dissabte, de juliol 13, 2019

Mestres de mal


Una vez más, en la pinacoteca de Bolonia,
compruebo que los visitantes
apenas prestan atención a las representaciones del Paraíso.
Por el contrario, el Infierno, qué atractivo es siempre,
con su sensualidad cruel, con sus monstruos,
con sus tormentos increíblemente refinados.
Los artistas han sido los portavoces de nuestros fantasmas:
¡qué escasa imaginación procura el bien!,
y en cambio el mal
-o lo que, hipócritamente, en nuestras conversaciones,
  llamamos mal-,
¡qué alimento infinito para nuestros sentidos!
El mal lo dominamos con maestría
pero somos sólo aprendices al pintar el bien.

Rafael Argullol, poema "9-IV-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 858.
Il·lustracióParadís o infern, Mestre d'Avicena (segle XV). Pinacoteca Nacional de Bolonya.

dilluns, de juliol 08, 2019

Si vultur es, cadaver expecta



Tu se descendere.
Davallar al'interior d'un mateix.
Persi. Sàtires 4.23

Non uidemus manticae quod in tergo est.
No ens adonem de la motxilla que portem a l'esquena.
Catul. Poesies 22.21

Ne quid nimis.
Res en excés.
Eurípides. Hipòlit 264-265; Terenci, Àndria 61

Nescis quid serus uesper uebat.
No saps què et pot portar la darrera hora del vespre.
Varró = Gel·li, Nits àtiques 13.11.1

Si uultur es, cadauer expecta
Si ets un voltor, espera un cadàver.
Sèneca, Lletres a Lucili 95·43

In uino ueritas.
El vi fa aflorar la veritat.
Plató, Banquet 217e; Plini el Vell, Història natural 14.141.

Omnia idem puluis.
Tot és la mateixa pols.
Llucià, Diàlegs dels morts 1·3.

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 75-76.

dissabte, de juliol 06, 2019

L'ocult



Deberíamos buscar en nuestra mente
los pensamientos ocultos
con la misma delicadeza que el zahorí
busca en el agua del subsuelo.
(...)
Lo que no nos atrevemos a ejecutar,
lo que evitamos pronunciar,
lo que ni siquiera sabemos que exista
porque su existencia nos anonada.
No obstante, como el agua,
dependemos de esos pensamientos
para saciar nuestra sed.

Rafael Argullol, fragment del poema "19-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 809.

dijous, de juliol 04, 2019

La vida secreta de les paraules


El mateix dia que sortia la notícia de la recent publicació d'una "guia inclusiva" de l'Ajuntament de Barcelona que recomana l'ús d'eufemismes per no ofendre "col·lectius oprimits o vulnerabilitzats”, llegia una entrevista a una diputada del PP en la qual afirmava que "la correcció política és, alhora, un narcòtic, una mordaça i el preludi d'una reacció. Jo no accepto els seus dogmes i censures. Reivindico la meva llibertat: el meu dret a ofendre i a ser ofès. És a dir, a pensar".

Us he de dir que, no fa pas tants anys, el discurs tòpic de l'esquerra i el de la dreta estaven intercanviats. En nom de la llibertat d'expressió, en ambients esquerranosos, la provocació també era entesa com una invitació "a pensar", tot i els esgarips dels sectors més conservadors, que -de fet- eren part de l'atractiu. Certament, les víctimes són els imaginaris contraris, el burgès d'una banda i el "progre" de l'altra. Però el que ha canviat d'amo, em temo, són els mètodes. El desacomplexament contra la casuística de la urbanitat benpensant i socialment admesa ha passat de ser una característica més aviat d'esquerres per ser-ne una de dretes, sembla. La frase que he citat de la diputada s'assembla molt a la definició que Marx feia de la religió, per exemple. I podríem dir que la pancarta del "prohibit prohibir" del maig del 68 ha canviat de mans, ara més enjoiades.

Per mi, però, en les dues actituds hi trobo a faltar l'altre com a subjecte i no com a mer objecte. Un objecte que cal modelar, corregir i, diguem-ho tot, reprimir, per un cantó, o un objecte que podem ofendre gratuïtament (excepte en "ser ofès", diu), que ens apressem a etiquetar o denigrar, de l'altra. Enlloc apareix com a subjecte amb capacitats pròpies, amb contradiccions i ambivalències, amb respecte a la seva autonomia. El problema amb l'altre és que sempre arribarà un moment que ens fa nosa, encara que l'haguem triat com a amic o cònjuge. Viure amb els altres és admetre la ineluctibilitat del conflicte. Uns hi aniran amb el manual de correcció i els altres amb el fuet, però tots amb l'objectiu de guanyar-lo, de treure-se'l del mig al més aviat possible; és a dir, de fer desaparèixer l'altre.

No sé dir LGTBi+

Posem un altre exemple recent. Aquests dies s'ha celebrat el Dia de l'Orgull LGTBi+. A mi, aquesta sopa de lletres inintel·ligible, enlloc de "donar visibilitat", em sembla que tapa. El que no es pot dir en paraules no existeix. Si no fos un acudit fàcil, diríem que "és a l'armari". Alguns proposen utilitzar la paraula anglesa "queer", que ara es fa servir, de fet, per qualificar una de les orientacions sexuals. El seu origen (vol dir "rar" en anglès) era un insult contra els gais o les lesbianes o el que no s'adeia a la"normalitat" patriarcal i heterosexual. Hi ha qui va reivindicar aquest insult, crec que intel·ligentment,  com a paraula normal, de la mateixa manera que alguns activistes antirracistes de les comunitats afroamericanes revindiquen ser titllats de "negres". Sí, soc rar; o soc negre. Soc diferent a tu. "Invertit", que es deia abans, el que va "del revés". El que et provoca un conflicte quan em veus, perquè soc l'altre. El que fa nosa. I he vingut a quedar-me.

