dimecres, d’octubre 28, 2020

Deu mil soldats russos

 

Aquest matí hi ha hagut un seguit de 21 detencions, ordenades pel Jutjat núm. 1 de Barcelona a la Guàrdia Civil, en el marc d'una investigació sobre el finançament de l'operatiu independentista de setembre i octubre de 2017 i una sèrie de ramificacions, “l'origen de les quals era la Diputació de Barcelona i la Plataforma Pro Seleccions Esportives Catalanes”, segons el comunicat publicat el Ministeri de l'Interior. S'han pres les declaracions oportunes, s'han fet escorcolls, s'han imputat alguns delictes i a hores d'ara em sembla que encara n'hi ha uns quants de detinguts. Corre cuita, les organitzacions de l'independentisme han titllat l'operació de "repressió", n'han culpat Pedro Sánchez (fot-li, que és de Reus) i s'han organitzat algunes concentracions. Entre les informacions que s'han publicat de la interlocutòria judicial, destaca l'indici de relacions amb el govern rus, el qual presumptament hauria posat a disposició deu mil efectius armats per ajudar a la independència de Catalunya. El delicte seria gravíssim. Però tothom s'ha posat a riure.

No és la primera vegada que se'n parla. Dels rumors, les visites d'un dels detinguts a Assange i algunes despeses sospitoses del mateix anys 2017 fins a la detenció, fa uns mesos, del que podria ser l'interlocutor de Puigdemont amb els serveis russos (amb la confirmació dels contactes per part d'un mediador rus una mica desmemoriat), aquesta qüestió no ha estat mai prou aclarida. D'una banda, esclar, hi ha la lògica. A Rússia li interessa desestabilitzar la Unió Europea i no té massa manies en intervenir a l'exterior (recomano la minisèrie La ley de Comey, a  Movistar +). De l'altra, una certa desesperació de l'independentisme en no trobar enlloc cap mena de suport internacional a la seva noble causa. Certament, la invasió de Crimea i la seva autodeterminació, no reconeguda per la comunitat internacional, podria ser un bon esquer pel mètode català, que tindria el mateix valor jurisprudencial. Una causa comuna. A mi, però, em va recordar tot plegat El sastre de Panamà, una novel·la de John Le Carré (i pel·li del 2001) en la qual un intermediari exagera el poder de l'oposició panamenya per endur-se 10 milions de dòlars dels serveis secrets anglesos.

Fan riure

Si això dels deu mil soldats ens fa riure tant és perquè sabem que, efectivament, ningú del món es va prendre en sèrio el procés d'independència de Catalunya, ni tan sols els russos amb ganes de marxa. Cap govern europeu, evidentment (prou feina tenen), però tampoc cap govern occidental, ni oriental, ni als antípodes. Ara riem, però al voltant del famós referèndum de l'ú d'octubre, als independentistes que em trobava els preguntava el mateix: "¿quants governs reconeixeran la República Catalana quan el president la proclami?" i jo els responia, de seguida: "ja veuràs com cap". Tots ells em deien que estava molt equivocat. "Fins ara, el conseller Romeva ha fet una feina molt discreta però molt eficaç i sortiran reconeixements per tot arreu", em deien els pobres incauts panamenys. "No és que sigui discreta, és que no hi és; no hi ha absolutament ningú", els repetia. Bé, no és només perquè ja m'havia llegit Le Carré, que deia això, o perquè fos un visionari. ni molt menys. Tothom amb dos dits de front que no formés part de la "il·lusió col·lectiva" ho tenia claríssim. Bé, cap dels meus interlocutors ha tornat a obrir boca sobre el tema. "Ho tornarem a fer", això sí.

¿No tenien cap suport perquè eren uns mandrosos? De la mateixa manera, ¿no tenien cap estructura d'estat a punt, ni cap pla d'implantació, ni res de res, perquè tenen un os a l'esquena? Potser sí. O potser no. Potser no tenien cap intenció de declarar cap independència. Ves a saber. Però feien com si sí que la tinguessin i aquest és el problema. En primer lloc, perquè van activar els mecanismes per a la legitimació de la secessió, com les lleis al Parlament, el simulacre de referèndum, la mobilització per a l'obstrucció de la justícia (2017) o els aeroports (2019). I en segon lloc, perquè van jugar a espies (poc o molt, ja ho veurem) amb uns interlocutors perillosos i amb objectius contra la integritat territorial d'un país sobirà i dels seus habitants (vostè i jo, per si no m'havia entès). Encara que hi enviessin un sastre tronat.

Però això tot just comença. Inoportunament (tots els actes judicials ho acostumen a ser, de fet), el principi de realitat sempre s'acaba imposant al principi de plaer. Ja veurem com acaba, si com una comèdia o com un drama.

dimecres, d’octubre 21, 2020

Classe d'islam


Jo, perdoneu, els profes de religió que conec són excel·lents professionals que tenen un temari i una pràctica de gran qualitat, pel que m’expliquen. Sobretot quan la comparo amb la de la meva època, a anys llum. Quan comproves, a més, la formació permanent que fan els dos sindicats de mestres de religió (2!), o del secretariat interdiocesà corresponent, aplaudeixo amb les orelles. Si mai hi ha la famosa classe de cultura religiosa que hauria de substituir la d’educació catòlica, segons el cànon políticament correcte, voto ara mateix perquè s’assembli al màxim a com es fa avui la de la religió catòlica. Professional, laica (com a mínim, sense clergues pràcticament), rigorosa, competent. No només “per entendre els quadres del Prado”, com diuen alguns, sinó, sobretot, per gestionar millor els veritables quadros que protagonitzaràs tu a la teva vida…

Dic això perquè tinc grans reticències al desplegament aparentment mimètic de la classe de religió islàmica en fase de prova en alguns centres catalans, aquest curs. Com sabeu, emulen el mateix procediment que en el cas de la religió catòlica, amb l’elecció de mestres per via confessional inclosa. Però dubto moltíssim, i espero que no siguin prejudicis ni fòbies, que la relació amb la modernitat i, sobretot, el know how adquirit, sigui el mateix en ambdós casos, vostès em perdonaran. Des dels acords que ho fan possible ençà hi ha força exemples per corroborar-ho.

Em sembla que una “mala llei”, els Acords de la Santa Seu de 1979, ha desembocat en una bona assignatura de religió a la pràctica i que, en canvi, un “bons acords”, impecables, com els de l’any 1993 amb les confessions no catòliques, poden tenir com a resultat un greu error del qual només se salvi la bona consciència dels administradors, no pas la bona educació religiosa dels infants. En fi, ja ho veurem quan acabi la prova, potser. Però, com diuen en castellà, “lo mejor es enemigo de lo bueno”. Hauria de ser al frontispici del despatx de qualsevol governant.

_____________________

Article a Foc Nou (set.-des. 2020)

dimecres, d’octubre 14, 2020

Els pagesos de Josep Pla


Cites del llibre de Josep Pla Els pagesos, Obra Completa VIII, Ed. Destino, Barcelona, 1975 (2) 

El pagès i el seu món

¿Hi pot haver res més característic del temps que vivim, tan perillós i incert, emanació directa d'uns milers de cretins que viatgen sense veure res? (p. 13).

El nombre d’idealistes cada dia augmenta. Cada dia és més gran el contingent de persones que somnien l’impossible i que per aconseguir-ho passen per sobre de tot el que se’ls presenta. Les persones que s’acontentem amb el que simplement tenen, amb la matèria del nostre pa de cada dia, els materialistes, som considerats uns perfectes infeliços. Però —cosa curiosa!— en la premsa, en les conferències, en els llibres, els materialistes som objecte d’una crítica ferotge, àcida i destemperada, i si es perd algun cop de garrot cau sobre les nostres espatlles indefectiblement. Som presentats com els causants de tots els mals, de les més perilloses calamitats de l’època. S’han de tenir grans ideals —diuen—, o sia cotxes de vuitanta-mil duros... S’ha de tenir l’esperit esvelt i alterós, etcètera (pp 27-28).

Per aprendre alguna cosa s'ha de saber escoltar. Jo desconfio de les persones que no saben escoltar: solen ésser fanàtiques, grotescament dogmàtiques (p. 31).

En els pobles rurals considerats d'una certa importància -encara que es tracti d'una mínima expressió de la importància- hi ha sempre dos cafès —el cafè i l'altre cafè— per la mateixa raó que hi ha sepre dos grups humans o faccions irreconciliables (p. 56).

No he posat la paraula entre cometes perquè estic una mica tip de paraules posades entre cometes i de tenir el cervell entre cometes: la paraula de referència és perfectament clara i perfectament comprensible (p. 73).

