dilluns, d’octubre 15, 2018

L'orgia de l'ordre



Amb l'excusa que el socialisme l'hauria pogut fer agafar mal d'ull, caigué en l'orgia de l'ordre, en el desfici de la puntualitat, en la bacanal del compliment del deure ---i no cal dir en la satisfacció del deure complert. Arribà un moment en què hagué de posar una certa parsimònia en les seves maneres, perquè els seus superiors ho trobaven indecent. El socialisme el féu caure en un excés de zel.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 183.

dissabte, d’octubre 13, 2018

La bellesa del món


Somos poca cosa,e cierto, en el seno del universo,
una mota de polvo en un mundo infinito.
Pero gracias anuestra minúscula presencia
el universo conoce su belleza.
Sin nosotros desaparecería la belleza del mundo,
y,con ella, el mundo mismo.

Rafael Argullol, poema "30-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 361.
Il·lustració: El Giotto, detall del cel estrellat a la Cappella degli Scrovegni (1303-1306), Pàdua

dimecres, d’octubre 10, 2018

Un taxi al futur



M’ha sorprès una mica que en els comentaris a la premsa sobre la vaga de taxis de finals de juliol i principis d’agost no s’esmenti gaire un aspecte que em sembla rellevant. Més enllà de com es resol l’enrenou legislatiu i competencial de les llicències de VTC (la no resolució del qual pot portar a noves aturades a la tardor), a mi em sembla un exemple paradigmàtic de l’impacte sobre el mercat de treball en sectors pretesament madurs de dos fenòmens del nostre temps, fruit, en molt bona part, de l’acceleració tecnològica. El primer fenomen ja el coneixem una mica. Amb la proliferació d’ofertes de llocs de vacances “domèstics” al marge de la indústria hotelera, a través d’operadors que tan sols posen en contacte l’usuari i el llogater, Barcelona –per exemple– ha hagut de respondre amb regulacions, sancions i altres mesures que n’evitin els efectes no desitjats (competència deslleial, gentrificació, inseguretat jurídica…). La digitalització del màxim nombre de productes i serveis possibles i el canvi de rol del consumidor, que tendeix a prescindir dels intermediaris, i que prefereix “usar” a “tenir”, provoca, doncs, canvis estructurals als subsectors de de l’oci, el del transport –com veiem–, però també el financer, el del comerç al detall, el cultural…

L’altre fenomen del que s’ha parlat poc és el de la robotització que, més enllà del sector secundari, impacta més del que ens pensem al terciari. ¿Què passarà amb els taxis quan, d’aquí a deu anys –per posar una data llarga– els cotxes autònoms siguin més segurs, més barats, més puntuals i eficients que els taxistes? Si és així ¿qui aturarà les inversions rendibles que pot suposar una expectativa així? ¿I qui se’n beneficiarà? ¿Què passarà amb els treballadors del taxi i els seus deutes descomunals? ¿I com influirà al subsector de l’automòbil, tan rellevant en l’estructura econòmica de Catalunya? Etcètera.

No sé si tenim l’economia, les ciutats o la política prou preparades pel que caurà, molt més enllà del món el taxi. Les conseqüències de la robotització que, anant bé, reduirà la necessitat de mà d’obra a uns nivells especialitzadíssims i reduïts, obliguen a pensar sobre la redistribució dels beneficis (i l’autoritat que ho vetlla), la idea d’ocupació o l’ús del temps, fins i tot la centralitat humana en un món que depèn principalment de robots autònoms, amb el risc d’estralls perillosíssims si no es resol. Les classes mitjanes acostumades al món postindustrial de les societats occidentals ja ho temen especialment, la crisi que fa deu anys que patim ha ensenyat greument les orelles del llop. Sóc dels que pensa que la reacció política de l’anomenat “populisme” (des del fenomen Trump a Salvini, des de l’independentisme al Brexit), respon a aquestes pors, amb solucions pírriques, de replegament. I que amb l’evangèlic “no tingueu por” no en tindrem prou.

Article a la revista Valors (setembre 2018)

dimarts, d’octubre 09, 2018

Ni oblit ni perdó



Encara que sembli un joc de paraules, em temo que el problema del debat polític a Catalunya, ara mateix, és la seva despolitització. Entre els que pensen que això només es resol judicialment (de fet, judicialment només es resolen -i encara- els ets pressumptament il·legals) i els que pensen que som davant un dilema entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), hi ha cada vegada menys espai per a la política la qual, això sí, tothom diu que és l'únic lloc possible per a la solució del conflicte polític que vivim. La recent crisi esperpèntica (i absolutament incomprensible pels mortals) viscuda en seu parlamentària entre els dos socis de Govern n'és una conseqüència. Així que apareix la necessitat de prendre decisions concretes entre el mal i el pitjor (la política és aquesta elecció, ni més ni menys), qui basa tota la seva estratègia amb les capacitats innates del Bé i en quatre generalitats, s'estavella de morros. Una imitació grotesca Leibniz emborratxant-se de ratafia amb Rosseau abans de conduir a 200 km/h.

Un altre símptoma del que dic és l'èxit del nou lema independentista, corejat aquests últims dies de deriva violenta dels anomenats CDR (el nom i la tàctica, copiades del règim cubà): Ni oblit ni perdó.

El lema es va fer famós, com em recordava fa poc la Rosa Isabel Garí, arran del "terror de la dictadura argentina, amb els milers de desapareguts, torturats, nens robats. Era lògic que no es volgués oblidar o torturar els culpables", em diu, alhora que li produeix vergonya aliena la utilització que se'n fa, ara per ara, per parlar de l'actuació policial de l'ú d'octubre de l'any passat. La  que va incloure càrregues a la població que impedia el compliment de l'ordre judicial contra el simulacre de referèndum que es celebrava, alentat i emparat per un Govern i la seva majoria,que havia aprovat unes lleis absolutament impresentables, democràticament parlant, al Parlament de Catalunya tres setmanes abans. No, no em sembla gens bé aquella actuació... ara, ¿és comparable als assassinats de la dictadura argentina? ¿No estarem banalitzant-los? Si fos així, les càrregues policials que els Mossos van protagonitzar el 2011, proporcionalment més dures, serien l'Apocalipsi.