El contrari, com passa amb les paraules càncer, moro, disminuït o cec, que estan passant a ser insults o víctimes de l'eufemisme, acaben invisibilitzant problemes i, sobretot, persones. Com si canviant-ne el nom, a banda de tranquil·litzar la nostra consciència, arregléssim el problema, o el conflicte subjacent a aquestes denominacions. Ja sabeu quina és l'arma preferida de la psicoanàlisi per combatre repressions, atzucacs i neurosis: la paraula. La que hem amagat o ens tortura i que, en pronunciar-la, ens comença a alliberar. La paraula ha de ser dita, senyors d'esquerres, per poder fer que les coses siguin. Fiat, que deia Aquell. I la paraula no pot ser segrestada sempre per a l'ofensa o l'insult del que no ens agrada, senyors de dretes. O viceversa.

Foto: CCMA
Article per a la web de la revista Valors (juliol 2019)
També en parlo a


dilluns, de juliol 01, 2019

Gladiator in harena consilium capit



Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat.
Sèneca, Lletres a Lucili 22. I.

Qualis uir talis oratio
Tal mena d'home, tal mena de parlar.
Sèneca, Lletres a Lucili 114. I.

Facile, cum ualemus, recta consilia aegrotis damus.
Quan tenim salut, donem bons consells als malalts fàcilment.
Terenci, Àndria 309.


Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

dissabte, de juny 29, 2019

Viure, saber



Tienes derecho a saber;
también tienes derecho a ignorar.
Pero si de lo que se trata es de vivir
la elección es clara:
¡Apuesta por saber!

Rafael Argullol, poema "12-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 802.
Foto: Carmen Secanella (El País)

dilluns, de juny 24, 2019

Dicendo dicere discunt



Dii facientes adiuuant
Els déus ajuden els qui actuen.
Varró, Del camp 1.1.4

Nequicquam sapit qui sibi non sapit
Coneix en va qui no s'aplica les coses a simateix.
Plató, Hipias major 283b; Llucià, Apologia 5

Dicendo dicere discunt
Aprenen a parlar parlant
Eurípides, fr.333 TrGF

Gladiator in harena consilium capit
El gladiador pren la decisió al lloc del combat
Sèneca, Lletres a Lucili 114.1

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 73-74.

dissabte, de juny 22, 2019

Fe i venjança


Hay un fulgor especial
en los ojos de los hombres
que derriban una estatua.
Esa mirada nos indica que hubo fe
donde ahora aflora la venganza.

Rafael Argullol, fragment del poema "10-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 800.

dilluns, de juny 17, 2019

Sub omni lapide scorpius dormit.



Sub omni lapide scorpius dormit.
Sota qualsevol pedra, hi dorm un escorpí.
Sòfocles, fr. 37; *Diogenià, Parèmies 8.59

Paupertas sapientiam sortita est.
La pobresa té la sort d'estimular la saviesa.
Aristòfanes, Plutus 509-516; Zenobi, Epítome 5.72

Alii sementem faciunt, alii metent
Uns sembren, uns altres cullen.
Livi, Història de Roma 10.24.5; *Apostolius, Parèmies 2.24

Vnus uir ullus uir
Un home sol no és cap home
Eurípides, Fenícies 745; Zenobi, Epítome 3.51

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 70 - 72.

diumenge, de juny 16, 2019

L'amant



El amante, y no el amado,
es el dios, aseguraban los antiguos filósofos.
(...)
No concedían ninguna virtud al receptor.
Ser amado es recibir una gracia,
un regalo no siempre merecido,
a menudo sin compromiso alguno.
El que otorga el don, por el contrario,
tiene que estar dispuesto a todo,
incuso al extremo sacrificio,
como precio a su prodigalidad.

Rafael Argullol, poema "4-II-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 794.
Foto: Reuters, davant dos quadres de Lucien Freud.

dimecres, de juny 12, 2019

Si em necessites, xiula



A Mataró, a la crida de la festa major de les Santes de l'any passat, potser confosos pel nom de l'activitat, un grup d'independentistes van organitzar una escridassada per intentar tapar l'habitual discurs de l'alcalde. Almenys no van ser els ous contra l'alcalde Manuel Mas, el 1999 (l'any de l'última majoria absoluta) o el pastís a la cara al seu primer tinent d'alcalde, dos anys més tard, però la cosa va ser sonada. El precedent de com les gasten els independentistes durant les Santes després d'una majoria socialista fa témer nous episodis. Però tornem a l'any passat. La cosa s'anava escalfant feia dies, com vaig escriure aquí. El caràcter depredador dels humans no deixa passar l'ocasió d'una festa multitudinària per aigualir-la amb les seves propagandes. 

L'èxit aparent de l'operació no va passar desapercebut. Ni el d'altres actes festius amb clares reivindicacions independentistes (que a mi ja m'agafen dormint). El que va passar els següents mesos ja ho coneixeu. Mobilitzacions per demanar a l'alcalde David Bote que "permetés" el referèndum del dia 1 d'octubre, com si depengués d'ell, i mobilitzacions per denunciar "la repressió" i "el 155", també amb requeriments adreçats a l'alcalde, abans i després de la data esmentada. La pressió era tal que CiU va decidir trencar l'acord de govern tot just després de vacances (aquí ho explicava) i fins i tot va intentar una moció de censura, finalment fallida.

