dilluns, de desembre 30, 2013

Besos digestius


Al capdavall, quan un home i una dona es besen, no aconsegueixen més que unir els respectius tubs digestius pel seu extrem superior... ¿Tant de soroll per un resultat tan discutible?

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 151.

dissabte, de desembre 28, 2013

Sigues escàndol



Ai de qui, just, s’alzina com déu de pedra, august!
Quan Déu revé, quan Déu es lleva
despulla l’home de la seva
pretesa d’ésser just.
Fui arrencat al bàndol
de l’honorada gent.
—Sigues rebuig, digué la Veu, sigues escàndol
per a virtuts corcades en l’acontentament.

Josep Carner, Nabí (I, fragment), Ed. 62 / Empúries, Barcelona, 1998, p. 90.
Il·lustració: Venus d'Iluro, s. II, Museu de Mataró.

dimarts, de desembre 24, 2013

On el trobaré?



On trobaré, aquest Nadal, el pessebre,
si tot el món s'ha emboirat i els meus ulls
ja no llegeixen la lletra dels mapes?

Què et portaré, aquest Nadal, si se'm menja
la sequedat les obagues del cor
i no m'hi creix ja més molsa ni grèvol?

Com cantaré, aquest Nadal, si se'm trenca
la poca veu que tenia, i les mans,
sobre el teclat, impotents, se'm garroten?

Quan et veuré, aquest Nadal per plorar-te
tots els projectes d'amor indecisos
que tinc pendents, entre enganys, a la taula?

Respon-me tu l'on i el què, el com i el quan.
Nen que ets camí, primavera i musica.
Mira't aquest desolat cocodril
que vol posar sentiment a les llàgrimes.

Narcís Comadira, "Aquest Nadal", a En quarantena, Ed. Empúries, Barcelona, 1990, p. 55

dilluns, de desembre 23, 2013

Massissos com estàtues

Nick Endegor: El descans d'Afrodita

La mort ens fa tant fàstic perquè és la vida ensenyant-nos les seves vergonyes amagades. ¿No podríem ser massissos com les estàtues?

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 132.

diumenge, de desembre 22, 2013

De rosaris i d'ovaris

Em sembla que em moleta tant que es remeni de nou la Llei de l'Avortament (res de retocs, una moguda a fons), segons sembla per contentar la part més conservadora dels votants del PP, com alguns dels "arguments" de la resposta dels que s'hi oposen. Jo tampoc l'hauria tocat, potser sí retocat, si hagués fet falta. Amb l'entrada de la nova llei, el nombre d'avortaments va baixar, tot i que el 2012 va tornar a pujar (¿per què serà que puja tant quan mana el PP?). Jo, que no crec que l'avortament sigui una alternativa a l'embaràs, i que penso que és un recurs ultimíssim en casos ben determinats, trobo també que la criminalització no resol res. I que en la decisió duríssima d'avortar, difícilment el fet que això sigui il·legal la tirarà enrera. Només hi afegirà entrebancs, sòrdidament (o econòmicament) salvables, com bé sabem en aquest país.

Però, com deia, m'inquieten alguns arguments dels que s'hi oposen amb fermesa. Potser més els eslògans que els arguments. Primer, per la relació que es fa entre la moral religiosa -catòlica- i la reforma actual. Bé, quan els bisbes es manifesten contra la guerra d'Iraq o contra la pena de mort, o contra les tanques assassines de Melilla, ningú demana que no hi barregin els rosaris. El primer que cal dir és que és lícit que les religions, o els seus representants, opinin el que creguin, de la mateixa manera que qualsevol altre ho pot fer. Benvingut sigui el debat públic, que no és propietat de ningú. I això vol dir estar disposat a dialogar, a acceptar que l'altre pot influir tant com tu, etc...

En segon lloc, discrepo també dels eslògans que determinen la que la propietat d'un cos embarassat és de cadascú. No en bé, em temo. En realitat, un embrió és l'inici de l'alteritat i, per tant, de la responsabilitat (no la propietat) vers un altre, fins que aquest vagi adquirint la seva pròpia responsabilitat, que és bastants anys més tard. En l'avortament, crec jo (i sense entrar encara en termes morals), hi ha col·lisió de dos drets: el de la mare, clar, però el de la incipient vida, absolutament dependent, també. I crec que és en aquesta col·lisió de drets, i no la negació absoluta d'un d'ells, que s'ha de produir el debat jurídic i deontològic. Diré més: són les esquerres les que, per la seva defensa principal dels més febles, haurien de reivindicar el lloc del no-nat, també.

I en tercer lloc, m'inquieta la lleugeresa amb què tothom parla d'un tema tan important, en què el que està en joc és la vida. La vida sovint condicionada per un embaràs no desitjat, sí, però la vida desprotegida d'un futur ciutadà, també. Les dues valen la pena. Sense absolutitzar cap dels pols, sense judicar ningú (pels cristians, el Judici és cosa de Déu, no nostra, i un cop morts), i sense frivolitzar, ¿és possible tenir un debat serè sobre el tema? Em temo que, d'això, tampoc.

dissabte, de desembre 21, 2013

Objectes



Al principi et buscava, i ara encara.
Ara et retrobo en els signes més simples
i he comprès que és això el que tinc de tu.
La constant companyia del més tendre record.

Oriol Izquierdo, fragment de "Cada dia", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, pp. 90-91. 

dijous, de desembre 19, 2013

A propòsit de la Declaració pro-Gaudí


A finals de novembre, aprofitant la commemoració del 130 aniversari de la construcció de la nau de blanqueig de l’antiga Cooperativa Obrera Mataronense, la primera obra d’Antoni Gaudí, la capital del Maresme va reunir un conjunt de responsables, públics i privats, dels edificis de l’arquitecte de la Sagrada Família per signar una Declaració de Mataró, un document de compromís per salvaguardar aquest patrimoni. Els signants de la senzilla declaració corresponen als responsables de Pedrera, la Casa Batlló, la Casa Vicens, la Torre de Bellesguard, el Palau Güell, la Cripta de la Colònia Güell, els Pavellons de la Finca Güell (Universitat de Barcelona), el Parc Güell (Ajuntament de Barcelona), el Col·legi de les Teresianes, la Sagrada Família, Amics de Gaudí, la Càtedra Gaudí de la Universitat Politècnica de Catalunya, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, els Ajuntaments de Reus i Riudoms, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i la Nau Gaudí.

El gest, acollit amb gran solemnitat sota els arcs parabòlics que ja anuncien les grans obres posteriors, té, de moment, més de simbòlic i d’expectativa que de res en concret. La Generalitat de Catalunya ha anunciat un organisme que en faci el seguiment, tot concretant les enormes possibilitats que aquesta sinèrgia pot comportar quant a finançament, projecció i discurs sobre Gaudí més enllà de l’exitós -turísticament, almenys- temple expiatori. Només per plantejar-se aquestes expectatives, el gest, però, és mereixedor de totes les lloances i felicitacions.

