dimarts, de juny 30, 2020

El drama



Ahir vaig mirar un parell de capítols d'una sèrie de TV3, una mica d'esquitllada, anomenada Drama. Joan Burdeus en parlava avui a Núvol, arran de la polèmica pel bilingüisme de la sèrie, rotundament criticat, es veu, per algunes de les faccions independentistes vigents. Burdeus explica com la protagonista (Àfrica) confessa a la seva amiga que ha quedat embarassada i que (aquí hi ha el pal de paller de les trames) no sap de qui. Quan l'amiga li pregunta què farà, ara, "l’Àfrica triga exactament un segon i quaranta dècimes a respondre “Home Scarlett, avortar”. Només faltaria. Un segon i quaranta dècimes és la magnitud precisa que la tragèdia reproductiva ha d’ocupar en una comèdia millenial que, ja era hora, està escrita per fer-nos riure i no per alliçonar-nos", explica Burdeus. És a dir, el drama moral triga poc més d'un segon en ser resolt i el drama lingüístic ens ocupa tota l'energia i temps que als catalans es veu que ens sobra per parlar de lo de sempre.

Només n'he vist dos capítols i em sembla que en té quatre més, és massa aviat per treure'n conclusions. No sé si, per tant, es tornarà a parlar sobre l'avortament i en quins termes. De moment, sembla que el drama al qual fa referència el títol de la sèrie és trobar qui és el pare, ja que en els dies on fou concebut el fill la protagonista va tenir vàries relacions, totes elles sense precaucions anticonceptives, es veu. Trobar el pare perdut ja em sembla un bon punt de partida per una lectura psicoanalítica, molt reveladora sobre la crisi actual dels valors masculins, però esperarem que la faci algú amb més gràcia que jo.

Del que discrepo de Burdeus, de tota manera, és sobre el caràcter alliçonador de les sèries "de riure". Sovint, els adoctinaments més forts són subterfugis embolcallats de riure, cosa que, per exemple, fa també TV3 amb un altre programa bilingüe, Polònia. O el que ens passa quan ens expliquen un acudit racista i no ens atrevim a queixar-nos. La comèdia, ja des del seu inici, mostra les peripècies humanes quan els déus no hi són, comprovant a faves, pastissos a la cara o caigudes ridícules els límits de la contingència i els seus embolics. Per això ens fa riure. Però té el doble tall: mentre ens partim la caixa, mentre ens en riem de nosaltres, els déus queden intactes. Prova de riure-te'n d'ells i tindràs un drama. Però de veritat. Que tots els polítics maldin per sortir a Polònia, un programa pagat amb fons públics, saltant-se tot prurit de dignitat, té molt a veure amb el caràcter servil que pot tenir l'humor, fins i tot quan va de critic. En aquest cas, com en moltíssimes altres sèries juvenils, força d'elles també pagades amb els nostres impostos, l'objectiu implícit del poder també consisteix en adoctrinar, em temo.

¿Adoctrinar en què? En no posar en dubte ni un minut, ni un segon, la ideologia dominant que, per mi, es basa en la mercantilització absoluta de les relacions humanes, polítiques i econòmiques i per tant, en l'aversió a la gratuïtat, al compromís, l'aposta per l'experimentació cultural sense límits (en paraules de J. M. Mardones). Si el que entenem per cultura, sobretot després de la Il·lustració, passa pel dubte, per introduir noves perspectives, per fer aflorar la crítica, per no combregar amb rodes de molí, aquí falta cultura. No, una sèrie, una novel·la, un quadre no han de tenir una funció doctrinal, ni explícita ni implícita, sinó que ens han de fer presents les costures d'aquesta doctrina, les seves contradiccions, els dubtes. En definitiva, la seva humanitat, que sovint és molt menys aparent del que ens sembla. De fet, la humanitat és el que hi ha sota l'aparença amb la qual despatxem la nostra vida. I la cultura té la funció de "posar-li un vel per desvelar-la".

Les millors obres de la cultura, per mi (i aquí hi poden entrar comedietes i sèries sense cap vergonya), són les que posen en dubte les conviccions, sobretot les pròpies. No dic que el resultat sigui la de fer-les més febles, de vegades és al contrari, però segurament seran més assenyades. Un pot estar a favor de la llei de l'avortament, per exemple, i fins i tot una predisposició natural a acceptar com a primera opció avortar quan es produeix un dilema així que t'incumbeix. En canvi, un altre pot estar en contra de la llei, o no, però no admetria mai ni avortar ni recomanar l'avortament a ningú. Les dues són posicions legítimes, en democràcia (cosa que de vegades oblidem), però la millor manera d'enfrontar-s'hi, de dialogar entre elles (també per això hi ha la democràcia), de viure-o quan et toca, és la d'haver recorregut al dubte. I les bones novel·les, les bones pel·lícules són les que te'l plantegen tal com és: a l'hora de la veritat no hi ha apriorismes que valguin i tota decisió, tota, no serà mai correcta del tot.

Jo no puc parlar de l'avortament sense recomanar "4 meses, 3 semanas, 2 días" (Cristian Mungiu, 2007), una pel·lícula romanesa impactant, ni sobre l'eutanàsia sense revisitar "Million dollar, baby" (Clint Eastwood, 2004). Totes dues no són gens fans de cap causa i no et solucionen cap problema moral, més aviat el contrari. Però t'acosten com cap altra a la veritat, al cas concret i a la impossibilitat de la casuística moral. I a tractar en més d'un segon i escaig (de fet, durant tota la vida) els límits que i a entre els teus posicionaments morals i ideològics i la humanitat, això que hi ha sota el vestit de la nostra aparença, això que hi ha d'indefugible, de no intercanviable, en cap transacció econòmica, sentimental o sexual, per més bon rotllo amb la qual l'amanim.

dijous, de juny 18, 2020

El centurió


Jesús va entrar a Cafarnaüm. Un centurió l'anà a trobar i li suplicava: Senyor, el meu criat és a casa al llit amb paràlisi i sofreix terriblement. Jesús li diu: Vinc a curar-lo. El centurió li respon: Senyor, jo no sóc digne que entris a casa meva; digues només una paraula i el meu criat es posarà bo. Perquè jo mateix, que estic sota les ordres d'un altre, tinc soldats a les meves ordres. I a un li dic: "Vés-te'n", i se'n va, i a un altre: "Vine", i ve, i al meu criat li mano: "Fes això", i ho fa. Quan Jesús ho sentí, en quedà admirat i digué als qui el seguien: Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe. I us dic que vindrà molta gent d'orient i d'occident i s'asseuran a taula amb Abraham, Isaac i Jacob en el Regne del cel, mentre que els hereus del Regne seran llançats fora, a la tenebra; allà hi haurà els plors i el cruixit de dents. Després Jesús digué al centurió: Vés-te'n, i que es faci tal com has cregut. I en aquell mateix moment el criat es va posar bo.

Mt 8, 5-13

En Xavier Garí i l'Antoni Soler van respondre un article meu publicat primer a Foc Nou en paper i després aquí mateix* en el qual, parlant de l'actuació (per mi) exemplar de l'exèrcit durant la primera fase del confinament per la pandèmia del coronavirus, demanava un reconeixement de l'Església a aquesta institució perquè, hi deia, només n'hi té una part al seu costat. De fet, com que l'espai era curt, i l'autor també n'és una mica, el que demanava és parlar-ne, bé amb un número a la citada revista o on sigui, amb ponents amb autoritat, esclar. Parlar-ne, s'entén, sense exclusions, sense superioritats morals. A veure si ho aconsegueixo.

¿Per què i ara m'estenc un pèl mes cal fer aquest debat, penso? En primer lloc perquè una part ja hi és, com deia. Els clergues castrenses, la tasca dels quals, per cert, un servidor ignora per complet. És com secreta. Sobretot per la majoria de cristians que pertanyem, resumint-ho molt, a l'Església postconciliar. Com si tot el magisteri de l'Església des d'aleshores, en plena guerra freda i els seus conflictes armats colaterals, tirés pel dret amb una apel·lació genèrica a la pau mundial que blasma "els exèrcits", quan no és cert. Ho dedueixo, pobre de mi, llegint l'article 401 del Compendi de la doctrina social de l'Església que va elaborar el Consell Pontifici de la Justícia i Pau (Editorial Claret, Barcelona 2005). Allà s'hi admet l'ús legítim de les armes per part del poder polític en determinades circumstàncies; poder que, per ser exercit necessita l'exèrcit, valgui la redundància. No em sembla que el tracti d'"estructura pensada per tenir la màxima capacitat de fer mal, o d’amenaçar amb fer-lo, i així imposar-se per la força de la violència" o, si és així, en tot cas, en justifica el seu ús quan el mal a abatre ha esgotat totes les altres capacitats. Sense els exèrcits aliats avui Europa seria l'imperi nazi, com advertien alguns (Russell, Orwell) als crítics als pacifistes durant la II Guerra Mundial.