Les calculadores treien fum

Així que les calculadores dels partits independentistes, a pocs mesos de les eleccions municipals, treien fum. Totes aquelles persones mobilitzades i actives són vots. A més, el discurs independentista sembla l'únic que té una articulació comprensible i positiva, a dia d'avui. I fora d'alguna manifestació radical, amb molta menys participació, no s'albirava cap reacció semblant en el sentit contrari, o en un atre sentit més favorable a l'alcalde. Si hi havia una calculadora que treia més fum que les altres era la d'ERC. Ja disposava d'una enquesta que li feia doblar en regidors (com finalment ha estat), pràcticament empatats amb el PSC, que també pujava, però molt menys del que ha aconseguit. Tant la situació general de l'independentisme com els errors propis dels seus contrincants interns (la decepció d'una llista unitària que va portar a una candidatura independentista amb un magre resultat o el canvi d'última hora del candidat de Junts per Mataró) presagiaven la possibilitat d'obtenir l'alcaldia concentrant el vot útil independentista. I confiant en el desgast i l'aparent poca mobilització del votant de l'altre bloc.

Aquesta era l'estratègia de l'equip de Francesc Teixidó. Just després de dir que volia ser l'alcalde "de tothom", demanava sobretot el vot "dels que van anar a votar l'ú d'octubre". Així va començar el seu "minut d'or" al debat de Mataró Audiovisual. És obvi que es va equivocar. 

ERC, tres fracassos en dos mesos

El resultat ha donat 13 regidors al PSC, de 27, quan partia de sis, i ha rebaixat el nombre de regidors independentistes. El 2015 n'hi havia 12 (si no comptem els de Volem, que no sé massa on situar-los) i ara n'hi ha 10. ERC tampoc va guanyar les eleccions europees, on va quedar en tercer lloc i a les quals també el PSC va triomfar. I, diguem-ho tot, també va perdre les eleccions generals a Mataró davant una nova victòria socialista. En menys de dos mesos, Teixidó i el seu equip han fracassat tres vegades.

A parer meu, els càlculs d'ERC van obviar un parell de coses, com a mínim. Una, que de vegades el que no veiem també existeix. Un nombre no poc important de ciutadans, davant "els carrers sempre seran nostres", van pensar que "doncs nostres seran les urnes". L'oposició implícita i soterrada al discurs dominant (oposició, opino, més a aquesta situació estèril que viu la política catalana que no tant a la independència) pot tenir molta més força que l'explícita, i fer-se notar quan toca. I la segona, que hi ha un desig de discurs global i transversal, de ciutat, que superi els antagonismes tòpics o les identificacions parcials. Això, Bote, i el PSC, em sembla que ho van entendre una mica més. La diferència del vot socialista a les municipals respecte a les europees, molt més gran, i la recuperació de la segona plaça en les seccions que li són més adverses, després d'una dècada, ho expiquen perfectament.

És clar que possiblement, si no fan una lectura crítica dels resultats i es conformen mirant-se el melic, pot ser que tinguem unes Santes calentes i plenes de xiulets. Cosa que, com s'ha vist, hauria de tranquil·litzar l'alcalde Bote, que dissabte que ve prendrà per segon copla vara d'alcalde. Com Bacall, el votant acudirà encantat tot just sentir es xiulets de Bogart. 

Foto: @matarocat

dimarts, de juny 11, 2019

Veritatis simplex oratio



Feras, non culpes quod uitari non potest.
Suporta, i no ho desaprovis, el que no pot ser evitat.
Publi Sirius, Sentències F11; Gal·li, Nits àtiques 17.14.4

Noles uolens
Voli no vol.
Eurípides, Hècuba 566.

Generosiris arboris statim planta cum fructu est.
L'esqueix d'un arbre molt noble dona fruit immediatament.
Quintilià, Institució oratòria 8.3.76

Veritatis simplex oratio
El discurs de la veritat és senzill.
Eurípides, Fenícies 469


Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 68 - 70.

dissabte, de juny 08, 2019

Pentecosta


Morimos, Espíritu,
sin saciar nuestra sed,
sin gozar hasta la extenuación,
sin traspasar la frontera del misterio,
sin conocer la raíz primera.
¿Cómo no vamos a necesitar, Espíritu,
que nos regales otra vida
para empezar de nuevo?


Rafael Argullol, poema "17-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 776.
I·lustració: El Greco, Pentecosta1597-1600, Museu del Prado, Madrid.

dimarts, de juny 04, 2019

Testimoni d'avi



Alguns amics més grans que jo, jubilats de no fa massa, estan estrenant la seva condició d'avis. Malgrat les aparents queixes sobre les noves obligacions de cangur, t'ho diuen amb un somriure d'orella a orella. Reviure l'etapa de cuidar infants, sense l'estrés de la compaginació amb la feina i sense tantes reponsabilitats com quan eren pares, és una perspectiva magnífica. També patiran el distanciament de l'adolescència, segurament, però es disposen a viure aquest dejà vu amb un sincer entusiasme. A mi em fan molta enveja i participo amb ganes quan expliquen les seves anècdotes rejovenidores.

Pel que veig, els pares d'avui són una mica més tiquis-miquis que els que ens van tocar a a nostra generació, en matèria educativa. Potser reneguen dels deures, però omplen el temps dels seus fills de nombroses activitats extraescolars. Per poc que puguin, participen activament a les reunions i en les seqüel·les que provoquen als endimoniats grups de whatsapp. I hi ha aquest model de família perfeccionista, com tan bé critica Gregorio Luri, que sovint desplega un excés de protecció i teorització sobre l'educació dels fills, en nombre cada cop menys nombrós, per cert.

