres expectatives frustrades. En segon lloc, pels valors que transmet aquesta nova moral: cotxes capriciosos i religions "higienistes", ben bé de criatura crèdula que espera els Reis. I, en tercer lloc, de l'absència del rol patern. Compte: no dic de pare-mascle, el rol patern (l'ordre, el límit, preparar-se pel combat "exterior"...) pot ser assumit perfectament per una dona, i viceversa, no vaig per aquí.

Aquest últim aspecte trobo que és més important del que sembla. Per moltes raons de caràcter econòmic, demogràfic i cultural, aquesta absència és molt notòria a tots els efectes i els productes de la cultura (els anuncis ho són) ho reflecteixen bastant bé. Fa temps vaig sentir un professional del màrqueting explicar com formaven els venedors de cotxes perquè, tot mirant el pare, afegissin arguments d'interès pels infants (el wifi, per exemple) perquè "els nens pesen més que ens sembla en la tria d'un cotxe". Fa poc, per posar un altre exemple, vaig llegir que una reputada pedagoga reclamava que els alumnes fossin "el subjecte actiu" de l'escola, frase que em va inquietar perquè jo sóc d'aquells que encara confia en què els mestres siguin el subjecte que ensenyi els nostres fills i no a l'inrevés. L'elogi a la joventut o a la infantesa en aquests termes sempre m'ha semblat tremendament sospitosa. I trobo que els adults, massa sovint, releguem del nostre ingrat paper de transmissors de l'experiència (o la tradició, això tan blasmat), de correctors esgarriacries, d'imposadors de límits ...i d'exemple, no pas de col·lega. És a dir, un es fa adult quan se n'adona que tot ja no és possible, desmentint Miquel Martí i Pol, i que, a més, ho ha de dir. La política, no cal que us ho digui, és un altre lloc on em sembla evident la infantilització, i no ho dic (només) per la fesomia d'Íñigo Errejón. Mama, tenim pressa. Mama, ho vull tot i que no em faci mal. Mama, els altres són dolents.

L'alternativa a complir amb el rol d'adult, especialment el patern, agafeu-vos, és aquest conjunt de nens repel·lents que d'aquí a quatre dies no serviran ni per fer anuncis. Aparteu les criatures.

dilluns, de novembre 28, 2016

Luter



En aquesta habitació, Luter va traduir la Bíblia a l'alemany com va saber, és a dir, va crear el protestantisme. (...) Més d'un any, sense sortir-ne, passà Luter en aquesta cambra. El dia que va sortir va começar un altre món.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 372. 
Il·lustració: Habitació de Luter al castell de Wartburg (Wikipèdia)

dissabte, de novembre 26, 2016

Odi gran, espai petit.


D'Irlanda és d'on hem sortit.
Odi gran, espai petit
ens esguerraren, de nadons.
Ja des del ventre de la mare
duc un fanàtic cor.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Penediment per un llenguatge intemperant", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 343.

dilluns, de novembre 21, 2016

Les muntanyes



Amb les muntanyes passa el mateix que amb el mar. Són coses de la bellesa d eles quals puja més de grau quan es contemplen des de la terrassa d'un cafè o d'un finestral de restaurant que si s'emprèn el seu embat d'una manera directa, com tothom que coneix el mar, per poc que sigui, sap perfectament. El límit d'ua muntanya no és ni el sanatori de dalt de tot ni el funicuar més vertical i sublim. El límit d'una muntanya, si les disposicions no són gaire heroiques, són el restaurant i el cafè.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 325. 
Il·lustració. Edward Hooper, Gent al sol (1960), col·lecció particular.

dissabte, de novembre 19, 2016

La vida o la tasca



L'intel·lecte de l'home ha d'escollir
la perfecció a la vida o bé a la tasca;
i si escull la segona, prescindir
d'un lloc al cel, gemint dins de la fosca.
I quan aquesta història acabi, què?
Amb èxit o sense ell, deixarà marca:
la vella confusió, una bossa buida,
diürna vanitat, nits de recança.

W.B. Yeats,  poema "L'elecció", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 321.

dimecres, de novembre 16, 2016

Les "superilles"



La polèmica per la recent implantació d’una superilla al barri del Poblenou, a Barcelona, més enllà d’ella mateixa i de la resolució pràctica del conflicte veïnal i polític que se’n desprengui, no deixa de certificar que les grans discussions polítiques passen la prova del nou en l’aplicació pràctica, localíssima, a peu de carrer. Allò que els cursis deien “pensar globalment i actuar localment” en el marc del que el finat Jaume Curbet, expert en seguretat, en deia glocalització.