En segon lloc perquè, per tant, no sembla, doncs, un tema a delegar, a amagar, darrere l'estructura eclesial castrense. Ens afecta a tots. Si els sectors més oberts i porgressistes de l'Església, com acostuma a passar, en són insensibles, si no n'admeten la seva necessitat, si són incapaços de veure res més que la benedicció de l'ús de les armes i de la mort, com diuen Garí i Soler, ens resignem a que siguin altres sectors, probablement més conservadors, els que tanquin files, mai més ben dit, al costat de l'exèricit i els servidors públics que acull. No sé si hi ha "altres models de seguretat i de defensa més útils i justos socialment", jo no els conec, encara menys que siguin "molt més compatibles amb l’Evangeli", que no en parla, de fet. Però el que tenim a casa nostra, i a totes les democràcies occidentals, pot ser perfectament útil als objectius, a les "excepcions" en l'ús d ela violència, que la doctrina social de l'Església ha fixat, amb bon criteri. I també crec, a banda, que és perfectament compatible un model de defensa progressista, fins i tot des de la tradició pacifista (penso en l'exministre alemany Joschka Fischer, dels Verds) que inclogui els exèrcits i l'ús contingut de la violència. ¿La cura d'aquest aspecte pastoral l'hem de deixar exclusivament en mans conservadores? 

I, en tercer lloc, n'hem de parlar perquè em sembla que tenim una mica de confusió amb la manera com "veiem Jesús". Garí i Soler no el veuen agafant les armes. Jo tampoc. És dur amb el company que talla l'orella de Malcus: "tots els qui empunyen l'espasa, per l'espasa moriran" (Mt 26.52). En canvi, amb tota la intenció, l'evangelista narra l'encontre amb un centurió romà, (centurió! romà!), de qui diu que no ha trobat ningú amb tanta fe a Israel (a Israel!). I el compara amb els "hereus del Regne", que "seran llançats a fora, a la tenebra". I encara els hi dedica unes quantes floretes més. ¿Un militar estranger, un xusquero, exemple de fe davant els homes bons, els creients, els que fan "el que s'ha de fer"? ¿Unes mans brutes de sang passen per davant de les mans pacifistes dels hereus naturals?

Certament, la qüestió de fons que hi ha aquí, i em temo que a l'Evangeli, va de les mans brutes. Jo i segurament vostè vivim perfectament en aquest tros de món. De tant en tant una pandèmia, una crisi, una baralla política pel sexe dels àngels. I força gent fotuda, esclar, però per això ja tenim Càritas i l'Estat del benestar, per sort. Ara bé, aquest món s'aguanta envoltat de conflictes, de sang i de mort, escenaris infinitament pitjors que el nostre. D'allà ens n'arriben notícies desagradables quan dinem i algunes amenaces. De vegades, ben explícites (del Daesh, dels deliris expansionistes de noves potències, etc.). El que no és tan explícit és adonar-se que les nostres mans també estan brutes, que el conflicte mundial és indefugible del nostre jo. En tot cas, fem veure que no va amb nosaltres. No, aquí som bons. Només alguns, de nosaltres, la majoria vocacionalment, estan disposats a fer el que els altres ni bojos faríem i que ens permeten, entre d'altres coses, ser tan bon cristians i tan pacifistes. Segurament, siguem sincers, per covardia i seguretat. Què fan? Posar la seva vida a disposició de la nostra seguretat, aquí i on sigui del món que faci falta, i, si cal, trair el cinquè manament de la Llei mosaica. Trair la Llei de Déu per salvar-nos a vostè i a mi, que també tenim les mans brutes. I encara ens permetem criticar les dels que moririen per nosaltres. I que, a sobre, hauran de viure amb la llosa de si ho han fet bé o no fins el dia del Judici. ¿A qui us penseu que deixarà passar abans, Jesús? ¿A nosaltres, hereus del Regne, o al centurió?

* Publicat a Catalunya Religió.

dilluns, de juny 15, 2020

Com uns senyors


Jo, a qui primer vaig conèixer és a son pare. Un senyor de cap a peus, amb un bigoti característic, un barret que culminava sempre la seva impol·luta indumentària endiumenjada (que li servia per saludar les senyores com ningú ja feia) i una amabilitat infinita. Era amic de casa, de la generació del meu avi, i vivíem a una mansana. Casa seva, a la Rambla, em semblava el palau de la Sissí. Tot perquè em feia esperar en un saló magníficament decorat pel seu fals ancestre "pirata", com després el fill escrigué. Aquest senyor, el senyor Cuyàs, pobre home, dibuixant professional, em rebia quan era ben petit perquè el meu avi insistia en que li ensenyés els meus gargots.

Poc més tard vaig conèixer el fill. Tot i la simpatia que tothom li atribueix, jo en tinc un record més aviat esquerp, d'aquell temps, m'imagino que en comparació amb son pare. Ell també era, com tots, molt més jove. "És un ximple", m'havia advertit algú. Bé, els meus pares em van apuntar, un juliol, a fer classes de repàs d'una mica de tot a l'escola Freta, en la seva ubicació antiga. Jo em trobava com un pop en un garatge. No hi coneixia ningú i hi feien coses estrambòtiques com francès. Un dels mestres era en Manuel Cuyàs. I la classe que recordo amb més precisió és la que ens explicà el relat del que celebrem l'Onze de setembre.

Després ja ens vam conèixer en altres circumstàncies, la majoria coincidint amb la meva tasca com a regidor, tot i que no totes. Fins aleshores, i després, l'he anat llegint. Em sembla que li he llegit tot i, si no tot, la majoria tant de llibres com d'articles. Els mataronins vam tenir l'avantatge de descobrir-lo abans, amb títols de referències locals i aquests articles tan rodons. Per no parlar de les conferències, o de les presentacions (tant quan feia de ponent com de públic, encara que detestava aquest tòpic de les preguntes). I perdurables. Per exemple, si algú vol conèixer quin era l'aire de la transició democràtica a Mataró, sobretot quan es van constituir els primers ajuntaments, ha de rellegir Mataró, suau i aspre. Jo mateix, quan vaig a la parròquia de Maria Auxiliadora i contemplo l'horrorós mural darrere de l'altar, me'n recordo de la seva única novel·la, Taques al marge, on tothom hi sortia retratat i aquesta pintura hi té un paper rellevant.

A banda del domini de l'art de la prosa, del lèxic i gramàtica correctíssims, de la continuïtat del millor articulisme català des d'abans de la Guerra, de Cuyàs tothom destaca l'aversió al tòpic i la mirada en el detall. Mirada no exempta de prejudicis, com totes, però sempre interessant i, per dir-ho d'alguna manera, compartible, començant pel zoom de la realitat que convivíem. No era cap ximple, no. Ara bé: no tothom, com és normal, combregava amb aquesta mirada, però. La seva aversió a la recuperació de les processons de Setmana Santa (que entenc però no comparteixo), la seva crítica diguem-ne interna a les posicions més autosatsisfetes de la tradició o (últimament) de l'independentisme o, com bé recordo, apel·lar al coneixement de la immigració murciana a través de la seva minyona, per exemple, li havien comportat més d'una crítica, no sempre pública (parlem de Mataró d'abans de Twitter). Però jo no demano dels articulistes, ni de ningú, que em confirmi els meus, de prejudicis; més aviat crec que incentiven a no romandre-hi atrinxerats. I, per mi, aquest és el millor llegat de l'obra de Cuyàs. Aquest i altres coses que no coneixem massa, com agraïa avui un discret tuit de Càritas.

Una vegada vaig fer règim i em vaig aprimar uns vint quilos. Un dia em vaig trobar en Manuel Cuyàs per la Riera, se'm va acostar i (directe com sempre) em va preguntar, sense que ningú ens sentís, "¿que has tingut un mal lleig?". Un mal lleig. Ja ningú ho diu, això i, malgrat tot, era la millor manera, la més educada, la menys esquerpa, d'anar directe a la veritat. No, Manuel; ara el mal lleig se t'ha endut a tu i no hem trobat la manera de preguntar-t'ho, ni de dir-te fins on ens preocupava, ni d'acomiadar-nos com cal. Com uns senyors.