Joguinejar mentalment, fer, en el cap i en el diàleg, el gat i la rata, els pagesos ho feren sempre. La seva taujaneria mental és tan incoherent com el llenguatge que la manifesta. Quan se senten saturats econòmicament, la seva taujaneria augmenta a simple vista. La seva il·lusió llavors és fer el mofeta, prendre el pèl. Prendre el pèl és una de les coses que agraden més als pagesos. Quan prenen el pèl a una persona, tenen l'agradable sensació que fan el viu; sentir-se que són vius els fascina. Sovint us prenen el pèl i ni us n'adoneu. No us adoneu de res. Així és perfectament possible de tenir una llarga conversació amb un pagès —una conversació innòcua, grisa, àdhuc pesada i ensopida— i després resultar que us han pres el pèl d'una manera absoluta i definitiva. (p. 83)

En situacions així, els pagesos es tornen, a més a més, obvis; utilitzen refranys i frases fetes; es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. L'anomenada saviesa popular és la filosofia de les persones considerades intel·ligents perquè guanyen diners. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista —la suen, per dir-ho francament. Us amollen frases com aquestes: «Qui fa un cove fa un cistell. La navegació vol vocació. On hi ha la mort, no hi ha bona sort. Peresa, clau de pobresa. Qui primer arriba primer mol, si el moliner vol. Qui talla mai no s'enganya. El bou perquè llauri i la dona perquè guardi. No es pot dir blat que no sigui al sac i ben lligat...». (p. 86) 

Les persones que no estan habituades a tenir-ne, per pocs que en tinguin, de seguida vessen. En les ciutats, tot s'esdevé en les zones profundes, o sia més enllà del menjador. En els pobles rurals, tot succeeix a la carretera. (p. 87)

[Els pagesos] Són conservadors perquè creuen que la naturalesa humana no pot canviar i que en tota postulació de canvis s'amaga una trampa En tots els ordres de la vida, la humanitat d'avui creu que es poden tenir duros a quatre pessetes. Els pagesos no ho han cregut mai, perquè el seu fons psicològic és fet d'una granítica obvietat. En contrast amb la concepció d’avui, la seva concepció no és miraculista; el que no pot ésser no pot ésser! Aquesta és la seva veritat. (p. 135-136)

La meva idea és, doncs, aquesta; tota persona que viu en un medi caòtic, sistemàticament desgavellat, dominat per imponderables, es converteix, instintivament, en un conservador. Tota persona que viu en un medi d'inseguretat es converteix, aspira a ésser un home prudent. [...] Per fortuna, el conservadorisme excessiu és un pecat que es porta la penitència. De vegades de tan fort no conserva res i és, no sols inservible, sinó contraproduent. (p. 137)

Mentre els pobles es desconeixen, tenen el candor i l'aptitud per a entendre's; quan, a través dels contactes i de les mútues relacions, es coneixen, dialoguen, s'observen i es tracten, la comprensió es fa cada dia més difícil i l'odi apareix indefectible. En les relacions humanes, el coneixement no ha estat mai l'origen de l'amor. Sovint és el principi de l'odi. Entre els homes i les dones —generalment parlant— l'amor dura mentre es manté cec. (p. 147)

Hi ha persones que, pel fet de passar a ocupar un determinat càrrec, de poder posar les anques sobre una determinada cadira, esdevenen automàticament uns pretensiosos i uns imbècils. Persones que el dia abans de la seva —diguem-ne— ascensió eren tingudes Per normals, intel•ligents, enraonades i pacients, esdevenen, l'endemà mateix, uns enravenats i uns bufanúvols imponents. La reacció és immediata; de seguida que la gent veu que hi ha algú que seu en una cadira que no és habitualment la seva, la mira amb recel, la vigila, l'estreny amb la mirada i el pensament. [...] En el nostre país, tota persona que fa alguna cosa, que va endavant, que es mou, que té una o altra il·lusió, és envejada, odiada, sotmesa a un procés clandestí o públic de tendència implacable, terrible. [...] A tot arreu, l'acceptació d'un valor personal autèntic, d'una capacitat per a l'acció, d'una vitalitat poderosa en un o altre aspecte, crea una aura d'admiració. Ací és al contrari. Només la mediocritat és socialment plausible (p. 148-149) 

Els pagesos no creuen que la mort sigui una llei universal. En la naturalesa no hi ha res que mori totalment; en la naturalesa tot reviu, tot torna a brotar i a florir. Així, doncs, la mort és un problema personal, una cosa que ineluctablement s'ha de fer, però que interessa l'interessat d'una manera exclusiva. Se'n va sense pena ni glòria, sense alegria ni tristesa, amb la seguretat, però, que vagi allà on vagi trobarà una altra terra per cultivar i tenir. La mort, potser, en definitiva, no és més que un canvi de terra— una altra masoveria. Per això els cementiris els agraden poc, per no dir poquíssim. (p. 157)

—No us agraden els cementiris? 

—Home! Si, dels cementiris, se'n pogués sortir de tant en tant, em sembla que serien més bonics. S'hi ha d'estar massa estona, i això els fa perdre una mica. (p. 157)

Existeix, flotant, el record de la Mancomunitat. És un record que s'ha de qualificar objectivament de gloriós. Representa un moment fugaç de la nostra història moderna; l'únic en què es treballà seriosament per valorar la nostra riquesa agrícola, forestal i ramadera. (p. 188)

No he cregut mai que les persones, espontàniament, instintivament, tinguem gust, com no he cregut mai que tinguem intel·ligència. El gust és una cosa de molt poques persones, comptadíssimes, com la intel·ligència és també una cosa excepcional. Generalment parlant, el nostre gust és el dels altres, en cada moment. Quan el que podríem anomenar els dirigents —que generalment són els rics, en tant que compradors d'idees o de formes suggerides per intel·lectuals o artistes— encerten el to, la multitud s'hi afegeix i el bon gust, per mimetisme, és general. Si no s'encerta el to, el gust general és pèssim. Formen, doncs, una massa amorfa, sobre la qual incideixen formes i tendències alienes.  (p. 201) 

L'emigració arrenca de la misèria; però la misèria és un problema social, espiritual. Les condicions materials de la vida transformen la mentalitat humana. (p. 211)

Pel mer fet que uns s'inclinin cap a un cantó, apareixen de seguida uns altres que es mouen cap al cantó oposat. Gràcies a l'esperit de contradicció, la unanimitat és pràcticament impossible que es produeixi. Això és un bé. En les curtes temporades en què la unanimitat es manifesta —les curtes temporades en què la reacció es concreta— és com viure en un agregat de llunàtics i de folls. És una cosa difícil de descriure les abrivades d'entusiasme, la passió per la novetat; la fascinació del no-res arriba a graus elevadíssims. I de la mateixa manera que la tensió s'eleva l'interès es desinfla per raons indiscernibles. (p. 216)

El dia de la boda, les mares contemplen les seves filles amb satisfacció, com una obra acabada i llesta —exactament igual com les miraren el dia que descobriren que sabien donar menjar a les gallines. (p. 222)

El diner només s'estima quan es coneix el gust que té. Llavors es converteix en una disciplina que aclareix el cap i tranquil•litza els sentits. El diner s'estima en proporció del que es posseeix. Com més se'n té més s'estima i menys se'n gasta. Per això els rics solen ésser cada dia més rics i els pobres cada dia —indefectiblement— més pobres.  (p. 232)

Alguns creuen que la tendència a l'avarícia d'alguns pagesos és una arrel de l'antiga i continuada misèria. Més aviat em sembla que l'avidesa de seguretat que provoca l'avarícia només es pot sentir quan s'ha sortit de la misèria. Però en aquest punt hi ha una confusió produïda pel fet que la misèria i l'avarícia produeixen els mateixos efectes. El que s'assembla més a un pobre és un avariciós, perquè l'avariciós no és més que l'home que representa el paper de pobre. El pobre-pobre és generalment —dintre de les seves possibilitats— pròdig i malforadat. És per això que precisament és pobre. Per a ésser un avariciós autèntic, la primera condició és tenir algun quartet.  (p. 233) 

El campanaret

Fa anys, decennis, segles, que el ploricó es produeix en aquest país, no pas quan les desgràcies es podrien evitar, sinó després, quan no hi ha res a fer. És un país bonic —extraordinari. (p. 293)

Com que tenia una bona cama, alta i fina —potser la millor cama de la parròquia—, era francament partidària de discretament exhibir-la, cosa que produïa com un miratge d'oasi enmig de la inapetència genèsica que la feminitat rural creava. (p. 298) 

Els animals adaptats a la vida de l'home presenten algunes curiositats i resisteixen el dolor sense fer cap mena d'escarafall, s'abalteixen, s'ajoquen, es moren sense dir res, en un estat d'absoluta, aclaparada passivitat. És en el procés d'esmorteïment dels ulls que es pot seguir l'agonia dels animals. Ara, proveu de deixar de donar-los menjar a les hores habituals i constatareu el guirigall que es forma a les quadres de les vaques, dels animals de peu rodó, dels porcs, als cortals del bestiar de llana, als galliners, als conillars. Tota la ménagerie protesta utilitzant tots els seus mitjans de manifestar-se, sense compliments, llançant el crit al cel de la manera més destrempada. (p. 329)

—Potser la trobarà massa espessa... —li digué un dia la Carmeta en presentar-li un tupí de sopa de menta. 

—No, Carmeta, no. En lo espès, Déu hi és; en lo clar, encara hi ha d'anar. (p. 335)

No senyor. Les bones notícies no són pas cosa dels diaris. Són cosa de la gent, i la gent se les guarda. Fa com amb les cartes. Jo no he rebut mai cap carta per donar-me una bona notícia. Les que m'envien són per comunicar-me una desgràcia o altra. I es comprèn. A qui vol que li passi pel cap de donar una bona notícia? Si mai n'he tinguda cap, penso; els altres que es fotin! I me la guardo. (p. 339)

Aquest país, que té, en el seu passat, l'íntima meravella vigorosa del temple romànic, arribà en la seva despersonalització a la intranscendent badoqueria del barroc buit, superficial i eloqüent. És com passar de la sensualitat sana a l'onanisme. (p. 362)

L'avi Verdera creu en tot. Com que no té confiança en res concret, ha de creure en tot —per si un cas!  (p. 409)

Hi ha moments que fer el senyor consisteix a ser un imbècil; ara consisteix a ser un bandarra. La vida és ondulant. (p. 413)

El règim de solteria és dolent a l'hivern. Més de quatre pagesos s'han casat perquè el matrimoni és un element positiu important contra el fred.  (p. 419) 

El carrer estret


Com més buida és l'existència més soroll necessita. (p. 513)

Si cada nit, en el moment d'anar a dormir, tinguéssim la força i la gosadia de recordar el que hem dit durant el dia, quedaríem espantats de constatar la quantitat d'estupideses inútils, gratuïtes, generalment malèvoles, i àdhuc sovint malignes, que durant les últimes hores hem produït. (p. 525)

—Què vol que li digui? No sé com explicar-li-ho, francament. Massaguer, el rellotger, és un animalàs fred, i com a home, ¿comprèn?, més que petit és mínim. La seva senyora, la Caterina, que és molt bona persona, va una mica curta, com li ho diré?, d'amor, de tendresa, de melindro...

