dissabte, de juny 23, 2018

Ofrena a la foguera


No sólo muebles carcomidos y trastos viejos,
y un feo muñeco de trapo
coronada con corona de cartón
deberíamos ofrecerte, hoy, hoguera,
en tu noche purifucadora y sagrada,
sinó nuestra vida de este año,
troceada ya en emociones disecadas,
ramas muertas que en la cita de San Juan
alimentarían tu ardor guerrero,
y a nosotros nos apaciguarían,
liberados de extintos sentimientos,
para dejarnos dispuestos a la nueva existencia,
hijos de tu brasa pero no de tu ceniza,
ligeros, otra vez, inocentes, libres.

Rafael Argullol, poema "24-VI-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 196.

dimecres, de juny 20, 2018

Del Pi al pa



En les últimes setmanes s'han produït, que jo sàpiga, dues iniciatives molt interessants en el món catòlic en relació al que a mi, i a molts altres començant pels mateixos bisbes, em sembla que ha de fer l'Església catalana, entesa àmpliament, davant el desafiament que les ferides del recent i fracassat procés independentista ha provocat a la societat catalana. Estic parlant del magnífic document de conclusions que dues entitats vinculades als jesuïtes (Cristianisme i Justícia, de Barcelona, i EntreParéntesis, de Madrid) acaben de publicar. Han tingut onze dels seus millors cervells dialogant, discutint i acordant i el resultat és magnífic. Us el recomano als uns i als altres. Tant de bo s'estengués en el temps i en l'espai. L'altra iniciativa és la campanya d'E-cristians "Ara concòrdia", que va culminar amb un bonic acte a principis de juny.

Es vegin o no, les ferides hi són. D'una banda, les percebem pel dolor, pels dolors. El propi i l'aliè, aquest últim només si obrim una mica els ulls. I el cor. Ens hem fet mal. Els uns sentiran dolor, metafòric o no, pels cops de porra de l'ú d'octubre i la presó provisional pels líders del procés, per exemple, i ho expressen amb un llacet groc i de mil maneres. El altres, per l'intent unilateral d'imposar un estat, per cert, sense les mínimes garanties d'un estat de dret, com es desprèn explícitament de la llei de transitorietat jurídica, per "jugar a póquer" (com ells mateixos reconeixen) amb els ciutadans exposant-los a la inseguretat jurídica (i a les porres), i al menyspreu a la identitat múltiple dels catalans. Ho expressen com poden.

País dividit.

De l'altra, les ferides també les percebem, com a conseqüència, per la fricció entre els subjectes dels dos dolors. L'ús invasiu de l'espai públic del llacet groc (carrer, platges, mitjans públics, institucions) més enllà fins i tot dels espais de neutralitat és respost amb la indignació més o menys continguda dels que viuen amb l'altre dolor. Els uns fan responsables els altres, i viceversa. La "dimissió" dels polítics ("nosaltres fem el que la gent ens diu") malmet la seva qualitat representativa (en el doble sentit, també el teatral) i aboca als ciutadans a fer la contesa que habitualment deleguem. Com que no és "representativa", fa aflorar tanta "autenticitat", que s'hi pot colar fàcilment la violència. Hi ha el caldo de cultiu i algun fet que hi apunta. La conseqüència no només és el mal rotllo generalitzat, que ja seria un greu problema (bé, per als que no tenen relacions socials i comunicatives endogàmiques, esclar), sinó que recau en el que n'hem dit els grans consensos bàsics, explícits i implícits, que han forjat la Catalunya democràtica després de Franco. La protecció i normalització del català, la xarxa única escolar a tots els efectes, l'equilibri territorial (consens trencat anteriorment) o un sistema protector del que en podem dir "societat civil", per exemple. Tot sota la premissa de mantenir la unitat civil del poble... perquè els més perspicaços han vist sempre aquí el principal risc amb el qual el catalanisme s'havia d'enfrontar. Més que l'evident "Espanya".

Bé, doncs com deia, si el lloc de l'Eglésia ha de ser el de la concòrdia, el de revertir aquestes tendències arriscades, el de deixar de tractar les persones com a cartes d'una baralla situant la política al seu lloc, el d'estimar els enemics, el de trobar, en aquest atzucac, l'escletxa que faci les nostres relacions socials molt més sanes fins i tot que abans del conflicte... potser caldria avaluar tot el que fa l'Església sota aquest criteri, preguntant-nos "això que fem, ¿contribueix a la concòrdia o no?". Si és que sí, endavant. Si no, ja hi ha prou gent disposada a tot el contrari, amb les seves plataformes reivindicatives, no cal afegir-s'hi. No ens toca.

Menys Pi i més pa.

Tot això ve a tomb arran de la pregària, ahir, que va acollir l'església de Santa Maria del Pi, amb la participació de persones d'altres tradicions religioses, a banda de la catòlica. Hi ha una curiosa manera d'entendre el diàleg interreligiós a Catalunya: som capaços de fer coses junts catòlics, jueus, musulmans, protestants... però incapaços de reunir ni que sigui a pregar persones de la mateixa confessió que pensen radicalment diferent en aquest tema, que viuen cadascú amb el seu dolor. Si hi afegim els que veuen el procés com una lluita entre el Bé i el Mal (Junqueras dixit), la presència d'alt nivell de les institucions catalanes fent-se la foto, els sacerdots que van recolzar les votacions antidemocràtiques del Parlament els dies 6 i 7 de setembre, els rectors que pengen pancartes o banderes independentistes a les seves (?) esglésies, o les barreges de la retòrica de part (sobre la suposada manca de drets humans, per exemple) amb les tradicions religioses... ¿com creieu que veuen -veiem- els ciutadans, creients o no, tota aquesta moguda? ¿Com us sentiríeu davant una pregària interreligiosa, per exemple, per la unitat d'Espanya i els seus màrtirs? A banda de tranquil·litzar consciències ¿exactament quina utilitat ha tingut, aquest acte? ¿Creieu que els -ens- fa acostar-nos més o ens allunya tanta superioritat moral, tanta coartada espiritual?

Així, ¿ha contribuït aquest acte a la concòrdia contra la divisió que viu Catalunya? Em sembla que la resposta és evident. I que és exactament el que no s'ha de fer. Menys Pi, i més pa. El de l'eucaristia.