He parlat de Manuel Cuyàs en aquests altres posts, aquí. 
Recomano "Manel, Manuel, Emmanuel", entrada de Manuel Mas al seu blog; "Manuel Cuyàs, mestre i amic", article de Joan Safont a "La Llança"; "Un periodista amb barret", de M. José Recoder, a Catalunya Plural. 
Foto: Cuyàs a casa seva. La Vanguardia.

divendres, de juny 12, 2020

Correctament incorrectes



A mi em sembla que l'article de la professora Carme Junyent a la revista Valors del mes de juny val per tota la revista. Clar, concís, "Gènere i correcció política" desenreda la moda de "corregir" el llenguatge per tal de "visibilitzar" les dones, com si dient abracadabra obríssim la cova. Sobretot en dues aberracions: l'anomenat femení genèric (quan, per exemple, ens solidaritzem amb les treballadores de Nissan) o els desdoblaments (si ens referim als mataronins i les mataronines, posem per cas). Com que ella ho argumenta molt bé, no ho repetiré i així us faré venir ganes de comprar la revista. 

També hi podeu trobar l'entrevista que la Maria Coll fa a Salvador Cardús, i de la qual aquí en teniu un tast. Cardús ens adverteix que, quan hi ha temes que (per la seva delicadesa, per exemple) no es poden manifestar obertament, "poden acabar afavorint moviments i partits que es presentaran com a representants d'allò que està prohibit" com, modestament, advertia jo mateix en aquesta tribuna* el passat mes de febrer. La veu discordant la posa el catedràtic Quim Brugué, que defensa la correcció política com a "un ingredient fonamental pel bon funcionament de la democràcia", un manteniment de les formes i el respecte i fer més habitable la nostra convivència.

Trobo, però, que una cosa no treu l'altra i que, de fet, sovint es vesteix de correcció política, d'autenticitat, el rebuig a les formes. En el primer cas que posàvem, el rebuig a les formes lingüístiques que, en tot cas, recullen el que hi ha a la societat i no a l'inrevés. En el segon cas, el rebuig a inserir dins de les formes de la democràcia el que no s'adiu amb el discurs dominant, titllant-ho de fatxa, o de malaltís. I amb l'objectiu de silenciar-ho. Tot el que no troba lloc o és expulsat en el llenguatge o en les institucions, en les formes i les convencions, ho farà al marge. No desapareixerà. I ho farà en forma de faltes de respecte, de mobilitzacions marginals o del que vulgueu. Els "signes de retorn a lo reprimit", com deia Freud.

Per tant, la crítica a la correcció política no ha de ser, necessàriament, un clam, o un permís, perquè tothom digui el que li doni la gana de la manera com vulgui, sinó un advertiment perquè ningú situï fora de les formes el que inevitablement hem de tractar. En primer lloc, per entendre'ns, tant en els usos lingüístics com en els institucionals. El garbuix no ajuda a entendre res. I, en segon lloc, per no incrementar el nombre de fatxes, o d'alguna de les fòbies, més que el necessari. Es pot estar preocupat per la minimització cultural de la figura paterna sense ser antifeminista. No cal ser xenòfob ni racista per observar en alguns contextos que determinats patrons de delinqüència són practicats per persones de determinats grups ètnics... precisament per no culpar-ne tot el col·lectiu. En el pitjor dels casos, tot plegat servirà per argumentar millor els prejudicis dels uns i dels altres, i allunyar-nos de creure-hi cegament.

I per això, encara que sembli contradictori, caldria fer un esforç per ser més formals. Per exemple: només els continguts utilitzaran l'insult en el moment adequat (i l'insult adquirirà la seva funció excepcional d'escapament). També ells coneixeran el poder demolidor de no respondre agressivament a una agressió. Només els adults que, en una botiga o en un hospital posem per cas, es parlen de vostè sabran valorar el valor de la distància i de la no invasió en el respecte, necessaris en aquest moment. Només els que saben quin codi de vestir o de comportar-se conté cada situació podran treure'n tot el rendiment comunicatiu (entre d'altres, el de no fer el ridícul). I aleshores, sí, només els formals, és a dir, respectuosos amb l'altre, podran abordar debats delicats sense acabar a faves, que és com ara ho tractem. O amb el tabú.

* Publicat a la web de la revista Valors.
 
N'he parlat també a


dissabte, de juny 06, 2020

SanTetes




Hauria de consultar amb el psiquiatre aquesta lleu i transitòria recaiguda, disculpeu. L'altre dia em vaig posar de fons una bona estona de la transmissió en directe del ple municipal de Mataró de juny, en aquest format tan incòmode de tenir un ajuntament que no s'ajunta i un ple que no s'aplega. Em van quedar dos moments. El primer és el del debat (?) sobre la proposta presentada per ERC per permetre que les dones puguin fer topless a les piscines de Mataró. No sé on han tret els amics d'ERC de Mataró el seu sentit de l'oportunitat, però davant els problemes que tenim en aquesta pandèmia, ¿era ara el moment? Tot i que deuen tenir tota la raó ¿no veuen que abunden en la idea que els polítics viuen senzillament en un altre món? 

Els més perspicaços, fins i tot, potser hi veuran ganes de distreure l'atenció, no fos cas que algú s'adonés de la responsabilitat d'ERC en el govern de la Generalitat, que va deixar de la ma de Déu les residències en plena infecció o que redueix les plantilles de la policia autonòmica en plena crisi de seguretat a la ciutat. A més, com que tots som molt moderns i enrotllats, la proposta va ser aprovada per unanimitat. ¿Calia, doncs, portar-ho ara precisament al ple? Bé, també he de dir que a mi em va fer riure força, en part els ho agraeixo. Deixo per un altre dia les contradiccions entre el zel religiós d'ERC amb els enterraments per a musulmans i aquest republicanisme hostil amb algunes disposicions de la mateixa llei, excepte que al ple següent demanin piscines separades per religions. Todo se andará.

I la política?


El segon moment per recordar és quan la portaveu de Ciutadans, Cristina Sancho, va proposar una resolució amb diverses mesures per alleugerir l'activitat econòmica, especialment per a autònoms i petites empreses. No he trobat a internet la proposta, però pel que vag sentir, em semblaven idees raonables. La resta grups va preferir no aprovar-la per tal que, en canvi, aquestes i altres mesures fossin estudiades a la recent creada Taula per la la Reconstrucció

Segurament tenen raó, però també la tenia la regidora quan, en la seva rèplica, es queixava que "al Ple podem parlar de com podem anar vestits a la piscina però no d'economia, tema que traslladem a una taula al marge del debat públic d'aquest òrgan". "Què quedarà al ple, així?" acabava, amb tota la raó. I sense resposta. Entre les restriccions (minutatge, torns tancats...), els "això no toca en aquesta finestreta", els actes administratius kafkians i les ocurrències d'ERC, és possible que el màxim òrgan de debat polític a la ciutat no debati mai sobre la política de la nostra ciutat. Compte.

Festa major confinada


On sí que deuria haver-hi debat polític (és a dir, sobre les prioritats i les renúncies que hem de fer per agtendre-les) és a la Junta de Portaveus de l'endemà, a porta tancada, on els grups municipals van acordar una posició conjunta sobre l'anul·lació de la festa major de Les Santes i la decisió de fer alguns actes alternatius, ajustats a les prescripcions sanitàries que calguin. A Mataró ens agrada discutir-ho tot, sobretot si el tema són Les Santes, però a mi em sembla una solució encertadíssima. Era evident que no es podia mantenir. La nostra festa major, un esdeveniment de gran impacte emocional en molt bona part de la població, és un veritable fenomen de masses. Aquest èxit la fa més vulnerable que mai. Tant per això com, probablement, per les urgències pressupostàries, la millor idea era fer un any d'abstinència i fer créixer el desig... o de fer festes menors per anar-lo assedegant de mica en mica.


Per tant, també em sembla bé que el tristíssim silenci amb el qual haurem de passar aquells llarguíssims dies de calor es compensessin amb el millor que aquesta refotuda crisi ens ha fet redescobrir. La necessitat dels altres, dels veïns que no sabem ni com es diuen però amb els quals hem plorat i aplaudit. Dels infermers i altres professionals secundaris que miràvem amb displicència i ara reclamant pietat. Dels coneguts que s'han mort i que no hem pogut acomiadar com es mereixien. De la immensa majoria de ciutadans responsables que han evitat que això creixi. Dels terrats, la manera com tenim la gent de tocar el cel. De la reconquesta subtil de l'espai públic, que ara redescobrim amb delit i orgull penjant-ne fotos magnífiques a Instagram. En fi, tot això s'ha de celebrar, s'ha d'afirmar, ha de brillar entre la pavorosa "nova normalitat", per no acostumar-nos a tot el contrari justament. Ah, i també cal celebrar que l'acord s'hagi pres per unanimitat. I agrair-ho.

Només faltaria el nom d'aquest excepcional esdeveniment. Atenent a la recent resolució sobre el topless, i excusant-me davant les imminents acusacions de masclisme i xavacaneria, proposo que se'n diguin Les SanTetes. En honor, per exemple, a la nostra exhuberant Geganta.