 —Vaja! Li falta calor de niu, com diuen a les comèdies... 

—Perdoni! Això no és cap comèdia! Dir que això és una comèdia és fer un tort a la senyora Caterina.

 —Però jo no dic pas que això sigui una comèdia! Continuï, Francisqueta... 

—Doncs sí. El que li deia. Li falta alguna cosa. Li falta alguna cosa i no la poden treure d'aquí. Massaguer és un banau aturat i distret. No és pas que salti, com les llagostes de rostoll el mes d'agost de rega en rega. Ni això! Massaguer és dels del plat únic... però és una nevera! Cada nit, la pobra Caterina s'arregla i s'empolaina com si fos la primera vegada. Si veiés quines camises, quins jocs de camises i quins flascons d'aigua de colònia i d'olor més capritxosos i fins no té! En té una de color lila, amb unes puntes de color torrat, que li arriba fins al genoll, pobreta, comprada a la Boqueria, que és una preciositat. Quan se la posa, sembla, pobra infeliç, una princesa... I total per a què? Total per a res! Massaguer dorm que dorm, com un enze...

 —És ben trist, realment... 

—Diu que és trist? Jo no sé per què han de casar-se aquests palets de riera. Clama al Cel! Si complissin com Déu mana l'epístola de sant Pau...  (pp. 596-597)

Quin nom —Dolors— de posar a una persona, Déu meu! La seva amenitat és realment escassa. Penso: si, a aquesta senyoreta, li haguessin posat desgraciada —i en aquest cas s'hauria anomenat Desgraciada Martí —, potser li haurien fet favor. (p. 610)

En el nostre país són rares les persones que quan no saben una cosa tenen la discreció de confessar-ho explícitament. La gent es pensa que prendre aquesta determinació implica una minva de la categoria social i de la pública consideració. En definitiva hom està convençut que la discreció fa perdre diners i que la barra és el principi de tota possible categoria. Així hom es considera obligat a fer el viu, és a dir, a simular, permanentment, una universalitat de coneixements. Des de la més tendra infància hom aprèn de fer el viu. Tothom fa el viu. Tothom ho sap tot en tot moment. En una societat així, el diàleg, és clar, esdevé impossible. ¿De què poden humanament parlar les persones que a priori ho saben tot? No poden parlar de res. Per això gairebé tota la nostra vida social consisteix a fer-nos mútuament l'ullet.  (p. 618)

De monògams pràctics n'hi ha molts en el país, perquè no hi ha més remei. En teoria n'hi ha poquíssims. (p. 624)

—També s'hi vol casar, vostè, Enriquet? 

—Sí senyora. Després de tot, un mal moment, tothom el pot tenir...  (p. 647)

A la gent grisa, opaca, corrent, que pobla la superfície de la terra, no li esdevé mai res de particular, res de nou, res d'important. La vida comença, la vida continua, la vida s'acaba en circumstàncies més o menys semblants, disposant de més o menys diners, amb més o menys sensibilitat, amb més o menys lucidesa. En realitat no passa res més. Les novel·les...? On són les novel·les? Les novel·les no es troben més que en la imaginació dels novel·listes, els seus personatges són pures il·lusions del seu esperit, que els lectors confonen, per esperit de modèstia, amb ells mateixos. Un món actiu, actuant —de quina manera!—, però que no pot expressar-se, es troba explicat en les novel·les. Però l'acció de les novel·les és el secret dels qui les llegeixen. (p. 669) 

Quan una relació humana arriba a equilibrar l'afecte i la ironia, la cordialitat i la reticència, assoleix un punt de maduresa que la fan importantíssima. (p. 670)

Podeu trobar el text sencer aquí

divendres, d’octubre 02, 2020

El país barroc a l’Eixample


Quan fem anys acabats en zero tenim una mica de vertigen. Haurem de fer palès, cada vegada que diguem els anys, que ja no som la dècada anterior, que és com dir que hi ha coses que ja no tornaran mai més. Tu mateix, el tu que eres, tampoc, o no del tot. Fem com qui diu balanç, esclar, però també intentem desllorigar dels records allò que ens ha fet com som. Les persones que ens han influït, sense que aleshores ens n’adonéssim, les idees o gustos que han canviat, les sensacions primeres de les descobertes que encara perduren, les nostres eleccions més o menys decisives i els camins tortuosos que hi duien. En fi, del teu món. Aquell que t’has anat fent, o t’ha anat fent, i que desapareixerà quan et moris. O molt abans.

País barroc, de Raül Garrigasait (L’Avenç, Barcelona, 2020) és un llibre magnífic. Amb només cent pàgines inclou tot això que dèiem i més. L’autor l’escriu a poc de fer-ne quaranta, amb dos fills petits, vivint a Barcelona des de fa molt de temps però venint de Solsona. En onze capítols, l’autor repassa d’una manera molt personal el paper del barroc, el que en podem dir la seva particular “construcció de la cultura” (per cert, gens pedant en un home tan culte), la influència de la música, de les llengües, de la literatura. Les històries immerses en el paisatge, especialment el del Solsonès, aquest bellíssim indret del barroc i d’agraïdes muntanyes i boscos, i la recerca del que en podem dir la teva comunitat. Dime, niño, ¿de quién eres?

Vaig córrer, per exemple, a parlar amb els meus amics més interessats en qüestions de litúrgia a recomanar-los el capítol tercer. No sabria dir tan bé, tan clarament, tan bellament, quin és el rol de la litúrgia, quin n’és el seu èxit, la crisi actual de la religió ―especialment al món urbà―, el desempar d’un món sense llenguatge religiós (o sense rituals), la tensió cristiana entre el crit i la ruptura de Jesús i la pau i l’ordre del cristianisme, “l’espurna de vida” que és capaç de fer néixer “un ritu vell i monòton”.

Hi ha una tensió, també, que potser només és cosa meva, perquè tinc tendència a prejutjar els territoris en funció de la seva participació a les guerres carlines. Ho faig des que vaig sentir dir l’Isidre Molas, un dia, que les pautes electorals de les ciutats catalanes, des que en tenim dades (del segle XIX) fins a l’actual democràcia, tendeixen a ser les mateixes en funció de la participació en aquell conflicte decimonònic. Perquè el grau de desenvolupament econòmic i industrial que la va causar, és a dir, el pes de l’enemic carlista, determina en bona part la composició social, les pautes i la cultura política dels seus habitants fins avui. I perquè aquesta tensió és latent. En petits detalls, un se n’adona quan visita el Solsonès, per exemple.

La història de la família de la qual parla Garrigasait, especialment la del seu avi, té aquesta clau. L’avi fuig de l’exèrcit republicà “perquè no volia que l’Estat ―fos quina fos la seva màscara ideològica― se li fiqués a casa”. Com tots els qui van suportar i fins i tot mig defensar Franco perquè van ser convençuts que “ell no els molestaria, que ell quedava molt lluny”. Un avi que comença esborrant fort una pintada contra Espanya… que acaba a mig esborrar. A mi m’ha semblat, aquest capítol, una magnífica metàfora dels canvis de les classes mitjanes que ha viscut aquest país, en relació a la política, i que han protagonitzat l’embat independentista d’aquests deu últims anys, “perquè l’Estat no se’ls hi fiqui a casa”.

Aquest “retorn a casa”, a les arrels, aquesta íntima desconfiança a la modernitat i el racionalisme (“pretext [...] per unificar i esborrar”, diu), la reivindicació d’un passat, d’una tradició que “pot travessar tota mena de capes [...] per accedir a una vida innocent i purificada d’esquemes” són també les raons íntimes d’un territori que reté del carlisme la seva desconfiança en la vida urbana i potsmoderna d’avui (“bèstia adormida, plena de llums resplendents” en diu de la seva visió nocturna). Una “resistència íntima”, com defensava Josep M. Esquirol.

S’ha dit molt, jo el primer, que urgeix una formulació de síntesi entre els dos blocs en els quals ens ha quedat aquest país, com un desert postprocés. Encara que sigui per salut mental. Acord, reconciliació, espais comuns, curar ferides. En fi. Però em temo que aquesta síntesi passa, també, per un nou pacte entre la tradició i la devoradora modernitat dels bits, entre el pes substancial i la ingravidesa moral i cultural, entre la intimitat, la comunitat, “els teus”, i la intempèrie, que de tan moderna es torna salvatge. I em sembla que haurem d’agrair per sempre que un solsoní trasplantat i arrelat ja ara a l’Eixample, que ho viu i ho pensa, que ho passa per les entranyes, ens ho hagi fet veure. O això o la quarta guerra carlina, esclar.