Això ens porta a pensar, més enllà, en la necessitat d’una major cooperació entre els agents privats i públics en el món de l’art. No surt del no-res. Els nostres museus més importants compten amb col·laboració privada, són destinataris de fons privats i, els comissaris, compten sempre amb la participació de col·leccionistes a l’hora de programar. Però em temo que encara cal molt més. Qui sap què fa que hi hagi gent, encara avui, que dediqui part de la seva fortuna a constituir una col·lecció privada. O qui sap si és una sort o una desgràcia heretar un edifici de gran valor patrimonial. O qui sap si hi ha encara algunes iniciatives a explorar. Com, per exemple, la que fa anys va aixecar polèmica, que consistia en el lloguer de quadres d’un museu per a la decoració temporal de cases o d’empreses. Una idea que sorgia per la necessitat d’obtenir més ingressos i que jo trobo genial.

Segur que el treball d’aquest organisme al voltant de l’obra de Gaudí obrirà noves perspectives i, ves a saber, potser idees per copiar en altres àmbits de l’art. Benvinguda.

Article publicat a la revista Valors (desembre 2013)
Foto: Ajuntament de Mataró

dimecres, de desembre 18, 2013

Nogués: tres cursos al gener


El biòleg Ramon M. Nogués, catedràtic emèrit i escolapi, és una de les persones més sol·licitades per fer conferències; la seva capacitat per fer-se entendre, la seva sinceritat i honestedat intel·lectual, les seves posicions avançades, els seus amplis i variats coneixements i els temes dels quals parla el fan molt atractiu, tant per creients com per no creients. Els temes, dèiem, hi fan molt. Nogués s'ha especialitzat en la frontera entre religió i ciència, entesa molt àmpliament (qüestions de bioètica, l'espiritualitat dins l'estructura psíquica, etc.). A banda, hi juga molt la seva simpatia. A Fragmenta hem publicat Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió (2007), Sobre la vida i la mort. Possibilitats i límits de la intervenció humana (2008, en col·laboració) i Cervell i transcendència (2011) -el primer i l'últim, també en castellà- i m'ho he passat molt bé treballant-hi. Tot això fa que, a més de pronunciar nombroses conferències als llocs més insospitats i que, casualment, coincideixin aquest mes de gener tres cursos que de seguida us explico perquè els trobo molt recomanables. 

Títol: Hominització i humanització: com ho veu l’antropologia biològica 
Qui ho organitza: Institut de Teologia Fonamental (Sant Cugat)
Quan: dimecres 8, 15, 22 i 29 de gener al vespre
Més informació: aquí

Títol: Algunes qüestions de bioètica: neuroètica 
Qui ho organitza: Facultat de Teologia de Catalunya
Quan: dijous 9 i 16 de gener al matí
Més informació: aquí

Títol: Recerca espiritual i religiosa avui
Qui ho organitza: Fundació Joan Maragall
Quan: dijous 9, 16 i 23 de gener al vespre
Més informació: aquí

dimarts, de desembre 17, 2013

Raimon i Espriu al Monumental



Vaig anar al magnífic recital que ens va oferir Raimon durant més de dues hores, al teatre Monumental de Mataró, divendres passat. El concert es dividia en dues parts. Una primera en la que el cantant repassava algunes de les seves darreres cançons, amb l'afegitó final de les quatre o cinc més conegudes del repertori. La segona, dedicada íntegrament a Salvador Espriu, tenia com a plat fort la interpretació sense interrupcions del conjunt de Cançons de la roda del temps del poeta.

El primer que he de dir és que m'ho vaig passar molt bé. M'agrada molt, Raimon, i m'agrada molt també Espriu. Feia molts anys que no veia el primer en directe i sempre m'agrada retrobar-me amb algun dels poemes d'Espriu, del que cada vegada que el llegeixo, o l'escolto, en trec més coses. I també és de justícia felicitar la gent de la comissió de l'Any Espriu a Mataró. La seva insistència i el seu treball ens han portat fina ara activitats originals, magnífiques i irrepetibles. Enhorabona.

Com que m'ho vaig passar molt bé diré ara les coses que em van inquietar una mica, malgrat tot, en cap cas atribuïbles als que he anomenat fins ara. En primer lloc, segurament inevitable, és que el públic era força gran (sempre ho diem, això, a tot arreu). Jo devia ser dels més joves, tot i que en vaig veure, de més joves. Crec que un dels problemes d'haver estat modern és que siguis difícilment transferible cap a altres generacions. I, en el cas de Raimon això és una mica injust. A banda de la seva pròpia producció, que traspassa el moment en què fou escrita, el cantant de Xàtiva ens ha permès accedir molt més fàcilment a la nostra tradició literària. No tan sols Espriu: Ausiàs March, Rois de Corella, Jaume Roig... ¿Voleu dir que podríem trobar, entre els moderns d'ara, aquesta contribució?

La segona cosa que em va inquietar, i potser té relació amb la primera, és que vaig viure una experiència que ja no recordava massa, la dels recitals "de protesta" o com es digui. Un senyor, per exemple, em va dir "és que s'hi havia de ser". Jo vaig pensar, "bé, s'hi ha de ser si t'agrada, si no, no cal, oi?". M'emprenya una mica haver de seguir els músics (o el que sigui), especialment si tenen prou qualitat, com és el cas, per militància (militància de què, per cert?), que és el que subjau al comentari. El mal costum d'aplaudir quan la peça acaba de començar ("guaita, ara toquen aquesta"), de cantar des del públic o d'onejar una estelada (què caram hi tenia a veure, amb el que estàvem fent?), hi contribueix per desgràcia dels que anem a fer exactament el que ens han convocat a fer.

Curiosament, aquell dia era el mateix, o l'endemà, que es coneixia la famosa pregunta i data de la consulta-fetitxe. ¿Com havíem d'interpetar, pensava maliciosament, el Diguem no que s'acabava d'aplaudir com mai?

Més seriosament, crec que el caràcter clàssic de la proposta de Raimon, i d'Espriu, correspon a la impossibilitat de donar un únic significat, i molt menys un únic significat polític, a les seves cançons o poemes, i a la capacitat que cada una de les peces es valgui per si sola, molt abans (o després) del seu significat. Això és, en realitat, el que els fa grans, i no l'estreta significació que els solem atribuir. I això val, crec, per tots els artistes i poetes, que ho són tot menys propagandistes.

Per últim, penso que una de les coses positives de la postmodernitat consisteix en la demolició de la línia identitària amb què dividim habitualment les persones o els grups. Que si un és d'esquerres, ha de dur barba, no ha d'anar a missa, ha d'anar de part de Palestina, li ha d'agradar en Raimon i ha d'odiar Vargas Llosa. O, que si un és de dretes (i espanyolista, posem per cas), ha de flipar amb Manolo Escobar, ser del Madrid, dur corbata i escoltar la Cope. Algú en dirà coherència, però és just el contrari. Es pot ser d'esquerres, simpatitzar amb Israel, agradar-te Raimon i Manolo Escobar, ser 'de missa' i llegir Vargas Llosa. I que tot això, de fet, sigui secundari. I despullar-te'n quan vulguis, de veres, gaudir a fons d'un bon recital com el de divendres.

dilluns, de desembre 16, 2013

Sentiments bruts

Foto: Miguel Barrera

Una dona d'una netedat absoluta, és a dir, sense cap sentiment. Perquè els sentiments sempre són poc o molt bruts, no ho neguis.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 124.

diumenge, de desembre 15, 2013

La pregunta i el paper del PSC

Foto: Toni Garriga | EFE
Sobre la pregunta i la data de la famosa consulta per la independència que han acordat quatre partits del nostre arc parlamentari, sota la presidència d'Artur Mas, ja s'ha dit tot. Per mi, el comentari més ajustat i brillant, com sempre, l'ha fet l'amic Cinto Amat al seu blog (en Cinto Amat és molt bo, molt, i només em sap greu que no escrigui en un mitjà d'àmplia difusió, cosa que fa que molta gent s'ho perdi). De manera que gairebé us demano que deixeu de llegir aquí i correu a invertir el temps en aquesta altra lectura més interessant.

