dissabte, de juliol 22, 2017

Acostumar-se


L'espoli de la nostra vida, ara:
acostumar-se a esdevenir mortal.

Pere Gimferrer, fragment del poema "Observatori", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 44.

dimecres, de juliol 19, 2017

La mort dels "dolents"



No vull entrar en la xerrameca entre moralista i justicialista, per no parlar de les càbales, que envolten el cas de la mort, aquest matí, del que fou president de Cajamadrid, Mguel Blesa, una de les icones de la corrupció a Espanya vinculada als governs del PP, que ara veu la llum (espero que tota la teca, i tota la llum) als jutjats. Això últim, contra el que molts diuen, és el millor que ens pot passar. No tant que no hi hagi corrupció (o assassinats, o robatoris, o abusos...), cosa que em temo que és un dels nostres distintius com a humans ("on hi ha corrupció hi ha vida", diu un antic vers de Narcís Comadira), sinó que un dia arribi a aflorar i es pugui jutjar. Moltes coses no funciones, esclar, però val la pena destacar quan ho fan, encara que el que ens mostra ens irriti.

No vull fer-ho i no ho faré. Em preocupa, molt més que la notícia i, segurament, molt més que la corrupció, alguna de les conclusions que he tret fent un cop d'ull a les xarxes socials. Ja sé que és un error extrapolar el que s'hi diu al que pensa en realitat la gent, però és molt significatiu d'un dels corrents de fons, crec, de la nostra cultura: el poc respecte que té la vida, la vida dels altres, i la pròpia, de retruc. No cal que es mori ningú per comprovar-ho, esclar, però la mort, aquell silenci definitiu de l'altre, aquell enorme misteri que ens hauria d'imposar, almenys, una mica de respecte, diu molt de nosaltres mateixos quan ens hi enfrontem. Bé, com ara, quan algú relativament famós mor (i si és en circumstàncies violentes no del tot aclarides, pitjor), o com quan se'ns mor algú que estimem o, sobretot, quan el metge ens dona tres mesos de vida.

Quan es mor algú que, per dir-ho suau, no genera cap simpatia, contra la mel·líflua reacció narcisista amb la qual amortallem els bons, molts treuen la pitjor versió de la justicia divina que tots portem a dins. Contra la qual es va inventar la justícia humana, per cert, aquesta cosa avorrida d ela pressumpció d'innocència, de la prova de càrrec o de la reinserció dels reus, per exemple. Aquesta cosa insuficient que, en els casos més avançats, no condemna a mort els assassins, ni escampa la culpa entre els descendents dels culpables i construeix presons amb gimnàs i instruments de dasratificació. No. La justícia divina que duem a dins, sovint, la planifiquem al bar mirant la tele, o en una sobretaula pesada de conyacs, o aplaudint el final de Nit i dia. Parlo d'alguns comentaris que celebraven la mort d'aquest senyor, o que la situaven com una simple dada d'una anàlisi (per dir-ho d'alguna manera) que reconfortés la seva maniquea visió del món. Com si amb una escopeta al pit arrabasséssim el mal d'aquest món. Com si fos aliè del tot.

La mort violenta, o provocada, d'algú és un fracàs. Sigui un suïcidi o una conspiració malèvola, una altra. Un fracàs de tothom, del mort i dels qui el vetllen, i dels que se'n riuen. Un fracàs personal del que no veu sortida, sortida digna almenys, a la seva vida. Un fracàs de la justícia (humana), perquè no pot fer la seva feina. Un fracàs de la societat perquè, en proscriure el mal com a inhumà, es nega a vèncer-lo mirant-lo a la cara convertint els homes i les dones en éssers menys lliures. La llibertat, desenganyem-nos, consisteix en acceptar que a la vida dels homes hi ha mal. I que aquest sempre estarà barrejat, que mai el podrem aïllar, ni potser descriure amb precisó; que és inevitable, en resum. Com a molt, el podem gestionar, cosa que inclou els límits, a vegades en forma de barrorts de presó. 

Encara hi ha un altre fracàs, doncs. El fracàs moral. Si el mal és consubstancial al projecte d'home lliure en què es basa, en teoria, la nostra civilització, d'on vé, el bé? Doncs del seu costat. De la reparació. D'haver vist -com deia- l'infern i parlar-li de tu a tu. De canviar la lògica "tu em fas, doncs jo m'hi torno". De comprovar el poc valor que té el gran valor que havies acumulat. De qui ja no espera res de les habituals mamelles amb les que justifiquem la nostra dependència infantil a tot el que ens dona seguretat. 