Article publicat a la web de la revista Valors.

dimarts, de setembre 15, 2020

El fill de la Moreneta

 


D'altres, més propers, en podran dir moltes altres coses, perquè en Sheriff Jarju es movia pertot. Diu la notícia de la seva sentida mort, ahir, que va venir a Mataró des del Senegal a la dècada dels vuitanta. Devia ser molt al principi, perquè jo el recordo des de sempre. Als anys vuitanta, al Maresme, uns quants joves subsaharians van venir a treballar-hi, sovint fent les feines que, tot i la crisi del tèxtil, poca gent volia fer. Uns vint anys abans va haver-hi l'onada migratòria sobretot del Sud d'Espanya i uns quinze o vint anys més tard la dels magribins, que sospito que encara no hem acabat. No és un tema senzill, com de vegades es pinta, com si l'única disjuntiva fos bé el racisme o bé la discriminació positiva. Ni molt menys. Llarg com era, no només d'alçada, ho va captar de seguida. D'una banda, reunint associativament els immigrants i de l'altra, participant activament en les entitats ciutadanes que ja hi havia o que ell va ajudar a néixer. I parlant un català i un castellà esplèndids, a més del francès (almenys) i la seva llengua materna.

Dic tot això perquè cap a l'any 1994 o 1995, en Manuel Mas em va trucar i em va dir; "Ramon, tu, la Paquitona i jo ens n'anem a Estrasburg perquè el Parlament Europeu fa unes jornades sobre immigració i vull mirar què s'hi cou. He pensat que hi podríem portar en Sheriff, què et sembla?". En Manuel Mas era alcalde, la Paquitona i jo, regidors del seu govern, i en Sheriff el líder de Jama Kafo, l'associació dels senegalesos a Mataró. Van ser tres o quatre dies. No recordo gaire el contingut de les sessions, francament, però m'han quedat sempre al cap les llargues converses amb ell (a l'avió, als àpats, corrent per Estrasburg rere el guiatge de l'alcalde, que ja hi havia estat). Sobre la seva història personal, intensíssima, i de la seva família a França (a la qual va dedicar maratonianes sessions telefòniques des de l'hotel). Sobre el moment en el qual va descobrir que mai més no tornaria a viure al Senegal ("ho vaig veure als ulls de la meva família"). Sobre el pas de la religió animista (dels seus avis) a la islamització. Sobre la seva pràctica heterodoxa de l'islam (just quan ens servien un xucrut). I sobre un munt de coses més que recordo amb afecte i alegria, el mateix afecte i la mateixa alegria que teníem en retrobar-nos per la ciutat, amb la seva dona (blanquíssima i rossa), tot i que ara feia temps que no el veia (per cert, rellegiu aquest article a Capgròs de fa uns anys per conèixe'ls millor). Ell tampoc no s'estava de res i preguntava el que li donava exactament la gana, amb aquell aire mig innocent mig murri. Valgui aquest record per avalar tot el que se'n pugui dir i, d'alguna manera, perquè quedi constància de l'importants que han estat les seves reflexions i el seu mestratge, almenys per mi.

Hauríeu de veure l'efecte que fèiem entrant a l'hotel d'Estrasburg on ens vam allotjar.  Dèiem, de conya, que semblàvem els tres reis i jo el patge (era el jovenet i media la meitat que en Sheriff). Com que la barreja de colors no devia quadrar-li, el recepcionista de l'hotel ens va dir mirant de reüll la pell negríssima d'en Sheriff "i vostès, quina de nacionalitat són?". En Manuel va córrer a dir "Catalans! Aquest senyor és el fill de la Moreneta!" Encara riem recordant-ho. Riem, també, perquè no ens fem la idea de no poder-lo tornar a veure mai més. Encara no ens n'hem refet ni d'en Remigi, ni de l'Anna, ni d'en Josep M. Cusachs, ni d'en Cuyàs. Quin any. Descansi en pau.

diumenge, de setembre 13, 2020

D'indults i misericòrdies


M'estava mirant, aquest matí, quines reaccions hi havia a la recent sentència de l'Audiència Nacional contra un dels assassins de cinc jesuïtes espanyols a El Salvador el 1989 i només m'he trobat amb un article de l'apreciat monjo de Montserrat Bernabé Dalmau demanant un indult. "Caram", he pensat, "això sí que és estimar els enemics!". Però no, no demanava pas l'indult pel condemnat, que per més inri es diu Inocencio, sinó pels famosos polítics presos arran de la sentència del Tribunal Suprem que els condemna per secessió i altres delictes greus. Ah. Ho fa, diu, empès per algun bisbe que no deu gosar donar la cara. Ja se sap. 

A mi no em fa res que un monjo de Montserrat, un bisbe i el sumsum corda demanin un indult, o diversos, o tots els possibles. Certament, l'anunci del Regne va acompanyat de l'alliberament dels presos (i que els coixos puguin caminar, els cecs veure, els pobres rescabalar-se...). I, anant al gra, segurament tots viuríem millor sense aquests senyors a la presó. Els uns, òbviament, perquè serien a casa. Els altres, perquè aspirem a deixar de sentir el taladro moralitzant del victimisme i centrar-nos a veure com coi arreglem tots plegats el país que aquests personatges han destrossat. A més, l'erari públic deixaria de costejar per tots ells els dos mil euros mensuals que costa mantenir un pres a Espanya, un dels països europeus amb més població penitenciària. I més que n'hi volem posar, pel que es veu de les disputes públiques!

Només hi tinc dues objeccions, pobre de mi. La primera, que no comencem pels fàcils, pels "bons" de la pel·lícula oficial, pels que tenen caixes de resistència generoses, òmniums culturals i poder polític i mediàtic que els recolza. I algun bisbe que xiuxiueja a les oïdes benedictines. No, no. L'anunci del Regne no distingeix entre "presos bons" i "presos dolents" i, molt menys, entre presos amb poder a l'exterior i presos morint-se de fàstic. Més aviat, els del poder cauen del soli, com diu el Magníficat. L'indult pels que ho tenen més malament, sisplau. Primer de tot, per ells, pels que no tenen res de res, ni la famosa "dignitat" que ens etziben als que devem ser uns "malparits", en molt honorables paraules.

La segona deu tenir a veure en l'avaria que devia haver inutilitzat els televisors i les ràdios de la muntanya de Montserrat els dies 6 i 7 de setembre de 2017, perquè (i mira que han arribat a fer sermons del tema), mai no en parlen, els seus habitants. Mirem-ho, doncs. Diu el P. Dalmau que "els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret". Bé, a Montserrat devien agafar la temporada sense els primers capítols, perquè fou tres setmanes abans, com deia, en seu parlamentària, on es va bandejar com mai s'havia fet en aquests anys la democràcia. Sobretot, aprovant dues lleis de desconnexió que eliminaven de facto els nostres drets constitucionals, l'Estatut de Catalunya, la pluralitat política (amb una Assemblea constituent plenipotenciària sense partits no independentistes), la separació de poders (designant i cessant jutges des de la presidència de la Generalitat) i molts altres atropellaments que, n'estic segur, d'haver-ho sabut, el P. Dalmau i tota la congregació haurien corregut a denunciar. Perquè el que va succeir a partir d'aquelles votacions (i així s'ha provat en un judici... amb la mateixa jurisprudència amb la qual emet sentències l'Audiència Nacional) va esdevenir un pla per executar-les i legitimar-les. Extactament el mateix que passa en aquests moments en alguns països, per cert, en això tampoc som originals.

Diu el P. Dalmau que molts dels que van participar en aquest pla "són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església" i que, "per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli". Bé, no recordo massa que aquests cristians que hi van participar tinguessin cap mena de misericòrdia pels altres, cristians o no, que van patir, témer i plorar els efectes d'aquest procés en termes de ruptura de cohesió, de por a les conseqüències que podria tenir per ells i les seves famílies la constitució d'un estat iliberal, el rebuig a la seva condició de ciutadans de ple dret i, a sobre, que fos una minoria (gran, però minoria) la que imposés sobre una majoria més heterogènia el seu "programa màxim" (els sona?). Però va bé saber que almenys havien sentit a parlar de la misericòrdia. Devien pensar-se que parlaven de la patrona de Reus.

Dit això, que siguin benvingudes totes les peticions d'indult. Tots els passos cap a la reconciliació i el perdó. Amb tota la misericòrdia de la qual siguem capaços i la que Nostre Senyor ens pugui facilitar. Però no de boquilla, no, la de veritat.



Foto: Massimiliano Minocri

Article publicat a Catalunya Religió.

divendres, de setembre 11, 2020

Fer quatre quartos

Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d'aquest general beneit i demà serien partidaris d'una república o un règim comunista, si trobaven la manera de fer quatre quartos. Molts d'aquests senyors que ara s'ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels Pomells de Joventut [...]
—De catalanistes, n'hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n'hi havia un centenar. Mal comptat.
—I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
—Més aviat em penso que s'ha disminuït.

Josep M. de Sagarra, Vida privada (1932), Edicions 62, 2018, p. 199.

dimecres, d’agost 05, 2020

Alec Guiness



Per l'Alec [Guiness, mort avui fa 20 anys], les formes són importantíssimes. Com a persona massa familiaritzada amb el caos, dona un gran valor a les bones maneres i al bon ordre. S'inclina agraït davant la bellesa, però també li encanten els pallassos, els aixafaterrossos i les figures excèntriques del carrer, i se'ls mira com si fossin els seus aliats naturals.

