diumenge, de juliol 31, 2022

Soc masclista


 

Això és el que ha sentenciat el tribunal popular de la moral pública perquè vaig gosar defensar l'autor de la piulada de sobre, publicada a Twitter el dia de les Santes patrones de Mataró, quan un jove regidor d'ERC de la ciutat li recriminava aquesta resposta que havia fet, sorprès de l'allau de crítiques que havia rebut. Entre elles, les del líder de Vox de Mataró, amb tota la coherència amb la seva rectitud moral. Deia Manuel Mas, exalcalde i amic, "Perq? No es pot fer broma o ironia amb segons quines coses? Tots els fonamentalistes pensen igual." Responia el regidor Porta "Saps quan l'has cagat però encara la pots cagar més? Doncs això." I a mi, que em fico sempre on no em criden, vaig gosar respondre, una mica cabrejat amb el que veia que li queia a sobre al primer: "Doncs trobo que té tota la raó. Hi ha una regressió moralista vestida de "progre" (sobretot, vestida) que no deixa de ser la repressió de sempre." Aleshores, els canons que apuntaven Mas (ficant-se amb la seva sexualitat, la seva edat, etc... tot molt correcte) van desviar-se cap a mi. El nivell era el mateix, no us penseu pas, però les acusacions es reduïen a una: masclista. Un diputat d'ERC que no recorda que la seva feina (sic) és servir-nos s'hi va sumar entusiasta. Amb ERC i Vox, tot s'ha de dir, va quedar reduïda la cosa.

Tot això no ho explico per avorrir-vos sinó perquè em sembla molt significatiu del replegament moralista, com deia, que trobo que viu el nostre país, amb l'excusa de la correcció política. L'objectiu que algú et titlli de masclista, com és obvi, és deixar de parlar del tema. Tot el que etiquetem amb l'esca del pecat ho fem perquè ens sembla que ha traspassat un límit després del qual no hi ha res més a dir. El que jo posava en dubte, en aquest cas (però en molts d'altres que abunden al nostre debat polític: l'avortament, la prostitució, la immigració, etc.) és que aquest límit es traspassi per la mínima. Perquè, aleshores, no hi ha debat possible sobre els límits, i no podrem fer política.

Vaig preguntar als meus interlocutors que em diguessin exactament on era el masclisme en la imatge. Pot ser que t'agradi o no, que trobis atractives les noies que hi surtin o no et diguin res. Pots, fins i tot, trobar excessiu (abans, els moderns en deien "trangressor") que l'autor substitueixi la iconografia tradicional de les dues santes patrones amb una imatge un pèl frívola (encara podria ser-ne més, esclar). Però ¿masclista? Alguna tuitaire de ràbia victoriana parlava de "cosificació" de cos de la dona. No li vaig saber treure cap més argument, em sap greu. Ara bé, ¿tota imatge atractiva d'un cos és "cosificació"? ¿Ho és només el cos de les dones? Si és així ¿algú s'ha dedicat a mirar de què van força peces artístiques des dels inicis dels temps fins ara? ¿I les sèries? Sincerament, no ho entenc. I, més que renyar-me per lo burro que soc (que ja ho sé), preferiria que alguna ànima caritativa m'ho argumentés com si no ho fos, de burro. ¿És possible?

Vaig preguntar, també, si es tractava dels mateixos prejudicis que un altre exèrcit de la Lliga Moral (o el mateix, no ho sé) havia llançat contra Sit Cantallops per fer, enguany, una imatge molt particular basada en Juliana i Semproniana. I que, contra aquest moralisme, vaig tenir ganes de defensar. Tampoc me'n van saber dir res. L'objectiu no era parlar-ne, esclar. Era col·locar el frame. I com que en Manuel Mas i jo som del mateix partit, avall que fa baixada.

Repressió victoriana al segle XXI

La qüestió de la moralització de la política que vivim, i de tot plegat, em sembla una derivada de la sobre-sentimentalització, que es prioritza sobre l'argumentació. És signe dels temps i caldria que ens ho féssim mirar. D'entrada, el principal problema és que fa masclistes, racistes o homòfobs on no n'hi havia. Que fa enemics, que apartem de nosaltres fins fer que canviïn de muralla. No serà el meu cas, espero. Deploro el masclisme. Per això no m'agrada gens que es banalitzi: té conseqüències massa greus com per dedicar-nos a buscar-lo, a "crear-lo", on (en el cas que hi fos) és absolutament marginal. Jo, digueu-me pràctic, m'estimo més sumar aquell que no té clares les coses, amb el que discrepo una mica, que no d'explusar-lo precisament per aquesta distància. Per dues raons: perquè estic engruixint les files dels altres, que no tenen tantes manies. I perquè, en el fons, ¿qui soc jo per determinar el grau de "puresa" de res? En fi, a mi em sembla que ens caldria mica més de tolerància: la ironia fabrica la distància que de vegades convé per a la tolerància.