Article publicat avui a Catalunya Religió.

dilluns, de juny 18, 2018

Il·lustració


M'agradaria proposar com a emblema de la Il·lustració el conegut signe del foc (Δ). Proporciona llum i calor, és imprescindible per al creixement i desenvolupament de tot allò que viu --però tractat sense compte també crema i destrueix.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 253-254.

dimecres, de juny 13, 2018

Trump i Kim



Mentre miro els preparatius de la trobada entre els líders de Corea del Nord, Kim Jong-un, i el president dels EUA, Donald Trump, penso en l’aforisme que “només els falcons fan la pau”. Els líders més durs, en no haver de demostrar res als seus, gaudeixen -segons aquesta lògica israeliana- de més marge de maniobra que els “coloms”. Aquests, acusats sovint de no ser prou ferms, dificulten els consensos interns i, per tant, la seva autoritat. Val a dir que la imatge de Trump o Kim que ens ve al cap, més que la d’un falcó, és la d’una gall amb la cresta esvalotada picant a tot arreu, sense astúcia. Però anaven de durs. Fa molt poc temps, els dos líders s’insultaven en públic i alguns temien les armes de llarg abast del règim nord-coreà. La incorporació d’elements més radicals al capdavant de la política exterior americana feia pensar el pitjor. Però tot d’un plegat, passa tot el contrari: sembla que la diplomàcia se sap imposar, i amb ella la realpolitik, potser més injusta, però menys sanguinària. Tant de bo això s’estengués a més conflictes, especialment els de l’Orient Mitjà…

El politòleg Gabriel Colomé acostuma a dir que “el millor” de Trump és que no té ideologia, més enllà de quatre idees defensades a la seva campanya. Que avui pot pensar una cosa i demà la contrària, fet que el distingeix del seu vicepresident, que sí que la té (“i és un desastre”, conclou). I, almenys a mi m’ho sembla, en aquesta qüestió de Corea hem tingut sort. De moment.

A finals dels vuitanta, Hans Magnus Enzensberger va qualificar alguns líders del bloc soviètic que s’estava desfent, i també Adolfo Suárez, com a “herois de la retirada”(1). Líders molt identificats amb el règim que tenen prou autoritat per esdevenir “especialistes del desmuntatge”, amb la condició que han de pagar el preu final del seu ostracisme. Ho feia elogiosament i demanava als polítics gestos de “l’imperatiu moral de la renúncia”. No goso comparar els dos serrells d’aquesta història amb els cervells (o el coratge) que elogiava Enzensberger, però sí que l’exemple em sembla útil per reflexionar sobre l’atzucac polític que viu Catalunya, i tota Espanya, on sembla que tothom tingui por de ser considerat traïdor (“155 monedes de plata”) i s’estigui quiet fent veure que es mou molt. Ens cal gent que se la jugui. No cal que sigui “bona”, o “dels nostres”, sinó que tingui autoritat. Que desfaci més que faci, o que faci desfent. Que doni sempre el primer pas. I que no tingui por a ser el primer que treuran del mig quan tingui la feina enllestida. No pot ser que uns líders quasi caricaturescos se’n surtin i nosaltres no.

(1) Hans Magnus Enzensberger, Las máscaras de la razón, Ed. Círculo de Lectores, Barcelona, 1995, pp. 301-309. Article previ a El País, 26-12-1989.Article a la revista Valors dle mes de maig.

dilluns, de juny 11, 2018

Bonaventura


Dient la bonaventura es pot viure molt millor en aquest país que dient la veritat.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 244.

dissabte, de juny 09, 2018

Risc


Después del amor de los dioses
--o de los hombres
que creen que han amado como ellos--
viene el ocaso divino,
la aniquilación sin paliativos.
Se hunden los recuerdos,
las imágenes, las miradas,
se hunden las horas
que parecían destinadas a la eternidad.
ya no queda nada. nada.
Ésas son las reglas del juego.
Los jugadores arriesgados deben saberlo.

Rafael Argullol, poema "13-IV-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 120.
Foto: El rapte de Prosèrpina, fragment, de Gian Lorenzo Bernini (1621-1622). Galleria Borghese, Roma.

dimecres, de juny 06, 2018

Fent República... Dominicana?



Ara el mantra és "fer República". Després de "dret a decidir" i "estructures d'estat", després de "presos polítics" o "exili", fins i tot d' "independència", el nou significant buit de l'independentisme (significant buit, segons Laclau: una idea tan útil per posar-hi el que vulguis i tan inútil per concretar res, perquè es desfaria) és "fer República" que, com el seu nom ja deixa entreveure, no vol dir res. Efectivament, en aquesta fase del procés, sense cap dels objectius polítics (explícits) assolits, amb els dirigents a la presó o fugats a l'espera de judici, però amb la mateixa avidesa per mantenir-se al poder, l'independentisme busca refugi en un nou relat en el qual es puguin ubicar els dos milions de ciutadans que van entusiasmar. Si pot ser, abans que acabin d'adonar-se del fiasco.

D'una banda, insistint en el llacet groc, les pancartes, el famós "mandat democràtic" (sic), la uniateralitat, dir que "no renunciarem a res" i tot el que ja sabem. De l'altra, els fets. Un govern sense imputats ni fugats. El retorn al paper actiu al Congrés aprofitant l'inesperat canvi de rumb amb l'elecció de Sánchez. Que, per cert, i malgrat l'histrionisme dels més hiperventilats contra Borrell, per exemple, ha trencat en bona part el guió maniqueu d'on es nodria l'independentisme (i tot lo altre). L'escenari, doncs, és aquest. Dir una cosa i fer-ne just la contrària. Junts pel Sí i PdeCat. Torra fent tuits i Torra fent decrets (jo ja ho veia a venir). Fer una República o fer República. ¿Per què tenir una estratègia si -com en el cas del Govern- en podem tenir dues, una de virtual i una de real, una de façana (la pancarta al Palau) i una de despatxos (el Govern constituït)?

A mi tot això em sona a República, sí, però Dominicana. Aquestes fotos de platges edèniques, d'hotels majestuosos i de parelles estrenant matrimoni, que contrasta amb el país paupèrrim que s'amaga als turistes ...o al matrimoni de dies feiners, que fan tota una altra pinta. Dominicana. Dominical, de diumenges. De festa i tortell. D'evasió. D'oblidar-se de la resta de dies per on passa de veres la nostra vida que, ves a saber, potser preferim no recordar-ho.

Bé, aquesta estratègia pot anar bé durant un temps. Qui dia passa any empeny i la pilota, endavant. Però fins i tot arriba un dia -diuen- que el paradís resulta avorridíssim. O que la incongruència entre la República dels Diumenges i la resta dels dies provoqui transtorns duals. Petarem.

