dilluns, d’abril 23, 2018

Pel forat que no toca



89. En les profecies, l'intèrpret és sovint un home més important que el profeta.

90. li agradaven sobretot les paraules que no acostumen a aparèixer als diccionaris.

91. S'empassava molta saviesa, però és com si li entrés pel forat que no toca.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 196.

dissabte, d’abril 21, 2018

Voltor



El pueblo está agitado.
Hoy acusan oficialmente
al gobernador por corrupciión.
(...)
Però, por avor, evitad el espectáculo
de ser hambientos buitres
tras haber sido complaceintes babosas.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 69.

dilluns, d’abril 16, 2018

Curt i llarg de vista


Ser curt de vista i veure-hi lluny són expressions utilitzades per gent de talent de manera equivocada. Així, ser curt de vista significa estar cec; però està clar que els curt de vista veuen coses que l'atra gent no veu.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 195.
Fotograma: Èdip rei, de Pier Paolo Pasolini (Itàlia, 1967)

dissabte, d’abril 14, 2018

Enveja


Los envidiosos y los resentidos
me preocuparon al principio;
sin embargo, tras trabajar con denuedo,
¿qué placer, ahora
oír el roce de su piel de serpiente
contra el fango!


Rafael Argullol, poema "22-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

dijous, d’abril 12, 2018

¿Es pot dir tot?


Arran de la censura d’una peça a ARCO per motius polítics i de la sentència que condemnava un cantant de rap a tres anys de presó per ofenses al Rei i enaltiment del terrorisme, el mes passat, a banda d’un debat inacabable i reincident, absolutament interessat i enquistat, sobre el fatalisme espanyol (el 98 del segle XIX revisitat), ha posat de nou sobre la taula el de la llibertat d’expressió. Més desapercebut ha passat un comunicat conjunt dels principals representants de les confessions d’Espanya en el qual alertaven sobre les ofenses als sentiments religiosos que, amb l’excusa del Carnaval (i sense l’excusa també), proliferen cada vegada més al país. «Observem amb dolor un espectacle vergonyós amb provocacions que ningú de nosaltres admetria si l’ofensa anés dirigida contra els sentiments o valors compartits d’altres col·lectius», diuen.

I no el falta raó. Cada setmana s’emet un comunicat o un altre de representants dels que se senten ofesos per manifestacions d’altri, bé pel llenguatge despectiu que els afecta (relatius a la raça o condició sexual, per exemple) o bé per al·lusions implícites de suposada discriminació. El famós autobús d’Hazte Oír de fa un any, retolat amb el lema "els nens tenen penis les nenes tenen vulva" era titllat direcatment de transòfob. No cal dir que qualsevol matís a les idees dominants (a l’opinió pública) sobre els drets del col·lectiu LGTBi o l’avortament, o sobre l’educació separada per sexes, per exemple, ja és titllat com a reaccionari i evita així qualsevol debat. En sentit literal, és un pre-judici.

Els pre-judicis no els podem evitar i, segurament, en aquest sentit literal, són absolutament necessaris per viure en comunitat. Els drets humans, per exemple, són un bon pre-judici: són indiscutibles. Ara bé, ens passem la nostra vida discutint sobre la seva aplicació, per dues raons. Una, perquè és impossible preveure’n totes les casuístiques. I, dues, perquè col·lisionen de vegades amb altres drets, alguns d’ells també fonamentals. La discussió sobre l’aplicació dels drets, així, esdevé imprescindible per fer-los efectius, per millorar-los i, el que és més important, per assentar-los en el conjunt de la comunitat.

I què em sembla que hem de demanar, doncs? Sobretot, poder parlar del que expressen. Passar de la burla al diàleg. Diàleg, no conjunció de monòlegs sinó acceptació de la legitimitat de les raons de l’altre, alguna de les quals podries compartir. I viceversa. I també, admetre el límit. En algun lloc caldrà posar-lo. A mi em sap molt de greu la presó per aquest noi. Però confesso que una cançó on es convidi a volar el cap una persona, entre d’altres invitacions a la violència, em sembla que ja està bé que sigui punible al món on vull viure.

Article per a la revista Valors (març 2018)

dimarts, d’abril 10, 2018

Sabates grogues



No sé si els que va preparar el muntatge tenien aquesta intenció, potser era la contrària, però, a mi, "La visita de la vella dama", un text de Friedrich Dürrenmatt posat de nou en escena per un equip encapçalat per l'actriu Vicky Peña, que els mataronins vam poder veure dissabte passat, em va semblar molt explícit sobre la situació actual. Contra el "procés", per ser més clar. Dic que potser no era la intenció, tot i algun signe explícit (que ja comentaré), perquè no vaig sentir ni una queixa. I podria ser també que, com em va passar en l'anterior funció, estigui tan obsessionat pel procés que el vegi pertot arreu.

A mi em sembla que l'obra estava molt ben representada; l'ús de titelles (que primer em desconcertava), el trobo molt adequat per mostrar el doble discurs entre l'aparent i el real, i la interpretació dels actors em va semblar molt bé, també. Dürrenmatt és incisiu, irònic, no té pietat en mostrar-nos les misèries del que som i les ganes gregàries de fondre'ns-hi. En aquesta obra, una dona rica, Clara Zachanassian, torna al poble i ofereix mil milions a canvi de "comprar justícia", és a dir, venjar un cas que li succeí trenta anys abans amb la mort del que en fou responsable, Albert Ill. Tota l'obra mostra la mutació d'un poble, una ciutat en crisi, que passa de rebutjar la proposta "per principis" a acceptar-la com a mal menor. Els "principis" tenen això. Els signes més evidents d'aquesta mutació correspon a l'increment del consum, tant quantitativament com qualitativa. Així, mig en broma i com en un conte per nens, no costa gaire veure l'analogia del nostre món. Quantes morts suporta el nostre benestar? I no parlo del tercer món, només... ¿No us sembla que ens prenem com a mal menor la mort de tants joves a la carretera a canvi de la nostra necessitat (o dependència) automobilística?

Però no es queda aquí, l'autor. A l'hora de decidir la mort, el poble utilitza formes escrupulosament democràtiques, i fins i tot convenç el pobre interessat perquè n'accepti el resultat. La crítica no tan sols s'adreça al "sistema", diguem, a com ens manipulen "els rics", sinó també en la perversió de la democràcia, segons la qual "el poble ho pot tot". Com ens passa amb "L'enemic del poble" d'Ibsen, quin titànic esforç significa situar-te en la perspectiva del dissident, de la víctima "pel bé comú", del que no pensa com "nosaltres"! I, en canvi, ¿quin altre lloc com el teatre per fer-nos-ho petar als morros? 

En fi, com deia al principi, aquest muntatge decora de groc les "sabates noves" que tot el poble va comprant-se amb l'expectativa de cobrar ...quan mori el pobre Albert Ill. Desafiant la maledicció de Molière sobre la presència d'aquest color en un escenari, tots els actors excepte el que feia d'Ill anaven incorporant sabates grogues, doncs, cosa que, excepte que siguis marcià o cec, et fa pensar amb la gent que aquests dies va pel carrer amb el llacet groc, o una bufanda, o el que sigui. Literalment, el poble manipulat expressa a través d'una prenda groga la seva manipulació, que justificarà després com a sobirana en una votació. 