La mort i la donzella

A banda d'aquesta desproporció, amb conseqüències -com dic- blanquejadores dels assassins argentins, la pregunta que em feia és si el lema "ni oblit ni perdó", que és un lema moral, ens el podem permetre. Precisament sobre el perdó i els crims a l'Argentina hi ha una magnífica pel·lícula de Roman Polanski, La mort i la donzella, de 1994, basada en una obra d'Ariel Dorfman. La protagonista ni oblida ni perdona i, casualment, té a les seves mans la possibilitat de venjar-se del seu antic torturador. Polanski, que en això és un mestre, gairebé ens fa simpatitzar amb la víctima que ha canviat el paper. "Sí, torna-te'n. No oblidis ni perdonis aquest ésser execrable, al qual ningú encara no ha pogut condemnar". Malgrat això, el film mostra que el mateix espiral d'odi que et "davalla als inferns", l'experiència del mal viscuda ara des de tots dos cantons, és el mateix que li obre una nova perspectiva i canvia la seva direcció. De fet, la salva de l'enganyosa "comoditat" de viure amb principis morals rígids, legitimats per la teva condició de víctima i verificats per la maldat del teu Adversari.

Sense anar tan lluny, però, aquest mateix esquema, en aquest cas per buscar el suport incondicional a les tesis de l'independentisme i dels grups al poder a Catalunya, s'ha instal·lat a l'avantguarda del moviment. Si no estàs amb mi és que formes part del mal, de la repressió, etc. La comoditat de la moral, el mapa de bons i dolents que tots voldríem davant la irresistible ambigüitat de la nostra condició humana.

Òbviament, quan diem que la solució al conflicte català és, sobretot, política, doncs, caldrà fer un esforç per rebaixar el to moral dels uns i dels altres, incrementar el dels raonaments, fer l'esforç de pensar en termes de negociació (és a dir, què estic disposat a perdre) i avançar. No hi ha cap altra solució (política) possible. Ara bé, quedarà per fer el més difícil: "desdimonitzar" l'altre, dotar-lo de capacitat reparadora, comprendre que sense ell (sense "els dolents", els "estranys" o "els estrangers") no hi ha país possible, ni món possible. Fer entrar el perdó, doncs. Aquesta "traïció" que els que treuen rèdit polític (o existencial) del conflicte no estan disposats a permetre. "Apreteu, nois, apreteu".

dilluns, d’octubre 08, 2018

Romanticisme


Tenia un aspecte romàntic perquè potser mirava lleugerament guenyo. (...) 

Josep Maria havia fet catorze fills viables a la seva pròpia senyora i un reguitzell elàstic de fills naturals a altres persones grises i vagues.

Josep PlaLa vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). pp. 57 i 59.

diumenge, d’octubre 07, 2018

Els russos


El que més tem la psique col·lectiva dels russos és el caos; el seu gran somni és l'estabilitat, i el que li fa més pànic és un futur inescrutable.

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), pp. 172-173.
Foto: Vladimir Putin. Avui fa 66 anys.

dilluns, d’octubre 01, 2018

Bròquil patriòtic



La gent del seu poble, ell l'entenia, l'entenia sense necessitat d'aclarir res. No era pas un extremista del patriotisme local. No era pas, com tantes i tantes persones segons les quals totes les coses que produeix el terme municipal en què viuen són les millors del món, tant si es tracta de tomàquets com de bròquil, d'escriptors locals com d'aigua de la font, de sardines a la brasa o de pèsols per a fer amb vedella. No, el senyor Peret no era exagerat en res.

Josep Pla, La vida amarga, OC 6, Ed. Destino, Barcelona 1974 (2). p. 35

dissabte, de setembre 29, 2018

Els passos que no fas


Los pasos que no das
por miedo al juicio de ojos ajenos
son los que dejan huellas
más visibles en tu camino.

Rafael Argullol, poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 347.

dilluns, de setembre 24, 2018

Una de romans



--Una extraña actitud hacia quien te ha condenado a muerte --exclamé.
José se encogió de hombros y dijo:
--No hemos de devolver mal por mal, sino al contrario: perdonar a nuestros enemios y amarlos como Dios nos ama.
--Por Júpiuter, no sé quien te ha metido esta idea en la cabeza, pero venga donde venga, es una insensatez. Si no distinguimos al amigo del enemigo y al bueno del malo, ¿adónde irán a parar la virud y la justicia?

Eduardo Mendoza, El asombroso viaje de Pomponio Flato, Ed. Seix Barral, Barcelona, 2008, p. 90.

dissabte, de setembre 22, 2018

Els borratxos


Los gritos de los borrachos
en medio de la noche,
oscuros y siniestros,
transportan el sucio mensaje
que los sobrios temen:
carcajada, vómito, alarido, llanto.

Rafael Argullol, fragment del poema "13-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 344.
Il·lustració: Diego Velázquez, Triunfo de Baco o Los borrachos1628-1629, Museo del Prado, Madrid.

dimecres, de setembre 19, 2018

Religió a la taula



Aquest passat mes d'agost he fet una sèrie d'articles a Catalunya Religió sobre un conjunt d'exemples ben vius a casa nostra al voltant de la relació entre el menjar (la gastronomia, els àpats, les denominacions...) i la religió. Una experiència en la qual, a banda d'aprendre força coses, m'ho he passat molt bé. No és perquè sí que faig panxa.

Una part dels tabús, també els religiosos, tenen a veure amb el que entra i surt del cos, el que passa de ser "allò altre" al "jo", i viceversa, i en el seu origen hi ha motius ben diversos, que ara tan sols podem intuir (de salut, de reserves alimentàries, etc...). Enmig d'aquestes restriccions, hi apareix -com sempre que et posen límits- una imaginació desbordant. Compte, no és pas residual, això. El parenostre demana el pa de cada dia i Teresa d'Àvila assegurava que Déu era "entre los pucheros".

