dilluns, de febrer 29, 2016

Els enemics



No feia broma l'insomne Cioran quan afirmava que, com que l'amistat és incompatible amb la veritat, l'únic diàleg que val la pena és el que mantenim amb els nostres enemics.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 89.

dissabte, de febrer 27, 2016

Tubercle



Una arrel o un tubercle és el desig:
vol fer-se tija, fulles,
flor.

Manuel Forcano, Fragment del poema "En aquell bar", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014, pàg. 39.
Imatge:  
Caspar Plautius (Honorius Philoponus), 'Nova Typis Transacta Navigatio. Novi Orbis Indiae Occidentalis' ,  1621Digital Library of Rare Books University of São Paulo en Brasil, 

dissabte, de febrer 20, 2016

No ets tu



No t'escarrassis a entendre
tot allò que dintre teu
retruny.

(...)

Que res de tot això no t'amoïni.
És com la roba que vesteixes cada dia:
té la teva forma
però no ets tu.

Manuel Forcano, "No ets tu", a Ciència exacta, Ed. Proa, Barcelona, 2014.
Imatge: Salvador Dalí, Venus de Milo amb calaixos  (1936), Museum Boijmans Van Beuningen, Rotterdam.

divendres, de febrer 19, 2016

Dinou



Grinyola el temps i s’escola la mica
de vida que tenim. Entre la runa
d’ulls que eren transparents i ara són tèrbols,
una rata castrada escodrinya records.
Per què tanta insolència?
No, l’hivern no ens durà cap resposta.
Nedem en l’aparença de l’animal efímer.
El món que hem conegut
se’ns podreix d’abundància.

Narcís Comadira, "Situació", a En quarantena, Ed. Empúries, Barcelona, 1990, p. 69.
Foto: meva, de la pedregada de dilluns.

dilluns, de febrer 15, 2016

El món rural és clàssic



Com en els textos (...) [dels] clàssics, al món rural es donava per fet que el ritme del temps no és governable, que tot el que passa ha de passar i que, per tant, no serveix de res queixar-se'n o teatralitzar inútils gestos d'indignació.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pàg. 41.
Il·lustració: L'Àngelus arquitectònic de Millet, de Salvador Dalí (1933), Museu Reina Sofia, Madrid.

dissabte, de febrer 13, 2016

Cap esbullat



Sóc el cap esbullat d'una corda ben trenada que m'arriba del passat.

Enric Casasses, fragment de "Tal, tal", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 109.

divendres, de febrer 12, 2016

Les brases de la Maria Escalas

Conec la Maria Escalas de fa molt de temps. Entre d'altres coses, vam seure junts en alguna classe i sempre em recorda un comentari meu agut sobre les seves cames que a mi, en canvi, em costa de recordar. No les cames, però. Però ens coneixem de més coses, no hem perdut contacte en tots aquests anys, i sé que una de les seves gràcies, només una entre tantes, consisteix en escriure molt bé. Ho comprovem de tant en tant al seu blog i al llibre on hi va recollir algunes de les entrades, publicat fa pocs anys.

En aquest sentit, tots sabíem que havia enllestit una novel·la, que va tenir la sort de trobar un editor i que ben aviat veuria la llum, cosa que es produí el passat mes de gener. L'he llegit i vaig anar a la presentació que s'en féu fa uns dies a la llibreria Dòria, a Mataró, embotit entre la gent entre la porta de la sala i l'ascensor. "Un èxit com el dia de la Care Santos", em va dir la llibretera. Avui m'han dit que va per la segona edició. Jo, que poques coses em fan tan feliç com els èxits dels meus amics i conciutadans, estic contentíssim. I m'imagino que la Maria deu estar com un flam.

La novel·la porta per títol Abans que el teu record torni cendra (Ara Llibres, Barcelona, 2016) i narra la difícil vida d'un capellà de poble, a Mallorca, durant la Guerra Civil, amb un pròleg de la Guerra de Filipines (on ens pensàvem que ho havíem perdut tot, innocents) i un epíleg de les darreries d'aquest mossèn ple de dubtes i contradiccions (com tots nosaltres, esclar). Farcit també amb una colla de personatges gens secundaris que doten a la trama d'un aire lluminós i teatral. Dues coses voldria destacar-ne. Un, sobre el pes de la memòria i, dos, sobre el llenguatge.

Em temo que un dels incentius d'escriure, en general, consisteix en preservar de l'oblit tants i tantes coses que veiem amenaçades. Ho diu, per exemple, Josep M. Castellet quan pretén explicar la prolífica producció, i el seu variat contingut, de Josep Pla, gairebé com fent inventari. És, de fet, el material de moltes novel·les, de forma explícit i implícita. I l'èxit de biografies de la infantesa, posem per cas, en els llibres de l'actual panorama català, mostren que, a més, el públic respon a aquest estímul. La gràcia, però, de les novel·les -com ens va ensenyar Kundera al seu famós assaig- consisteix en fer-hi passar una vida que es transforma, i narrar aquesta transformació. En el cas de la novel·la que ens ocupa, segons ens va dir la Maria el dia de la presentació, el material amb què està feta sorgeix dels records, sobretot, dels avis de l'autora. Abans que aquests records es tornin cendra, o sigui, mentre siguin brasa, quan encara cremin i escalfin, la Maria ha volgut fer-ne una història, barrejant records i ficció, cosint-la amb el fil narratiu que he exposat més amunt.