(Les fotos són de l'Ajuntament de Mataró)

dilluns, de juny 01, 2020

Suportar la vida



"Jamás nos hallamos  tan a merced del sufrimiento como cuando amamos; jamás somos tan desesperadamente infelices como cuando hemos perdido el objeto amado o su amor"  (p. 26)

"El término 'cultura' designa la suma de las producciones e instituciones que distancian nuestra vida de la de nuestros antecesores animales y que sirven a dos fines: proteger al hombre contra la Naturaleza y regular las relaciones de los hombres entre sí" (p. 33)

"Tampoco el hombre de hoy se siente feliz en su semejanza con Dios". (p. 35)

"La cultura se ve obligada a realizar múltiples esfuerzos para poner barreras a las tendencias agresivas del hombre, para dominas sus manifestaciones mediante formaciones reactivas príquicas" (p. 53)

"Las comunidades vecinas, y añun emparentadas, son precisamente las que más se combaten y desdeñan entre sí [...] Denominé a este fenómeno 'narcisismo de las pequeñas diferencias'" (p. 56)

"La pretendida 'ética natural' [...] nos ofrece la satisfacción narcisista de poder considerarnos mejors que los demás" (p. 85)

"La preexistencia infantil de intensos impulsos 'malos' es precisamente la condición de un clarísimo viraje del adulto hacia el 'bien'" (p. 104)

"Soportar la vida es, y será siempre, el deber primero de todos los vivientes, la ilusión pierde todo valor cuando nos lo estorba" (p. 123)

"Las formaciones sustitutivas y síntomas [...] [son] signos de un retorno a lo reprimido" (p. 161)

Sigmund Freud, El malestar en la cultura [1930], Alianza Ed., Madrid, 1980 (6)

dimecres, de maig 27, 2020

En el somni real



No vam voler que quedés intacte
cap desig, i quin desgast
les mans fent carreres
amb la llengua fora
per la pell.

(p. 15)

Sóc un saurí  —vaig dir-te—,
un llegidor de cors.

(p. 17)

A voltes, els besos,
topen les dents.

(p. 19)

No sempre el terrissaire
coneix el fang que fa servir.

(p. 20)

No se m'acaba mai
allò que persegueixo.
                               Quina força m'empeny
cap a la pell sota la roba,
cap a la sang sota la pell
fins que no toco l'os?

(p. 23)

Les ciutats on esimes algú —vas dir—
no se te'n van mai del cor.

(p. 27)

Bé que diem  amb només tres simples lletres
l'astre més gran de l'univers.

I com ho fem per definir
                                       l'amor,
aquest gest de cova d'unes mans
per protegir del vent
una flama.

(p. 29)

Hi ha records
com les mans del massatgista
sobre teu:
               fan mal
i fan bé alhora.

(p. 30)

Tinc la mà trencada d'amagar-me lluny
en el que no he fet
i en el que he fet que nego.

(p. 37)

           No hi ha ferro
lliure de rovell

Ara faig com al mar els nàufrags
cansats de tant nedar:
                                 faig el mort
per sobreviure.

(p. 54)

                                 Per viure
fes com els avions que travessen el cel de nit
amb el pilot automàtic
mentre el passatge dorm.

(p. 63)

La paraula escrita deforma allò que va ser dit, essent el pitjor els afegits i les omissions.
Abú Alá Al-Maarri, Diwan, s. XI.

(p. 71)

Que éreu banderes sense vent
però l'un a l'altre vau hissar-vos.
Que mai no tot esta perdut:
un cec pot començar el seu dia a mitjanit.

(p. 79)

Que va ser allà —vas dir-me—
on vas descobrir què era exactament la devoció:
no pas en els ciris davant dels sants intercessors,
ni en l'encens que cremava dins els temples,
ni en els peus nets dels fidels de les mesquites,
sinó en la visió i el tacte
del cos que desitjaves.
En el somni real.

(p. 80)

Del sufí persa Abu Saïd Abul-Kahyr:
Què hi ha de més dolç que això en aquest món?
l'amic troba l'amic, i l'amant el seu amat,
Allò era tot dolor, això és tot gaudi.
Els altres eren tot paraules, tu ets la realitat.

(pp. 82-83)

Quan una passió ens escomet, no ens hem d'amoïnar. Tot allò que s'esdevé és útil per a l'ànima.
Doroteu de Gaza, s. IV.

(p. 85)

Manuel Forcano, A tocar, Ed. Proa, Barcelona, 2020.

dissabte, de maig 16, 2020

Verdaguer és un miracle


Demà, 175 anys del naixement de Jacint Verdaguer.

Verdaguer és un miracle. Fa poesia de debò, equiparable a la que es feia en aquell moment a qualsevol lloc d'Europa, però l'escriu amb una llengua devastada, infecta, gairebé inservible. Això té un mèrit extraordinari.

Ferran Sàez MateuLa vida aèria, Barcelona, Pòrtic Ed., 2019, p 36.

dimecres, de maig 06, 2020

¿No sents com calla tot?



¿No sents com calla tot,
com s'apaivaga l'obsessió,
com s'esclarissa l'ombra,
com desaprens camins?
S'acosta el dia 
[...]
S'acosta el dia
per a la covardia,
per a la gallardia,
pel sí, pel no.

Jaume Subirana, "S'acosta el dia", a La hac, Edicions 62, Barcelona, 2020, p. 55.

dimarts, d’abril 28, 2020

El pecat i la virtut




"L'heroi homèric té difícilment cabuda en la tradició judeo-cristiana. En l'èpica d'inspiració bíblica, igual que en l'època vrigiliana, ja no pot ésser la força (δύναμις) que acaba en insolència (ὕϐρις) allò que inspira admiració del poeta, sinó la pietas que «ha vençut el camí dur»". (p. 33)

"Pau [...] no cregué pas que profanava les Sagrades Escriptures quan hi introduí les frases de tres poetes grecs, un d'ells tràgic". (p, 73)

"Sabem que en el camp d'aquest món el beé i el mal creixen junts, de manera gairebé inseparable; i el coneixement del bé es troba inextricablement unit al coneixement del mal, i li és tan aparentment semblant, que és molt difícil distingir-los [...]. La condemna que rebé Adam [va ser] ésser destinat a conèixer el bé i el mal, és a dir, haver de conèixer el bé per mitjà del mal. [...] ¿Que potser hi pot haver saviesa a l'hora d'elegir, continència a l'hora de captenir-se, si no hi ha coneixement del mal?". (p. 83)

Aquella virtut que només esguarda la maldat amb ulls acriaturats, que no sap res de les delícies que el vici ofereix als seus seguidors, i que només pot rebutjar, és una virtut descolorida, no té puresa: la seva blancor és una blancor d'excrecència" (p. 85).

"No són gaire experts en l'observació dels afers humans els qui creuen que suprimeixen el pecat eliminant l'esca del pecat" (p. 102)

"El pecat i la virtut són dos aspectes d'una mateixa realitat; si en suprimiu un, els suprimiu tots dos." (p. 105)

"La llum assolida no ens ha estat pas donada perquè la mirem externament, sinó perquè ens permeti fer descobriments que ampliïn el nostre coneixement". (p. 147)

"Deixem que la veritat i la falsedat s'abraonin! ¿heu sentit mai que la veritat perdés en un combat lliure i camp obert? La seva refutació val més i és decisiva que qualsevol prohibició" (p. 166)


John Milton, Areopagítica (trad. Josep Batalla). Obrador Edèndum, Sta. Coloma de Queralt, 2007

dilluns, d’abril 27, 2020

El cementiri de les tres religions



Escric de nou sobre el tema del post anterior perquè hi ha hagut dues novetats que crec que val la pena no deixar passar. La primera, que el ple municipal de Mataró va tractar divendres passat la proposta d'ERC per apressar a la construcció de la infrastructura que permeti els enterraments a musulmans (és a dir, segons els preceptes continguts en diverses fàtues), amb resultat negatiu. La segona, que ERC va reaccionar emetent un comunicat digne d'estudi. Vegem-ho.

El prec del grup nacionalista va ser rebutjat pel govern municipal. La regidora Eli Ruiz, en la seva atinada resposta, va revelar algunes coses. Primera, que és una qüestió que ja s'està tractant tant amb la comunitat musulmana com amb els grups municipals i que tots ells saben perfectament com està l'assumpte. Segona, que són precisament departaments del govern de Generalitat el titular dels quals és d'ERC els que encara no han emès els informes que s'han demanat per prendre una decisió satisfactòria. Vaig pensar que, a banda de la macabra idea de parlar d'enterraments quan els departaments dirigits per membres del teu partit tenen les residències de Mataró plenes de malalts i esqueles, s'ha de tenir un morro considerable per demanar a l'ajuntament una cosa que està aturada en algun despatx de Barcelona dirigit pels teus.