Tot i aquest control, és inevitable la influència de multitud de factors, en l'educació dels fills, a banda de la dels mestres o pares. A més de la indomable informació via pantalles o de la lògica imitació dels companys de classe, entre d'altres, a mi em sembla importantíssima la que proporcionen els avis, sovint sense adonar-se'n.

Els meus avis, per exemple, sobretot els materns, que vivien a casa, estic segur que han tingut una influència decisiva en la meva formació. La transmissió de la tradició, per exemple, un factor que a les generacions actuals els sembla completament prescindible però sense el qual no tenim ni tan sols res contra el que viure, a mi m'ha vingut fonamentalment per ells. O la riquesa d'una llengua apresa abans de la guerra, o entendre algunes actituds que aleshores em semblaven marcianes, o la passió per la lectura o l'art (si un té la sort que vaig tenir jo) i altres interessos relacionats. O l'aventura de descobrir amb ells l'òpera o alguns viatges. Quan hi penso, m'impressiona i només em sap greu haver-me'n adonat abans d'haver-los-hi agraït. Un dels motius, aquest de l'agraïment, pel qual val la pena creure en la vida eterna, una altra cosa en la que ells creien incondicionalment.

Els meus amics que ara són avis tenen, de fet, aquest repte. Més enllà de contribuir explícitament a l'educació dels seus nets, responent quan pregunten o ajudant-los en la funcionalitat del món que descobreixen a cada minut (tot i que amb la tecnologia segur que és al revés), el que més influirà sobre la seva vida serà el seu testimoni, el que fan i el que no fan, i com ho fan, el que diuen i el que callen, el que valoren o rebutgen. No necessàriament seran un exemple (ja he dit que la tradició serveix també per refutar-la, almenys en part), però sí un referent. I la seva absència, seria una pobresa que no ens podem permetre. Això sí, que s'oblidin de veure'n els resultats i més encara de cap agraïment. Senyal que els nets tindran una vida llarga i envelliran i, per poc que puguin, faran el mateix a altres nets. I si hi ha cel, ja comentarem la jugada.

Article per a la versió digital de la revista Valors

dilluns, de juny 03, 2019

Ex aspectu nascitu amor


Ex aspectu nascitu amor
L'amor neix a partir de la mirada
Virgili, Bucòliques 8.41; Diogenià, Parèmies 4.49.
Posterioribus melioribus
Els segons intents surten millor.
Plató, Lleis 7 2 3d-e; Zenobi, Epítome 3.15


Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, pp. 67, 69.

diumenge, de juny 02, 2019

Dues sèries


Això d’estar abonat a una plataforma de televisió ha de tenir els seus avantatges. Un d’ells és poder veure senceres dues sèries de que tenen com a comú denominador la vida d’una parròquia i un clergue i amb les seves contradiccions. Totes dues són d’excel·lent factura, se situen clarament al món contemporani (pèrdua de fidels inclosa) i tracten el tema amb respecte i seriositat.

La primera és “Algo en que creer” (2017; 20 episodis, 2 temporades), danesa, del mateix director de la gran sèrie política “Borgen”. Se centra en una família d’un pastor protestant (religió majoritària, d’Estat) de vida no massa catòlica, diríem si fos un acudit, però enormement rica en matisos en les seves contradiccions. Hereu d’una nissaga de pastors, veu amb angoixa la dificultat de la transmissió, tant a la seva família com al conjunt de la societat, on ha de competir amb ofertes més atractives, amb noves espiritualitats i religions (atenció a tractament de l’islam), amb nous models de vida personal i amb un llenguatge desconfiat de l’herència cristiana, començant per la mateix concepte de Déu. A banda, et pots fer una idea bastant aproximada de com funciona l’Església del Poble Danès i el seu rol cultural, social i polític, i del luteranisme en general.

La segona és anglesa, “Broken” (2017, 6 episodis,1 temporada), el protagonista de la qual és un capellà catòlic (religió minoritària) de la regió industrial del Nord d’Anglaterra, en un barri de classe obrera. El fil conductor és la indagació interior sobre si el pare Michael Kerrigan és digne o no de seu sacerdoci. Amb un passat de tronera i una infància marcada pels abusos sexuals (d’un capellà), amb una mare malalta i un barri amb seriosos problemes que acaben passant per la sagristia, com a rector pren decisons sense saber si són les encertades, s’implica sense saber mai on rau el límit, i dubta de vegades sobre la confiança amb Déu a la qual deriva els seus dubtes.

Res, que us les recomano i en parlem. Per exemple, a la parròquia.

Article a la revista Foc Nou (maig 2019)

dissabte, de juny 01, 2019

Apassionadament atents


Y lo mismo sucede a los pueblos,
apasionadamente atentos a lo superfluo,
pero ciegos frente a los pequeños fuegos
que el viento de la Historia
transformará en grandes incendios.

Rafael Argullol, fragment del poema "20-I-2014" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 779.
Foto: AFP

dimecres, de maig 29, 2019

L'independentisme i les rendes

(Quadre: Santi Demajó)

S'ha tornat a repetir (i es repetirà). Si vinculem les dades electorals de diumenge de les seccions censals de Barcelona, per exemple, amb les útimes dades sobre renda familiar disponible d'aquestes mateixes seccions, segons ha publicat a Twitter en Santi Demajó (vegeu també aquest fil d'Àlex Tarroja o aquest gràfic de Marçal Farré), en podem treure aquestes conclusions tal i com ell mateix descriu:

- BComú i PSC amb màxims a rendes baixes
- ERC, CUP i BCAP amb màxims a rendes mitges
- JxCat i CsV amb màxims a rendes altes
- PP i VOX amb mínims a rendes mitges

Les enquestes del CEO revelen també la diferència entre el nivell de renda i les preferències polítiques per per partits o per la independència: a més renda, més favorabes.