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 309-310
Foto: Alec Guiness com a George Smiley.

dijous, de juliol 30, 2020

Omella y Waterloo


En una reciente entrevista en prime time en la televisión autonómica, coincidiendo con la publicación de un libro y con la enésima constitución de un partido a su medida, y con el equipo trasladado a su mansión de Waterloo, el expresidente Carles Puigdemont arremetió contra el cardenal Juan José Omella, titular de la archidiócesis de Barcelona, por situarse "contra los poderosos" y no "con los débiles" y no visitar a los que llaman "presos políticos" en cárceles que, de hecho, están fuera de su territorio pastoral. Eso mismo repitió en una esperpéntica rueda de prensa al día siguiente sobre las últimas medidas contra el coronavirus el presidente Quim Torra, inmediatamente después de anunciar que le abría un expediente por celebrar la misa funeral por las víctimas del covid-19 en la basílica de la Sagrada Familia, superando el aforo de la Generalitat (500 personas, diez veces más que las permitidas, en un aforo para 9.000 personas), limitación que, por cierto, acaba de derogar. La misma Generalitat, desde otra ventanilla, había presionado para que se abriera el mismo templo para las visitas turísticas de aquellos mismos días, cosa que se hizo. El Arzobispado, que conoció la prohibición sin tiempo a presentar recurso, ha anunciado medidas legales contra la arbitrariedad de la administración, que conculca derechos constitucionales, según dice.

De todos modos, a mi parecer, lo más relevante de esta polémica no es la decisión de unos y otros sobre la misa, sus chapuzas y la evidencia de la falta de comunicación fluída entre el Arzobispado de Barcelona y la Generalitat de Catalunya, sinó la conversión de Omella en chivo expiatorio del independentismo. Hay que recordar que dos departamentos dirigidos por ERC se han destacado últimamente por enfrentarse a las escuelas concertadas católicas (Enseñanza) o intervenir en la polémica por las inmatriculaciones (Justicia, de quien dependen las relaciones con las confesiones), con rueda de prensa incluída por el que será candidato a la presidencia de la Generalitat, Pere Aragonès. Es decir, los ataques a la Iglesia católica en general y a Omella en particular entran a su pesar en campaña. Las elecciones están previstas en principio, para otoño.

¿Por qué cargan contra Omella?

Omella, en 2017, aún no presidente de la Conferencia Episcopal Española, se prestó para mediar para que el Gobierno Puigdemont desistiera de llevar a cabo el cumplimiento de las nefastas leyes de transitoriedad, aprobadas por el Parlament a principios de septiembre, con el objetivo de declarar la independencia de Cataluña. Con excelentes relaciones con el Papa Francisco, teléfonos ministeriales en su móvil y con autoridad en el complejo mundo católico español (por ejemplo, el PNV), Omella  trabajó a fondo y al final, como lamentablemente conocemos, Puigdemont rechazó cualquier acuerdo. Seguramente influyó que semanas antes, en el funeral por las víctimas por los atentados de Barcelona y Cambrils, y después en la carta dominical por el Once de Septiembre, el día nacional de Cataluña, Omella llamara a los políticos al diálogo, la concordia y el entendimiento. El enfado de Puigdemont, cuya estrategia pasó por entonces por vincular el impacto de los atentados con el dichoso procés, fue patente. Explícito.

Paralelamente, la presión independentista para tomar el control de la sociedad civil catalana es cada vez más explícita. La Iglesia católica no es una excepción. Como decía Josep Maria Carbonell en La Vanguardia, «quieren una Iglesia nacional. Ya habían conseguido la Cambra de Comerç, los ateneos populares, los grupos sardanistas, los bastoners, los castellers, las uniones de payeses. Faltaban el Barça, Montserrat, La Caixa y la Iglesia». Sin embargo, Omella ha actuado con tiento. No se le conoce ni una sola declaración contra la independencia ni a favor de la unidad de España. Ni una crítica al Gobierno. En algunas iglesias se celebraron plegarias por los "presos políticos" y en algunos templos las pancartas para pedir su excarcelación se ven más que la cruz. Sin embargo, no ha movido ni un dedo para impedirlo, fiel a su estrategia de no contribuir más a la confrontación y de dedicar todo el tiempo que sea necesario para construir puentes, como buen pontífice. Pero son precisamente los puentes los que quieren dinamitar. Si se acaban de cargar a su propio partido, con sus dirigentes dentro, para hacer otro a su medida, ¿qué importancia tendrá la unidad que consiga Iglesia?

Es un error, claro. En esta pandemia, la tarea de ayuda a los necesitados que han realizado las instituciones eclesiales ha sido, y aún es, ingente, mientras pagamos engtre todos la oficina de expresidente y el sueldo de eurodiputado del fugado de la justicia que se considera "de los débiles" desde el cómodo salón de su mansión flamenca. 

Por otra parte, a pesar de la evidente decadencia de su número de fieles en los últimos años (como en el conjunto de Europa occidental), la Iglesia católica es aún la organización más transversal y capilar de la sociedad catalana. Está en los barrios más humildes y en los más pudientes, pasando por todos los demás; las encuestas indican que el voto católico está muy repartido y que la proporción de partidarios de la independencia es similar a la del conjunto de la población (es decir, no llega a la mayoría). Omella no es Rouco, además. No es ni mucho menos la caricatura del obispo contra la que nos lo pasamos tan bien. Y es mucho más simpático, cosa que tampoco era difícil. También tiene al Papa detrás, el Papa y lo que cuelga, que les sería muy útil si un día necesitan reconocer un nuevo estado. Además, el ataque a Omella pone de manifiesto el afán de control social del independentismo, su tendencia al cesarismo y a menospreciar la pluralidad y la división de poderes. Creo que la jugada les ha salido mal. Y no hay mal que por bien no venga.

Article publicat avui a Religión Digital.

dimarts, de juliol 28, 2020

Objectiu: Omella



Entre les nombroses iniciatives de mediació i diàleg que l'aleshores president Puigdemont va rebutjar per evitar el desastre de la tardor de 2017, després que el Parlament votés les infames lleis de transitorietat i el seu Govern s'entestés en aplicar-les, hi ha les del cardenal Joan-Josep Omella. A Omella, que feia relativament poc que s'havia fet càrrec de l'arxidiòcesi de Barcelona, i que avui presideix la Conferència Episcopal Espanyola, se'l considera un home proper al papa Francesc i de tarannà diametralment oposat als sectors propers a l'expresident Rouco Varela. Puigdemont no devia oblidar l'homilia d'unes setmanes abans, als funerals per les víctimes dels atemptats terroristes de Barcelona i de Cambrils, en la qual, aprofitant la concentració d'autoritats civils, Omella els va convidar a treballar plegats per “la pau, el respecte, la convivència fraterna, l’amor solidari”. L'emprenyada de Puigdemont, entestat en convertir el dol i la ràbia dels atemptats en un nou motiu per la seva causa, va ser apoteòsica, segons revelaven testimonis directes. Poc després, a la carta dominical que coincidia amb l'Onze de Setembre, Omella, animava “a tots a avançar pel camí del diàleg i l’entesa, del respecte i la no confrontació, ajudant a fer de la nostra societat un espai de fraternitat, de justícia, de llibertat i de pau”, conscient que “l’Església vol estar al servei d’aquest poble i ser, dins d’ell, ferment de justícia, fraternitat i comunió”. 

La màquina de propaganda maniquea ho va tenir claríssim. Si no està amb nosaltres està contra nosaltres. I va passar a ser un unionista. Mai, mai dels mais, Omella ha expressat ni una sola paraula en contra de l'independentisme ni a favor de la unitat d'Espanya. Encara més, permet en alguns temples de la seva diòcesi que les pancartes a favor "dels presos polítics" comparteixin la creu, fins i tot tinguin preeminència, a la seva façana. O que altres temples organitzin actes de suport a aquesta causa. Però és un unionista perquè no s'ha rendit a la seva pleitesia, perquè ha preferit l'entesa a la confrontació. 

Aquests últims dies, Puigdemont ha estat més explícit. En plena promoció del seu llibre un una entrevista prime time a la cadena autonòmica TV3, amb desplaçament d'un nombrós equip a Waterloo, l'expresident fugat de la justícia acusava el cardenal Omella de situar-se a favor "dels poderosos" enlloc de la seva causa, que identificava amb la "dels febles". Ho deia, sense immutar-se, des d'una mansió on ha situat la seva residència, disfrutant d'un sou públic i d'una oficina de suport que paguem tots nosaltres, religiosament esclar, tenint a la lliure disposició mitjans de comunicació públics i la direcció política del principal partit del Govern de la Generalitat. Els febles. Ho deia al representant d'una Església que ha actuat de manera impecable en aquesta crisi del coronavirus, al servei dels més necessitats, abocant-se com sigui i per qui sigui a resoldre les necessitats bàsiques dels nostres conciutadans. Els poderosos. Quina barra.

I diumenge al matí, el president Torra, el seu substitut i -pel que sembla- vicari, tornava a la càrrega, però amb bala. Després d'un esperpèntic estira-i-arronsa, com descriu tan bé Jordi Llisterri aquí, en el qual el Govern Torra exigia l'obertura de la Sagrada Família pels turistes, el president anunciava l'obertura d'un expedient sancionador a l'Arquebisbat per fer-hi una missa de memòria pels difunts per la pandèmia a la mateixa Sagrada Família, el mateix dia que els carrers de les ciutats catalanes s'omplien de botellons impunes. Però no es va quedar aquí. Torra va acusar Omella, sense solució de continuïtat, de no ser al costat dels "presos polítics", amb els mateixos arguments que Puigdemont. Qui no entengui que això va de política, i no de salut, que s'ho faci mirar.

¿És la calor?