El "càlcul electoral" 

L'esmentat comunicat, però, és bastant revelador dels objectius polítics reals de la formació, a qui, com és evident, importa ben poc com s'enterren els musulmans mataronins (si no, s'haguessin apressat a enllestir els informes que depenen d'ells). ERC acusa els partits del Govern mataroní de negar-se al prec pel "càlcul electoral, la por a perdre vots i el risc de guanyar-ne pocs (la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar)". Així, doncs, deduïm que l'evident motiu d'ERC és el de fer perdre vots als seus rivals. Si diuen que no, per la via bonista, afirmant que estan en contra dels drets de les minories, etc. Si haguessin acabat dient que sí, en canvi, utilitzant la decisió per fer-los "perdre vots" entre els seus electors (a qui ERC deu considerar tontos o racistes, ves a saber). Aquesta és la mare dels ous, no cap altra. I els incauts que hagin caigut en aquesta la trampa multicultural suposo sabran què fan atiant aquests perillosos focs...

¿Per què, preguntarà el lector, acceptar una proposta així pot erosionar la confiança dels votants de la majoria d'esquerres de l'Ajuntament? La mentalitat recargolada dels habituals estrategs d'ERC sap perfectament, com tothom, que els millors resultats d'aquest partit es troben en les seccions electorals on hi ha menys immigració i on, per tant, prima l'estereotip (positiu/exòtic o negatiu) per damunt de l'experiència. En canvi, els partits d'esquerres, singularment el PSC, guanyen en barris on la proporció d'immigració extracomunitària, la immensa majoria de religió musulmana, és bastantes vegades més gran, més visible i, sobretot, menys teòrica. Les dificultats, aquí i a tot arreu, del doble factor (concentració en determinats barris del fenomen i convivència entre autòctons i nouvinguts), obliguen a tots plegats a mantenir una actitud prudent i postiva, com la que ha presidit els pactes sobre immigració, des de la dècada passada. I, sobretot, atenta a no primar la "segregació positiva" en el compliment de la norma, o en l'accés als serveis socials, o en el que calgui que, a banda d'injusta sota la pell de xai de la justícia, seria una gasolina perfecta pel foc al qual, en el fons, aspira l'extrema dreta. Aquesta política, tot i que pugui haver-hi entrebancs o errors, s'ha vist de moment la més adequada per garantir un mínim de convivència i respecte als barris. Als barris on ERC queda molt enrere quan voten, per si no havia quedat clar. I, esclar, amb la possibilitat que caigui algun vot (tot i que "la comunitat musulmana encara té poca tendència a votar", com se'ls escapa).

ERC juga massa sovint, perillosament, a prendre posicions polítiques sense tenir en compte les conseqüències no només polítiques sinó socials (i "ètiques  morals") de les seves audàcies de càlculs electorals gallinacis. Des del 6 d'Octubre al 6 de setembre vuitanta-tres anys més tard, per exemple. Potser que parin, per la salut del país. Catalunya, of course.

La mort no ens iguala a tots

Però tornem al comunicat. Hi ha algunes perles, com considerar la seva posició, la d'ERC, com a "ètica i moral" i instar els altre partits a fer "allò que és just i no allò que els convé", amb una superioritat moral bastant ridícula, quan és obvi que s'actua a conveniència. Sigui dit de passada, seria bo que els partits deixessin de parlar en nom de la moral i reconeguessin sense vergonya que la seva humil funció, en realitat, es redueix a fer el que convé. Sobretot en temes com aquests.

Ara, l'argument que s'emporta tots els trumfos de la condescendència és el que afirma que "no poden demanar una integració sincera a una comunitat [es refereixen als musulmans] mentre els neguen el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró". En primer lloc, no sé si "demanar una integració sincera" és tractar massa bé els musulmans, la immensa majoria dels quals, almenys els que jo conec, són persones sinceres i perfectament integrades, i a qui no cal demanar res més ni menys del que es demana a la resta de ciutadans. En tot cas, com deia l'altre dia, estem parlant de la compatibilitat d'algunes de les fàtues en les quals se sustenta la llei islàmica (sobretot les que no tenen l'origen en cap sura de l'Alcorà) amb els requeriments de les lleis de les democràcies occidentals en "terra no islàmica", com es denomina en aquestes fàtues. Començant per preguntar-nos, per exemple, què és essencial i què és accessori, o què és modificable si el context en el qual es van emetre les fàtues canvia substancialment d'espai, de comunitat política i de temps. D'aquest tema i de molts altres que el món musulmà és capaç de plantejar-se perfectament, contra el que creuen els immobilistes de tot arreu. Entre aquests requeriments, però, també n'hi ha de més pràctics, com també vaig avançar: ¿tenim lloc, realment, per dedicar-lo a això? ¿És viable econòmicament?

En segon lloc, "el dret a ells i a les seves famílies de ser enterrats com qualsevol ciutadà de Mataró" diria que no és exactament el que s'està demanant, sinó a l'inrevés. "Qualsevol ciutadà de Mataró" és enterrat al marge de les seves consideracions religioses (o morals i ètiques, com tant agrada dir als rimbombants). En entrar al cementiri, com qualsevol ciutadà d'esquerres nota (d'esquerres, no d'Esquerra, es veu), els enterraments es divideixen en tres religions: la dels que tenen pasta (panteons i tombes), la dels pobres de solemnitat (la fossa comuna) i la de tota la resta (els nínxols). Ni morts podem deixar la diferència de classes, es veu, i ens entestem a que ni tan sols cadàvers siguem iguals els uns que els altres.

El que es demana, doncs, és al dret a "no ser" enterrat com qualsevol ciutadà de Mataró, amb aquest triple menú econòmic, sinó a ser-ho de manera diferent, d'acord amb unes creences. I, com qualsevol dret (en aquest cas no pas fonamental, recordem-ho) caldrà veure, en tot cas, quines contrapartides té i quins límits té el que, sens dubte, és una excepció a la norma. M'imagino que demanar de parlar-ne no és ser racista, ni xenòfob (com em van acusar alguns a Twitter, aquesta màquina de no pensar). Goso dir que és ben bé al contrari: el sí acrític a incorporar les "diferències" pot recaure en un exotisme despersonalitzador. Com si tots els catalans a l'exili haguéssim d'anar vestits amb barretina per complaure la condescendència nacionalista dels nostres països d'acollida.

Fotos: Marga Cruz, Ajuntament de Mataró, Asfun.

dissabte, d’abril 25, 2020

Reconèixer l'exèrcit


Amb la crisi global del coronavirus retransmesa segon a segon amb milers de tuits i whatsapps, amb centenars de discussions a Facebook, amb tot de gent a casa amb més o menys angoixa, hi ha temps de treure tots els prejudicis que acumulem. Quan no sabem una cosa, diuen els neurocientífics, el nostre cervell recorre al que té més a mà. I tot i l’excés d’informació, o potser per culpa d’això, l’angoixa és de no saber, de no conèixer de quin mal hem de morir (disculpin la broma) i, sobretot, a qui hem de donar la culpa. Com en les religions antigues, per més que Jesús s’esgargamella de negar-ho, no podem entendre que cap mal que ens passi no tingui un origen pecaminós. Aleshores, del nostre barret màgic treiem els dolents que sempre portem a sobre, per si de cas mai tenim dubtes de fe. L’Església catòlica, mentre mobilitzava convents i Càritas per atendre la catàstrofe humana, rebia força d’aquestes invectives des de molts sofàs de Catalunya.

L’altra institució que rebia emoticons d’enfadat i altres fariseismes era l’Exèrcit. Com que en aquest país la nova religió processista no descansa mai, fins i tot en aquesta crisi ha hagut d’aprofitar-se’n repartint des del primer dia carnets de bons i dolents. Uns dels dimonis més odiats ha estat, com deia, les forces armades que s’han desplegat arreu d’Espanya per atendre múltiples tasques de suport, amb notable èxit. Com si les successives reformes i la seva professionalització no haguessin existit, com si ignoréssim la ingent tasca d’ajut humanitari que fa en zones de conflicte, aquí (alguns) blasmaven la seva intervenció de forma clarament injusta. I hi cal sumar, hem de dir-ho tot, alguns benpensants catòlics que tampoc han acabat d’entendre en quin món viuen.