De tota manera, no té cap més pretensió que passar l'agost, aquesta sèrie (de fet, el tema dona per molts més casos), i ja veureu que és una barreja. En qualsevol cas, si us ho heu perdut, i si remotament us interessa, aquí ho teniu. Bon profit.

dilluns, de setembre 17, 2018

És veritat?



En tot tema, la pregunta: "És veritat?" I aleshores buscar els motius que donarien peu a no considerar-ho veritat.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 265.
Foto: Karl Popper.

dissabte, de setembre 15, 2018

Narcís


¡Pobre Narciso, tú que tenías los dones de la vida
si hubieras aceptado el sacrificio de vivir!
No te mató el amor a ti mismo
sino el terror a lo que se hallaba,
como una amenaza insoportable,
más allá de tu propia piel.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-XI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 342.

dilluns, de setembre 10, 2018

Incredulitat



Per a la majoria de gent, la incredulitat en alguna cosa es basa en la credulitat cega en una altra.

(...) No és estrany que als homes els agradi combatre per la religió, i els agradi tan poc viure segons els seus principis?

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310, 316.

dissabte, de setembre 08, 2018

El joiós error


Se repite, como todo, otra vez:
la multitud ocupa las calles de la ciudad
porque --proclama-- quiere ser libre.
Un espectáculo magnífico:
el hombre, animal solitario,
convertido en fuerza telúrica,
en volcán adiestrándose para la erupción,
en mar que constituye agitadamente
la destructora columna del tornado.
Es contagiosa esa alegría desbordante
de la muchedumbre en su día de esperanza
¿Cuántas veces se ha repetido la Historia?
Innumerables ¿Y después?
Después: canto, llanto, sangre, nada.
pero, por fortuna, el hombre
no vive sólo del después
y, a menudo, se emborracha
con el gozoso error del presente.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 281.

dimecres, de setembre 05, 2018

Tal dia farà un any



Atònits, milers de catalans vam veure els dies 6 i 7 de setembre de 2017, ara fa un any, en directe, com el Parlament de Catalunya vulnerava la Constitució i l’Estatut i els drets dels diputats de l’oposició, aprovant lleis que implantaven un estat sense separació de poders i força regressions democràtiques i garantistes. La degradació del Parlament, com sempre passa, anunciava un període degradació democràtica. Per sort, molts confiàvem en la fortalesa del nostre estat de dret, i en la feblesa de mitjans i suports de l’exígua majoria nacionalista per imposar-se, per revertir aquell immens error. Era el que dèiem als coneguts quan mútuament ens interpel·làvem, i ens mostraven la seva por. La por.

Dos mesos abans, encara no, el president Puigdemont va remodelar el Govern arran d’unes declaracions públiques d’un conseller que mostrava el seu neguit per les conseqüències penals del que anaven a fer, després d’uns quants advertiments del Tribunal Cosntitucional. Un per un, els consellers van confessar-se al president i tots aquells que compartissin el temor, que no estiguessin disposats a assumir penalment els seus actes, van ser cessats i susbtituïts. Tot i les revelacions que hem sabut després, segons les quals els col·laboradors del vicepresident Junqueras sabien perfectament que no hi havia absolutament cap mitjà ni estratègia ni suport internacional per portar a terme la secessió, hi havia motius per la por. Ens governava un equip de gent disposada a delinquir fossin quines fossin les conseqüències. Per ells i, òbviament, per nosaltres. Hi havia motius per la por, doncs.

Casualment, pocs dies més tard, per la Diada, vaig agafar el mateix autobús de línia que uns quants mataronins coneguts meus, gent que m’aprecio. Ells anaven a la manifestació, molt cofois i contents (la revolució dels somriures) i no em vaig estar de preguntar-los com era possible que, quatre dies més tard de la vulneració de la nostra democràcia, anessin tots ells a aplaudir i a riure’ls-hi les gràcies. Com que són molt educats i bons amics (i a Mataró tots ens coneixem) van deixar que m’esbavés fins que jo mateix ja vaig canviar de conversa. Abans, però, ja els vaig advertir que a mi no em dona la gana de callar-m’ho i d’empassar-me el gripau. No, no s’hi val a excloure la meitat de catalans de la nació. No s’hi val a fer por.

Vist amb la perspectiva d’un any, amb el munt de fets vertiginosos que s’han produït arran d’aquella funesta votació (amb els seus responsables empresonats i esperant un judici), no sé si els meus companys de bus creuen que va valer la pena. Si l’abandonament de la política per la imposició ens ha portat més mal que bé, com a mi em sembla, sobretot entre els ciutadans. Si seran capaços d’admetre que “una solució política del conflicte” significa, sempre, abandonar el propòsit d’imposar-se i, per tant, d’abandonar aquesta estratègia (per dir-ne d’alguna manera) suïcida, i explorar solucions parcials. Òbviament menys èpiques. Tan de bo, almenys, aquest dolor que viu Catalunya, els uns per una cosa, els altres per l’altra, com exemplifica el sainet grotesc dels llacets, serveixi a la llarga per teixir vincles més forts que els que hem desfet. A prova d’insensats. A prova de pors.

Article per a Capgròs

dilluns, de setembre 03, 2018

Camí


Voler trobar la veritat val la pena, encara que ens perdem pel camí que ens hi mena.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 310.

dissabte, de setembre 01, 2018

Corba


Si la recta fuera la distancia más corta
entre dos malditos puntos
la existencia sería monótona y atroz,
un pensamiento de burócrata
aplicado a la emoción de un capataz.
por fortuna, tenemos la curva
para complicarnos la vida
en pasiones improductivas
y sentimientos sin plusvalía.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 325.

dimecres, d’agost 29, 2018

La saviesa dels vulnerables



A Joan Vinzo, ACS.