Jo només afegiria un parell de coses. La primera, adreçada als proposants. El primer que vaig pensar, pràctic com sóc, en conèixer la pregunta són tres preguntes més. La primera, ¿què coi és un 'Estat' que sigui diferent a un "estat independent"?. La segona, ¿d'on caram treurien el cens electoral si la competència d'administrar-lo correspon exclusivament a l'INE (Ministeri de l'Interior)?. I la tercera, ¿qui dimonis designarà els membres de les juntes electorals i de les meses si la competència per fer-ho correspon al poder judicial? Es veu que ara s'ho posen a pensar. Per mi, les mínimes garanties democràtiques (claredat en el que voto, unitat de cens, independència en la composició dels òrgans electorals, etc...) són bàsiques per poder exercir el meu dret a vot. Ep, ho digui o no la llei, tot i que la llei electoral (per cert, no la catalana, som 'única comunitat que no en té) ja ho deixa ben clar. Fa la fila que ens enreden, sinó, oi? O que s'ha fet per autosatisfer-se, no? Bé, alguns ja no tenim edat per això.

La segona reflexió que vull afegir correspon al meu partit, el PSC. En dues direccions. Una, estenent la mà als partits que han arribat a aquest acord i que han obert tímidament la porta ("un Estat") a una tercera opció que, a banda d'incorporar el federalisme, opció estratègica del PSC, podria fins i tot guanyar. S'ha d'aprofitar aquesta escletxa. Una mà estesa que provoqués, això sí, canviar algunes coses, clar. Només es podrà ser decisiu, en el futur, dins de la majoria que promou un canvi de l'statu quo. No fora. La segona direcció és més propositiva. Sí, hi ha mols documents i s'han fet actes, i mítings, però no crec que s'hagi explicat prou què vols dir quan diu "Federalisme". Per exemple: ¿com s'hi arriba quan només ets tu qui el vol? ¿Quines competències (i per què aquestes i no unes altres) caldrà que es quedi l'Estat (espanyol)? ¿Per què seria més positiu (amb exemples) per resoldre els problemes que -amb raó. diagnostiquen tots els que s'han fet independentistes per manca de resposta a l'"altre cantó"? I, sobretot, ¿per què ens han de creure si quan hem governat no ens ha sortit bé? Si s'és valent, tot això es pot respondre. I hi ha molta gent esperant aquestes respostes.

Perquè aquest despropòsit, aquest mal cap dels que ens governen i els seus aliats parlamentaris, té dues grans oportunitats, malgrat tot. La primera, la de canalitzar una energia immensa, una mobilització mai vista, que exigeix un canvi radical en l'statu quo jurídic i polític del país que no es pot deixar de banda. Explotarà per un altre cantó i no serà massa positiu (en forma de frustració nacional, per exemple). L'altra, perquè demana a crits una opció de redreçament que només pot fer, ara per ara, el PSC (sens dubte, molt més que els radicals de la Cup). Restar-ne al marge, esperar veure el cadàver de Mas o qualsevol altre d'aquests objectius d'inactivitat... senzillament deixen al PSC sense cap paper. Que és exactament on estem anant.

dissabte, de desembre 14, 2013

L'absència que il·lumina



Quan serà, i on, que el buit que t'exaspera
tornarà a alçar-te i t'omplirà de llum?

Mai sense el buit, enlloc sense l'absència
que ja tot ho il·lumina.

Oriol Izquierdo, fragment de "Buit", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 86. 

dijous, de desembre 12, 2013

Xammar va veure la serp

Aprofitant el quarantè aniversari de la mort d'Eugeni Xammar (i que, pe tant, s'hi faran algunes activitats en la seva memòria, una d'elles una exposició comissariada pel mataroní Joan Safont), he tret la pols de L'ou de la serp (Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1998) i me l'he llegit en un parell o tres de nits. El tenia pendent i he trobat, doncs, una excusa.

El primer que fa esfereir dels magnífics articles aplegats de la seva etapa de corresponsal a Berlín a principis dels anys 20 del segle XX (alguns d'ells, amb Josep Pla) és l'aguda precisió en què retrata, per exemple, Hitler i, amb ella, la capacitat adminitòria del periodista. O que, efectivament, com suggereix el títol del llibre, el període de Hitler i la II Guerra Mundial s'estaven escrivint fil per randa a l'Alemanya deprimida, humiliada i bullent d'entre-guerres. Hitler hi surt sovint, inclosa una entrevista i la descripció d'un discurs en què el futur dictador alemany confessa la seva simpatia per l'aliança amb els comunistes, tot i ser "germànics impurs" (p. 204) i explica com s'ha de "resoldre" el problema jueu, força anys abans de l'Holocaust (pp. 197 i ss). Vegeu aquests passatges, que poso sense punts i a part per veure l'efecte que fan:

Jo no he vist d'ell més que aquest retrat i sembla que el conec de tota la vida (p. 162). Hiter (...) promet als obrers la lluna en un cove per amansir-los i mentrestant organitza una força armada il·legal per a enderrocar la República (p. 163). A Baviera tot l'any és Dijous Sant. La canalla no porta xerrac, però els homes grans porten vits de bou i els jueus tenen el dret de parar l'esquena si se'ls hi convida. Ara més que mai. (p. 158) El general [Luddendorf], cepat i satisfet, estiava el braç amb el puny clos, com agafant una paella invisible dinte de la qual Europa, feta una truita, donava la mitja volta definitiva (p. 186). Hitler [és] el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d'empenta, de vitalitat, d'energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, mangífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D'això darrer ell n'està encara més convençut que nosaltres mateixos). (p. 107). El Partit "Racial", que és el partit de Hitler i Ludendorff (...), és important perquè compta amb molta gent disposada a oprganitzar assassinats, cops d'estat i tota mena de bestieses (p. 226). Dir eliminació vol dir assassinat. D'assassinar, els "racials" alemanys en diuen eliminar. (p. 244)

La segona impressió del llibre és la gràcia amb què Xammar combina la seva capacitat d'anàlisi política i econòmica, amb una erudició considerable que dissol pedagògicament, amb dosis d'humor i de crítica sense embuts (tot i la censura) al que li sembli, temes d'Espanya inclosos. I tot, amb un estil periodístic de primer ordre, que reté l'atenció del lector en una estructura i llenguatge molt atratctius. Xammar fa de periodista, és a dir, ens explica el món en un resum. I el món que explica, com deia, és precís, claríssim, mancat de política davant els problemes immensos que havia d'abordar, amb incipients règims autoritaris per tot arreu (amb el centre a Alemanya) ...advertiment que, pel que sembla, fou inútil. Per cert, no trobeu que encara ho és força d'inútil? No seria potser aquesta la gran lliçó de xammar als homes d'avui?