Així, almenys per mi, la lectura política que potser ens llega el vell dramaturg suís des del cel, o d'on sigui, assenyala directament el nostre poble. O una bona part d'ell (a parer meu, el gruix de les classes mitjanes). Vestit d'escrupulosa democràcia, dona suport als qui, des del poder, van prometre una República plena de llet i mel (no mil milions, no, setze mil més l'any!), sense respectar el marc constitucional, establert per sufragi universal, com els dels parlaments que el desenvolupen. I no van aconseguir ni fer-ne un segell. Tant se valen les conseqüències, que marxin les seus socials de les empreses, que la convivència entre els ciutadans s'emmetzini, que els acords bàsics que han permès el nostre autogovern saltin pels aires amenaçant (dins del país) la nostra llengua i tot el que significa. Tant és que, amb aquest somni, hagin desaparegut o s'hagin menyspreat els projectes alternatius de futur, que el país no sàpiga què farà en realitat una majoria incapaç de formar govern, a banda del ploricó. Tant li fa que haguem de triar bàndol, als carrers, a les entitats, a les empreses, als grups d'amics, entre els del llacet groc i els que no en portem, amb el que significa dir que "no". A mi em va semblar, aquesta introducció del groc, que podem fer-ne aquesta lectura. O no? Doncs abans de seguir amb la funció, d'una o altra manera, potser que ens ho pensem.

dilluns, d’abril 09, 2018

Amor propi


Qui està enamorat d'ell mateix, el seu amor li dona almenys l'avantatge que no tindrà gaires rivals.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.

diumenge, d’abril 08, 2018

Reu d'un anhel



La desesperanza nos libera.
Sin embargo, aún no he conocido a nadie
-ni siquiera al moribundo-
que no sea reo de un anhelo,
sin saber de qué o de quién.

Rafael Argullol, fragment del poema "6-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

Margaret Thatcher


"No m'expliqui històries de llagrimeta fàcil", em va ordenar amb una vehemència sobtada [Margaret Thatcher, morta avui fa cinc anys], recalcant les paraules clau. "La gent apel·la diàriament a les meves emocions. Així no es pot governar. Senzillament, no és just".

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), p. 238

dimarts, d’abril 03, 2018

Falsedats



Les falsedats més perilloses són veritats lleugerament distorsionades.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.

divendres, de març 30, 2018

La carn ressuscitada


Pero ¡qué me importa
la vida eterna sin tu cuerpo!
Sin ti, sin ti,
¿de qué eternidad me hablas?

Rafael Argullol, fragment del poema "27-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 40.
Il·lustració: Maarten van Heemskerck (1545-1550), Christus als man van smarten, Rijksmuseum Amsterdam.

dimarts, de març 27, 2018

De sang



Ha llegado otra vez la hora de la sangre. Dos bandos. Tú con el tuyo y yo con el mío. ¡Atrás! ¡Atrás!(...)
Que yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra.

L'altre dia vaig anar al teatre, a Mataró, a veure la magnífica versió de Bodas de sangre (1933), de Federico García Lorca, que ha muntat la Perla 29, amb dues molt bones actrius al capdavant, la Nora Navas i la Clara Segura. És una peça molt ben feta que, si teniu temps, encara podreu pescar en algun bolo. Va ser dissabte. Ja havien detingut els encausats de sedició i no sé quants delictes més pel Tribunal Suprem que fins ara havien eludit la fiança i encara faltaven unes hores per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Ja m'havia arribat que algunes funcions de teatre s'havien suspès i d'altres havien fet alguna acció reivindicativa. Anava preparat mentalment.

Encabat, doncs, després dels merescuts aplaudiments del teatre ple, que feia sessió doble, els dos principals actors, acompanyats per la resta de la companyia, van llegir uns textos sobre la llibertat d'Albert Einstein i del propi Lorca, de qui van recordar el seu assassinat. Cap més menció. Tothom va aplaudir, jo també. Però de seguida, especialment un senyor de prop meu al qual li havia sonat el mòbil a mitja representació i no l'havia sabut aturar (això sí que hauria de ser motiu de presó), i uns quants estussegadors, entre d'altres, van començar a aixecar-se demanant "llibertat presos polítics". Jo em vaig quedar assegut, sense aplaudir, esperant que acabessin, amb respecte. Una senyora va llançar-me un "quina vergonya"; es veu que la llibertat que cridava exclou la de no seguir les consignes de la massa.

Visca la terra

És una anècdota sense importància, esclar, però altament reveladora del que està passant entre la ciutadania. Pobre del dissident, que haurà de patir l'oprobi públic ("quina vergonya"). Els que no pensem que aquests senyors siguin presos polítics, tot i que considerem excessiva la presó preventiva en la fase d'instrucció (d'altra banda perfectament explicable quan alguns d'ells fugen), estem exercint els nostres drets polítics. Els de pensar diferent o els de no expressar, si no o volem, les nostres opinions. Són drets recollits a la Constitució que van aprovar deixar sense efecte el passat dia 6 de setemebre els representants d'una exígua majoria al Parlament, que no es correspon -per cert-, ni ara ni aleshores, a la majora electoral. És un fet insignificant, sí, però un darrere l'altre creen el clima que tan bé va descriure Fernando Aramburu a Patria, aquesta novel·la que ha llegit tothom excepte els independentistes. Ja veurem què passa amb la gent que no vol deixar de treballar, especialment en determinats barris o pobles, si fan la vaga general que alguns tenen ganes de fer. Aquest ambient és l'ambient de la sang.

Jo havia estat, embaladit, degustant els versos de Lorca i, soprenentment, deturant-me en els dos que encapçalen aquest escrit. La crida tan amorosa com sanguinària de la terra, les possessions, els bàndols, "la desbocada força dels cavalls", que deia Espriu mirant les rieres fertoges d'Arenys. I pensava quantes coses ens poden dir, els poetes, als catalans d'avui, cridats per la terra a fer bàndols. Com que tossien o estaven pendents del mòbil, potser no la van entendre. Es ous de la serp de l'odi es coven així, amb la mirada de "tu no ets dels nostres" i les seves conseqüències.

No hi ha presos polítics.