La revolució de la classe mitjana

El periodista especialitzat en demoscòpia Carles Castro, ja advertia el 2012 a La Vanguardia, a l'inici explícit del procés, i just abans de les eleccions al Parlament, que l'independentisme consistia en una "revolució de la classe mitjana". I hi afegia "este grupo lo forma una clase media hiperparticipativa (y la mejor muestra de ello fue la manifestación del 11-S); es decir, una suerte de minoría determinante (ese concepto que con tanta perspicacia maneja el historiador Ucelay-Da Cal), cuyo peso cualitativo en el devenir político y social desborda el meramente cuantitativo".

Podem pensar que el fenomen es dona a Catalunya (i d'alguna manera a Espanya) per les circumstàncies evidents del cansament de model polític i territorial vigent, accelerats per la duresa i la durada de la crisi econòmica de fa dotze anys. Sense deixar de ser cert, només que obrim el zoom veurem fenomens sembants arreu del món, sobretot l'occidental, amb conseqüències polítiques i econòmiques de gran magnitud. Francis Fukuyama deia a The Wall Street Journal (trad. aquí). el 2013, que l'aparició d'una nova classe mitjana global de la qual els estudis prediuen que pot arribar a ser més de la meitat de la població mundial el 2030. A banda de fer salivera als operadors econòmics per aquest nou mercat gobal, Fukuyama reconeixia que "la classe mitjana ja no vol només tenir seguretat sinó també opcions i oportunitats. És més probable que optin per l'acciós si la societat no aconsegueix complir amb les seves expectatives de millores econòmiques i socials, que creixen amb rapidesa". Tot això just abans del trumpisme i derivats (Bolsonaro, Brèxit, etc.) i en plena efervescència de la nostra epopeia catalana.

Dos advertiments

Ja sé que la lectura materialista dels fenòmens polítics no està de moda, però m'ha semblat interessant deixar-ne humilment constància en aquest blog. Almenys, per dos motius. El primer, per contextualitzar sense tòpics el moviment independentista, per explicar el miratge de"majoritari" i els seus límits evidents quan pretén sense èxit eixamplar-se electoralment, més enllà dels sentiments de pertinença o les absurdes apel·lacions morals endogàmiques (referents a la "repressió". a la pressumpta manca de llibertats i drets,etc...). 

I, en segon lloc, per advertir a tots aquells que pensen que en poden prescindir, de la classe mitjana; sobre la necessitat de donar respostes a les expecatives de fons de les quals parlava Fukuyama dins d'un projecte global que no exclogui aquests sectors. Amb el risc que els exclosos, finalment, siguin ells i els sectors que representin. La màxima que Jaume Balmes dirigia als conservadors espanyols em sembla avui ben aplicable, tant per conservadors com per progressistes: "Si no vols revolucions, fes evolucions".

Però la vella aliança socialdemòcrata que uneix els interessos de les classes populars amb les classes mitjanes, que no oposa la seguretat al dinamisme sinó tot el contrari, i que renuncia al poder d'una classe sobre una altra, em sembla avui més vigent que mai. Més necessària que mai.

dilluns, de maig 27, 2019

Un mal amagat


Malum bene conditium ne moveris
No remoguis un mal que està ben amagat
Diogenià, Parèmies 6·54;

Ignem igni ne addas
No afegeixis foc al foc
Plató, Lleis 666a; Plutarc, Moralia 123e

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, p. 63.

dissabte, de maig 18, 2019

Enigma



Ninguna frontera es tan sutil
como la que separa al hombre del enigma:
el cobarde la rehúye,
el honesto la respeta,
el osado la atraviesa.

Rafael Argullol, poema "8-XII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 736.
Il·llustració: J.A.D Ingres, Èdip i l'esfinx (1808-27); Museu del Louvre, París.

dimecres, de maig 15, 2019

Bermejo i el penis de Jesús


Com que queden quatre dies, literalment quatre (s'acaba el diumenge 19 de maig), em permeto de recomanar-vos amb entusiasme que correu a veure l'exposició sobre Bartolomé Bermejo que hi ha al MNAC. Produïda conjuntament amb el Museu del Prado, recull obres disperses pertot el món d'aquest pintor segurament jueu convers, encara en el gòtic però amb influències flamenques. Aquí és conegut sobretot per ser l'autor de la Pietat Desplà, recentment restaurada, que habitualment es venera a la Catedral de Barcelona. A Bartolomé de Cárdenas (Còrdova 1440 – Barcelona 1501), àlies el Bermejo pel pèl roig, el seu origen jueu podria haver estat la clau tant dels seus sovintejats canvis de residència com, i aquí és on em vull aturar, en el seu programa pictòric.

Bermejo atén amb entusiasme els encàrrecs, tant de nobles o prohoms com de clergues, que tenen temàtica religiosa. I s'hi esforça amb totes les seves habilitats tècniques i la seva sensibilitat, el producte de les quals desprèn una bellesa evident, tant pels gustos d'aleshores com els d'avui. Però es reserva, sobretot, algun detall no poc important. El gòtic, de fet, té com una de les seves característiques la humanització de Jesús, en contraposició, per exemple, al Crist Majestat del romànic. No en va serà continuat per un moviment més antropocèntric, com el Renaixement. En aquest context, doncs, l'aportació de Bermejo queda un pèl dissimulada, o justificada. El seu detall consisteix en incrementar la humanització de Jesús rebaixant les connotacions divines. 