Amb una sèrie de mesures de trànsit (els vianants caminen pel mig, els cotxes no poden circular en línia recta i el carril bici té doble sentit, a més del carril bus on també hi passen taxis), l’Ajuntament ha recuperat aquesta idea, que també s’ha assajat a Nova York i a ciutats escandinaves, sota l’eslògan “Omplim de vida els carrers”, de manera que els carrers siguin guanyats per l’activitat ciutadana. Tant alguns partits de l’oposició com alguns veïns i comerciants es queixen de les dificultats circulatòries i alerten que poden afectar a l’activitat comercial o a crear molèsties innecessàries.

¿Quins són, doncs, a parer meu, els grans debats polítics que hi ha en joc? Tan sols els apunto. En primer lloc, sobre el creixent paper de les ciutats en el camp demogràfic, econòmic i polític. Paper que, perquè no sigui un infern, reclama que siguin més funcionals i útils (i el trànsit ho dificulta), que “rebaixin” a escala humana la seva vida diària (el valor de la proximitat, del barri, del veïnat, d'anar a peu) i, finalment, que siguin saludables (exactament el principal motiu del Pla Cerdà).

En segon lloc, no se’ns escapa el context actual respecte l’automòbil. Tendències al seu increment en països “emergents” i al seu qüestionament (per motius econòmics i ecològics) per àmplies capes, sobretot joves, dels països europeus. Aquí tampoc podem oblidar que la principal indústria catalana és l'automòbil, un sector amb gran capacitat en R+D per adaptar-se al mercat, i que haurà d’aprofitar. I, finalment, hi ha el debat sobre la democràcia, la seva qualitat participativa i la presa de decisions, coses que a vegades van deslligades. Resumint, que una idea pot ser bona, boníssima, però que si no “pacta” amb la realitat, si no resol altres problemes que els ideològics, pot provocar la simpatia cap a idees exactament contràries. 

Article per a la revista Valors (octubre 2016)

dilluns, de novembre 14, 2016

Naufragar



Es cantaven cançons patriòtiques, les mans dels homes naufragaven a les mamelles de les senyores i tothom suava a tota pressió.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 325. 
Il·lustració: El combat entre el senyor Carnaval i la senyora Quaresma, de Pieter Brueghel el Vell, 1559. Museu d'Història de l'Ar, Viena.

dilluns, de novembre 07, 2016

El català


Diré més: tot i escorcollant-me fins al fons, sento que no tinc cap ressentiment contra l’autoritat. Com a ciutadà que sóc d’un país que no coneix l’autoritat, el meu cor, davant de l’autoritat que hom observa en els altres països, es torna melangiós i elegíac. Si tinguéssim aquests alcaldes, aquests regidors, aquests policies, aquests escombriaires de Suïssa, a Catalunya! Si poguéssim fer desaparèixer la Barcelona dels negocis bruts, dels usurers, dels renegaires, la Barcelona de les esqueles, dels oradors i dels miserables! Si un dia sortís un home que després de fer-se anar a la rega1 a si mateix fes anar a la rega a tothom! Com el nostre país no hi hauria res al món i llavors sí que els catalans ho tindríem tot pagat.

El català és sovint un home que veu el món pel veritable forat del pany de la porta, però s’escau gairebé sempre que no pot entrar perquè no té la clau. (...) Ens imaginem que les nostres coses són molt bones i són, amb penes, digeribles. Admetem diàleg sobre tot, excepte sobre la vida miserable que portem, aquesta vida que compta els anys per les epidèmies de tifus, de grip, de pesta bubònica, d’anarquisme i de lerrouxisme que hem hagut de passar.

Nosaltres, davant de l’orgull satisfet de la gent d’aquí, ens posem a protestar perquè no ens vegin l’orella de la nostra incapacitat. Això, però, ens surt amb tanta naturalitat, que ens arriba a semblar que tenim raó.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 307-308.

dissabte, de novembre 05, 2016

Esmaperdut


Allí on la fantasia o la moda governen
va l'home esmaperdut -ja extingida la glòria-
com l'arab tribal va amb la seva tenda.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Coole i Ballyee, 1931", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 315.

divendres, de novembre 04, 2016

Berga: la Cup té raó


La detenció i posterior posada en llibertat de l'alcaldessa de Berga, aquest matí, com a conseqüència d'haver desobeït dues vegades l'ordre de declarar davant d'un jutge (no per penjar l'estelada a l'ajuntament, que és el que havia de justificar davant del jutge que va deixar plantat) posa en evidència, per mi, la part més obscura que fins ara ha tingut l'anomenat "procés d'independència". I, sigui dit de passada, també posa de manifest que el procés ni tan sols ha començat, tot i les jornades històriques que estem vivint de cinc anys ençà.