Una proposta

Jo, com que m'he proposat fer l'esforç de ser optimista, esbosso un altre escenari en el qual, a més, segur que "ampliarem la base" i tot això que es diu. La cosa és, resumint-ho molt, que "fer República" fos un "fer (com si fóssim una) República". La idea no és meva. En realitat, es tracta de recuperar l'esperit del que fou la Mancomunitat de Catalunya (1914-1923) i, en bona part, la de la consolidació de la Generalitat restaurada després de 1977, sense oblidar la II República i també els seus fracassos. Del catalanisme clàssic quan ha estat efectiu. Escoles, carreteres, biblioteques i un munt d'infrastructures que encara avui ens són útils van ser creades ara fa cent anys, fent d'estat quan l'estat no feia d'estat, amb un consens amplíssim de les forces polítiques, a dreta i esquerra. Doncs això, construïm un projecte nacional amplíssim per superar el que, amb tota probabilitat, coincidim un percentatge molt alt dels catalans que convé al país en les mateixes matèries que preocupaven els nostres besavis (educació, infrastructures, competitivitat). Posem-hi tots els recursos disponibles (mancomunem-nos). I, amb aquesta força, parlem amb el govern de l'estat (ara que es posaran al telèfon) i amb qui calgui, com una república responsable i oberta parlaria amb tots aquells dels quals depèn l'èxit de les seves polítiques, convidant-los a compartir l'èxit, que així és com es plategen les negociacions.

Si això és "fer República" (etimològicament, fer el que és de tots), no tan sols l'independentisme té la  "pista d'aterratge" que tant li fa falta. Els que no en som ho recolzaríem sense dubtar-ho, i l'espantall de la ruptura d'Espanya, que és on la dreta pot agafar-se per refer-se de la fava monumental que acaba de rebre, deixaria de ser la principal amenaça de Catalunya. I tot, em sembla que tot, fluiria d'una manera que agrairem. Per damunt de tot, l'agrairan els que més estan patint que no hi sigui. S'ho mereixin o no.

dimarts, de juny 05, 2018

Contra els murs




El principal risc de la societat catalana, ara mateix, fruit de la centralitat política del ditxós procés, és el de la consolidació de dos grans blocs incompatibles en els consensos bàsics de qualsevol comunitat política. Hi és a nivell polític, com és obvi, però també de retruc s’instal·la en les nostres vides. Als carrers, a les escoles, als centres de treball, a la vida cultural i associativa, a les famílies, a l’Església… És un risc, compte, que no detecta tothom. D’una banda, els que han interioritzat que tot això només pot acabar amb la imposició d’un bloc sobre l’altre (santa innocència), esperen que això desinfli el contrari, que el faci entrar “en raó” o que, simplement, es doblegui al seu marc. De l’altra, i molts d’ells són els mateixos, hi ha qui només es relaciona amb gent que pensa com ells, que no es mou dels ambients propicis al seu bloc i que el seu espai comunicatiu (xarxes, mitjans, relacions personals) és endogàmic. Però el país, Catalunya, som tots plegats. Per evitar les “contaminacions”, fins i tot els mals rotllos, el risc del que parlo pot derivar fàcilment en la construcció de murs (simbòlics, territorials, lingüístics, relacionals) que, encara que no siguin com els de Trump o Berlín, tenen la mateixa funció.

La principal aportació de la tradició judeocristiana, segurament, a banda de la idea de progrés (alfa i omega, Ap 1,8), és la idea de l’alteritat. “On és el teu germà?”, pregunta Déu a Caín (Gn 4, 9). “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” explica Jesús en una importantíssima paràbola (Mt 25, 40), parlant del Déu que derroca els murs de Jericó (Jos 6, 20) o que el duu a ell a morir i ressuscitar, a esdevenir el Crist, fora de la muralla de Jerusalem. No tan sols es tracta de “ser bons” amb els altres sinó, compte, que Déu és al final de l’altre, a través de l’altre. És l’Altre.

Alguns es pregunten què ha de fer l’Església en aquest assumpte, reclamant que es mulli. De fet, la pregunta és què ha de fer en aquest segle XXI. Evangèlicament, trobo que està molt clar: trencar els murs, evitar aquests riscos, entrar a casa de l’altre, fugir dels ídols, respectar-nos. Per Catalunya, sí; i per Déu!

Article publicat a la revista Foc Nou (maig 2018). Il·lustració: miniatura que representa la caiguda de Jericó segons Flavi Josep al llibre Les antiguitats judaiques, de Jean Fouquet, c. 1470-1475, Biblioteca Nacional de França, París.

dilluns, de juny 04, 2018

Mensypreu



Em menysprea perquè no em coneix, i jo faig el mateix amb les seues acusacions perquè em conec.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 237.

dilluns, de maig 28, 2018

Desig i valor



Qui té menys del que desitja ha de saber que té més que el que val.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 219.
Foto: Sprintia, moneda utilitzada per pagar els diferents serveis en els prostíbuls, del blog Domus Alba.

dissabte, de maig 26, 2018

El verí enamorat



Sé que el amor
es más importante que el enamoramiento.
El amor es sólido, generoso,
un admirable fortaleza
que nos preserva de las adversidades
de la vida y nos eleva.
El enamoramiento, tan gaseoso,
siempre acaba por hundirnos.
Nunca nos defiende de la vida.
pero, aún sabiéndolo,
elegimos el veneno que mata.

Rafael Argullol, poema "18-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 91.
Il·lustració: Egon Schiele. L'abraçada (Amants II), Osterreichische Galerie. Viena.

dimecres, de maig 23, 2018

Quina creu...


Resulta que si diumenge que ve volem anar a la platja, els de Mataró, aprofitant que ja s'ha estrenat la temporada amb els socorristes i les guinguetes, ens haurem de topar vulguem o no amb la performance de moda de l'independentisme de costa, que omple la sorra de creus grogues. Pel que sembla, l'acció pretén solidaritzar-se amb els "presos polítics" (sic) i denunciar la "mort" de les paraules que hi ha escrites "justícia", "llibertat", "democràcia", etc. Tothom està una mica amb la mosca al nas perquè el precedent de Canet va acabar com el rosari de l'aurora. Bé, tothom no, que alguns volen "posar Mataró en el mapa" del dubtós rànquing dels enfrontaments que Catalunya viu als carrers. Els carrers, que cada bàndol diu que seran sempre seus. Els carrers i ara les platges.