Aquest prurit jueu, per al qual Jesús no pot ser el Messies ni molt menys Déu (o Fill de Déu, o l'Encarnació), podrem contemplar-lo, per exemple, en la magnífica adoració des reis, on el públic del fons -jueus- no porten el cap tapat amb barrets o gorres, contra el gest de descobrir-se que mantenen sant Josep i els tres savis. A banda de fer visible la realitat jueva (que la cutura imperant i els poders públics tendien a amagar i reprimir, com vivia ell mateix), el pintor fa explícit aquesta "simple" humanitat del Crist.

L'altre exemple ens el dona la representació del penis de Jesús en les escenes en les quals apareix nu, sense l'habitual prenda de la iconografia tradicional. Un Jesús que micciona i té sexualitat, sembla recordar-nos, exactament com cadascú de nosaltres, tot i que la "divinització" ho vulgui tapar. Bermejo ens posa davant l'evidència de la humanitat de Jesús, que hi és radicalment. De fet, indagant "contra" la divinització del Crist, Bermejo ens està explicant la radical humanitat de Déu. Quatre segles abans de Nietzsche. Un Déu que només és possible si compta amb nosaltres (de fet, era això l'Aliança de la tradició jueva), però amb "tot" nosaltres: la nostra finitud, les nostres contradiccions, el nostre cos, les nostres realitats, els nostres encontres i relacions, els nostres pobres. I el nostre penis.

Il·lustració: Bartolomé Bermejo, Davallament de Crist als llimbs (detall) S. XV. MNAC (Barcelona)

dilluns, d’abril 29, 2019

Iconofília


Oculis magis habenda fides quam auribus.
Cal tenir més confiança en els ulls que en les orelles.
Horaci, Epístoles, 1.18.70 (...)

Erasme de RotterdamNo puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, p. 63.

dissabte, d’abril 27, 2019

La realitat



Nosotros engendramos la luz
al mirar al sol.
Nosotros provocamos la lluvia
al mirar las nubes.
Nosotros inventamos la oscuridad
al mirar la noche.
Nosotros concebimos lo divino
al mirar las almas.
Nosotros proclamamos la belleza
al mirar los cuerpos.
El universo no existiría
sin nuestra humilde mirada.
El mundo se desvanecería
si nuestros pobres ojos no se posaran sobre su piel.

Rafael Argullol, poema "7-XII-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 735.

dilluns, d’abril 22, 2019

Mainstream


Per publicam uiam ne ambules
No vagis pel camí que tothom transita
Pitàgoras = Jeroni, Contra Rufí, 3.39 (...)

Extra publicam uiam ne deflectas
Not'apartis del camí que tothom transita
Pitàgoras = Laerci, Vides de filòsofs, 8.17

Erasme de Rotterdam, No puc no parlar, Edicions de La Ela Geminada, Girona, 2018, p. 63.
Foto: El País

diumenge, d’abril 21, 2019

Cada dia és un diumenge de ressurrecció


Domingo de Resurrección:
pero cada día es un domingo de resurrección,
del mismo modo en que un viernes de muerte
-ese Viernes Santo de la Crucifixión-
puede caer sobre nosotros en cualquier jornada.
(...) Y cuando,al fin, llega en viernes de muerte,
¿quién no aspira silenciosamente
a despertar en un domingo de gloria?

Rafael Argullol, poema "8-IV-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 115.
Il·lustració: Piero della Francesca, La Ressurrecció de Crist, (1450-1463) Museu Cívic de Sansepolcro (Itàlia).

divendres, d’abril 19, 2019

Un amor sense nom


Viernes Santo: nadie sabe
por qué se llama santo a este viernes,
nadie se acuerda de ti.
Yo sí me acuerdo.
No creo en ti,
ni en ninguna de las necedades
que durante siglos
se han dicho a propósito de ti.
Incluso, en otra época,
abominé de todo lo tuyo.
No obstante, me acuerdo de ti.
Te veo calumniado, solo,
ensangrentado, vencido,
a punto de expirar
entre tiniebla y locura,
Y siento por ti
un amor sin nombre.

Rafael Argullol, poema "6-IV-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 113.
Foto: Sala amb el Crist de Velázquez, al Museu del Prado, Madrid.

dilluns, d’abril 15, 2019

La bondat letal



"La manzana de Eva, la caja de Pandora, la matanza de una bestia totémica en los cuentos indoamericanos. (...) Las consecuencias son las irremediables insinuaciones del mal dentro de la gracia y la inocencia bucólica primordial (...). 

La crueldad y la rapacidad son «orgánicas» en la neurobiología de la especie. (...) El kapo del campo de concentración, los encargados del gulag o los responsables de la «cura de agua» en Guantánamo son bastante «normales»; individuos comunes y corrientes."

George SteinerFragmentos, Ed. Siruela, Madrid,2016, pp. 39, 42.

diumenge, d’abril 14, 2019

Sospitós



Aclamado por la multitud,
atravesó la ciudad como un héroe vencedor.
Había llegado desde muy lejos,
desde el otro lado del mundo,
desde la vertiente oscura de la imaginación.
Nadie había recorrido un camino semejante.
Así lo intuyó el pueblo
expresándole alegremente su entusiasmo.
Todos auguraban un tiempo de concordia.
Por fin, un salvador.
Cinco días después,
olvidadas las razones de tanta celebración,
el héroe fue prendido y ejecutado.
Alguien que ha llegado desde tan lejos
es necesariamente sospechoso.

Rafael Argullol, poema "24-III-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 476.
Foto: Processó de les palmes a la Vall d'Elda (Jesús Cruces, 2014)

dilluns, d’abril 08, 2019

Èsquil i les telenovel·les



El número de hombres y mujeres equipados para asimilar una síntesis kantiana a priori, un soneto de Shakespeare o la teoría delas cuerdas puede seguir siendo mínima. Una mayoría  incalculable de la humanidad elegirá ver telenovelas en vez de leer a Esquilo; hará del fútbol una religión global, y considerará al pensamiento abstruso como algo cómico o vagamente amenazante.