El punt més obscur, per no revelat, és com es passa d'una legalitat a una altra. Així de senzill. Hi ha vàries maneres. Una, la que seria desitjable en tots els casos, és que fos una transició acordada. Que quedessin clars els drets i els deures, el moment exacte del canvi d'autoritat (i de sobirania, si és el que al final s'acorda), etcètera. Té moltíssimes dificultats però és el més segur i pacífic. L'altra, bastant més ràpida i habitual, consisteix en l'ús de la força. S'ocupen estratègicament les institucions, es desarmen l'exèrcit i la policia per un nou exèrcit revolucionari armat que imposa la nova legalitat. De moment, no he vist ningú que ho defensi. 

Davant la impossibilitat fàctica d'aquestes dues opcions, m'imagino que els independentistes han optat per la resistència pacífica. És a dir, quan l'Agència Tributària ens reclami als particulars l'IRPF o l'IVA que no li haguem transferit, estarem disposats a l'embargament dels nostres béns mobles (via bancària) i els immobles. I si els nostres bancs s'hi neguen, estaran disposats també a perdre la qualificació pertinent del Banc d'Espanya per operar o per accedir al crèdit. Igualment amb les quotes de la Seguretat Social, no important-nos, esclar, de perdre, a banda dels béns, els drets que adquirim amb les nostres contribucions (atur, pensions...). La resistència inclou, també, que ens neguem a rebre les transferències de l'Estat (ja que haurem començat a recaptar els impostos), de manera que, si no s'arriba a finançar del tot la despesa corrent de la Generalitat, els més de dos-cents mil funcionaris que té s'avindran a quedar-se sense cobrar el temps que calgui. La causa s'ho val.

Desobeïu, desobeïu

En el cas que ens ocupa, a més, aquesta noble estratègia inclou la desobediència de les ordres judicials quan ens sembli (a nosaltres, esclar) que la cosa per la qual ens citen no és causa de delicte ni falta en cap cas. Que ens detinguin i, com que reincidirem (quina adrenalina!), que ens detinguin de nou i jutgin cada dos per tres perquè al final ens posin a la presó. Com que la previsió és que tinguem un govern espanyol immobilista durant almenys quatre anys, l'Estat farà exactament el que volem que faci. De manera que embargaments, multes i detencions aniran carregant de raons ...fins a la victòria. Si no ho tinc mal entès, aquesta és l'estratègia.

A veure. Si el procés va en sèrio, si tant és que una part importantíssima del poble de Catalunya no hi combregui, si s'ha de tirar endavant "tant sí com no", l'estatègia no pot ser cap altra que aquesta. A mi no m'hi trobaran i combatré la ficció facilota segons la qual anar pel món sols, costi el que costi, sigui bo per Catalunya. Però si és cert que el govern de Catalunya i la seva justeta majoria parlamentària creuen que cal "desconnectar", el camí és aquest i no cap altre.

La Cup no enganya

La Cup, partit al qual pertany l'alcaldessa detinguda, ha demanat a Junts pel Sí, la coalició que governa composada per CiU i ERC, que digui si "obeeix a la justícia espanyola o als càrrecs electes independentistes" pel fet que, els Mossos d'Esquadra, en la seva funció de policia judicial, han executat la detenció (com els bancs executaran els embargaments). Tenen raó. La policia de la Generalitat només pot obeir les "lleis espanyoles" (entre elles, les del Parlament de Catalunya) mentre no n'hi hagi d'altres. I a l'autoritat judicial fins que aquesta no estigui substituïda, si és el cas. Com tots els més de dos-cents mils funcionaris autonòmics, que hi estan obligats. Si es vol desobeir, i des del poder, s'ha d'estar disposat a perdre, doncs, la condició de funcionari (o de càrrec públic). O que qui l'hagi de sancionar ja no tingui poder per fer-ho, cosa que només s'aconsegueix, si es vol anar de pressa, amb les opcions que descartàvem al principi. La Cup, doncs, té raó. Per més rocambolesc i dantesc que ens sembli, aquest és l'únic escenari possible d'una "desconnexió". Fer creure una altra cosa és un engany. Un engany més.