A mi no em fa res que, tot i que trobi que estan molt equivocats, els que consideren que aquí hi ha presos polítics i no hi ha democràcia, es manifestin com vulguin. I si no tenen sentit del ridícul, em sabrà greu per ells (conec i m'aprecio força gent que acostuma a participar en tots aquests saraus), però ja no és cosa meva. Trobo que no tenen raó i punt. I si tinc l'oportunitat, amb tot el respecte que sóc capaç (probablement no prou), no em farà cap mandra de parlar-ne tant com vulguin, però no seré jo el qui negui la llibertat d'expressar-se a ningú com bonament cregui, si també ho fa amb respecte (entre d'altres, a les ordenances municipals).

Els espais neutrals ens faran falta

De tota manera, si se'm permet, hi ha dues objeccions que em permeto la llibertat de fer a qui hagi tingut aquesta pensada. La primera té a veure amb la necessitat de preservar espais de neutralitat, llocs públics en els quals tots els ciutadans, pensem el que pensem, ens hi puguem sentir còmodes o representats. A parer meu, és el que criteri que hauria de presidir les façanes dels edificis públics i determinats llocs emblemàtics (esglésies, entrades al municipi, escoles, teatres...). A les campanyes electorals, per exemple, són els ajuntaments (generalment amb acord de tothom) que determinen quina part de l'espai públic i en quines condicions s'hi pot fer propaganda de part. Potser la platja, aquest espai tan característic del que ha estat la recuperació democràtica, allà on anem "despullats" a gaudir d'aquest do meravellós i gratuït del mar, hauria de ser un d'aquests llocs. Ho hauria de ser o ja ho és, de facto.

Ho dic perquè, al final (sí, hi ha final, diuen), allà on haurem d'anar a parar si no volem fer de Catalunya un espai irrespirable, és a l'acord entre catalans que pensem de maneres ara tan dispars. I l'acord necessitarà d'espais exempts, de respectes apropiatius, de símbols comuns. Tot el que sigui una "invasió" de l'espai comú només genera resistència, revenja. Per més raó que un cregui que té, res no li dona dret a envair l'espai simbòlic dels altres. O el de tots, privativament, unilateralment.

Deixeu la creu en pau

La segona objecció també és simbòlica, com simbòlic pretén ser l'acte. I té a veure amb l'ús de la creu. Tot i la lectura optimista que en fa l'amic Jordi López Camps (aquí), a mi em sembla un abús d'un símbol religiós per un objectiu polític. No és el primer. I segurament això té a veure amb el caràcter religiós que ha adquirit el procés independentista per tanta gent. Per fi, després de tant de temps de sequedat espiritual, torna el sentit, el martiri, la terra promesa, la comunitat de fidels, el cel a la terra. L'activisme de cap de setmana. No en voldria fer conya, d'això i, si mai tinc temps, hi dedicaré una mica més de temps a explicar-me. No és estrany, doncs, que es canti el Virolai en una manifestació que pretenia impedir el pas d'una comitiva judicial, que s'hi impliquin tants clergues i escolanets, que s'utilitzin els campanars per penjar estelades o els sermons per escombrar cap a casa. Ja vaig dir fa temps què podia passar, amb aquesta perversió. Per sort, els bisbes no tenen aquesta actitud. Ni la majoria de fidels, siguem clars.

Però tornem a la creu. És un símbol massa seriós, em sembla, per banalitzar-lo. No em refereixo estrictament al seu caràcter de "signe", que caracteritza els cristians o tot el que hi té a veure, sinó especialment al "símbol" que transcendeix tots identificació, també la cristiana. En la creu hi ha tots els perseguits, els morts, els abandonats (per cert, no els que "tenen raó"). En ells, els cristians hi reconeixen l'encarnació de Déu. "Tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu" (Mt, 25, 40). S'entendrà, per tant, que l'ús de la creu per un acte de reivindicació política em sembli, com a mínim, excessiu, tant pel "signe" (molts cristians no ens sentim representats en aquesta performance) com pel símbol, que no fa present "els més petits" sinó una altra cosa que, per més damnificats que tingui, és incomparable. I se l'apropia, crec, injustament.

Bé, no sé si em faran cap cas, ni cal que me'n facin. En tot cas, diuen que cadascú porta la seva creu. La meva deu ser groga.

Article a Catalunya Religió.

dilluns, de maig 21, 2018

Segons la campana lo batall


Els catòlics normals i corrents prefereixen venerar un sant, i adreçar-li les pregàries abans que al bon Déu, de la mateixa manera que els pagesos prefereixen relacionar-se amb els criats. Segons la campana lo batall.

(...) Davant Déu no hi ha més qu regles, en realitat una sola regla i cap excepció. Com que no coneixem la regla superior, fem regles generals, que no ho són; i seria ben bé possible, de fet, que això que anomenem regles poguessin ser, per a éssers finits, només excepcions.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 214-215 i 217.

dissabte, de maig 19, 2018

El poble



Es fácil defender al pueblo
contra los poderosos
--por sed de justicia, compasión
o, sencillamente, sentido de la decencia.
Más complicado es hacerlo
cuando el pueblo mismo
se considera poderoso,
bien como chusma,
bien como niuvel riche.
Entonces es mejor declararse apátrida
o, preferiblemente, anacoreta:
refugiarse con Dios
como único interlocutor,
aun sospechando
que Dios no existe.

Rafael Argullol, poema "17-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 90.

dimecres, de maig 16, 2018

Aquí no pot passar



Quan hi ha un assassinat d’un infant o una adolescent, profusament disseccionat pels programes de màxima audiència, un dels mecanismes que se’ns activa -diria- és el de comprovar que passa fora del nostre entorn, fora de la nostra “frontera” psicològica. Encara passa més quan veiem, també per televisió, les massacres bèl·liques d’innocents, els desastres arreu el món o la misèria i fam que, com una plaga, cauen sempre lluny del nostre confortable terreny. Quan tot això s’acosta, quan tenim refugiats ben a prop, quan ens expliquen un cas proper de pederàstia o quan els terroristes atempten a la Rambla on has passejat tantes vegades, veus una mica més les orelles del llop. De cop, t’adones que aquesta frontera de confort és molt més feble del que pensaves. De vegades, quan la policia deté un criminal fugat, alguns veïns diuen que no sospitaven res, que semblava bona persona i feia vida normal. La seva estratègia de camuflatge ens revela, de fet, que nosaltres mateixos podríem ser aquell terrorista, aquell pederasta o aquell assassí. No, els “dolents” no fan cara de dolents.