En aquest llibre hi ha altres perles magnífiques i perfectament actuals, molt convenients a l'hora de fer política a casa nostra, per exemple. Com les que diuen
¿Dificultats tècniques i financeres? Totes les que vulgueu. Però en el fons, per als pobles, tots els problemes són problemes de política. I no hi ha política mereixedora d'aquest nom sense iniciativa" (p. 58)
Els tècnics! Un dia en parlarem amb calma, dels tècnics. Avui diem que els tècnics són l'instrument preferit de què es valen els polítics per ajornar les decisions (p. 216).
No us el perdeu. Algunes claus, tant del que passà aleshores com -també- del que passa ara, se'ns hi presenten inquietantment.

dimarts, de desembre 10, 2013

Calendari interreligiós a Verkami


Els amics de l'Associació Unesco per al Diàleg Interreligiós han fet un Verkami (un projecte de microfinançament) per publicar un magnífic calendari on hi ha les dates senyalades de les principals confessions religioses del món, bellament il·lustrat. aquest any, amb imatges que responen al títol "Arquitectura del sagrat". Tant per conèixer món com per començar a conèixer una bona part Catalunya, on s'hi practiquen nombroses religions, és una eina preciosa. L'eina financera que han trobat, com he dit altres vegades, és un altre encert. O sigui que us recomano que no us feu els ronsos i us quedeu un exemplar abans que no s'acabin. Podeu contribuir-hi des d'aquí.

dilluns, de desembre 09, 2013

Amor sublim i obscè

Foto: La Premsa del Baix
L'amor -sol dir en Soleràs- és sublim per qui el fa i obscè per qui el mira.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 112.

diumenge, de desembre 08, 2013

Més actes sobre religió o espiritualitat

Aquí van més actes recomanats pels propers dies al voltant del món religiós o espiritual, si és que us interessa.

Dimarts 10 de desembre, 19 h. Barcelona. Llibreria Claret (Llúria 5). Presentació del llibre Arquitectures de l'ànima, del mataroní Francesc Grané.


Dies 11 i 12 de desembre. Barcelona. Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona (Diputació 231) Simposi Internacional sobre el Concili Vaticà II, organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya.




Dimecres 11. 19:30 h. Mataró. Museu Arxiu de Santa Maria (Beata Maria, 3). Presentació de la revista Fulls 107 i de la nova web del Museu Arxiu, a càrrec de Jordi Malé.

Dijous 12 de desembre del 2013, 19:00 h.  Girona.  Casa de Cultura de Girona (Plaça Hospital, 6). Presentació del llibre Cincuenta intelectuales para una conciencia crítica (Fragmenta, 2013), a càrrec del seu autor, Juan José Tamayo, teòleg, de Lluïsa Geronès, directora de l'Associació Àkan, i Ignasi Moreta, editor de Fragmenta. 

Dijous 12 de desembre de 2013, a les 19.30 h, Barcelona. Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Baixada del Monestir, 9, Barcelona). Diàleg de Pedralbes "Espiritualitat i empresa: ¿Una contradicció?", damb Antonio Argandoña, director de la Càtedra "La Caixa" de Responsabilitat Social de l'Empresa a l'IESE, i Josep M. Lozano, doctor en filosofia i ciències de l'Educació, llicenciat en teologia i professor d'ESADE. Seran presentats i moderats per Francesc Torralba.

Dilluns 16 de desembre, 19:30 h. Barcelona. Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes (Baixada del Monestir, 9, Barcelona). Presentació del llibre Sadhana. El sentit de la vida, de Rabindranath Tagore, amb Xavier Melloni, autor del pròleg, i Jan Rosell, traductor, així com d'Ignasi Moreta, editor de Fragmenta.

Dimarts 17 de desembre, 19:30 h. Barcelona. Ateneu Barcelonès (C. Canuda 6, Barcelona, sala Bohigas). Francesc Torralba, doctor en filosofia i en teologia i catedràtic de filosofia de la URL, i Raimon Ribera, professor d’ESADE i llicenciat en ciències econòmiques i en filosofia i lletres, parlaran sobre si "¿Encara té sentit celebrar el Nadal?".

dissabte, de desembre 07, 2013

Assemblea

Robert Seymour, Mr Pickwick s'adreça al club, publicat al Pickwick Paper, de Charles Dickens


No tenir gens de pressa
a passar dins la sala,
a agafar la paraula,
a imposar el teu criteri.
Esperar que les coses
vagin fent el seu curs,
que lentament avancin
els millors punts de vista
i esperar que a vegades
et vinguin a trobar.
No esperar que ningú
s'apressi a reconèixer-ho
i, discret, agrair-ho
quan, amb tot, ho fa algú.

Oriol Izquierdo,"Discreció", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 71. 

dijous, de desembre 05, 2013

Fer campanyes electorals

L'altre dia, la Judith Vives penjava a Twitter aquest missatge: "En la mort de Joe Napolitan toca recuperar un text bàsic: 100 cosas q he aprendido en 30 años como asesor de campañas" i remetia a aquest enllaç, que duu a la pàgina de Miquel Iceta on hi ha el document traduït. L'he rellegit i m'he reafirmat (jo, amb la meva misèrrima experiència treballant, i a vegades dirigint, algunes campanyes a Mataró) amb el seny en què van ser escrites. Certament, el context nord-americà és diferent al nostre. Allà s'ho celebren milers de campanyes per tot ple de llocs d'elecció, primàries incloses, i la indústria electoral és molt forta. Però alguns vicis són idèntics a banda i banda de l'Atlàntic. Llegiu-ho i ho veureu. Ah, i veureu també per què algunes campanyes fracassen.

Una de les recomanacions que més gràcia m'ha fet de rellegir és quan demana que els assessors electorals siguin experts, és a dir, grans. A mi em va tocar posar-me molt jove al davant d'alguna campanya i sort en vaig tenir de companys més experts que jo. Però, certament, em temo que el camí dels més experts, als partits (o la fòbia a "fer el que sempre hem fet" per fer-ho igualment), no és el d'implicar-se en l'estratègia i execució de campanyes. No parlo per mi, és clar; jo ara ja no estic en aquest "mercat". Però, com jo, segur que hi ha centenars de persones, a tota Catalunya, amb experiència, amb errors acumulats, amb temps per haver reflexionat i sense ganes de rebre res a canvi que no sigui el sou estipulat, si és el cas (en això les recomanacions de Napolitan són ben clares), com per prendre's el luxe de prescindir-ne.

Ara que aquest bon home és mort, feu-me el favor de llegir-lo i penseu si no tinc raó.

dimarts, de desembre 03, 2013

Les tentines cristianes d'en Quim Nadal

Foto: David Borrat / Diari Ara.

A la presentació que va fer a Mataró, a Dòria Llibres, del llibre Fent tentines per la vida (Ara Llibres, Barcelona, 2013), Joaquim Nadal va explicar una anècdota molt il·lustrativa. Un antic regidor de Cultura de Girona, que ja és mort, després de parlar d'això i d'allò, li va etzibar: "El que passa, Quim. és que tens un cristianisme mal resolt". Bona part d'aquesta narració de la infantesa i la primera joventut de Nadal, com a mínim un capítol, es dedica a explicar com es va nodrir, i com es va exhaurir (o dissoldre), el seu cristianisme i, m'atreviria a dir, de bona part de gent de la seva generació. 

No tan sols per aquest aspecte, sinó per molts altres, val la pena resseguir els passos i els paisatges del que després fou alcalde de Girona, candidat a President de la Generalitat i conseller dels governs de Maragall i Montilla. I, de fet, moltes coses més. Una de les coses que més m'agraden d'en Quim Nadal (i que m'agradaven d'Ernest Lluch, per exemple), és la seva capacitat per parlar amb certa autoritat de molts temes, no tan sols els més immediatament relacionats amb la política. Amb autoritat i rigor. Diria que m'agrada aquesta capacitat i potser vull dir que l'enyoro en tants i tants casos...