Jo espero això, dels dolents. Que em facin veure-hi clar. No que es matin. O que els matin.


Foto: Uly Martín / El País

dilluns, de juliol 17, 2017

La raó


Quan havia d'utilitzar la raó, se sentia com qui, havent emprat sempre la mà dreta, hagués de fer alguna cosa amb l'esquerra.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 41.

dissabte, de juliol 15, 2017

Black is black



La veritat invisible del blanc: Black is black

Pere Gimferrer, fragment del poema "Invisibilitat", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 41.
Vídeo: Los Bravos, Black is black (1966)

dimecres, de juliol 12, 2017

El pare absent i la confusió



A finals de maig, el bisbe de Solsona, Xavier Novell, va tornar a ser notícia per unes desafortunades declaracions en què es preguntava si “la causa de el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de molts nois adolescents” no és sinó la minva de la figura paterna en la societat actual. Citava el Papa Francesc, que va alertar que “en la cultura occidental la figura del pare està simbòlicament absent, desviada, difuminada”. I va crear un enrenou en el que alguns el van titllar d’ “homòfob” o persona non grata en algun municipi. Sense saber-ho, potser, el bisbe semblava apuntar-se a la denostada “ideologia de gènere”, atribuint a factors culturals o psicològics l’orientació i identitat sexual, que és just el que critiquen alguns sectors catòlics i defensen alguns activistes LGTB. El món al revés.


L’entestament d’alguns bisbes en malparlar de l’homosexualitat (i a l’altra banda reaccions desmesurades que semblen voler enviar a l’immund armari als qui no pensen com ells), enlloc de la misericòrdia de Déu (que és el que fa el Papa quan en parla) fa que no prenguem atenció, potser, en la reflexió de fons que, en realitat, plantejava el pontífex. ¿Hi ha  no hi ha una minva de la figura paterna? I, en cas afirmatiu, ¿quines conseqüències té?


Aquí no tinc prou espai, ni potser prou autoritat, per poder-ne parlar i potser seria bo dedicar-hi un número a Valors. Perquè aquests, els valors associats a la figura paterna (l’autoritat, el coratge, el límit, la força, el càstig, la rectitud, els rituals de pas, la provisió), sigui o no un mascle qui els exerceixi, és molt probable que ningú els vulgui assumir ni en l’àmbit familiar ni en cap altre. Entre d’altres coses, per la feblesa dels vincles i els evidents riscos de la seva ruptura. Com a molt, els deleguem i encara. Però ¿podem fer persones lliures de veres sense l’experiència d’aquests valors? O, al revés, ¿podem créixer bé sense la referència de l’empar sòlid? A parer meu, és un dels signes del nostre temps i valdria la pena pensar-hi… si som capaços de fer-ho sense prejudicis d’un o altre signe.

Un últim comentari. A parer meu, un dels productes culturals recents que més clarament mostra de què parlem és la sèrie Merlí, emesa en dues temporades al canal públic català i reemesa després a La Sexta en castellà. El propi protagonistal, amb una actitud edípica permanent, que ha estat lluny de la seva exdona i el seu fill homosexual, és un referent claríssim del grup d’adolescents. Adolescents que, o bé no tenen pares (absència), o bé els que tenen són tractats com a autoritaris (l’autoritat només pot ser autoritària). I l’alumne preferit, precisament, viu en una evident “confusió sexual”. ¿De veritat que Novell és l’únic que vincula l’absència de la figura paterna amb la “confusió sexual”?



Article corresponent al mes de juny a la revista Valors.

dilluns, de juliol 10, 2017

L'oïda



Troba, brama, udola, piula, xiula, braola, zumzumeja, barboteja, eixorda, rauca, gemega, canta, espetega, esclata, xerrica, repica, crepita, gruny, esvalota, somica, remuga, mormola. xiuxiueja, esclafeix, rota, bleixa, sona, bufa, ronca, pica, bull; remorejar, alenar, cridar, plorar, sospirar, grallar, quequejar, grinyolar, marrucar, mussitar, dringar, belar, renillar, esgüellar, gratar, brollar. Aquests mots i tot d'altres que expressen sons no són pas simples signes, sinó una mena d'ideogrames per a l'oïda.

Georg Christoph Lichtenberg, Quaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de la Ela Geminada, Girona 2012, p. 35.

dissabte, de juliol 08, 2017

Nafrat de resplendor



Jo vaig conèixer la foguera viva
i em va deixar nafrat de resplendor.