El segle XX va ser el del compliment de les utopies del XIX, diríem anant molt ràpid. L’emancipació de l’ànima del poble amb la que somniaven els romàntics alemanys, o l’emancipació del proletariat marxista, propòsits de progrés esperançador, duien al seu si, també, el germen de les dues dictadures més criminals que haurem conegut. No n’hauríem de fer cap abús, d’aquesta memòria (com dir “nazi” a qualsevol), per poder anomenar, i no perdre de vista, l’horror que van causar. Però l’hauríem de tenir present tothora. Va ser molt fàcil caure-hi. Un dels últims estralls d’aquests conflictes els vam poder veure a les guerres dels Balcans, no fa pas gaire. També hi havia mota calma abans de la tempesta.


Més a prop, encara, a Espanya hem pogut viure el fenomen terrorista d’ETA, amb prop d’un miler de morts. La novel·la més venuda de l’any passat, Patria, de Fernando Aramburu, relata amb una quotidianitat que fa feredat com era l’ambient a Euskadi, especialment als entorns rurals, per teixir un món còmplice amb la violència, sense anomenar-la, fora del qual et feien el buit ...o t’omplien de plom. Per sort, la pressió ciutadana i de l’Estat ha acabat amb ETA. Digueu-me el que vulgueu, però algunes característiques de Patria les veig emergir a la societat catalana. Encara molt incipients. Retirades de salutació, expulsions als whatsapp, advertiment als comerços per fer vaga o pel llacet, negació del delicte, superioritat moral, odi. Odi. Odi. Tots som molt bones persones i segur que aquí no passa, però, per si de cas, aturem-ho ara que hi som a temps.

Article per a la revista Valors (abril 2018). Foto: J. Lago (El Correo)

dimarts, de maig 15, 2018

¿I si Torra anés bé?


El filòsof Slavoj Zizek, referència de l'esquerra alternativa, va ser notícia a les últimes eleccions americanes dient que ell hauria votat per Trump. Mal per mal, deia, almenys Trump representa el canvi, davant Hillary. Canvi que "naturalment" portarà a noves mobilitacions d'esquerres i, amb elles, el projecte emancipatori. Conte de la lletera postmodern. Sí, hi ha una esquerra que juga a billar perillosament i pensa coses com aquestes. Però no és per aquest exemple que, enmig del lògic estupor de tants i tants catalans per l'elecció que el Parlament ha fet d'un president de la Generalitat amb aquesta --diguem-ne-- ideologia, plantejo una hipòtesi remota que ens tranquil·litzi una mica. No em refereixo, per exemple, a que el bloc electoral independentista vegi finalment en quina caricatura s'ha convertit la principal institució del país i li caigui la cara de vergonya. No caerá esa breva. No, és una altra cosa.

Dues prèvies

Deixeu-me fer un parell de prèvies. Una, el conflicte que estem vivint (entre una part de Catalunya i l'Estat, però també entre aquesta mateixa part i els altres catalans) només pot acabar de dues maneres. La primera és que una part guanyi sobre l'altra. És exactament la gasolina que els dona energia, aquest objectiu. Però una gasolina destinada a cremar-ho tot, a condemnar la meitat de catalans a la subjugació de l'altra. A repetir el conflicte a la mínima. El món n'és ple d'exemples. L'altra manera és amb pacte. Tu no em toques el més important per mi i jo no et toco el que més ho és per tu; però intercanviem cromos, fixem límits, busquem un marc on identitats diferents s'hi trobin còmodes. En fi, no ho sé, però un pacte. I el pacte, quan ha anat precedit de forta tensió (o molta il·lusió), és percebut sempre pels sectors més actius dels bàndols com una renúncia. "Us heu venut". "Sou uns flonjos". "155 monedes de plata". En fi, també ho coneixem. Però té l'avantatge que el país hi guanya, que les energies es canalitzen. Que es desescala. I la filigrana que tots dos bàndols han de poder explicar als seus que han guanyat.

Dues. Els processos de transició en un escenari de blocs els fan la gent del règim, com ens va ensenyar Enszenberger. Un comunista va desfer la Unió Soviètica. La determinació del general Jaruzelski va evitar un bany de sang en la transició polonesa. El racista De Clerck va rebre el premi Nobel amb Mandela per posar fi a l'apartheid. Suárez va ser aclamat el seu dia pels falangistes com algú que preservaria el seu llegat, contra l'exigència de democratització espanyola. Suárez, també, amb Gutiérrez Mellado i Carrillo, exemplifiquen, com bé diu Javier Cercas, la necessària traïció als orígens per poder construir la concòrdia democràtica. Tots ells líders forts (en el moment que toca, no després, certament, el preu a pagar és aquest), d'indiscutible trajectòria interna, i amb una ideologia tan cridanera com perfectament modificable. Instrumental. Com ha de ser.

¿Torra serà l'elegit?

La pregunta és ¿pot ser el president Torra el traïdor que li cal a l'independentisme? Sí, ja sé que sembla exactament tot el contrari, tant per la seva trajectòria, avalant les pitjors tesis el nacionalisme excloent, com per les seves declaracions actuals, afirmant que el procés per declarar la independència no s'ha aturat i que sant tornem-hi. Però... ¿i si no fossin tan beneits com sembla i estiguessin preparant el personal per fer exactament el contrari fent veure que fas el que has dit? És una mica rocambolesc, ja deia que segurament remot, però jo no ho descartaria.

Per què? Perquè per al primer escenari (victòria sobre el contrari) l'independentisme ja ha demostrat que no té prou força. Ni en el sentit estricte (policia, escamots, capacitat financera, capacitat legal, etc...), ni en el sentit electoral (no passen mai del 47% dels votants), ni en suport internacional. I perquè per al segon escenari (pacte), les coses estan massa calentes i, pel que acabem de dir, la posició de força prèvia a qualsevol negociació completament afeblida. 

Així, si hi ha un camí per l'independentisme, em sembla a mi, és el de recular. La via unilateral els ha afeblit, no han aconseguit cap dels objectius i comencen a rebre'n ara les conseqüències penals. I ningú, ningú, ha fet el mínim gest per promoure una desobediència popular. És una via morta. L'únic trumfo són les multituds mobilitzades que, a banda del que vulgueu, són vots i donen majories. Justetes, però suficients per manar que, no ho oblidem, és del que es tracta.

L'objectiu, doncs, hauria de ser cuidar aquesta massa mobilitzada. Com que ja la tenen molt masegada per la guerra sense treva de les diferents forces polítiques independentistes per apropiar-se'n, és qüestió de fer veure que es "fa república" (compte, no "una república" o "un estat independent"), mentre es resituen les forces per afrontar sense tants dèficits una futura negociació, anant bé. O el que sigui. Ningú no renunciarà a l'autonomia (allò real), mentre de cara enfora "fem república": restituint càrrecs destituïts aquests sis mesos de 155, confirmant els que no ho van estar (la majoria, per cert), donant protagonisme als "màrtirs", plantejant lleis amb trampa perquè el TC les tombi... En fi, tot menys un estat independent.