Potser un dia n’hauríem de parlar, d'això, a Foc Nou*. Hi ha molts soldats creients (i una estructura eclesial castrense). Fan una feina que molts no podem o no volem fer. I sovint només una part de l’Església és al seu costat. ¿No és l’hora que l’Església catalana reconegui obertament des de tots els seus sectors aquesta tasca, tan maca i tan lletja alhora, tan a prop del mal i de l’heroisme?
___________
* Publicat a la revista Foc Nou (abril 2020)
Foto: La UME a Mataró, a principis d'abril

dimarts, d’abril 21, 2020

Els enterraments de musulmans



Els amics d'ERC Mataró han presentat corre-cuita una proposta per al proper ple municipal perquè s'habiliti urgentment un espai per als enterraments per a musulmans al cementiri de Mataró i que després de la crisi de l'epidèmia, sens falta, s'executi el projecte que es féu el seu dia per construir-ne. Encara plorem els usuaris morts pel coronavirus de la residència de la Gatassa, que depèn de departaments de la Generalitat dirigits per consellers d'ERC, i aquest mateix partit no se li acut res més que parlar d'enterraments. Encara hi ha un munt d'encomanats, han hagut de canviar de departament i tothom veu que hi ha hagut una evident deixadesa en el control d'aquests centres, públics i privats. I el partit que haurà de rendir comptes ens surt ara amb això. ¿De veres és la seva prioritat? Sembla una broma macabra. O una maniobra de distracció.

Quatre coses

Hi ha quatre coses que em sembla que cal dir, en aquest assumpte. El primer de tot, segurament el que ho emmetzina tot, és que el que fa referència a la gestió de la diversitat religiosa, sobretot si afecta a persones de religió musulmana, té l'espasa de Dàmocles de la correcció política al damunt i, per tant, el risc (greu) del tabú. Tabú que, com tot el que es reprimeix, surt després per l'extrem. Generalment el dret. No passa el mateix amb el que té a veure, per exemple, amb la religió catòlica. El mateix cap d'ERC va enriure's públicament de la decisió de l'Església catòlica de tocar campanes un dia en record de les víctimes del coronavirus. I va demanar que paguessin l'IBI. Cosa que, com ell sap (o almenys sabia, quan governava), l'església catòlica paga el mateix IBI que les altres confessions religioses, o els altres propietaris d'edificis històrics, o els altres titulars de centres educatius... però ell, esclar, viu més bé en el tòpic, lluny de l'espasa. Bé, doncs com que qui gosa discutir ni que sigui una mica qualsevol política que afecti els musulmans té el risc de ser titllat de racista abans que formuli cap argument, ens quedem sense debat públic. I, això sí, la processó va per dins. En aquest tema, doncs, hi ha qui vol sempre ser el primer defensor de tot el correcte, mirant amb to inquisitorial tots els altres mortals que vivim en l'ambigüitat moral que ens és intrínseca com a espècie. Ara aquest rol sembla que ara el vol assumir ERC, el nou partit de la moral catalana, la nova Església. Per cert, tampoc paga IBI pels seus locals. En fi, m'agradaven més quan eren maçons.

La segona qüestió va més a l'objecte de l'assumpte. Hi ha un projecte aprovat per enterrar persones segons el ritual musulmà a Mataró, sí, i un altre d'anterior. Tots dos els vaig votar a favor quan era regidor i no me'n penedeixo. Sospito, però, que el principal problema per a ser executat és el seu finançament. Si per uns pocs metres cúbics et fan pagar x, és lògic que per uns quants metres quadrats, en un espai limitat i en una ciutat que no li sobren els metres d'equipament, el cost a repercutir es dispari. No sé si tothom n'és conscient, d'això i si, per tant, és un projecte gaire realista. Els possibles usuaris d'aquesta infrastructura no són precisament ni xeics àrabs ni la Guàrdia Mora de Franco, que va gaudir, per cert, del primer cementiri musulmà a Espanya després de l'expulsió de 1492, a Saragossa, encara en actiu. No, la majoria de fidels d'aquí són d'economies modestes. I quan dic que no ho sé és que no ho sé. Ara, ho sap algú?

L'islam 

La tercera té a veure pròpiament amb l'islam. En aquest interessant estudi de Jordi Moreras sobre la mort i les religions (a les pp. 31 i ss., on parla de l'islam), s'observen dues coses que no ens han de passar desapercebudes. La primera, que els preceptes funeraris de l'islam es deuen a la llei islàmica (no a l'Alcorà, que en parla vagament i, en tot cas, repeteix el context de la cultura preislàmica on va néixer), llei que és feta de diferents gradacions juridisprudencials i que té diferents fonts (no sempre coincidents, com no ho són tampoc les múltiples branques de la fe islàmica). I en segon lloc, que els usos funeraris en terra no islàmica estan encara, com si diguéssim, en discussió teòrica. La qüestió de fons que vull plantejar té a veure en la compatibilitat de la llei islàmica i les lleis democràtiques de tall occidental com les nostres. I dins d'aquesta compatibilitat, què és essencial i què no. No ajuda gaire, siguem sincers, la dificultat que tenen els valors de la Modernitat en traspassar la fe islàmica, on sovint són presos com a enemics. Salvant les distàncies, i alguns corrents més que altres, tot s'ha de dir, molts encara estan al Concili Vaticà I. Respecte al pensament modern, vull dir, que inclou la crítica a la religió com a un dels seus pilars. Per exemple, pel que fa a la interpretació dels textos sagrats amb instruments crítics de l'hermenèutica. O el rol de la dona, separada dels cultes (també els funeraris), obligada a tapar-se, etc... tan lluny del que durant molt de temps havia significat l'islam respecte a les dones en comparació amb altres cultures. O mil coses més. Seria bo, doncs, que no féssim una exclusiva lectura premoderna i evitéssim al màxim que els nostres cementiris tornessin a tenir "barris" segons la fe professada, com si la democràcia no hagués tingut també un efecte positiu en aquests silenciosos paratges. ¿Ho podem fer o ho deixem per impossible? ¿O ho passem de tot perquè tenim pressa com sempre?

I l'última reflexió té a veure en les raons de fons que fan que un partit nacionalista de cop es torni sensible a les identitats minoritàries. No és nou. La meva tesi, personalíssima, és que ho fan per saltar-se la identitat "enemiga". Ja sabeu, tot el que té a veure amb el concepte "Espanya" (aquest que, quan volen ser més precisos diuen "de matriu castellana") és dolent. I a Catalunya, estranger. Oriol Junqueras mateix insisteix, no perquè sí, amb l'ADN que ens diferencia, o en l'origen diferent dels regnes d'Aragó i de Castella (carolingi i visigòtic) per burxar en les nostres diferències "atàviques". Espanya "ens roba", com sostenia l'actual vicepresident de la Generalitat, o ens importa festes fastigoses com els toros (ignorant que la tradició ja existia a la Catalunya baixmedieval), o ens imposa la llengua o ves a saber quantes coses més. Per això, l'alteritat la van a buscar en el més "estrany", a qui ja pinten amb els trets característics del seu "exotisme": religió premoderna, etc. No passa res, aquesta pràctica és pròpia dels països europeus, sobretot en els seus períodes d'expansió arreu de la terra, com bé va explicar el seu dia l'antropòleg Roger Bartra a través del mite del bon salvatge. El problema, com va advertir Bartra mateix, són les seves conseqüències, que tots ja coneixem, quan es gira la truita. Tan fàcil que seria reconèixer els altres com una persona, com vostè i jo, complexa, com un català o un espanyol qualsevol. Però aleshores, la ideologia s'enfonsaria. I el poder, també.

[Hi ha una segona part d'aquest article a El cementiri de les tres religions]

Foto: Cáceres arquitectes.

dilluns, d’abril 20, 2020

Fem festa major


La diada de Sant Jordi, aquest any, una festassa inigualable al voltant del regal de llibres i roses, única al món, s'ha traslladat gtres mesos més tard, confiant en que s'hauran acabat del tot les mesures de confinament pel virus que ara la feien impossible. Des de la la Pasqua granada fins a l'inici de la tardor se celebren multitud de festes majors, romeries, revetlles i festivals que segurament són inajornables i que aquest any pengen d'un fil. Les que cauen més aviat, sobretot, perquè el calendari de desconfinament ho desaconsellarà. La resta, perquè les urgències del sotrac econòmic que haurà suposat aquesta aturada caldrà atendre-les amb altres partides de despesa pública. I totes, perquè la xifra de morts i la impossibilitat que han tingut fins ara els seus familiars de fer-los un comiat com cal potser demana que els dediquem més atenció, amb contenció i silenci, i que no sortim com bojos a treure el ventre de pena.