Pere Gimferrer, fragment de "Nènia", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, p. 28.
Il·lustració: Edgar Meza Hermosillo, Hombre ciego (2002)

dimarts, de juliol 04, 2017

Els herois



"Jo crec en la justícia, però defensaré la meva mare abans que la justícia”
Albert Camus

Quan vaig llegir les declaracions del ja exconseller Baiget a El Punt Avui em va soprendre, positivament, la seva sinceritat. D'una banda, dient el que tothom sap: que si això del referèndum no pot ser possible, cosa bastant realista, i, esclar, si et creus els seus objectius, val més que es prepari un pla B. De l'altra, mostrant la seva inquietud per no formar part del nucli de decisió de futures resolucions que el vinculen de manera molt directa i segurament penosa. I, encara d'una altra, per expressar el seu neguit per les conseqüències per a la seva família que tindrien les penes que li poden caure en cas de participar en un acte il·legal. Em va semblar sensat, humà i, sortosament, poc patriòtic i heroic, que és una manera que tenen alguns de defugir del principi de realitat.

Em preocupa, sobretot, aquest últim tema. Jo no dic, esclar, que hi hagi coses que no valguin tant la pena com per arriscar el patrimoni i l'estabilitat familiar, i fins i tot la llibertat personal o la feina. El que dubto és que aquestes coses tinguin gaire a veure amb la política, almenys amb la política democràtica. És més, em sembla que porta més problemes que avantatges que alguns considerin la política com un acte heroic. Que la idea valgui més que tu i, posats a fer, més que els altres. 

No dic que hi hagi circumstàncies excepcionals en què valgui la pena just el contrari... però aquestes que vivim avui, ho són? La independència (ara és aquesta paraula, però poseu-ne qualsevol), ¿val tant la pena com per arriscar el futur personal i el benestar de les respectives famílies? Per mi, el límit del sensat passa per qui respon sí o no a aquesta pregunta. Les fondes conviccions no s'han de confondre amb les idolatries utòpiques.

I és que gairebé m'estimo més algú que no cregui gaire en les seves idees, que un creient convençut i coherent en un objecte que no deixa de ser un instrument, i mai un objectiu. És a dir, millor algú que es pensa que fa teatre, que és just el que haurien de pensar els representants. Que posa "carn" i paraula a conflictes existents, perquè sap que és una bona manera de començar a gestionar-los i mirar de no enquistar-lo.s Que diferencia el que passa damunt de l'escenari del que passa fora d'ell. Que sap que la funció acaba cada dia i que l'espectacle també arriba un dia que deixa de fer-se, i se'n fa un altre, amb tu o sense tu. Que relativitza i que mira el que fa, també, posant-se a la pell dels espectadors. No em fio gens dels polítics que se sacrifiquen per mi, o pel meu país. Els precedents canten. M'estimo molt més que penquin, que ho facin bé, i que puguin compatibilitzar aquesta tasca amb una vida personal satisfactòria, si poden, que va bé pel cap i l'ànim. 

Tot això em fa pensar que els que ens governen han perdut els límits, potser, que ha pogut l'imperatiu ideològic per damunt de tot, que no poden admetre que un pare que fa de polític pensi en les seves filles (¿què són les filles davant de la nació?). I això és el que em preocupa més de tot aquest procés que estem vivint.

Efectivament, Baiget ha fet el sacrifici. El que l'honora, esclar. Ha triat les seves filles.

dilluns, de juliol 03, 2017

Estar viu



Constató: pedir perdón exige más valentía que disparar un arma, que accionar una bomba. Eso lo hace cualquiera. Basta con ser joven, crédulo y tener la sangre caliente.

(...) Y cómo se resiste la gente a devolverle al planeta los átomos prestados. De hecho, lo raro y excepcional es estar vivo.

Fernando Aramburu, Patria, Ed. Tusquets, Barcelona, 2016, pp. 628-630.

dissabte, de juliol 01, 2017

El jove



Ho estima tot, i tot ho odia, el jove.

(...)

D'aquest instant en podrem viure sempre
i serem vius al fogalleig del cos:
rodoles, nit, en la filosa vana
que no podrà tancar els ulls dels amants,
l'instant etern de la immortalitat,
l'escut de pell que fa la carn encesa,
quan el desig és més fort que les hidres,
quan tots sabem que viurem sempre així.

Pere Gimferrer, fragment de "Batalls", a Marinejant, Ed. Proa, Barcelona, 2016, pp. 25-26.
Il·lustració: Philip Trager, Arthur Aviles (1992).