Probablement, aquest ha estat el temor de la Cup, tot i que finalment n'ha facilitat l'elecció. Si fos així com dic, l'elecció de Torra seria un mal menor. Voldria dir que l'independentisme plega veles, i ho ha de fer dissimulant, «sin que se note el cuidado». Amb el president més Capità Collons que han trobat. despistant-nos amb cites del santoral catalanista, esgarips supremacistes i xenòfobs (que calmen els radicals) i aquest posat de no saber massa on s'ha ficat. I patint una mica, una mica força, perquè estan jugant amb Catalunya, amb nosaltres. I perquè no sé quant pot aguantar el país jugant amb coses sèries amb aquest guió de Polònia de pa sucat amb oli.

Ara no sé si escric tot això perquè m'ho crec o perquè m'ho vull creure.

dilluns, de maig 14, 2018

Belles arts



Una camisola de dormir de núvia al matí següent després de la boda: vulva pinxit, penis sculpsit [la vulva la va pintar, el penis la va esculpir]

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 204-205.

dissabte, de maig 12, 2018

Germana mosca vinagre


El santo de Asís
fue más lejos que nadie
en la comprensión
de la naturaleza profunda de las cosas.
El hermano asno,
la hermana rana,
el hermano caracol,
la hermana pulga:
nuestros semejantes,
nuestros iguales.
Tras arduas investigaciones
unos científicos de San Francisco
-el nombre de la ciudad
no puede ser más idóneo-
hn descubierto que los machos
de la mosca vinagre,
una vez han sido rechazados por las hembras,
se entregan desesperadamente al alcoholo.
los sabios californianos
no nos han informado
de si los pobres machos de mosca
tienen ánimos de intentarlo otra vez
después de la borrachera.
Pero nos conocemos
y no tenemos la necesidad
de nuevos experimentos
para saber la respuesta.
San Francesco aveva ragione.

Rafael Argullol, fragment del poema "12-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 85.

dilluns, de maig 07, 2018

Ja eren en nosaltres


He vist sovint cornelles posar-se sobre els porcs, allà on pasturen i, estant alerta quan quests remenen algun cuc a terra, emprendre el vol i caçar-lo, per tornar de seguida allà on eren. Vet ací un símbol esplèndid del compilador, que va remenant, i de l'astut escriptor que utilitza tot això sense gaire esforç ni benefici propi.

(...)

Escriure és un mitjà excel·lent per despertar en cada hom el seu sistema latent i, tothom que hagi escrit mai, haurà descobert que l'escriptura sempre desvetlla coses que abans no coneixíem amb lcaredat, però ja eren en nosaltres.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 204-205.

dissabte, de maig 05, 2018

Entre abstraccions



Nadie se acuerda
de que el futuro que anunciamos
nos traerá dolor real
y heridas auténticas.
las guerras siempre
se desatan entre abstracciones.


Rafael Argullol, fragment del poema "12-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 85.

dilluns, d’abril 30, 2018

Espinozisme depurat


Si el món encara dura un nombre incalculable d'anys, la religió universal serà un espinozisme depurat. La raó abandonada a ella mateixa no porta cap altra cosa, i és impossible que porti a alguna altra cosa.

(...)

Els lliurepensadors racionalistes són la brigada lleugera, sempre al davant i reconeixent el terreny, on al capdavall el cos compacte i solemne d el'ortodòxia acabarà per arribar.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, pp. 198 i 200.

diumenge, d’abril 29, 2018

Decepció


Cuanto mayor es la decepción
mayor debe ser
la confianza en nuetsras fuerzas.
Si alguien nos decepciona,
alguien a quien habíamos colmado
con regalos y esperanzas,
alguien a quien dimos todo
a cambio de nada,
si alguien así nos decepciona,
no es el momento de lamentarse
sino de mimar nuetsro amor propio.
Hicimos lo que pudimos y debimos,
y tenemos que ponernos
en disposición de repetirlo,
sin miedo al fracaso.

Rafael Argullol, fragment del poema "3-III-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 76.

dilluns, d’abril 23, 2018

Pel forat que no toca



89. En les profecies, l'intèrpret és sovint un home més important que el profeta.

90. li agradaven sobretot les paraules que no acostumen a aparèixer als diccionaris.

91. S'empassava molta saviesa, però és com si li entrés pel forat que no toca.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 196.

dissabte, d’abril 21, 2018

Voltor



El pueblo está agitado.
Hoy acusan oficialmente
al gobernador por corrupciión.
(...)
Però, por avor, evitad el espectáculo
de ser hambientos buitres
tras haber sido complaceintes babosas.

Rafael Argullol, fragment del poema "25-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 69.

dilluns, d’abril 16, 2018

Curt i llarg de vista


Ser curt de vista i veure-hi lluny són expressions utilitzades per gent de talent de manera equivocada. Així, ser curt de vista significa estar cec; però està clar que els curt de vista veuen coses que l'atra gent no veu.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 195.
Fotograma: Èdip rei, de Pier Paolo Pasolini (Itàlia, 1967)

dissabte, d’abril 14, 2018

Enveja


Los envidiosos y los resentidos
me preocuparon al principio;
sin embargo, tras trabajar con denuedo,
¿qué placer, ahora
oír el roce de su piel de serpiente
contra el fango!


Rafael Argullol, poema "22-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

dijous, d’abril 12, 2018

¿Es pot dir tot?


Arran de la censura d’una peça a ARCO per motius polítics i de la sentència que condemnava un cantant de rap a tres anys de presó per ofenses al Rei i enaltiment del terrorisme, el mes passat, a banda d’un debat inacabable i reincident, absolutament interessat i enquistat, sobre el fatalisme espanyol (el 98 del segle XIX revisitat), ha posat de nou sobre la taula el de la llibertat d’expressió. Més desapercebut ha passat un comunicat conjunt dels principals representants de les confessions d’Espanya en el qual alertaven sobre les ofenses als sentiments religiosos que, amb l’excusa del Carnaval (i sense l’excusa també), proliferen cada vegada més al país. «Observem amb dolor un espectacle vergonyós amb provocacions que ningú de nosaltres admetria si l’ofensa anés dirigida contra els sentiments o valors compartits d’altres col·lectius», diuen.