Probablement alguns gremis, sobretot el de la cultura, alertin que no es pot vestir un sant desvestint-ne un altre i que totes les activitats que es puguin recuperar seran imprescindibles per evitar "rèpliques" del sotrac enfonsant tot el sector. I tindran raó. I els més addictes a l'etern retorn del nostre calendari festiu (des del que el compten per setmanes als locals d'oci de les nostres zones industrials fins els que el compten per anys a toc de gralla) reclamaran que no es profani eliminant de facto aquests festius. La decisió no és fàcil. I com tota autèntica decisió política, és a dir, que afecta el conjunt de la ciutat, no es tracta de decidir entre una de bona i una de pitjor sinó entre dues de dolentes.

Sigui com sigui, aquesta experiència de confinament ens va donant ja algunes lliçons. M'atreveixo a dir que una d'elles és el retorn del valor de lo públic. Tot i les mancances i els sobreesforços, el que ha quedat clar és que tenim un immens tresor. ¿Les infrastructures de salut, seguretat i protecció civil? Sí. ¿Un sistema públic d'estat del benestar que, si cal reformar, ha quedat clar que de ser per enfortir-lo? Sens dubte. Però, sobretot, tenim una ciutadania disposada a ajudar-se. Tot i els que han estat sancionats per incívics, que estadísticament són irrellevants, hi ha una disciplina que deixa per terra els tòpics mediterranis. Una disposició a ajudar i fer-se càrrec dels veïns més grans, dels familiars més sols, de sigui sigui que desmenteix els moralistes que critiquen l'individualisme regnant. I, sobretot, el redescobriment de moltes professions, algunes menystingudes, com a veritables vocacions de servei, tant pels que les exerceixen, com pels que ho comproven (malalts, sobretot) i especialment per la resta de ciutadans que ens tenen confinats a casa. L'aplaudiment que els meus veïns i jo fem cada vespre és la millor acció de gràcies que coneixem, ara per ara, per dir-ho als quatre vents.

I aplaudint, o fent cues disciplinades pel súper, hem descobert, també, que tenim veïns amb rostre, amb qui compartim aquest agraïment i respecte pels nostres servidors públics, i l'orgull de pertànyer a una comunitat que sí, que s'ha encomanat junta, però que sap que també junta, i només així, se'n pot sortir. És a dir, cada dia al vespre fem festa major, fem nostre el carrer, homenatgem el que és de tots i que ens salva, explícitament.

De manera que si a la nostra ciutat finalment decideixen suspendre la festa major d'enguany, o reduir-la a la mínima expressió, proposo que posem en marxa el que hem après aquestes setmanes. La recuperació dels balcons i les finestres, els concerts als terrats, les formes de comunicació (anava a dir comunió) telemàtica per veure'ns les cares i compartir la vida a distància. Que surtin iniciatives pertot. Que no ens n'oblidem de ningú, fins i tot dels que no tenen ni internet, que n'hi ha. Que ens vestim de festa. Que toquin les campanes i que petin força coets. Homenatgem els gegants de veritat, els nostres metges i infermeres, els nostres guàrdies i bombers, farmacèutics i quiosquers, personal de neteja i missatgers. Els tècnics i voluntaris que aquest any afinin la seva creativitat amb aquestes propostes alternatives. I els que han perdut la feina i confien, de nou, amb la comunitat per trobar-ne ben aviat. Una comunitat que és, de fet, també, la nostra casa. Aquest any tindrà més sentit que mai, així, fer festa major.

Article per a la web de la revista Valors.

dissabte, d’abril 11, 2020

La Ressurrecció no s'entén

La Ressurrecció no s'entén. Fa uns mesos, en el tram que anava d'un cafè al bar a una reunió, una noia vint anys més jove que jo em va preguntar (suposo que a falta de cap altre catòlic a mà) si realment creia que Jesús havia ressuscitat. Havia anat a veure una pel·lícula (no en recordo el nom), en la qual el Vaticà mirava d'impedir la difusió de la troballa dels ossos de Jesús de Natzaret "perquè allò significaria que la ressurecció és mentida". "Bé", vaig respondre maldestrement, "encara que trobessin aquests ossos creuria en la Ressurrecció. Per dues raons", vaig continuar, "perquè la clau del relat de la Ressurecció és la pregunta '¿per què busqueu entre els morts aquell qui viu?' (Lc 24, 5); l'objecte del cristianisme és la vida i no la mort". Just abans d'arribar encara li vaig donar una altra segona raó. "A l'univers lingüístic del segle I hi havia ressurreccions i miracles, o sigui, coses que la gent atribuïa a la ressurrecció o a un miracle, de la mateixa manera que ara parlem d'energies positives d'una manera que al segle XXII ningú no entendrà. La millor manera d'enfrontar-se a la Ressurecció al segle XXI és com a un símbol, un símbol que la vida és el que compta per damunt de tot." 

No sé si va quedar satisfeta i, sobretot, no sé si em vaig acabar d'expressar bé. La Ressurrecció, la de Jesús i la que ens espera, no s'acaba en el llenguatge simbòlic, és el centre del cristianisme, de fet, i determina la nostra esperança. Sobretot quan veiem un món com el que tenim, ple de misèries i d'injustícia, de morts d'innocents a mans de genocides que moren al llit. No sabem com, no, però en tenim l'esperança, que traduïm fent el possible en aquesta vida que tenim (no "entre els morts") perquè esdevingui més justa.

Però la Ressurrecció no s'entén. No només la noia d'aquell dia, sinó tota la seva generació i diria que també els més grans, com jo almenys. Tampoc és que l'entenguessin massa, m'imagino, els que, segons l'Evangeli, la van viure. Potser no s'ha d'entendre, com tot allò que no veiem però creiem. ¿S'ha d'entendre, de fet, que és millor un món més just? Bé, a Tomàs li va fer falta, com a molts de nosaltres, tocar les nafres (Jn 20, 19-29). Però hem de reconèixer, com li deia a la meva amiga, que tenim un problema greu de llenguatge, i no només per entendre el llegat cristià, sinó allò que se'n diu "el transcendent", el que va més enllà de nosaltres, de les nostres coordenades (coordenades vitals que un petitíssim virus acaba de demostrar tan febles, sigui dit de pas).

Com ens entendrem?

Davant d'aquest problema, l'home contemporani no acceptarà de cap manera un retorn premodern que atribueixi capacitats màgiques a una mena de Déu-amic invisible al qual només cal invocar. De fet, la tradició jueva ja havia descobert que la cosa no anava per aquí, per això la Bíblia és plena de laments, de demanar explicacions, dels "Eli, Eli, lema sabactani" que fins i tot Jesús pronuncia just abans de morir. Ep, ni a Déu, ni a la Ideologia, ni a la Ciència, ni a cap de les construccions de sentit, potser més passables actualment. També són l'opi del poble. No, la cosa va més de metges que de xamans, més de ciència que de rituals, més de carn que de conceptes.

D'altra banda, l'esforç d'actualització i racionalització de la fe que va emprendre la teologia cristiana moderna, que té el Concili Vaticà II com a fita, que es basa més en "el que vol dir" que no en l'experiència, ja hem vist que queda insuficient. Em serveix per sortir del pas cinc minuts entre un cafè i una reunió, però el món d'avui, com Tomàs, necessita i desitja l'experiència. 

Els malalts de la UCI

Amb la crisi que estem vivint hi ha alguns indicis. L'altre dia veia un vídeo dels treballadors de l'Hospital de Mataró fent un minut de silenci pels pacients morts pel coronavirus, just els dies que estan donant força altes, que celebren aplaudint. L'Eduard Sala, de Càritas, era més explícit a Twitter quan anunciava la recuperació del seu germà, després de 14 dies a l'UCI: "La resurrecció deu ser això", va escriure. Efectivament, al límit entre la vida i la mort descobrim també el límit entre la vida diguem-ne mundana i la vida plena que voldríem per tothom, començant pels que més ens estimem. Quan n'esgarrapem un tros, ho celebrem com la millor de les victòries. I quan no ens en sortim, necessitem aquest silenci, aquest espai, aquesta invitació al que hi ha "més enllà" de les nostres possibilitats que, si ens hi posem bé, hi entra a habitar aquesta esperaça de la qual parlava. I això, certament, s'ha d'experimentar.

La feina dels cristians consisteix en acompanyar i compartir aquesta experiència. Per fer-ho ens calen paraules, com deia Lluís Duch, emparaular-ho. ¿Ho sabrem fer? ¿Ens fem entendre? Per cert, aquests dies he rellegit Jesucrist, el nostre contemporani, un llibre on Duch hi va incloure les conferències de Setmana Santa que va fer a Montserrat fa vint anys. Va molt la pena i us el recomano. Duch insisteix que el relat de la vida, la mort i la ressurecció de Jesús no és una rememoració sinó quelcom que està succeint ara mateix, i que està passant per a cadascú de nosaltres, que el fem present en la nostra vida quotidiana. Que mor i ressucita no per a nosaltres, sinó en nosaltres. I també la Ressurrecció és això, com ho és l'Encarnació: és entre nosaltres i en la nostra vida, en el rostre dels altres (avui, com mai, els malalts de les nostres UCIs, per exemple), on l'hem de veure. On podrem tocar les nafres. I de l'únic lloc on pot sortir una vida nova per a la qual fem silenci, aplaudim o plorem d'alegria quan aquell que donàvem per mort ara viu.