I si el que es vol és que "no faci mal", més val que ens dediquem a una altra cosa. Serà que la independència, com em temo, no és tan important. El que val la pena tant li fa si et fa mal (a tu, clar). En això precisament consisteix la resistència pacífica.

Foto: Ara.

dimarts, de novembre 01, 2016

¿Més morts o vius?



Vet aquí una de les característiques més òbvies del pas del temps: arriba un moment en què els morts comencen a fer-te més companyia que els vius.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 40.
Imatge: Fotograma d'El fantasma y la señora Muir, Joseph L. Manckiewitz (EUA, 2947)

dilluns, d’octubre 31, 2016

Dormir


Per a viatjar amb salut, comoditat, activitat, bon humor i proit, cal, primer de tot, dormir bé: dormir exhaustivament, perquè viatjar és molt pesat, i, si no dormiu, entreu en una espècie de deliri en to menor que desgasta enormement. (...)

He escrit alguna vegada -i a alguns els ha sorprès- que la primera cosa que es necessita per a dormir és tenir son. Generalment parlant, l'afirmació és certa. Anar d'una banda a l'altra, veure coses, observar-les, fa venir son, és a dir, fatiga. és per això que, en principi, viatjar hauria de ser excel·lent per a dormir.Succeiex, però, que hi ha persones que tenen el dormir més o menys fàcil. Quan la fatiga és excessiva, per poc que ho sigui, dormir és més difícil. (...)

Arribarà un moment que passar d'un país a l'altre, passar d'un llit a l'altre, ens serà desagradable i trist. Serà el símproma més clar de l'envelliment ineluctable. Així, el sedentarisme m'espera amb el llit únic, personal i intransferible.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 268-269.

dissabte, d’octubre 29, 2016

La saviesa i el poder



                                  No em feu cas:
la saviesa és propietat dels traspassats,
incompatible amb la vida; i el poder,
com tot allò que la sang embruteix,
és propietat dels vius; però cap taca
no ensutzarà el rostre de la lluna
quan, des d'un núvol, gloriosament, ens guaita.

W.B. Yeats,  fragment del poema "La sang i la lluna", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 305.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Dos homes contemplant la lluna (c. 1825–30), The Metropolitan Museum of Art, Nova York.

dilluns, d’octubre 24, 2016

Els llibres i els xiclets


¡Que llibres i llibres dels quals hom no tindrà mai una idea! Fa esparverar. Aquest esforç enorme de l'home per treure l'entrellat de les coses, donarà algun resultat? Avui aquest esforç ha pres un caire delirant. En els centres intel·lectuals es publica amb la mateixa fúria que en els dancings es balla charleston i que a Nova York es mastega goma.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 267.
Foto: la tienda de Paco.

dissabte, d’octubre 22, 2016

Lena i el cigne


Panteix sobtat: les grans ales batent
damunt la noia atordida, les negres
membranes amoixant-li les cuixes, el bec
sota el clatell, el pit d'ell a l'indefens pit d'ella.

Com poden els seus dits, aterrits, allunyar
l'insigne alat de les cuixes que cedeixen?
Com pot el cos, tombat pel blanc assalt,
no sentir aquell estrany cor que hi batega?

L'estremiment dels lloms engendra allí
el mur caigut, la torre i sostre en flames
i Agamèmnon mort.
Captiva així,
sotmesa per la sang bestial de l'aire,
¿adquirí el saber d'ell amb son poder
abans que el bec mesell la deixés caure?

W.B. Yeats,  poema "Leda i el cigne", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 271.
Il·lustració: Cornelis Bos, “Leda i el Cigne”, c. 1530-1550

dimecres, d’octubre 19, 2016

El nom

Fa quatre anys es va estrenar a Barcelona la comèdia El nom. La tria del nom d‘un imminent fill d’un de dos matrimonis que han quedat per sopar desemboca en retrets mutus que passen, també, pels noms que l’altra parella ha donat als seus dos fills. També triant noms, avui, es defugen els “tradicionals” i se’n prefereixen de més curts, sovint secularitzats, o d’ídols reals o de ficció.