Sóc partidari de tot el que ho eviti, de la màxima atenció a tot el que pugui unir-nos i apartar el que ens pugui enfrontar. Vaig votar per la reconciliació (aquests vam perdre, és obvi) i ho tornaria a fer. Però, assertivament, diré també que hi ha coses per les quals em nego a passar, hi ha distorsions que no puc admetre perquè, òbviament, situen els que pensem com jo en inferioritat moral, donat el cas. No hi ha presos polítics. Hi pot haver acusacions injustes i, sobretot, mesures cautelars desproporcionades, d'això en podem parlar tot el que vulgueu. Però no hi ha presos polítics: s'està encausant unes persones pels seus fets i no per les seves idees (si no, ¿com és que no hi ha ningú de la Cup a la presó?), i del que s'han de defensar és dels fets que se'ls imputa. Val més que s'hi posin en sèrio perquè, de fet provats, sí que n'hi ha. Òbviament, tampoc hi ha exiliats. Hi ha fugats de la justícia (aquest sol fet ja és motiu de detenció). Que mirin les fotos de l'exili de l'any 1939 i les comparin amb el palau de Waterloo, que parlin amb els exiliats i presos polítics que encara viuen entre nosaltres, si tenen la valentia d'aguantar la mirada. Si no sortim d'aquest deliri, si tracten tots els que pensem això (que com dir que són molins i no gegants) com a còmplices de l'autoritarisme, sí que ens farem mal. Nosaltres, la gent. Els de sempre.

Només tinc un dubte: si surten d'aquest deliri... quin relat els aguanta, als processats? Em temo que aquí hi ha el principal problema.

Foto: Bito Cels

dilluns, de març 26, 2018

De nou


M'agradaria poder desacostumar-me de tot: veure de nou, sentir de nou, tindre experiències de nou. El costum arruïna la nostra filosofia.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 192.
Il·lustració: Claude Monet. Impressió. Sol naixent (1873), Museu Marmottan-Monet, París,

dissabte, de març 24, 2018

Intrús


Ya nada es igual cuando aprendemos
que existe la sombra de un intruso en el camino.

Rafael Argullol, fragment del poema "21-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 34.
Il·lustració: Santiago Rusiñol, Font de Sant Roc (1888), col. particular.

dilluns, de març 19, 2018

Tòtil


Si a un home assenyat se li pot donar un colp i deixar-lo tòtil, no veig perquè a un tabalot no se li'n pot donar un que el torni assenyat.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 188.

dissabte, de març 17, 2018

El Déu incordi



No creo en Dios.
No pienso que algo parecido a Dios
ni remotamente pueda existir.
No amo a Dios.
Entonces, ¿por qué Dios
no deja de incordiarme
todas las noches
y casi todos los días?

Rafael Argullol, poema "10-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 22.
Foto: Antoni Tàpies, Cadira i roba, 1950-1951 © Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

divendres, de març 16, 2018

L'abat va a la presó



Jo no estic d'acord amb els que pensen que la recent visita de l'abat de Montserrat als famosos "jordis" a la presó on els ha enviat un jutge preventivament sigui un acte de suport a aquests dos senyors i a la causa que representen. Potser no saben que una de les obres de misericòrdia que l'Església catòlica instituí pels seus fidels consisteix en visitar els presos. Compte, no els presos "injustament" engarjolats, sinó presos i prou, inclosos els perfectament conscients dels seus crims.

És ben estrany, aquest manament, com el d'estimar els enemics o parar l'altra galta. Sovint fa confondre els cristians amb uns indiferents davant el mal, el seu Déu amb un absent i inactiu personatge en retirada, i tots plegats còmplices dels delictes pels quals compleixen condemna els habitants dels nostres centres penitenciaris. Condemna o presó preventiva. En Joan-Carles Mèlich, que es considera agnòstic, també es defineix, en canvi, com a "èticament cristià" perquè no és "partidari del Bé sinó de la bondat". Em sembla una bona manera d'explicar-ho. La cosa no està tant en la lluita del Bé contra el Mal, com per cert alguns plantegen l'actual conflicte que vivim a Catalunya, sinó del gest "anticíclic" que descol·loca el Mal, i sovint també el Bé, des del si mateix on opera. El Ressuscitat, en primer lloc, diem al Credo, davallà als inferns. Jesús alliberava "des de dins" ("la teva fe t'ha salvat") els que ja no esperaven res de bo d'aquest món. El centurió, el funcionari de l'estat opressor, el malalt que fa fàstic, la puta, el mort. Probablement, els presos i els delinqüents, començant pels pitjors criminals, que en llenguatge bíblic podríem anomenar "posseïts pel dimoni", són avui el personal més abjecte per la nostra societat. Bé, doncs els cristians som els que pensem que en el més abjecte hi ha, contradictòriament, la possibilitat de Déu. ¿Quin mèrit tindria un Déu que ja compta amb els "bons"? es pregunta mig irònicament Jesús. Això, en temps de "presons permanents revisables" i altres croades amb les millors de les intencions, és una autèntica bufetada.

Hi ha qui pensa que aquests dos senyors, presó preventiva a part, han participat activament en la sedició contra l'ordre constitucional, desobeint i impedint l'acció dels tribunals, amb els riscos per a la nostra democràcia que tot just hem albirat (conflicte civil, inseguretat jurídica, fuga d'empreses, suspensió dels drets fonamentals recollits a la Constitució burlada, pèrdua d'autogovern, etc.) i que, per tant, lamentant-ho molt, han de ser sotmesos a un procés judicial. Hi ha que pensa just el contrari. També a l'Església, formada per homes i dones que no són immunes al que passa al país. Ja he dit en altres ocasions que em sembla un greu error que l'Església, a través dels seus representants, fes opció per una de les parts, excepte que vulgui repetir antigues divisions civils que va beneir també en forma de Croada. El cardenal Martínez Sistach va advertir fa poc que el fons polític del conflicte s'ha de dirimir políticament. És a dir, als escons, no a les trones. Tampoc va dir, per cert, que els pressumptes delictes en què s'hagi inocorregut no hagin de ser respostos als tribunals, com de fet passa en totes les societats civilitzades, sigui qui sigui qui els hagi comès.

Aleshores, ¿què hi deu haver anat a fer l'abat de Montserrat a Soto del Real? Ni idea. Però m'ho puc imaginar. A banda d'interessar-se de com estan i oferir la seva ajuda, m'imagino que els deu haver assenyalat la resta d'interns. Els que no tenen mitrats (ni altres éssers amb faldilles) als seus vis-a-vis. Ni gent que porti llacets, ni bufandes, ni faci performances, per ells. Que no tenen "el Bé" a favor seu, més aviat el contrari. Els que, de fet, ja se senten morts. Els deu haver dit que els anunciïn la Pasqua, que són els més dignes posseïdors de la ressurrecció de Crist. Que convencin "els seus" d'una causa millor en la que idolàtricament, els incauts, han cregut religiosament. No crec, tot i que ho podria haver fet, que es renyés per haver recolzat el menysteniment els drets dels representants públics al Ple del Parlament dels dies 6 i 7 de setembre passats, la derogació "de facto" de les nostres lleis més importants (i dels drets que s'hi associen) perfectament legitimades democràticament, i la implantació d'un règim autoritari com es preveia a la llei de transitorietat. Encara que no he vist cap homilia que ho denunciés, excepte que la tele aquells dies no funcionés al Monestir i no se n'haguessin assabentat, estic segur que ho deuen pensar. I ja no dic de dir-los que no pot anar bé recolzar un govern que retalla en la salut pública, que elimina els fons destinats a les escoles bressol o a la Llei de Barris, fons que anirien tan bé per atacar les causes estructurals de la marginació al nostre país. Dic que no ho crec perquè també això és tasca de la política, aquella cosa tan bruta, avorrida i lletja, tan laica, que el dia que van decidir cometre un delicte "per un Bé superior" van abandonar.