George SteinerFragmentos, Ed. Siruela, Madrid,2016, p. 34
Vídeo: Faemino y Cansado: "Qué va, qué va, qué va Yo leo a Kierkegaard"

dissabte, d’abril 06, 2019

Insomni



El insomnio
es terrible y clarividente
como el ángel rojo que recorre las praderas.
Nos invita a morir
con múltiples muertes,
nos incita a la vida
que no nos atrevemos a vivir.

Rafael Argullol, poema "28-X-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 695.

dimecres, d’abril 03, 2019

L'orgasme concord



Ninguna lógica, ninguna asimetría razonada enciende al amor. (...) El orgasmo concorde (probablemente raro) es lo más cercano que hay en la experiencia humana a la abolición del yo, a sumergirnos en otro; es una traducción simultánea en el sentido más profundo

George SteinerFragmentos, Ed. Siruela, Madrid,2016, pp. 21 - 22
Il·lustració: Hieronymus Bosch, El jardí de les delícies (fragment), 1503–1515, Museu del Prado, Madrid.

dissabte, de març 30, 2019

L'inesperat



Cuando lo inesperado,
en su maravilla, en su misterio,
se abalanza sobre nosotros
y divide nuestra vida en dos mitades,
nos sentimos nacer de nuevo tras una muerta
y nos proclamamos héroes de nosotros mismos.

Rafael Argullol, fragment del poema "22-X-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 689.
Il·lustració: La conversió de Sant Pau de Luca Giordani (c. 1690).Musée des Beaux-Arts de Nancy.

dilluns, de març 25, 2019

L'amistat traïda



La amistad es la compensación de la existencia humana,su inmediata recompensa (...). Al mismo tiempo, no hay dolor más persistente, ninguna cicatriz más irremediable que la de la amistad traicionada.(...) La causa puede ser una palabra expresada con descuido, un gesto intrascendente. (...) La voz silente de la amistad puede más que la agonía.

George Steiner, Fragmentos, Ed. Siruela, Madrid,2016, pp. 17 - 18

dissabte, de març 23, 2019

Els quatre camins


Los cuatro caminos del héroe:
Ícaro asaltando el cielo,
Orfeo encantando el infierno,
Ulises retornando a la patria,
Edipo alejándose de la patria.
Nuestros cuatro peligros.
Nuestras cuatro posibilidades.
Nuestras cuatro puertas.
Nuestras cuatro curaciones.

Rafael Argullol, poema "16-X-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 683.

dilluns, de març 18, 2019

Ruïnes



I jo, per exemple, no tinc res a dir de l'escenografia de les ruïnes. El que em pertoca, només, és la diversitat de sargantanes, rates, dragons, insectes, papus, cucs, i tota mena de bèsties rares que solen viure en les fluïdes ruïnes que canten els poetes.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 615.
Il·lustració: Vista imaginària de la Gran Galeria del Louvre en ruïne (1796), de Hubert Robert. Museu del Louvre,París.

dissabte, de març 16, 2019

El temps de l'àliga



Si algún día acaba el tiempo de los felinos
-el de la amistad,el dela furia, el del amor,
el de la pasión recompensada,
el de la fuerza, el de la osadía, el de la delicadeza,
todo aquello que es propio del tiempo delos felinos-
nunca debe llegar el de los buitres,
con su desgarro, con su usura,
con su aperitivo de carroña,
sino el tiempo de las águilas,
melancólico, solitario, sin esperanzas
y, no obstante, desde la altura, libre.

Rafael Argullol, poema "10-X-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 677.

dilluns, de març 11, 2019

Només les oblidaren


I Dorotea estimà Hermann des delprimer dia, sense foc, però tampoc sense cap gust de cendra. Arribaren a formar una harmonia vivent, l'harmonia vivent de la rutina. Fou una vida com la de tothom, sense pena ni glòria. Tingueren salut, deu mil marcs al banc i una gran capacitat admirativa. És el que es necessita per ser feliç. No traïren, potser, cap de les seves idees. Només les oblidaren. Els fou molt factible. L'alemany creu que la llibertat és una cosa com la gimnàstica rítmica.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 536.

dissabte, de març 09, 2019

La batalla



La batalla duró tres noches:
en la primera,
no se declararon ni vencedores ni vencidos;
en la segunda,
todos se proclamaron vencedores;
en la tercera,
sólo había vencidos.

Rafael Argullol, poema "30-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 667.
Foto: El Confidencial.

divendres, de març 08, 2019

Usos i abusos


Sí, els recents casos descoberts d’abusos sexuals a menors de clergues catalans, especialment els que afecten a l’Abadia de Montserrat, són magnificats pels mitjans necessitats de carn de canó, aviven l’anticlericalisme i altres factures pendents i són un percentatge ínfim del conjunt de casos que es registren d’aquesta tipologia delictiva. Sí, en la majoria d’ells són fets de fa vint, trenta o quaranta anys enrere, amb alguns dels seus protagonistes morts (per tant, sense possibilitat de defensa) i, sobretot, amb una percepció d’aquest ingominiós delicte absolutament diferent, molt més permissiva, que ho és en l’actualitat. Sí, l’actitud d’uns quants individus no pot malmetre la imatge i l’honor del conjunt. Sí, no podem convertir tots els conflictes en un judici permanent, en causa general, en absència de perdó. Sí, sí.