El mes passat, a la meva ciutat, va morir un regidor. És el segon que conec personalment i que, amb circumstàncies similars (malaltia terminal, família amb fills petits, dedicació exemplar) i en un interval de pocs anys, li passa. També l’anterior havia portat les responsabilitats que aquest desenvolupava, especialment les de Salut, Serveis Socials i Gent Gran. Si no fos tan trist semblaria una ironia. El regidor era si fa o no fa de la meva edat, però el que destacava la gent que anava parlant a l’acte d’homenatge a l’Ajuntament que vaig tenir la sort d’assistir, se’n destacava la seva saviesa, a banda del seu tarannà i el seu caràcter resolutiu i tranquil alhora. No em treia del cap, tot i la commoció, aquesta referència a la saviesa i la seva relació amb l’activitat pública. I vaig pensar que ell, almenys, en tenia de tres menes.

La primera és la saviesa diguem-ne acadèmica, per la qual ens formen des de ben petits i que en el seu cas -metge pediatre i gestor públic de la salut, després- requereix molts anys, una enorme inversió i tanta intel·ligència com vocació. La segona té a veure amb l’experiència, és la saviesa dels ancians de les tribus, la que s’acumula després d’èxits i fracassos si es té la mirada atenta i se sap recordar (re-cordar, etimològicament, tornar a passar pel cor). I la tercera és la intel·ligència de la vulnerabilitat, la que fa present els límits, la vacuïtat del poder, les víctimes, el dolor, la pobresa. Sense escarafalls ni victimisme, amb tota dignitat, amb totes les limitacions, el meu amic va incorporar aquesta experiència pròpia a la seva tasca de servidor públic.

Davant la il·lustració liberal, que l’excloïa, una de les coses més interessants que han aportat les ideologies sorgides del moviment obrer, penso, ha estat la incorporació activa de la mirada vulnerable. Els partits “obrers” i el sindicats, des de la segona part del segle XIX, per exemple, afegeixen a la construcció política una saviesa que ni l’acadèmia ni l’experiència de la vida abasten prou. No sé si som prou conscients tant de la necessitat d’aquesta incorporació (per exemple, quan parlem sobre legalitzar o no la prostitució sense la veu de les prostitutes) com de la seva visibilitat. Amaguem els tolits (excepte que siguin excel·lents atletes), els vells, les guerres no televisades, els barris on s’acumulen els problemes… o els malalts de càncer, aquesta paraula que ni jo, en aquest escrit, he gosat dir pel seu nom fins ara. Com si tancant els ulls, apel·lant a la solidaritat en abstracte i mirant que res d’això no ens embruti ja ens apanyéssim. No només ens enganyem, com qui amaga la pols sota l’estora. És que som més tontos. És que ens perdem una enorme saviesa, com ens etziba l’exemple d’algú en el seu últim alè.

Article per a la revista Valors (juliol 2018)


dilluns, d’agost 27, 2018

El Déu esfera


Segons explica Müller en la seua primera observació sobre la revolució copernicana, preguntaren a algú per una definició de Déu. I la resposta fou: "Una esfera, on el centre és a tot arreu i la superfície enlloc"

(...) ¿Què és, doncs, la nostra concepció de Déu, sinó la personificació d el'inconcebible?"

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 301, 319.

dissabte, d’agost 25, 2018

L'oceà



Lo improbable se manifiesta,
lo imposible se cumple,
acogemos el infinito
en la palma de la mano.
No somos únicamente una gota del océano,
somos el océano mismo.

Rafael Argullol, fragment del poema "11-X-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 311.

divendres, d’agost 24, 2018

El llacet legítim


Ja és ben curiós que la legitimitat o no de posar i treure llacets grocs de l'espai públic sigui un dels temes polèmics d'estiu. Potser ho prefereixo. S'assembla més a la futilitat de les "serps" d'estiu, com aquelles polèmiques a les "cartes al director" de La Vanguardia que hi havia fa temps (sobre les estranyes aus que sobrevolaven Barcelona a l'agost, posem) que no a la batalla civil subjacent i de referència, la realització de la qual només beneficiaria els accionistes de la funerària (per cert, a Mataró, li diuen Can Junqueras). I també diu molt, aquesta polèmica, de les escorrialles dialèctiques on ha acabat aquest fiasco anomenat "procés".

Vull dir que mentre entretenim els friquis amb les seves batalles de llacet, la resta (excepte que se'ls passi pel cap fer-ne un calvari) podem anar a la platja tranquil·lament, o passar les vacances com ens doni la real gana. Després, si s'enganxen al vídeojoc de la seva República virtual, tot això que deixaran d'empipar. Quan una creença està molt arrelada, costa més d'arrencar que un queixal. Ja pot dir missa Aministia Internacional i l'associació d'expresos polítics, i la comunitat internacional, ells veuen presos polítics a Espanya (i exiliats) on el món real no n'hi veu. Com els que veuen extraterrestres al seu veïnat, o els que presagiaven la fi del món segons el calendari maia, per posar alguns exemples simpàtics i amables. Contra aquestes dèries em temo que no hi ha raons que valguin, per això tenen aquest posat moral que no aguantarien de ningú més.

Dit això, i com que en el fons som uns misericordiosos, també em sembla que podem fer una mirada asèptica sobre la legitimitat de treure o posar llacets grocs. Efectivament, la llibertat d'expressió és un dret fonamental, fins i tot per parlar d'extraterrestres. Per tant, el seu límit ha de ser, en principi, per servar-la, per ordenar les condicions que la fan possible i no el contrari, amb les excepcions que tots convenim (insults, insídies, etc...). Les autoritats, especialment els ajuntaments, tenen aquestes competències. Per ocupar equipaments o l'espai públic, o per penjar pancartes o banderoles, s'acostuma a demanar permís (i pagar-ne els tributs, si s'escau), i per enganxar cartells, sol haver-hi llocs reservats a tal efecte, per evitar l'embrutiment de les façanes o elements a la via púbica. Tot i això, estem cansats de veure com s'embruten les parets amb eslògans (generalment a l'extrem, mai he vist cap pintada federalista, per exemple), que són perfectament expressables a través d'altres mètodes. Els municipis ha tendit a limitar, o abolir, mitjans com els cotxes amb altaveu o el repartiment de propaganda en mà o als parabrises dels cotxes, en atenció a les conseqüències sobre la qualitat de vida que això provoca. Ningú ha entès que s'estigui reduint la llibertat d'expressió, més aviat em sembla que tothom ho agraeix.