L'altre aspecte que a mi em crida l'atenció del llibre, a banda de la seva estructura de flash-backs (lògic si la memòria hi té un paper tan destacat), consisteix amb el llenguatge. L'ús de formes genuïnament mallorquines o de paraules que semblen arrencades de fotos sèpia poden ser un fre o un al·licient, depèn de com t'ho prenguis. Per mi, curiós com sóc, ha estat això últim. No conec gens Mallorca, però em temo que també de les cendres de la memòria ha volgut rescatar, la Maria, aquesta llengua que aquí, a la Catalunya central, com segurament passa amb totes les llengües a tot arreu, està empobrint-se de manera alarmant. Mentre encara sigui brasa, mentre cremi i escalfi, mentre encara pugui foguejar si troba bon vent, gaudim-ne. La subtilitat i complexitat de la realitat la necessita així.

dilluns, de febrer 08, 2016

Món twitter


Incapaços de descriure, qualifiqueu. teniu tots vocació de jutge. Us encanta formular sentències. ja no sabeu narrar les vostres aventures, anècdotes o vivències. Només sou capaços d'expressar els sentiments que aquelles aventures, anècdotes o vivències us han suscitat.

(...) A l'anomenada blogosfera i també als webs informatius, hi ha una tendència irrefrenable al comentari taxatiu, irrefutable.

Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 32, 33.

dissabte, de febrer 06, 2016

Plens de mi



Em tenen i em rebutgen. Perquè estan plens de mi i no en volen saber res. I aquest no voler saber-ne res és una crosta, que també la tinc, i que ha agafat aquest nom: «jo».

Enric Casasses, "Poema", a De la nota del preu del sopar del mosso, Ed. Terrícola, Granollers, 2015, p. 89.
Il·lustració: Antoni Tàpies, "Infinit" (1988)

dimecres, de febrer 03, 2016

Tenir-los per corbata



Les empreses amb més èxit al món d’internet (Google, Facebook, Apple) tenen com a característica comuna, entre d’altres coses, la imposició de vestir informal. L’horitzontalitat de les seves estructures jeràrquiques (que combinen amb un fort hiperlideratge) s’ha de plasmar també en la indumentària i en l’aspecte extern de les oficines. Pocs despatxos, a simple vista no saps qui “mana” ni qui fa què… i cap corbata. Les empreses han tret la “sotana” als seus “capellans” en un procés de “secularització” que pretén eliminar o diuminar  els trets jeràrquics, en un ambient de canvi de la percepció de les relacions laborals que tan bé ha descrit Byung-Chul Han a La sociedad del cansancio. L’esborronament de les relacions empresari / treballador (amb l’increment dels autònoms, per exemple) tendeix a autoculpabilització i l’autoexplotació d’aquest últim, ve a dir.

Tothom, però, sembla encantat amb aquest paradigma. Al món de la política passa exactament el mateix. Fa encara no deu anys, ens estranyava veure tot un conseller en cap que no duia corbata i ara, la urgència de la “proximitat” imposa la progressiva desaparició d’aquesta prenda a tots els polítics (homes), associada precisament a la “distinció” (que fa distint, o potser distant), a la jerarquia i a una certa solemnitat. El govern grec n’és l’abanderat i d’aquí a quatre dies dur corbata serà un anacronisme, potser. Hi ha prejudici ideològic, doncs, i hi ha també una coartada contra l’”uniforme” de polític. Això sense advertir que tothom vagi de “casual” és una altra uniformització.

La forma com vestim és un llenguatge, fins i tot quan ens entestem en vestir com “no toca”. Si tinc una cita amorosa m’afaitaré, em vestiré i perfumaré de manera molt diferent que si surto a buscar bolets. Si tinc un casament, no aniré com si anés a la platja. Si tinc una entrevista de feina procuraré fer una mica de goig, si treballo en una cereria segurament vestiré diferent que si reparteixo copes en una barra americana... Aquests usos de llenguatge implícit, que facilita notablement la comunicació (què sóc, què vull, quin respecte tinc…), van sofisticant-se a les mil casuístiques que ens ofereix la vida.

El problema, doncs, no és tant la desaparició, o la minimització en els seus usos, de la corbata, com ha passat amb el barret, sinó la progressiva desaparició de signes visibles en la indumentària per a usos determinats, el que crea, per tant, problemes lingüístics i, amb ells, alguna desorientació preocupant, que és el que passa quan no hi ha llenguatge. Per exemple: ¿Realment subratllem que la sobirania popular és tan important quan anem al lloc on s’exerceix amb samarreta? ¿Tindré confiança davant una operació si veig el metge que m’ha de remenar per dins amb bermudes i xancletes? O ¿com podrem apretar els poderosos si ja no els hi podem posar per corbata?

Article per a la revista Valors (gener 2016)

dilluns, de febrer 01, 2016

Sofregit



Per fer que la ceba es transformi en melmelada, fa falta un ingredient que ara és, de tant escàs, raríssim: serenor benignitat, mansuetud, és a dir, una destil·lació del caràcter que s'aconsegueix després de dedicar, com feien les nostres àvies, una gran part del temps propi a algú que no sigui un mateix.


Antoni PuigverdLa finestra discreta, Ed. La Vanguardia, Barcelona, 2014, pp. 382.