dissabte, d’agost 17, 2019

La fe


Necesitamos la fe [...]
Esa fe [...] se presenta cuando todo lo demás se desvanece.
Nos arrastra hasta el centro de nuestra existencia
con un ímpetu al que no nos resistimos,
mientras nos envuelve con un manto de seductora suavidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 892.
Jean-François Millet, Àngelus, (1857-1859), Museu d'Orsay, París.

dissabte, d’agost 10, 2019

Interrogant


El arte es el espectro que interroga a la eternidad.

Rafael Argullol, fragment del poema "8-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 887.
Il·lustració: Caspar David Friedrich, Paisatge vespertí amb dos homes (1830-35). Museu de l’Ermitage, Sant Pétersburg.

dissabte, d’agost 03, 2019

El savi i el tonto


El sabio es difícil de reconocer:
lleva muchas máscaras
y va por mil caminos.
Al tonto le reconocemos de inmediato:
va por un único camino,
a cara descubierta,
rumbo a ninguna parte.

Rafael Argullol, poema "5-V-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 884.

dijous, d’agost 01, 2019

La paraula i el silenci



Aquest estiu m’he endut a la platja dues novetats. D’una banda, el premi Anagrama d’Assaig (Daniel Gamper, Las mejores palabras) i de l’altra, un dels últims llibres d’Alain Corbin (Història del silenci, a Fragmenta; en castellà, a Acantilado), dues propostes molt suggerents per enfrontar-se al moment actual de les dues expressions més característiques de la nostra particular espècie: la paraula i el silenci. Cert, som persones (etimològicament, màscara “per sonar”, per fer passar el so de la paraula) perquè hem estat capaços d’articular la nostra comunicació, i amb ella el món, inventant i encadenant paraules. I perquè hem apreciat, tot i així, la textura, la densitat, l’amplitud i les conseqüències del silenci entre nosaltres.

De tot això, i de la seva salut actual, parlen tant Gamper com Corbin, molt encertadament i curosa. Però als lectors de Foc Nou no se’ls escaparà que paraula i silenci són constitutius també de l’homo religiosus i, més concretament del cristianisme. Tampoc se’ls escapa a tots dos autors, que fan no poques referències a aquest llegat. Com recorda el filòsof català, ja diu l’Evangeli de Joan que “al principi hi havia la Paraula”, paraula que és alè, com l’alè de la vida que rep Adam però també l’alè de la vanitat del Cohèlet. L’historiador francès ens convida a repassar, en canvi, els silencis de l’Evangeli, començant per sant Josep, així com els de Maria o els eloqüents de Jesús (davant l’adúltera a punt de ser apedregada, o davant Pilat, per exemple).

Us recomano que feu aquest repàs amb aquests dos oportuns textos, amb es quals, a més, us ho passareu molt bé. Encabat haurem de pensar una mica amb les nostres comunitats “parladores”, fins i tot amb les noves propostes espirituals “siencioses” que pugui oferir el cristianisme, una tradició que segueix la frase citada de Joan “...i la Paraula es va fer carn i habita entre nosaltres”. Són, paraula i silenci, avui, condicions de possibilitat de la “carn” anunciada? I, si no, com ho haurien de ser?

Article publicat a Foc Nou (juliol-setembre 2019)