Dit això, no els vull cap mal. Ben al contrari. Que tinguin molta sort i que la Moreneta hi faci més que nosaltres.

dijous, de març 15, 2018

La presó permanent i una hipòtesi "processista"



L'assassinat d'un infant, descobert aquesta setmana, en un poble d'Almeria, se suma a uns quants de casos més d'homicidis a nens o adolescents que han commogut l'opinió pública últimament. A banda dels propis fets en sí mateix, i el profund dolor entre els familiars i amics, que és el que més importa, s'han obert una sèrie de debats públics que em temo que hauríem d'atendre, tots plegats. N'hi ha un, almenys des de l'assassinat de les noies d'Alcàsser a l'any olímpic, que afecta sobretot al tractament periodístic d'aquests afers, contaminat d'una certa demanda morbosa i, probablement, per la perplexitat davant de deixar de dissimular que sabem com podem arribar a ser, alguns dels nostres congèneres. Potser fins i tot nosaltres mateixos. 

La presó permantent revisable

N'hi ha un altre que, sospito, quedava més soterrat fins que les xarxes socials l'eleven a debat públic (i polític): la necessitat de reforçar els mecanismes punitius pels autors d'aquests crims. Depèn de la indignació (la gasolina de les xarxes), la demanda oscil·la entre l'enduriment de penes o la pena de mort. Tot i que les dades mostren una rebaixa d'un 30% dels delictes d'homicidis en l'última dècada a Espanya, un dels països amb els índexs de criminalitat més baixos del món (i amb les presons més plenes), la sensació, diria, és exactament la contrària. 

Això va portar el 2015 al govern del PP, perquè la cosa no ve d'ara, a introduir al Codi Penal la pena de presó permanent revisable, una mesura contestada per la resta de grups per la seva dubtosa constitucionalitat (seria com una cadena perpètua encoberta) i que el Congrés dels Diputats podria revocar els propers dies, tot i que una iniciativa ciutadana a les xarxes ha recollit en poc temps tres milions de signatures per evitar-ho. A parer meu, aquest és un debat polític importantíssim, que mereix molta calma i repòs. Com esgrimeix reiteradament el Govern del PP, algunes enquestes han demostrat l'alt grau d'adhesió de la població a aquesta clàusula del Codi Penal. És un cas típic de contradicció entre "la voluntat del poble" i els criteris penitenciaris, jurídics, morals i el que vulgueu, segurament també constitucionals, que salvaguarden un bé superior al del lògic desig punitiu. Contradicció que el partit Podem insinua voler resoldre amb un referèndum pervertint, a parer meu, els usos de la democràcia. Esclar que el seu líder reivindicava fa pocs anys el dret universal a la possessió i l'ús d'armes de foc com hi ha als EUA. 

On vull anar, doncs, és aquí. Contra la idea del pacte constitucional, el del 1978 o el que sigui, s'estén la idea que "tot", volent dir tots i cadascun dels punts dels nostres acords bàsics, ha de ser votat pel poble, diferenciadament. Contra el valor de la transacció, acció que a Espanya sempre ha tingut l'acusació de jueva, es promou la imposició d'una pretesa majoria, en detriment de les minories (en el cas català, amb intercanvi de rols segons el perímetre que s'estudiï), o de qualsevol compensació (deures a canvi de drets, costos a canvi de benestar, etc.), sempre, esclar, en nom de la "democràcia". Com si la democràcia fos una contínua i imparable relativització subjectiva de cadascun dels elements del nostre sistema polític, ignorant que també ella necessita de pilars sòlids en els quals el refrend públic precisi del tant denostat consens.

Tornant al Codi Penal, ja ens agradaria que els seus supòsits delictius fossin fruit del consens polític. No cal ser gaire maquiavèl·lic per pensar que la modificació citada del 2015 i l'actual campanya per mantenir-la, amb recollida de signatures a la meva ciutat, per cert (deuen aprofitar els bolis, les taules i els formularis de les peticions contra l'Estatut) tenen precisament la prentensió contrària a la del consens. Cada assassinat d'un innocent, cada crueltat, és un bon moment per desenterrar la propaganda, sobretot si les enquestes van malament o, també, perquè ningú no pregunti al Govern sobre la seva política preventiva. En fi, confiem en què la sentència que ha d'emetre un dia o un altre el Tribunal Constitucional doni llum sobre la qüestió i ajudi el conjunt de forces polítiques a buscar l'equilibri entre la funció punitiva i la reinsertiva del nostre sistema penitenciari, com clarament defineix la nostra llei fonamental.

Un altre procés

Ara fem ficció. Imaginem-nos que la cosa s'escalfa. Que hi ha mobilitzacions que mouen milers de persones, centenars de milers, potser milions. Imaginem que comencen demanant la presó permanent revisable i el Govern del PP, amb el suport de Podem i altres forces, convoquen un referèndum i el suport a la permanència d'aquesta mesura al Codi Penal triomfa clarament. Imaginem-nos que poc després, quan li arriba el torn, surt una sentència del Tribunal Constitucional que la tomba. Airada, la població partidària de la pena revisable surt al carrer queixant-se i, enlloc de demanar el restabliment de la presó permanent demanen directament que la Constitució permeti la pena de mort i la cadena perpètua. Es crea una Assemblea Nacional. El govern, primer perplex, s'afegeix després a la demanda i convoca eleccions, dient que si les guanya hi haurà la reforma constitucional que ho permeti. El govern guanya, però amb deu escons menys. No té prou diputats per plantejar la reforma de la Constitució i decideix, sense fer cas al TC, aplicar la cadena perpètua i la pena de mort.

En el cas que explico, ¿seria, la decisió del govern, una mesura democràtica? No cal dir que així la definirien. "La majoria ho vol. La Constitució és un text massa antic que no té en compte l'evolució del món. La legitimitat està per sobre de la legalitat. Si hi ha molts països, alguns de llarga tradició democràtica, que tenen la pena de mort, per què no nosaltres? L'unica manera de treure'ns el llast dels assassinats cruels que vivim és implantar la pitjor pena possible per als seus autors". Què dirien  els seus detractors? Apel·larien, sobretot, a que la democràcia no és res si no es respecten les seves regles del joc, que si no ho fessin cometrien actes il·legals i serien jutjats, etc.