Però avui m'agradaria destacar l'aspecte que comentava. ¿Com és possible -penso sovint- que molt bona part de fills de famílies catòliques, gens franquistes, formats en el cristianisme més progressista i esperançats amb els aires de canvi del Concili Vaticà II, siguin més aviat agnòstics? Segurament, d'explicacions, n'hi ha moltes. L'autor, després de fer una molt envejable relació de títols que el van influir (alguns dels quals els teníem també a casa, vegeu pp. 105 i 145), Nadal creu que "tota la lògica de la importància de l'home, i de la vida, tots els intents d'encarnar la religió en la vida dels homes i en els seus problemes i contradiccions, ens portava a una realitat diferent, a un enfocament més racional de les coses i menys lligat a la fe" (pp. 145-146).

La crisi de la transmissió

Alguns, com Vattimo, veuen també en la secularització, en la dissol·lució, la culminació de facto del programa cristià. En aquest sentit, traslladar la fe del religiós al racional, de l'espiritual al més vital (inclosos "problemes i contradiccions"), de la gnosi a la història, seria en realitat el més semblant a l'encarnació. I els mecanismes simbòlics, grupals o narratius que tenen totes les religions serien, en el cas del cristianisme, absolutament secundaris i, fins i tot, "transparents". No vull dir amb això, perquè sempre m'ha semblat una falta de respecte, que Nadal és un "cristià que no ho sap"; ell sap perfectament què és i què no. El que vull dir és que pels cristians, l'important no és "en què creus" sinó sobretot "com vius", com exemplificava fa pocs dies en Josep-Maria Terricabras parlant de Panikkar; cosa que ja s'assemblaria més al relat de l'autor.

Tot i així, m'agradaria fer dues postil·les a aquesta, diem-ne, teoria. Una d'elles, l'exposa molt bé el propi Nadal, descrivint aquell temps de formació cristiana, d'escoltisme i de pregària, com "una etapa que ens ha marcat i molt, que deixa petjada, cultura i memòria. Hi ha coses que no s'esborren mai més". Efectivament, un dels perills de la dissol·lució, de la "transparència" necessària dels símbols (l'important és el que anuncien i fan present, no el que són) i de relegar a un segon (o últim) terme els mecanismes propis de la religió i la seva tradició consisteix en la incapacitat de transmetre aquesta petjada, aquesta "cultura i memòria" i aquesta invitació a omplir-se de "realitat" un cop nodrit de "fe". La primera objecció a Vattimo, més que a Nadal, seria il·lustrada amb els perills de la crisi de transmissió, de la fe, esclar, però no tan sols de la fe.

Per exemple: ¿com s'arriba a una reflexió així si no s'ha mamat (i rumiat) la tradició? Parlant de la seva etapa escoltista, diu...
Vist amb perspectiva, és molt probable que ens devorés l'estètica, però també és veritat que, de la mateixa manera que el contacte amb la natura ens va atorgar el gust per les coses del territori i del paisatge, l'ampul·lositat de les cerimònies ens cultivava el gust per l'ordre i sentit endreçat d eles coses, que adquirien un valor nou més planer si s'explicaven les ablucions o l'encens més com el record de les necessitats higièniques dels temples antics que com l'ampul·lositat inútil del poder de l'Església. (p. 117)

La crisi de la intimitat

La segona qüestió que m'evoca el relat de Quim Nadal té més a veure amb els "oblits" del Concili Vaticà II, o de l'època. Evidentment, si la fe circula en l'àmbit estrictament racional, acompanyat, sí, per tota una nova sensorialitat (les paraules vernacles de l'Evangeli, les cançons "modernes", una estètica allunyada de la tradició, unes pregàries tipus Michel Quoist, un desig d'"autenticitat" enlloc de la fe del carboner...), és fàcil que desemboqui als llocs on la raó té més raó de ser, valgui la redundància. A parer meu, un dels "oblits" del que parlava és el de la vida interior, el de la "intimitat amb Déu", com diem els creients. Com en una parella, si tot el que ens uneix passa pel sedàs pràctic, som més aviat socis que no pas amants. Igualment, aquella trobada amb Déu "pràctica" (i inexorable) que es produeix en el descentrament de cadascú vers l'altre, fins i tot per l'altre més odiat, té el seu correlat, també inexorable, en la vida més íntima i profunda de cadascú. Em temo que l'actual desaparició de la intimitat (a les xarxes socials, a les converses...) té el seu pròleg en un cert menyspreu (per burgesa?), per alguns, o simple oblit, per altres, de la generació anterior. Un tema mal resolt, sí.

El post, a CatalunyaReligió
En castellano, aquí

dilluns, de desembre 02, 2013

L'amor venjatiu

Tret de Craig Yoe, Secret Identity: The Fetish Art of Superman’s Co Creator Joe Shuster

Potser l'amor és un misteri de crueltat; cap plaer incomparable al de fer sofrir l'ídol adorat per venjar-nos de l'adoració que ens inspira.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 104.

dissabte, de novembre 30, 2013

De sobte



                       de sobte el mot, la imatge,
(...) tot el desig, el regust agre i dolç
de tocar, ben concret, el més endins,
el moviment que guia més enllà
del breu espai i el temps que et són donats.

Oriol Izquierdo, fragment de "Temps d'inflexió", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 67. 

dilluns, de novembre 25, 2013

De beure a creure

Fotograma de La leyenda del santo bebedor, d'Ermano Olmi (Itàlia, 1988)

-En pots estar ben cert: tots els que beuen, ho fan per oblidar.
-¿Oblidar què?
- Si ho sabessin! Però, creu-me; si no ho saben, ho senten, per confusament que sigui. El sentiment del buit: el primer pas cap a la religió.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 73.

dissabte, de novembre 23, 2013

Trobar el desig precís


Aprendre a delectar-se en l’escàs marge
de temps com si fos tot el temps del món.
No córrer mai. No tenir mai cap pressa.
Trobar el desig precís, l’acte precís,
el gest exacte per al minut breu
que resta abans de dir adéu. No dir
adéu. Saber no anar-se’n mai. I ser-hi
per sempre.

Oriol Izquierdo, "Desig", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 64. 

dijous, de novembre 21, 2013

La vida articulada de l'Espinàs

Tenia el llibre a la tauleta de nit i, els dies que va durar la seva lectura, els recordo com d'haver incorporat una dolça rutina nova: llegir la selecció d'un parell o tres d'anys (d'un total de trenta-sis) dels articles diaris de Josep Maria Espinàs, primer a l'Avui i ara a El Periódico, abans d'anar a dormir, justament quan més necessites que et diguin, a vegades, que "si la nit no existís no tindríem demà" (p. 439). Una vida articulada (La Campana, Barcelona, 2013) és un magnífic llibre. Denota un excel·lent domini de la llengua, un precís rol de columnista com ell ha sabut fer (elaborant pensament a partir de notícies més aviat modestes), una excel·lent crònica del pas d'algú per una colla d'anys (amb les seves evolucions i les del país, entrelligades), una manera d'entendre el món reflexiva i fresca, alhora, un sentit de l'humor molt sa, unes sentències d'una saviesa increïble, segurament gràcies a les seves dots d'observador, etcètera.