Podria ser, tot plegat, per la calor. Perdem la paciència. Combina malament amb l'estrés de presentar aquest mateix cap de setmana un partit polític amb ganivetades contra els teus (també deuen ser unionistes) i et fa dir coses gruixudes. Però em temo que no és així. El periodista Enric Juliana ho atribuïa a la necessitat de mostrar-se com ERC per, precisament a  causa del naixement del nou partit carlista, mirar d'atreure'n sectors. ERC, soci de govern, té les carteres d'Ensenyament, un departament enfrontat bel·ligerantment contra l'escola concertada, i la de Justícia. La seva titular, la senyora Capella (no, no és un acudit), que té al seu càrrec la relació amb les confessions religioses, va anunciar la setmana passada una iniciativa per "mediar" en els casos de les immatriculacions de l'Església dels últims vuitanta anys. Vuitanta! I va fer-ho, no tan sols al marge de l'Església catòlica, sinó situant-se en el fàcil discurs apropiacionista davant els terratinents que en disputen la seva propietat. Una capella romànica mig atrotinada del Ripollès és un perill per la Capella republicana, es veu. Aquest prurit patrimonial del departament de Justícia en plena pandèmia només té un objectiu. Venen eleccions i els dos partits que ens governen es disputen el vot rural.... dels terratinents.

Dèiem que potser era la calor. Jo m'atreviria a dir que és pitjor. És la religió. La religió del poder. La religió amb la qual han convertit l'independentisme, en la qual ja no hi ha política, sinó moral. "La lluita del bé i del mal" que diria el teòleg Junqueras. La devoció sacerdotal al líder i la martirial als que han triat saltar-se la llei com a manera de fer campanya (i perpetuar-se al poder). La primacia de "la fe" davant la malaltia, com va denunciar Josep Lligadas des d'aquí. I aquesta religió no vol competència. Com passava amb els jutges a la llei de transitorietat, només el president pot crear cardenals. I de cap manera se'n poden acceptar dels que són profetes de la fraternitat i la reconciliació. L'objectiu és acabar amb Omella, no s'enganyin. Acabar amb el pont i de passada amb el pontífex. A qualsevol preu. Per política. Per religió. Pel poder i la glòria.

divendres, de juliol 24, 2020

L'àngel aparcat

Quan un exministre diu que té un àngel que l’ajuda a aparcar ens en burlem sense misericòrdia. Quan ell mateix diu que, en una entrevista privada amb Benet XVI, aquest li va anunciar que “el diable” vol trencar Espanya, nosaltres només ens trenquem de riure. I sovint mirem amb condescendència la pervivència d’exvots o de promeses estrambòtiques, per no parlar d’aparicions, amulets, medalles, etc. El món d’avui es pot reencantar en noves irracionalitats (pretesament curatives, emancipadores, exòtiques), però ja no es pot prendre seriosament aquests reductes de l’univers premodern. I als cristians, immersos en aquest món, ens passa generalment el mateix. Dialoguem amb les noves espiritualitats, o almenys no les blasmem, però ens distanciem i ens avergonyim sovint de la quincalla de l’àvia que hem heretat.

D’una banda, fem bé. La profunditat de la proposta cristiana té la porta d’entrada en la realitat encarnada, no en la màgia (que és on classifiquem tot això). Una realitat ben concreta, la dels “més petits”, com diu l’Evangeli (Mt 25, 40), tinguin o no problemes d’aparcament. De l’altra, hi ha el risc de llençar el nen per la banyera. Els relats, les analogies per trobar Déu en la nostra vida, són una via insubstituïble. I el nostre, el de l’Evangeli, s’inscriu en una cultura plena d’àngels, dimonis, cels, inferns, miracles i ressureccions. Fets que no tenen, originalment, un sentit figurat, sinó que parlen de la realitat, de la seva realitat. D’aquí que costi tant, per exemple, parlar avui de ressurrecció, el fet central de la fe cristiana, perquè en el nostre univers lingüístic tot això es queda encallat en les lleis de la física.

Penso que un dels problemes d’algunes versions del cristianisme actual, aïllat del tot de l’ideal il·lustrat, o de la convivència de la llei islàmica en les societats occidentals, resideix en veure com a Occident ens hem quedat sense relat creïble, sense relació simbòlica compartida i compresa, també pels “més petits”, amb el transcendent. I que els nous déus, que també acabaran enfotent-se de la intel·lectualització religiosa, no satisfan en absolut. A veure si per rebaixar l’integrisme, com si fos una vacuna, caldrà una mica més de la religió de sempre a la societat que compartim.

____________

Publicat a la revista Foc Nou (juliol 2020) i reproduit avui a Catalunya Religió.

 

dimecres, de juliol 08, 2020

Els somnis



No sé qui pot dir que "perdem" un terç de la nostra vida dormint. Sort que dormim. Si no, que ho preguntin als insomnes. Els que hem anat a dormir amb el cap fent-nos voltes més d'una vegada, amb totes les angoixes despertes, només ens calma pensar que l'endemà no ho veuràs exactament igual. Bé, això i un orfidal, de tant en tant. Però és cert. No cal ser Heidegger per experimentar que hi ha un veritable renéixer, cada vegada que ens despertem. Excepte els dies que estem de dol, real o similar, en els quals quan ens despertem el món ens cau de nou com una llosa, l'endemà sempre es relativitza el que no et deixava dormir unes hores abans.

Sort que el món entra en suspensió, que la nostra atenció descansa i que deixem tot el protagonisme al nostre inconscient, els que tenim la sort de recordar-nos dels somnis quan ens llevem. He estat temptat més d'una vegada a narrar-los, encara que sigui per mi. Com que quan em llevo tinc una sèrie de rutines i les vull fer totes de cop, aviat se'm passen les ganes i s'afebleixen els records. Penso que una bona excusa per anar al psicoanalista seria per comentar-li els somnis.

M'agrada molt, com veieu, somniar. La narrativa més o menys erràtica que l'endemà el nostre jo racional no pot entendre sense "sentit", i el nostre super jo sovint no pot admetre, amb crims, sexe o altres situacions completament inadequades, amb la moral qüestionada. Però també m'agraden els paisatges, les ciutats, les fomes més o menys familiars dels llocs que habito o visito. I les persones, que retornen d'un racó oblidadíssim i se't fiquen on volen, i et fan dir coses, o fer coses. O a resoldre-les i, com els fantasmes, de cop deixen de visitar-me. I les impotències o potències. Sovint em costa vestir-me però, en canvi, no em costa gens volar a un o dos pams de terra. Em poso a conduir, temeràriament (és un somni recorrent: no tinc carnet, com en la realitat), però no tinc ni idea d'aparcar el cotxe que, per cert, o em deixen o faig servir sense permís. També he de dir que he tingut somnis premonitoris. Ho trobo fascinant.

Com que sóc molt racionalista, en el fons, l'endemà trobo sentit a tot, o em penso que el trobo. De seguida detecto les inseguretats, els desigs, els advertiments, la necessitat de treure importància a segons què o qui, les frustracions, la vitalitat de la memòria abans que no comenci a fer-me la punyeta. Un bon terapeuta segurament seria, però, menys misericordiós amb mi i, sobretot, temo que em proposés de resoldre-ho. I segurament em convindria. En alguns moments de lucidesa penso que estic com una cabra. Però, en canvi, ¿què quedaria als somnis per revelar-nos? ¿Com s'ho faria aquest mecanisme del mateix cervell que, per no "aturar el motor" quan parem el cos, s'activa com si tots els nostres sentits estiguessin en marxa amb els materials que troba, alguns de rebuig? ¿Què somnien els perfectes?

Publicat al diari digital de la revista Valors.

dimarts, de juliol 07, 2020

Els funerals del covid19



Es veu que hi ha enrenou amb la missa que la Conferència Episcopal Espanyola va celebrar ahir en memòria dels finats pel covid19, a la catedral de l'Almudena de Madrid. Els que sempre estan en contra de l'Església, perquè hi veuen un pols amb el Govern per capitalitzar la resposta simbòlica, una part imprescindible del dol, i imposar els seus privilegis. Els que sempre estan en contra del Govern, bé, sempre que governa l'esquerra, perquè el president Sánchez no hi va anar, enviant-hi la seva vicepresidenta (encarregada de les relacions amb la CEE), en un sèquit presidit pel rei Felip VI i els presidents dels dos altres poders de l'Estat. Ara que ja han tret a passejar els prejudicis, potser podríem dir alguna cosa amb una mica de sentit comú, sabent que no, que no podrem eliminar cap prejudici, però potser ens servirà per treure a la llum un terreny més amable, més vast i més útil que els penya-segats dels que ja ho tenen clar tot, sobretot de qui és l'enemic.

El govern espanyol, de fet, homenatjarà les víctimes en un acte oficial el 16 de juliol, com ja va anunciar fa unes setmanes, i el govern català, amb l'Ajuntament de Barcelona, en prepara un altre per aquest divendres dia 9 des de Montjuïc, que serà retransmès per TV3. L'acte, que va ser anunciat ahir, inclourà testimonis dels afectats, vídeos i música. El seu títol, de ressonàncies inequívocament pasquals, és "De la foscor a la llum".