En fi, no vull comparar la independència de Catalunya amb la pena de mort, que seria una barbaritat; més aviat vull criticar aquells que menystenen els arguments de caràcter legal i constitucional per defensar la primera. En casos com el que ens ocupa (la cadena perpètua encoberta) o els que poden venir més tard si el debat es tanca malament (la pena de mort o vagi vostè a saber què), aquests arguments serien esgrimits amb tota la raó del món pels seus opositors. El text que protegeix els nostres drets fonamentals i que vincula l'estat de dret del quan som subjectes és la Constitució, la reforma de la qual precisa de grans consensos. El seu menysteniment, per més nobles que ens semblin les raons que l'impulsessin, és una arma que un dia pot batre's contra els drets fonamentals que protegeix. De la manera com va part del poble d'Europa, ¿penseu que això que dic és ciència ficció? Excepte que... ¿de veres voleu  que s'implanti la pena de mort quan més del 50% de la població -o menys- ho demani a les enquestes i a les manifestacions?

dimecres, de març 14, 2018

La mili de Macron



El mes passat, el president de la República francesa va anunciar la propera creació d’un servei militar obligatori i universal, en principi d’un mes, vint anys després d’haver estat abolit. Diu que en reforçarà el seu caràcter “cívic” i “educatiu”. La mesura, que afectarà uns 600.000 joves l’any, no ve de nou, Macron l’havia anunciat en campanya i les enquestes diuen que un 80% de la població la ve. El president va destacar la profunditat d’aquest “veritable projecte republicà que ha de permetre a la nostra democràcia estar més unida i augmentar la resiliència de la nostra societat". A Espanya, on la mili està suprimida des de 1996, no hi ha hagut cap partit que hagi pensat en importar aquesta mesura i, segurament, les nostres enquestes deuen tenir resultats oposats a la dels francesos. A França, recordem-ho, va ser un militar, el general De Gaulle, qui va encarnar la victòria contra els nazis, i qui va presidir la República durant deu anys.

Tot i així, no crec que fos sobrer un debat sobre el tema, al nostre país, sovint bandejat ràpidament amb arguments pacifistes, com si voler la pau t’eximís de respondre davant les seves amenaces, o utilitaristes, quan de cop ens n’adonem que no ens agrada “perdre el temps”. I para de comptar. De fet, el principal argument a favor de la reimplantació del servei militar, a França, no és estrictament militar. De fet, una de les causes del cessament del cap de l’exèrcit francès així que va arribar Macron a l’Elisi sembla que fou que no estava disposat a reduir fons per haver de dedicar-los al nou servei. Tècnicament, diguem, no cal. Les intervencions militars de França més aviat necessiten un plus de professionalització. La qüestió, com deia el president, té a veure més amb la cohesió social.

D’una banda, per reforçar el lligam entre l’exèrcit i la societat, i no tan sols per recolzar les seves tasques militars. Em sembla que no som conscients del que posem a les seves mans (o, de fet, el que estan disposats a fer “per nosaltres”, els soldats) i potser caldria començar a assumir-ho. I de l’altra, per reforçar el lligam entre els propis francesos. Hi ha poques institucions que barregin rics i pobres, ciutadans de diverses regions, autòctons i immigrats, aplicats i ni-nis. I no n’hi ha cap, cap, que resolgui al món contemporani els atàvics rituals d’iniciació de totes les cultures que marquen la fi de l’adolescència i que obliguen, als qui els superen, a deixar de comportar-se com un nen malcriat en una societat edípica, covarda i egoista que, això sí, no ens n’estem de criticar quan ens molesten els seus efectes. Mentre no en trobem cap altre, i salvant els que en facin objecció de consciència, potser aquest mètode no està tan malament. I qui cregui que podem viure sense rituals de pas, és que encara no ha entès massa bé què vol dir pertànyer a aquesta espècie.

Article per a la revista Valors (febrer 2018)

dilluns, de març 12, 2018

Cases i esglésies



El país en què les esglésies són boniques i les cases estan destruïdes està tan perdut com aquell en què les esglésies estan derruïdes i les cases han esdevingut castells.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 185.
Foto: Cartoixa de Scaladei

dissabte, de març 10, 2018

La decepció



La decepción, cierto, es dura.
Pero la decepción no es
sino entrar en contacto
con el reino de la realidad.
Exiliados de ese reino,
espoleados por la ilusión,
somos espíritus montados en nubes.
No obstante, menos para los locos,
la caída, además de inevitable,
es la lección más necesaria.
Luego empieza todo de nuevo,
y en el extremo del cielo
ya aparecen otras nubes
dispuestas a ser cabalgadas.

Rafael Argullol, poema "8-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 21.

dijous, de març 08, 2018

Família Oberta


Fa uns dies vaig llegir a El País que uns franciscans de Betanzos (Galícia) han engegat el projecte “Família Oberta” adreçat a persones que viuen soles. La cosa és ben senzilla: s’agrupen per esmorzar, dinar o sopar, renten la roba junts o la fan petar. Un dels seus responsables, fra Enrique Roberto, aclareix que “no es tracta d’un centre de dia ni de beneficència, tampoc d’un local social, sinó d’un espai autogestionat que no es finança ni amb subvencions i en el qual volem imitar l’ambient d’una família qualsevol, amb llibertat per entrar i sortir sense compromís i sense exigència de confessionalitat”. La notícia coincidia més o menys amb la creació d’una secretaria d’estat, al govern britànic, per atendre la solitud, un veritable problema des de molts punt de vista que està incrementant-se a les societats occidentals. Especialment, afecta a persones grans.

A mi em va semblar una idea genial, per moltes raons. N’exposo tres. La primera perquè, efectivament, és una xacra evident, que mostra fins on està instal·lada la concepció utilitaralista de les relacions humanes ...fins que t’arriba a tu, esclar. La segona raó és perquè, a falta de solucions més estructurals (morals, polítiques, socials), les persones amb els seus problemes els tenim aquí i ara, i alguna cosa n’hem de fer. I la tercera perquè jo (també utilitarista, ho reconec) hi vaig veure una possibilitat de donar continuïtat a l’ús de l’enorme patrimoni que pot quedar abandonat, amb enormes necessitats de manteniment, si prossegueix la crisi de vocacions religioses en un país com el nostre.

Compte, no dic continuïtat en la tasca social de tants i tant ordes. Per desgràcia, de necessitats no en falten. Com en el cas de la conversió del Seminari de Lleida en habitatges d’ús social, que ha estat un èxit, penso que potser el futur dels nostres convents urbans i les seves àmplies instal·lacions, fins i tot en convivència amb les comunitats religioses que l’habiten, podria passar per aquesta mena de noves necessitats. I, de les solituds, fer comunitat, fer família, aquesta paraula sovint tant masegada i a la defensiva que pren així un sentit molt revelador.

Article publicat a Foc Nou (gener-febrer 2018) i reproduït avui a Catalunya Religió
Foto: Óscar Corral.

dilluns, de març 05, 2018

S'omple la boca



D'allò que el cor no n'és ple, d'allò s'omple la boca. He trobat més sovint aquesta veritat que no pas he ensopegat amb la contraria.

(...) Que feliços viurien alguns si es preocupessin tan poc dels assumptes d'altri com es preocupen dels seus propis.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 182 -183.

dissabte, de març 03, 2018

Equivocant-nos



Els notables canvis produïts en la nostra complexa societat penso que no ha aportat res de nou a l'home o a la dona en la seva soledat existencial, si no és fer-la encara més evident. (...) 

A mi (...) em passa que, quan les facilitats van en la direcció dels meus desitjos, tinc la sensació que em dec estar equivocant.