Tinc el llibre perfectament anotat, subratllat, encerclat i me'l miro com el llegat d'un savi, és a dir, d'algú que ha agafat la vida (el que s'anava trobant, bàsicament) assumint un actiu rol d'observador, com deia, per saber-la estimar i criticar amb les dosis suficients. dels milers d'articles que ha fet, i això es veu en els seleccionats per aquesta edició, Espinàs, alhora, s'allunya d'alguns temes que l'entotsolarien o que el farien narcisista, contra el que és tendència natural a les xarxes socials, per exemple. O dels que el facin una mena de "comentarista de l'actualitat", cosa que fan tants altres. I tot i així, hi ha tema; caram, si n'hi ha!

Dic que tinc tot el llibre guixat de frases i ara no sabria quina selecció fer-vos, perquè n'hi ha de molt bones. També em passa amb les històries que explica i, especialment, com les explica. Per això us recomano, això sí, una molt bona ressenya que vaig llegir de l'escriptor Toni Sala, aquí. I, sobretot, que proveu de dialogar amb l'Espinàs, durant unes quantes nits, abans d'anar a dormir. Us asseguro que és una bona teràpia.

dimecres, de novembre 20, 2013

Noves activitats sobre la religió

Foto: Fragmenta.

Aquests propers dies tornen a ser plens d'activitats, algunes coincidents, per aquells que us interessi el tema religiós o espiritual o, de fet, alguns amb els quals aquest tema es relaciona de forma més directa o tangencial. Us els poso a continuació i ja veureu de què parlo. Tots ells són molt recomanables, tant els que organitzem des d'on treballo com els altres (si cliqueu sobre el títol, hi trobareu més informació de cada un).

Dijous 21 de novembre. 19:30 h. Barcelona. Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. "La religió a l'espai públic", amb António Marujo i Arturo San Agustín, moderats per Francesc Torralba, un dels Diàlegs de Pedralbes.

Divendres 22 de novembre, 21:00 h. Mataró. Escola de la Divina Providència, (Iluro, 80). Vetlla de pregària arxiprestal.

Del 23 al 30 de novembre. Barcelona. Diversos llocs. 6ª Setmana Bíblica a Barcelona: "Jesús de Natzaret". 

Dilluns 25 de novembre, 20 h. Mataró. Sala d'actes de la Fundació Iluro (Sta. Teresa 61): "Dones, Església i perspectives", amb Núria Gispert. 

Dimarts, 26 de novembre. 18:00 h. Barcelona. Espai Francesca Bonnemaison, Sant Pere Més Baix, 7. Conferència "Palestina: bressol del monoteisme" a càrrec de l'Excm. i Rvdm. Sr. Atallah Hanna, Arquebisbe de Jerusalem, dins de les Jornades Culturals de Palestina a la Mediterrània del centre Euro Àrab de Catalunya.

Dimarts 26 de novembre, 19:30 h. Barcelona. Seu de Casa Amèrica Catalunya (Còrsega 299, entresòl): "Els primers mesos del Papa Francesc", conferència de Juan José Tamayo.

Dimecres 27 de novembre, 19:30 h. Barcelona. Sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès (Canuda 6). Manuel Forcano hi parlarà del 'Llibre de la Creació'.

Dijous 28 de novembre, 19 h., Barcelona. Palau Robert (Pg. de Gràcia 107) "Visió trinitària i cosmoteàndrica: Déu, home, cosmos", amb Eduard Cairol i Josep-Maria Terricabras, nova sessió dels Diàlegs panikkarians. 
.
Dijous 28 de novembre, 20:30 h. Barcelona. Sala nova de la Parròquia de Sant Medir (Constitució, 17). "Vers una consciència crítica. Un altre món és possibe", conferència de Juan José Tamayo.

Dissabte 7 de desembre, tot el dia. Cadaqués. Parròquia de Santa Maria. "Evangeli segons sant Mateu i cinema", amb Joan Ferrer, Josep Maria Lòpez Llaví, Enrique Irazoqui i Albert Serra, amb la projecció del film «Il vangelo secondo Matteo» (1964) de Pier Paolo Pasolini.

dimarts, de novembre 19, 2013

dilluns, de novembre 18, 2013

Per què irrita el catolicisme?

Foto: d'aquí.

¿Per què et penses que ens irrita el catolicisme? Una religió falsa no irrita sinó tot el contrari: diverteix. El que ens irrita enormement és que ens furguin la nafra, al nafra que més cou, saps; perquè, desenganya't, ells hi veuen just.

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 58.

diumenge, de novembre 17, 2013

L'amic dels gàngsters

"El diccionari diu que un gàngster és una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", David Fernández, portaveu de la Cup al Parlament de Catalunya. 
Ja fa unes setmanes vaig advertir que el pitjor que passa amb la Cup és que cau bé. Com que fan coses simpàtiques, com que diuen "la veritat", com que van vestits com si anessin d'excursió, com que la resta de diputats són tan avorrits i falsos, com que la política és un "rotllo", oblidarem massa ràpid un parell de coses. 

La primera, el seu programa (per dir-ho d'alguna manera, vull dir allò que ningú no llegeix), que és el més proper al totalitarisme dels que es presenten a les eleccions. La segona, la seva praxi, que inclou no tan sols un relaxament brutal quan es parla d'altres delictes, com el de terrorisme, per exemple, sinó que directament n'expressa simpaties. Simpaties més evidents, esclar, quan el terrorisme actuava sense escrúpols assassinant a Catalunya, fa quatre dies. Com que a Catalunya som molt bona gent, molt cumbaiàs, molt de Polònia, una mica desmemoriats i, sobretot, amants del "tot està per fer i tot és possible", a vegades ens oblidem que hi havia vides fetes i per fer brutalment escapçades i que, de fet, no tot és possible. Posar bombes o clavar un tret al cap almenys, no, oi? Res, cosa de criatures.

Però el papanatisme amb què molts viuen, des del saló de casa seva estant, fa que s'empassin totes les seves trampes amb un somriure. Aquí va la segona. Posem un banquer desgraciat, barrut, estafador i indigne al Parlament de Catalunya. La millor manera que no et confonguin amb ell, òbviament, és posar-lo a parir. És a dir, fer exactament tot el que faríem nosaltres davant la tele cada vegada que acabés de dir alguna de les seves gangoses frases. El diputat que l'interroga, doncs, no perd l'oportunitat televisiva de convertir-se en el nostre heroi, de fer el Khrushev amb la sandàlia, d'etzibar-li que és un gàngster i de posar-se l'audiència a la butxaca. Sí, l'ésser més abominable al costat del banquer semblaria un santet. O un heroi. Doncs au.

I l'endemà, tothom a parlar-ne, sobretot "els dolents". Que maco, torna la "il·lusió" a la política. l'"autenticitat". L'"espectacle". Més tensió. Més propaganda. I més oblit.

Em temo, així, que passaran dues coses més. La primera, pel que veig, que la comissió parlamentària on va comparèixer l'abominable banquer treurà unes conclusions tan grandiloqüents, i previsibles, com inútils, però ens haurem divertit molt. La segona, que la política serà cada vegada més cosa de gàngsters. Si un gàngster és "una persona sense escrúpols disposada a tot per a aconseguir els seus objectius", com ha aclarit sàviament el diputat de la sandàlia, els seus amics sanguinolents són exactament això. I com que pugen a les enquestes... Business is business.

