Soc militant del PSC i, per tant, he estat convocat a la consulta sobre l'acord del PSOE amb Sumar que, també, obre la porta als acords que poden permetre un govern de progrés a Espanya i estalviar-nos el risc de, repetint eleccions, tot plegat acabi amb un govern de la dreta i la ultradreta. Això és el que es vota. Segurament, el punt més polèmic d'aquesta estratègia, òbviament, és el que la majoria resultant d'aquests acords aprovi una amnistia que lliuri del procés judicial que encara tenen pendent alguns dels organitzadors de l'altre procés, el que ens va empantanegar tan irresponsablement.
Ja sé que potser no importarà a ningú, però votaré que sí a l'acord. En primer lloc, pel que deia al principi. A mi em sembla que al país li calen polítiques responsables i d'esquerres, que encara hem d'avançar força per assolir nivells de benestar per a la població, amb importants riscos de pobresa, tot i els avenços d'aquests anys. Certament, no m'ha agradat pas tot, el que ha fet el Govern de coalició del PSOE amb Podem, sobretot el que atribueixo a l'afany woke del soci minoritari. Però crec que són qüestions menors, sincerament. Els nivells d'afiliació a la Seguretat Social, la reducció de l'atur, l'evolució de l'energia renovable, la implicació activa en la política europea i internacional... em semblen presagis rellevants del que pot assolir aquest refotut país que de vegades sembla odiar-se tant. Jo voto sí, sobretot, perquè vull aquest objectiu i, quan no assoleixes prou diputats (i potser fins i tot aleshores), fer que el màxim d'energies possibles conflueixin cap aquest objectiu inclou peatges. No només a la política, per cert: mirin la seva vida, sisplau.
En segon lloc, també ho he dit. L'alternativa només és la dreta amb la ultradreta, delerosa d'un poder que se li escapa (no del tot, potser, però déu-n'hi do), amiga de perillosos invents econòmics que acaben amb desastre, també econòmic. I, referent a lo nostre, amiga de mantenir el foc viu de la confrontació tant com sigui possible. En això coincideixen amb els sectors més durs de l'independentisme. Segur que pensen amb el rèdit electoral, però posen perillosament en perill allò que diuen defensar: la unitat d'Espanya. Els dos referèndums independentistes, i la declaració (fallida, tot s'ha de dir), es fan amb governs del PP, impàvids, que només reaccionen a última hora i malament. Aquesta és l'alternativa a un govern presidit per Sánchez (pel malvat Sánchez). De moment, la dreta no ofereix res més i ja ho coneixem. Multiplicat per Vox, no ho vull ni pensar.
Jo entenc perfectament que molts ciutadans, a Catalunya i fora de Catalunya, pensin que una amnistia als inductors de la pitjor crisi política i cívica que hem tingut a Espanya des de l'adveniment de la democràcia sigui un preu excessiu. Els de fora, perquè no han viscut el procés en la pròpia carn. I tampoc el canvi substancial a la vida cívica i política que van suposar els indults, que també havien d'enfonsar Espanya (per cert, els que realment creiem que això d'Espanya és sòlid no li cantem les absoltes amb tanta facilitat com aquests que tot el dia la tenen a la boca). Els d'aquí, perquè, com em passa a mi, el cos ens demana exigir una reparació. No venjança, però sí reparació. Potser no cal que ens demanin perdó, gairebé m'estimo més que em deixin en pau, però els hauria de quedar ben clar (i català) que el que van fer ha fet mal al país i a la seva gent. Aquest és el principal escull, la principal resistència, que força gent amb la que parlo em manifesta. I ho compartiexo. L'altre és la desconfiança, perquè aquí tots ens coneixem.
Ara bé, les mesures de gràcia solen ser beneficioses per qui les concedeix, per més cara de babau que li quedi en primera instància. I en segona, quan ha d'aguantar la retòrica excessiva dels seus beneficiaris directes. No cal anar massa lluny. Objectivament, els indults han rebaixat (a Catalunya, esclar) el grau de suport a la independència i han premiat els partits que els van defensar. Anys enrere, per posar un exemple, els indults concedits per Aznar a membres de Terra Lliure (entre els milers que va concedir ense que ningú digués Llúcia), van contribuir decisivament a l'eliminació d'aquest brot de violència i similars. Gràcies, José María. I l'acostament de presos d'Eta al País Basc que el mateix Aznar va ordenar en algun moment, contra el que semblaria, va contribuir a forjar una societat capaç de sortir al carrer i combatre el terrorisme cívicament. Si amb els terroristes va funcionar, ¿per què no funcionarà amb aquests quatre galifardeus?
L'horitzó és la reconciliació, diuen. Bé, jo de moment em conformaria en desfer del tot el risc d'una societat trencada, dividida pel mig per la llengua o qualsevol altre element diferencial, com passa en totes les societats que no gestionen a temps crisis nacionalistes com aquestes. Gestió que implica el que semblen injustícies, avui, però que són guanys per tothom a mig i llarg termini. I gairebé sense que es noti, si aquest fantasma es redueix a la mínima expressió, tindrem una Catalunya capaç del que sigui, com sempre que ha anat unida. I això beneficia Espanya, indubtablement.
No sé si ells mereixen l'amnistia. Però nosaltres, sí, això segur. Sigui qui sigui nosaltres i ells.