La comèdia citada insinua, també, que qualsevol mínima crítica és percebuda com una falta d’educació, com un atac als “drets” dels pares o com una reacció retrògrada. Encabat, ens recorden amablement que l’Església ja no té el monopoli dels noms i que els temps canvien i decidim que potser val més deixar-ho aquí.

Aquest estiu hi ha hagut una polèmica per les resistències del Registre corresponent, finalment vençudes, per acceptar el nom de “Lobo” d’un nadó madrileny, tot i que Lope (en català, Llop), recull ja aquesta arrel i té tradició. Però els progenitors no volien baixar del burro de la seva llibertat d’elecció ni l’Estat volia ficar-se en un embolic més. La llei, de fet, és molt laxa, tal i com segurament ha de ser.

La qüestió no és legal sinó, a parer meu, del descrèdit de la tradició. L’argument “perquè sempre s’ha fet així” ja no val i potser ja està bé. L’argument “perquè en la nostra cultura acostumem a triar el nom d’un sant, creguis o no en Déu o en els sants” incomoda el pensament correcte. L’argument que “és que ha de quedar clar que t’estàs referint a una persona i no a un gos, o a un llop” aviat serà censurat per l’animalisme rampant.

Tenim un problema amb la tradició, sí senyor. D’una banda, perquè té defensors nostàlgics que la fan, més que ningú, peça de museu, inútil. I de l’altra, perquè té detractors que, amb l’aigua bruta, llencen el nen, mai més ben dit. I tot el patrimoni que ha acompanyat l’Església, institució en crisi profunda de credibilitat, podria anar-se’n pel desguàs.

Article per a la revista Foc Nou (oct-des 2016)

dimarts, d’octubre 18, 2016

Nits nòrdiques


Nits nòrdiques, insomnis, dones rosses, de mantega fresca, camises blanques, boca seca, cor agre, campanes tristes, converses vagues, fiscorns de la Salvation Army, bergantins i roses en els tatuatges! Nits nòrdiques, campanes tristes, converses vagues, vaixells fantasmes, sirenes fosques i trèmules, peix cru i cocaïna rosada; cartes de poker, ginebra tèrbola, una bíblia negra i sangolenta, com un bistec frigorificat entre les copes d'una taverna! Nits nòrdiques, insomnis, amb una sola estrella, vent que frisa, cordes que grinyolen, embriacs dolços, cops de cap per les parets, fustes que es trenquen, una dona, cara de cavall entre tina llum de taronja, boca seca, cor agre, riells vermells, sirenes fosques, converses vagues, pluja menuda, greix pàllid, campanes tristes, cors i noms oblidats en els tatuatges, peix cru i cocaïna rosada! Nits nòrdiques, insomnis, i la terra que volta incansable entre una cinta incerta, condensació fina, clarícia blava, grisos i perles.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), p. 180.
Il·lustració: Fotograma de Los amantes del Círculo Polar, de Julio Médem, Espanya, 1998.

dissabte, d’octubre 15, 2016

Els rostres nous



Si tu, que has envellit, mors el primer,
ni l'arbre de catalpa ni el perfumat til·ler
no em sentiran els peus, ni jo aniria
on forjàrem allò que trencarà les dents del Temps.
Que els rostres nous facin els trucs que vulguin
als vells indrets: la nit pot vèncer el dia;
ronda la nostra ombra encara pel jardí de grava,
semblen els vius més ombrius que nosaltres.

W.B. Yeats,  poema "Els rostres nous", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 265.

dimecres, d’octubre 12, 2016

Nosaltres i els gossos


La platja exclusiva per gossos que aquest estiu ha reservat l’Ajuntament de Barcelona a la Mar Bella ha estat un èxit. Segons com, als parcs de les ciutats no s’hi pot passejar avant els horaris -cada vegada més laxos- reservats per dur-hi els cans deslligats. I les defecacions de gossos a les voreres -rieu-vos-en, però és així- són un dels principals maldecaps dels municipis. L’abundància (probablement creixent) d’animals domèstics en entorns urbans és una de les característiques del nostre temps crec que encara poc estudiades. El mercat ja ofereix de tot, des de clíniques, gadgets o perruqueries per a gossos fins a teràpies psicològiques ...també per a gossos!