En campanya electoral, i per evitar la sobreabundància i competència de propaganda a l'espai públic, molts municipis, amb el vist-i-plau de les juntes electorals de zona, limiten els llocs i sovint els sortegen. El seu incompliment pot generar una sanció, com passa amb la resta de situacions que he esmentat.

Tan senzill com demanar permís

Per tant, el primer que cal en promoure una acció de protesta que afecti l'espai públic és demanar permís. No per protestar, sinó per ocupar el que és de tots. Així, caldrà que diguin qui se'n fa responsable, com es preveu el servei d'ordre -si en convé-, quins elements de l'espai públic utilitzaran (per preveure que no es malmetin) i fins quin dia (per garantir-ne la neteja i que després un altre pugui fer el mateix en el sentit contrau, per exemple). En alguns llocs, s'hi fa dipositar fiança (per a possibles danys o incompliments). Així, el que penja llacets en una barana d'un parc, per exemple, té la legitimitat del permís municipal (que és com funcionen les societats, a diferència de les tribus), que haurà actuat no arbitràriament sinó seguint les normes que democràticament s'ha dotat. I el que n'arrenqui serà qui haurà de donar explicacions a les autoritats.

Però (i ara parlo del cas de Mataró), no deuen tenir permís els que malmeten el patrimoni artístic local (Laia l'Arquera, la creu de terme) o el patrimoni natural (claus clavats en palmeres al Passeig Marítim) amb els seus llacets grocs. En aquest cas, per exemple, treure'ls, a banda d'una proesa (sobretot per l'alçada), seria fer-nos un favor a tota la resta, a l'Ajuntament i als elements danyats.

Fixeu-vos que la qüestió rau no tant en el què com en el com. Ni l'Ajuntament ni ningú (insisteixo, a banda que es cometés una il·legalitat) pot discutir el que reivindiquin, encara que sigui una creença absurda i segons com perillosa. Però sí que té tot el dret a fer respectar les ordenances que ell mateix ha aprovat. Fins i tot el deure. Quan algú es creu legitimat per saltar-se-les i per ocupar el que no és seu, però, també diu força coses sobre el que reivindica, en realitat. I és això, sobretot això, el que fa emprenyar els que volem una Catalunya de tothom, i no "dels nostres".

Per últim: és molt més eficaç, legal i senzill denunciar que treure. Aquí deixo la idea.

Foto: Capgròs.

dilluns, d’agost 20, 2018

Angoixa



Donar-hi voltes i angoixar-se sobre el que s'hauria pogut fer és el pitjor que es pot fer.

(...) Sovint se'ls fa retret, als poderosos, que haurien pogut fer moltes coses bones que no han fet. Hi podrien respondre: "Penseu el mal que podríem haver fet i no hem fet"

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 293-299.

dissabte, d’agost 18, 2018

El general


Cuando un general proclama
que pasarán por encima de su cadáver
antes de que se haga esto o aquello
--toda esa retórica, ya sabéis--
en realidad piensa en un campo de batalla
cubierto de cadáveres mutilados,
ninguno de los cuales pertenece a un general.

Rafael Argullol, fragment del poema "16-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 286.

dilluns, d’agost 13, 2018

La història



El que no m'agrada de la manera de tractar la història és que es veu un propòsit en totes les accions i tots els esdeveniments es deriven de propòsits. Això és completament equivocat. Els grans esdeveniments passen sense cap propòsit; la casualitat comet errors feliços i desbarata l'empresa més ben planificada. Els grans esdeveniments mundials no són produïts: simplement ocorren.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 287.

dissabte, d’agost 11, 2018

Poble enganyat


Sin algún tipo de embuste
el pueblo dejaría de ser el pueblo
--esta palabra que tanto gusta a todos--
para convertirse en torrente de desesperación.

Rafael Argullol, fragment del poema "3-IX-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 273.
Il·lustració: Fotograma del film Una jornada particular, d'Ettore Scola (Itàlia / Canadà, 1977)

dilluns, d’agost 06, 2018

La monarquia constitucional



Que n'és d'interessant, la constitució anglesa, que ha combinat ja fa temps la llibertat republicana amb la monarquia, tot evitant així el tomb sobtat d'una democràcia a una pura monarquia, o al despotisme!

(...) L'assumpte no és si es pon el sol o no en els dominis d'una monarquia --com es vantava en temps passats Espanya--, sinó quines coses durant el seu curs s'arribava a veure en aquells dominis.

(...) La instauració d'una llibertat i una igualtat com la que molta gent avui s'imagina significaria promulgar un onzè manament que deixés sense valor els altres deu.

(...) En les discussions mirem de fer fora una opinió sense tocar el cap; a França ara es tira pel dret: s'elimina l'opinió juntament amb el cap.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 285-286.

dissabte, d’agost 04, 2018

Temples buits


Los templos están vacíos,
y los jóvenes no se muetsran preocupados
por aquel exótico más allá
que tanto onbsesiono a sus antepasados.
La vida viaja sola
en su travesía de la oscuridad.
Quizá sea por ceguera,
quizá sea por comodidad,
quizá --simplemente-- sea
porque después de tantos milenios
de lamentaciones sin respuesta
no hay nada que lamentar.

Rafael Argullol, poema "7-VII-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 210.

dilluns, de juliol 30, 2018

No tinc temps



La gent que no té mai temps és la que menys coses fa.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 284.

dissabte, de juliol 28, 2018

Filferro


Karl Wallenda,
funambulista (...)
Dijo: "La vida transcurre en el alambre,
todo lo demás no es sino espera"

Rafael Argullol, fragment del poema "16-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 188.

dijous, de juliol 26, 2018

La Missa de Les Santes i una copa.