Però dit tot això, em sembla que la reacció oficial de l’Església catalana (i la d’alguns fidels més montserratins que Montserrat) davant la recent proliferació de testimonis de víctimes amb acusacions molt greus als mitjans de comunicació ha estat insuficient i, també a parer meu, contraproduent. Proliferacions de perdó públic, sense cap penitència. Ni cap dimissió. Absència de justificació de l’evident encobriment allargat anys i panys d’un delicte tipificat al Codi Penal. Creació de comissions ad hoc ...i a dit. Defensa de l’honor de la institució i, en molts casos, cap defensa de l’honor de les víctimes. Ni piu de l’evidència d’una realitat homosexual que és tabú i que dins de l’armari fa més mal que bé.

Em temo que hi ha dos “signes dels temps” que no hem acabat d’entendre. El primer, que associa obertament la paraula ”hipocresia” a la nostra estimada Santa Església, sense massa distincions. El segon, absolutament sensible al caràcter depredador del rol masculí del poder. Si no som capaços de veure’n la crida de l’Esperit al seu fons, en poc temps obtindrem convertir del tot Montserrat i les nostres parròquies en un objecte turístic. Que això no està en crisi.

Publicat a l'últim número de Foc Nou (febrer 2019). Foto: El Periódico.

dilluns, de març 04, 2019

Llengües mortes




Era malenconiós veure un home que havia tingut tanta afectació pels cavalls de sang i les dones belles convertit en professor de llengües mortes.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 536.

dissabte, de març 02, 2019

La llum



Más importante que la luz
es la luz de unos ojos
que nos conducen a la luz.

Rafael Argullol, poema "12-IX-2013" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 649.
Il·lustració: Detall de La noia de la perla, de Vermeer de Delft (1665-1667), Museu Mauritshuis, La Haia.

dijous, de febrer 28, 2019

Baños, Reguant i el feixisme


Amb això de Vox s'ha posat de moda parlar de "com combatem la ultradreta". A Mataró ja ens ho vam preguntar fa vuit anys amb la irrupció de PxC a l'Ajuntament, de manera que portem una mica de carrerilla. Ara no us sabria dir si hi ha una bona manera, o n'hi ha més d'una, o si depèn. Però sí que penso que el que cal fer, en una societat democràtica, és utilitzar arguments i que, en canvi, una mala manera, és la d'evitar-los. Exactament que amb qualsevol altre adversari polític, sobretot si fan propostes concretes. I no tenir por d'admetre arguments aliens, o la perspectiva de l'altre, en la defensa dels propis. 

Si preocupen els efectes de la immigració i la ultradreta té una proposta maximalista (o, senzillament, impossible), la pitjor resposta és dir-los xenòfobs, tot i que segurament sigui aquest el valor que les impulsa. El resultat és que al damunt de la taula dels que han expressat la preocupació hi haurà una sola proposta (descabellada, potser, però proposta) i un adjectiu que tanca tota possibilitat de diàleg i, per tant, de contra-propostes. 

Exactament passa així amb la resta de preocupacions políticament incorrectes que de sobte troben un canal d'expressió, un marc mental que s'hi adequa. El temor a les conseqüències no previstes dels canvis culturals, econòmics i de costums són, crec jo, el principal cau de cultiu d'aquest creixement. Ho hem vist amb el recent conflicte del taxi, o amb la perplexitat del rol masculí davant l'empoderament de les dones o dels gais, o amb l'estupenda Dinamarca del sud que els espanyols ens estan prohibint. I ho veurem cada vegada més amb exemples quotidians. "¿Com és que la gent no creu en el que creiem els moderns si és tan bo?", ens preguntarem abans de proferir els devaluats epítets que resolen la incògnita, per dir que encara, pobrets, no ho han entès. I nosaltres sí, per favor. Sempre passa el mateix: que no mirem la factura del món collonut que ens pensem que tenim a la cantonada. No en calculem els costos i, quan algú ens porta la nota a la taula, el culpem de no afegir-se a la festa.

Un exemple de tot això que dic es va produir ahir en aquest judici que retransmeten com si fos un reality pels fets del setembre i octubre de 2017. Dos exdiputats de la Cup, Antonio Baños i Eulàlia Reguant, no sé si premeditadament o no, van negar-se a respondre l'acusació popular que exerceix Vox en l'esmentada causa. En temps de Twitter (aventures heroiques de deu segons), el gest té la seva gràcia. Però la llei, aquí i en les democràcies més lluents de l'Univers, negar-se a respondre fent de testimoni està prohibit, t'agradi o no qui fa l'acusació popular. D'entrada, se'ls ha aplicat una sanció de 2.500 euros  a cadascú i, en cas de negar-se a rectificar, les conseqüències penals poden continuar. 

La causa dela negativa és el seu desacord amb que s'admeti l'acusació popular d'un "grup feixista", desacord que, processalment, tocava fer-lo quan se l'admeté. Però el que trobo més important, jo, és que ens neguem a respondre algú només perquè és un feixista. A mi em sembla, en canvi, que si la confiança en el propis arguments és sòlida, no ens ha de fer por ni basarda respodre un feixista. Ni al mateix diable, interlocutor privilegiat de Nostre Senyor al desert, recordem-ho ara que ve la Quaresma. No sigui que els seus acabin sent els únics arguments sobre la taula dels que tenen més preocupacions que orgull (o això que ara en diuen dignitat) i facin la tria que tots sabem que ens perjudica. Per això deia que potser sí que era premeditat.

dilluns, de febrer 25, 2019

Barroc



La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passat els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l’essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretenciosa, més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartóem produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l’única forma d’especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, més gràcia, seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 496.
Foto: Retaule barroc de Santa Maria d'Arenys de Mar (Pau Costa, 1638)