Joan Margarit, Fragment de l'epíleg del llibre Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, pp. 94-95.

divendres, de març 02, 2018

Cusachs a la Fundació Iluro, últimes hores


Si avui divendres a la nit vostè està llegint això, i és dels pocs, mataronins o no, que encara no ha passat per l'Ateneu de la Fundació Iluro de la capital del Maresme per veure l'exposició antlògica de Manuel Cusachs, està de sort. Encara té dissabte i diumenge per no perdre-s'ho. I si no és de Mataró, encara està més de sort. Té aquests dos dies per venir-los a passar a casa nostra i veure dues exposicions més que, per art de gràcia, han coincidit com una constel·lació feliç: la també antològica d'Eduard Alcoy a Ca l'Arenas, gairebé vint anys més tard de la de Can Palauet, i que és excepcional, i la de les escultures de la col·lecció Bassat a la Nau Gaudí, que encara tinc pendent, però que m'han dit que -com totes les que s'hi fan- té una altíssima qualitat. Forasters i mataronins, no us moriu sense veure-les. En sèrio.

La de Cusachs la dec haver vist tres vegades, a més d'anar al col·loqui del qual en Manuel Cuyàs va parlar a El Punt Avui. El 2009 (ho vaig escriure aquí) vam poder veure'n una altra antològica, crec que al Museu, amb motiu dels seus 75 anys, i ara commemora els 70 anys ...d'artista! I val la pena celebrar-ho. Si no m'erro, el 2008 ja havia fet una exposició sobre escultures de personatges públics (en vaig parlar aquí) i el 2013 se'n va fer una altra amb les seves escultures basades en El caminant i el mur, d'Espriu. Vull dir que no ens ha deixat sense tenir la possibilitat de contemplar la seva obra, però, ho repeteixo, tenir-la agrupada amb peces característiques de les seves èpoques, estils o temes és excepcional i únic.

Com que és un artista que segueixo i m'agrada, li conec força obra. I la reconec d'una hora lluny, anant pel món on té escampades les seves escultures. Bé, doncs, tot i així, el primer que notes és que no en coneixes pas gaire, ni molt menys. La seva producció és extensíssima, no tan sols en peces o quadres, no. Parlo dels estils, de les tècniques, dels punts de vista, dels temes. De la recerca a través de la seva relació física amb els materials. La pedra, el metall, les tintes, els suports. I també a través de diversos llenguatges artístics, sense que el resultat sigui cap atzagaiada, ben al contrari. És un home inquiet, un belluguet, que no faries mai en cadira de rodes i amb serioses dificultats per moure's des que era ben jove.

I l'altra sensació general (per les sensacions i anàlisis particulars em caldria fer-ne un llibre) és el domni de la seva capacitat expresiva, la gràcia i rapidesa amb la qual enganxa de seguida l'espectador, amb el to, el grau d'humor, el nivell de tendresa o la invitació al diàleg que col·loca en cada peça. "Mira", sembla dir-nos, "et presento la meva família, la meva sexualitat, els meus paisatges, les meves ironies, els meus maldecaps i les meves dèries, la gent que admiro, els meus "sants", la poesia que m'agrada, les meves excursions cap a estils o estímuls intel·lectuals que he tingut ganes de tastar; i te'ls ofereixo, perquè aquesta vida que tinc, tan plena, no val res si no la compartim i si no la disfrutem junts". 

Gràcies, doncs. Gràcies. I vostès, no s'ho perdin. També tenen dret a compartir-ho.

Foto: El Periódico.

dijous, de març 01, 2018

El fantasma de Kim Philby


En aquest ordre de la foto, he llegit aquests tres llibres. Sense buscar-ho, casualment, hi ha un fil conductor explícit entre elles. Hi apareix, citat, no com a personatge, Kim Philby, un espia britànic d'alt rang que va protagonizar un cas sonadíssim quan es va descobrir que treballava pel KGB, als anys seixanta del segle passat. Tot i aquesta concidència, ens trobem davant tres obres tan diferents com interessants. Mil tres-centes pàgines. Anem a pams.

Berta Isla

El primer el tenia pendent. L'última novel·la de Javier Marías, Berta Isla (Alfaguara, Madrid, 2017), no decep els qui som lectors habituals de l'autor. El text treballat ho fa sobre les vicissituds d'un matrimoni que, a causa de les activitats d'espionatge d'ell, que en principi ella ignora, ha de viure anys separat i incomunicat, oferint el testimoni de les dues parts. Hi surten alguns personatges d'altres novel·les de Marías i també pren un punt de referència literari, en aquest cas la poesia de T.S. Eliot. És una magnífica immersió a la reflexió sobre el destí i l'ambivalència dels compromisos, narrada de forma excel·lent. Tupra, el cínic personatge que dirigeix els passos del marit de la protagonista als serveis secrets de Sa Majestat, fa una observació inquietant al respecte sobre la fal·làcia de la llibertat dels actes que cometem, o, més aviat, de les decisions que prenem respecte el futur de la nostra vida (a què ens dedicarem, etc...). Ni la Reina és lliure, diu, ella menys.

Com bé sabem els seus lectors, la prosa de Marías inclou la digressió en forma de precises reflexions, com la que ara citaré, posant en entredit aquesta contínua apel·lació paternalista al poble que ara fan tants i tans polítics per tapar la seva manca de propostes o les seves incapacitats. O les seves agendes ocultes. Però també per passar per alt la complicitat de les opinions públiques amb règims autoritaris, per exemple, o amb algunes decisions recents (Brexit, Trump...). Diu: "El pueblo, que a menudo es vil y cobarde e insensato, nunca se atreven los politicos a criticarlo, nunca lo riñen ni le afean su conducta, sino que invariablemente lo ensalzan, cuando poco puede tener de ensalzable, el de ningún sitio. Es solo que se ha erigido en intocalble y hace las veces de los antiguos monarcas despóticos y absolutistas. Como ellos, posee la prerrogativa de la veleidad impune, que no responde de lo que vota ni a quién elige, de lo que apoya, d elo que calla y otorga o impone y aclama" (p. 324).

El otro lado del silencio

L'altre llibre és El otro lado del silencio, de Philip Kerr (RBA, Barcelona, 2017), un autor que vaig descobrir fa molts anys i al qual des d'aleshores no hi havia tornat. És l'últim de la saga del seu personatge Bernie Gunther, de la qual no n'he llegit res. Ambientat a la Riviera francesa dels anys cinquanta, el que més m'ha agradat és la ironia amb al qual vesteix el personatge, amb un passat tèrbol a l'Alemanya nazi i un futur que no sembla massa esperançador. "En mi caso, seguir con vida fue siempre más un hábito que una elección consciente", diu al principi" (p. 9). El món dels espies, de nou, serveix a l'autor per narrar la seva implacable, però també sovint estúpida, actuació.

Un complex sistema de fidelitats i traïcions, d'espies pul·lulants a les platges meridionals franceses després de la II Guerra Mundial, inclou la intel·ligent traïció d'una femme fatale. "Eran criaturas peligrosas las mujeres", diu al final, "pero para eso era la vida, para correr riesgos" (p. 341).