Em sembla que, de la Missa de Les Santes, ja ho he dit tot. Tot el que en puc dir, jo, modestament. O més o menys. No m'ho acabaria. Els mataronins tenim una sort immensa en tenir, al bell mig de la nostra festa major (el nostre símbol cívic per excel·lència, tot i que té corcs), una peça musical bellíssima inserida enmig de la missa solemne de les nostres patrones. Una joia efímera que, com aquell sol que entra a Abu Simbel il·luminant la testa de Ramsès II -tot i que allà ho fa als dos equinoccis- t'has d'esperar a la conjunció astronòmica per poder repetir. O com la llum de la nova escultura d'homenatge a Joan Peiró, també a Mataró, de Martí Anson. La conjunció: la música culta i popular, el desig de festa, la buida església plena, la coral que representa el poble, les autoritats engalanades i la història que travessa guerres, generacions, entusiasmes diversos, famílies, amors i desamors fins arribar, almenys, al moment en el qual Mossèn Blanch la va estrenar. En ple romanticisme, aquell moviment que, per bé i per mal, encara ens influeix tant.

La meva Missa

Així de predisposat hi vaig cada any (amb poques interrupcions), i tot això em passa pel cap i moltes coses més, com si féssim un ràpid repàs anual a la nostra vida i la nostra circumstància, per deixar-nos endur un cop més per aquest artifici tan ben fet a l'hora d'aflorar el que no és tan artificial.

A tall d'inventari voldria afegir dues coses i prou, poques hores abans d'anar-hi (demà divendres 17 a les 10h del matí a la Basílica de Santa Maria, entreu-hi amb temps). La primera és que, com totes les coses belles de veres, a la Missa s'hi ha d'anar entrant. Diria que és una cosa d'adults, i no només perquè les misses no siguin precisament la passió de la joventut actual. La meva experiència, perdoneu, és exactament així. Hi havia anat algunes vegades de ben petit, acompanyant no sé si el meu avi o el meu pare, cosa que em va permetre saber de què parlaven quan parlaven d'aquest acte. Hi vaig tornar alguna vegada d'adolescent, però el cap va per un altre cantó. De més jove, bé d'usuari o bé de voluntari, els horaris estaven canviats i tot just me n'anava a dormir quan començava. Com sabreu alguns, vaig entrar de regidor a l'Ajuntament molt jove, als 23 anys, i m'hi vaig estar vint anys més. Als primers anys em costava vèncer la son (la Missa dura unes quatre hores i aquesta dada és letal per qualsevol atractiu previ)... però multipliqueu quatre per vint i veureu quanta energia pot fer anar un cap en vuitanta hores, quantes coses pot arribar a processar. Ara ja en sóc un fan. Però cal temps, predisposició. Potser edat.

La segona cosa que vull dir és que, siguem sincers, hem minusvalorat tots plegats el rol de les santes Juliana i Semproniana. D'una banda, per la secularització brutal que hi ha hagut a aquest país. Són una dada, com a molt, estètica. De l'altra, per l'abús imaginatiu de l'hagiografia popular basada en uns personatges que, empíricament, no devien pas existir. I, també, a la banda catòlica, per la mandra que fan les virtuts d'unes pobres noies verges i màrtirs com a catequesi contra "els mals del món actual". Ens n'hauria de fer menys, segur. Hi ajudaria si entre aquests mals no hi hagués els tòpics de sempre, però també és cert que el mal és avorridament tòpic.

Adorar la distància

Hi ha, però, un aspecte que me'l va fer pensar el recent arranjament i restitució d'una escultura de Jaume Arenas que representen les dues santes i que són al mar, on la tradició diu que van ser llançades per morir (veieu com encara som romàntics?). Com que també sóc fan de Jaume Arenas (a la casa del qual anava a dibuixar i pintar), m'hi vaig fixar. Em refereixo a la pèrdua. A conviure amb l'absència, amb la distància "imposada". El relat de dues patrícies romanes sacrificades, a banda del seu exemple, en remet també als milers i milers de relats de pèrdues que atresorem avui els mataronins. Les més evidents, les dels finats. Però n'hi ha de no tan evidents, de no tan notòries.

“Estimar és senzillament acceptar la distància, és adorar la distància entre jo i el que jo estimo”, deia Simone Weil (segons ens recordava fa uns dies en Josep Cobo). A mi això encara em sembla encara més complicat que seguir les virtuts decents que els sermons de Les Santes acostumen a recomanar. Però intueixo que també això funciona com la bellesa amagada, de mica en mica. ¿Com es pot adorar la distància del dol, de la pèrdua, del desassossec? ¿No ens n'havíem d'alliberar, del dolor?

Sovint, d'aquesta actitud se n'ha desprès un deix sadomassoquista (com aplicar-se el silici). Hi ha dues referències recents que, per acabar, voldria proposar com a resposta. La primera la vaig descobrir fa poc. És el tema més famós de la cantant LP, "Lost on you" (aquí), una mena de carta a la seva exnòvia en la que la convida a celebrar totes les coses que "he perdut en tu", en un tu tan distant com estimat. Resulta que l'amor no era un guany sinó una pèrdua. La segona referència escombra cap a casa. A l'últim llibre publicat en català (i castellà) de Marie Balmary, El sacrifici prohibit (Fragmenta, 2018), la psicoanalista defensa el valor terapèutic del dol, de la distància, de la ferida, fins i tot de l'ira, com a forma d'expressió de la paraula alliberadora, del canvi, contra la tendència anestèsica d'amagar el dolor, operació que ens esclavitza a la seva causa, de fet.

¿I això ha d'estar al centre de la festa major? Doncs sí. La festa no consisteix en "passar-s'ho bé", exactament, sinó en celebrar, com les copes dels amants que ja no ho són, com la Missa a la memòria dels que el mar, real o figurat, se'ns ha endut. Celebrar que el temps passa, però no en va, sinó per retrobar-nos cada any i, qui sap, fins un dia que ja serà tot festa. De moment, això és el que es cantarà demà en el dia més important dels mataronins. Glòria a Les Santes!