I no el falta raó. Cada setmana s’emet un comunicat o un altre de representants dels que se senten ofesos per manifestacions d’altri, bé pel llenguatge despectiu que els afecta (relatius a la raça o condició sexual, per exemple) o bé per al·lusions implícites de suposada discriminació. El famós autobús d’Hazte Oír de fa un any, retolat amb el lema "els nens tenen penis les nenes tenen vulva" era titllat direcatment de transòfob. No cal dir que qualsevol matís a les idees dominants (a l’opinió pública) sobre els drets del col·lectiu LGTBi o l’avortament, o sobre l’educació separada per sexes, per exemple, ja és titllat com a reaccionari i evita així qualsevol debat. En sentit literal, és un pre-judici.

Els pre-judicis no els podem evitar i, segurament, en aquest sentit literal, són absolutament necessaris per viure en comunitat. Els drets humans, per exemple, són un bon pre-judici: són indiscutibles. Ara bé, ens passem la nostra vida discutint sobre la seva aplicació, per dues raons. Una, perquè és impossible preveure’n totes les casuístiques. I, dues, perquè col·lisionen de vegades amb altres drets, alguns d’ells també fonamentals. La discussió sobre l’aplicació dels drets, així, esdevé imprescindible per fer-los efectius, per millorar-los i, el que és més important, per assentar-los en el conjunt de la comunitat.

I què em sembla que hem de demanar, doncs? Sobretot, poder parlar del que expressen. Passar de la burla al diàleg. Diàleg, no conjunció de monòlegs sinó acceptació de la legitimitat de les raons de l’altre, alguna de les quals podries compartir. I viceversa. I també, admetre el límit. En algun lloc caldrà posar-lo. A mi em sap molt de greu la presó per aquest noi. Però confesso que una cançó on es convidi a volar el cap una persona, entre d’altres invitacions a la violència, em sembla que ja està bé que sigui punible al món on vull viure.

Article per a la revista Valors (març 2018)

dimarts, d’abril 10, 2018

Sabates grogues



No sé si els que va preparar el muntatge tenien aquesta intenció, potser era la contrària, però, a mi, "La visita de la vella dama", un text de Friedrich Dürrenmatt posat de nou en escena per un equip encapçalat per l'actriu Vicky Peña, que els mataronins vam poder veure dissabte passat, em va semblar molt explícit sobre la situació actual. Contra el "procés", per ser més clar. Dic que potser no era la intenció, tot i algun signe explícit (que ja comentaré), perquè no vaig sentir ni una queixa. I podria ser també que, com em va passar en l'anterior funció, estigui tan obsessionat pel procés que el vegi pertot arreu.

A mi em sembla que l'obra estava molt ben representada; l'ús de titelles (que primer em desconcertava), el trobo molt adequat per mostrar el doble discurs entre l'aparent i el real, i la interpretació dels actors em va semblar molt bé, també. Dürrenmatt és incisiu, irònic, no té pietat en mostrar-nos les misèries del que som i les ganes gregàries de fondre'ns-hi. En aquesta obra, una dona rica, Clara Zachanassian, torna al poble i ofereix mil milions a canvi de "comprar justícia", és a dir, venjar un cas que li succeí trenta anys abans amb la mort del que en fou responsable, Albert Ill. Tota l'obra mostra la mutació d'un poble, una ciutat en crisi, que passa de rebutjar la proposta "per principis" a acceptar-la com a mal menor. Els "principis" tenen això. Els signes més evidents d'aquesta mutació correspon a l'increment del consum, tant quantitativament com qualitativa. Així, mig en broma i com en un conte per nens, no costa gaire veure l'analogia del nostre món. Quantes morts suporta el nostre benestar? I no parlo del tercer món, només... ¿No us sembla que ens prenem com a mal menor la mort de tants joves a la carretera a canvi de la nostra necessitat (o dependència) automobilística?

Però no es queda aquí, l'autor. A l'hora de decidir la mort, el poble utilitza formes escrupulosament democràtiques, i fins i tot convenç el pobre interessat perquè n'accepti el resultat. La crítica no tan sols s'adreça al "sistema", diguem, a com ens manipulen "els rics", sinó també en la perversió de la democràcia, segons la qual "el poble ho pot tot". Com ens passa amb "L'enemic del poble" d'Ibsen, quin titànic esforç significa situar-te en la perspectiva del dissident, de la víctima "pel bé comú", del que no pensa com "nosaltres"! I, en canvi, ¿quin altre lloc com el teatre per fer-nos-ho petar als morros? 

En fi, com deia al principi, aquest muntatge decora de groc les "sabates noves" que tot el poble va comprant-se amb l'expectativa de cobrar ...quan mori el pobre Albert Ill. Desafiant la maledicció de Molière sobre la presència d'aquest color en un escenari, tots els actors excepte el que feia d'Ill anaven incorporant sabates grogues, doncs, cosa que, excepte que siguis marcià o cec, et fa pensar amb la gent que aquests dies va pel carrer amb el llacet groc, o una bufanda, o el que sigui. Literalment, el poble manipulat expressa a través d'una prenda groga la seva manipulació, que justificarà després com a sobirana en una votació. 

Així, almenys per mi, la lectura política que potser ens llega el vell dramaturg suís des del cel, o d'on sigui, assenyala directament el nostre poble. O una bona part d'ell (a parer meu, el gruix de les classes mitjanes). Vestit d'escrupulosa democràcia, dona suport als qui, des del poder, van prometre una República plena de llet i mel (no mil milions, no, setze mil més l'any!), sense respectar el marc constitucional, establert per sufragi universal, com els dels parlaments que el desenvolupen. I no van aconseguir ni fer-ne un segell. Tant se valen les conseqüències, que marxin les seus socials de les empreses, que la convivència entre els ciutadans s'emmetzini, que els acords bàsics que han permès el nostre autogovern saltin pels aires amenaçant (dins del país) la nostra llengua i tot el que significa. Tant és que, amb aquest somni, hagin desaparegut o s'hagin menyspreat els projectes alternatius de futur, que el país no sàpiga què farà en realitat una majoria incapaç de formar govern, a banda del ploricó. Tant li fa que haguem de triar bàndol, als carrers, a les entitats, a les empreses, als grups d'amics, entre els del llacet groc i els que no en portem, amb el que significa dir que "no". A mi em va semblar, aquesta introducció del groc, que podem fer-ne aquesta lectura. O no? Doncs abans de seguir amb la funció, d'una o altra manera, potser que ens ho pensem.

dilluns, d’abril 09, 2018

Amor propi


Qui està enamorat d'ell mateix, el seu amor li dona almenys l'avantatge que no tindrà gaires rivals.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.

diumenge, d’abril 08, 2018

Reu d'un anhel



La desesperanza nos libera.
Sin embargo, aún no he conocido a nadie
-ni siquiera al moribundo-
que no sea reo de un anhelo,
sin saber de qué o de quién.