Però almenys hi ha dues conseqüències més que caldrà abordar. En primer lloc, les de caire polític. Em refereixo a àmbits més locals, amb els problemes de convivència que he descrit, les dificultats de la seva gestió i, compte, possibles lobbies en potència… Però també a àmbits més generals, amb la profusió d’una mena d’ideologia que se’n diu “animalisme” i que obté èxits inapel·lables. La prohibició dels toros a Catalunya, que ara continua contra tota fesivitat taurina a la resta d’Espanya, o els propis resultats d’un partit animalista a les eleccions (el primer partit extraparlamentari), en són una mostra.

En segon lloc, aquesta nova manera de relacionar-nos amb els animals podria tenir conseqüències en com entenem la nostra espècie. Els humans, sigui dit de passada, tenim una relació “domèstica” amb els animals, sobretot per l’ús agrícola o cinegètic, prèvia fins i tot al llenguatge. Hem explicat la nostra existència i el seu sentit sempre en comparació amb els animals, fent-los intervenir en mites o rituals com, lamenteblement, ja no podrem veure a la Catalunya políticament correcta. Els Tres Tombs, per exemple, remeten a un passat on els animals eren bàsics per subsistir (com si ara beneíssim l’electricitat o internet), però també a una necessitat d’harmonitzar “la bèstia que portem dins” amb la nostra humanitat, la definició de la qual sempre ens allunyarà de la bèstia.

Bé, doncs les característiques actuals de la nostra relació amb els animals domèstics són bàsicament per a l’oci. Sí, caminem i passegem amb ells, però tenim els gossos per tenir-los, no per córrer. Hi establim, a més, una relació inèdita a Occident, gairebé com si fossin persones. De fet, alguns parlen molt alegrement dels “drets” dels animals. A mi em sembla que si seguim per aquest camí potser no ens donem compte que, en realitat, estem rebaixant la categoria humana a la de simple animal. Pascal ja deia que no som ni àngels ni bèsties, tot i tenir part de les dues coses. I que qui vol fer l’àngel, fa la bèstia, com hem vist de tants “redemptors”. Saber que som una peça més de la natura, sí, però alguna cosa molt més important que això alhora, que lamentablement no ho podrà ser cap gos, segurament ens privarà de deshumanitzar-nos.

Article per a la revista Valors (setembre 2016)

dilluns, d’octubre 10, 2016

Cranach


No hi ha pas hagut cap altre artista que hagi sabut com Cranach expressar la tristesa que la carn té per natural i en els moments de més frescor i puixança. Les seves Venus estilitzades, amb el cap una mica aixafat com les serpents, fan olor de consumit. Sota de la figura jove i de la carn daurada es veu un esquelet que fa posar pell de gallina. (...)  Terrible Lluc Cranach! Deixa un mal gust de boca intolerable i us asseca la llengua com si us l'empastés cíe cendra. Us passeu dos dies veient monstres, tot es despulla davant vostre, i veieu calaveres vestides de senyor.
L'art medieval alemany és més tardà que el nostre art medieval -no parlo del nostre art pirenenc, que és mil·lenari- i es troba involucrat en el pre-renaixement, que a les vores del Mediterrani té una cosa tan satisfeta i pausada -gairebé tan cofoia i merament ritual-, es troba a Alemanya ratllat, corromput per contradiccions doloroses. Aquestes nues eves deCranach, entre bíbliques i pornogràfiques, són l'essència del que voldríem tractar de comprendre.

Josep PlaEl nord (Ed. Destino, Barcelona, 1974 (2)), pp. 169-170.
Il·lustració: Lucas Cranach el Vell, Venus i Cupido, el lladre de mel (1530).. Statens Museum for Kunst, Copenhague..

dissabte, d’octubre 08, 2016

Tocats del bolet


Oh, somniàvem reparar
aquells mals que semblaven
ferir la humanitat, però ara
que bufen vents d'hivern, veiem
que quan somniàvem érem uns tocats del bolet.

W.B. Yeats,  fragment del poema "Mil nou-cents dinou", a Irlanda indòmita (trad. Josep M. Jaumà). Ed. 1984. Barcelona, 2015, p. 255.
Il·lustració: Francisco de Goya, gravat "El sueño d ela razón produce monstruos" (1799)

dimecres, d’octubre 05, 2016

L'adversari íntim



Empès per la impressió que em causà la seva última obra, El Regne, i seguint amb un tema que, si bé no tan tràgicament, per sort, tracta l'últim llibre de Javier CercasEl impostor, vaig decidir-me a llegir un altre dels llibres d'Emmanuel Carrère, L'adversari (Ed. Anagrama / Ed. Empúries, Barcelona, 2000). Em temo que tinc un altre autor dels que vull llegir-m'ho tot.