Em sembla que a ho he explicat altres vegades. Quan jo era petit, que era el temps del destape i dels inicis d'una llibertat sexual que, per sort, s'ha anat consolidant, hi havia un reducte de senyores (i algun senyor) que es queixaven al rector d'una parròquia mataronina cada vegada que projectaven un film amb algun mugró o un cul en un cine concret. S'hi passaven el dia, com és obvi. En el meu marc mental, la repressió sexual formava part del que ens estàvem alliberant (el franquisme) i l'exhibició lliure de cossos, amb la idea d'una sexualitat més lligada a l'alegria i el gaudi, sense tants prejudicis, una conquesta. Encara ho penso, fins i tot en temps d'hipersexualització que, com una mena de paradoxa, és a l'ordre del dia al costat de les regressions moralistes (de fet, les dues coses van lligades). Bé, doncs avui, una mena de feminisme (molt masculí, per cert, ja ho veieu que la majoria de crítics eren homes), amb l'excusa del miscroscopi per detectar el masclisme pertot, fa perdre la reputació de la seva tradició esmerçant els esforços en aquesta mena de microrepressions enlloc de dedicar-se a la gravetat dels seus estralls. Almenys aquelles beates esperaven a indignar-se quan el cos ja estava despullat; ara disparen abans, per si de cas tens mals pensaments. ¿En què coincideixen? En imaginar-se un model de persona absolutament impol·lut cosa que, només que es compressin un mirall, ja veurien que és impossible. I inhumà. ¿Haurem de tornar a penjar pòsters de noies nues als quartos? ¿O nois, esclar? Potser sí, però a dins de l'armari. Com sempre.

dijous, de juliol 28, 2022

La cuina és política


Diuen que la cuina és com la religió dels nostres dies. I té molts adeptes, fa famosos els cuiners, és l’obsessió de tothom que ens vol curar (“som el que mengem” repeteixen com uns enzes) i tant serveix per reconciliar-se amb l’exterior, a través dels restaurants pleníssims a les nostres ciutats, com per reivindicar els nostres replegaments casolans descobrint a casa les nostres latents arts culinàries. La deriva actual de la cuina és un gran fenomen cultural a Occident que un dia o altre caldrà pensar a fons.

Però la cuina, la cuina occidental, també té repercussions de caràcter polític. És el que ens ve a dir Cuina! o barbàrie, un èxit editorial de la xef Maria Nicolau, que col·labora a la ràdio i, sobretot, que dirigeix un restaurant a Vilanova de Sau. Les decisions sobre els productes que comprem, a qui els comprem i com els fem tenen unes conseqüències polítiques més rellevants que un vot, a vegades. Reivindica, així, l’estratègia de canvi que, a partir de l'economia col·laborativa, també utilitzen iniciatives com Som Mobilitat o Som Energia, o, aterrant a la cuina, algunes cooperatives de consum. Contra la impossibilitat de fer front “als grans”, s’ofereix la possibilitat de sumar milers de canvis petits. Les cooperatives i ateneus obrers de fa cent o cent cinquanta anys pensaven exactament així.

El llibre també és bo, però, per moltes altres coses més. En primer lloc, perquè està molt ben escrit. Barreja erudició científica amb trets biogràfics, receptes amb reflexions d’una fina profunditat. A mi em va robar el cor que citi Panikkar per parlar de les botifarres, per exemple, i vaig trobar molt valenta la seva defensa de la matança del porc, enmig de l’auge animalista que ens envolta. I tot amb un estil molt particular, de descripcions molt acurades amb llenguatge planer. I força humor. Que em perdonin, però a mi em va semblar que llegia Josep Pla, segons com.

Posats a trobar-hi pegues, n’esmentaré una. Contra el que diu, algunes de les propostes “pràctiques” que hi fa són, per molts, impensables d’assumir. Tallar a casa un xai i congelar-ne els trossos, per exemple, em temo que no s’adequa, d’entrada, a les cases que tenim. Alguns, que tenim un caràcter més aviat socialdemòcrata, necessitem propostes més gradualistes, menys creients, si voleu. Em temo que el que pot fer veritablement d’alternativa a les males praxis alimentàries no és tant la ideologia (o la moral) com la practicitat. Però, en fi, potser m’equivoco.

La tradició

La Maria Nicolau tracta també una qüestió que m’interessa, perquè crec que és conflictiva també als nostres dies adamistes i laics: la relació amb la tradició. Per Nicolau, “la tradició és el nostre manual de supervivència i la resposta a qualsevol dels nostres enigmes o dilemes de sostenibilitat que puguem tenir avui en dia”. No, no parla de cuina tan sols. 

En aquesta qüestió ens pot il·lustrar una mica un altre llibre recent, Un plat d’escudella, on Joan de Déu Domènech repassa, a través del menjar, com era la Barcelona entre els segles XIX i XX, just abans de la creació de la Via Laietana, a partir dels escrits d’Emili Vilanova. D’una manera també molt amena i divertida, sabrem com s'organitzaven les cases de menjar, i en funció de què (per exemple, de les classes socials), amb què s’alimentaven les famílies, quins eren els costums segons l’època de l’any i mil coses més.

Dèiem que la cuina té també una dimensió política. Sobre el malbaratament de menjar que generen els nostres hàbits, un grup de jesuïtes fa temps que s’han posat a estudiar-ho i a denunciar-ho, proposant, esclar, mesures que ho pal·liïn. Especialment perquè són recursos escassos en bona part del món. A l’últim quadern de Cristianisme i Justícia ens ho expliquen dos membres del grup esmentat i, de cop, demanes sisplau una coalició d’aquests autors amb la Maria Nicolau demanant-los, però, que ho facin tot una mica més assequible a les nostres possibilitats i limitacions (també morals), com narrava Emili Vilanova dels nostres avantpassats.


Escrit per a la web de la revista Valors.