Rafael Argullol, fragment del poema "6-II-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2017, p. 50.

Margaret Thatcher


"No m'expliqui històries de llagrimeta fàcil", em va ordenar amb una vehemència sobtada [Margaret Thatcher, morta avui fa cinc anys], recalcant les paraules clau. "La gent apel·la diàriament a les meves emocions. Així no es pot governar. Senzillament, no és just".

John Le CarréVolar en cercles (Ed. 62, Barcelona, 2016, trad. Marc Rubió), p. 238

dimarts, d’abril 03, 2018

Falsedats



Les falsedats més perilloses són veritats lleugerament distorsionades.

Georg Christoph LichtenbergQuaderns de notes, (ed. i trad. Amadeu Viana) Ed. de l'Ela Geminada, Girona 2012, p. 193.

divendres, de març 30, 2018

La carn ressuscitada


Pero ¡qué me importa
la vida eterna sin tu cuerpo!
Sin ti, sin ti,
¿de qué eternidad me hablas?

Rafael Argullol, fragment del poema "27-I-2012" al llibre Poema, Ed. Acantilado, Barcelona, 2007, p. 40.
Il·lustració: Maarten van Heemskerck (1545-1550), Christus als man van smarten, Rijksmuseum Amsterdam.

dimarts, de març 27, 2018

De sang



Ha llegado otra vez la hora de la sangre. Dos bandos. Tú con el tuyo y yo con el mío. ¡Atrás! ¡Atrás!(...)
Que yo no tengo la culpa, que la culpa es de la tierra.

L'altre dia vaig anar al teatre, a Mataró, a veure la magnífica versió de Bodas de sangre (1933), de Federico García Lorca, que ha muntat la Perla 29, amb dues molt bones actrius al capdavant, la Nora Navas i la Clara Segura. És una peça molt ben feta que, si teniu temps, encara podreu pescar en algun bolo. Va ser dissabte. Ja havien detingut els encausats de sedició i no sé quants delictes més pel Tribunal Suprem que fins ara havien eludit la fiança i encara faltaven unes hores per la detenció de Carles Puigdemont a Alemanya. Ja m'havia arribat que algunes funcions de teatre s'havien suspès i d'altres havien fet alguna acció reivindicativa. Anava preparat mentalment.

Encabat, doncs, després dels merescuts aplaudiments del teatre ple, que feia sessió doble, els dos principals actors, acompanyats per la resta de la companyia, van llegir uns textos sobre la llibertat d'Albert Einstein i del propi Lorca, de qui van recordar el seu assassinat. Cap més menció. Tothom va aplaudir, jo també. Però de seguida, especialment un senyor de prop meu al qual li havia sonat el mòbil a mitja representació i no l'havia sabut aturar (això sí que hauria de ser motiu de presó), i uns quants estussegadors, entre d'altres, van començar a aixecar-se demanant "llibertat presos polítics". Jo em vaig quedar assegut, sense aplaudir, esperant que acabessin, amb respecte. Una senyora va llançar-me un "quina vergonya"; es veu que la llibertat que cridava exclou la de no seguir les consignes de la massa.

Visca la terra

És una anècdota sense importància, esclar, però altament reveladora del que està passant entre la ciutadania. Pobre del dissident, que haurà de patir l'oprobi públic ("quina vergonya"). Els que no pensem que aquests senyors siguin presos polítics, tot i que considerem excessiva la presó preventiva en la fase d'instrucció (d'altra banda perfectament explicable quan alguns d'ells fugen), estem exercint els nostres drets polítics. Els de pensar diferent o els de no expressar, si no o volem, les nostres opinions. Són drets recollits a la Constitució que van aprovar deixar sense efecte el passat dia 6 de setemebre els representants d'una exígua majoria al Parlament, que no es correspon -per cert-, ni ara ni aleshores, a la majora electoral. És un fet insignificant, sí, però un darrere l'altre creen el clima que tan bé va descriure Fernando Aramburu a Patria, aquesta novel·la que ha llegit tothom excepte els independentistes. Ja veurem què passa amb la gent que no vol deixar de treballar, especialment en determinats barris o pobles, si fan la vaga general que alguns tenen ganes de fer. Aquest ambient és l'ambient de la sang.

Jo havia estat, embaladit, degustant els versos de Lorca i, soprenentment, deturant-me en els dos que encapçalen aquest escrit. La crida tan amorosa com sanguinària de la terra, les possessions, els bàndols, "la desbocada força dels cavalls", que deia Espriu mirant les rieres fertoges d'Arenys. I pensava quantes coses ens poden dir, els poetes, als catalans d'avui, cridats per la terra a fer bàndols. Com que tossien o estaven pendents del mòbil, potser no la van entendre. Es ous de la serp de l'odi es coven així, amb la mirada de "tu no ets dels nostres" i les seves conseqüències.

No hi ha presos polítics.

Sóc partidari de tot el que ho eviti, de la màxima atenció a tot el que pugui unir-nos i apartar el que ens pugui enfrontar. Vaig votar per la reconciliació (aquests vam perdre, és obvi) i ho tornaria a fer. Però, assertivament, diré també que hi ha coses per les quals em nego a passar, hi ha distorsions que no puc admetre perquè, òbviament, situen els que pensem com jo en inferioritat moral, donat el cas. No hi ha presos polítics. Hi pot haver acusacions injustes i, sobretot, mesures cautelars desproporcionades, d'això en podem parlar tot el que vulgueu. Però no hi ha presos polítics: s'està encausant unes persones pels seus fets i no per les seves idees (si no, ¿com és que no hi ha ningú de la Cup a la presó?), i del que s'han de defensar és dels fets que se'ls imputa. Val més que s'hi posin en sèrio perquè, de fet provats, sí que n'hi ha. Òbviament, tampoc hi ha exiliats. Hi ha fugats de la justícia (aquest sol fet ja és motiu de detenció). Que mirin les fotos de l'exili de l'any 1939 i les comparin amb el palau de Waterloo, que parlin amb els exiliats i presos polítics que encara viuen entre nosaltres, si tenen la valentia d'aguantar la mirada. Si no sortim d'aquest deliri, si tracten tots els que pensem això (que com dir que són molins i no gegants) com a còmplices de l'autoritarisme, sí que ens farem mal. Nosaltres, la gent. Els de sempre.

Només tinc un dubte: si surten d'aquest deliri... quin relat els aguanta, als processats? Em temo que aquí hi ha el principal problema.

Foto: Bito Cels