(Vaig escriure aquest apunt fa uns dies; després han sortit un parell d'articles al respecte d'això, ahir i avui, que us recomano; òbviament són molt més assenyats que aquest. Es tracta del d'Antoni Puigverd a La Vanguardia sobre la buidor d'aquest gest -i del projecte de la Cup- i el de Judit Carrera a El País sobre la inutilitat de l'espardenya davant el poder).

dissabte, de novembre 16, 2013

Per sempre més desig

Francisco de Goya, La maja desnuda (1780-1800), Museu del Prado, Madrid.

Quina veritat t'amaga la roba
que et cobreix i mostra la imatge pura
que cultives com les flors més flairoses
d'un imprevist jardí? Quin deix d'idea
et porta a imaginar-te tu mateixa
més tu mateixa encara així vestida,prou vestida per obligar-me els ulls
a seguir-te amb el delit de l'abella
que captiva el roig del pètal, vestida
per obligar-me a veure't per fi nua?

No ets res més que un cos nu que ja comença
a marcir-se així que l'oratge el toca.
No ets res més que les robes que li donen
un aspecte d'imatge elaborada.
No ets res més que el desig que tinc que siguis
per sempre més desig, i espasme, i somni.

Oriol Izquierdo, "Nudisme", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 55. 

dijous, de novembre 14, 2013

Tretze quadres a pinzellades

Coberta del llibre, fragment d'El davallament de la Creu, de Roger van der Weyden
L'última vegada que vaig ser al Museu del Prado vaig comprar un senzill llibre-guia, elaborat amb motiu de les Jornades Mundials de la Joventut de 2011 amb l'objectiu d'atreure l'interès dels seus participants, joves catòlics d'arreu del món, per la pinacoteca de Madrid (una d'elles, de Caravaggio, com a obra convidada). I, sobretot, de fer-ho a través de tretze peces que representen la figura de Crist, sobre les quals es féu un itinerari guiat. La Palabra hecha imagen. Pinturas de Cristo en el Museo del Prado, de Mª Luisa Gómez Nebreda, conté una reproducció de cada una d'aquestes peces, amb alguns detalls, un plànol per a la seva ubicació i un breu text de l'autora per situar ràpidament l'autor, el context i, sobretot, el seu significat dins la cristologia. Molt senzill, si voleu, però també molt ple de possibilitats apuntades tant en el terreny de la història de l'art, com de l'anàlisi pictòrica, com en el de la reflexió sobre el sentit a través de la iconografia i la seva interpretació que se'ns proposa. Aquesta capacitat de síntesi és, potser, el més destacat d'aquest llibret que avui recomano.

Com dic, hi ha un munt d'apunts que podríem resseguir amb entusiasme. Posaré dos exemples. En comentar El Lavatori de Tintoretto (c. 1632), que per mi és com un gran acte teatral amb diverses escenes, l'autora ens fa notar la relació de l'autor amb els poligrafi, un grup d'intel·lectuals "que conjugaban en sus escritos una religiosidad profunda con situaciones vulgares de la vida cotidiana, trastronando el decoro social" (p. 62), una reflexió atinadíssima de fer en l'escena on Jesús renta els peus dels seus amics, invertint tota jerarquia.

En un altre moment, l'autora s'atura davant l'Agnus dei de Zurbarán (c. 1635-1640), l'al·legoria de Crist a través d'un anyell bellíssim davant un fons fosquíssim. L'obra, entre d'altre coses, permet de veure el caràcter al·legòric de la figura de Crist, fet que ens costa més en les altre peces on la figura central és Jesús. L'autora ens explica de quina manera, aquesta peça, "conectó muy bien con el neo-estoicismo de tinte cristiano que se introdujo en España a partir de 1600 y que impregnó la cultura literaria y artística del momento" (p. 77). Un corrent trascendental per a l'art modern que topa amb dos tòpics: amb el del Barroc de l'excés, d'una banda, i amb el tall a la creativitat que suposa el període contra-reformista, amb Felip II com a emblema. Les dues coses hi són, esclar, però també el seu contrari, i aquí hi ha la gràcia. L'aparent idea que "el ser humano no puede ceder ante los sentidos, la pasión terrenal o el sufrimiento, sino que debe trascender a lo material y someterse a los dictados de Dios", com descriu l'autora (íd.), es pinta curiosament davant l'oferta d'un menjar saborós, tendre. La foscor de fons, sembla dir Zurbarán, fa, de fet, més brillant el blanc de la matèria. I la mort de l'anyell, el seu sacrifici, fa més valuosa la seva vida, la seva carnalitat. I la reduïdíssima gamma de colors permet, alhora, una immensa possibilitat de matisos.

Com que el Prado és inabastable, aquesta mena de propostes són una bona manera de treure'n rendiment en les visites que hi puguem fer. I, d'altra banda, les propostes d'itineraris sobre l'art religiós als museus, són també una oportunitat per caminar pels camins que ens proposa la iconografia, sovint tan maltractada pels idòlatres (que no hi veuen cap camí més enllà de la imatge) o pels iconoclastes (que el camí que hi veuen és absolutament banal).

Escrit per a CatalunyaReligio.cat
También en castellano, aquí.

dilluns, de novembre 11, 2013

Incerta primavera

Rineke Dijkstra - Olivier, Les Guerses, França, 1 de novembre de 2000

-No em vols entendre. Pitjor per tu. T'asseguro que un any no tornrà la primavera. The uncertain glory of april day... ¿No hs pensat mai que l'abril, el de la incerta glòria, se'ns està escapant entre els dits? I incerta o no, és l'única glòria...

Joan Sales, Incerta glòria, Ed. Aymà, Barcelona 1956, p. 57.


dissabte, de novembre 09, 2013

Comunicació

Juan Genovès, Monolit (2009)

Pot semblar que es comunica
íntimament amb algú,
però està sol i en espai públic
i parlar amb l'altre l'aïlla
del que passa al seu voltant,
dels qui el veuen i no el miren:
passen tots gesticulant.

Oriol Izquierdo, fragment de "Gesticulació", a Moments feliços, Ed. 62, Barcelona, 2008, p. 54. 

dijous, de novembre 07, 2013

Personatges d'Espriu


No sabria dir quina mena de relació tenia Salvador Espriu amb l’art. Un home que vivia sense quadres, no sembla massa captivat per les peces. Però sí que té, i sovint s’hi refereix quan se li encarreguen alguns textos o ha d’agrair referències artístiques a la seva obra, certa idea del que representa l’art al món. I, més concretament, al seu particular món, prenyat de referències de la tradició bíblica (iconoclasta), la clàssica (conceptual) i l’egípcia (simbòlica). En el seu propi sistema d’imatges, el compara amb una porta. En un dels seus últims llibres hi recull un aclaridor poema (“Potser només això”) que diu:
L’art, una llarga
por de camí, la porta
del fred silenci
que esdevens, quan les coses
són mar del teu naufragi 

(Per a la bona gent, Barcelona, 1984, p. 51).

Però sí que sabem què pot fer, Espriu, sempre suggeridor, en la ment de força artistes. Només a Mataró, tot i que és un lloc poc relacionat amb Espriu, per exemple, tenim dos casos reveladors. El primer, la sèrie d’escultures de Manuel Cusachs sobre El caminant i el mur, van reunir-se fa poc al Museu d’aquesta ciutat amb motiu de l’Any Espriu. I el segon, un muntatge de Jordi Cuyàs del que ara en parlaré una mica.