Volar en cercles

I l'últim són una mena de memòries de John Le Carré, Volar en cercles (E. 62, Barcelona, 2016), esplèndid autor també de novel·les d'espies que han inspirat pel·lícules o sèries que m'ha agradat molt (l'última, El infiltrado, em va tenir enganxats els morros a la tele). L'autor, que havia estat espia pocs anys a la seva joventut, repassa, però, els seus viatges pel món del cinema, pel món de la política internacional contemporània i els seus personatges (força dels quals ha freqüentat), per països infernals al cor de l'Àfrica o a la Rússia actual, per la complicada vida dels seus pares i un llarg etcètera, que descriu amb un to desenfadat ple d'anècdotes. I alguna conclusió vàlida (per alguns dels nostre slíders polítics, per exemple) com que "segons la meva experiència, les persones situades a l'epicentre no tenen gaire idea del que passa al seu voltant. El fet que elles mateixes siguin l'epicentre fa que tot sigui encara més complicat" (p. 211).

En els tres llibres, deia, hi surt Philby, a qui Le Carré descriu com un espia tan acostumat a ser agent doble que la seva vida a Rússia alliberat d'aquesta missió era com si s'hagués mort, com un fantasma. Una metàfora, el personatge. Diu Le carré que "l'espionatge i l'escriptura de novel·les estan fets l'un per l'altre. Les dues coses requereixen estar atents a la transgressió humana i als nombrosos camins que porten a la traïció" (p. 38). Doncs això, el fantasma ens ronda.

dilluns, de febrer 26, 2018

La torxa de la veritat


És gairebé impossible portar la torxa de la veritat entre una munió de gent sense cremar-li a algú la barba.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 179.

dissabte, de febrer 24, 2018

El dolor


Es paga car l'inent de destruir el dolor
perquè l'amor també és allí.
La intel·ligència és salvar-ho tot.
(...)
Sense dolor
mai no hauríem pogut estimar així.

. . .

Per a bé. per a mal.
El que havia de ser el meu infortuni
van ser el dolor i l'amor
més vigorosos de la meva vida.

Joan Margarit, Fragments dels poemes "De senectute" i "Finalitats", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, pp. 65 i 79.

dimarts, de febrer 20, 2018

Anna Gabriel té raó


L'exdiputada de la Cup, Anna Gabriel, el dia abans de comparèixer davant el jutge que instrueix la causa contra els delictes comesos arran de l'intent de secessió de Catalunya, ha decidit no anar-hi quedar-se a Suïssa, país conegut per força catalans i molts delinqüents internacionals que es beneficien de la seva opacitat bancària. Una situació que comportarà, com tota incompareixença judicial, una ordre de recerca i captura i situarà aquesta senyora en una situació similar a la de l'expresident Puigdemont i els quatre exconsellers del seu govern que l'acompanyen, a Bèlgica. L'exili de les xocolates.

Si del que es tracta és de ser coherents, em sembla una bona decisió. Efectivament, si un està convençut que la independència de Catalunya (i totes les revolucions que hi pengen, segons sembla) és tan important que passa per sobre de les lleis i dels vots dels catalans, si ens ha de resoldre tantes i tantes coses, potser sí que val la pena sacrificar el patrimoni, la carrera, la família, la llar i el poble on vius. Potser sí que val la pena prescindir d'aquesta vida de tortell el diumenge, de fer perfomances kumbaiàs amb ciris i llacets, de fer el ploricó per la tele (la "nostra", tot i el 155), de fer el ridícul de rectificar el que fa quatre dies que defensaves només per salvar el teu cul. Si es tracta de ser coherents dic, s'ha de fer com un dels jordis del qual ara no es parla gaire, Jordi Pujol, que va tenir la valentia i la perspicàcia d'enfrontar-se al seu consell de guerra sumaríssim en temps de Franco amb un discurs valent a favor de la llibertat i de Catalunya. Plantar cara. Desobeir. Resistir. Si la independència val tant la pena i és tan urgent, aleshores és aquest, el camí.

La resistència o el sentit comú?

A banda d'aplaudir i fer likes al Facebook, la resta de l'independentisme faria bé, així, d'organitzar el front que fins ara ningú ha organitzat. Per cada citació judicial, una incompareixença. Per cada requeriment tributari (inclosos els ordinaris, esclar), un ingrés en un compte que financiï la propera República. A cada ajuntament, arriar la bandera espanyola. Per cada compte corrent d'un banc amb seu fora de Catalunya, una cancel·lació. Per cada ordre rebuda per un superior a un funcionari, mentre duri l'aplicació de l'article 155, una resposta negativa, què dic, vaga indefinida a l'administració pública, escoles i hospitals inclosos. Per cada mesura de força que apliqui aleshores el poder judicial (embargaments, acomiadaments, detencions, etc.), resistència. Passiva o activa; potser millor passiva que ara fa més bo per la tele. Oi Otegi? 

No hi ha país que aguanti una resistència així. És aquesta, recordin, la pressió en què somniaven tants convençuts per la causa i que van veure, l'endemà de la proclamació de la República, que tot era un somni. ¿Fa falta encara alguna saccejada més perquè vegin que era senzillament una enorme i inconscient mentida? Fos com fos, la Cup (li va la seva credibilitat) no està disposada a sortir de Matrix mentre hi tingui una missió a fer. O de "marc mental", o de com se'n digui d'aquest frau.

Dic, per això mateix, que tot això és si del que es tracta és de ser coherent. Però em temo que de tant en tant apareix, agre i esgarria-cries, el sentit comú. Aquell que va tenir l' exconseller Baiget quan va posar en una balança la independència i els estudis de les seves filles, i els que el van acompanyar quan la balança els va posar Puigdemont davant els nassos. Aquell que nota el fred de la presó. Aquell que ara van veient que -com era al principi, ara i sempre- del que es tractava era senzillament de poder. I que, tal com van, això del poder (com la immersió lingüística, la credibilitat de les nostres institucions, la seguretat jurídica per les empreses, el futur del catalanisme...) va pel camí del pedregar. Aquell que mira el tortell del diumenge i mira l'Anna Gabriel i tria el tortell.


Foto: Jordi Play (La Vanguardia)

dilluns, de febrer 19, 2018

Vint-i-un



Avui trobo a faltar la filla,
l'enyoro buscant la forma
sagrada del lacre en l'altura
que m'ha de confirmar que el cel
que llegiré com una carta
és el mateix que ha de llegir
la noia a l'hora del capvespre
en un país tan lluny del nostre.

Jordi Llavina, fragment d'Ermita (Meteora, Barcelona, 2017), versos 743 a 749, pp. 41-42.
Il·lustració: Joan Miró, Vol d'ocell al clar de lluna (1967)

dissabte, de febrer 17, 2018

Envellir



Busques un lloc on fer-te fort, i oblides
que el traïdor ets tu.
Però el triomf del mite som tu i jo:
l'home i la dona joves que van morir
perquè els dos vells esdevinguéssim lliures.