Foto: Capgròs.

dimarts, de juliol 24, 2018

Les Santes "groguis"



Representa que demà, amb la Crida a la Festa Major, quan l'alcalde s'adreça des del balcó de l'ajuntament als seus conciutadans, comença la festa de Les Santes, de la qual els mataronins ens en sentim molt orgullosos. D'uns anys ençà, no ve d'ara, pren forma visible un fantasma que recorre tota la festa major, com dirien els nans Marx i Engels si existissin. És el fantasma de l'apropiació ideològica de les festes populars, exactament el contrari que pretenien -em sembla- els regeneradors de la festa als anys setanta (Les Santes. Fem-ne Festa Major) i els primers ajuntaments democràtics que l'adopten com a símbol de la ciutat oberta, lliure, fidel al seu passat i il·lusionada amb el seu futur.

La temptació de l'ús ideològic de les festes populars, també diguem-ho clar, li és connatural. ¿O és que l'esquema caos-ordre de les festes majors o del Carnestoltes no és una vàlvula que afavoreix l'ordre polític durant l'any? ¿O és que la celebració del "nosaltres" col·lectiu no tendeix a reforçar les fronteres amb els "altres"? ¿O no és menys cert que l'individu convertit en massa deixa de pensar per ser corretja del pensament dominant? (Compte: he dit "dominant" i no "majoritari", diferència que entendran bé els lectors sadomassoquistes).

Amb el Romanticisme, precisament quan s'imposa (electoralment) el patronatge de les santes Juliana i Semproniana a Mataró, que ja remeten a l'esperit inalterable (verge i màrtir) des del paganisme romà fins la modernitat, s'imposa la idea no menys perillosa de l' "ànima del poble". Amb ella, la reivindicació de la cultura popular com a expressió genuïna. No cal ser massa llest per advertir l'enorme influència romàntica en el catalanisme (originalment espanyolista), sobretot el conservador, encara ens configura, com es pot comprovar amb els arguments hisotiricistes o de matriu netament nacionalista que tanta gent fa sevir per justificar el seu independentisme actual.

No ve d'ara, deia, l'intent d'ús ideològic de la versió conservadora del catalanisme en apropiar-se de Les Santes. El pastís llançat per un independentista a la cara de l'aleshores primer tinent d'alcalde de Mataró, nascut a la província de Valladolid, era tota una declaració d'intencions: vosaltres no hi feu res en una festa que és "nostra". La reticència de l'acceptació de la participació de les autoritats democràtiques en els actes de la festa major, especialment en la Missa de les Santes, no va venir de sectors franquistes sinó, una mica més tard, dels seus nets independentistes. La tensió no va baixar i, fins fa no gaire, les forces de seguretat havien de custodiar les autoritats que anaven a l'Ofici de l'independentisme borratxo i violent de primera hora, o última.

Les Santes de 2018

Aquest any s'anuncia una nova invectiva. Amb l'excusa dels "presos i exiliats", el Moviment Nacional reparteix domassos grocs (lletgíssims, per cert) perquè la gent els pengi als balcons durant la festa major i alguns partits demanen que es recordi explícitament aquest senyors. De mataronins, com es poden imaginar, n'hi ha que pensen que hi ha presos polítics i n'hi ha que (com tota la comunitat internacional i Amnistia ídem) pensem que no. Als que pensem que no no se'ns ha acudit, per exemple, aprofitar la festa major per reclamar al president Torrent (que ve a la Missa) que el Parlament convoqui sessions i que penqui enlloc de fer els tres mesos i mig de vacances que s'han donat arran de les diferències internes de la majoria que el va votar. O per penjar domassos contra l'estat autoritari (sense separació de poders, amb parlamentaris immunes, al marge del control internacional) que pretenia imposar aquesta mateixa majoria (però amb un altre nom) el passat 6 de setembre amb una impresentable llei de transitorietat jurídica. O per reclamar al president Torra els euros i els compromisos que ens deu la Generalitat, que l'alcalde va demanar per carta i que encara no s'ha dignat a respondre. O per demanar-los explicacions per la jugada de póquer (com ells mateixos n'hi diuen) on hem perdut empreses, el respecte mutu, la convivència cívica i una mica la vergonya. O per exigir als fugats que es presentin als jutjats, com ells mateixos exigirien si un jutge em demanés que comparegués per haver burlat una llei autonòmica.

No se'ns acudeix. Jo, almenys, respecto que bona part dels meus conciutadans vegin aquesta situació d'una altra manera i la visquin amb dolor. També vivim amb dolor els altres. I encara amb més dolor els que aquest any han perdut la feina, o alguna persona estimada, i no se'ls acut posar-ho de coartada per negar-nos als altres el "dret de propietat" de la festa. El dia de les Santes, la nostra festa major, serveix precisament per donar una treva al dolor, al temps ordinari. La Barram fixa simbòlicament l'inici d'aquest temps especial. Un temps en el qual no canvia, només, la seva percepció i la de l'espai públic, sinó especialment la dels nostres conciutadans amb noms i cognoms. Deixen de ser, tot i que sigui per uns dies, el que són en el nostre paradigma ordinari. I qui sap si descobrirem com són de veres, o quina altra faceta tenen que ens obri una nova manera de relacionar-nos quan el garbuix s'acabi.

Això passa per deixar (sí, deixar) el rol habitual, la disfressa ordinària, a la porta. Ja hi haurà 360 dies l'any per suportar-nos o no amb ells. Ara, això demana un cert esforç a qui es creu, sobretot, que l'ànima de la festa i les seves interpretacions corresponen només als que en reivindiquen la seva existència (com un déu particular). No. Deixeu cinc dies el groc a casa, gaudim de la infinita paleta de colors del nostre poble, de la "pàtria tan petita que la somnio completa", com deia Pere Quart, és a dir, amb tothom. Si no, les Santes acabaran groguis. S'acabaran, vaja.

dilluns, de juliol 23, 2018

Procés


Que estiguem fermament convençuts que si volem podem, és la causa de la inactivitat de bastants bons talents, i no sense motiu.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 280.

dissabte, de juliol 21, 2018

Declivi


Es fácil saber cuando un mundo
se encamina a su declive definitivo:
ninguna mujer hermosa
--ni siquiera la que está dispuesta a morir--
quiere habitar en él.