Co-implicades

Quan vaig llegir això últim vaig pensar en el que sempre deia Lluís Duch. La política i la religió, afirmava, són complicades però, sobretot, estan co-implicades. Inevitablement, la política té pretensions religioses (de sentit, transcendents, profètiques, de cultiu de l'ànima, morals) i la religió en té de polítiques (des dels ministres franquistes de l'Opus a la teologia de l'alliberament, per exemple). Que les dues institucions més importants de Catalunya organitzin un acte que és exactament el mateix que una missa, amb títol inclòs, és una mostra d'aquesta co-implicació, si bé, penso, bastant absurda. Per mi, la tan cacarejada laïcitat passa per deixar de convertir els actes públics en misses, no confondre mai més moral i política, evitar la clericalització dels polítics, i permetre que tot això es faci, a ser possible, al marge, en les institucions que tenen aquesta funció. Un acte discret, humil, resoldria la necessitat pública de record i homenatge.

Un funeral, pels catòlics almenys, és una altra cosa. No és un homenatge. Segons com, tot el contrari. Respon en un llenguatge propi, fruit de la tradició i de les seves mil fonts, a la necessitat de posar ordre al caos. De relligar (una de les accepcions etimològiques de religió) el que està desbocat (els sentiments d'absència, de dolor, de solitud...). De posar esperança on hi ha desesperació. Això no és possible sense símbols (els rituals, els objectes, les oracions, el sacerdot, l'evangeli...) i els símbols no ho són si no són abans signes intel·ligibles i compartits per una comunitat. Per tant, és lògic, i fins i tot necessari, que els membres d'una comunitat (en aquest sentit, que comparteixen un sistema comunicació) desvetllin els seus mecanisme simbòlics per acompanyar el dol. Fins i tot per qui, intel·lectualment, li és impossible creure en Déu, li pot ser molt útil compartir els símbols d'una tradició que entén.

Per això, per exemple, trobo que, tot i les bones intencions, no són gaire útils les iniciatives interreligioses (ara en diuen interconviccionals), més enllà de la curiositat o de l'estètica. Exactament per la mateixa raó que l'esperanto no ha tingut èxit. O, potser, perquè en les cerimònies de comiat no totes les tradicions volen simbolitzar el mateix.

Ara imagineu-vos que haguéssim tingut un accident d'un autobús ple de budistes que anaven d'excursió (Buda no ho vulgui). Crec que seria completament comprensible que es celebrés una cerimònia budista i encara millor si representants dels governs hi assistissin, en nom dels ciutadans que representen. Si l'únic catòlic fos el conductor, posem per cas, també tothom entendria que la cerimònia catòlica fos de menys impacte. En tots dos casos, a banda de cerimònies diferents, l'objectiu explícit també ho és. I el llenguatge, en el cas budista, és compartit a Espanya per una comunitat molt més petita que el llenguatge catòlic, molt més immers a la cultura. Sobretot, des de la perspectiva pública, demanaríem respecte, no ho faríem incompatible amb cap altre acte més "comprensible" pel conjunt i, en tot cas expressant el dol oficial que, constitucionalment, no adquirirà el to de cap confessió, ni tan sols una de pròpia, diguem-ne civil.

Doncs així, crec, amb aquesta naturalitat, és com hem d'actuar, sense fer massa cas als que sempre saben, sobretot abans que algú la pensi, quan una cosa és bona o dolenta. Que de tant marcians, i això va a banda, són també incapaços d'entendre qualsevol mena de context, com el que estableix el nou to de les relacions presidides pel tàndem Calvo-Omella, que és molt esperançador. O no, que potser és per això que el boicotegen: ¿què serà de les nostres conviccions sense els nostres dimonis?

Foto: La Vanguardia.

dissabte, de juliol 04, 2020

L'Anna, el seny



¿Quants militants socialistes coneixeu que hagin estat mestres de català a l'Òmnium o que dediquin la recerca, un cop jubilats, a la relació entre Pompeu Fabra i la seva ciutat? Per desgràcia, l'evolució política d'aquest país, sobretot els últims anys, produeix encasellaments que ho fan difícil. El territori de la defensa de la llengua catalana, colonitzat, expulsa la meitat de catalans, especialment els que més necessitarien d'aprendre-la, utilitzar-la i estimar-la. Això devia creure l'Anna Comas que, des de la seva militància socialista de ben jove, sense cap contradicció ans el contrari, va apuntar-se a donar classes de llengua i cultura catalana a l'Òmnium de Mataró. Ella, certament, tenia alguns avantatges, entre els quals cal destacar ser neboda del primer catedràtic de llengua catalana després de la guerra, l'Antoni Comas i Pujol. Refer el país vol dir que hi hagi més gent com l'Anna Comas, que trenquem les caselles, que el català sigui patrimoni de tothom, que hi hagi passió per conèixer-lo i estimar-lo precisament on més fa falta, que t'aventuris a no "votar el que toca" als sectors socials d'on vens, que trenquis els estereotips amb la teva curiositat per anar sempre més enllà.

La vaig conèixer fa molts anys, abans que ella fos regidora. Un dia, al grup "de joves" (ni hi arribàvem) de la meva parròquia ens la van portar per parlar de no recordo ben bé què. Potser d'alguna experiència en l'àmbit de l'educació. Ja tenia aquest parlar entenedor, de cadència justa, ordenat i pedagògic. Més endavant ens vam trobar al PSC, després vam compartir uns anys a l'ajuntament (jo la vaig succeir fent de regidor de Serveis Centrals, i va ser un traspàs extraordinari) i, encabat, encara molts més anys fent el que calgués al partit que compartíem. No sempre hem estat d'acord (de fet, mai no he estat sempre d'acord del tot amb ningú del PSC, ja deu ser això), i no ens n'hem estat de dir-ho cap dels dos, en això també era bona mestra. Però valia la pena sentir la seva opinió ponderada. Podia ser elegantment mordaç, però et feia sentir amablement reconegut sempre. I era allà, sempre allà. Quan calia. 

El 2011 vam perdre les eleccions municipals de Mataró essent jo el primer secretari del PSC. Com que, a més, havia decidit no repetir com a regidor, i creia que era el millor per tothom, vaig deixar el càrrec orgànic. Abans, vaig mirar de pactar amb tothom una gestora que em substituís. Li vaig demanar a l'Anna que s'hi incorporés. No era fàcil, gens fàcil, i tot serien enrenous. Però de seguida va entendre què li demanava. Sobretot, posar seny. El seny de la "senyoreta" Comas ("senyoreta" és com dèiem abans a les mestres). I ho va fer molt bé, cosa que mai no li he agraït prou. També li havia demanat altres coses, com que coordinés els treballs de recerca de la memòria del PSC local, començant per les biografies d'alguns dels seus militants més veterans, treballs que van quedar impecablement bé.

Quan va plegar de l'ajuntament, en Manuel Cuyàs (amic seu del qual encara no hem pogut eixugar les llàgrimes) li va fer una entrevista a El Punt Maresme (que no guardo). Allà, l'Anna hi deia, modestament tòpica, que "ningú és imprescindible". Cuyàs li retreia, en una columna, que això no era cert. Que precisament ella era l'exemple de tot el contrari. Ningú és insubstituïble, tothom és únic. Tothom deixa una empremta intransferible. Tot adéu és una pèrdua. Potser necessària, perquè tot reneixi de nou, però una pèrdua. Avui, dolorosa. Incomprensible. Desassenyada.

  • N'ha parlat Manuel Mas.
  • Comunicat del PSC de Mataró.
  • La cerimònia pel comiat d’Anna Comas se celebrarà aquest dilluns dia 6 de juliol, a les 11 del matí, al Tanatori de Mataró (C. Aristòtil, 37), on també s’ha disposat la vetlla des del diumenge dia 5. Hi haurà aforament limitat.
  • Foto: Grup d'Història del Casal.

dimarts, de juny 30, 2020

El drama



Ahir vaig mirar un parell de capítols d'una sèrie de TV3, una mica d'esquitllada, anomenada Drama. Joan Burdeus en parlava avui a Núvol, arran de la polèmica pel bilingüisme de la sèrie, rotundament criticat, es veu, per algunes de les faccions independentistes vigents. Burdeus explica com la protagonista (Àfrica) confessa a la seva amiga que ha quedat embarassada i que (aquí hi ha el pal de paller de les trames) no sap de qui. Quan l'amiga li pregunta què farà, ara, "l’Àfrica triga exactament un segon i quaranta dècimes a respondre “Home Scarlett, avortar”. Només faltaria. Un segon i quaranta dècimes és la magnitud precisa que la tragèdia reproductiva ha d’ocupar en una comèdia millenial que, ja era hora, està escrita per fer-nos riure i no per alliçonar-nos", explica Burdeus. És a dir, el drama moral triga poc més d'un segon en ser resolt i el drama lingüístic ens ocupa tota l'energia i temps que als catalans es veu que ens sobra per parlar de lo de sempre.

Només n'he vist dos capítols i em sembla que en té quatre més, és massa aviat per treure'n conclusions. No sé si, per tant, es tornarà a parlar sobre l'avortament i en quins termes. De moment, sembla que el drama al qual fa referència el títol de la sèrie és trobar qui és el pare, ja que en els dies on fou concebut el fill la protagonista va tenir vàries relacions, totes elles sense precaucions anticonceptives, es veu. Trobar el pare perdut ja em sembla un bon punt de partida per una lectura psicoanalítica, molt reveladora sobre la crisi actual dels valors masculins, però esperarem que la faci algú amb més gràcia que jo.