Joan Margarit, Fragment del poema "Termòpiles", a Un hivern fascinant, Ed. Proa, Barcelona, 2017, p. 55.
Dibuix: Edgar Degas.

divendres, de febrer 16, 2018

La creu de Jordi Llavina


Tot va venir de Facebook. Quan vaig veure que en Jordi Llavina havia publicat Ermita (Meteora, Barcelona, 2017), vaig caure en el provincianisme de preguntar-li si el presentaria a Mataró i em va encarregar de buscar-li data i lloc. Això em passa per preguntar. A més, em va demanar que li presentés el llibre, amb en Joan Safont [que ha aprofitat després per escriure això a La Llança], tot i que jo no sigui ni molt menys la persona més adequada per fer-ho. Però vaig accedir. Sóc un home fàcil. Va ser una presentació d'alçada, rèiem a Dòria Llibres.

Bé havia de dir alguna cosa i se'm van acudir algunes ximpleries. La primera, que Llavina i jo, i el rei Felip VI, compartim edat. Aquest any en fem cinquanta i ja ens n'estem adonant "que la vida iba en serio", de manera que miro de reüll a veure com ho porten, els altres. La segona era que la poesia ha de ser llegida, recitada ...i venuda. Aquest poema, amb octosíl·labs que de vegades rimen, de 1400 versos, s'hi presta molt bé. Quant a la venda, només cal dir que els intrèpids editors de Meteora eren a la presentació, suport que contrasta amb alguna anècdota que vaig explicar.

El poema és, de fet, el relat d'un camí que puja a l’ermita de Sant Pere del Puig, a la Selva del Camp, un paisatge important en la infantesa i adolescència de l'autor. El camí, com a metàfora de la vida, és un tòpic literari corrent. Des del Quixot a les road movies, passant per Josémaría Escrivà, és molt eficaç... La qüestió és, doncs, no de subgènere sinó de què en fas, amb això. El camí cap a l'ermita és un camí que "puja", el de l'esforç, el de Sísif, el de llevar-se cada dia amb projectes... Però també és un tòpic de la vida el riu, l'aigua que davalla ("Nuestras vidas son los ríos que van a dar en la mar, que es el morir"), el del descans, la contemplació, deixar que les coses "passin", el camí del Tao, la contingència. M'ha semblat veure la doble tradició en aquests dos fragments del poema, separats a penes per vuitanta versos.
Som aigua, un flux, a penes -feble-
d'aigua normal i corrent, aigua
que sempre fa via avall
[versos 305 a 307] 
Arrels indòmites, rebels,
que malden per cronèixer com
deu ser la vida d'una branca
[versos 385 a 387]
El que passa, et passa

Fer un camí, avall o amunt, és obrir-te al diàleg amb el que et trobes. El que passa, et passa. El contacte amb els arbres o la fauna, el propi record del camí fet en altres etapes de la vida, li permet a l'autor fer un bon repàs a la seva vida. Als fills, a l'amor, a la seva dèria pel llenguatge (per la qual aquest poema n'és un excel·lent resultat), les nombroses referències literàries o pictòriques que acompanyen com un bastó... En una etapa vital, com deia al principi, on els records ja pesen, pesen sobretot en densitat. De tot comença a fer ja molt de temps. De fet, ell mateix mostra quin era el propòsit del poema en dos fragments més:
Voldria, doncs, deixar en els versos
pressentir el límit del llenguatge
poder-me afigurar el topall
del que es pot dir, abans del no-res 
[versos 480 a 484] 
Jo sempre he escrit per curar el tall
que ens fa saber que no som res [versos 495 a 497]  
A mi el primer vers m'ha recordat Wittgenstein, però sobretot aquesta consciència del límit a partir de la qual s'ha construït la humanitat (i que quan ets jove costa tant i tant de veure), és a dir, des de la que ens fem preguntes, per exemple, d'aquestes que no tenen respostes. O per a les quals el llenguatge ha de recórrer a mecanismes tan originals com el mite, el símbol o el silenci. I el segon l'he triat per la poderosa imatge del tall. Neixem d'un tall, físicament, però també -com anem descobrint- neixem amb el tall, amb la ruptura entre el món on som i el que ens agradaria, entre el que vivim i el que desitgem, entre el gaudi d'uns i el sofriment dels altres. El tall que, com bé han representat antigament amb les mandorles o modernament Lucio Fontana, és ferida però també pas d'un món a l'altre, d'un llenguatge a l'altre, si voleu. No sabem si és una ferida o una vagina, si mata o engendra, si ens casa o ens divorcia, si ens embogeix o cura. Llavina opta per curar-la, que no necessàriament vol dir guarir-la.

L'ermita, la creu

En Llavina va dir a la presentació que abans era ateu, que ara deu ser alguna cosa com agnòstic i que, malgrat segurament no acabaria creient mai, en aquesta edat on és es veu necessitat d'una certa litúrgia, d'un cert contacte amb el sagrat. D'altra banda, un dia o un altre, mentre fas el camí et preguntaràs per què coi has de caminar, què és el que t'ha fet llevar aquest matí, què hi busques, a l'ermita. Aquesta pregunta, l'autor la respon amb el símbol de la creu. Com que vam fer la presentació un Dimecres de Cendra, m'hi vaig esplaiar uns minuts. A partir dels versos 995, Llavina fa una descripció fantàstica de la creu, que comença així:
i els ulls de Crist són dues brases
que avui m'escalfen l'embalbida
pell d'un cor cec, braser dels ulls
que fa com el mercuri líquid
dels vells termòmetres trencats.
.
I tant, els ulls dels altres, de l'Altre a qui la figura de Crist a la creu representa genuïnament, són com brases, que escalfen i cremen, que ens acullen i molesten, que toquen el "cor de pedra", com diu l'Evangeli. A través d'aquesta poderosíssima imatge, l'autor es pregunta, precisament, sobre les seves creences... fins que es troba amb l'immens dolor del món (els gemecs que recordava Marx quan va parlar de Déu) i la impossibilitat existencial d'ignorar-lo. A mi em sembla una magnífica manera de començar la Quaresma. I, junt amb un vídeo del moment, una bona manera d'acabar aquest maldestre escrit, amb les quatre notes que vaig prendre per fer la meva prescindible presentació. Diu:
¿Potser creuré, de nou, un dia?
¿he cregut mai?, ¿què vol dir creure?
¿ho fa d'una semblant manera,
tothom qui creu? Creure i pensar,
¿s'arribaran a trobar mai?
(Crist ha ofegat el crit, que el tall
de la punta dels claus li esqueixa
la carn dels peus i de les mans
i, fondo, li n'esclata els ossos
-peus recollits en un sol clau:
feixucs, marcits, donats a mort;
i, en canvi, mans, en l'esbatec
de l'aire, ofertes per renéixer-.
gemega Cist, i encara temen
els fonaments del nostre món.  
[versos 1032 a 1046] 


P.S. En Manuel Cuyàs, que va venir, en parla aquí, a El Punt Avui.
Fotos M. Dolors Sàrries, Núria Dòria (i vídeo), Viquipèdia.