Rafael Argullol, fragment del poema "4-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 175.

dijous, de juliol 19, 2018

El davallament de Codina



Fins el 27 de juliol es pot veure a la galeria Àmbit de Barcelona (Consell de Cent 282) l’exposició d’obra recent de Josep M. Codina. Si llegiu això més tard, busqueu-la a http://ambitgaleriaart.com, tot i que no hi és tota i no és el mateix. Les peces que s’hi mostren es presenten com un diàleg entre una carta trobada casualment als Encants, en la qual un amic explica que ha enterrat les restes del seu fill en un lloc segur (poc després de la Guerra Civil), i la coneguda ‘Davallament de la creu’, de Rogier van der Weyden, pintada just cinc-cents anys abans i que ara podeu contemplar al Museu del Prado, a Madrid.

Els quadres principals de la mostra segueixen els paràmetres estètics amb els quals treballa l’artista des de fa uns anys, experimentant amb les tonalitats del blanc sobre la representació del que podria ser des de la contorsió de la pròpia tela, els plecs i senyals de la pell o, també, les mostres d’ús i desgast de llençols (de mort, d’amor, de somnis, de taques). “El més profund de l’home és la seva pell” diu el vers de Paul Valéry que obre la web de Codina, aquella frase que va citar (erròniament) Josep Pla a la seva famosa entrevista televisiva amb Joaquín Soler Serrano. Tant de parlar de l’interior, de l’invisible, de l’etern i eteri, i resulta que era a la pell, a la contingència.

La taula de van der Weyden, que també és plena de plecs, personatges (amb les seves pells i personalitats) disposats en una complexa i harmònica disposició estètica, té com a centre el cos nu de Jesús, la seva pell, també. La seva posició, amb corbes, contrasta amb la creu erecta, buida, del fons, i és pràcticament idèntica a la de la seva mare, a sota, amb una amplíssima túnica curulla de plecs i tonalitats del blau.

Potser avui som més a prop del renaixement flamenc del que ens pensem a l’hora de representar la “mort de Déu”, buides les creus, plens d’angoixa, més evident que mai quan s’ha d’enterrar el fill d’algú: aquella pell sense vida a punt de ser amortallada per un llençol. Llençol amb plecs, amb taques, abandonat, que anunciarà un dia la Ressurecció. I no he volgut anar-me’n de vacances sense explicar-vos que el llenguatge contemporani, contemporani sobretot de les nostres guerres i les nostres angoixes, encara és capaç d’explicar-ho en un llenç.

Article per a la revista Foc Nou (jul-set. 2018)

dilluns, de juliol 16, 2018

Pels trolls de Twitter


He rebut a la vida tants honors immerescuts que bé puc suportar alguna vegada un blasme immerescut.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 265.

dissabte, de juliol 14, 2018

Així venç el vençut


La máscara del perdedor
es más elocuente que el disfraz de la victoria.
Admiro el atleta derrotado
que, tras el tremendo esfuerzo,
es capaz de dirigir una mirada digna
hacia la grada que lo espía.
Es así como el vencido vence.

Rafael Argullol, poema "6-V-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 145.

dimecres, de juliol 11, 2018

El dolç desig i l’amarg deure



Fa un any es va admetre a tràmit a les Corts una proposició per debatre la legalització de la gestació subrogada (els seus detractors en diuen “ventres de lloguer”) presentada pel grup de Ciutadans. Un dia o un altre, doncs, aquesta qüestió arribarà a debatre’s tot i que sembla que, almenys tal i com està redactada, no compta amb l’aval de la resta de grups majoritaris. Al marge del debat que cal fer, que em sembla important, em va cridar l’atenció dues posicions prèvies antagonistes de col·lectius fins ara, aparentment, no massa discordants: associacions de gais i grups feministes. Les primeres, perquè pot normalitzar el dret a la paternitat dels homosexuals i els segons pel risc de mercantilització del cos femení.

La creixent segmentació de les ofertes polítiques a les societats occidentals, talment com el màrqueting comercial, amb un fort protagonisme davant l’actual eclosió del big data per fins lucratius -i també polítics- té, com a conseqüències secundàries, aquesta mena de dificultats per aquells que volen adreçar-se simultàniament a grups o interessos que, de sobte, s’enfronten. Hi hem d’afegir dues coses més. Una, que l’agenda d’aquest enfrontament sembla més pendent de les modes que de les necessitats objectives d’aquell moment (també com al comerç). I, dues, que vivim alhora en una eclosió de l’ideal postmodern del fragment (i de l’emoció) com a resposta a la crisi dels grans relats que impera al món occidental post-68. Segurament una de les causes de la derrota demòcrata a les eleccions presidencials nord-americanes sigui la dificultat de mantenir un discurs global (o nacional) davant la suma il·legible d’ofertes adreçades a grups concrets; les minories, per exemple.

Una altra de les conseqüències no volgudes d’aquesta segmentació, tant en la política com en l’oferta capitalista, consisteix en la primacia del desig sobre el deure. El primer, amb molt bona premsa. Literalment: mireu els suplements dominicals dels diaris de gran difusió. El segon, tot el contrari. Se l’associa amb l’autoritarisme (ara que ens diem fatxes amb tanta alegria) i a la repressió. No cal ser budista per comprendre que el desig pot fer-nos encara més esclaus que el deure, i que cal dominar-lo per no sotmetre’ns-hi. I que acaba confonent del tot el paper de la política, que consisteix bàsicament en saber què ens convé, fins i tot per sobre del que desitgem. No fos que al final desitgem el que no ens convé.

No tinc cap solució, però sí, disculpeu-me, un petit consell: desconfieu de les propostes que colmin desigs enlloc de reconèixer la complexitat dels problemes i la valentia d’enfrontar-s’hi sense solucions fàcils. Són evasius. Després del somni, el monstre continuarà allà.

Article publicat a la revista Valors (juny 2018)