Bona Pasqua.


Il·lustració: El Greco, La Ressurrecció de Crist (1597-1604), Museu del Prado, Madrid.
L'article ha estat publicat a Catalunya Religió.


dimarts, d’abril 07, 2020

Els polítics


Hi ha una recent anècdota molt significativa del brot d'antipolítica que viu aquests dies el món virtual (almenys). Tot i que plou sobre mullat, i gràcies a aquesta xarxa tenim piruetes aparentment arriscades, es reiteren les crides antipolítiques com si fossin noves. La crisi del coronavirus, que té lectures polítiques, encerts i errors dels quals caldrà passar compte, lògicament, és aprofitada per atacar el conjunt de la democràcia representativa. Per via de la seva base legal (la Constitució o alguns dels seus atributs que la puguin fer esclatar, com la monarquia parlamentària) o per via de l'atac directe al pluralisme polític. He vist llicenciats cultes, amb llacet, encapçalant demandes per reduir el nombre de "polítics" al·ludint a xifres (falses) estratosfèriques, potser obviant que demanaven desmantellar el Parlament de Catalunya. O per deixar sense sou als mateixos polítics que exigim solucions als múltiples problemes indirectes d'aquesta crisi, que ja estem patint. D'on creuen que surten, les solucions, de la voluntat? d'un barret màgic? d'un tuit? I també veiem com s'estan portant a l'extrem els nostres prejudicis polítics (és a dir, volem que el coronavirus confirmi el que ja crèiem, com els profetes mil·lenaristes). Espanya ens mata. L'Església no fa res. L'exèrcit millor a la caserna que no desinfectant Catalunya. I aquí podríem anar sumant bestieses, perquè tots tenim els nostres dimonis i els exorcismes són gratuïts i públics.

Doncs bé, com que aquests dies molta gent s'avorreix, el professor Xavier Sala i Martín, després d'una de les seves (es veu que) nombroses aparicions a la televisió pública de la Generalitat, va demanar a Twitter el següent:

Contràriament al que ell pensava, segurament, força gent se li va tirar al damunt. Per demagog. Per frívol. La immensa majoria d'aquests regidors ni tenen dedicació exclusiva, ni s'estan aturats sense fer res, ben al contrari, en aquesta crisi.

Però, sobretot, se li van tirar al damunt, sospito, perquè més o menys tothom coneix alguna d'aquestes set mil persones. I una cosa és criticar els governs i els seus membres, el rei, els diputats i els senadors, que són "allà dalt", i l'altra, molt diferent criticar algú que veus pel carrer, que potser és dels teus o no, però que saps que no t'està estafant i que ha fet sacrificis personals per una tasca que, reconeguem-ho, potser tu no faries. O potser sí, i per això no t'agradaria que algú que ha rebut la confiança del seu poble per representar-lo fos tractat com qui "no fa res". Les enquestes també avaluen molt millor, almenys en aquesta crisi, el paper de les corporacions locals que no el d'altres administracions.

Dues reflexions per acabar. La primera és que un dels problemes de la democràcia és la limitació de la crítica als poders dels quals en som més responsables. Dels altres, visibles i no tan visibles, es veu que no cal dir-ne res. No surten a Polònia, ni als acudits d'El Jueves, ni ningú fa campanyes demanant que deixin de cobrar. Només hem de ser purs amb aquells als quals hem externalitzat (es veu) la nostra puresa. Fixeu-vos que en els casos de corrupció política, per exemple, recordem només el nom dels corruptes, mai el dels corruptors.

La segona reflexió és que l'única manera, em sembla, d'afrontar la crisi de la política representativa i aturar la seva substitució per la política de concentració de poder (els casos actuals d'Hongria, Polònia o de l'estat que volia implantar la nostrada Llei de Transitorietat), passa per la proximitat. Si ens refiem (i defensem) més els regidors que els diputats és perquè els podem tocar. I veure fora de càmera. Això exigeix un plus als representants públics, sens dubte: el del testimoni personal (m'estimo més la paraula testimoni que no pas exemple, tot i que Javier Gomá ho diria així). Però a mi, això, ja em sembla bé. On hi ha testimoni hi ha confiança, i la confiança dota el poder de l'autorictas sense la qual no serveix de res la potestas. Crec que l'esforç val la pena. Encara que sigui per donar una merescuda lliçó als lliçonetes de colors.

dimecres, d’abril 01, 2020

Mossèn Rodríguez beneeix Mataró



La setmana passada va córrer pels whatsapps dels meus conciutadans aquest vídeo on es veu el rector de la mil·lenària parròquia de Sant Maria de Mataró dalt del seu campanar mostrant una custòdia als quatre vents, desafiant-los, per beneir la meva estimadíssima ciutat. Abans, mossèn Josep Rodríguez, revestit amb capa pluvial (crec), recita el text de la benedicció demanant l'auxili de Déu. A mi, que vaig començar a anar a missa quan encara les colonitzaven les guitarres, també em va fer una mica de gràcia, ho reconec. Vaig respondre amb ironia a qui me'l va enviar: "ara sí que podem dormir tranquils". Però quan vaig veure que un conegut se'n fotia a les xarxes amb coses com "pobres de nosaltres" i tal, em va pujar la mosca al nas.

Ja sé que la gent més gran que jo té força complexes amb tota l'estètica prèvia al Concili Vaticà II, i aquest és un tema que difícilment resoldrem. Però no acabo d'entendre com els que no són catòlics no s'ho prenen amb més distància. El conegut que us deia és amant del teatre, viatja arreu per veure espectacles, pel que veiem a les seves xarxes socials. Va sovint a països exòtics i ens ho ensenya amb prolífics reportatges. Estic segur que si dalt d'un mil·lenari edifici religiós d'un d'aquests destins un xaman fes una dansa ritual per treure els mals esperits ho hauria elogiat i n'hauria fet alguna relació amb el teatre contemporani o la dansa. Però si un capellà espolsa la capa pluvial i treu les teranyines de les custòdies, desenganyeu-vos, és un fatxa, que és l'epítet que han tret ara als fatxes de veritat per fer-lo extensiu al conjunt de prejudicis que alguns acumulen.

Sí, ja ho sé. El que cal ara és material mèdic i mans, cuidar-se a casa i on sigui, pasta per la recerca, habilitar espais per ampliar l'atenció dels hospitals. Segur. La prioritat dels cristians ha de ser aquesta, la cura material, encarnada. Tocar els leprosos, fer caminar els coixos, tocar els ulls dels cecs. Però aniríem malament si, sobretot quan es demana a la pràctica totalitat de la població restant que no es moguin de casa, no entenguésism que ens queda el símbol. Per exemple, un símbol universal, avui, és l'aplaudiment diari a les 8 del vespre per agrair la feina del personal mobilitzat i la seva entrega. Per mi, un símbol molt eucarístic, com ho és per mossèn Rodríguez, i milions de persones al món, la custòdia del cos de Crist. Per sort, no són incompatibles. Podem combregar (quan ens ho deixin) i aplaudir. I segurament, ho hem de fer ara més que mai. Amb capa pluvial o amb xandall.

El que digui que tot plegat no serveix per res és que probablement tampoc ha entès res. Volem fer nostre el cos dels que no hi són, en aquell moment, perquè s'estan lliurant del tot a la cura dels altres, de nosaltres, de fet. Inclosos, sigui dit, milers de voluntaris de Càritas que no tenen temps ni de mirar els vídeos de whatsapp. Volem que, almenys, ens sentin a prop. Volem ser-hi. Que el confinament no sigui dimissió, o amagar-se. I expressar la confiança en aquests professionals. Per als cristians, tot això té un llenguatge potser avui una mica estrany, però que a nosaltres ens funciona. Del lloc on el ens surt aquesta confiança, i l'agraïment, en diem Esperit Sant. Dels cossos malalts, o dels metges i les infermeres, en diem el Fill. I del lloc on anem quan fem valdre d'aquesta dimensió sovint tan poc coneguda de nosaltres, el Pare.

O sigui que poca broma, mossèn Rodríguez. Va fer molt bé de beneir-nos en nom d'aquesta esperança. Que Déu també el beneeixi a vostè, sí, però sobretot als que se'n riuen de tot plegat entre rot i rot de les meravelloses viandes que pengen a Instagram.