Del que discrepo de Burdeus, de tota manera, és sobre el caràcter alliçonador de les sèries "de riure". Sovint, els adoctinaments més forts són subterfugis embolcallats de riure, cosa que, per exemple, fa també TV3 amb un altre programa bilingüe, Polònia. O el que ens passa quan ens expliquen un acudit racista i no ens atrevim a queixar-nos. La comèdia, ja des del seu inici, mostra les peripècies humanes quan els déus no hi són, comprovant a faves, pastissos a la cara o caigudes ridícules els límits de la contingència i els seus embolics. Per això ens fa riure. Però té el doble tall: mentre ens partim la caixa, mentre ens en riem de nosaltres, els déus queden intactes. Prova de riure-te'n d'ells i tindràs un drama. Però de veritat. Que tots els polítics maldin per sortir a Polònia, un programa pagat amb fons públics, saltant-se tot prurit de dignitat, té molt a veure amb el caràcter servil que pot tenir l'humor, fins i tot quan va de critic. En aquest cas, com en moltíssimes altres sèries juvenils, força d'elles també pagades amb els nostres impostos, l'objectiu implícit del poder també consisteix en adoctrinar, em temo.

¿Adoctrinar en què? En no posar en dubte ni un minut, ni un segon, la ideologia dominant que, per mi, es basa en la mercantilització absoluta de les relacions humanes, polítiques i econòmiques i per tant, en l'aversió a la gratuïtat, al compromís, l'aposta per l'experimentació cultural sense límits (en paraules de J. M. Mardones). Si el que entenem per cultura, sobretot després de la Il·lustració, passa pel dubte, per introduir noves perspectives, per fer aflorar la crítica, per no combregar amb rodes de molí, aquí falta cultura. No, una sèrie, una novel·la, un quadre no han de tenir una funció doctrinal, ni explícita ni implícita, sinó que ens han de fer presents les costures d'aquesta doctrina, les seves contradiccions, els dubtes. En definitiva, la seva humanitat, que sovint és molt menys aparent del que ens sembla. De fet, la humanitat és el que hi ha sota l'aparença amb la qual despatxem la nostra vida. I la cultura té la funció de "posar-li un vel per desvelar-la".

Les millors obres de la cultura, per mi (i aquí hi poden entrar comedietes i sèries sense cap vergonya), són les que posen en dubte les conviccions, sobretot les pròpies. No dic que el resultat sigui la de fer-les més febles, de vegades és al contrari, però segurament seran més assenyades. Un pot estar a favor de la llei de l'avortament, per exemple, i fins i tot una predisposició natural a acceptar com a primera opció avortar quan es produeix un dilema així que t'incumbeix. En canvi, un altre pot estar en contra de la llei, o no, però no admetria mai ni avortar ni recomanar l'avortament a ningú. Les dues són posicions legítimes, en democràcia (cosa que de vegades oblidem), però la millor manera d'enfrontar-s'hi, de dialogar entre elles (també per això hi ha la democràcia), de viure-o quan et toca, és la d'haver recorregut al dubte. I les bones novel·les, les bones pel·lícules són les que te'l plantegen tal com és: a l'hora de la veritat no hi ha apriorismes que valguin i tota decisió, tota, no serà mai correcta del tot.

Jo no puc parlar de l'avortament sense recomanar "4 meses, 3 semanas, 2 días" (Cristian Mungiu, 2007), una pel·lícula romanesa impactant, ni sobre l'eutanàsia sense revisitar "Million dollar, baby" (Clint Eastwood, 2004). Totes dues no són gens fans de cap causa i no et solucionen cap problema moral, més aviat el contrari. Però t'acosten com cap altra a la veritat, al cas concret i a la impossibilitat de la casuística moral. I a tractar en més d'un segon i escaig (de fet, durant tota la vida) els límits que i a entre els teus posicionaments morals i ideològics i la humanitat, això que hi ha sota el vestit de la nostra aparença, això que hi ha d'indefugible, de no intercanviable, en cap transacció econòmica, sentimental o sexual, per més bon rotllo amb la qual l'amanim.

dijous, de juny 18, 2020

El centurió


Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Després Jesús digué al centurió: Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Mt 8, 5-13

En Xavier Garí i l'Antoni Soler van respondre un article meu publicat primer a Foc Nou en paper i després aquí mateix* en el qual, parlant de l'actuació (per mi) exemplar de l'exèrcit durant la primera fase del confinament per la pandèmia del coronavirus, demanava un reconeixement de l'Església a aquesta institució perquè, hi deia, només n'hi té una part al seu costat. De fet, com que l'espai era curt, i l'autor també n'és una mica, el que demanava és parlar-ne, bé amb un número a la citada revista o on sigui, amb ponents amb autoritat, esclar. Parlar-ne, s'entén, sense exclusions, sense superioritats morals. A veure si ho aconsegueixo.

¿Per què i ara m'estenc un pèl mes cal fer aquest debat, penso? En primer lloc perquè una part ja hi és, com deia. Els clergues castrenses, la tasca dels quals, per cert, un servidor ignora per complet. És com secreta. Sobretot per la majoria de cristians que pertanyem, resumint-ho molt, a l'Església postconciliar. Com si tot el magisteri de l'Església des d'aleshores, en plena guerra freda i els seus conflictes armats colaterals, tirés pel dret amb una apel·lació genèrica a la pau mundial que blasma "els exèrcits", quan no és cert. Ho dedueixo, pobre de mi, llegint l'article 401 del Compendi de la doctrina social de l'Església que va elaborar el Consell Pontifici de la Justícia i Pau (Editorial Claret, Barcelona 2005). Allà s'hi admet l'ús legítim de les armes per part del poder polític en determinades circumstàncies; poder que, per ser exercit necessita l'exèrcit, valgui la redundància. No em sembla que el tracti d'"estructura pensada per tenir la màxima capacitat de fer mal, o d’amenaçar amb fer-lo, i així imposar-se per la força de la violència" o, si és així, en tot cas, en justifica el seu ús quan el mal a abatre ha esgotat totes les altres capacitats. Sense els exèrcits aliats avui Europa seria l'imperi nazi, com advertien alguns (Russell, Orwell) als crítics als pacifistes durant la II Guerra Mundial.

En segon lloc perquè, per tant, no sembla, doncs, un tema a delegar, a amagar, darrere l'estructura eclesial castrense. Ens afecta a tots. Si els sectors més oberts i porgressistes de l'Església, com acostuma a passar, en són insensibles, si no n'admeten la seva necessitat, si són incapaços de veure res més que la benedicció de l'ús de les armes i de la mort, com diuen Garí i Soler, ens resignem a que siguin altres sectors, probablement més conservadors, els que tanquin files, mai més ben dit, al costat de l'exèricit i els servidors públics que acull. No sé si hi ha "altres models de seguretat i de defensa més útils i justos socialment", jo no els conec, encara menys que siguin "molt més compatibles amb l’Evangeli", que no en parla, de fet. Però el que tenim a casa nostra, i a totes les democràcies occidentals, pot ser perfectament útil als objectius, a les "excepcions" en l'ús d ela violència, que la doctrina social de l'Església ha fixat, amb bon criteri. I també crec, a banda, que és perfectament compatible un model de defensa progressista, fins i tot des de la tradició pacifista (penso en l'exministre alemany Joschka Fischer, dels Verds) que inclogui els exèrcits i l'ús contingut de la violència. ¿La cura d'aquest aspecte pastoral l'hem de deixar exclusivament en mans conservadores? 

I, en tercer lloc, n'hem de parlar perquè em sembla que tenim una mica de confusió amb la manera com "veiem Jesús". Garí i Soler no el veuen agafant les armes. Jo tampoc. És dur amb el company que talla l'orella de Malcus: "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran" (Mt 26.52). En canvi, amb tota la intenció, l'evangelista narra l'encontre amb un centurió romà, (centurió! romà!), de qui diu que no ha trobat ningú amb tanta fe a Israel (a Israel!). I el compara amb els "hereus del Regne", que "seran llançats a fora, a la tenebra". I encara els hi dedica unes quantes floretes més. ¿Un militar estranger, un xusquero, exemple de fe davant els homes bons, els creients, els que fan "el que s'ha de fer"? ¿Unes mans brutes de sang passen per davant de les mans pacifistes dels hereus naturals?

Certament, la qüestió de fons que hi ha aquí, i em temo que a l'Evangeli, va de les mans brutes. Jo i segurament vostè vivim perfectament en aquest tros de món. De tant en tant una pandèmia, una crisi, una baralla política pel sexe dels àngels. I força gent fotuda, esclar, però per això ja tenim Càritas i l'Estat del benestar, per sort. Ara bé, aquest món s'aguanta envoltat de conflictes, de sang i de mort, escenaris infinitament pitjors que el nostre. D'allà ens n'arriben notícies desagradables quan dinem i algunes amenaces. De vegades, ben explícites (del Daesh, dels deliris expansionistes de noves potències, etc.). El que no és tan explícit és adonar-se que les nostres mans també estan brutes, que el conflicte mundial és indefugible del nostre jo. En tot cas, fem veure que no va amb nosaltres. No, aquí som bons. Només alguns, de nosaltres, la majoria vocacionalment, estan disposats a fer el que els altres ni bojos faríem i que ens permeten, entre d'altres coses, ser tan bon cristians i tan pacifistes. Segurament, siguem sincers, per covardia i seguretat. Què fan? Posar la seva vida a disposició de la nostra seguretat, aquí i on sigui del món que faci falta, i, si cal, trair el cinquè manament de la Llei mosaica. Trair la Llei de Déu per salvar-nos a vostè i a mi, que també tenim les mans brutes. I encara ens permetem criticar les dels que moririen per nosaltres. I que, a sobre, hauran de viure amb la llosa de si ho han fet bé o no fins el dia del Judici. ¿A qui us penseu que deixarà passar abans, Jesús? ¿A nosaltres, hereus del Regne, o al centurió?

* Publicat a Catalunya Religió.