Jordi Cuyàs (Mataró, 1957) és l’autor de la mostra “Espectres del laberint grotesc”, produïda també dins la commemoració del centenari del poeta creador del mite de Sinera. En ella, l’autor presenta deu vídeos corresponents a deu personatges de narracions o peces teatrals d’Espriu (l'Altíssim, Plem, Ariadna, Euleteri, Vasthi, Trinquis, Tereseta, Maria Castelló, Quel·la i Salom). Per a la realització dels vídeos, Cuyàs ha elaborat mil dibuixos a llapis, agrupats per a la creació de moviment, que es desenvolupa de forma contínua. Els dibuixos, doncs, contenen un to minimalista ajudat pel traç senzill, per la pobresa cromàtica (negre sobre blanc amb tocs de vermell) i per episodis relativament curts. Passats pel vídeo, semblen gairebé tot el contrari: profusió d’imatges i “pantallassos” i una narrativa de mai-no-acabar que, en conjunt, composen un intens retaule dins una sala completament imbuïda de les deu històries.

Tres conclusions ràpides. Una: la tria dels personatges ens indica que el poeta (que també hi és representat com a Salom), no fou tan sols poeta, sinó també autor de narracions i dramatúrgia, una part molt menys coneguda. Dues: L’intercanvi de dos llenguatges artístics, un d’arcaic (el dibuix a llapis) i l’altre modern (el vídeo), és una bona metàfora sobre el rol fonamental de la tradició al món contemporani, del que Espriu en fou un gran exponent. I tres: la capacitat evocadora de les imatges de Cuyàs provoca en l’espectador noves possibilitats narratives. Així fa, com si diguéssim, d’artista i no de simple il·lustrador. Deu portes.

Article per a la revista Valors (novembre 2013)  
Espectres del laberint grotesc”, exposició de Jordi Cuyàs, es podrà veure fins el 8 de desembre de 2013 a Can Palauet (C. Palau 32, Pl. Ajuntament) de Mataró.

dimecres, de novembre 06, 2013

Un sord-mut a Venècia

Foto: meva. 

"Brunetti en tenia prou amb la possibilitat d'estar-se dret i contemplar els edificis i la llum, fascinat, com li passava sovint, per la seva bellesa infinita. pedra, cel, or, marbre, espai, proporció, caos, desordre, glòria". 
Donna Leon, L'ou d'or, Ed. 62, Barcelona, 2013, p. 154.

Sí, ja m'he llegit l'últim llibre de Donna Leon, de nou protagonitzat per Guido Brunetti, un comissari de la policia de Venècia amb una família ben normal, tot i que tirant a culta, uns fills més que adolescents, ja, amb un cap talòs que té una secretària súper eficient, uns col·laboradors molt humans i un paisatge fascinant. Venècia, cec que ho he dit ja força vegades, és una ciutat impressionant. El que no veiem els turistes, la sang que corre en les seves venes (i que fan que no sigui una ciutat tan encarcarada com a vegades sembla), és a dir, la que la fa viva, és una sang preciosa i bruta alhora. Com a tot arreu, de fet.

En aquest llibre, la mort sobtada d'un sord-mut a qui tots creuen retardat, un home invisible, doncs, apareix sobtadament mort en el que sembla clarament un suïcidi. El nas i la destresa de Brunetti per recomposar el relat passa per aquestes venes, per la grandesa humana i el fàstic, per la misèria i la necessitat de restutuir l'honor tan poc usat per aquesta pobra víctima.

Aquesta vegada m'he fixat, especialment en la manera de narrar de Donna Leon, sobretot en l'exactitud en què disposa les accions temporals o la capacitat per descriure el que passa per dins del comissari, potser el més profund, potser el més sòlid, per moure's en una ciutat plena de canals, de palaus amb peus de fang, una ciutat tan líquida com la nostra societat actual; líquida de sang i aigua. El que passa per dins en contrast (o a vegades potser no tant) amb el que passa per fora: l'odi, la hipocresia, l'aïllament (¿us imagineu ser sord-mut a Venècia?), l'estultícia, la desconfiança (o la confiança, també), el punt de referència de la família, les relacions entre els companys de feina...

Embaladits i fascinats per aquesta contemplació, ja esperem el següent episodi del nostre comissari més familiar.

dimarts, de novembre 05, 2013

Una nova esquerra. És urgent.

Raquel Martín | El País

És evident que, ara com mai, l'esquerra europea, sobretot, viu una crisi evident. Tant per la pèrdua del seu pes relatiu a les respectives eleccions, com per la sensació de no saber donar respostes als reptes actuals que no vagin més enllà de gestos reactius. Penso amb el proteccionisme davant el desmantellament de l'Estat del Benestar o recuperació de discursos clarament periclitats com, a Espanya, per exemple, l'anticlericalisme o el republicanisme. La crisi, doncs, inclou Espanya i, de manera molt especial Catalunya, on s'hi afegeix una altra capa d'incertesa amb les dificultats de presentar una alternativa federalista en una societat polaritzada en dues opcions ben diferents. Però el seu mal, diguem-ne, és a escala europea, almenys.

Dilluns passat, a El País, els professors José Luis Álvarez i Ángel Pascual-Ramsay signaven un important article que subscric al cent per cent i que, resumint (si es pot, que crec que no), planteja una interessant disjuntiva. O bé l'esquerra es refugia en el parapet ideològic de la conservació (confonent l'Estat del Benestar, un instrument, amb una finalitat) o bé es presenta com aquell moviment de canvi que vetlla perquè el conjunt de la societat se'n pugui beneficiar perquè tots i cadascú de nosaltres desplegui tot el seu potencial. Ells opten, òbviament, per aquesta segona opció, tot i ser la més complicada. "Sin esta renovación la izquierda corre el riesgo de confirmarse como opción electoralmente menor, conservadora de un status quo desarbolado por la globalización y abocada a la irrelevancia", adverteixen. 

Els autors, així, fan algunes propostes. El canvi del subjecte de l'esquerra, per exemple (qui són "els nostres", avui? ens hem de preguntar); assumir el paper relatiu i secundari de l'Estat davant les iniciatives de cooperació; el rol central de l'educació emancipatòria; la democraitització dels mercats i les institucions; l'eixamplament del discurs a unes classes mitjanes en procés de precarització... propostes que convindira tenir molt en compte, opino.

I acaba (tot i que s'ha de llegir tot), amb un paràgraf sensacional, un pèl angoixant... sobretot perquè em temo que alguns dels riscos ja són una realitat ben evident. També a Catalunya. Us el deixo:

La tarea es urgente. La izquierda con vocación de gobierno sigue cayendo en voto pese a que la crisis la gestiona ahora la derecha. La razón es que hoy es difícil saber qué espera de las personas, a qué cree que pueden aspirar, qué valor tiene para ellas el trabajo, y cómo se despliega eficazmente la solidaridad. Sólo protestar, estar a la defensiva, esperando que la derecha falle, es insuficiente. La elección para el progresismo es clara: resurgir ofreciendo la alternativa innovadora que pueda concertar una mayoría o desaparecer ante una nueva corriente política más transformadora, dejando entre tanto a las clases trabajadoras y medias sin alternativas a los populismos.