El cas que s'hi explica, real, correspon al crim comès per Jean-Claude Romand als anys noranta en una petita localitat fronterera francesa, a tocar de Ginebra, darrere el qual s'hi amagava una extraordinària filigrana de vida paral·lela, farcida d'enganys des que un dia no va presentar-se a un examen i no ho va dir a ningú. L'home es feia passar per un reconegut metge, investigador a l'OMS i, gràcies a estafes, portava una vida acomodada i tranquil·la junt amb la seva esposa i els seus dos fills, absolutament inconscients de la realitat, com els pares. Tots cinc van ser assassinats.

L'obra de Carrère hi narra tant la història com la seva experiència en construir-la, amb cartes i contacte amb l'assassí inclosos, així com l'assistència al judici. La trama, així, ha estat portada al cinema, amb Daniel Auteuil com a actor principal, però no he vist el film. Sobre aquest escrit teniu el tràiler. El tema, però, ha donat per altres films basats en casos similars. En realitat, la construcció d'una realitat paral·lela per impressionar, o per amagar, és més corrent del que ens sembla. Al llibre de Cercas citat, la conclusió no deixa de ser un mirall de nosaltres mateixos, una hipèrbole de les petites mentides amb que ens pensem que fem més suportable la vida. En alguns casos, dic, aquesta exageració ha anat creixent fins a fer-se insostenible.

Aquest llibre, però, crec que planteja dues grans qüestions, més enllà del fons psicològic que porta a la gent a construir-se una vida a mida paral·lela a una real que abomina i que mira de silenciar, tema que ja donaria per molt. 

Dues grans preguntes


En primer lloc, Carrère vol conèixer el que en diríem "la naturalesa del mal". "L'adversari" és el significat, en hebreu, de la paraula Satanàs (שָּׂטָן), a qui l'Apocalipsi (12,9) descriu com "el qui enganya el món sencer". L'engany, doncs, com a base del mal absolut i la seva conseqüència en la mort d'innocents. ¿Què ho fa, això? Si fóssim en una cultura premoderna parlaríem de possessions i cridaríem un exorcista. Cert, n'hi ha que hi viuen, en aquesta cultura, però l'home modern, o postmodern, es pregunta inevitablement pel misteri del mal i per la seva tendència a "enganyar tothom" i a "disfressar-se" de persones correctes. "Mai no hauria dit, tan bona persona, que fos capaç de fer això" sentim dir reiteradament a veïns davant les càmeres quan la policia deté un assassí. La incomprensió davant del mal, i la impossibilitat cultural de recórrer al mite per explicar-lo (si no vols que et prenguin per boig), crec que és en l'arrel de bona part de la passió nihilista que rebrota a l'Occident descregut, com deia Glucksmann. El nihilisme, deia, és la negació del mal.

La segona gran qüestió d'aquest magnífic llibre apareix a les últimes pàgines i és un correlat de l'anterior, molt semblant al que passa a El Regne. Carrère entra en contacte amb un grup de catòlics a través d'una assistenta pastoral que visita Romand a la presó. En contraposició a la majoria d'opinions assenyades que Carrère rep del cas, que abominen del crim i del criminal amb el mateix fàstig, el grup de catòlics, algun amb una trajectòria irreprotxable en camps de concentració, pretenen el "rescat" de la persona. Llauren el terreny pel perdó, per dir-ho d'alguna manera. Davant l'astorament de tothom i de la lògica de la justícia, davant el "pensament correcte", hi ha una colla de "sonats" que perden el temps en el que troben que és més lluny de tot, el més abominable, el més execrable. Si hi ha dos llocs, i un és el del bé i l'altre és el del mal, trien el del mal podent viure la mar de bé a l'imperi del bé, que és d'on vénen. Davallen a l'infern, a casa de Satanàs, tacada de sang innocent i enganyosa fins a l'últim anhel. Aquest xoc sí que és contracultural, inexplicable, gairebé pornogràfic. I perillós de relativitzar el mal, esclar. El bé, així, busca entre les escombraries del mal, tacant-se, donar un sentit ple a la vida que vivim. Vist així, sí, és bastant incomprensible. Un misteri.

Il·lustració: Satanàs, de William Blake.